Catalunya, segles XIII-XV: de l’expansió a la crisi

La plenitud medieval

“A Salsis usque ad Dertusam et Ilerdam cum finibus suis [...]”. D’aquesta manera es va definir per primera vegada el territori català a l’assemblea de Pau i Treva de Fondarella (1173), després de les conquestes de Tortosa i Lleida a mitjan segle XII. Un territori regit per un comte de la casa de Barcelona que, des del 1137, era també rei d’Aragó arran del matrimoni de Peronella, filla de Ramir II, amb Ramon Berenguer IV. Aquest casament va tenir com a resultat la unió dinàstica d’Aragó amb el comtat de Barcelona, i el naixement d’una original construcció política –la Corona d’Aragó–, aviat augmentada amb nous territoris ocupats a l’islam.

En vigílies del 1200 el principat de Catalunya constituïa ja una realitat política articulada. En la línia del que s’observa en altres monarquies occidentals en la mateixa època –la França de Felip August o l’Anglaterra d’Enric II–, els anys de govern del comte rei Alfons I (1162-77) van constituir una etapa important en el procés d’afirmació del poder regi sobre un territori que, cada vegada amb més freqüència, era anomenat “Catalonia”. En primer lloc, l’antiga Pau i Treva diocesana va esdevenir un poderós instrument d’administració reial, mentre se subratllaven els aspectes més favorables al poder del sobirà continguts en el codi dels Usatges, ja convertit en llei per a tot el Principat. En segon lloc, es va reformar el règim de les antigues vegueries, tot confiant la gestió de la pau pública a veguers sotmesos a l’estreta tutela del sobirà. Finalment, es va dur a terme una gestió acurada dels dominis patrimonials, encomanats a batlles i professionals de la comptabilitat fiscal, els comptes dels quals, a més, eren revisats puntualment cada un o dos anys.

Ara bé, el projecte de construcció de l’espai polític català pels comtes rei durant la segona meitat del segle XII va trobar la reacció de l’aristocràcia laica i eclesiàstica. La costosa política exterior de Pere I (1196-1213) –la participació en la batalla de Las Navas de Tolosa i, especialment, la intervenció a Occitània– va tenir, entre altres conseqüències, l’establiment de nous impostos i, sobretot, la percepció de bovatges (impostos directes sobre els béns semovents i el patrimoni moble i immoble), que són els primers exemples d’una fiscalitat extraordinària i general al Principat. La reacció dels magnats davant d’uns monarques que els obligaven a acceptar una pau territorial i que els exigien impostos generals va inaugurar una etapa de conflictes tenyits d’una forta coloració constitucional. Entre altres punts decisius d’aquest procés val la pena recordar la Magna Carta, del 1205, en la qual es reconeixien per primera vegada els límits de la monarquia en matèria fiscal, des del moment en què l’establiment d’impostos extraordinaris, com els bovatges, havia de tenir el vistiplau de l’Església i de la noblesa. D’altra banda, també les iniciatives legislatives dels comtes rei havien de ser aprovades pels dos estaments en les assemblees de Pau i Treva, clara prefiguració de les futures corts. Per tant, ja a la darreria del segle XII i a la primeria del segle XIII apareixen clars signes del que no va trigar a configurar-se com a tret essencial de la vertebració politicoinstitucional de Catalunya.

Els dominis del Casal de Barcelona a l’inici del regnat d’Alfons el Liberal (1286).

C.Vela

Ja fos sota la forma d’un poder reial fort o d’una monarquia més o menys limitada pels grups privilegiats, al llarg del segle XIII va culminar l’expansió característica de l’era feudal, com s’observa en l’ampliació dels dominis reials duta a terme pels monarques Capet a França i els Anjou-Plantagenet a Anglaterra, o en les conquestes d’Alfons X de Castella a l’extrem occidental de l’Àndalus. Del mateix impuls va participar la monarquia catalanoaragonesa des de la primeria del dos-cents. La fi de les conquestes a les terres musulmanes més pròximes, a mitjan segle XII, la fi de l’aventura occitana després de la batalla de Muret (1213), com també certes mesures fiscals i monetàries adoptades per Pere I van estar en la base de l’agitació nobiliària que va marcar la minoria d’edat i els primers anys del regnat de Jaume I (1213-76). La represa de les conquestes podia brindar una sortida a l’agressivitat nobiliària, i donar als poderosos l’oportunitat d’obtenir noves fonts de renda i jurisdicció. L’illa de Mallorca va ser ocupada entre el 1229 i el 1232; poc temps després ho va ser la d’Eivissa (1235), mentre que la tercera gran illa de l’arxipèlag –Menorca– no va ser conquerida fins 1286-87, ja en època d’Alfons II. El regne de Mallorca, un heterogeni conjunt territorial format per les Illes Balears, els comtats peninsulars del Rosselló i la Cerdanya, més la ciutat de Montpeller, va ser lliurat per Jaume I al seu fill més petit i regit per una dinastia privativa, fins que Pere el Cerimoniós el va incorporar definitivament a la Corona el 1344.

