La distribució actual de terres i mars a la Terra és només una fotografia instantània, un fotograma d’una pel·lícula que s’està desenvolupant gairebé des de l’inici de la formació del planeta, i que seguirà en el futur, a un ritme molt lent, però susceptible d’ésser avaluat. Mentre que aviat farà un segle que Alfred Wegener va proposar la seva teoria de la deriva continental, fins els anys seixanta del segle XX no es va comprendre quin era el mecanisme subjacent d’aquest moviment dels continents.
L’escorça terrestre o litosfera està dividida en una sèrie de plaques, de mida i forma diferents (vegeu el mapa 17), que se situen sobre un mantell més plàstic, l’astenosfera, a través del qual es mouen. Podem imaginar aquest moviment com el d’una cinta transportadora: en determinades zones del fons marí es generen aquestes plaques, mitjançant la surgència de material de l’astenosfera, que forma les carenes dorsals oceàniques, en un costat i en l’altre de les quals les plaques van formant-se i allunyant-se. El moviment relatiu d’unes plaques en relació amb les altres fa que hi hagi vores de plaques que topin i s’encastin una contra l’altra o, més comunament, que una placa s’enfonsi sota una altra (subducció), o bé que llisquin paral·lelament una en relació amb l’altra (falla transformant). Les plaques són el sòcol dels continents, però també de conques oceàniques, de manera que, en realitat, no són tan sols els continents que es mouen, sinó tot el conjunt de la placa: continent més escorça oceànica.
Hi ha diferents tipus de proves d’aquesta tectònica de plaques (terme que es prefereix al de deriva continental); algunes rauen en la identitat de roques de regions de continents, ara separats i que estaven junts en el passat; en les variacions temporals del camp magnètic, que queden registrades en les roques, tant de l’escorça terrestre emergida com del fons del mar; a partir d’elles es pot deduir la posició del pol magnètic antic i les posicions antigues de les plaques tectòniques. També és possible trobar senyals de canvis climàtics que es conserven en àrees continentals que, degut a l’esmentat moviment, van travessar al llarg del temps regions climàtiques diferents; tal passa amb els dipòsits de til·lites, característics de la glaciació permocarbonífera de fa 300 milions d’anys que afectà els continents australs. Finalment, la correspondència exacta de fòssils en jaciments abans continus i ara separats, o bé l’existència d’afinitats filètiques elevades en espècies de plantes i animals actuals que tenen distribucions geogràfiques disjuntes, però que revelen distribucions passades contínues (cas dels mamífers marsupials, clarament gondwànics).
La idea de Wegener d’un únic supercontinent, que ell anomenà Pangea, en l’època permocarbonífera, rodejat d’un únic oceà, Pantalassa, s’ha modificat en el sentit que ara es creu que Pangea s’hauria format per l’acreció de dos supercontinents anteriors, Lauràsia i Gondwana (en el Silúric), essent la pròpia Lauràsia el resultat de la unió de diversos continents previs. Aquests són els anomenats cicles de Wilson, en un dels quals ens trobem ara (les dues Amèriques se separen d’Europa i Àfrica, per exemple), i que de ben segur seguiran existint en el futur.
Ja s’ha esmentat com les diferents masses continentals s’han vist sotmeses a climes diferents en el passat, a causa, en part, de la migració continental. Però, precisament, alguns dels canvis climàtics que ha sofert el nostre planeta foren conseqüència d’una diferent distribució de masses continentals i oceans; no només la circulació de les aigües era diferent, sinó que la formació d’aigües superficials fredes a latituds elevades, que després s’enfonsen i posen en marxa la circulació profunda general, hauria d’haver estat també diferent de l’actual. Diferents models climàtics relacionen aquests canvis amb cicles d’uns 23 000 anys, lligats amb el moviment de precessió de la Terra. Però també hi ha hagut canvis climàtics causats per altres fenòmens i a escales diferents: una alternança d’èpoques fredes i càlides (cicles glacials-interglacials), a una escala de milers d’anys, i dins d’aquesta, canvis decadals d’origen astronòmic (per exemple, canvis en la intensitat de les taques solars). A aquests cal afegir-hi una variació del nivell del mar, per causes diverses, que va fer variar la proporció de terres emergides i oceans, i altres canvis puntuals, sovint amb efectes catastròfics, generats per episodis de vulcanisme intens o per la caiguda sobre la Terra de meteorits o cometes.
Les grans extincions en massa
Sigui per una exacerbació del vulcanisme (generat en bona mesura com a resultat del moviment de les plaques de la litosfera) o per la caiguda sobre la Terra de meteorits de mida prou gran per causar grans tsunamis, núvols gegantins de pols i detritus i fins i tot episodis de sismicitat i vulcanisme, el cert és que al llarg de la història de la vida hi ha hagut almenys cinc episodis d’extinció en massa d’organismes, que han deixat senyals inequívocs en el registre fòssil.
Aquesta eliminació catastròfica, i en bona part aleatòria, de faunes i flores senceres, sobretot terrestres però també marines, o de bona part d’elles, ha deixat aturades en el camí de l’evolució moltes estirps d’organismes, la majoria ben puixants i que, de ben segur, haurien seguit evolucionant si no haguessin estat colpejades per l’extinció. La més coneguda pel gran públic és la desaparició dels dinosaures ara fa 64 milions d’anys, en l’episodi d’extinció entre el Cretaci i el Terciari (de fet, l’episodi va marcar la frontera entre aquests dos períodes).
En l’escala geològica, però, cada una d’aquestes extincions en massa va anar seguida per “radiacions explosives” d’evolució de les nissagues supervivents, que podien ocupar els nínxols ecològics que les espècies desaparegudes havien deixat lliures, especiar-se i radiar.
Cal parlar, encara, d’una sisena extinció, molt més recent en l’escala del temps geològica i lligada, d’una manera clara, a l’activitat humana (vegeu el mapa 3).