A continuació es presenta un resum de les principals disposicions legals referides a les entitats d'estalvi, com també l'evolució històrica dels seus coeficients legals. Són normes generals, a les quals estaven sotmeses totes les caixes. La idea és evitar la repetida explicació d'aquests principis legals en el capítol corresponent de cada caixa, i facilitar la consulta sobre el seu marc legislatiu.
De caràcter general
1853 — “Se establecerán Cajas de Ahorros en todas las capitales de provincia en que no las haya, con sucursales en los pueblos de las mismas donde, a juicio de los gobernadores y de los Ayuntamientos respectivos, puedan ser convenientes.” (Article primer del Decret de 29 de juny de 1853)
1880 — “El Gobierno de S.M. promoverá por cuantos medios estén a su alcance la instalación de Cajas de Ahorro y Montes de Piedad en las capitales y poblaciones más importantes donde no existan.”
“Las Cajas de Ahorro y Montes de Piedad establecidos y que se establezcan con autorización competente serán considerados como instituciones de beneficencia y estarán bajo el protectorado del gobierno y de sus autoridades delegadas.” (Articles Ir i 3r de la Llei de 29 de juny de 1880)
1926 — Primera regulació de les caixes d’estalvis, pel govern del general Primo de Rivera. S’estableix un “Registro e Inspección de las sociedades y entidades de ahorro, capitalización y similares”, que dependran del Ministeri de Treball. (Decret Llei de 9 d’abril de 1926)
1927 — Es constitueix la Federació de Caixes d’Estalvis Catalano-Aragonesa-Balear.
1928 — Es crea la Confederación Española de Cajas de Ahorro Benéficas, com a representant, davant de l’Administració, de les caixes d’estalvis confederades. (Ordre de 28 de setembre de 1928)
1929 — Règim de l’estalvi popular. Es distingeix entre caixes generals d’estalvi popular i les entitats particulars d’estalvi. Les primeres són “las de patronatos o protectorado oficiales, con o sin Monte de Piedad; las colaboradoras del Instituto Nacional de Previsión, las provinciales y las municipales”, o sigui totes les caixes que figuren en aquesta obra. (Article 3r del Decret Llei 21 de novembre de 1929)
1931 — El règim republicà suspèn l’anterior regulació.
1933 — Estatut de les caixes generals d’estalvi popular, promulgat per Largo Caballero, ministre de Treball de la República. (Decret de 14 de març de 1933)
1937 — Règim d’estalvi per a les caixes catalanes o Pla Tarradellas. Les caixes passen a dependre del Departament de Finances de la Generalitat de Catalunya, que crea un Consell General de l’Estalvi. (Ordre de 9 de gener 1937)
1938 — El Govern de Burgos —Ministerio de Organización y Acción Sindical— acorda que “tan pronto como se reconquiste o se considere próxima a ser reconquistada, la población en que tenga su sede o sucursal alguna Caja de Ahorros de las pertecientes al Protectorado del Gobierno, se procederá a la designación de un comisario, que actúe en tanto se logra la constitución del Consejo interino o quede constituido el Consejo definitivo. El comisario nombrado para cada Caja tendrá el carácter de delegado de la autoridad.” (Article 3r, Ordre de 28 d’abril de 1938)
1939 — Llei de desbloqueig per als saldos creats durant la guerra. (Llei de 7 de desembre de 1939)
1943 — Les Caixes queden sota una doble dependència: del Ministeri d’Hisenda “en cuanto a su actuación como establecimientos de crédito y especialmente en lo que se refiere a fijación de tipos de interés a las cuentas deudoras y acreedoras, concesiones de créditos, tarifas mínimas, inspección y formación de balances”, i del Ministeri de Treball pel que fa a “las actividades sociales, benéficas y, en su caso, de previsión.” (Llei de 6 de febrer de 1943)
1957 — S’estableix la dependència completa del Ministeri d’Hisenda. (Decret de 10 de maig i de 26 de juliol de 1957)
1962 — Bases d’ordenació del crèdit i de la banca. Les caixes d’estalvis es consideren entitats de crèdit. Es crea 1’Instituto de Crédito de las Cajas de Ahorro (ICCA). (Llei de 14 d’abril de 1962)
1971 — Es dissol l’ICCA i es traspassen les seves competències al Banc d’Espanya (Llei de 19 de juny de 1971). Les caixes d’estalvis, per tant, depenen directament d’aquest.
