Aquest mapa tracta de localitzar els principals grups aborígens que habiten actualment el continent australià i les illes del Pacífic. El terme aborigen prové del llatí i significa ‘des del començament’ o ‘des dels orígens’ (ab-origine); s’utilitza en aquest àmbit territorial per a fer referència als primers pobladors i els seus descendents actuals. No apareixen en aquest mapa tots els grups que existeixen (només a Austràlia n’hi ha més de 250), sinó que es pretén mostrar pobles representatius de les diferents àrees geogràfiques: illes, desert, costa i àrees fluvials.
L’àmbit d’Austràlia i del Pacífic acull les àrees culturals dels pobles d’Austràlia (terra austral o del sud), Melanèsia (terme que prové del color fosc de pell dels seus habitants), Micronèsia (el nom fa referència a la reduïda dimensió de les seves illes) i Polinèsia (terme que es refereix a la gran quantitat d’illes d’aquesta regió). Cadascuna d’aquestes àrees es caracteritza per una combinació particular d’elements geogràfics, culturals i lingüístics. Austràlia i Melanèsia, per exemple, presenten un tipus d’organització social tradicional força igualitari en què gairebé totes les persones tenen les mateixes possibilitats d’arribar a posicions de prestigi. A Micronèsia, en canvi, es donava una clara jerarquització social, i a la Polinèsia hi havia complexes institucions de control social en les quals certs cabdills exercien la seva autoritat sobre una gran part de la població.
El poblament de tota aquesta zona es va realitzar d’oest a est des del Sud-est asiàtic i de manera gradual des de fa aproximadament uns 60 000 anys (Austràlia), 30 000 anys (Melanèsia) i fins fa uns 3 000 anys (Micronèsia i Polinèsia), amb unes últimes àrees colonitzades com són Hawaii, Nova Zelanda i l’illa de Pasqua o Rapa Nui. Aquesta migració, feta per via marítima principalment, suposava un alt nivell de coneixement i desenvolupament de la navegació. Els primers pobladors vivien de la caça, la pesca i la recol·lecció, ocupant i explotant els diversos territoris fins a l’arribada i la invasió dels europeus a partir del segle XVI i sobretot del XVII. Des d’aleshores, la seva organització econòmica, social i política s’ha vist radicalment alterada.
Actualment aquests pobles aborígens es troben entre els més desfavorits. Els principals conflictes als quals s’enfronten tenen a veure amb reivindicacions sobre drets territorials i explotació econòmica de companyies mineres, principalment, i problemes associats a l’alcoholisme i les drogues, als assaigs nuclears i, els més urbanitzats, al racisme i l’atur.
Aborígens australians: la lluita pel territori
Una de les principals reivindicacions dels aborígens d’Austràlia és el reconeixement dels seus drets sobre els territoris tribals tradicionals. Per als aborígens, existeix una forta i estreta vinculació entre les persones i la terra, i en aquest sentit la seva cultura, la seva vida social i la seva espiritualitat depenen d’aquesta vinculació.
Des dels inicis de la invasió europea, els aborígens han presentat una clara resistència a l’ocupació del seu territori. Cal tenir present que fins el 1967 no van ser considerats ciutadans australians i, per tant, no van poder gaudir de possibilitats de representació institucional. Cap als anys vuitanta aparegué el Land Right Movement, un moviment que lluita pel reconeixement legal del dret natiu de propietat territorial.
El 3 de juny de 1992 el Tribunal Superior d’Austràlia aprovà per primera vegada el reconeixement de propietat nativa (en aquest cas, del poble Meriam a l’illa Murray de l’estret de Torres) i invalidà el concepte de terra nullius o terra de ningú. Aquest concepte havia servit com a recurs legal per a justificar l’ocupació britànica del territori australià, ja que es considerava que no hi havia propietaris previs. Aquesta sentència judicial va iniciar el procés, que segueix avui dia, de recuperació legal de drets territorials tribals. Un procés força limitat, ja que no tot el territori és susceptible de ser reconegut, només aquell que no estigui ja en mans privades. A més, els aborígens no es poden oposar en cas d’explotacions mineres, i tota decisió a favor d’ells pot ser anul·lada en nom de l’interès nacional. El marge de negociació és força reduït, però això no atura les seves reivindicacions.
Proves nuclears en un oceà no tan pacífic
L’oceà Pacífic ha estat des del final de la Segona Guerra Mundial el focus de nombroses proves nuclears dutes a terme per diverses potències estrangeres. Entre el 1946 i el 1962, els Estats Units, França i la Gran Bretanya van llançar més de 200 bombes nuclears sobre el Pacífic sud, i encara actualment algunes illes del Pacífic continuen essent l’escenari de proves nuclears.
Les conseqüències socials, culturals, econòmiques i ecològiques són desastroses. Les emissions radioactives posteriors a les proves nord-americanes sobre l’atol de Rongelap van obligar els seus habitants a abandonar les illes. A les illes Marshall, catorze illes van quedar inhabitades i sis, completament destruïdes. D’altra banda, s’ha detectat iode radioactiu a la llacuna de Mururoa després dels experiments francesos. La majoria dels habitans de Chamorro, a l’illa de Guam, depenen de l’assistència social, després d’haver perdut gran part de les seves terres agrícoles. Leucèmia, tumors i el naixement de criatures amb malformacions són altres tràgiques conseqüències de les activitats nuclears. A més a més, l’abandonament de conreus tradicionals i la impossibilitat, per tant, de continuar el sistema econòmic tradicional, i la substitució de la dieta aborigen per menjar enllaunat i fast-food han comportat també problemes de salut.
Els habitants de les illes del Pacífic no resten passius davant la destrucció del seu entorn, i avui dia existeix una clara resistència i resposta aborigen a la presència nuclear. El Nuclear-Free and Independent Pacific Movement, una organització que uneix gairebé totes les illes del Pacífic, n’és una mostra.