Aquest mapa representa la distribució dels fidels de les sis religions més difoses per estats, en percentatge sobre la població total; també s’hi representen els seguidors de religions autòctones, els no religiosos i els que es declaren ateus. Aquest mapa se situa entre l’anterior, que mostra la distribució territorial d’aquestes religions i el mapa 41, en què es representa la pluralitat religiosa per estats. En efecte, els colors d’aquest mapa mostren, d’una banda, la distribució territorial, però en aquest cas es fa referència al nombre de practicants, i, de l’altra, a la diversitat, en estats com la Xina, l’Índia, Corea del Sud, el Japó, Rússia, el Kazakhstan o Ucraïna i, en menor mesura, França, Alemanya, els Estats Units i Austràlia. A la Xina, el nombre de persones que es declaren no religioses o atees és molt important, com també a Rússia i en alguns dels estats de l’antiga Europa socialista. En canvi, cal considerar que aquest concepte no es troba igualment representat en la majoria dels altres estats.
Les relacions entre Estat i esglésies són molt diferents d’un Estat a l’altre, però en qualsevol cas tenen una gran importància en la manera com es desenvolupa la religió en les societats. Hi ha fronteres polítiques que s’han establert històricament partint de criteris religiosos, com és el cas de la separació entre l’Índia i el Pakistan, arran de la descolonització, no exempta encara avui de conflictes. En d’altres països, l’Estat s’ha mostrat bel·ligerant pel que fa a la religió, i ha fomentat el laïcisme i l’ateisme, com en els casos esmentats de la Xina, Rússia o els de Cuba i el Vietnam. En canvi, altres estats s’han organitzat seguint els principis religiosos de l’islam, com ara l’Iran, Algèria o l’Afganistan, si més no fins a la invasió dels Estats Units del 2002.
En general, el cristianisme, en les seves diverses esglésies, amb gairebé dos mil milions de fidels, sobretot al continent americà, l’Europa occidental i el sud d’Àfrica és la religió que té més seguidors al món. A continuació se situa l’islam, amb aproximadament mil cent cinquanta milions de fidels, ben representats pel color verd de molts estats i força poblats, com és el cas d’Indonèsia o el Pakistan. L’hinduisme ve a continuació, amb gairebé 750 milions de fidels, molt concentrats, però, a l’Índia. Segueix el budisme, ja força lluny, amb uns 350 milions de fidels concentrats en diversos estats de l’Extrem Orient asiàtic. Els jueus són una mica més de 15 milions de fidels, majoritàriament a Israel, però també als Estats Units. Al continent africà destaquen les religions autòctones, com també a l’Índia.
Aquesta distribució i el nombre de fidels de cada religió explica, en bona part, que actualment encara un fet d’origen espiritual sigui motiu de conflicte i violència una mica arreu del món. Els brots de violència han estat importants a l’Índia entre les comunitats islàmiques, hinduistes i sikhs, com també a Indonèsia, Sudan i Filipines. És difícil discernir les causes de molts dels conflictes africans, si són ètnics o religiosos (Rwanda, Angola, Libèria o Somàlia, per exemple). D’altra banda, les guerres de l’antiga Iugoslàvia o el conflicte d’Irlanda no es poden entendre sense considerar-hi una dimensió religiosa, entre d’altres. Finalment, el Tibet, en el seu conflicte amb la Xina, té un gran protagonisme religiós.
Al costat d’aquest fet, cal considerar, també, els nombrosos intents que s’han dut a terme per a concebre la religió com una via de pacificació social i de solució a molts dels conflictes que es viuen arreu del món. No solament la transformació de la noció de religió ha esdevingut molt clara en nombroses societats anomenades occidentals, sinó que els moviments ecumènics o els que impulsen el diàleg interreligiós han assolit una importància creixent (vegeu el mapa 42).
El Parlament de les Religions
Qualitativament parlant, cal tenir en compte que ha anat guanyant terreny en la consciència de moltes societats la percepció segons la qual l’experiència religiosa hauria de ser un camí de pau en lloc d’un motiu per a la confrontació i la violència. I cal destacar-ho, perquè molt sovint s’insisteix en el potencial de violència que contenen les religions, o si més no una determinada concepció de les religions. Si bé la història de la humanitat és plena de violències que s’han concebut com a religiosament autoritzades. L’existència del Parlament de les Religions del Món mostra un progrés esperançador. Aquest organisme es va reunir per primera vegada a Chicago l’any 1893 per tal de fomentar el diàleg entre les tradicions orientals i les occidentals. Aquest precedent, tot i això, no va tenir una continuïtat immediata, però, arran de la celebració del seu centenari el 1993, se’n va tornar a convocar una nova edició amb l’objectiu que tingués la capacitat de convertir-se en una referència mundial per a la pau i el diàleg interreligiós. En efecte, a Chicago, en la seva segona edició, el Parlament va aglutinar més de 8.000 persones. Cinc anys més tard va reunir a Ciutat del Cap, on va apostar perquè les religions tinguessin un paper actiu a l’hora de reclamar, plegades, drets fonamentals de les persones arreu del món.
L’edició del 2004 se celebrarà a Barcelona en el marc del Fòrum de les Cultures. El Parlament de les Religions té per objecte de reunir el màxim nombre possible de persones disposades a escoltar-se les unes a les altres, a dialogar, doncs, amb un esperit constructiu i tenint com a prioritats els valors de la pau i la concòrdia, entre d’altres. És, doncs, una mostra d’aquesta nova consciència del paper de les religions en el món actual, perquè la finalitat no és pas guanyar ningú, ni convèncer ningú de la superioritat de cap creença, sinó expressar el respecte mutu i la predisposició a escoltar l’altre. El Parlament de les Religions constitueix d’aquesta manera un punt de trobada cada vegada més important per a reflexionar sobre temes fonamentals que actualment té plantejats la humanitat i, alhora, un gran pol d’esperança de transformar les religions en una experiència de pau compartida.