Si la conquesta de Mallorca va ser possible pels interessos predominants de certs sectors de la noblesa catalana, en la de València (1225-45), hi van intervenir de manera destacada nobles i eclesiàstics d’Aragó, com també les milícies de les ciutats aragoneses frontereres. Jaume I va tenir cura de no annexionar el nou territori a Catalunya o a Aragó, i el va erigir en regne independent. Així, a diferència de Mallorca, dividida entre els magnats que van participar en la seva conquesta, al flamant regne de València la iniciativa de la Corona en la colonització del territori va impedir la formació de grans senyories (amb l’excepció de les regions septentrionals, en què la presència senyorial era més intensa) i va tenir com a conseqüència el predomini de l’autoritat reial en l’articulació política del regne.

Quan va accedir al tron Pere II el Gran (1276-85) encara era viva la revolta dels mudèjars al regne de València, que havia torbat els últims anys de Jaume I. El nou rei va desplegar des del principi una política tendent a consolidar amb fermesa l’autoritat monàrquica. Així, la pretensió de percebre a Catalunya el bovatge que li corresponia a la primeria del seu regnat, abans d’entrar al Principat i de jurar els seus privilegis, va suscitar un alçament de la noblesa, que va ser reduït pel monarca després del setge de Balaguer (1277). Tot i això, els esdeveniments que s’apropaven van imposar un canvi net en la correlació de forces entre la monarquia i els grups privilegiats. La revolta contra els Anjou a Sicília (Vespres Sicilianes, 1282) va provocar la intervenció de Pere II per fer valer els drets dels Hohenstaufen, representats per la seva esposa Constança. Les repercussions internacionals de la conquesta catalanoaragonesa de Sicília no es van fer esperar: el papa va excomunicar Pere II, va col·locar els seus regnes sota entredit i els va posar a disposició del fill del rei de França. Tampoc no van trigar a manifestar-se les conseqüències internes de la conquesta de l’illa: davant els greus reptes als quals s’enfrontava, Pere II va reunir corts a Aragó i Catalunya, circumstància que va ser aprofitada pels grups privilegiats per a aturar l’agressiva política fiscal del monarca i posar fre a les formes autoritàries desplegades des de la primeria del seu regnat. Les corts de Barcelona del 1283 continuen essent considerades com la clau de volta de l’anomenat “constitucionalisme” o “pactisme” català. Efectivament, en aquesta assemblea es va elaborar una nova forma de crear dret al Principat: els estaments van aconseguir que cap constitució d’abast general a Catalunya fos aprovada sense el consens de les corts, les quals, a més, havien de reunir-se anualment. I, com a evident corol·lari, tampoc cap impost general podia establir-se sense haver estat prèviament negociat i autoritzat per l’assemblea. És en aquest aspecte crucial –en definitiva, la capacitat de controlar (o no) els recursos fiscals d’un territori és un ingredient essencial en la formació dels estats moderns, al mateix temps que expressa perfectament la relació entre els sobirans i els grups privilegiats– que difereix l’evolució de la corona catalanoaragonesa de la d’altres monarquies coetànies. Així, mentre que a França i a Castella la nova fiscalitat d’estat va ser decidida per l’autoritat d’Alfons X o Felip IV, amb escassa participació de la representació oligàrquica del país, a Anglaterra i a la Corona d’Aragó el monarca es veia obligat a negociar amb el Parlament o les corts la concessió dels donatius.

