Logo de Caixa Tarragona.
La creació de la Caixa d'Estalvis Provincial de la Diputació de Tarragona (1952)
Tarragona el 1952
Tarragona al voltant del 1952 (Foto Arxiu Vallvé).
La ciutat de Tarragona tenia uns 39 000 habitants el 1952 i la província 361 000. El seu actiu econòmic més important era el port, el segon de Catalunya, a través del qual s’exportaven des de feia molts anys els principals productes de les comarques que constitueixen el seu rerefons: vi, oli, ametlles i avellanes. Tots ells productes agrícoles. La indústria està ben poc representada a la ciutat, si fem excepció de la fàbrica de Tabacalera i d’una factoria de Campsa.
El 1952 comencen tot just a arribar els primers turistes europeus a la zona de Vilaseca-Salou, però res no fa preveure l’aparició del turisme de masses. No es parla ni de petroli, ni de petroquímica, ni tan sols d’indústria química? Ni de polígons industrials, ja que el primer el crearà el municipi tarragoní el 1957. Els dos grans protagonistes del creixement econòmic de la ciutat i de la seva comarca —el turisme i la petroquímica— no han fet encara la seva aparició.
Un any abans —el 1951—, un nou govern del general Franco donava entrada als primers tecnòcrates, com Planell o Arburúa. Fa tretze anys que es va acabar la guerra, però ni Tarragona, ni Catalunya, ni Espanya no han aconseguit els nivells de producció i de renda del 1930. Per primera vegada es començaran a aplicar alguns criteris de racionalitat econòmica. S’havia acabat l’etapa de l’autarquia i apareixien unes primeres i tímides mesures de liberalització, tant pel que fa al moviment de mercaderies —importació i exportació—, com al de persones. La transformació de la regió de Tarragona i el seu desenvolupament industrial i turístic estan estretament units a aquesta política.
La constitució de la caixa provincial
El 1949 Tarragona és l’única província catalana que no té una caixa d’estalvis que porti el seu nom. Barcelona i Girona en tenen una cadascuna, dependents de les seves respectives diputacions provincials, mentre que Lleida té la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Lleida, de caràcter privat, creada el 1880.
La Comissió Gestora de la Diputació de Tarragona, constituïda un cop acabada la guerra civil, no tindrà la ràpida reacció de la seva col·lega gironina, que es va fer amb el control de les oficines de la Caixa de la Generalitat com a base per a la creació de la seva pròpia Caixa. El projecte de Caixa de Tarragona no es presentarà fins el 1949, quan es constitueix definitivament la Diputació de Tarragona, en les primeres eleccions provincials, no democràtiques.
Joan Noguera i Salort, promotor de la Caixa d’Estalvis de Tarragona (Caixa d’Estalvis de Tarragona).
Joan Noguera i Salort, president de la primera Comissió d’Hisenda i Economia de la Diputació de Tarragona, serà el que farà una crida per a la constitució de la Caixa, “por el hecho de ser economista”, com diu ell mateix en la seva història (La Caja de Ahorros Provincial de Tarragona, 1978). Havia nascut a Tarragona el 1915. Recorda que el 1853 un Decret va preveure la creació de caixes d’estalvi “en todas las capitales de provincia, en que no las haya”; que el 1880 una llei va ordenar al govern “la instalación de Cajas de Ahorro y Montes de Piedad en las capitales y poblaciones más importantes”, i que la Llei de Bases de Règim Local de 17 de juliol de 1945 donava competència a les Diputacions provincials per a la creació d’“instituciones de crédito popular agrícola, de crédito municipal, cajas de ahorro, cooperativas, fomento de seguros sociales y de viviendas protegidas”.
El 6 de setembre de 1949, Joan Noguera, en la seva condició de president de la Comissió d’Hisenda i Economia proposava a la Diputació la creació d’una Caixa d’estalvis provincial, dependent d’ella. Una Caixa “que sintiera el calor provincial... que recogiera con una mano el ahorro de los pueblos tarraconenses y con la otra se lo devolviera de una manera directa o indirecta en forma de préstamos, obras públicas, benéficas, sociales, culturales, fomento de la agricultura, etc.” Es queixa el promotor que “en la actualidad las sedes de las cajas de ahorro más importantes radican en Barcelona, con perjuicio para los imponentes de esta provincia”. Era una referència a la Caixa de Pensions i a la de la Diputació de Barcelona, amb una ja llarga estada en el seu territori.
Seguint el camí marcat per la Caixa de Girona, la petició demanava que “con el fin de evitar dualidad de funciones se inicien las gestiones cerca de la Exma. Diputación Provincial de Barcelona para la absorción de las sucursales que la Caja de Ahorros de aquella Diputación tiene establecidas en Tarragona, Reus y Tivisa, máxime si se tiene en cuenta que fueron abiertas por la extinguida Generalidad de Cataluña”. Consta que es mantingueren converses amb el director de la Caixa de Girona, Josep Serra i Cortada, el qual aportà la seva experiència en la constitució de la caixa gironina.
El ple de la Diputació de Tarragona aprovà la proposta de Joan Noguera el 15 de setembre de 1949, “estimando que se debe proceder con la mayor rapidez posible”. El diputat Fàbregas manifestà que la proposta de creació d’una Caixa “es uno de los pocos asuntos de envergadura tratados por la Corporación hasta la fecha”. Es va nomenar una Comissió, presidida pel mateix Joan Noguera, encarregada de redactar uns Estatuts de l’entitat, que portarà el nom de Caixa d’Estalvis Provincial de la Diputació de Tarragona. La comissió els elaborà molt ràpidament, de manera que el 29 de desembre del mateix 1949 la Diputació els donava per bons i nomenava el primer Consell d’Administració de la Caixa.
Mantenint un bon ritme d’agilitat administrativa, el 21 de gener de 1950 la Diputació demanava autorització al Ministeri de Treball per a constituir la Caixa. La Corporació es comprometia a fer una aportació en efectiu d’un milió i mig de pessetes, com a capital fundacional.
Els Estatuts van ser aprovats pel Ministeri de Treball, amb lleugeres modificacions, segons Noguera Salort, i no tan lleugeres, segons aquest autor. Segons el projecte, la Caixa era un apèndix de la Diputació, de manera que es col·locava “bajo su protección y alta dirección” (article primer del projecte). El Ministeri la posa només “bajo la garantía y patrocinio” de la Corporació provincial. El director gerent “será retribuido y su provisión corresponderá a la Diputación Provincial”, segons el projecte, mentre que la modificació imposada pel Ministeri especificava que “el cargo de Director gerente será retribuido y su provisión corresponderá al Consejo de Administración”. Se suprimeix l’article novè, que donava a la Diputació facultats per a intervenir, fer i desfer en qualsevol moment, amb relació als acords presos pel Consell d’Administració. S’imposa així una major autonomia de la Caixa.
La primera Junta de govern del 1949 era:
- President – Alberto Díaz de Brito y Antiga, president de la Diputació de Tarragona —des del desembre de 1948— . Era advocat de l’estat. No va arribar a veure l’obertura de la Caixa, ja que fou substituït a la presidència de la Diputació al desembre del 1949
- Vicepresident – Joan Noguera i Salort, vicepresident de la Diputació i president de la seva Comissió d’Economia i Hisenda
- Vocals – Joan Ricomà i Teixidó; Joan Solé i Caralt; Josep Roca i Farré, tots ells diputats; Ramon Combalia i Pena, de Tarragona; Benigne Dalmau i Vila, de Tarragona; Domingo Freixa i Batlle, de Reus; Antoni Rosell i Fortuny, de Tarragona; Gerard Vergés i Delsors, de Tortosa; Josep Rull i Adserà, de Valls
Però per altra part, la dependència és quasi total. El Consell d’Administració estarà format per 10 membres, 4 dels quals seran diputats provincials i 6 representants dels impositors. Aquests seran nomenats per la mateixa Diputació, quan es constitueixi la Caixa, i escollint els noms entre una terna presentada pel mateix Consell en períodes successius.
L’objectiu de la Caixa és “recibir y hacer productivas las economías que se le confían, principalmente de las clases modestas, facilitar el crédito personal y corporativo y dedicar sus beneficios o excedentes al establecimiento, fomento y ayuda de instituciones sociales de beneficencia y utilidad pública en el desarrollo de la cultura y riqueza de la provincia de Tarragona...” (article segon).
Aprovades per la Diputació de Tarragona les modificacions introduïdes pel Ministeri, en el ple de 15 de juny de 1950, el mateix Ministeri, per ordre del 13 de juliol de 1950 autoritzava a la Diputació de Tarragona la creació de la seva Caixa, que serà inscrita en el Registre especial de Caixes d’estalvi. Es constituirà amb un capital fundacional d’un milió i mig de pessetes, aportat per la Diputació “en metálico y de una sola vez, antes de dar principio a las operaciones de la Caja de Ahorros” (article 28 dels Estatuts).
Primer domicili social de la caixa a la Rambla de Tarragona (Caixa d’Estalvis de Tarragona).
Però el projecte quedà encallat com a conseqüència de l’oposició de la Diputació de Barcelona, la qual presentà recurs contenciós administratiu contra la creació de la Caixa i es negà al traspàs de les oficines, que la de Tarragona demanava. El conflicte es tracta en el capítol següent. L’oposició de la Caixa barcelonina endarrerirà l’inici d’activitats, ja que es volia començar amb els locals i el personal de les tres oficines preteses, i no es pot comptar ni amb uns ni amb altres.
El 20 de desembre de 1951 la Diputació tarragonina acordà tirar endavant, malgrat els problemes pendents de solució i encarregà als promotors que busquessin un local adequat. Aquest es trobà a la Rambla de Tarragona, en el local ocupat primer pel Borsí de Tarragona i després per un banc. L’establiment disposava d’instal·lacions adequades, com una caixa de seguretat per a l’efectiu i valors. El Consell d’Administració acordà igualment el nomenament de director general en la persona de Mateu Ruiz Oriol.