1977 — Es regulen els nous òrgans de govern i les funcions de les caixes d’estalvis. S’estableix el principi d’igualtat operativa entre bancs i caixes (Decret de 27 de juliol de 1977)
1979 — Estatut d’Autonomia de Catalunya (Llei Orgànica de 18 de desembre de 1979). “D’acord amb les bases i ordenació de l’activitat econòmica general i la política monetària de l’estat, correspon a la Generalitat, en els termes d’allò que disposen els articles 38, 131 i els números 11 i 13 de l’apartat 1, de l’article 149 de la Constitució, la competència exclusiva de les matèries següents:
Institucions de crèdit corporatiu, públic i territorial i caixes d’estalvis.” (Article 12.1.6)
1985 — Llei reguladora de les Caixes catalanes (Llei d’l de juliol de 1985 de la Generalitat de Catalunya):
“Són caixes d’estavis, amb mont de pietat o sense, les institucions financeres de caràcter social y de naturalesa fundacional, sense ànim de lucre, no dependents de cap altra empresa, dedicades a la captació, l’administració i la inversió dels estalvis que els són confiats, que presten llurs serveis a la comunitat, sota el protectorat públic de la Generalitat, exercit per mitjà del Departament d’Economia i Finances”, (article 1.2)
“Els òrgans de govern són l’assemblea general, el consell d’administració, la comissió de control i el director general. L’assemblea —un mínim de 60 i un màxim de 160 consellers— representa els impositors, les entitats fundadores, les corporacions locals, les entitats de caràcter benèfic, cultural, cívic o econòmic de reconegut arrelament en l’àmbit territorial de cada caixa, i el personal de les caixes, en determinades proporcions. El consell d’administració —entre 10 i 21— és designat per l’assemblea general en proporció als grups que representen, i el mandat dels seus membres no pot excedir de quatre anys, tot i que poden ser reelegits. La comissió de control, elegida també per l’assemblea, ha de tenir com a mínim un representant de cada grup, i la seva feina és la de supervisar i controlar el consell d’administració. El director general ha de ser designat pel consell i confirmat per l’assemblea general.”
1989 — Es modifiquen alguns articles de la Llei anterior, en aplicació de sentències del Tribunal Constitucional. (Llei de 25 de maig de 1989)
Sobre inversió
1926 — “Las Cajas de Ahorro invertirán el 50% al menos, de las imposiciones e intereses en valores públicos del Estado español, de los que la mitad será Deuda perpetua al 4% interior y el resto será invertido en valores públicos españoles o en hipotecas sobre edificios o en valores industriales o comerciales españoles de los incluídos en una lista que formará trimestralmente la inspección”. (Article 27 del Decret Llei de 9 d’abril de 1926)
1929 — El coeficient obligatori mínim de fons públics es fixa en el 40% dels dipòsits.
1932 — Un 20% de l’increment anual de dipòsits s’ha de destinar a finançar el “Plan Nacional de Cultura”. Aquests recursos es destinen a la construcció d’escoles.
1933 — La quota d’inversió obligatoria en fons públics no pot superar el 30% dels dipòsits. (Article 33 del Decret de 14 de març de 1933)
1939 — “Las Cajas de Ahorro, aparte de su misión esencial a favor del ahorro, estarán obligadas a establecer el servicio de préstamos a los agricultores con la simple garantía de prenda sin desplazamiento.” (Article 2n, Ordre de 6 de setembre de 1939)
1940 — Les caixes espanyoles —en conjunt— han d’aportar 200 milions de pessetes a 1’Instituto de Crédito Agrícola, destinats a la concessió de crèdit agrícola a favor de zones afectades per la guerra. Cap d’aquestes zones no és catalana. L’interès aplicable és del 2,75%. (Llei de 5 de novembre de 1940)
1946 — Un mínim del 5% dels dipòsits s’han de destinar a crèdit a l’agricultura. (Llei de 17 de juliol de 1946)
1951 — Inversió obligatoria del 60% dels dipòsits, com a mínim, en valors de l’estat. El 5% de crèdit agrícola hi està inclòs. (Decret de 9 de març de 1951)
1957 — S’introdueix el crèdit a l’habitatge, com a obligatori: el 10% de l’increment de dipòsits entre el 1955 i el 1956. Aquesta inversió no computa a efectes del coeficient de fons públics. (Ordre de 17 de gener de 1957)
1958 — S’amplia l’anterior coeficient de crèdit a l’habitatge al 10% de l’increment de dipòsits del 1957 i anys successius. (Ordre de 12 d’abril de 1958)
1959 — El percentatge obligatori d’inversió en fons públics s’incrementa fins el 65% de l’augment anual dels dipòsits, més un 10% en préstecs complementaris per a la construcció d’habitatges de renda limitada. (Resolució de la Direcció general de Banca, Borsa i Inversions de 26 de febrer de 1959). El 75% de l’increment de recursos quedava així condicionat per la inversió obligatòria.