Amb els mitjans financers i militars que va aconseguir, Pere II va poder afrontar amb èxit la invasió francesa de Catalunya. Després de l’assetjament de Girona, l’esquadra francesa va ser derrotada per Roger de Lloria, mentre l’exèrcit dels Capet era vençut al coll de Panissars (1285). Això no obstant, malgrat els esforços d’Alfons II (1285-91) per liquidar el contenciós amb França i el papat, els problemes generats per la conquesta de Sicília van ser heretats –i finalment resolts– per Jaume II. D’aquesta manera, el tractat d’Anagni (1295) va suposar la pau definitiva amb França, mentre que Sicília (en poder de Frederic, germà de Jaume II) va ser lliurada al papat a canvi de Còrsega i Sardenya, malgrat que aquesta última illa no va ser conquerida fins 1323-24. Els sicilians, tanmateix, van rebutjar la solució, van nomenar rei Frederic i, malgrat la pau de Caltabellotta (1302), va acabar per instal·lar-se a l’illa mediterrània una branca de la Casa de Barcelona. La solució del problema sicilià va permetre als almogàvers de Roger de Flor entrar al servei de l’emperador bizantí contra els turcs i, després de diverses vicissituds, ocupar els ducats grecs d’Atenes i Neopàtria.

Les bases de l’expansió

Sepulcre del rei Jaume II i de la seva primera esposa Blanca d’Anjou al transsepte de l’església de Santes Creus (v. 1311-16). Pere de Bonull i Francesc de Montflorit, a l’inici del segle XIV, van continuar les obres del panteó reial del monestir que havia estat iniciat per Bartomeu de Girona al final de la centúria anterior.

Enciclopèdia Catalana – J.Farré

Per afrontar la poderosa coalició francoangevinopontifícia, tant Alfons II com Jaume II havien obtingut de les corts importants donatius en forma d’impostos indirectes. De la mateixa manera, la conquesta de Sardenya i les primeres guerres contra Gènova (1333-36) van ser finançades en gran part per les ciutats catalanes també mitjançant l’establiment d’impostos indirectes. Potser és lícit utilitzar aquestes dades fiscals a l’hora d’analitzar alguns trets socioeconòmics de Catalunya a l’època de la seva plenitud medieval. En efecte, el fet que els abundants subsidis que van finançar en part l’expansió catalana per la Mediterrània fossin percebuts mitjançant impostos que gravaven el consum i les compravendes diu molt sobre l’extraordinària vitalitat dels mercats urbans en el pas del segle XIII al XIV. Així mateix, aquesta vitalitat no es podria explicar sense l’existència d’una consistent producció agrària, els excedents de la qual eren canalitzats cap al mercat; i tampoc no podria dissociar-se del sensible augment de la demanda per part dels pròspers nuclis urbans i d’un desenvolupament paral·lel del comerç –interior i exterior– i de les pràctiques creditícies que s’hi associen.

En efecte, tots els indicadors econòmics apunten cap a una època d’esplendor que es va iniciar amb la gran expansió del dos-cents i va culminar vers el 1300. Si es vol utilitzar un criteri d’història política, es podria considerar el regnat de Jaume II (1291-1327) com l’“època clàssica” de la Catalunya medieval, que va assenyalar el punt culminant de l’expansió agrària, urbana i comercial del Principat.

Abans de tot, cal tenir present un creixement indubtable de la població que, si bé és molt difícil de mesurar amb exactitud, pot inferir-se a partir de l’extensió dels espais conreats, de la fundació de nous nuclis urbans, de la construcció de perímetres emmurallats a les ciutats i, en definitiva, de la pròpia expansió de Catalunya més enllà de les seves fronteres. La millora de les tècniques agrícoles (ús creixent del ferro, proliferació de molins, auge de la ramaderia, etc) i la peculiar dinàmica econòmica de la petita explotació pagesa, cèl·lula de base del sistema feudal, explicarien l’augment de la producció i la creixent inserció de la pagesia en un actiu mercat no solament de productes agraris, de terres i de rendes, sinó també d’articles manufacturats.

