Algun dia convindrà reunir els textos que representen esforços concrets per definir com cada generació ha vist doncs el problema de l’elaboració d’un art propi, d’un art nacional, aquí i a fora. En alguns casos, artistes, com per exemple durant el Noucentisme, s’han decantat cap a la mediterranéïtat per definir l’essència catalana de l’art. En d’altres casos s’ha mirat cap a Europa o cap a les pròpies tradicions autòctones sorgides del mon preromà i romà. Ara i aquí no podem reunir ni tan sols seleccionar els textos que pensadors i artistes catalans han dedicat a la relació entre art i nació, als esforços per definir un art que tingui personalitat pròpia en el context de l’art europeu.
Hauria pogut triar El nacionalisme de l’art de Josep Aragay, el pintor ceramista i teòric de l’art nascut a Barcelona el 1889. Un escrit important per la influència que va tenir sobre els artistes catalans en la voluntat de creació d’un art nacional. Publicat el 1920 marcava els enllaços amb el primer Renaixement italià imbricats amb l’art popular català. Com a professor de decoració ceràmica a l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat, i com a muralista, va difondre la teoria des de la pràctica.
Com que tot no hi cap en un volum de les característiques d’aquest, m’he decantat pels dos noms més insignes dins el corpus que algun dia caldrà fer. Insignes per la posteritat de l’obra arquitectònica i teòrica de cada un d’ells tant aquí com a fora: Lluís Domènech i Montaner (1850-1923) i Josep Puig i Cadafalch (1867-1956).
Lluís Domènech i Montaner: En busca d’una arquitectura nacional
El primer va escriure En busca d’una arquitectura nacional, un escrit cabdal en el moment en què els modernistes volien fer-se unes arrels pròpies inspirades en el passat. Va ser publicat el 31 d’octubre de 1877 a La Renaixença. El transcric en el català original del moment.
«La paraula final de tota conversació sobre arquitectura, la cuestió capital de tota critica vé á girar sens volguer al entorn de una idea, la de una arquitectura moderna nacional.
Y no hi ha volta que tal cuestió se origini sens quá á pesar nostre nos preguntem: Es que avuy per avuy podem tenirla una verdadera arquitectura nacional? Es que podrem tenirla en un pròxim pervindre?
Lo monument arquitectónich, tant com la que mes de las creacions humanas, necessita la energia de una idea productora, un medi moral en que viure y en derrer lloch un medifisich de queformarse y un instrument mes o menys perfect de la idea, un artista acomodant d aquella y à los medis moral y fisich la forma arquitectònica.
Sempre que una idea organisadora domina á un poble, sempre que esclata una nova civillisassió apareix una nova època artistica. La civilisassió india, lo bramanisme ab sas grandiosas ideas religiosas y cosmogónicas, en mitx de una naturalesa que te per horisont la inmensa messeta del imalaya, sobre una terra que regan les gegants rius del Àsia y en mitx de la fauna de los colosos de la naturalesa, talla ab ardit cisell las montanyas treballant ab ellas Mavalipuram, Elefanda ó El-lora.
La monarquia despótica fa brotar del llot del Eufrates y del Tigris, ab tota sa imponent y magestuosa grandesa los palaus inmensos que sobre sos tronos de argila en las flamas calsinadas de la Caldea, de la Asiria y de la Persia, dominan un desprès del altre tot lo mon. Lo principi teocratich y la fé en la vida eterna aixecan en las riberas del Nilo los palaus y temples de granit indestructible, Karnak y el Ramescion, los temples de Deuderah y de la isla de Philoe. La forma republicana y lo cuito del home elevat á semideu crean lo Partenon y lo temple de Teseo.
La idea política; lo principi del ordre social dona vida al Coliseo y á las Termas. Fins lo geni fanatich guerrer y sensualista del Islam, al ser contingut en su inundació, reposant de sas victorias, sobre columnas de marbre y ala ombra del temple bisantí trena los daurats raigs del sol de Andalusia en las llacerias y los alicatats de la Alhambra. Lo cristianisme en son bresol enseja mil temples pera son ideal, molts d’ells se destrueixen mes nos deixa encara hermosas provas de son trevall, San Vital de Rávena, San March de Venecia y Santa Sofia de Constantinopla. Y cuan lo oprimit vassall de la etat mitxana veu en la creu lo signe de la redenció eterna y de la mateixa redenció temporal, allavors las escolas laicas del poble alsan frente al monument de laforsa, frente á lo castell feudal, lo sublime temple del idealisme, la catedral cristiana.
Solament las societats sense ideas fermas, sense ideas fixas, que viuen fluctuant entre lo pensament de avuy y lo de ahir sense fé en lo de demá, solament aquestas societats no escriuen en monuments durables sa historia. Com transitorias son sas ideas, transitorias son los monumentos á que aquellas donan vida. Son en l’ordre moral com aquellas planuras del desert, sense una gota de aygua que las tempti, ab sas transicions de un sol de foch á una nit de jelada irradiació, solament poden arrelar en ellas las plantas inferiors. La palmera cimbreja gentilment sas flexibles brancas en la obrusadora corrent del Simun, lo abet de las nevadas montanyas desafia inflexible la gelada tramontana y no obstant ni un ni altre poden resistir las alternativas de una matinada de Juliol y una nit de Janer en lo dols clima de nostres encontradas.
En una época de transició, cuan se combaten las ideas sens treva, en mitx de las discordants notas dadas per la passió de tots, imposible es trovar la grandiosa armonia de que han estat imatge las verdaderas épocas arquitectónicas.
