En aquest mapa podem observar la distribució de la població jueva per estats a tot el món. Aquesta distribució de les comunitats jueves no és, òbviament, aleatòria, sinó que expressa el resultat d’una sèrie d’esdeveniments crucials de la història occidental. Els Estats Units són el país del món que concentra una presència més nombrosa de jueus (uns set milions de persones). S’han volgut destacar d’una manera especial les grans concentracions d’aquestes comunitats, les quals coincideixen amb les principals ciutats (Los Angeles, Nova York, Filadèlfia, Chicago i Miami). També destaquen les comunitats de les tres metròpolis més importants del continent europeu: Londres, Moscou i París. Però és evident que un fet molt remarcable és la presència de més de quatre milions i mig de jueus al territori de l’Estat d’Israel, creat l’any 1948. Al llarg d’aquests darrers cinquanta anys es constata un flux gradual i gairebé ininterromput de jueus vers aquell país. Des del 1922 fins al 1937 es va passar, a Palestina, de 84.000 jueus a 416.000 seguint les consignes del moviment sionista, creat per Theodor Herzl al final del segle XIX.
L’origen històric més remot de la dispersió de les comunitats jueves s’ha d’anar a cercar en l’anomenada diàspora, iniciada amb les deportacions de les classes dirigents de Samaria (722 aC) i de Jerusalem (597 i 587 aC) i l’establiment de colònies jueves per tota la conca Mediterrània als segles V-III aC. La destrucció de Jerusalem (70) inicià una segona diàspora. Aquesta dispersió ha estat gradualment agreujada per les condicions d’oberta hostilitat que aquestes comunitats han anat trobant tot al llarg dels segles als molts països en què s’havien establert. D’una manera especial, cal destacar la pressió exercida per les cultures de tradició cristiana (a Espanya, França, Alemanya, Àustria, Polònia, Rússia, etc.). Volem creure que aquesta tradició d’antisemitisme latent en la cultura cristiana es troba en vies de superació. En un dels documents més destacats del Consell Mundial d’Esglésies (World Council of Churches, Christian-Jewish dialogue beyond Canberra, 1991) s’afirma que “l’antisemitisme i totes les formes de transmetre menyspreu [al poble jueu] han de ser rebutjats”. Les declaracions cristianes i els diferents documents, tant confessionals com ecumènics, expressen repetidament que (per citar novament el mateix document): “l’aliança de Déu amb el poble jueu continua i els cristians hem d’agrair a Déu el tresor espiritual que compartim amb el poble jueu”.
L’Holocaust
Aquest és un dels fenòmens morals amb més repercussions històriques a l’Europa del segle XX, anomenat, també, la Xoà o anorreament. Amb l’arribada d’Adolf Hitler al poder (1933) s’inicià a Alemanya una ferotge política antisemita que culmina amb l’anomenada Solució final (Endlösung), és a dir, la decisió d’exterminar sistemàticament tota la població jueva dels territoris controlats pel règim nazi. La brutalitat moral pròpia del nacionalsocialisme es va combinar amb mitjans tècnics industrials desconeguts fins aquell moment, i aquesta circumstància va permetre perpetrar un dels genocidis més importants de la història de la humanitat. És difícil posar-se d’acord pel que fa a les xifres, però en qualsevol cas es pot afirmar que milions de persones van morir en camps de concentració i d’extermini pel sol fet de ser jueus. Potser Polònia, sotmesa al terror nazi des del començament de la Segona Guerra Mundial, il·lustra un dels exemples més escruixidors de la política d’extermini aplicada pel règim hitlerià. Es calcula que abans de l’esmentat conflicte la població jueva polonesa era aproximadament de 3.300.000 persones; avui, la comunitat jueva n’aplega 10.000. Es podrien esmentar també ciutats com Berlín (de 175.000 jueus l’any 1933 a 6.200 després de la guerra), Frankfurt (de 21.158 a 4.350) i Amsterdam (de 70.000 a 12.000). Auschwitz, Dachau, Bergen-Belsen són alguns dels noms dels camps d’extermini que han esdevingut símbols de la tragèdia.
El sionisme
El sionisme és un moviment fundat per Theodor Herzl (1860-1904) al final del segle XIX. Històricament, es considera una reacció enfront del que es va interpretar per molts com el fracàs del procés d’emancipació iniciat amb la Revolució Francesa. Durant dècades s’havia confiat que la generalització dels ideals dels liberals francesos permetria deixar enrere els prejudicis que havien possibilitat l’antisemitisme. El fet que va desencadenar el sentiment de fracàs de tot aquest procés fou l’afer Dreyfus. Theodor Herzl va escriure un llibre titulat L’estat jueu en què proposava la creació d’un estat sionista a Palestina. El clima d’antisemitisme creixent a Europa, així com els dramàtics esdeveniments que van tenir lloc durant la Segona Guerra Mundial, va empènyer molts milers de jueus d’arreu del continent europeu a veure l’emigració cap a Palestina, a fi de forçar la creació d’un Estat propi, com a l’única sortida possible. Cal tenir en compte que l’any 1917 els hebreus posseïen solament el 2,5% del territori palestí. El 1948, aquesta xifra va augmentar fins al 5,7%. Actualment, el 95% del territori pertany a població jueva o al govern jueu (Jerusalem constitueix una excepció, atesa la important comunitat àrab que viu a la part oriental de la ciutat).
L’Estat d’Israel fou proclamat el 1948, malgrat l’oposició de la majoria del poble arabopalestí. Aquesta circumstància ha significat, amb alts i baixos, un focus permanent de tensió i de violència fins a l’actualitat.