Aquest dinamisme de les bases agràries de la societat feudal explica en gran part el desenvolupament de la densa xarxa de ciutats i viles a Catalunya, com en la resta de l’occident europeu, a partir, sobretot, de la segona meitat del segle XII. També aquí és difícil proporcionar xifres de la població urbana mitjanament exactes, ja que les fonts principals –els fogatjaments de la segona meitat del segle XIV– són d’interpretació delicada i, sobretot, relativament tardanes. En tot cas, l’única gran ciutat, no cal dir-ho, era Barcelona, que podia tenir uns 35 000 habitants i que al segle XIII va cenyir amb un recinte emmurallat tots els burgs nascuts enllà de l’antiga ciutat romana. A gran distància, entre 8 000 i 16 000 ànimes, figurarien ciutats com ara Perpinyà, Lleida, Tortosa i, potser, Girona; centres com Puigcerdà, Tarragona i Cervera podien tenir una xifra d’habitants compresa entre 4 000 i 8 000; i, finalment, entre 2 000 i 4 000, se situarien les ciutats de Manresa, Vic, Vilafranca del Penedès, Valls, Berga o Montblanc. Però avaluar el caràcter urbà o semiurbà de les poblacions limitant-se exclusivament a la seva magnitud física o demogràfica és una operació si més no reduccionista. I és que el tret més característic del fet urbà, a Catalunya com en altres llocs, és el floriment d’una densa xarxa de viles mercat que, superant probablement el miler d’habitants, articulaven econòmicament l’entorn rural més pròxim; a més, l’abundant població no pagesa que habitava en aquests llocs li conferia inequívoques empremtes urbanes: eren evidentment mercats de productes agrícoles, però també nuclis manufacturers i centres de redistribució. N’hi ha prou de recordar que les referències a la celebració de mercats setmanals abunden des del segle X i, d’altra banda, se sap del cert que, entre el 1000 i el 1350, prop de vuitanta ciutats i viles catalanes celebraven fires anuals. En resum, segons els fogatjaments de 1365-70, els nuclis habitats de Catalunya que s’acostaven al miler d’habitants s’elevaven a quaranta-vuit, la qual cosa equivaldria al 30% de la població del Principat. Va ser al llarg del segle XIII, depenent dels llocs, que la majoria de les ciutats i viles catalanes, considerades ja universitats amb personalitat jurídica, van ser dotades dels organismes de govern característics del règim municipal.

Tampoc no es pot desconnectar la vitalitat dels centres urbans de l’extraordinari auge del comerç català, sobretot entre el 1250 i el 1350. L’existència d’una relativament important flota mercantil barcelonina queda confirmada tant per les mesures proteccionistes de Jaume I el 1227, en vigílies de la conquesta de Mallorca, com per l’existència d’unes drassanes per a la construcció i reparació de naus. La ruta més important del comerç català i la que proporcionava beneficis més elevats era la de la Mediterrània oriental –ruta de les espècies–, que acabava a Alexandria, Damasc, Beirut o Constantinoble. Una altra ruta tenia com a objectiu la Mediterrània occidental i es diversificava en tres direccions: cap als ports del Magrib, on desembocaven l’or, els esclaus i l’ivori procedents de les rutes saharianes; cap a Sardenya i Sicília, convertides en els principals graners d’una Catalunya gairebé sempre deficitària en cereals, i cap al sud de França (Montpeller, Besiers, Narbona, Marsella, etc.). Finalment, la tercera gran ruta del comerç català es dirigia cap a les regions atlàntiques: a partir de la generalització de la via marítima a Flandes per Gibraltar, està documentada la presència de mercaders catalans a Sevilla, Lisboa i en diverses ciutats flamenques. En gairebé totes les principals places de comerç hi havia un cònsol català, la missió fonamental del qual era resoldre els plets i litigis suscitats entre els mercaders, com també resoldre els problemes sorgits amb l’autoritat del lloc. Un conjunt de mètodes comercials i de pràctiques creditícies, una moneda adaptada a la nova realitat del comerç català –el croat de plata encunyat el 1285– i un conjunt de normes jurídiques, tendents a regular les qüestions mercantils, així com els usos i els costums marítims –les Ordinacions de la Ribera de Barcelona, del 1258– coronaven el sòlid edifici del comerç català a l’època de plenitud.

Vegeu també Instruccions per a la defensa i la provisió de la ciutat i la vegueria de Girona davant el pas de les Grans Companyies

Els dominis del Casal de Barcelona a la mort de Pere el Cerimoniós (1387). 1 Integració definitiva al Principat de Catalunya el 1389; 2 Judicat d’Arborea, regit per Elionor I com a regent dels seus fills Frederic I (1383-1387) i Marià V (1387-1407), que no reconeix la sobirania catalano-aragonesa; el 24-I-1388, Elionor I acorda la submissió de l’illa.