La civilisació moderna si no estes trevallada per la lluyta interior, si lo publich pogués guiar ab son parer y ab sos aplausos al artista daria indubtablement origen á una verdadera época arquitectónica, y ho farà ab lo temps si be de la manera lenta en que se ve observant lo moviment artístich. May com ara se habian reunits tants elements. Las justas y emancipadoras ideas iniciadas per lo cristianisme, son portadas del esperit individual al esperit del régimen de los estats; ens uns practicament, en altres com aspiracions encara no realisables. Las cuestións de forma y personals mes que las ideas son las que produeixen aquesta continua lluyta en que consum sas millors forsas la societat moderna. Mes las necessitats que aquellas ideas originan en la administració de las nacions civilisadas, la creació de los edificis que á las mateixas dehuen satisfer son atmesas per tota classe de pensadors.
Al mateix temps las antiguas civilisacions nos entregan sos tressors de coneixements y de formas artisticas; los museos se omplen de modelos plens de profitosas ensenyansas; la imprenta estén apressada los estudis portats á cap tant en las ruinas de Babilonia, Ninive, Persépolis, Elora, Megich, Tebas, Troya, Atenas y Roma com en aquestos edificis inmensos que en son deliri aixeca lo geni industrial en un dia pera destruirlos al matí següent; la má de una debil criatura ausiliada per la electricitat y la química enderroca á son plaher la gegantina montanya de marbre, lo ferro se abrusa en lo alt forn pera venir retorsentse á sometrers á lo laminador que lo domina pera que nos entregui despres docilment sa forsa; la ciencia mecánica determina ja los rudiments de la forma arquitectónica y presenta com una aspiració lo deduir las artisticas lleys de las proporcions y de la armonia cromática, com ha determinat ja las de la armonia sonora; las nacions en fi obran sos tresors al artista pera alsar en lo terreno real sos ideals conceptes. Tot anuncia la aparició de una nova era pera la arquitectura, mes precis es confesarho, nos falta encara un publich de un gust y de ideas ben afermadas, nos falta un publich á qui la ensenyansa del dibuix decoratiu en las escolas ó la práctica en la apreciació de obras artísticas l’hi dongan un sentiment artistich, pera poder guiar com los grechs en la agora de Atenas á sos arquitectos y á los moderns artistas en sos pensaments. Lo arquitecto de avuy se trova en lo camp de la complicada civilisació á que satisfer y ab infinits medis per resoldrerlas, mes unas voltas per no haber rebut en la época en que se forma la instrucció suficient, altres pera no tenir encara prou tino en aplicar los coneixements adquirits, lo artista modern se sent dominat mes que dominador en la matèria que treballa y solament desprès de una época que no nos atrevim á fixar podrá reunir en sas creacions tots los materials que la civilisació l’hi va entregant de moment en moment. Allavors, llensat tots los lligaments que la uneixen d rancias é ignorants preocupacions de escola, no buscant pera cridar la atenció lo ostentar una imaginació que lo publich sobra apreciaria en las mes sensillas obras, la arquitectura moderna filla y hereva de totas las passadas, se alsard sobre totas enjoyada ab los tresors de aquellas y ab los de la industria y de la ciencia per ella propia adquirida.
Mes una arquitectura de tal manera adquirida serd com totas las que fins aqui han existit, l’art de una generació, representarà una civilisació mes no una encontrada. En una paraula la arquitectura dadas las condicions actuals de la societat moderna no pot conservar un caràcter verament nacional Lo esperit propi de una nació podrá modificar lo tipo general modern, podrá constituir una escola, una gradació, mes no un art distint ab sas condicions necessaris, es á dir ab un sistema propi ornamental La espansió continua de los coneixements á través de las fronteras, la poderosa forsa de assimilació de la instrucció moderna, la semblansa de organisació dels pobles anularán tots els esforços pera crear una arquitectura nacional Lo art romá no es romà per lo lloch de son origen, ho es per representar la civilisació romana. Si se pogués crear una nova arquitectura en una nació responent á las necessitats del dia ben prompte s’estendria á los demés paysos civilisats que professan ideas y posseeixen medis semblants. Seria una arquitectura moderna mes no nacional
Veritat es que lo caracter secular del poble, sas tradicions artísticas y son clima poden variar profundament las necessitas de los edificis de dos paysos per mes que respongan á un mateix ordre de ideas. Aquestas gradacions de una mateixa idea arquitectónica se podran fer visibles entre pobles cada un de caracter, clima, tradicions definidas y completament distintas una de altre, mes per los pobles que constitueixen la actual nació espanyola ni aquesta gradació comú á tots en lo art modern nos será posible lo dia en que aquest arivi á constituirse completament
Quinas son nostras tradicions artisticas comuns? Quin nostre comú caràcter? Quin medi fisich el que debem considerar á nacional? Ni una mateixa historia, ni una mateixa llengua, ni iguals lleys, costums é inclinacions han format lo divers caràcter espanyol. Lo clima mes variat, la terra mes diferent, en su topografia, época de formació y naturalesa, constitueixen las diversas encontradas de Espanya y com es natural d’estas circunstancias ha nascut lo predomini de tradicions artisticas generalement árabes en lo mitjdia, ronánicas en lo nort, ojivals ó góticas, com se diu vulgarment, en la antigua corona aragonesa y centre antich de Espanya y del renaixement en las poblacions á que va donar vida lo poder centralisador de las monarquia austríaca y borbónica.