Els primers set anys (1952-1959)
L’inici de les activitats i poca cosa més
Set anys són pocs anys en la vida d’una entitat d’estalvi. I la Caixa d’Estalvis de Tarragona ha de resoldre el seu contenciós amb la Caixa d’Estalvis Provincial de la Diputació de Barcelona, crear un eficaç equip directiu i de professionals, i començar l’oferta dels seus serveis.
En aquests set anys aconsegueix crear una xarxa d’oficines a la província, però la collita és petita. Són els anys en què l’activitat econòmica de les comarques tarragonines experimenta un fort creixement, però la Caixa no està en condicions ni de posar-s’hi al capdavant, ni de treure’n profit.
El contenciós amb la Caixa de la Diputació de Barcelona
El projecte de creació de la Caixa de Tarragona trobarà l’oposició de la Caixa dependent de la Diputació de Barcelona i de la mateixa Corporació de la capital catalana tan bon punt es va conèixer. El 15 de març de 1950, el Consell d’Administració de la Caixa d’Estalvis provincial de la Diputació de Barcelona ho manifestava formalment i poc després la Diputació de Barcelona presentava recurs contenciós administratiu contra l’Ordre del Ministeri de Treball de 13 de juliol de 1950 que autoritzava la creació de la Caixa. La Caixa barcelonina veia perillar unes oficines establertes a la província de Tarragona, així com la seva futura expansió en aquest territori. Feia uns anys s’havia vist obligada a cedir les oficines gironines de la que havia estat la Caixa de la Generalitat de Catalunya a la Caixa de Girona, creada en un ambient de postguerra. Però al cap de tant de temps, la Caixa barcelonina havia assumit plenament la legalitat d’unes sucursals fora del seu territori estricte, tant a la província de Lleida com a la de Tarragona.
Oficina de Tortosa, la primera sucursal que va obrir la Caixa (Caixa d’Estalvis de Tarragona).
La Caixa de la Diputació de Barcelona tenia 3 oficines a la província de Tarragona: Tarragona ciutat, Reus i Tivissa. Havia demanat autorització per obrir-ne dues més —a Tortosa i a Torredembarra—, però li havien estat negades pel Ministeri protector —el de Treball— que no veia clara aquesta expansió fora del seu territori, i es limitava a tolerar les ja existents. La creació de la Caixa de Tarragona posarà en evidència la contradicció i obligarà a buscar una solució, vistes les posicions absolutament oposades de les dues Corporacions provincials.
La Caixa de Tarragona iniciarà les seves activitats, tot i que hi ha un recurs contenciós administratiu, que posa en dubte la seva existència. Hi ha nombroses converses entre els polítics de les dues diputacions provincials, però les posicions es mantenen allunyades. És més, la Caixa de la Diputació de Barcelona fa obres de renovació de les seves oficines a Tarragona i a Reus, una clara acció provocativa i manifestació de la seva voluntat de no afluixar.
La Memòria del 1953, la primera que recull un exercici complet de la Caixa de Tarragona, dirà que “se ofreció a la Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Barcelona el entrar en negociaciones para llevar a efecto de una forma amistosa la absorción de sus sucursales en la provincia de Tarragona, sin que fuera tenida en cuenta nuestra proposición” (Memòria, 1953)
Les crides fetes per part dels Ministeris de Treball i Governació perquè les dues Diputacions arribin a un acord amistós sobre les oficines no aconsegueixen res. La de Barcelona confia encara que prosperi el seu recurs, i que s’anul·li la creació de la Caixa de Tarragona. Fins que el 10 de desembre de 1955 el Tribunal Suprem desestima “el recurso interpuesto por la Caja de Ahorros provincial de Barcelona contra la Orden del Ministerio de Trabajo de 13 de julio de 1950”. Aleshores, fa més de tres anys que la Caixa de Tarragona està funcionant i cal buscar una solució definitiva.
L’acord serà salomònic i signat el 31 de març de 1956 pels dos presidents, que ho són tant de la Diputació com de la Caixa. El de Barcelona és Joaquim Buxó d’Abaigar i el de Tarragona, Enric Guasch i Giménez. Prèviament, el Ministeri de Governació els ha fet saber que, si no arriben a un acord, serà el Ministeri el que decidirà. Aquest serà l’argument definitiu per a arribar-hi.
Els dos punts fonamentals són els següents:
• “La Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Tarragona absorberá las oficinas de la Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Barcelona, establecidas en las localidades de Reus i Tivisa, de la provincia de Tarragona, continuando en cambio subsistente, con pleno reconocimieto de su derecho al efecto, la sucursal de la Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Barcelona, en Tarragona-capital”.
• “La Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Barcelona, aparte de su dicha sucursal en Tarragona-capital, renuncia a toda otra expansión de sus actividades en la provincia de Tarragona; y por su parte, la Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Tarragona no podrá tener en el territorio de la provincia de Barcelona agencia ni sucursal alguna”.
El camí del mig que representa l’acord és molt propi del franquisme. Els seus fonaments jurídics no semblen gens sòlids i fruit només d’unes concessions mútues. La renúncia, també mútua, que es fan per a no entrar en el territori de l’altre, i que es preveu definitiva, durarà només fins que la legislació de les caixes no estengui el territori a tot Catalunya.
Els homes i l’organització
Enric Guasch i Giménez, president de la Caixa d’Estalvis de Tarragona (1952-1961) (Caixa d’Estalvis de Tarragona).
El president de la Diputació provincial és el president nat de la Caixa d’Estalvis Provincial de la Diputació de Tarragona. El primer, un cop oberta la primera oficina, serà Enric Guasch i Giménez. El que era vicepre-sident, Joan Noguera i Salort, que ha estat el promotor de l’entitat, ha de deixar el Consell de la Caixa perquè no és diputat provincial. Ells dos i el director gerent, Mateu Ruiz Oriol, —tarragoní— foren els qui posaren en marxa la Caixa i els seus principals responsables durant aquesta primera etapa.
Enric Guasch (Tarragona 1899-1987) era metge cirurgià, director de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla (1939-1952) i president del Col·legi Oficial de Metges de la província (1939-1948). Conseller provincial de Falange. El seu pare, Anselm Guasch, havia estat dirigent del Partit Liberal i president de la mateixa Diputació tarragonina durant el regnat d’Alfons XIII.
El Consell d’Administració delegà la major part de les seves atribucions executives en una Comissió Permanent, constituïda per quatre consellers, dos dels quals seran diputats i dos representants dels impositors, escollits per la mateixa Diputació. Aquesta Comissió era la responsable d’“estudiar y conceder, en su caso, las peticiones de préstamos y créditos” (article 15 dels Estatuts, apartat sisè). El director gerent no era per tant un director general, sinó administratiu, ja que les seves funcions es limitaven a l’execució del que venia acordat per la Comissió Permanent.
Les oficines de la Caixa es van mantenir a la planta baixa del núm. 27 de la Rambla, un local llogat que aviat es farà petit. El mes de febrer del 1957 la Caixa adquirí l’edifici, que ocupava el núm. 68 de la mateixa Rambla i inicià els treballs d’adaptació per a instal·lar-hi els nous serveis centrals. Però el nou centre pertany al nou període de la Caixa.
El 1952 la Caixa va començar a treballar amb 4 persones. No consten els empleats que tenien el 1959, però devien ser al voltant de 60 o 70.
Expansió
Oficina de la Caixa a Tivissa, inaugurada el 1956 (Caixa d’Estalvis de Tarragona).
Els Estatuts redactats per la Diputació de Tarragona consideraven “de carácter urgente la creación de las sucursales de Reus, Tortosa y Valls” (article 42). Però el Ministeri de Treball els va fer retirar aquesta referència, que era, més que res, l’expressió d’una voluntat.
El 1953, un any després de l’inici de les seves activitats, la Caixa de Tarragona demanà permís per obrir una primera sucursal a Tortosa i una segona a Flix, que obriran les portes el 1954 i el 1955, respectivament. Esperaven la cessió de la sucursal de Reus de la Caixa de la Diputació de Barcelona. Curiosament, no demanen la plaça de Valls, tal com podia haver indicat l’interès que havien demostrat abans. Cadascuna d’elles disposava d’un Consell local que tenia una funció de vigilància i d’assessorament del Consell d’Administració central. Era una estructura —la dels Consells locals— sense futur, però que volia donar protagonisme a persones de prestigi i d’influència local i presentar la Caixa com una entitat propera als interessos de la població. S’aplicarà a totes les oficines d’aquest període que tenen la categoria de sucursals i que corresponen a poblacions d’importància, mentre que les altres són anomenades agències i no tenen Consell local de cap mena.
Oficines obertes, 1954-1959.
El 1956 arribarà el traspàs, tan esperat, de les oficines de Reus i de Tivissa que figuraven fins aleshores a nom de la Caixa de la Diputació de Barcelona. Cal destacar que es donà opció al personal per a mantenir-se a l’oficina amb la nova organització o marxar: el responsable de Reus preferí anar-se’n mentre que el de Tivissa es quedà. El Consell local o de vigilància de Reus estava format per un president —Domingo Freixa— i quatre vocals —Ramon Quadrada, Josep Maria Pàmies, Amadeu Ferraté, pare del futur president, i Lluís Fortuny—.
L’estratègia de la Caixa és ben clara. Es proposa “tener representación en todas las cabeceras de partidos judiciales” de la província (Memòria 1958). La sucursal de Valls s’obrirà el 1958. El 1959, entre les oficines ja obertes i les autoritzades, però pendents d’obertura, “podemos afirmar que nuestra Institución tiene las suficientes oficinas funcionando dentro de la provincia para que su presencia pueda sentirse en todas sus comarcas” (Memòria, 1959). En total, són 16 les oficines obertes.
