Des de molt abans que els “plats voladors” primer, i després els ovnis (objectes voladors no identificats) exaltessin la imaginació de moltíssimes persones, nombrosos astrònoms i pensadors ja s’havien preguntat si hi havia vida fora de la Terra.
Giordano Bruno, cremat a la foguera per la intolerància de l’Església catòlica del seu temps, creia que els cels estaven plens de vida. Plató, en una vena molt més filosòfica, donava noms d’animals als planetes. Després que Charles Darwin hagués recollit proves aclaparadores per a la teoria de l’evolució, els científics especularen sobre la possibilitat de vida extraterrestre en termes d’evolució. Modernament, l’anomenada equació “green bank” de Frank Drake i Carl Sagan intentava predir la probabilitat de detectar aquesta vida mitjançant la multiplicació de variables, incloent-hi les possibilitats que un estel tingui planetes orbitant al seu voltant, que la vida hagi aparegut en aquests planetes i que aquesta vida sigui intel·ligent i tingui una tecnologia suficient per a poder-se comunicar tot enviant missatges electromagnètics a través del medi interstel·lar. De tota manera, aquesta quantificació no va fer que les especulacions científiques quant a l’existència de vida a l’univers s’assentessin sobre una base més ferma: si una d’aquestes variables és zero, les possibilitats de trobar vida extraterrestre també seran, d’acord amb l’equació, zero.
Els avenços amb la tecnologia d’ordinadors han permès als radioastrònoms que busquen intel·ligència extraterrestre d’examinar simultàniament alguns milions de freqüències de ràdio, especialment en les línies lliures d’interferències, les anomenades hidrogen (1.4 GHz) i hidroxil (1.7 GHz), que hom assumeix com a bandes atractives per a la transmissió, en part perquè l’hidrogen és l’element més abundant del cosmos. Tot i així, encara no s’ha detectat vida extraterrestre. De fet, no s’han trobat ni planetes fora del nostre sistema solar. Així doncs, les proves quant a l’existència de vida fora de la Terra són inexistents, i l’exobiologia, l’estudi d’aquesta vida, roman com a activitat sense una matèria o subjecte d’estudi veritable.
El debat entre científic sobre la possibilitat que hi hagi vida fora de la Terra ha cristal·litzat en dos camps: aquells que sostenen la possibilitat que l’Univers sigui ric de vida, i aquells que argumenten que estem sols a l’Univers. Un argument poderós a favor de la vida extraterrestre ha de ser essencialment copernicà. De la mateixa manera que Copèrnic mostrà que la Terra no era el centre de l’Univers, sinó un mer accessori del Sol, el qual només és un estel de mida mitjana situat a la perifèria d’una galàxia espiral típica, aquells que argumenten a favor de l’existència de vida extraterrestre suggereixen que la creença en la nostra unicitat és una vanitat antropocèntrica. Argumenten que l’emergència de la ciència moderna ha estat acompanyada per una sèrie de revessos a la visió que la humanitat té d’ella mateixa com a espècie especial, escollida i divina. Tal com Copèrnic mostrà que la Terra no era el centre, Darwin mostrà que l’espècie humana és simplement el resultat natural de l’evolució animal. Segons aquest argument, creure que el nostre planeta és l’únic que té vida és pura arrogància.
Barringer Meteor Crater, a Flagstaff (Arizona).
Walter Arce/ Dreamstime
Tota la vida a la Terra és el resultat de transformacions energètiques de carboni, hidrogen, oxigen, fòsfor, nitrogen i sofre, elements comuns a l’Univers sencer. Més encara, els gegants de gas (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú, i les seves llunes) del nostre sistema solar contenen uns entorns químics que hom pensa que eren similars a aquells que predominaven a la Terra durant els temps d’evolució de la vida des de la matèria no vivent. Per què no hauria de contenir l’Univers, doncs, amb una vastitud de 15 000 milions d’anys en l’espai i el temps, una infinitat d’entorns similars a la Terra primitiva i en els quals, com a mínim, la vida, i potser la vida intel·ligent, hagi fructificat?
Els oponents d’aquest argument es refereixen altra vegada a l’absència de proves i pregunten —Enrico Fermi ho féu succintament— “on és tothom?”.
Hi ha qui ha especulat sobre l’existència anterior de civilitzacions més avançades que la d’Homo sapiens sapiens, civilitzacions que haurien construït màquines robòtiques amb capacitat de reproduir-se. Però no se n’ha trobat cap resta, de manera que sembla lògic assumir que no hi ha vida fora de la Terra. O potser, tal com han suggerit alguns escriptors de ciència ficció, estem essent evitats estudiadament. També hi ha la possibilitat pessimista que la intel·ligència tècnica, lluny de ser evolutivament adaptable, meni ràpidament a la sobrepoblació i la destrucció nuclear, i per tant s’anul·li ella mateixa. D’acord amb aquesta hipòtesi tan tenebrosa, ningú no respon les nostres crides perquè tots els que haurien pogut contactar amb nosaltres ja s’han aniquilat ells mateixos.
Potser l’àrea més optimista per al treball científic en el tema de la vida extraterrestre considera no la trobada de vida com la nostra en altres astres, sinó l’expansió de la forma de vida biosfèrica de la Terra cap al sistema solar i més enllà. Un examen de l’evolució de la vida sobre la Terra revela que la individualitat ha evolucionat de diferents maneres des dels col·lectius simbiòtics cel·lulars. La primera forma de vida que va evolucionar foren els bacteris, alguns dels quals ho feren com a organismes resistents al dessecament i la radiació, les espores.
Combinacions simbiòtiques de bacteris portaren a l’origen de cèl·lules ameboides amb nucli, les anomenades cèl·lules eucariotes, avantpassats de totes les plantes, els animals i els fongs. Per tant, la vida de la Terra, corresponent en darrer terme a una creixent transformació química de l’energia del Sol, en la seva prehistòria ha aconseguit tres formes d’identitat diferents: la cèl·lula bacteriana (procariotes), la cèl·lula ameboide (eucariotes), i els anomenats organismes superiors (eucariotes multicel·lulars, tals com les plantes i els animals).
A mesura que la pressió de la població humana s’incrementa i es crea una contaminació a escala planetària, estem veient el començament d’encara un altre nivell d’individualitat o identitat: ecosistemes tancats construïts pels humans i que reflecteixen l’organització de la biosfera. La biosfera planetària mostra trets autoreguladors similars als del sistema fisiològic d’un animal. Seran necessaris ecosistemes tancats que continguin col·lectius de microbis, plantes i animals que es reciclin ells mateixos per a fer llargs viatges espacials o assentaments en altres mons. Des d’un punt de vista còsmic d’evolució planetària, els humans i la nostra intel·ligència tècnica pot ser un requisit previ per a la reproducció del sistema planetari conegut com a biosfera. Per tal de sobreviure a la violència astronòmica que serà l’explosió nuclear del nostre Sol, la vida en necessitarà còpies a l’escala biosfèrica d’organització. Des d’aquest punt de vista, la Terra és com una llavor, i tot just ha començat a entreveure, des de les profunditats del seu sòl, la nutritiva llum dels estels llunyans.