De aquets elements artistichs difícil es formar una unitat arquitectónica que sigui mes espanyola que la d’una altre nació cualsevol y que per un igual sia grata á tots nosaltres. Podriam tenirla quan se pogués confondre en una sola figura Pelayo y Vifredo; cuan Roncesvalls, la conquista de Sevilla y la espedició de Grecia fossen la gloria reconeguda de un sol poble; cuan lo energich y reposat cant del «Tcheco jaona» y la balada del «compte Arnau» poguessin ser cantadas y compresas per los que modulan ab los esclats de foch y de lasitut del mitjorn la pintoresca «playera» ó la trista «soledad», cuán la matrona de nostres masos sapigués lligar en sos cabells la toya de clavells rojos que tant escau entre negres cabells sobre un front torrat á la enlluernadora claror de Andalusia. En fi podrian formarla cuan la géni moral y materialment solit del gallego; lo valentment ple de fe del vasco ó del navarro; lo actiu del catalá y los ingeniós del andalús poguessin concentrarse en un sol caracter.
Y tots aquets y molts altres elements unificats podrian reflexarse ab un gust y un art nacional si, com succeia en la Grecia civilisada, en la Asiria, en Egipto, un mateix clima é identichs materials obliguessin al artista á adoptar formas fundamentals determinadas. Mes tampoch aquest poderós element de unificació existeix. Lo clima del mitjorn es casi lo ardent del Africa, lo del Cantabrich pot equipararse molt bé á lo de algunas nacions del nort de Europa.
Lo medi geológich, y lo topográfich per consegüent, no pot ser tampoch mes tormentós. Las erupcions graníticas y porfídicas en sas diversas varietats espurnejan per totas parts en Espanya introduint la accidentació mes gran en tota la superficie del terreno y cambiant en cada una de las encontradas los materials posats per ellas al descobert. Seria un estudi curiós, que aqui no podem fer, lo comparar detingudament lo caracter de las poblacions espanyolas ab lo terreno que las sustenta, comparar per exemple la Galicia y lasAsturias moralment consideradas d las mateixas encontradas ab la preponderància de terrenos granitichs, gneisiachs y silurians; d las provincias vascongadas y navarras ab los terrenos secundaris ó terciaris antichs sobre que jahuen; á Catalunya ab tot aquest conjunt complicat de accidents geológichs que fan en ella la historia del mon á petita escala; al Aragó y á las dos Castellas ab aquets tres grans llachs de la tranquilas ayguas terciarias que las constituixen respectivament y per últim las Andalusias ab las blanas concas terciarias ó aluvials encara fertilisadas per lo Guadalquivir y lo Guadiana, entre las aspres serras mes antigas y los terrenos metamórfichs que las hi donanfustas de construcció y combustibles, marbres y metalls.
Després d’aquest conjunt de circunstancias esteriors resaltan entre los artistas, y encare mes entre los critichs, pera constituir una arquitectura moderna y nacional cuatre tendencias.
La primera y mes antiga, que fou d principis del sigle general en Europa, es la que se dona orgullosament lo nom de clássica ó greco-romana. La generació actual coneix y respecta massa lo art grech y las sabias construccions y disposicions arquitectónicas romanas pera admetre tal nom ni tal simulacro de arquitectura. La magestuosa columna corintia, rodonas en planta perquè servian de soports aislats alreador dels que tenia que circular multitut de gent en los pórtichs de queformavan part, lleugeras y elevadas perquè no sostenian mes que un sensill sostre y sentavan sa base en terra ferma, que constituhian un membre constructiu sabiament arreglat dsónobjecte, perden en la arquitectura pseudo-clàssica son caràcter serio, unas voltas formant devant de las fatxadas com castells de bitllas unas sobre altres sens que se forma d res responguiy sensa objecte útil per la construcció, aixafantse altres voltas ab sos propis capitells, en contra del bon gust grech, en forma de pilastra per entre las que com en un temple aprofitat per casa de lloguer, apareixen balcons y finestras rompent las líneas verticals sens ordre ni concert. La forma cilíndrica poch ferma que los grechs s’esforsaren en acentuar y afirmar ab las estrias, se presenta molt sovint llisas y los capitells, obra mestre que llimaren los grechs per mil voltas y que may alcansd d satisferlos, se atreveixen á presentarse ab la bastarda forma toscana.
Lo frontó, que en los temples classichs se presenta com á element d’una cuberta de edifici sempre coneixent sa imperfecció en los angles inferiors y procurant la estabilitat aparent per medi de las acroteras, se presenta aqui prodigat ab formas raquíticas sobre tota overtura de las fatxadas, rompent sempre las rampants sas motlluras contra la cornisa de cualsevol manera y sens lo paliatiu que lo bon gust classich aporta d aquest defecte...Mes perquè repetir lo que ja han fet popular en volums complerts Viollet-le-Duc, Boutmy y tants y tants altres? Complertament abandonada de tots los pobles aquesta arquitectura, que destruhí sens conciencia excelentas obras de las etats mitjanas, que mal copiava la forma sens compendre lo sentiment classich, avuy es ja un cadavre ó mes ben dit la mòmia repugnant, per sa desfigurada forma y per sa falta de rahó de ser y de vida, de la arquitectura clàssica. No obstant te algun partidari encara entre los que la practicaren en altres temps, ó entre los que presumeixen de personas doctas que sempre se planyen de los temps que s’en van, sens que corretjeixin los presents, ni preparin los de després.