Les obligacions d’empreses de l’INI, avalades per l’estat, seran computables.
1962 — Es torna al percentatge mínim obligatori del 60% de l’increment de dipòsits en fons públics, però “cuando por escasez de valores públicos en el mercado no fuera posible a las Cajas cubrir el mínimo indicado, y siempre que hayan sido suscritas totalmente las emisiones de fondos públicos, el excedente podrá ser invertido en valores industriales de renta fija, que sean autorizados a tal fin por el Ministerio de Hacienda.” (Ordre de 7 d’agost de 1962)
1964 — Es revisa el coeficient obligatori d’inversió, sobre els dipòsits, que queda establert així:
- El coeficient de fons públics o assimilats no serà superior al 60% dels dipòsits. S’estableix en el 50%.
- El 7% en crèdit per a la construcció d’habitatges subvencionats o de renda limitada.
- El 17% en crèdit als empresaris agrícoles, als artesans i a les petites empreses industrials o pesqueres.
- El 6% en crèdit a les petites empreses comercials, als petits estalviadors per tenir accés a la propietat agrícola o d’habitatge, i als treballadors que es vulguin establir per compte propi. (Ordre del Ministeri d’Hisenda de 20 d’agost de 1964)
En conjunt, el 80% de la inversió de les caixes estava canalitzada obligatòriament cap a determinats sectors, a un tipus d’interès inferior al que s’aplicava a la inversió lliure.
1973 — Es rebaixa al 70% el coeficient d’inversió obligatòria (Ordre del Ministeri d’Hisenda de 31 de gener de 1973). S’inicia un procés gradual i continuat de reducció. Les inversions inclouen fons públics, cèdules per a inversions i crèdits de regulació especial, entre els quals hi ha els concedits per al finançament d’exportacions.
1989 — El coeficient quedarà reduït a zero, a través de noves reduccions —el 31.XII.89 era del 9,5%— fins a la seva extinció al final del 1992 (Decret de 31 de gener de 1989).
Coeficient de caixa
En el seus inicis, l’objectiu d’aquest coeficient era assegurar que les caixes mantinguessin la liquiditat necessària per a atendre el que eren reintegraments ordinaris. Més endavant es convertirà en un instrument de política monetària destinat a reduir el diner en circulació i la capacita creditícia de les caixes.
1971 — Es fixa, com a mínim, en el 4% dels seus dipòsits. Es computa la caixa, el saldo en el compte corrent al Banc d’Espanya i el disponible en aquest —si hi ha una pòlissa de pignoració o de crèdit—. El percentatge anirà pujant progressivament fins al 7,75%el31.XII.83.
1984 — Es passa del 7,75% al 20%. Inicialment, el 15% era remunerat i la resta sense interès. S’anirà rebaixant progressivament. (Circular del Banc d’Espanya del 9 de gener de 1984)
1990 — Coeficient únic del 5%, no remunerat (Circular del Banc d’Espanya del 27 de febrer de 1990). Es continuarà el procés de reducció.
1993 — Coeficient del 2%. (Circular del Banc d’Espanya del 17 de setembre de 1993)
Tipus d’interès
1935 — Es fixa l’interès màxim a abonar en: comptes a la vista 1,25%; llibretes d’estalvis 2,50%; imposicions a 1 any 3,50%. (Ordres de 3 i 15 de setembre de 1935).
1938 — Amb caràcter obligatori, els interessos pagats als dipòsits seran: 1. Compte corrent: 1%; 2. Compte o llibreta d’estalvis: 2%; 3. Imposició a 1 any: 3%; (Ordre de 25 de novembre de 1938)
1966 — Es fixen els tipus mínims aplicables a les operacions actives —crèdit, fonamentalment—. (Ordre de 17 d’octubre de 1966)
1967 — Comença el retoc a l’alça dels tipus d’interès aplicables a llibretes d’estalvis i imposicions: el 2,5% per a les llibretes d’estalvis i el 5% a les imposicions a dos anys. (Ordre de 25 de novembre de 1967)
1969 — Per primera vegada es dóna llibertat de pagament d’interessos a un tipus de dipòsit: les imposicions a més de dos anys. (Ordre de 21 de juliol de 1969)
1969 — Es fixen tipus màxims, aplicables a les operacions actives. En el cas de crèdits a més de dos anys, el tipus d’interès és lliure.