Dipòsits
El 1959 la Caixa de Tarragona tenia 89 milions de dipòsits. La seva quota de mercat sobre els dipòsits de les caixes catalanes era simbòlica: el 0,39%. La seva distribució s’indica al quadre de la columna a continuació:
- comptes d'estalvi: 57,3
- comptes a termini: 14,3
- altres: 4,0
La Caixa no ha incidit encara significativament en el volum d’estalvi de la província, en el qual la Caixa d’Estalvis i Pensions de Catalunya i Balears té un pes decisiu. A favor té tan sols la funció recaptadora de les assegurances socials i de les mutualitats laborals, i la garantia de la Diputació. La sucursal de Reus li aportà el 1956 poc més de 7 milions en dipòsits i la de Tivissa prop de 6 milions.
Excedents i fons propis
Evolució dels Excedents i Fons propis. 1952-1959.
Ens movem amb xifres petites de dipòsits, d’excedents i de fons propis. Els exercicis es tanquen amb excedents, molt modestos tots. Són tan modestos que qualsevol increment de les despeses de personal o generals afecta el compte de resultats, tal com es donà el 1957.
El resultat són uns fons propis que no arriben als quatre milions al cap de 8 exercicis complets. Com que la Caixa es constituí amb un capital inicial d’un milió i mig, els fons propis generats han estat de 2,5 milions.
Inversió
Crèdits
Primera imposició a la Caixa de Tarragona, 1952 (Caixa d’Estalvis de Tarragona).
Les Memòries —escrites a màquina— diuen molt poc sobre les operacions de crèdit. Però se’n fan. I, sorprenentment, són crèdits personals, sobretot, i no hipotecaris com els que concedeixen la majoria de caixes. Dels 24,7 milions que figuren concedits el 1959, 21,5 milions —el 87%— ho són en aquesta modalitat, és a dir, amb garanties personals del titular o d’avaladors, mentre que només hi ha un milió en crèdits hipotecaris.
De caràcter institucional, hi ha constància d’un crèdit d’un milió de pessetes al Patronat Municipal de l’Habitatge de Reus, amb aval de l’Ajuntament d’aquesta ciutat (1955), i un altre d’un milió i mig a Ràdio Tarragona per a finançar el seu nou equip emissor (1956).
Llibreta infantil, 1955 (Caixa d’Estalvis de Tarragona).
Una operació anecdòtica, tot i que la Caixa la qualifica inicialment de “modalidad nueva y revolucionaria” és la dels “préstamos sobre el honor”, tal com es bategen. Apareixen el 1956 i tenen com a objectiu “facilitar la compra de aquellos artículos que por su coste no estan al alcance de las clases modestas, tomando como base del crédito la honorabilidad de los trabajadores, a los que no exigimos intereses, primas, ni cualquier otro devengo” (Memòria, 1956). La Caixa ho considera obra social. En aquestes condicions, és natural que tres anys més tard, la xifra concedida sigui tan sols de 52 000 pessetes.
Cartera de Valors
Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes).
Des del 1951, el 60% del volum de dipòsits ha d’estar invertit en valors públics o avalats per l’estat. És una imposició legal i la Caixa és complidora de les seves obligacions, però sense fer més que el que li demanen. Ja s’ha comentat sobradament en la història d’altres caixes catalanes el fort drenatge de diner que aquest coeficient obligatori suposà per a l’economia catalana, incrementat de manera voluntària per algunes —en especial la Caixa de Pensions— que superaren àmpliament el percentatge mínim exigit. En aquestes condicions la cartera de la Caixa de Tarragona mereix pocs comentaris, ja que es limita a subscriure o comprar les emissions de valors públics computables, que són més rendibles, i van fent. Tan aviat com les disposicions legals accepten que les obligacions d’empreses de l’INI —avalades per l’estat— substitueixin els títols de valors d’Estat, la Caixa comença el canvi d’uns per altres, vista la major rendibilitat de les obligacions.
Al marge d’aquests valors hi ha ben poca cosa més: unes obligacions d’Hidroelèctrica Espanyola i unes del FC Barcelona —500 000 ptes. nominals—, que són qualificades incorrectament com de valors industrials.
Evolució dels Dipòsits, Crèdits, Valors i Immobles. 1952-1959.
Els primers valors de renda variable a la cartera de la Caixa són accions d’ENSIDESA, l’empresa siderúrgica d’Avilés creada per 1’Instituto Nacional de Industria, comprats el 1958 —860 000 pessetes de valor nominal—. No obeeixen a cap estratègia, sinó a la “invitación de la Dirección General de Banca, Bolsa e Inversiones, recibida a través de la Confederación Española de Cajas de Ahorro” (Memòria, 1958), que així col·locava els títols, a través d’una de les tradicionals operacions d’intervencionisme indirecte de l’estat, al marge de les disposicions legals.
Immobles
La primera i única inversió immobiliària es farà el 1957 amb la compra de l’edifici que serà el seu nou domicili social, per un import d’ 1 323 000 pessetes. Era una inversió obligada.
Obra social
L’excedent havia d’aplicar-se en un 50% a la constitució de reserves, i l’altre 50% a obra social. Un 15% d’aquest 50% anava destinat a un “fondo nacional benéfico-social” gestionat pel Ministeri del Treball. Els primers anys d’actuació, els beneficis són tan petits que poca cosa es pot fer amb el que queda disponible: els diners s’apliquen a operacions de propaganda del foment de l’estalvi, a obres benèfiques de la Diputació i a beques per a estudiants que treballen en empreses de la província, i a seminaristes.
El 1958 la Caixa comença a veure uns resultats positius, que li permeten pensar en una obra social pròpia. En un compte destinat a aquest objecte han aconseguit reunir 158 000 pessetes. El Consell acordà crear una Llar per a matrimonis ancians, primer, i una Llar del Jove, després. Aquesta darrera, pensada per als nois i noies que han sortit d’establiments de beneficència i encara no tenen col·locació. Però la sol·licitud feta al Ministeri d’Hisenda perquè li siguin autoritzades aquestes obres va ser denegada, “hasta tanto se promulgue la nueva ordenación que quede en estudio” (Memòria, 1958). Sembla bastant clar, que el Ministeri no veu la Caixa amb capacitat financera suficient per a iniciar unes obres que suposen un compromís seriós a mantenir.
El 1957, el Consell d’Administració, “al objeto de colaborar más eficazmente a la solución del problema de la vivienda, acordó constituir bajo su patronato una entidad constructora benéfica, al objeto de construir viviendas, acogidas a los beneficios de la Ley de Viviendas de Renta Limitada... constituyéndose dicha entidad bajo la denominación de Constructora Benéfica provincial de Tarragona”. L’empresa no es posarà en marxa en aquest període.
La difícil adaptació a la modernitat (1960-1975)
Un període de transició
Són els anys de fort creixement demogràfic i econòmic de Tarragona i les seves comarques veïnes, conseqüència d’una major obertura del règim franquista, que donarà un marge de maniobra a tots els agents econòmics, i d’uns anys de bonança a tot Europa. El turisme es configura com una font extraordinària de riquesa per al que són comarques de platja i la gran indústria crea a Tarragona el primer polígon químic de l’estat espanyol.
Salou el 1968 (E. Lluch i E. Giral: L’economia de la regió de Tarragona, Servei d’Estudis de Banca Catalana, Barcelona 1968).
Polígon químic de Tarragona (E. Lluch i E. Giral: L’economia de la regió de Tarragona, Servei d’Estudis de Banca Catalana, Barcelona 1968).
Aquest marc econòmic favorable permet d’aprofitar les oportunitats. El municipi tarragoní aprofità l’excés d’energia en les línies establertes per ENHER, destinades a la Universitat Laboral (1956) per a crear un polígon industrial, que donarà entrada a una sèrie d’empreses químiques: la refineria d’asfalts d’ASESA, la planta d’etilè d’IQA —Indústries Químiques Associades—, i a la construcció d’un pantalà per a la descàrrega de crus (1966). Serà aviat el primer polígon químic espanyol, especialitzat en la petroquímica. El 1975 es posarà en marxa la refineria de petroli de la Pobla de Mafumet, al mateix temps que es comença a explotar el cru que s’ha trobat en el delta de l’Ebre.
En un altre ordre, però també important per a la ciutat i la comarca, hem de veure el 1971 l’inici d’una Delegació de la Universitat de Barcelona, amb facultats de Filosofia i Lletres i de Ciències.
La Caixa de Tarragona ja està considerada com a entitat de crèdit (1962) i no simplement beneficosocial. Però no és fàcil canviar la mentalitat d’una empresa que s’havia creat sense pensar gaire en la competència i en una oferta de productes tradicionals. La Caixa manté durant tots aquests anys una estructura encarcarada, amb un Consell d’Administració i una Comissió Permanent, que ho toquen tot i no deleguen gaire. Fa una important obra immobiliària i inicia una obra social, molt diversa, mentre progressa en els dipòsits captats i en les inversions creditícies. Es un període de transició cap a una etapa de més modernitat i, sobretot, de més definició.
Els homes i l’organització
Aquest període comença amb la inauguració de les noves oficines centrals de la Caixa a la Rambla de Tarragona i s’acaba amb la inauguració de la nova seu central a la Plaça Imperial Tarraco. La història d’aquella segona seu social coincideix amb l’etapa de transició mencionada.
Enric Guasch, president de la Diputació i primer president de la Caixa oberta, presidirà els actes d’obertura de la nova seu central i de la nova oficina principal de la Caixa a l’immoble del núm. 68 de la Rambla. Serà el 2 d’octubre de 1960, quan els dipòsits dels impositors han superat ja els 100 milions de pessetes, una xifra que dóna moral als gestors.