Una altre escola, ecléctica mes respectable, es la que pretén conservar las tradicions cldssicas aplicantlas á los edificis á que donaren vida y a los que naturalment s’enmotllan. Aquesta escola, com la anterior, no es precisament nacional y parteix d’un estudi verdader de l’art classich antich ó de la etat mitjana que li es perfectament conegut. Lo principal centre d’aquesta escola es alemany. Per ella un cementiri deu ésser egipciá ó cosa per lo estil, un museu grech, un congrés romá, un convent bisantí, ó románich, una isglesia gótica, una universitat del renaixement y un teatre mitj romá mitj barroch y aixis per lo estil ab petitas variants. Es precis confessar que aquesta escola te coneixements, mes no creyém deber estar per ella. Las formas antigas no se arreglan ab nostras necessitas actuals ni á nostres medis de construcció, de manera que los mateixos autors d’aquesta escola se veuen moltfrecuentment obligats afaitar á sos coneixements de la tradició y á sos proposits, amagant los medis moderns de que se valen (la jássera y la columna de ferro, per exemple) que difícilment se poden disfressar cuant responen á una necessitat real y digna de posarse de manifest. Y també considerém ben trist per la generació actual que, cuant sia cridada á judici per las següents, pugan las anteriors despullaria de tots sos monuments sens deixarli una forma propia.
Per fí dos altres tendencias enrahonadas, que per nosaltres responen á un origen digníssim d’apreci, son las que pretenen continuar las tradicions de la edat mitjana, en mal hora interrompudas en arquitectura per lo renaixement. La primera de las escolas prefereix los monuments románichs y ojivals y de consegüent com á tradició pátria la de la escola aragonesa que tan ben representrada tenim en Catalunya. La segona prefereix la arquitectura drabe ó la modificació de la mateixa que los alarifes de procedencia musulmana importaren á la societat cristiana y que se coneix generalment ab lo nom de «mudejar» y de la que se troban principalment abundants mostras en Toledo. Si no haguessin passat de tres á cuatre segles desde lo temps en que abdos estils se detingueren, si poguéssim permaneixer aislats del moviment d’Europa, creyém que ells podrian constituhir dos tipos distints d’arquitectura nacional, un que tal volta podria aplicarse al mitj dia y centre d’Espanya y un altre que podriam adoptar los de la part oriental de nostra nació. Tal volta las dos podrian unirse y formar violentantse una tercera arquitectura; mes francament per raciocini y per sentiment creyem que tot lo camí que se fes en aquesta via no conduhiría á una era brillant d’arquitecura moderna. Durant horas y dias habém estudiat ab entusiasme cada un de los monuments dels dos estils de que tan rich es Toledo y cada dia al retornar á través de las boiras del Tajo á nostra posada de la costa del Alcazar, reflexionant sobre lo estudiat durant lo dia, adquiriam una nova atmiració per lo fet y un desengany per lo que debiam fer. Que sa composició es per dirho aixís elástica, que pot traurers molt partit de l’un y del altre estil, no se pot negar: Un edifici sol ho demostraria, lo nou arsenal de Viena que prové de tradicions idénticas y que per nosaltres está perfectament compost. Mes en aquet y en tots los que se intentessen los elements de los dos estils no son prou per satisfer las exiigencias de la època present. Com se subjectaria la gran sala de un teatre, per exemple, á las proporcions de l’art árabe ó gótich en que tan marcada es la prponderancia de la vertical? Com podriam obehir á las lleys económicas y constructivas, sumament racionals, que nos obligan á aceptar avuy lo ferro ab formas novas determinadas mecanicament? Com obeir á las formas que en las grans salas determinan las lleys de la acústica y de la óptica, si á mes debem subjectarlas á formas no estudiadas pera aquestos objectes? No acabariam si volguessem indicar totas las dificultats que en la práctica se oposan y que obligan á recorre á novas formas que, per disfressar de góticas ó mudejars, deuriam enflocar ab cuatre fullaracas de la época posant encara mes de manifest la pobresa de nostra forsa de creació.
Perquè no cumplir francament ab nostra missió? Perquè no preparar, ja que no poguem formarla, una nova arquitectura? Inspiremnos en las tradicions patrias; en bona hora, mes que aquestas no nos serveixin pera faltar á los coneixements que tenim ó podem adquirir.
Admeten los principis que en arquitectura nos ensenyan las edats passadas totas, que de totas ben guiats necessitem. Subjectem, las formas decorativas á la construcció com ho han fet las épocasclássicas; sorprenguem en las arquitecturas orientals lo perque de sa imponent magestat en lo predomi de lineas horisontals y de grans superficies llisos ó lleugerament treballadas contraposantse ab los grandiós motiu ornamental format per las esfingues asirias ó persas ricament decoradas, recordem lo principi de la solidés en las fermas lineas egipcianas; procurem adquirir los tresors de gust de lo temple grech; estudiem los secrets de la grandiositat de las distribucions y de la construcció romana, el de la idealisació de la materia en lo temple cristiá y lo sistema de múltiples ornamentacions lligadas unas ab altras per anarsefent claras y ordenadas á diferents distancias en la decoració árabe, aprenem en fí la galanura de dibuix del renaixement y tants y tants altres coneixements que si las estudiessim per no copiarlas las arts de totas las generacions passadas nos ensenyarian. Y ab aquestos principis severament comprobats apliquem obertament las formas que las novas experiencias y necessitats nos imposan enriquintlas y dántloshi expresió ab los tresors ornementals que los monuments de totas las épocas y la naturalesa nos ofreixen. En una paraula, venerem y estudiem assiduament lo passat, busquem ab ferma convicció lo que avuy debem fer y tinguem fé y valor per durho á cap.
Se nos dirà potser que això es una nova forma de eclecticisme. Si procurar la práctica de totas las bonas doctrinas, que com á bonas no poden ser contradictorias, procedeixin d’ahont se vulga, es ser eclectich, si assimilarse, com la planta del ayre y del aygua y de la terra, los elements que se necessitan per viure una vida sana es fer eclecticisme; si creurer que totas las generacions nos han deixat alguna cosa bona que aprendrer y volerho estudiar y aplicarho es caure en aquesta falta, nos declarem convictes de eclecticisme.
