L’estructura i la dinàmica del nostre planeta es troben a la base d’alguns processos que, pel fet de ser habituals, no comporten cap sorpresa i es donen per sabuts: l’alternança dia-nit, el seguit de canvis relacionats amb les estacions, les variacions climàtiques segons la latitud, els vents al litoral, etc. Altres fenòmens, d’entitat molt diversa, però que se solen associar a catàstrofes de magnitud més o menys important, són també resultat d’una situació natural, per bé que són més esporàdics en el temps i les conseqüències solen ser molt més dràstiques. Així, per exemple, la teoria de la tectònica de plaques planteja la dinàmica del globus terrestre a partir del moviment de les plaques que formen la litosfera (vegeu el text del mapa 5). Si es cartografien sobre el mapa del món els terratrèmols d’una magnitud mitjana o gran i els volcans més actius, la distribució dels punts correspon clarament als límits entre les plaques tectòniques principals. Alguns d’aquests límits es troben al mig dels oceans, però d’altres se situen ben a prop dels marges continentals, com passa a tota la costa occidental i oriental de l’oceà Pacífic (l’anomenat cercle del Pacífic). En aquests límits es generen tensions, que comporten desplaçaments relatius d’aquestes plaques i la dissipació d’una enorme quantitat d’energia que, alliberada de cop, provoca el terratrèmol. L’activitat sísmica pot generar també erupcions volcàniques, i viceversa, algunes erupcions volcàniques van precedides, acompanyades o seguides de terratrèmols.
Si la distribució de terratrèmols i volcans és avui dia ben coneguda, no es pot dir el mateix del moment concret en què es poden produir les erupcions i l’activitat sísmica, malgrat que des de fa temps es treballa en diferents línies per predir-ne els efectes associats. Entre aquests efectes hi ha la generació de tsunamis, unes grans onades que poden desplaçar-se al llarg de milers de quilòmetres i causar danys importants en àrees costaneres properes o allunyades de l’epicentre del terratrèmol; l’alliberament de gasos tòxics (diòxid de carboni, monòxid de carboni) retinguts al fons dels llacs; l’alliberament de gasos d’efecte hivernacle (metà) com a resultat d’esllavissades submarines, la fusió de sòl gelat (permafrost) i de geleres, que provoquen esllavissades i la formació de llacs temporals, etc. En el cas de les erupcions volcàniques, a alguns d’aquests fenòmens associats s’hi poden afegir també l’erupció (que pot ser explosiva) de laves, lapil·li i cendres, la injecció de cendres i pols a l’atmosfera (on poden romandre molt de temps i alterar el balanç radioactiu normal), etc.
També tenen un origen ben natural els ciclons tropicals, fenòmens meteorològics que impliquen vents sostinguts que poden superar els 250 km/h, pluges torrencials de més de 250 l en menys d’un dia i la pujada del nivell del mar deguda tant als vents com a les baixes pressions. Els ciclons tropicals (que reben diferents noms segons la regió: huracà, tifó, baguio, willy-willy, papagallo, travado, etc.) es formen a les latituds tropicals dels oceans, en condicions de temperatures elevades de l’aigua i de l’aire i de força humitat atmosfèrica, i comencen com a vents procedents de l’est, que augmenten la velocitat a mesura que segueixen el recorregut equatorial. Aquestes depressions o tempestes tropicals, si assoleixen pressions atmosfèriques per sota dels 990 hPa (sovint arriben als 950 hPa), augmenten ràpidament la seva velocitat i poden arribar a afectar una àrea d’uns 500-600 km de diàmetre, que es desplaça seguint rutes relativament predibles.
Els danys que ocasionen els fenòmens naturals descrits poden ser molt importants quan afecten la vida i l’activitat humana. De fet, el desenvolupament econòmic i el creixement de les àrees urbanitzades són factors que han fet incrementar el risc de patir els efectes devastadors d’alguns d’aquests fenòmens naturals. Un gran terratrèmol o un huracà pot tenir com a conseqüència la pèrdua de milers de vides i la devastació o la transformació de les condicions naturals de centenars de milers de quilòmetres quadrats.
El Niño
El Niño és un capgirament catastròfic de les característiques hidrogràfiques “normals” del Pacífic a les costes de l’Amèrica tropical, que de manera cíclica (amb períodes d’uns onze anys) trasbalsa el temps meteorològic no solament d’aquella zona, sinó també de tot el planeta. El corrent equatorial, que porta aigua cada cop més càlida des de les costes americanes fins a les australianes, inverteix la seva direcció a causa de la formació de zones d’altes pressions al Pacífic occidental; el resultat n’és el reflux d’aigües molt càlides sobre les costes americanes, amb grans mortaldats de peixos i altres animals marins.
La distribució d’àrees de baixes pressions atmosfèriques i de zones de pluges queda també alterada, de manera que es produeixen inundacions en àrees on generalment plou poc, sequeres catastròfiques i incendis en zones normalment humides. A més, els huracans es desvien de les rutes habituals i s’originen moltes maltempsades meteorològiques, amb conseqüències importants sobre les poblacions humanes, l’agricultura, la pesca i altres recursos. Així, per exemple, en 1982-83, el fenomen d’El Niño va ser el responsable de la mort d’unes 2 000 persones i del desplaçament de centenars de milers d’habitants. En el passat, es creu que l’ensulsiada d’alguns dels imperis precolombins americans hauria pogut tenir a veure amb els estralls que sobre els seus recursos provocava periòdicament El Niño.
L’abast de les conseqüències d’aquest fenomen sembla que és global i afecta no tan sols l’àrea del Pacífic, sinó també les condicions meteorològiques i ambientals a Europa i altres continents.