Aquest mapa consta de dues parts: en primer lloc s’ha centrat l’atenció en el territori de l’actual estat indi, en el qual hem destacat la divisió per regions o estats federats. És important distingir entre el que és l’Índia històrica i l’Índia política. Històricament parlant, l’Índia inclou els territoris que avui formen els estats del Pakistan i Bangladesh. En el moment de la descolonització de l’Índia (1947), després d’episodis de violència sagnant entre musulmans i hindús, la Gran Bretanya va optar per la separació de territoris en funció de la majoria religiosa. El Pakistan es va fundar com a Estat independent per tal de donar cabuda a la població índia musulmana, mentre que el que avui s’anomena Índia fou la part del territori històric indi en què es considerà que hi havia una majoria de població hindú. Anys més tard (1971), la part oriental del Pakistan es va independitzar i va adoptar el nom de Bangladesh. El territori polític de l’Índia conté per tant una majoria hindú (més de 800 milions de persones), tot i que hi ha una presència musulmana considerable, especialment al Caixmir. Això ajuda a entendre que aquest Estat de l’extrem nord sigui escenari de contínues controvèrsies i conflictes entre l’Índia i el Pakistan. L’Estat del Panjab és també una excepció, amb una presència molt considerable de la religió sikh. El territori històric del Panjab està dividit entre els estats de l’Índia i el Pakistan. A la part índia del Panjab hi ha una majoria de població sikh (61%), mentre que a l'àrea del Pakistan la majoria és musulmana (97%). Es pot observar també una presència remarcable de comunitats cristianes a tres territoris de l’extrem nord-est de l’Estat (Meghalaya, Nagaland i Mizoram). De fet, però, el cristianisme és present d’una manera molt minoritària a l’Índia des del segle IV. Igualment, cal considerar un Estat de majoria budista a Arunachal Pradesh.
En segon lloc, s’ha representat en el mapa la presència de l’hinduisme arreu del món. D’entrada caldria dir que la presència d’aquesta religió al món es troba estretament lligada a les migracions. En efecte, l’hinduisme, a diferència del cristianisme, per exemple, no és una religió (o dharma) proselitista, és a dir, no cerca de fer el màxim d’adeptes possible, ni té per objectiu estendre’s arreu del món, de manera que la seva extensió territorial no és deguda a un pla preconcebut.
Un altre factor important que cal tenir en compte és el fet que una bona part de les migracions i de la consegüent presència de població hindú arreu del món es troba en connexió amb la pertinença de l’Índia al Commonwealth. La colonització britànica a l’Índia va permetre una assimilació prou important de la llengua anglesa per sectors considerables de la població, la qual cosa va facilitar el contacte del món occidental amb la cultura hindú.
Durant el segle XX hi ha una colla de moviments religiosos que han sorgit de l’Índia, han trobat una certa base social en el món occidental i han establert centres propis de meditació i pràctiques religioses o āśrama. Aquest és el cas, per exemple, de la societat de Śri Aurobindo. Un dels atractius que ofereix l’hinduisme i els seus āśrama als occidentals és el tipus de vida alternativa a les formes pròpies del capitalisme desenvolupat, caracteritzades per la pressa, la idea que l’existència es mesura per l’èxit professional, per la competitivitat, etc.
La Bhagavad-Gītā
Hi ha pocs llibres en la tradició hinduista que tinguin la importància de la Bhagavad-Gītā. Es tracta del text més complet, el que ha exercit una influència més determinant i, sens dubte, el més llegit de tota la tradició hinduista, malgrat que no es consideri un śruti, és a dir, un escrit sagrat.
La Bhagavad-Gītā va sorgir de les escoles vixnuïta i krixnaïta, però ben aviat va transcendir els límits d’aquests grups per a impregnar el conjunt de la població hinduista fins a l’actualitat. Ha servit com a punt de referència fonamental per a escoles filosòfiques contràries, i continua essent objecte de comentaris d’enorme interès, com els de Śri Aurobindo, Tilak, Gandhi i Rāmaṛṣṇa (per només esmentar els més destacats del segle XX). Una autèntica tradició viva que segueix orientant les generacions contemporànies.
No s’ha pogut establir una datació exacta del text, però normalment s’accepta que el llibre fou escrit cap a l’any 600 aC. Amb tot, la còpia més antiga de què es disposa és del segle VII dC.