Sabem be que no es aquest lo camí dels triunfos facils per los artistas que volguessin seguirlo. Tampoch lo trevall asíduo que aixó requereix es lo camí de alcansar profit per avuy y gloria per demá. No es un trevall de dos ni tres generacions perque pogues produir son resultat y cuan s’alcansés, lo fet per cada artista de avuy seria una gota mes en lo mar de las ideas pasadas.»
Josep Puig i Cadafalch: discurs com a president del Centre Escolar Catalanista de Barcelona
De Josep Puig i Cadafalch, he triat un text molt menys conegut, més polític i propi de la seva ideologia quan presidia el Centre Escolar Catalanista de Barcelona; és el discurs com a president, llegit a la sessió inaugural del curs 1889-90, i imprès per la Casa Provincial de Caritat de Barcelona el 1891. Hem deixat en la transcripció els girs de l’època i algunes incoherències més pròpies del llenguatge parlat d’un discurs que de la forma escrita ja polida d’un assaig.
«Fa ja tres anys que, tantost començada la tasca de l’estudi, la jovanalla, catalana de cor i de pensament, s’aplega per repetir davant les sagnants barres llegendàries un nou jurament d’amor a aquella pàtria antiga feta a l’estil de la família, coma la que ens ha vist nàixer, plena, com ella, d’amors, de santes tradicions i de recordances tristes i plaents.
Avui, per quarta vegada, venim a repetir-li a la mare pàtria Catalunya, amb tot l’ardiment del cor jove, la vella complata d’amor amb què l’han saludada les nissagues; els que la vieren nàixer als vessants dels Pireneus, els que la veieren poderosa presidint la germanor de pobles de consemblant raça, els que la veieren senyora de la mar, els que portaren el pendó de les quatre barres per tota la mar llatina i elfaren tremolar damunt le ruïnes del partenó, els que la veieren reina i comtessa, els que la ploraren trepitjada, oprimada i convertida en ventafocs. Com ells tots i amb ells, li jurem novament amor, revifant davant seu el foc sagrat, que més bé que les vestals romanes ens han sabut transmetre els nostres avis.
L’estimem encara, no com un ideal romàntic; l’estimem com estimem la seva la gent de Galícia o de Bascònia, com volen la seva la gent de Polònia i d’Irlanda, amb l’amor que ha fet renàixer Hongria i que ha rescatat la Grècia antiga, amb l’amor amb què volen la seva totes les nissagues que l’han perduda. No som una nota esgarriada, som una veu del concert de pobles que ressusciten, com si haguessin sentit divinal manament assenyalant l’hora de tornar a viure sobre la terra les antigues nacionalitats pàtries i naturals que havien format els segles abans que l’artificialisme unitarista hagués creat les nacions modernes.
És que els pobles no s’esborren per real ordre de sobre la terra, és que les nacions no es formen amb motlle ni amb artificis, és que la voluntat de l’home no fa desaparèixer els caràcters de les races, ni afligeix les planes de la història, ni arrenca la memòria als pobles; avui, com si una llei d’atavisme els recordés el seu passat, tornen a voler ser com foren, no com feren ser-los l’opressió i la tirania, igual que les plantes de jardí tendeixen a igualar-se amb les bellísimes que cria la boscúria.
Heus aquí, senyors, on tenen per a mi els seus fonaments més ferms les idees que nosaltres sostenim i aprenem a defensar, per fundar en elles Vesdevenidor de la pàtria quan l nostra generació, que avui estudia i es prepara, tingui a les seves mans la manera de ser de la nostra terra.
D’això vinc a parlar-vos des d’aquest setial a què immerescudament heu volgut aixercar-me, tractant d’esbrinar en el present parlament inaugural les arrels fondes que té el nacionalisme en el ser íntim dels pobles, demostrant-vos com és ell conseqüència dels caràcters que els estudis sociològics d’observació han descobert en la humanitat.
Senyors: Hi ha un encadenament a les idees tal que jo crec que el fet de la resurrecció de les antigues nacionalitats no és res més que una conseqüència dels caràcters del mètode científic tornat a aplicar modernament en totes les branques del saber, palanca poderosíssima que ha descobert un sens fi d’imensitats abans ni tan sols somniades.
La intel·ligència humana baixant de les altes abstraccions metafísiques a contemplar la naturalesa; la intel·ligència i els sentits agermanant-se; tal és l’origen del miracle que va convertir l’astrologia, l’alquímia i la màgia de l’Edat Mitjana en l’astronomia, la química i la física moderna i que en l’esdevenidor ha de transformar la història de la humanitat d’insubstancial llegenda de crims i de batalles en un dels més ferms fonaments de les ciències socials.
Si pogués, us descriuria el viatge sublim de la intel·ligència passant del fet a la llei empírica i de la llei empírica a la matemàtica; si ho sabés, us diria com la matèria torturada al laboratori o subjecta a moure’s entre els fils del reticle del telescopi, o furgada en la seva estructura pel microscopi, ha mostrat als homes els secrets de lïnfínit i de lïnfinitesimal, de l’astre i de l’àtom, i els que eren misteri de filòsof hermètic i del nigromàntic ha passat a ser la realització a la naturalesa d’aquelles lleis del finit atresorades per la ciència matemàtica; i el que era expressió cabalística d’una funció, o corba, representació gràfica d’una llei ideal, ha estat llei de moviment o trajectòria d’astre, s’ha convertit en harmonia de música i de llum, s’ha transformat en tremolor d’àtoms i afluvia i corrents elèctrics; i així, el que fou experimentació i observació empíriques s’ha enlairat altra volta fins a convertir-se en ciència matemàtica, formant, al costat de la geometria, la ciència del temps, de l’espai i de les forces: la mecànica, en un corol·lari de la qual és l’astronomia i la física, i vindrà a ser en l’esdevenidor la ciència química.
