Aquest mapa mostra la distribució dels cinc grans corrents del cristianisme, que apleguen uns dos mil milions de fidels. Les raons d’aquesta diversitat són múltiples, però en qualsevol dels casos es poden relacionar molt directament amb fenòmens de tipus cultural i polític. En aquest sentit, per a poder entendre la distribució actual de les principals esglésies cristianes arreu del món caldria recórrer a quatre fenòmens històrics de primera magnitud.
En primer lloc, al fet que, en el moment de néixer la religió cristiana, Palestina era una part de l’imperi Romà. Aquesta circumstància explica que l’expansió del cristianisme es concebés gairebé de forma natural, en un primer moment, en el marc de les fronteres d’aquest imperi. No se sap què hauria passat si Palestina hagués estat sota l’àrea d’influència d’un poder polític oriental (com era el cas uns quants segles abans, quan l’imperi Babilònic conquerí Jerusalem). D’altra banda, és també essencial retenir l’assumpció del cristianisme per part de l’imperi Romà. En aquest context cal destacar l’edicte de Milà de l’emperador Constantí (l’any 313) i les disposicions de l’emperador Teodosi (al final del segle IV), que va declarar la religió cristiana religió oficial de l’Imperi. Aquesta circumstància va ser fonamental per a facilitar la propagació del cristianisme a tots els territoris de l’administració imperial, així com per a assentar l’estructura formal i institucional de l’Església.
En segon lloc, cal esmentar l’anomenat Cisma d’Orient, que tingué lloc al segle XI. Arran d’aquest esdeveniment quedà segellada la separació entre l’Església Catòlica i l’Església Ortodoxa. El Cisma és un procés, doncs, que culminà al segle XI, però que es preparà durant molt de temps abans. Sota els auspicis de l’imperi Bizantí, Orient havia desenvolupat tota una cultura diferenciada de la de Roma, pel cap baix des dels segles V i VI. Als segles successius hi hagué intents renovats de restaurar la unitat entre Bizanci i Roma, però el fet és que aquests intents no van arribar a port. En general es pot dir que l’Europa eslava, a més de Grècia, queda sota l’àrea d’influència de l’Església Ortodoxa fins a l’actualitat. Cal recordar l’existència de les esglésies orientals no bizantines o no calcedonianes (assíria, siríaca, armènia, copta, etiòpica), que tingueren una difusió molt remarcable a tot el Pròxim Orient i l’Orient Mitjà fins que la implantació de l’islam les va fer recular d’una manera massiva.
En tercer lloc, cal fer referència a l’expansió colonial europea a partir dels segles XV i XVI fins al segle XX. En aquest sentit, hauríem de distingir la colonització d’Amèrica de la d’Àfrica i Àsia. La presència de formes religioses precolombines a Amèrica és certament remarcable, però, amb tot, es pot dir que en general la incorporació d’Amèrica a la cultura i la tradició cristianes es pot considerar força consolidada. En el cas d’Àfrica cal distingir entre les regions que abans de rebre la influència europea havien estat islamitzades i aquelles que no havien tingut contacte amb la cultura islàmica. Pel que fa a les primeres, en general es mostren impermeables a la cristianització, mentre que les segones esdevenen molt més fàcilment assimilables. D’altra banda, la penetració del cristianisme a Àsia ha estat molt condicionada per la presència de tradicions religioses molt consolidades, com l’islam, l’hinduisme o el budisme. Malgrat disposar d’una primacia econòmica i política i desplegar un programa d’expansió conscient, la propagació de la religió cristiana ha estat incomparablement menys intensa al continent asiàtic que a Amèrica.
Finalment, cal tenir en compte la fragmentació del cristianisme catòlic amb l’aparició de la reforma protestant (segle XVI). Aquesta circumstància explica la divisió de confessions en el si mateix de l’Europa occidental i, després, a les seves colònies. Es tracta d’un procés que, a més, va suposar un autèntic sisme polític i militar a tot el continent, cosa que posa en relleu altra vegada que els afers religiosos no es van viure mai aïlladament de la resta de dimensions de la vida humana. Les figures de Luther (1483 - 1546) i de Calví (1509 - 1564) són referències fonamentals, encara que no úniques, en l’aparició del protestantisme. L’Església anglicana fou fundada en el context d’aquesta fragmentació del món catòlic, i s’hi poden distingir tres grups: la High Church, Low Church i la Broad Church. D’una manera semblant al Cisma d’Orient amb Occident, es podria dir que el que estava en joc en la Reforma era una determinada manera de comprendre l’Església, la significació dels sagraments, el lloc que correspon a l’home, etc. En el fons, el que estava en joc era l’expressió de tota una cultura no llatina, la centreeuropea.
El moviment ecumènic
Si a partir del segle XVI la modernitat va estar marcada per la pugna i l’hostilitat més o menys explícita entre les diferents confessions cristianes, es pot dir que, sobretot a partir dels anys seixanta del segle XX, s’imposà tota una nova dinàmica. El moviment ecumènic significà una iniciativa molt creativa destinada a explorar les possibilitats de superar l’estat de fragmentació heretat o, si més no, d’iniciar un procés de col·laboració i de comunicació molt més fluid que en el passat. En l’Església catòlica, el moviment ecumènic va agafar una importància ben remarcable gràcies a l’impuls rebut pel concili II del Vaticà. En aquest sentit, un dels documents més destacables és l’anomenat Unitatis redintegratio. És el primer document catòlic conciliar que considera el protestantisme i l’Església Ortodoxa en termes ecumènics. La finalitat no és arribar a fondre totes les confessions en una, sinó fer possible una convivència basada en els principis evangèlics.