El 1961 va veure el primer canvi de president. El mes de novembre, Enric Guasch dimití del seu càrrec de president de la Diputació i hagué d’abandonar també el de la Caixa. El Consell d’Administració el proposà per ocupar una vocalia, però la “propuesta fué invalidada por el Ministerio protector —el de Governació—, haciendo uso de las facultades que le son propias; decisión que el Consejo de Administración acató disciplina-damente, con sentimiento”. (Memòria, 1961).
El nou president serà Antoni Soler i Morey. Havia nascut a Sevilla el 1909. Era enginyer industrial, diputat provincial i delegat d’Indústria a la província. Havia fet la guerra en el bàndol franquista i era “alférez provisional”. La Memòria d’aquell any —1961— que informa dels canvis, anuncia també amb orgull que en el Consell de la Caixa hi ha en aquell moment tres procuradors en les Corts franquistes: el president de la Caixa; Benigne Dalmau i Vila —que és el nou alcalde de Tarragona—; i Agustí Pujol i Sevil, que representa els anomenats Sindicats verticals.
La Caixa tenia una organització poc moderna, amb un director gerent, més administratiu que executiu, un Consell d’Administració que atenia massa coses i una Comissió Permanent, que havia d’autoritzar totes les operacions que suposaven una inversió. El creixement de l’entitat i el major volum operatiu obligà el 1963 a la creació d’una Comissió de Crèdits “dentro del seno de la Comisión Permanente”, que resolia totes les operacions de crèdit no superiors a les 250 000 pessetes. Evidentment, era només posar un pedaç.
Antoni Soler i Morey morí el 1965, quan estava en exercici del seu càrrec. Fou substituït pel nou president de la Diputació Lluís Pujades de Frias (Tarragona 1915-Madrid 1966). Enginyer agrònom i enginyer cap de la Jefatura Agronómica de la província (1962-65), Consejero Provincial del Movimiento el 1962 en representació de la Falange. Durant el seu primer any de mandat es modificaren els Estatuts, la denominació de la caixa i la seva organització executiva.
El canvi d’Estatuts fou parcialment obligat, ja que l’Institut de Crèdit de les Caixes d’Estalvi —l’organisme públic del que depengueren les entitats d’estalvi des del 1962 fins el 1971, que les seves funcions foren assumides pel Banc d’Espanya—, considerà que no era acceptable que els Estatuts establissin que la Diputació de Tarragona tingués una participació del 10% sobre els excedents creats. No és que els diners anessin a la seva tresoreria sinó “para que lo invierta en obras de carácter benéfico, cultural i social a su cargo” (article 32 dels Estatuts). Es va suprimir aquesta participació, i s’aprofità el canvi per a modificar lleugerament altres articles, que no quedaven prou clars. Al mateix temps, s’escurçà el nom de la Caixa, en fer desaparèixer la referència a la Diputació. Ara serà simplement Caixa d’Estalvis Provincial de Tarragona. La menció de la Corporació feia pensar “en una relación de dependencia, departamento o servicio de la Corporación provincial y resultaba poco favorable al desarrollo de nuestra Caja de Ahorros, en el terreno de la competencia en que tiene que moverse” (Memòria, 1965).
L’organització administrativa també va ser modificada, però molt tímidament. El director gerent es convertirà en director general, el subdirector interventor en subdirector general i es crearan les figures d’interventor, de secretari i de caps de servei.
El 1965 és l’any en què s’inicia la mecanització del procés administratiu, amb la introducció d’un equip IBM de fitxes perforades.
Lluís Pujades de Frías, el tercer president de la Caixa, que havia substituït un president, mort en l’exercici del càrrec, morirà també el 23 de setembre de 1966, ocupant la presidència. La vacant no va ser coberta fins al cap d’uns mesos —el mes de febrer del 1967—, amb el nomenament de Federico Gerona de la Figuera. Aquest era metge, nascut a Saragossa el 1926. Havia arribat a Tarragona el 1952, on ocupà els càrrecs de Consejero Provincial del Movimiento i vice-president de la Junta Provincial de Educación Física y Deportes, mentre exercia com a metge a la Universitat Laboral Francisco Franco. Però tampoc aquest no durà gaire. En aquest cas per trasllat i no pas per mort, en ser nomenat Governador Civil de la província de Badajoz (1968). El redactor de la Memòria considera que el nomenament ha estat un honor per a la Caixa, “clara demostración de que quienes acceden a los puestos rectores de nuestra Institución son personas preparadas”. No n’hi ha per tant.
El cinquè president serà Josep Clúa i Queixalós. La Memòria es permet ara una expansió: “hombre de nuestras comarcas”, dirà amb satisfacció. Ho era, certament, ja que havia nascut a Corbera d’Ebre el 1923. Era advocat de professió. Accedí a la Diputació com a alcalde i Jefe Local del Movimiento de la seva vila nadiua. El 1971 va rebre la Gran Cruz al Mérito Militar i fou nomenat Procurador en Cortes. Aquest mateix any la Caixa demanava autorització per a modificar els Estatuts, de manera que es poguessin atorgar poders a favor d’empleats “con el fin de agilizar nuestra operatoria y agilidad” (Memòria, 1971). Ja era hora!
Mateu Ruiz i Oriol, primer Director General de la Caixa de Tarragona (Caixa d’Estalvis de Tarragona).
Josep Clúa i Queixalós, President de la Caixa d’Estalvis de Tarragona (1968-1978) (Caixa d’Estalvis de Tarragona).
Mateu Ruiz i Oriol, director de la Caixa des de la seva fundació i secretari del Consell d’Administració, deixarà el càrrec el 1972 “al incorporarse a otra Caja hermana” —Cajamadrid—. El substituirà Servando Ibáñez Roldán, que ocupava la subdirecció general i era funcionari de la Caixa des de la seva creació. Les seves responsabilitats directes són limitades, ja que hi ha un Consell d’Administració que es reuneix mensualment, una Comissió Permanent, que ho fa setmanalment i, fins i tot una Comissió de Personal —formada per consellers—, que atén tot el que fa referència als treballadors de la Caixa.
Els empleats de la Caixa devien ser al voltant de 60 o 70 el 1959. Setze anys més tard, el 1975, eren 300. L’organització ha incorporat el teleprocés el 1974, de manera que al final del 1975 hi ha 27 oficines connectades, el 40% de la xarxa.
Expansió
Oficines obertes, 1960-1975.
El 1975 els Estatuts es van adaptar a la nova legislació sobre caixes d’estalvis.
Entre el 1960 i el 1964 les caixes no podran obrir noves oficines. Es preparava una nova Llei que regulés la seva expansió i, mentrestant, les entitats d’estalvi han de limitar-se a l’explotació de les oficines ja existents.
La Caixa aprofitarà totes les oportunitats que li donen els successius plans d’expansió, des del 1965 fins el 1974. Significa que obre oficines a les poblacions que surten en aquells plans i sobre les quals té preferència, i no a les poblacions on voldria obrir-ne. Després del VII pla, s’anuncien noves normes d’expansió, que suposen una clara liberalització, sempre que les noves oficines es creïn en el territori específic de la Caixa, o sigui la província de Tarragona. Ara ja pot triar les poblacions o els barris ciutadans on farà acte de presència.
Amb 69 oficines el 1975, la Caixa té una important xarxa provincial, amb sucursals a una bona part dels municipis tarragonins i algunes —poques— agències urbanes a les seves ciutats més importants.
Oficina de Tarragona-Portalet, inaugurada el 1969 (Caixa d’Estalvis de Tarragona).
Oficina de la Caixa al Vendrell, 1974 (Caixa d’Estalvis de Tarragona).
Dipòsits
Evolució dels Dipòsits, Crèdits, Valors i Immobles. 1960-1975.
Els 85 milions de dipòsits captats el 1959 es transformen en 11 711 milions el 1975. Però per a valorar aquest increment, és més important comprovar l’augment relatiu que el quantitatiu. Ho podem fer si comparem els dipòsits de la Caixa amb els de la resta de caixes d’estalvis catalanes. La quota de mercat —el percentatge dels seus dipòsits amb relació al conjunt— passa del 0,37% el 1959 al 2,56% el 1975. La Caixa de Tarragona, que era una entitat només testimonial el 1959, té ja una presència real en el mercat català i una presència important en el de la província de Tarragona. Els seus dipòsits s’apropen als que té a la província la Caixa de Pensions i d’Estalvis de Catalunya i Balears, la primera entitat d’estalvi catalana.
La competència comença a ser oberta amb les altres caixes i els mateixos bancs, en condicions de relativa igualtat, encara. El caràcter de ser Caixa dependent de la Diputació li donà alguns avantatges, com és l’accés, des del 1962, a tots els comptes dels municipis provincials pel fet de ser ella la que abonava els ingressos procedents de la Corporació provincial i dels ministeris de l’estat. Però fora d’això, poca importància té el seu caràcter de caixa pública.
Al tancament de l’exercici 1975 la distribució dels dipòsits era la següent: Comptes corrents: 15,8%; comptes d’estalvi: 44,0%; comptes a termini: 37,7%; altres: 2,5%; total: 100%.
Els dipòsits d’estalvi tendeixen a situar-se en operacions a termini fix —un any o dos anys—, atrets per la major rendibilitat d’aquests comptes. L’estalvi —les formes d’estalvi ordinari, com són les llibretes— ha continuat essent fortament castigat per la llei, que imposa uns tipus d’interès fixos i obligatoris, clarament fora de mercat i clarament inferiors als nivells de pèrdua de valor adquisitiu de la pesseta.
Excedents i fons propis
Evolució dels Excedents i Fons propis. 1960-1975.