Mas no acaba al món de la matèria la fecunditat del mètode experimental, i el món social hi té un sens fi de lleis complicadíssimes, funcions que no sap representar l’anàlisi, vagament entrevistes pels sociòlegs a la història de la marxa dels pobles, al treball atresorat pels segles, que ha de ser a la vertadera ciència històrica el que l’art que cercava la pedra filosofal ha estat a la química moderna.
Heus aquí el que cerquen els que mesuren angles facials i estatures, els que fan inventari del color i fatxa de les races, els que descriuen i comparen costums, els que cerquen cançons i rondalles, els que anatomitzen el llenguatge buscant l’origen de les paraules, els que anatomitzen el llenguatge buscant l’origen de les paraules, els que estudien les arts antigues, els que busquen en l’evolució de la forma literària i de la forma artística i arquitectònica l’evolució del sentiment; tot és inventariar fets per fer la llei empírica i buscar la funció complicadíssima amb tant sens fi de variables independents, síntesi sublim de les innombrables causes que influeixen en un estat social, representació apriorística de la marxa dels pobles, de les convulsions de les races, del tremolor d’imperis i de reialmes, de nacions i estats que sotraguegen sobre els seus fonaments; ideal sublim, com realitat present tan sols a Déu és el divinal atribut de la Providència.
D’aquestes ciències, avui molt endarrerides, haig de treure tan sols dos fets fonaments del regionalisme: la diversitat de caràters de les distintes nacionalitats i la seva subordinació i permanència. No demostraré que els pobles són distints, mes si que explicaré com els seus caràcters acompleixen la llei que serveix a la zoologia iaia botànica per formar les classificacions naturals.
No sabria jo explicar-ho com el savi filòsof francès, l’il·lustre Taine, qui ha fet l’autopista a la Revolució Francesa, de qui prenc aquesta idea. Diu l’il·lustre autor de la filosofia de l’art: qui és, en l’home moral, l’ordre d’importància dels caràcters i com esbrinar llurs diferents graus de variabilitat?
La història ens dóna un mitjà senzill i seguríssim, perquè els fets, treballant sobre l’home, alteren en proporció distinta les diferents capes de les seves idees i sentiments. El temps grata i profunditra sobre nostra geologia moral. Al seu treball se’n van els uns darrere els altres, uns més de pressa, altres més a poc a poc. Els seus primers cops arrenquen un terreny, una mena d’al·luvió humit encara; vénen després arenas més compactes, que per desaparèixer exiigeixen un treball més llarg. Més a sota es troben les calcàries, els marbres i les llicorelles tot resistents i compactes; és precís edats enteres de treball continuat, sots profundisims i barrinades per enderrocar-los. Més a sota s’enfonsen en abismes indefinits el granit primitiu, suport de la resta, que resisteix l’atac dels segles.
A la superfície hi ha costums i idees, una mena d’esperit, la moda que dura tres o quatre anys; a sota, n’hi ha que en duren vint, trenta, quaranta; més a sota, n’hi ha de més fermes que duren un període històric; més avall hi ha el granit que no canvia sense inoculacions de sang distintes races i són els caràcters de les nacionalitats; més al fons encara, hi ha capes desconegudes que avui ens va descobrint la lingüística, agermanant pobles que habiten llunyanes regions de la terra; i més a sota encara hi ha el comú a la humanitat entera, mena de matèria primitiva de què han brollat el sens fi de caràcters dels pobles com la primitiva matèria caòtica brollaren el sens fi de roques que formen les valls i les muntanyes.
Jo voldria mostrar-vos a la humanitat com la nebulosa primera es reuneix en centres, com d’aquests centres brollen sols, planetes i satèl·lits; es verificaria a la història el que Laplace cregué veure escrit amb estrelles en la immensitat de l’espai.
Jo voldria fer patent com les races es diversifiquen, com comença un costum, com el costum es torna hàbit, com l’hàbit modifica l’organisme, com aconsegueix travessar generacions i generacions, com constitueix un caràcter de raça, i conservat, al capdavall dels segles, és llei de germanor dels distints pobles, més que les aliances postisses i que les unitats engendrades per les guerres i conquestes.
Jo voldria mostrar-vos, si ho sabés, l’enllaç íntim entre l’organisme e l’ànima, aquell enllaç incomprensible amb què l’esperit es lliga amb la matèria i la matèria amb l’esperit; ensenyar-vos com aquestes modificacions orgàniques han de produir diferències més o menys fondes en l’home moral, regides per lleis semblants a les diferències físiques.
La unitat d’alguns caràcters i la diversitat d’altres fan a la vagada patent la unitat d’origen i la varietat immensa que les influències del clima i del terreny, de costums i de vida, a les distintes èpoques, a les distintes regions de la terra, imprimeixen a les nacions; de la mateixa manera que l’anàlisi espectral ha demostrat a la vegada la unitat d’origen i la varietat dels cossos que formen els astres que omplen la blavor del cel.
Ara bé, senyors, si els pobles s’han fet distints, si hi ha caràcters distints, permanents a despit dels segles, si el clima i el terreny tendeixen a diversificar-los, si els diferents fets històrics per què passen tendeixen a criar maneres de ser diferents, s’ha d’aspirar a aquella unitat que vol emmotllar en un caràcter ideal els pobles que la naturalesa tendeix a diversificar? Si hi ha causes permanents que diversifiquen els pobles, si cada poble, el que pren d’un un altre ho canvia ja, abans d’assimilar-se, lluitant contra l’uniformisme, hem de batallar per convertir les races en un ideal, pertot la mateixa, parlant per tot una mana de volapük, uniformida com els soldats d’un exèrcit?
