Àsia és el continent més extens i poblat del planeta: uns 44 milions de km2 amb més de 3 800 milions d’habitants. Divers en els paisatges, els climes i els pobles, el continent asiàtic és, culturalment, d’una gran complexitat, amb civilitzacions i religions, formes d’organització política i de relació amb el medi que enfonsen les seves arrels enllà dels segles i des d’on s’han expandit cap a altres indrets del món. En cadascuna de les regions del mapa on fixem la mirada trobarem una variada multiplicitat de grups ètnics, és a dir, de llengües, models culturals i formes de vida.
Només a l’Índia es parlen més de 300 idiomes, a més d’una gran quantitat de dialectes. Aquesta gran diversitat cultural és deguda al fet que, a diferència del que succeí en altres llocs del planeta, l’arribada de nous habitants en successives migracions i invasions a l’interior del subcontinent indi no feu desaparèixer les llengües i tradicions culturals anteriors, sinó que hi convisqueren i donaren com a resultat aquest enorme i ric mosaic cultural.
També a l’Extrem Orient es troben formes de vida molt variades, una gran diversitat de llengües, ideologies, costums i creences, des d’extensos territoris dedicats exclusivament al conreu de l’arròs, amb quatre mil·lennis d’història, a les societats tecnològiques més avançades.
Per la seva banda, el Sud-est asiàtic és també el bressol d’una rica diversitat ètnica que, tanmateix, hem vist desaparèixer o malviure al llarg del segle XX sota l’expansionisme de les grans potències, l’influx de la guerra freda i les formes de neocolonialisme econòmic.
A l’altre extrem del continent es troben els pobles d’Àsia occidental i central, ramaders nòmades i seminòmades, i també les grans metròpolis i ciutats dels països islàmics molt influïts, tanmateix, pel contacte amb l’Europa oriental.
Finalment, els pobles d’Àsia central i septentrional patiren al llarg del segle XX l’homogeneïtzació cultural imposada pel règim soviètic, i en el context postsocialista es troben entre l’embat de l’expansionisme rus i els nous estats satèl·lits.
Els pobles tribals de l’Índia
A l’Índia, s’acostuma a anomenar tribals els pobles que en altres llocs són anomenats indígenes o tradicionals. Els tribals de l’Índia són pobles d’una gran varietat, molt especialitzats en la producció econòmica i en l’ocupació del medi.
Els baigues, dedicats a l’agricultura de tala i crema del bosc, han estat sempre molt atents a l’equilibri ecològic; la cooperació és un dels seus valors socials principals. Els todes són un exemple clàssic de poble ramader. La seva religió és un ritual totalment integrat en l’activitat econòmica, vaquera i lletera. Tant els baigues com els todes dediquen el seu excedent a l’intercanvi amb pobles veïns. També bescanvien productes els recol·lectors, els hortolans i els agricultors, com ara els grans pobles gonds de les regions centrals, o els més petits, com ara els irules del sud, que malgrat la seva diversitat productiva s’han especialitzat en determinats productes només per poder fer un intercanvi amb altres pobles. Els caçadors i recol·lectors, respectats i temuts pels seus veïns, han fet un paper semblant. Han estat medecinaires, guies, procuradors de fusta, canyes i fruits del bosc, i han ocupat un lloc en els rituals dels pobles del seu entorn.
A l’Índia, la relació pròspera entre els pobles tribals no sols es valora com un fet d’interès econòmic, sinó com el conreu de la sociabilitat elaborada amb els valors més importants, en què no hi falten els de la religió i el ritual. Tots aquests pobles han tingut una relació única en el món amb la gran civilització que coneixem com a hinduisme, tot i que aquest nom és inexacte. En aquest sentit, la gran civilització índia, amb un sistema de castes que a vegades se’ns mostra inhumà i cruel, ha fet possible el respecte per a l’especialitat laboral de cada poble, jutjada indispensable pel conjunt de la civilització. Per això s’ha mantingut una relació d’intercanvis recíprocs, anomenada jajmani, entre les diferents jatis, o divisions socials i rituals del treball, que de manera simplista els occidentals han traduït com a castes i subcastes.
Els xamans a Sibèria
El xamanisme és un fenomen que en tota la seva complexitat només s’ha trobat a Sibèria. Inicialment el practicaven tant homes com dones, però per raons que es desconeixen els darrers temps només han quedat xamans del sexe masculí. L’etnologia dels pobles siberians estableix tres funcions o accions socials i culturals del xamanisme tradicional: l’èpica, la religiosa i la terapèutica.
Els xamans eren els narradors de les tradicions èpiques de cada poble, amb escenificacions semblants a les performances o bé amb relats llargs i cadenciosos, al so d’un tambor que semblava fet per a hipnotitzar. Es parlava d’aventures, herois i esperits extraordinaris, d’entre els quals destacava el cavall, l’ésser mític més tradicional de l’antiga Sibèria. El cavall també era important en els rituals religiosos; el contrast entre la seva llibertat i la seva domesticació fascinava els siberians.
La funció religiosa dels xamans es representava dins d’un ritu en el qual el xaman es transformava espiritualment i viatjava a altres indrets i èpoques, on es trobava amb els éssers mítics i els avantpassats més estimats i preuats.
Finalment, els xamans tenien una funció terapèutica, psicològica i fisiològica, però se’n sap ben poc. En realitat, lluny de la imatge d’exaltats o al·lucinats amb què se’ls ha representat, els xamans passaven un examen rigorós del seu poble, que en jutjava tant el carisma com els coneixements. El xamanisme era sobretot un fenomen de caràcter literari i artístic, i també de responsabilitat política i social.