C.Vela

En primer lloc, les fams que, des de les acaballes del segle XIII, va patir de manera periòdica gairebé tot Occident. El seu origen profund s’ha de buscar en el tret essencial del creixement agrari a l’època feudal: el seu caràcter extensiu. La multiplicació contínua de les explotacions generava un descens gradual de la productivitat que, a la fi, va afectar la reproducció de les unitats camperoles. També es va veure seriosament compromesa la renda senyorial. En aquestes condicions, en aquell món “ple” de final del segle XIII, el creixement estava bloquejat i ningú no podia realitzar les inversions necessàries per a augmentar la productivitat: ni els pagesos, el nivell de vida dels quals es deteriorava per moments, ni els senyors, els ingressos dels quals s’estancaven i que es negaven tant a reduir el seu tren de vida com a relaxar la pressió sobre els seus homes. A la vista d’aquest precari equilibri, no han d’estranyar la freqüència ni la gravetat de les crisis de subsistència esdevingudes a partir del 1300. Quan, a Catalunya, els coetanis van anomenar “lo mal any primer” el període de fam de 1333-34, semblaven ser conscients que aquella només era la primera d’una sèrie de calamitats, com així va succeir en efecte, perquè van seguir després uns altres anys de males collites: 1345-47, 1355-59, 1368-69, 1374, etc. No ha de sorprendre que sobre aquesta població mal nodrida i debilitada fes estralls la Pesta Negra del 1348, que es va emportar gairebé el 20% dels habitants del Principat; i el més greu van ser les contínues recurrències de la pesta al llarg dels segles XIV i XV: 1362-63 (mortaldat dels infants), 1371-75 (mortaldat dels mitjans), 1410, 1465, 1497, etc. Tot i que és difícil mesurar amb exactitud l’abast d’aquestes calamitats, s’ha calculat que els 500 000 habitants que tenia Catalunya al voltant del 1300 s’havien reduït a 475 000 a causa de les fams de la primera meitat del segle; a 380 000 el 1360, després de la Pesta Negra, i a 293 000 el 1381.

Juntament amb la fam i la pesta, va aparèixer el tercer genet de l’Apocalipsi: la guerra. Durant els segles XIV i XV els conflictes bèl·lics van ser pràcticament permanents a tot Occident, des d’Escandinàvia fins a Itàlia i des de Portugal fins als confins de l’Europa oriental. No es podria entendre la generalitat de la guerra si no es posa en relació directa amb la crisi econòmica i social: la guer-ra va néixer d’aquesta crisi i va contribuir a amplificar-ne els efectes. S’ha dit freqüentment que la guerra era una vertadera indústria nobiliària: els senyors (sobretot, la petita noblesa) van trobar en la seva pràctica una solució a l’enfonsament de les seves rendes. O van practicar la guerra pel seu compte i per això la proliferació dels anomenats “malfactors feudals” i la freqüència de les lluites de bàndols en tot el període. O van oferir els seus serveis als sobirans en guerra, i van obtenir així, en forma de soldades, uns recursos econòmics que podien compensar les escasses rendes que rebien de les seves terres.

La Corona d’Aragó va conèixer també aquesta situació de guerra permanent, sobretot durant el llarg regnat de Pere el Cerimoniós (1336-87), en dos escenaris principals: la Mediterrània i la Península Ibèrica (guerra contra Castella). Pel que fa a l’anomenat “reintegracionisme” mediterrani, cal destacar l’annexió definitiva del regne de Mallorca a la Corona d’Aragó (1344), l’activa presència a Sardenya, on l’endèmic estat de revolta va ser especialment agut durant la segona meitat del segle XIV, i la vinculació directa –i efímera– a la Corona dels ducats d’Atenes i Neopàtria (1379-80). D’altra banda, la llarga, costosa i destructiva guerra contra Castella (1356-69), que, a la fi, va concloure sense a penes compensacions per a la Corona d’Aragó, va suposar la implicació dels dos regnes hispànics en el conflicte europeu de la guerra dels Cent Anys. Ara bé, si el conflicte contra Pere el Cruel gairebé no va afectar el territori català –els seus escenaris fonamentals van ser els regnes d’Aragó i de València–, el Principat va conèixer els efectes destructius de les companyies mercenàries durant la segona meitat del segle XIV. Efectivament, entre el 1360 i el final de la centúria Catalunya va ser víctima d’almenys set onades d’invasions de “companyes estranyes” (1361, 1365-66, 1368-69, 1374-75, etc), que, a més dels seus greus efectes devastadors, van crear en tot el territori un estat durador de temor i d’inseguretat. Una de les principals conseqüències va ser l’emmurallament sistemàtic dels nuclis urbans de Catalunya: parafrasejant el cronista altmedieval Raül Glaber, es podria dir que, entre el 1368 i el 1375, Catalunya “es va cobrir d’un rogenc mantell de muralles”. El pitjor de tot era quan aquests tres flagells –la fam, la pesta i la guerra– actuaven en dramàtica sintonia. Així va passar, per exemple, el 1374, vertader “any negre”, quan a una greu carestia de cereals es va unir un rebrot de la pesta, mentre les companyies mercenàries mobilitzades per l’infant Jaume de Mallorca sembraven de terror i destrucció gran part del Principat.