La Caixa aplica a reserves el 50% de l’excedent generat, com ha fet des de la seva fundació. Com l’excedent és modest, els fons propis van pujant a poc a poc, i el coeficient de .garantia —relació entre dipòsits i fons propis— se’n ressenteix. La Caixa considerava que els resultats eren suficients i el coeficient de garantia també, pel que es desprèn de les Memòries, però hi devia haver algú que no ho veia així, ja que hi ha un canvi a partir del 1970. La solvència de la Caixa no estava en discussió, si tenim en compte que tenia la Diputació al darrere, però uns fons propis de 62 milions davant d’uns dipòsits de 2 451 milions —xifres del 1969— no eren els més adequats.
A partir del 1970 es fa un esforç comercial per captar més dipòsits i per invertir-los, de manera que l’excedent experimenta un fort augment, amb una millora equivalent dels fons propis. Però la modificació a l’alça dels tipus d’interès a termini provocarà “un claro corrimiento hacia el Ahorro a Plazo y, dentro del mismo, hacia el de dos o más años”. El resultat serà la reducció del marge financer i la frenada en el creixement dels beneficis. De tota manera, el coeficient de garantia havia recuperat el que s’havia perdut. El 1975 era del 4,76%, pràcticament equivalent al que tenia el 1959.
El 1975, i per primera vegada en la seva història, la distribució del benefici obtingut dóna prioritat a la creació de reserves: el 64% de l’excedent es destina o bé a reserves obligatòries o bé a reserva per a previsió d’inversions. L’obra social serà la que en surti perjudicada.
Inversió
Crèdits
El volum de crèdits en aquest període passa a ocupar el lloc que correspon a les entitats financeres: el primer pel que fa a les inversions. És conseqüència del procés de desglaç intervencionista de l’estat, que obligava a invertir els dipòsits de les caixes prioritàriament en valors públics. El desglaç es produeix, primer, en forma d’inclusió en el percentatge obligatori d’uns crèdits computables i, per tant, privilegiats: són crèdits a l’habitatge i a la petita empresa. En segon lloc, és conseqüència de la baixa absoluta d’aquest percentatge obligatori. La Caixa de Tarragona, que havia estat favorable als crèdits, des d’un primer moment aprofitarà aquest descens per a incrementar el seu paper dintre del conjunt del seu balanç. En tot cas, el 1975 el volum de crèdits representa ja el 43% dels dipòsits.
Pel que fa a la seva distribució, comprovem l’aparició amb força del crèdit hipotecari, resultat de la computabilitat d’aquestes operacions, i d’una política de construcció d’habitatges, que acaba amb crèdit a favor dels nous propietaris. Una part del crèdit s’aplica a cooperatives privades o institucions públiques de l’habitatge.
Aquesta és la distribució del crèdit, segons aplicació (1975):
| Agricultura | 6,1% |
| Indústria | 30,7% |
| Habitatge | 45,3% |
| Comerç | 8,4% |
| Altres | 9,5% |
| Total | 100% |
Els crèdits sobre l’honor, que es concedien amb un interès quasi simbòlic del 2% al personal, s’estendran a clients de la Caixa. Però es tractava sempre de petites operacions. L’import mitjà del crèdit era de 1 500 pessetes.
Edifici de la Cambra de Comerç, entitat que rebé el suport de la caixa de Tarragona (Caixa d’Estalvis de Tarragona).
El treball de Joan Noguera, promotor de la Caixa, ens permet conèixer algunes operacions especials de crèdit: amb l’Ajuntament de Tarragona, per al servei d’aigües de Torreforta (1965), un de 20 milions a la comunitat de regants del Sindicat Agrícola de l’Ebre per a la compra del Canal Esquerra del riu a la Companyia de Canalització i Regs de l’Ebre SA (1965); a altres comunitats de regants per a obres de millora de regadius; a la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Tarragona per a la compra de nous locals (1970).
En la dècada dels anys setanta i amb la confiança que li donen els 3 000 milions en dipòsits, la Caixa ja es veu amb cor d’entrar en operacions d’una certa volada. Des del 1971 es donen crèdits o avals de suport a la tresoreria de diversos ajuntaments de la província, especialment al de Tarragona. El 1975 fan aparició per primera vegada operacions de fort volum a favor de la indústria química instal·lada a la província.
Cartera de valors
La cartera de valors està constituïda sobretot per valors computables, o sigui aquells que són considerats a l’hora de fixar el percentatge obligatori que han de mantenir les Caixes amb relació als dipòsits. A mesura que passen els anys i avança el procés de liberalització, el percentatge absolut anirà baixant i, en el cas de la cartera de valors, els títols computables s’eixamplen. La Caixa de Tarragona diversifica extraordinàriament aquesta cartera computable, de manera que hi entren nombrosos títols d’empreses catalanes i amb presència en el seu territori. A la cartera de títols del 1973 —que és el darrer any en què figura detallada a la Memòria— trobem obligacions d’ENHER, d’Autopistes Concessionària Espanyola, Autopistes Mare Nostrum, Europistes, FECSA, Hidroelèctrica de Catalunya, Hifrensa —la central nuclear de Vandellòs— i Banc Industrial de Catalunya.
El 1975, el 96% de la cartera està format per títols computables, mentre que el 4% restant inclou bàsicament títols de renda variable —accions— per un import de 188,7 milions de pessetes. Alguns mereixen un comentari.
Hotel Imperial Tarraco (Caixa d’Estalvis de Tarragona).
L’any 1961 la Caixa comprà accions de l’Hotel Imperial Tarraco SA per un import de 755 000 pessetes de nominal. És un edifici emblemàtic del desenvolupament de la ciutat. El 1962 prendrà una participació en una empresa de serveis, Gas Tarraconense SA, per compra d’accions —144 000 pessetes de nominal—. La Caixa tindrà un lloc en el Consell d’Administració de les dues empreses, des del 1962. Es compren 100 000 pessetes en accions de Fomento Reusense SA.
Les participacions accionaries més importants són les que es prenen a les dues empreses concessionàries d’autopistes que, en aquell moment, actuen a la província: Autopistes, Concessionària Espanyola SA i Autopistes Mare Nostrum SA. La participació és de suport, però no dóna dret a una presència en el Consell.
Immobles
La Caixa inicià el 1960 un ambiciós programa d’inversions immobiliàries, amb la compra de solars i d’edificis. Alguns anaven destinats a l’establiment de les seves oficines, però la inversió més important està destinada a habitatges o centres de serveis. La Caixa inverteix en immobles la totalitat dels seus fons propis, i molt sovint els supera.
Urbanització La Granja, al barri de Torreforta (Caixa d’Estalvis de Tarragona).
El primer projecte immobiliari començà al final del 1960 amb el compromís de compra, que s’escriptura el 1961, d’uns terrenys sobrants de la Granja Experimental, propietat de la Diputació de Tarragona, situats en el barri de Torreforta. Eren 52 460 metres quadrats, que costaren poc més de 4 milions de pessetes. Es pensà en un primer moment en la cessió d’una part d’aquests terrenys a l’Obra Sindical del Hogar, la institució dependent del Ministerio de la Vivienda, però aquesta acabarà no acceptant l’oferta. Aleshores, la Caixa decidí actuar pel seu compte, amb el suport de la seva filial, la Constructora Benéfica Provincial. Aquesta construirà 266 habitatges entre els anys 1968 i 1970. La Caixa acordarà aleshores la venda dels solars restants a les empreses Carcolé Vidal SA i Construccions Avià SA perquè els construeixin elles, amb el compromís de facilitar crèdit hipotecari als compradors.
El 1962 la Caixa comprà 8 hectàrees de terreny a la carretera de Reus, pensant a construir-hi també habitatges. Els projectes eren molts i les inversions potser superiors a les forces de la Caixa. Aquell exercici es tancà amb 7 milions de fons propis i 25 milions invertits en immobles. No és d’estranyar que la construcció s’aturés i que un any més tard els terrenys es venguessin a la Compañía de Colonización Africana SA (ALENA), que projecta construir a Tarragona una important fàbrica de derivats de la fusta. L’operació proporcionarà un guany del 25%, sobre el preu de cost, una prova de l’alça de preus en el sector immobiliari de la comarca.
Evolució de les principals partides del balanç (en milions de pessetes).
Un altre projecte, força ambiciós, fou la compra d’un solar en el centre de la ciutat, destinat a la construcció d’habitatges per al personal i a una Estació Central d’Autobusos. Els habitatges es faran, però l’estació no. Segons Joan Noguera “la ambición de algún empresario hizo desestimar la utilización de la estación de autobuses, que se convirtió en Parque de Bomberos del Ayuntamiento de la capital continuando Tarragona sin tal necesaria Estación” (La Caja de Ahorros Provincial de Tarragona, 1978).
El mateix 1962 es compraren terrenys a Tortosa per construir-hi habitatges i un hotel. Estaven ocupats pel vell frontó de Tortosa i el cine Goya, que s’enderrocaran. Els habitatges seran construïts per la Constructora Benèfica Provincial i el resultat serà el grup de Viviendas Goya i l’hotel Ramon Berenguer IV, que s’inaugurarà el 1969.
L’obra social també requereix una forta inversió immobiliària: un solar a Tarragona per al Parc Infantil de Tràfic (1963), la casa Martí d’Ardenya, a Tarragona, per a l’Escola Taller d’Art de la Diputació (1965), la Llotja de Contractació de Reus (1966), la casa noble Desclergues de Montblanc, que serà restaurada i ocupada per l’oficina en aquesta població.