Perquè això fos possible, abans haurien d’aplanar-se les muntanyes, omplir-se les valls, igualar-se el celatge, mudar-se la inclinació de l’aix de la terra, i, un cop igualades les causes que diversifiquen, s’hauria encara d’oblidar el passat i canviar la sang de cada individu, i llavors sols podria el mon quadricular-se i dividir-se en províncies rectangles a l’estil de les que traçaren els enginyers dels Estats Units, convertint-lo en una cosa semblant a aquestes ciutats modernes de carrers rectes, de cantonades rectangulars, i de cases d’igual alçària que com un gran invent ens ha llegat l’uniformisme del passat segle.
Hi hagué un temps, senyors, en què Europa volgué desconèixer que no està a les seves mans forjar nacions i pobles; hi hagué un temps en què aquell unitarisme romà de tants segles enterrat, va somoure la llosana de la seva tomba i fou tret a la llum del dia; mes disfressat com a ridícul carnestoltes. Fou llavors quan, oblidant-se en totes les branques de l’activitat la constitució natural dels pobles que anava fent l’Edat Mitjana, forment-se així de mica en mica les bases de la vera llibertat, fou substituïda per l’artificialisme unitari, pare de la tirania de les nacions.
Era llavors quan, motejades de vulgares romances les llengües que les distintes races d’Europa havien format de la llatina, filles, joves encara, d’aquelles mare, es cregué que sols aquesta era digna d’expressar els sentiments dels. poetes, i sols al magí de Roma s’havia congriat la vertadera forma artística que havia d’imitar la poesia.
Era en aquells jorns quan les lletres van omplir-se de la mitologia grega i romana, com si cada poble no tingués la seva. Era en aquells jorns quan l’art arquitectònic, oblidant que era un detall del gran quadre de la història, fou reduït a les raquítiques formes de Vitruvi; interpretant-se a l’ús del dia el llenguatge que el gran mestre parlava a la Roma dels Augustos, convertint-se en preceptisme el que era descripció, encadenant-se el geni perquè s’arrossegués imitant i adaptant als costums moderns el que havia nascut per als antics, engendrant així novament en l’art de la pedra una nova creació, dona gentil per un cap, peix monstruós per l’altre, barreja ni grega ni romana, exòtica pertot, pertot servil imitadora.
Fou en aquells jorns quan moriren les antigues corporacions, gremis i estaments, i s’igualaren els individus, aïllant-los, fent perdre a la societat la forma antiga, fent l’individu impotent davant l’Estat i preparant a la vegada el socialisme anàrquic i l’absolutisme unitarista. l’evolució de l’artificialisme, fill de la ciència apriorística i pare de l’unitarisme, té una fita, punt culminant col·locat a la història moderna, on alguns, fins els que s’allisten sota les banderes regionalistes, han volgut posar-hi l’origen de la llibertat, del dret i fins de la dignitat humana. Em refereixo, senyors, a aquella revolució que ara fa cent anys volgué enderrocar el règim social de l’Edat Mitjana, com el seu pare-mestre, la pseudoreforma religiosa, havia volgut enderrocar la fe que l’havia animada, com el seu avi, el mal anomenat Renaixement, havia volgut soterrar les seves arts i lletres motejant-les de bàrbares i de gòtiques.
Llavors, es volgué fer un sistema deslligat a la història, com s’havia fet un bordissenc sistema artístic sense enllaç amb el passat, sense descendir de ningú.
Els polítics, tapant-se els ulls i oblidant el món real, com el jo de l’escola psicològica alemanya, volgueren engendrar de cop i volta el remei universal de la societat, donar a l’home els seus drets, constituir els pobles, fer una humanitat filla de pares desconeguts, promulgant aquells famosos drets de l’home, com si fos possible un moment històric sense cap altre que l’antecedís, o com si l’un no fos conseqüència de l’altre.
L’artificialisme imperà, i al conjunt informe d’individus promptes a lluitar com les feres, se’ls volgué fer pactar per formar part d’una totalitat uniforme, sense enllaç, mes si iguals en totes les seves parts, vertadera mena de socialisme polític tan utòpic com el socialisme econòmic.
El ciutadà davant l’Estat no fou més que un individu impotent i dèbil, i la revolució pogué dir altra vegada «l’Estat sóc jo», com ho havia dit l’absolutisme. Pobre individu subjecte al llit de Precrustes, prompta la guillotina afer saltar a terra el cap que sobresurt de la rasant marcada! Ventrosa igualitat que dividí França en víctimes i botxins, fent que la sang de milers d’innocents taquès el que volien que fos el bressol de la llibertat i dels drets de l’home!
Veu’s aquí l’origen d’aquestes unitats nacionals que les ciències sociològiques d’observació no troben, que no ha fet la naturalesa, engendrades artificialment, idealistes, iguals en totes les seves parts, regides per un mateix dret, que emborbollen una mateixa parla, feta amb motlle estranger, paròdies de l’antiga unitat romana, simètriques com els edificis del segle passat, subjectes a un mòdul convencional, deslligada la seva forma i el seu fons, exòtiques pertot; a què en nom de l’avenç es sacrificaren ahir les lleis polítiques, el llenguatge, els monuments, i avui la indústria i les lleis civils dels antics reialmes.
Tal és el model, el motlle francès dels ídols de guix que ha posat l’unitarisme a l’altar del temple de les lleis; tal és la font del sens nombre de constitucions donades des de les Corts de Cadis al poble d’Espanya; font tenyida amb sang, enterbolida pel llot de totes les concupiscències, que ha regat tota la nostra terra assaonant tan sols l’arbre de la discòrdia, i d’on han brollat els rius que s’han endut les antigues llibertats de la Bascònia, i que han colgat les runes de les de Catalunya sota les seves aigües corrompudes.
