Aquest mapa mostra les àrees d’influència de les religions amb més difusió mundial. Presenta també, en un cert sentit, un recorregut històric i cultural, perquè s’hi reflecteix de quina manera els diferents estats del món han quedat emparentats mitjançant la religió. Les cinc grans religions que es poden veure en el mapa tenen el seu origen fora de l’àrea que actualment anomenem món occidental. Més encara, totes cinc tenen els seus orígens en el continent asiàtic. Les tres religions abrahàmiques (judaisme, cristianisme i islam) van originar-se en la regió que anomenem Pròxim Orient; l’hinduisme i el budisme, a l’Índia, i, finalment, el taoisme i el confucianisme, a l’immens territori de la Xina.
La difusió del judaisme és un fenomen estretament relacionat amb la diàspora, és a dir, amb la dispersió de la comunitat jueva arreu del món, sobretot a partir de l’any 70 dC (vegeu el mapa 35).
La difusió del cristianisme s’ha de relacionar amb la història de la cultura i la política europees. Si bé històricament parteix de Jerusalem, el focus principal d’expansió inicial és l’imperi Romà (vegeu el mapa 36).
Una de les característiques de la difusió de l’islam és que fou extraordinàriament ràpida. Des de la data de la mort del seu fundador (any 632) fins al domini de la península Ibèrica (any 714) no van passar cent anys. L’expansió vers l’Orient, és a dir, vers països com l’Iraq, l’Iran, l’Afganistan, etc., tingué lloc d’una manera més graonada. L’arribada a l’Índia, per exemple, data del segle XII (vegeu el mapa 37). El gran cisma de l’islam es produeix ben al començament de la seva història, concretament al segle VII entre sunnites i xiïtes.
Els orígens de l’hinduisme són extremament obscurs. La seva difusió depèn de les migracions àries procedents del nord del subcontinent indi (vegeu el mapa 38). Per la seva banda, el budisme va néixer a l’Índia al segle VI aC, però a partir del segle VIII dC es pot considerar que la seva presència al país és residual, per bé que ja s’havia anat estenent cap al sud-est asiàtic (vegeu el mapa 39). Confuci va néixer a la Xina entre el 551 i el 479 aC, i Lao Tse va néixer també a la Xina el 571 aC, és a dir que van ser contemporanis. Més que de religions, es tracta de doctrines de caràcter més moral (en el cas del confucianisme) o metafísic (en el cas del taoisme).
La religió als Països Catalans
La profunda romanització experimentada pels territoris dels Països Catalans i el fet que sigui un país amb molts quilòmetres de costa van afavorir que el cristianisme arribés ben aviat, al mateix segle I. Cap al segle III ja era una religió molt difosa al territori i amb un nombre molt considerable d’adeptes. El decret de Constantí (313) no va fer sinó consolidar aquesta situació. Amb tot, la presència històrica del cristianisme a les Illes Balears, al País Valencià i a l’anomenada Catalunya Nova és clarament discontínua. Des del segle VIII fins al segle XII una part important del territori quedà sota influència islàmica. D’altra banda, el fet que ni el protestantisme, ni cap de les esglésies que van sorgir a partir del segle XVI no arrelessin en el teixit social de Catalunya va fer que l’Església catòlica (sovint amb el suport explícit de les autoritats polítiques) hi tingués una presència hegemònica. Aquest fet condicionà enormement la manca de tradició de diàleg interreligiós a Catalunya.
La difusió de les religions
La història de la difusió de les religions és segurament tan antiga com la història de la humanitat, especialment si tenim en compte que la relació entre cultura i religió és extraordinàriament estreta. Molt sovint la difusió de les religions ha estat vinculada a gestes de caràcter històric o polític de gran magnitud, sobretot en el cas del cristianisme i de l’islam. La puixança o la crisi de les institucions polítiques que havien assumit com a pròpies les religions han anat acompanyades d’avenços o de reculades territorials d’aquestes. Així, per exemple, la brillant expansió del poder polític àrab a partir del segle VIII va representar la pèrdua d’influència cristiana a tot el nord de l’Àfrica, una circumstància que el temps ha revelat irreversible. La influència de l’islam en el seu moment de màxima esplendor incloïa des dels Pirineus fins a Samarcanda i el Panjab. Més tard, però, la crisi política del món àrab va comportar la pèrdua d’influència a tota la península Ibèrica.
Aquest procés contrasta amb la manera com s’estén el budisme a l’Índia; hi va penetrar al segle VI aC i, després d’exercir una influència notable entre la població hinduista, va acabar desapareixent pràcticament del territori indi vers el segle VIII dC. Aquest fenomen no es pot associar a una gesta militar o política, sinó al fet que l’hinduisme va ser capaç d’assimilar aspectes fonamentals del budisme.