El 1972 es comprà un immoble a la plaça Imperial Tarraco de 2 330 metres quadrats per un import de 130 milions de pessetes. Havia estat ocupat pel Col·legi dels Germans de les Escoles Cristianes i es destinava a la Delegació de la Universitat de Barcelona a Tarragona, mitjançant adjudicació a l’Ajuntament. A la mateixa plaça es comprà un altre solar que acabarà acollint la nova seu social de l’entitat, vista la insuficiència dels locals de la Rambla. Les obres es van iniciar el 1973 i es donaren per acabades al novembre del 1975.
Obra social
Edifici de l’Instituto Social Femenino Cardenal Arriba y Castro (Caixa d’Estalvis de Tarragona).
La primera obra social pròpia de la Caixa no serà la llar d’ancians, ni la dels joves, tal com estava previst, sinó l’Instituto Social Femenino Cardenal Arriba y Castro, establert el 1960. L’Institut pren el nom del cardenal gallec, arquebisbe de Tarragona des del 1949. L’Institut tindrà les mateixes idees que les de l’home d’Església que li dóna el nom, un personatge que representa bé el que fou el “nacionalcatolicismo” de la Dictadura franquista i de la jerarquia eclesiàstica, que li retía homenatge. L’Institut es proposa “captar a la masa femenina para educarla... a través de clases de cultura general, corte, confección, formación social y religiosa, mecanografía, idiomas, etc.” (Memòria, 1960). És allò que la mateixa Memòria en dirà “labores propias de su sexo”. El seu Patronat estava format per 3 consellers de la Caixa, el seu Director i una missionera secular de l’orde encarregada de l’administració. L’Instituto Social Femenino va ser dissolt durant el curs 1970/71 quan es va comprovar “que esta Obra no era tan necesaria como en los momentos en que fué establecida (Memòria, 1971). Es va mantenir, però, l’Institut social femení, que s’havia establert paral·lelament a Reus, i que devia adoptar un aire més modern i menys masclista, vista la seva continuïtat.
Aplicació obra social.
L’obra cultural comptarà amb sales d’exposicions a Tarragona, Reus, Tortosa, Ulldecona i Falset.
Més seriosa i efectiva és la posada en marxa el 1960 de la Constructora Benèfica Provincial de Tarragona, dependent de la Caixa i creada el 1958. La seva activitat ha estat relacionada al capítol d’immobles.
El 1962 el governador civil de la província va tenir un interès molt especial a encarregar a la Caixa la creació d’un institut dedicat als sordmuts, al qual van batejar, abans de crear-lo, amb el nom d’Instituto de Anacúsicos San Rafael. L’expressió “anacúsico” no està acceptada per 1’Academia de la Lengua Española. L’Enciclopèdia Catalana accepta anacústic, com a equivalent a no acústic. En tot cas, la Caixa tirà endavant el projecte comprant un edifici, mig acabat, a la Junta Provincial de Protección de Menores, a la carretera de Valls. Però el Ministeri negà la preceptiva autorització a la creació d’aquesta obra social i la Caixa es va veure obligada a traspassar el projecte a la Diputació, la qual crearà la mencionada institució llogant a la Caixa l’edifici adquirit. En la negativa del Ministeri hi ha una clara indicació a l’entitat perquè freni unes inversions que no estan acompanyades per uns fons propis adequats.
Parc Infantil de Trànsit (Caixa d’Estalvis de Tarragona).
El 1964 la Caixa crearà a Tarragona un Parc Infantil de Trànsit, que tenia per objecte preparar als nens i adolescents per a un futur proper com a conductors. El Parc serà mòbil, és a dir, es traslladarà a altres poblacions, però Tortosa i Reus el reclamaran i l’obtindran com a obra permanent a les seves ciutats.
El 1966 es demanà autorització per a la creació i el sosteniment d’una Escola de Ceràmica i Esmalt, dintre del que era el Taller d’Art de la Diputació, ampliable després a Litografia i Gravat. S’inicià també un Cicle d’Audicions musicals per a escolars i es proposà la creació d’un Laboratori d’idiomes. El 1968 funciona ja la mencionada escola d’idiomes, així com tres especialitzacions del Taller d’Art.
El 1969 es posa en marxa un Centre d’Assistència provincial del Treball i es promou la creació d’una Agrupació Fotogràfica de Tarragona i d’un Club juvenil que emmarcarà les seves activitats en el que era la Organización Juvenil Española.
Llotja de Contractació de Reus (Caixa d’Estalvis de Tarragona).
El 1972 s’obrí una guarderia infantil a la urbanització La Granja, a Torreforta.
La darrera obra d’aquest període és la Llotja de Contractació de Reus, un edifici que acull l’anomenat “mercat del dilluns”, de gran tradició ciutadana, que se celebrava sota els porxos de la plaça de Prim. La Llotja ocupa dues plantes de l’edifici, a la mateixa plaça, amb 60 taules de contractació, en un espai de prop de 1 000 metres quadrats. Es posà en marxa el 1972.
Són moltes iniciatives i molt disperses. Totes elles de mitjana importància. La Caixa hi destina el 50% dels seus excedents anuals, durant tots aquests anys, i quan aquests no són prou bons —1967, 1968 i 1969— l’obra social se’n ressent. I el 1975, l’aplicació es rebaixa sobtadament quan es dóna prioritat a la creació de reserves.
La consolidació (1976-1995)
Els homes i l’organització
Edifici social (Caixa d’Estalvis de Tarragona).
El dia 11 de març de 1976 s’inauguraven les instal·lacions de la nova seu social i oficines centrals de la Caixa a la plaça Imperial Tarraco, tot i que ja estaven en funcionament des del final de l’any anterior. La Caixa és presidida per Josep Clúa i dirigida per Servando Ibáñez.
Josep Clúa i Queixalós, president de la Diputació de Tarragona, haurà de renunciar a la presidència de la Caixa, des del moment que la legislació general sobre els òrgans rectors de les caixes considera incompatibles les dues presidències. Els nous Estatuts —adaptats— foren aprovats pel Ministeri d’Economia el 29 de desembre de 1977, i a primers de gener del 1978 presentava la seva dimissió el president de la Diputació.
La primera Assemblea general, el nou òrgan de Govern de la Caixa, es reuní el 12 d’abril de 1979. L’Assemblea elegí els seus representants en el Consell d’Administració, així com els membres de les noves Comissions de Control, Obres Socials i Revisora del Balanç.
El Consell d’Administració estarà format per 20 persones: 5 representants de la Diputació de Tarragona, 3 personalitats de reconegut prestigi, 8 representants dels impositors i 4 del personal. El primer president de la nova etapa serà el que era vicepresident primer en l’anterior, i promotor de la Caixa: Joan Noguera i Salort. Però el seu mandat serà curt, ja que dimitirà el 12 de desembre de 1979, en finalitzar el seu mandat com a conseller.
Francesc Roig i Gasol, President de la Caixa d’Estalvis de Tarragona (1981-1991).
El nou president del Consell d’Administració serà Josep Creus i Ferrando, diputat provincial i vocal de la Caixa des de feia 14 anys. Era industrial tèxtil. Serà president durant dos anys. Serà substituït el mes de gener del 1981 pel també diputat provincial Francisco Roig i Gasol (Constantí 1919-Benicàssim 1991). Era alcalde de Constantí. Milità a Centristes de Catalunya-UCD, Partido Demócrata Popular i Alianza Popular, successivament. La seva presidència acabarà el mes de maig del 1991, en morir en accident de circulació. La Memòria del 1984 és la primera que incorpora el català en una edició bilingüe, però donant preferència al castellà. El 1988 es canviarà l’ordre de les llengües.
Vicent Lluesma i Davos serà el novè president de la Caixa. Fill de Tortosa, on havia nascut el 1941, era un empresari dedicat al transport de viatgers. Renuncià al seu càrrec de president al juliol del 1995, amb motiu de la renovació dels òrgans de govern de l’entitat que es produí aleshores. El 1991 surt per primera vegada una edició de la memòria íntegrament en català.
El desè president serà Gabriel Ferraté i Pascual, enginyer industrial, rector de la Universitat Oberta de Catalunya i exrector de la Universitat Politècnica de Barcelona, nascut a Reus el 1932. És la primera vegada que la presidència recau en una persona que no era ni diputat provincial ni membre del seu Consell general.
El 1987 es jubilà el director general, Servando Ibáñez, després de 15 anys en el càrrec i 35 de treball professional a la Caixa —des de la seva fundació—. Serà nomenat en el seu lloc el que era director general adjunt, Francesc Montaña i Martí. És l’any en què la Caixa d’Estalvis Provincial de Tarragona adopta un logotip i utilitza el nom comercial de Caixa Tarragona, més senzill i més eficaç. Montaña va presentar la seva dimissió el mes de maig del 1994, poc després d’una inspecció del Banc d’Espanya, que obligà la Caixa a crear noves dotacions per a cobrir possibles morosos. El nou director general serà Rafael Jené i Villagrasa, fins aleshores director general adjunt de la Caixa de Catalunya.
El 1992 l’Assemblea general de la Caixa aprovà uns nous Estatuts, adaptats a la Llei de caixes catalana. Els Estatuts quedaren en suspens com a conseqüència del recurs presentat pel govern espanyol al Tribunal Constitucional amb relació a la mencionada Llei. Resolt el recurs, foren aprovats per la Generalitat de Catalunya el 2 de gener de 1995.
D’acord amb aquests Estatuts, l’Assemblea general és formada per 110 consellers generals, dels quals 38 ho són en nom de la Diputació de Tarragona, 13 dels Consells comarcals, 5 dels Ajuntaments, 40 són representants dels impositors i 14 del personal. L’Assemblea és l’encarregada de nomenar els 17 membres del Consell d’Administració i els 6 de la Comissió de Control.
Al final del 1995, la plantilla de la Caixa estava integrada per 894 persones. El 1975 eren 321 i el seu nombre va anar en augment, de manera ininterrompuda fins el 1992 en què el personal estava format per 953 empleats. Des d’aleshores hi ha una lenta disminució, prova d’una major productivitat i de l’absorció del major volum d’operacions i de les noves activitats per la mecanització del procés administratiu.
