Amb els darrers episodis glacials desaparegueren moltes espècies de mamífers, quotidians en la vida dels humans primitius i per això mateix presents en pintures rupestres i altres representacions artístiques. Però el mateix glaç que provocà la desfeta en conservà les restes en alguns casos.
En iniciar-se el segle XX, a la Sibèria Oriental es produí una troballa sensacional. Dos caçadors que seguien el rastre d’un ren a la vora del riu Berezkova foren alertats pel seu gos de la presència d’un cadàver enorme i massís: era un mamut congelat! Del cap gegantí, que restava quasi intacte, n’arrencaren a cops de destral els ullals llarguíssims per tal de poder-los vendre a preu d’or. Però una descoberta tan excepcional com la d’un cadàver sencer no podia pas passar desapercebuda, reduïda a una valuosa i alhora misèrrima venda d’ivori. En poc temps la notícia de la troballa viatjà des de la remota ciutat de Kolymskaja del NE asiàtic fins a l’Acadèmia de Sant Petersburg, a l’W del vast territori tsarista. Transcorregueren ben pocs mesos fins que tres científics emprengueren un llarg viatge, primer amb tren fins a Irkutsk, i des d’aquí, 6 000 llarguíssims quilòmetres amb trineu fins a arribar a Kolymskaja. El 14 de setembre de 1901 descobriren, bocabadats, el crani del mamut que mig emergia entre el gel, mentre que la resta del cos i les extremitats romanien encara soterrats dintre el glaç que l’havia preservat durant tants segles.
Tot seguit construïren una cabana al voltant de l’animal per tal d’escalfar-lo i fondre el glaç. De mica en mica, enmig d’una fetor espantosa, aparegueren la pell, els blens de pèl llargs i bruns, la carn estovada... L’animal fou metòdicament esquarterat i reduït a fragments que novament foren congelats per a ser transportats. Al capdavall, una gran part del cos arribà a ésser recuperada dels al·luvions gelats del riu; fins i tot les vísceres, que més endavant permeteren de fer una anàlisi per esbrinar les plantes de què s’havia nodrit. El 15 d’octubre, finalment, una corrua de deu trineus s’endugué definitivament cap al Museu de Sant Petersburg, esbocinat, el primer mamut que mai ningú en temps moderns hagi pogut contemplar. D’ençà de la primera troballa, han estat trobats altres exemplars de mamuts congelats, però fins ara mai cap de tan complet com aquell primer. Entre aquests en destaca un de trobat a Alaska, d’una edat d’uns 22 000 anys, que els miners desempallegaren del tot gelat emprant mànegues d’aigua calenta. D’entre els proboscidis fòssils del Quaternari, el mamut (Mamuthus [=Elephas] primigenius) ha estat potser el més divulgat. Els mamuts del Plistocè, Mammuthus, coexistiren amb representants dels gèneres Elephas i Loxodonta, als quals pertanyen, respectivament, els actuals elefants asiàtic i africà. Podien atènyer una alçada de fins a 3 m i tenien un pelatge espès i uns ullals enormes. Habitaven les àrees fredes d’Europa i de l’Àsia (Sibèria) durant el darrer període glacial (Würm). En l’última glaciació passaren, a través de l’estret de Bering, a l’Amèrica del Nord. Els homes primitus els caçaven per aprofitar-ne la carn, la pell i els ossos, i algunes coves prehistòriques conserven representacions rupestres d’aquests animals. El rinoceront llanut (Rhinoceros tichorhinus), endèmic d’Europa, adaptat també als freds glacials, fou coetani del mamut, i és així mateix representat en aquestes coves.
L’any 1967 Heinrich Erben, de la Universitat de Bonn, féu una proposició als seus col·legues de Leningrad que ratllava la ciència- ficció: els proposà de ressuscitar els mamuts. El suggeriment d’Erben era provar d’obtenir ADN dels mamuts congelats dintre el gel siberià. D’entre les cèl·lules més ben conservades calia extreure aquest material nuclear i utilitzar-lo per a fecundar un òvul d’elefanta, al qual prèviament s’hauria extret el nucli. Un cop fecundat, només calia implantar-lo altra vegada a l’úter del proboscidi i esperar pacientment la naixença d’un mamut extemporani, posterior en uns quants milers d’anys als individus de la pròpia espècie extingida. L’intent, malgrat els esforços que hi esmerçaren, no reeixí. Hauria estat fantàstic, però es quedà en fantasiós. Una darrera mostra, aquesta relativament raonable, de la imaginació exaltada per les restes del passat.
A l’illa de Samos, Plutarc creia haver descobert els ossos de les amazones que Dionís havia mort. A Lucerna, prop de l’abadia de Randen, hom qüestionava l’origen d’una immensa ossada i es dubtava entre atribuir-la a un gegant o bé a un àngel davallat del cel. L’any 1605 fou trobat i instal·lat a la casa de la vila de Schwäbish Hall (Suàbia) un ullal de mamut juntament amb una frase que interrogava el visitant: “Digues, a quina espècie podria pertànyer?” Poc temps més tard, l’any 1613, foren descoberts al Delfinat uns ossos enormes que tant els experts com els de Grenoble coincidiren a atribuir a uns humans gegantins. Aquest fet suscità durant uns quants anys una controvèrsia força violenta entre els “entesos” de l’època i generà un bon feix de tractats, pamflets i contrapamflets de gigantologia. També hi féu cap l’oportunisme: un cirurgià barber obtingué del marquès propietari del jaciment uns quants ossos de l’ésser polèmic i els passejà per pobles i viles tot proclamant que pertanyien a Theutobochus, un cabdil germànic que en temps dels romans havia devastat grans territoris de la Gàl·lia i de la Ibèria. No fou fins l’any 1984 que, extraviats els ossos, aquest ésser fou identificat a partir d’una dent com a Deinotherium giganteum, una mena d’elefant del Miocè. A Klangenfurt, al S d’Àustria, fou trobat vers l’any 1335 el crani d’un rinoceront llanut que durant molts segles passà per un monstre amb totes les característiques dels dragons clàssics. La imaginació popular, certament, no es quedava curta, ja que foren atribuïts a Sant Cristòfol una vèrtebra d’elefant fòssil trobada prop de Munic i un molar de mamut desenterrat a Valence, al sud de Lió.
Les troballes de mamuts congelats propiciaren interpretacions fantàstiques, llegendàries o sobrenaturals (ingènues, en definitiva) que, per bé que avui puguin semblar-nos extravagants, de fet assajaven de trobar explicacions compatibles amb els coneixements de l’època. Quan la comprensió racional d’aquests ossos fossilitzats encara era impossible, hom cercava de fer-los un lloc dintre del propi univers fictici. D’aquesta manera, l’òrbita enigmàtica del mig d’un crani de mamut (o de qualsevol altre proboscidi), que correspon a l’orifici nasal, no podia ésser interpretada altrament que com la cavitat de l’ull d’un cíclop mític. Els mateixos esquelets de mamuts han fet sorgir a Sibèria la llegenda d’un ésser fantàstic, una mena de rata immensa de la mida d’un búfal que, talment un talp, transita per sota terra tot foradant fusta i roca. Confinada a la nocturnitat perquè la llum del Sol li és mortífera, provocaria amb les seves anades i vingudes els tremolors que de tard en tard somouen aquells llogarets. Poca ciència i massa fred.