Tant ahir com avui la guerra costa molts diners. I atès que els exigus ingressos patrimonials dels sobirans eren insuficients per a afrontar conflictes de gran envergadura, la solució va ser construir –a la Corona d’Aragó com a Castella, França i Anglaterra a la mateixa època– un nou sistema fiscal que estengués l’àmbit de punició a tots els habitants del territori i no solament als que habitaven a les terres del patrimoni reial. Per finançar la guerra de Castella, a les corts generals de Montsó (1362-63) es van establir els impostos característics de la nova fiscalitat d’estat, que van perviure a tota la Corona d’Aragó fins els llindars del segle XVIII: les “generalitats”, que, d’una banda, gravaven la producció, venda i circulació de productes tèxtils i, de l’altra, establien un impost duaner sobre l’entrada i sortida de mercaderies. Més tard, les corts catalanes del 1365 van ordenar un fogatge, un impost sobre la sal més unes càrregues especials sobre els articles alimentaris de primera necessitat. El pes de la fiscalitat en aquests anys crítics va ser terrible: s’ha calculat que en el trienni 1364-67 es va registrar la màxima pressió fiscal de tot el segle XIV sobre Catalunya. Cal tenir en compte, a més, que l’augment dels impostos afegit al descens de la població multiplicava el pes real de la fiscalitat. Per tant, l’inseparable binomi guerra-fiscalitat s’ha de considerar com un ingredient més –i no el de menor impacte– de les calamitats de la baixa edat mitjana. El problema es va agreujar encara més quan els municipis, endeutats fins al coll i a punt de fer fallida, van posar en pràctica unes polítiques de sanejament que van ser pagades pels veïns mitjançant més talles i nous impostos. No ha d’estranyar que, salvant l’exageració interessada de molts textos, algunes viles es despoblessin després de la fugida dels seus habitants a fi d’escapar de l’espoliació fiscal; per exemple, el 1424 s’al·ludia a la “gran desolació e destrucció d’aquesta ciutat [Tarragona], la qual ve a molt gran diminució axí per enderrocament d’alberchs, despoblació e diminució d’habitadors, càrrechs de censals e censos insuportables [...]”.

Els dominis dels Trastàmara a l’adveniment de Ferran el Catòlic (1479). 1 Incorporació per conquesta (1491); 2 Ocupats per França (1461-1493).

C.Vela

Les necessitats de diners de la monarquia durant el regnat de Pere el Cerimoniós van tenir també profundes conseqüències, ara en l’àmbit politicoinstitucional. Ja s’ha vist abans com, des del 1283, les corts van adquirir destacada importància en l’ordenació jurídica de Catalunya, atès que els tres braços havien de donar la seva aprovació a les constitucions generals. També s’ha vist que el caràcter colegislador de les corts es doblava amb les seves atribucions en el camp de la fiscalitat, perquè tampoc es podia establir cap impost general sense el consentiment de l’assemblea. En conseqüència, ja que el rei no tenia cap dret sobre els donatius atorgats per les corts, la seva recaptació, la seva gestió i, fins i tot, la seva redistribució escapaven al control del monarca per a recaure en unes comissions paritàries emanades del General de Catalunya, encarnat en les corts. Va ser durant la guerra de Castella que aquestes comissions, en consonància amb el volum i la successió gairebé ininterrompuda dels donatius, van adquirir més consistència i, sobretot, més continuïtat. El pas definitiu es va donar el 1365, quan aquestes comissions van començar a emetre deute públic a llarg termini per a pagar immediatament els subsidis al rei. A partir d’aquell moment, la Diputació del General de Catalunya va esdevenir un organisme permanent, encarregat d’administrar els seus propis impostos –les generalitats– i de gestionar el deute assignat sobre aquells. Va ser així com a Catalunya i a la resta dels països de la Corona d’Aragó es va elaborar, a mitjan segle XIV, un edifici constitucional ben articulat, i relativament precoç i original en el context europeu: la que es pot anomenar pròpiament confederació catalanoaragonesa va quedar formada per tres territoris –Catalunya, Aragó i València– amb fronteres pròpies, amb els seus propis impostos –les generalitats de cada regne i del Principat–, amb la seva pròpia administració –les respectives diputacions del General– i amb els seus propis deutes públics garantits per la comunitat política de cada territori. Per tant, en aquest cas, la nova fiscalitat d’estat no va reforçar –com a Castella o a França– l’autoritarisme regi, sinó que, al contrari, va enfortir el poder de les corts i va donar renovat impuls al pactisme com a forma de govern.

