El nom de “religions indígenes” inclou un grup molt divers de religions practicades per milions de persones d’arreu del món sobretot en les anomenades societats primordials, on es viu de manera tradicional generalment en llocs de difícil accés o en àrees rurals. Tot i les diferències pel que fa a creences, ritus i institucions, es poden identificar algunes línies comunes, com, per exemple, l’estret lligam amb la terra i la natura, a través de les quals la persona se sent en comunió constant amb el cosmos. A causa de les diferències geogràfiques, d’acord amb l’estructura social dels grups que les practiquen, a partir dels diferents processos històrics, i sobre la base de la tradició del seu estudi acadèmic, se’n poden identificar diversos tipus de manera molt general.
Les religions indígenes o tradicionals africanes s’estenen sobretot per l’àrea subsahariana del continent. Un element comú és que algunes persones, generalment dones, es consideren posseïdes per esperits, que es comuniquen a través d’elles. Les religions àrtiques i del sud de Sibèria són practicades per pobles que viuen a la tundra i a la taigà, i reflecteixen l’impacte d’un medi natural sever. El cultiu de l’arròs influeix molt en les creences i els ritus del sud-est d’Àsia. A Austràlia, l’univers religiós es troba relacionat íntimament amb el territori, i en les religions oceàniques és habitual la idea que la major part dels déus són antecessors que habiten en un altre món. Certs ritus anuals per a demanar la renovació de les persones i la terra són comuns a l’Amèrica del Nord, i el blat de moro té un paper central en els mites de creació de les cultures de l’Amèrica Central. Una forma molt desenvolupada de xamanisme és prominent en les religions sud-americanes, que se solen distribuir en regions de marcada diferència cultural. També, a causa de les grans masses de població que s’hi van portar com a esclaus, fins avui a Amèrica certes religions africanes enriquides amb especificitats locals han pogut sobreviure.
Amb la possible excepció d’Àfrica, actualment les religions indígenes del món estan en retrocés o en perill de desaparèixer; però caldria recordar, també, la capacitat d’adaptació i de supervivència de les cultures. Davant els fluxos homogeneïtzadors de la globalització apareix un sincretisme que, més que una mixtura a parts iguals de conceptes i pràctiques diferents, sembla una assimilació i un ús peculiar dels nous elements.
L’Època d’Ensomni
En un moment indeterminat en el temps per als aborígens d’Austràlia, els éssers creadors van despertar de la seva letargia per donar forma i vida al món: des de les pedres fins a les persones, passant tant per les “activitats primordials” d’aquestes darreres (caçar, fer la guerra, estimar) com per les seves normes socials. Ho van fer convertint-se en totes les coses i formes de vida que ara existeixen, i avui, aquests éssers, continuen existint, però en un estat incorpori. No obstant això, a vegades es reencarnen: quan les persones viuen les activitats primordials o quan, en rituals màgics, representen el mite de l’origen. En el transcurs de la dansa i de la música rituals, el passat esdevé present i la persona es fon en el temps etern. La religió aborigen australiana se centra en llocs concrets: pedres, muntanyes i rius que hi ha als camins recorreguts pels éssers creadors. Aquesta identificació de llocs amb els mites o històries vincula la gent amb el seu territori d’una manera especial, la qual cosa es relaciona directament amb el que des del món occidental és anomenat la “dimensió ecològica” de la cultura aborigen australiana.
Els cultes cargo
Com a reacció al xoc desigual de cultures que va comportar la colonització, durant els segles XIX i XX sorgiren en les religions indígenes de tot el món diferents moviments de revitalització. És el cas dels mau-mau a Kenya, de la “dansa dels esperits” a l’Amèrica del Nord, que esperaven l’aniquilació divina de l’home blanc, o dels anomenats cultes cargo de la Melanèsia. No obstant les seves diferències, tots cercaven un objectiu comú: el restabliment dels costums tradicionals en crisi. Els cultes cargo, que es van estendre per les illes del Pacífic, eren moviments mil·lenaristes: es basaven en l’expectativa d’una nova era que havia de ser imminent i que comportaria la salvació de la comunitat de creients. Començaria amb l’arribada de “càrregues” especials de mercaderies enviades per fonts sobrenaturals, ja que es basava en l’observació per part dels autòctons de l’enviament de provisions als oficials de les colònies. S’esperava que les divinitats, els “herois culturals” o els avantpassats tornarien carregats de béns i podrien fer justícia enfront dels colonitzadors, els quals sovint eren acusats d’interceptar els carregaments. En la nova era cap persona no hauria de treballar intensament per a alimentar-se i els antics costums prohibits pels colonitzadors blancs serien restaurats. Alguns d’aquests cultes van sorgir durant la Segona Guerra Mundial, quan unes quantes tones de material nord-americà arribaren per vaixell o avió a platges d’illes remotes.