Tan de bo que aquelles famoses Corts de Cadis haguessin lluitat amb la influència de França en dictar lleis, com lluitava el poble amb els exèrcits de Napoleó als camps de batalla, i en comptes d’anar a buscar a París l’empelt amb què revifar el decadent arbre de la pàtria, no s’haguessin mogut de casa, on no mancaven arbres d’aquells que amb les seves branques aixopluguen la gran família catalanoaragonesa.
Tan de bo que en comptes de llançar al vent les cendres d’aquells codis antics, cremats per Felip V, en escriure a la primera plana de la Constitució allò de «regiran unos mismos Códigos en toda la Península», haguessin buscat els fulls de les lleis antigues.
En comptes d’anar un segle de porta en porta preguntant, com gent estranya, el camí de la llibertat, podríem avui guiar-hi tothom com hi guiàrem les nacions en altres segles. Avui encara, com han dit els autors de Los Fueros de Cataluna, més bé que Anglaterra, amb el nostre codi dels Usatges, la primera plana del qual fou escrita al segle XI, modificat al compàs del temps, podríem repetir aquelles memorables paraules del rei Pere: «Som el poble més lliure de la terra.»
Mes, senyors, per sort de la pàtria, aquelles doctrines artificials filles de l’apriorisme passen ja de moda, i la societat, sense adonar-se’n, sent la veu de la sang que li recorda els seus pares i torna a voler la realitat en totes les branques de l’activitat humana. La ciència, en totes les seves parts, vol ser experimental i d’observació; la literatura i l’art cerquen primer que tot la naturalitat i rebutgen les lleis d’acadèmia i d’escola; l’arquitectura torna a cercar al naturalisme constructiu la base de la forma com l’hi buscà l’Edat Mitjana; i la sociologia emprèn el camí de l’observació per guiar-se en els complicats problemes dels governs dels pobles, fonamentant així l’escola històrica del dret contra la filosofia; tendències que porten, al cap i a la fi, a regionalisme, que no és més que l’escola naturalista a la constitució de les nacions. Tal és el camí que ha seguit la Renaixença a la nostra pàtria.
Començà el catalanisme escorcollant arxius, fotografiant monuments, calcant làpides, classificant monedes, buscant rondalles i cançons, fent inventari dels costums i trajos, ressuscitant el llenguatge; i, què és tot això sinó observar la pàtria, escorcollant la seva realitat?
Començarem demanant el llenguatge a la poesia per enyorar el passat, per expressar el més intim del cor; per cantar a la pàtria, a la fe i a l’amor; i, què és tot això sinó experimentar el més íntim de la nostra manera de ser en el sentiment artístic? Començàrem, sí, fent catalanisme de vetllada literària, romàntic i platònic, començàrem anamorant-nos de l’avior, i era que tot això ens mostrava el que som i el que fórem per poder demanar el que volem ser.
Era l’estudi psíquic que la pàtria feia de si mateixa, volent reconèixer-se per llençar després els trajos amb què l’havien disfressada. Per això fou el catalanisme excursionista i arqueòleg, abans de ser sòlidament i decidia defensor de l’antiga nacionalitat, filla dels segles i de les antigues lleis fetes a casa; abans de demanar el que ens prengueren i pensar en recobrar el que ens robaren.
Per això el regionalisme, representant de la tendència al naturalisme cristià de l’Edat Mitjana, reivindica, en cooperar a la reconstrucció del monestir de Ripoll, l’art romànic lliure contra l’art artificial i unitari del Renaixement; reivindica, per mitjà dels seus poetes, primer que tot inspirats en la poesia del poble, la literatura contra l’artificialisme acadèmic, reivindica el llenguatge contra les traves de ferro que emmotllen les idees en la paraula estrangera; reivindica la família i la corporació, agrupacions naturals dintre l’Estat, contra l’individualisme revolucionari; reivindica el dret històric contra tota mena de codis inspirats en el filosofisme apriorístic.
Heus aquí, senyors, com els estudis sociològics d’observació en la realitat de les coses, torna per aquella via de la qual en mala hora fugi impulsada pels desvaris de la raó enorgullida.
Heus aquí com la ciència moderna fa bones les aspiracions que alguns anomenen velles i antiquades, i com els del pseudorenaixement dels últims segles troben més moderna l’Edat Antiga, del fals estudi de la qual són filles les tendències que portaren l’artificialisme social, que l’Edat Mitjana, de la qual només ens aparta un parèntesi que romp la continuïtat de la nostra història, i de la qual ens deriva tot el que el regionalisme enyora.
Cadascun dels estudiants de Catalunya amadors de la ciència, que han après, més bé que a la universitat, a llur casa, l’amor a la realitat més que a l’artifíci, amadors de l’avenç com ningú hi hagi, portaren ahir, quan eren estudiants els que avui són mestres, les tendències regionalistes a la nostra terra.
La generació que les segueix ha trobat l’arbre plantat i aprèn a conrear-lo. L’arbre va creixent, les seves arrels s’enfonsen, i el fullatge ompla el brancam.
Els nostres pares plantaren la llavor, i la llavor avui és un arbre que traurà flor, i la flor es tornarà fruit per a la pàtria catalana.
Nosaltres, que al costat de la Lliga de Catalunya, la nostra germana major; aprenem a conrear-lo; nosaltres, que a l’arbre de la renaixença de la pàtria li dediquem de joves el nostre amor i la nostra força, Déu faci que el puguem llegar als nostres fills quan la seva llavor que porta fruits de benaurança s’hagi escampat per tota la nostra terra.»