Expansió
Distribució d’oficines. 1995.
La nova legislació que regulava des del 1975 l’obertura de noves oficines donava en la pràctica una llibertat total dintre del territori propi, o sigui el provincial. S’obriran aleshores noves sucursals, però sobretot es començaran a crear agències urbanes, dintre d’un terme municipal que ja té una oficina. “Nuestra política se orienta hacia un servicio en profundidad, mediante la creación de agencias urbanas”, dirà la Memòria del 1978. Aquestes són evidentment més rendibles, ja que treballen sobre barris dels grans nuclis de població tarragonins que han tingut un fort creixement demogràfic durant aquests anys, mentre que els municipis on encara no hi ha oficina de la Caixa corresponen a poblacions petites.
Molt aviat, i també per canvi legislatiu, el territori d’actuació de la Caixa s’ampliarà al de les quatre províncies catalanes. La Caixa obrirà el 1980 oficines a la província de Lleida i el 1982 la primera a Lleida-capital. El 1983 serà el torn de les primeres oficines a Barcelona-capital i província i una a Madrid, aprofitant l’autorització que tenen per a fer-ho totes les entitats d’estalvi amb més de 50 000 milions de dipòsits.
Oficines obertes, 1976-1995.
Oficines obertes, 1976-1995 (continuació).
El 1995 la xarxa és de 235 oficines, distribuïdes de la següent manera: comarques de Tarragona: 182; comarques de Barcelona: 32; comarques de Lleida: 20; Madrid: 1.
Recursos de tercers
El 1975 la Caixa de Tarragona tenia 11 711 milions en dipòsits, que representaven el 2,56% del total de les caixes catalanes. Vint anys més tard, el 1995, els recursos de tercers —un concepte més ampli que el de dipòsits— són de 340.755 milions de pessetes, i la quota de mercat sobre les caixes catalanes, del 3,40%. En aquest període la Caixa ha guanyat gairebé un punt, que és molt, si tenim en compte la transformació de les caixes en aquest moment, i la forta competència amb altres caixes i amb el conjunt dels bancs. És també, des del 1976, la primera entitat d’estalvi de la província, en la qual els seus dipòsits superen els de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona.
L’evolució dels recursos de tercers és força paral·lela a la del conjunt de caixes catalanes, amb una continuada i lleugera tendència a l’alça. El punt mínim el marca el 1987 amb un 2,8% de quota de mercat. I el punt mes alt, els anys 1992, 1993 i 1995 amb el ja esmentat 3,4%.
La distribució dels dipòsits, però, sí que experimenta grans canvis (vegeu quadre adjunt). La tendència ja iniciada en l’etapa anterior es confirma ara, en comprovar-se el protagonisme que van adquirint els comptes a termini, que es converteixen en els primers dipòsits de la Caixa des del 1983.
El 1986 apareixen per primera vegada actius monetaris —recursos de tercers, però no dipòsits— que han estat cedits temporalment a tercers. Es tracta de lletres del Tresor, pagarés de l’estat, o altres títols monetaris, subscrits per la Caixa i traspassats a clients. És una nova fórmula de col·locació de l’estalvi o dels comptes de tresoreria que ofereixen les entitats de crèdit, caracteritzada pel paper d’intermediaris que realitzen.
El 1989 la Caixa farà una emissió especial de Cèdules hipotecàries. Es tracta de títols garantits per la cartera d’hipoteques que té la Caixa. Serà especial perquè s’emetran només dues cèdules: la primera per un import de 2 850 milions i la segona per 710 milions de pessetes. El venciment serà a tres anys i aquest serà el seu període de vida, ja que es cancel·len el 1992.
Serveis al client
A partir del 1988 la Caixa experimenta una gran transformació en modernitzar-se i eixamplar els seus serveis (Memòria, 1994).
La Caixa de Tarragona experimenta una gran transformació durant els darrers anys d’aquesta etapa. Des del 1962 l’entitat és reconeguda com una entitat financera, però manté la vella estructura, poc moderna, que configurava les entitats beneficosocials. Tot i l’equiparació d’operacions amb les que realitza la Banca, des del 1977, la majoria de caixes catalanes tarden a adonar-se que el canvi és revolucionari, en profunditat, i que el seu mateix futur està compromès. Per a mantenir-se en el mercat, les caixes han de ser competitives amb les altres caixes i els bancs i això només es pot aconseguir adaptant la seva organització interna —mecanització i direcció—, i oferint uns serveis millors i més amplis. L’obra social i el caràcter no mercantil els poden fer guanyar les simpaties populars, però no n’hi ha prou i cal competir directament en els serveis prestats per les altres entitats financeres.
Els canvis s’introduïren primer molt lentament. El 1978 s’inicien operacions de descompte comercial, que era l’operació més emblemàtica dels bancs. El 1981 s’instal·len els primers caixers automàtics.
Arrendaments financers.
No és fins el 1988 que es donen passes més decidides en aquest sentit. La Memòria del 1988 cita per primera vegada el Servei d’Estranger i l’emissió de targetes de crèdit Visa. És també aquest any que la Caixa fa per primera vegada de dipositària de fons d’inversió, comercialitzats per altres institucions. El 1989 s’introdueix la Targeta Client Preferent, destinada a les compres dels clients de la Caixa a comerços adherits a la xarxa, i la Taula de Capitals, aplicable a les puntes de tresoreria de les mitjanes i grans empreses. El 1990 es crea el Departament d’Assegurances i de Pensions, el de Grans Empreses i el de leasing o d’arrendament financer, que volen donar solucions adequades a problemes o circumstàncies concrets. El 1991 es constitueix Colectivos Tarragona, Fondo de Pensiones per acollir els plans de pensions que creen diversos col·lectius, i un Departament que fa el Servei de Mecanització d’Empreses. Del 1993 al 1995 apareixen la Targeta Telepas per a circular a les autopistes de peatge, la Targeta Gas-Oil Bonificat, el banc a casa o relació on-line amb l’ordinador de la Caixa, i la comercialització de quatre fons d’inversió —dos d’inversió mobiliària i dos fons en actius del mercat monetari-FIAMM—, el Servei Agrari, el Servei Preferent associat a la targeta Client Preferent i el Servei d’Atenció al Client.
Excedents i fons propis
Evolució dels excedents i fons propis, 1976-1995
Si l’augment dels dipòsits és bo els primers anys d’aquest període, no es pot dir el mateix de la creació d’excedents. Els fons propis, sense altres aportacions que les procedents dels beneficis anuals, tendeixen a la baixa.
Els resultats del 1977, inferiors en quasi un 30% als obtinguts l’exercici anterior, foren un crit d’atenció als administradors de la Caixa. L’expansió tenia un cost elevat, ja que exigia contractació de personal nou per atendre les noves oficines, i aquestes tenien un període de llançament inevitable, durant el qual no eren rendibles. La plantilla es va incrementar en 61 persones el 1977, un 20% més. Caldrà frenar el ritme d’obertura d’oficines i aplicar “una prudente política en cuanto a la ampliación de plantilla” (Memòria, 1978). El 1979 els resultats donaran un tomb amb un augment espectacular dels excedents, tot i que l’exercici coincideix amb l’any de màxima expansió en l’obertura d’oficines —18—. Però l’expansió s’aconsegueix amb un augment molt reduït de personal administratiu —només 7 persones—.
El 1979 s’aconsegueixen uns resultats que més que dupliquen els de l’any anterior; els fons propis també es doblen, gràcies en bona part a una regularització del valor dels immobles en propietat, que la legislació accepta. L’actualització de valor dels actius fixos permetrà reforçar les reserves.
Des d’aquell moment, els excedents es mantenen a un bon nivell i també ho fan els fons propis. El 1986 —l’any negre de les caixes catalanes—, els resultats experimenten una forta baixa en veure’s obligats a fer una forta dotació al Fons de Pensions del personal, seguint indicacions del Banc d’Espanya. Una altra interrupció serà la del 1993, també com a conseqüència de noves i fortes dotacions, aquesta vegada destinades al Fons d’Insolvència de crèdits.
El balanç de situació a 31 de desembre de 1995 presenta uns fons propis, que superen els 16 000 milions, que seran de 18 000 milions un cop aplicats els resultats. El coeficient de garantia, que calculava els fons propis amb relació als dipòsits, ha estat substituït per un coeficient mínim de recursos, que té en compte els actius de risc i els compara amb els fons propis. La Caixa supera en 4 000 milions el mínim exigit.
Inversió
Crèdits
Centre de càlcul de la Caixa de Tarragona inaugurat el 1969 (Caixa d’Estalvis de Tarragona).
La Caixa de Tarragona té una cosa clara: la seva primera funció i el seu primer objectiu és la concessió de crèdit. I ho diu repetidament: “la acción inversora de la Caja ha ido especialmente dirigida al crédito, colaborando así de una manera directa en el desarrollo de la provincia” (Memòria, 1911).
La distribució del crèdit només presenta, durant els primers anys d’aquest període, la relació entre crèdits computables —aquells inclosos dintre del coeficient obligatori d’inversió— i els lliures. L’estratègia de la Caixa és complir amb els primers i alegrar-se de l’eixamplament de 1à base dels segons: «se observa la influencia de la reducción de los coeficientes de inversión obligatoria, en el sentido de un paulatino deslizamiento de la inversión hacia el sector de créditos, con menoscabo de la cartera de valores” (Memòria, 1980).