El desenvolupament de les crisis

Malgrat les calamitats apuntades, els signes més clars de les dificultats no es van fer palesos fins les últimes dècades del segle XIV. Immediatament després de la Pesta Negra van venir uns quants anys de bonança –“estiuet de Sant Martí”, els anomenen alguns historiadors anglesos–, que es va manifestar, entre altres coses, en una millora relativa de la condició de la pagesia. D’altra banda, els mercats urbans –i tot el que aquests impliquen– funcionaven a ple rendiment, ja que les ciutats del patrimoni reial van poder pagar grans subsidis al rei entre el 1353 i el 1355, basats en impostos indirectes sobre el consum i les transaccions. Va ser vers el 1380 que es van encendre totes les alarmes: primeres agitacions de la pagesia, alteracions socials a les ciutats, assalt als calls el 1391, fallida del ritme de creixement del comerç amb Orient, fallides de les banques més importants de Catalunya...

Aquestes dificultats van aguditzar les tensions en la vida social i van polaritzar les posicions en l’àmbit polític. Així, la Diputació va adquirir nova força arran del canvi de dinastia, després del compromís de Casp (1412). A les corts de Barcelona del 1413 i en el context de l’ofensiva pactista dels braços contra Ferran I (1412-16), les competències de la Diputació, fins aleshores purament tributàries i financeres, van arribar també a l’esfera política, atès que es va convertir en garant de l’observança del dret general català enfront del rei i els seus oficials. A partir d’aquest moment el conflicte entre els interessos del monarca i els defensats pels estaments privilegiats de Catalunya, representats per les corts i la Diputació, va marcar tot el segle XV fins l’esclat de la guerra civil. Per tant, la política generalment filoremença i a favor de la Busca que va seguir la monarquia en les lluites camperoles i en el conflicte de la ciutat de Barcelona s’ha d’interpretar com una aliança tàctica i conjuntural amb la pagesia i el món menestral enfront de la noblesa i de l’oligarquia urbana. Particularment intensos van ser els enfrontaments durant el regnat d’Alfons el Magnànim (1416-58), a redós de l’absència del monarca, ocupat en la seva enèrgica política mediterrània, la fita més important de la qual va ser l’ocupació del regne de Nàpols el 1442.

Precisament vers aquesta data l’atonia comercial del port de Barcelona era ja un fet. Feia temps que la tradicional rivalitat catalanogenovesa s’havia saldat en benefici de la ciutat lígur i que els navegants castellans havien començat a freqüentar les rutes mediterrànies. Per tant, ni les dràstiques mesures proteccionistes d’Alfons el Magnànim, ni les seves agressives campanyes mediterrànies van poder resoldre la decadència del comerç exterior català, al qual copejà de manera definitiva la guerra civil. L’allunyament dels mercaders catalans del comerç atlàntic a l’acabament del segle XV, en benefici de Castella, Portugal i Gènova, va coronar aquella lenta decadència.

A Barcelona, els vaivens del comerç exterior i la preocupació per fomentar la manufactura tèxtil van fer més pregones les diferències entre el patriciat i el món dels oficis, que va tractar d’ocupar llocs al Consell per trencar així el monopoli de l’oligarquia patrícia. El 1386 una reforma duta a terme per Pere el Cerimoniós va aconseguir una certa democratització del municipi, tot i que la derogació posterior d’aquesta mesura va radicalitzar les posicions del “poble menut”. Totes aquestes contradiccions van acabar per plasmar-se en la formació, vers el 1450, de dos partits a Barcelona: el dels petits comerciants i artesans (Busca) i el dels grans mercaders importadors de productes de luxe i ciutadans honrats rendistes (Biga). El conflicte va esclatar a la segona meitat del segle: la Busca va formar un sindicat i, amb el suport del lloctinent reial, va aconseguir el poder (1453) i va intentar aplicar un programa que incloïa la devaluació del croat i del florí, la protecció de la manufactura tèxtil i la reforma municipal. Després va venir la reacció de l’oligarquia, que va acabar per dissoldre el sindicat i executar els principals buscaires (1462).