Des del 1985, la Caixa informa ja de la distinta naturalesa dels crèdits concedits. Queda clar que la primera figura crediticia és la del crèdit amb garantia real, o sigui l’hipotecari, que representa quasi el 50% del total. En el concepte “altres crèdits” hi ha els concedits amb garantia personal i algunes operacions especials, que tindran força importància durant alguns anys. És el cas dels pagarés d’empreses o dels crèdits sindicats —de gran volum, concedits a grans empreses i conjuntament amb altres entitats—. La Caixa crea un fons d’insolvència que figura detallat des del 1985, i que rebaixa l’import brut del total concedit.
Evolució dels Recursos de tercers, Crèdits, Valors i Immobles 1976-1995.
El 1978 la Caixa iniciarà la constitució d’una cartera d’efectes comercials descomptats, que mantindrà, tot i que la seva importància és relativa, dintre del conjunt. Una altra operació original és la del leasing o arrendament financer, que s’aplica des del 1990.
La vocació creditícia de la Caixa es demostra amb el volum concedit de crèdit sobre el total d’inversions, que manté una gran importància i un fort equilibri durant aquests anys, al marge de conjuntures i de coeficients obligatoris. El 1976 els crèdits concedits eren equivalents al 48,5 dels seus dipòsits, mentre que el 1995 el percentatge és del 50,5%. La meitat dels recursos captats s’apliquen a operacions creditícies.
Cartera de valors
Evolució de les principals partides del balanç (en milions de pessetes), 1976-1995.
El procés de liberalització de l’economia espanyola rebaixa progressivament el coeficient obligatori de fons públics a mantenir en cartera, amb relació als dipòsits. Però en la dècada dels anys vuitanta es creen nous coeficients obligatoris en aplicació de la política monetària, que vol restringir el crèdit i frenar la inflació. Aleshores, la Caixa, com totes les entitats de crèdit, es veu obligada a comprar o subscriure certificats del Banc d’Espanya, lletres del Tresor o altres actius monetaris, que substitueixen la cartera de valors públics, durant uns anys. Aquests actius monetaris podran ser cedits a la clientela a través de la fórmula de cessió temporal.
Aquesta cartera d’actius o de valors públics té poc interès, si no és per a seguir la política de tresoreria de la Caixa, ja que l’anàlisi de seu contingut no diu gran cosa. En tot cas, el que es comprova és que la cartera en el seu conjunt passa a segon terme. Els 77 000 milions que la Caixa hi té no poden ni comparar-se amb els 171 000 milions de les inversions creditícies.
Cartera valors renda variable. Evolució.
Interessa més l’anàlisi i la distribució de la cartera de renda variable. La seva evolució quantitativa figura en quadre adjunt. Inicialment, el gruix està constituït per accions de les dues empreses concessionàries d’autopistes que actuen a la província, tal com s’ha informat en el capítol anterior. Les Memòries de la Caixa durant els primers anys d’aquest període no informen sobre la composició d’aquesta cartera. S’ha de suposar que no hi ha cap variació notable.
En tot cas, no es crea d’un grup propi d’empreses filials, fins a la constitució d’Estalvida de Seguros y Reaseguros SA, que figura per primera vegada en la Memòria del 1981. Aquesta societat de la qual la Caixa té el 51% de participació directa en el seu capital —Memòria, 1981— sembla ser creada per acollir les operacions d’assegurances de pensions i d’altres tipus, entre les quals aquelles que seran conegudes com de primes úniques, que seran objecte d’un debat llarg i dur entre les caixes o les empreses d’assegurances emissores i la Hisenda espanyola. Es discutí la seva naturalesa jurídica, ja que una assegurança té un determinat tractament fiscal —al final de l’operació—, mentre que el dipòsit ha de presentar comptes a Hisenda des del primer moment. Un decret del 1989 va regular aquestes operacions de forma que perderen liquiditat i deixaren de ser un atractiu per a l’estalvi.
Estalvida seguirà la seva activitat ordinària d’assegurances, mentre la participació de la Caixa baixarà fins al 37,5%. Però en el mateix sector crearà una agència d’Assegurances, TOT SA, de la qual té el 100% de les accions.
El 1989, la Caixa participà en la creació de Tarragona Econòmica SA, conjuntament amb les Cambres de Comerç de Tarragona, Reus, Tortosa i Valls. L’empresa pretén treballar per al desenvolupament industrial, comercial i turístic de les seves comarques.
El 1991, la Memòria menciona la inversió de 1 750 milions en participacions de dos fons d’inversió. Com és lògic, es tracta d’actius financers que poden ser traspassats a la clientela.
El 1992 es creen dues empreses participades al 100% per la Caixa: Expansió i Gestió Econòmica SA i Intercomarcal de Serveis i Gestió SA, destinades a coordinar tota la gestió i venda d’immobles, adjudicats pel cobrament de crèdits, que els tenien en garantia. Es participa amb altres caixes catalanes en el capital de Dromogest SA, una enginyeria d’obres públiques i privades. Igualment es prengué una participació a la societat de valors General de Valores y Cambios - GVC.
Les empreses del grup, que apareixen a continuació juntament amb el % de participació (1995), figuren en balanç per un import net de 644 milions de pessetes:
- Expansió i Gestió econòmica SA: 100%
- Intercomarcal de serveis i gestió SA: 100%
- Estalvida de Seguros y Reaseguros SA: 37,74%
- TOT Agència de Seguros Grup Caixa de Tarragona SA: 100%
Immobles
1995 - Inversió en immobles (en milions de pessetes).
El 1979 la Caixa pot començar a revaloritzar els seus immobles, de manera que les plusvàlues permeten un considerable increment dels fons propis. Però en aquests anys de consolidació de la Caixa com a entitat financera i creditícia, el capítol d’immobles i d’inversió en obres immobiliàries perd el gruix que havia tingut fins aleshores. Les noves inversions es realitzen en edificis per a ús propi —sucursals, agències, serveis centrals—, en obra social i en algunes operacions de construcció d’habitatges. La Memòria del 1993 menciona obres d’aquest estil al Vendrell, Vimbodí, La Secuita, Móra la Nova i Cornellà de Llobregat. Aquest mateix any la Caixa pren una participació del 33% en el capital de G.G. Gestió Immobiliària SL, dedicada a la intermediació a Barcelona i la seva àrea. El 1995 la inversió en immobles es presenta de la manera que indiac la taula adjunta.
Obra social
Aplicació obra social, 1976-1995.
L’excedent generat per les caixes es distribueix entre reserves i aplicació a 1’obra social. La conveniència de reforçar els fons propis —reserves— obligarà a rebaixar el percentatge de l’excedent que es destinava a obra social. El 1977 va ser un mal any —relativament— per a la Caixa i la seva Memòria recull “una prudente actitud por lo que respecta al impulso y creación de nuevas Obras, con ánimo de no comprometer la eficaz labor —o incluso continuidad— de las ahora vigentes” (Memòria, 1977)
Això no obstant, va ser aquell mateix any que es posà en marxa una de les obres més originals de la Caixa: l’Hemeroteca de Tarragona, que integra una interessant col·lecció de diaris i revistes de les comarques tarragonines, preferentment, però també de publicacions periòdiques catalanes d’altres zones i premsa diària espanyola.
El 1978, per primera vegada, la Memòria fa una agrupació de les obres pròpies existents:
- Obra infantil: tres guarderies infantils a la Granja, barri de l’Esperança i Bonavista, totes elles a la ciutat de Tarragona, i parcs infantils de trànsit, permanents o mòbils, a diverses ciutats de la província.
- Obra cultural, amb el Laboratori d’Idiomes (Tarragona), l’Institut Social Femení de Reus, les Agrupacions Fotogràfiques de Tarragona i Reus, les diverses sales d’exposicions, el Centre Assistencial de Bonavista (Tarragona) i l’Hemeroteca. El Centre assistencial serà traspassat a l’Ajuntament de Tarragona (1983).
- Obres en col·laboració. El 1982 iniciarà les seves tasques la Fundació Topromi, que es farà càrrec d’un taller ocupacional, amb diverses seccions: enquadernació i fusteria, en especial. La Llotja de Contractació de Reus quedarà inclosa en aquest sector (1983).
Llar d'infants amb el suport de Caixa d’Estalvis de Tarragona. (Caixa d’Estalvis de Tarragona).
Aquestes obres es convertiran el 1983 en àrees d’actuació, es classificaran de nou i s’ampliaran, gràcies a les majors quantitats assignades a l’Obra Social, com a conseqüència d’una clara millora dels excedents de la Caixa. S’introduirà una àrea sanitària, que es dedica especialment a lliurament d’ambulàncies a la Creu Roja provincial i als ajuntaments, i una àrea assistencial, que crea llars de jubilats. L’àrea infantil es converteix en àrea docent i les guarderies infantils en llars d’infants, d’acord amb els signes del temps, i noves instal·lacions.
El 1995, l'obra social era:
- Àrea cultural: 9 sales d'exposicions, sales d'actes i de cultura, hemeroteca, restauració cartoixa Scala Dei, il.luminació de les muralles de Tarragona
- Àrea docent
- Àrea assistencial: 11 llar d'infants, llars per a jubilats
- Àrea sanitària
- Fons socials
- Col·laboracions:
Presidents de la Caixa Tarragona des de la seva fundació el 1952 fins al 1995:
- 1952-1961 – Enric Guasch i Giménez
- 1961-1965 – Antoni Soler i Morey
- 1965-1966 – Lluís Pujades de Frias
- 1967-1968 – Federico Gerona de la Figuera
- 1968-1978 – Josep Clúa i Queixalós
- 1978 – Joan Noguera i Salort
- 1979-1981 – Josep Creus i Ferrando
- 1981-1991 – Francesc Roig i Gasol
- 1991-1995 – Vicent Lluesma i Davos
- 1995- – Gabriel Ferraté i Pascual
Oficina al carrer de Llúria de Barcelona (Memòria, 1995).