Va ser precisament aquest any que va començar la guerra civil, la qual, nascuda de la crisi, la va portar al seu paroxisme, tot desarticulant la vida econòmica, social i política de Catalunya. El conflicte (1462-72) s’ha d’entendre en el ja al·ludit context d’enfrontament entre el programa dinàstic, aleshores, del monarca Joan II (1458-79) i les idees pactistes defensades per l’oligarquia catalana i pel seu candidat a la corona, el príncep de Viana. El Consell del Principat (espècie de superdiputació formada per seixanta membres dels tres braços) va obligar el rei a acceptar la capitulació de Vilafranca del Penedès (1461), en què, entre altres coses, es prohibia al monarca entrar a Catalunya sense l’autorització de les seves institucions i es preveia la intervenció de la Diputació en la designació dels magistrats de la Reial Audiència.

La coloració social del conflicte ve donada pel fet que, com ja s’ha apuntat, els pagesos de remença van lluitar al costat de Joan II. És probable que el descens de la població després de la Pesta Negra provoqués en aquells anys de bonança la momentània millora d’una part de la pagesia: la mort d’alguns i la fugida d’uns altres a les ciutats van permetre als que es van quedar l’ocupació de les terres abandonades (els anomenats “masos rònecs”) i/o el replegament sobre les més productives. Tanmateix, el descens de les rendes, fruit també de la despoblació, va generar a mitjà termini la reacció dels senyors, que van augmentar les seves exigències. Això va provocar la resposta dels pagesos ja a la dècada de 1380, tot i que l’enfrontament es va desenvolupar durant la guerra civil. En començar aquest conflicte, després del rebuig de la pagesia al projecte de concòrdia ofert per la Diputació, el moviment remença, amb Francesc de Verntallat al capdavant, va lluitar obertament a les files de Joan II al llarg de tot el conflicte. Acabada la contesa, una nova reacció senyorial va provocar l’anomenada segona guerra remença, de plantejaments molt més radicals, dirigida per Pere Joan Sala. El conflicte va acabar amb la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), la qual, si bé va suposar la redempció dels mals usos i la supressió d’altres càrregues, va mantenir les jurisdiccions senyorials, deixant pràcticament incòlume el règim feudal català.

La guerra civil es va internacionalitzar aviat: mentre que Joan II va obtenir el suport de Lluís XI de França, hipotecant a canvi el Rosselló i la Cerdanya, el Consell del Principat va buscar un substitut al rei en les persones d’Enric IV de Castella, del conestable Pere de Portugal i de Renat d’Anjou. Després de diverses vicissituds bèl·liques, de signe variable per als contendents en virtut d’aquell complex marc internacional, la guerra va concloure amb l’ocupació de Barcelona per Joan II i la capitulació de Pedralbes (1472), bastant favorable per als vençuts. No obstant això, els múltiples problemes generats per l’enfrontament civil no va ser escomesos fins a l’època de Ferran II el Catòlic (1479-1516). I tot i que diverses mesures de recuperació econòmica (decrets proteccionistes, revitalització d’algunes rutes mediterrànies, disposicions contra el cors, etc.) van permetre una certa reactivació econòmica vers el 1493, Catalunya va passar el llindar del segle XVI en desavantatge respecte dels altres dos grans territoris de la Corona, els regnes d’Aragó i de València.

Bibliografia consultada

Font i Rius, 1946; Vicens Vives, 1969; Abadal, 1972; Batlle, 1973; Sobrequés Vidal – Sobrequés Callicó, 1973; Treppo, 1976; Carrère, 1977-78; Fernández Trabal, 1995; Sánchez Martínez, 1995; Soldevila, 1995; Bisson, 1997; Sabaté, 1997; Salicrú, 1998; Bensch, 2000; Ortí Gost, 2000; Ferrer Mallol, 2003; Coulon, 2004; Feliu, 2004; Salrach, 2004; Verdés, 2004; Lluch, 2005.