1974 — Es dóna llibertat de tipus d’interès a les imposicions fins a 1 any. (Ordre de 9 d’agost de 1974).
1987 — S’estableix plena llibertat de tipus d’interès per als dipòsits.
Expansió i territori
1939 — El legislatiu considera convenient que hi hagi una oficina de caixa d’estalvis a totes les poblacions de més 4 000 habitants. Es demana a les diputacions provincials que creïn una caixa, dependent d’elles. (Ordre de 6 de setembre de 1939)
1946 — S’autoritzarà l’obertura d’una nova oficina en centres urbans per cada 20 000 habitants de més en el cens del municipi. El territori d’actuació de cada caixa queda limitat a aquell en el qual han estat operant. (Llei d’l de febrer de 1946)
1955 — “El ámbito territorial normal para las actividades de una Caja general de Ahorros es la provincia donde radique su sede central y dentro de ella podrá solicitar la apertura de sucursales y agencias.”
A partir d’aquest criteri es regula l’autorització de noves oficines, tenint en compte l’estalvi captat per cada oficina existent i la població de les places sol·licitades. (Ordre de 16 de maig de 1955).
1964 — Normes reguladores per a 1’obertura de noves oficines. Comencen els plans anuals d’expansió. (Ordre de 24 de juny de 1964). El Banc d’Espanya publica la relació de places, susceptibles de rebre una o més oficines de caixes d’estalvis. Les entitats poden demanar-les segons la seva capacitat d’expansió, calculada pel volum de dipòsits captats i les oficines obertes. Es dóna prioritat a les caixes que tenen un territori provincial sobre les que el tenen interprovincial.
1975 — Normes de caràcter liberalitzador. Les caixes tenen possibilitat d’obrir oficines en el seu territori, amb poques limitacions. (Ordre de 7 de febrer de 1975)
1979 — Es dóna plena llibertat per a l’obertura de noves oficines, dintre del territori de cada caixa —Catalunya en el cas de les caixes catalanes—. S’accepta que les caixes que tinguin més de 50 000 milions de recursos de tercers i uns recursos propis no inferiors al 5% dels anteriors puguin obrir oficina a les grans places financeres espanyoles: Madrid, Barcelona, Bilbao, València i Saragossa, fins a un total de 4 oficines. (Ordre de 20 de desembre de 1979)
1985 — Les caixes catalanes han de comunicar al Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya l’obertura i el tancament d’oficines fets fora de Catalunya. (Article 46, Llei d’l de juliol de 1985)
1988 — Es liquiden els límits territorials que tenien les caixes per a la seva expansió (Decret de 28 de desembre de 1988).
Aplicació excedent
1929 — “Las entidades de ahorro popular dedicarán el 25% de las ganancias líquidas a constituir una reserva de garantía, hasta lograr que esta represente, cuando menos, el 10% del total del pasivo de imposiciones.” (Article 179, Decret de 21 de novembre de 1929)
1933 — Mentre els fons propis estiguin per sota del 10% de la xifra de dipòsits s’ha de destinar entre el 25 i el 50% de l’excedent a la constitució de reserves-fons propis. (Estatut de les Caixes d’estalvi popular, 14 de març de 1933)
1975 — L’excedent s’aplicarà de manera prioritaria a la constitució de reserves obligatòries, en proporció al seu coeficient de garantia —relació entre fons propis i dipòsits—.
- menys del 3%: entre el 3% i el 5%; entre el 5 i el 8%; més del 8%
- el 75%: del 50 al 75%; del 35 al 75%; del 25 al 50%
1985 — “Les caixes d’estalvis han de destinar la totalitat de llurs excedents que no s’apliquin a reserves a la creació i el manteniment d’obres socials (Article 51, Llei de Caixes d’estalvis de Catalunya de l’I de juliol de 1985). Prioritat, per tant, a la creació de fons propis i al sanejament de l’actiu.
Obra social
1933 — Aplicació mínima del 50% i màxima del 75% de l’excedent net al finançament de l’obra beneficosocial. (Estatut de les Caixes d’estalvi popular, 14 de març de 1933)
1947 — Es defineix l’obra beneficocultural de les caixes:
- “Creación y mantenimiento de instituciones sanitarias populares, tales como sanatorios y dispensarios antituberculosos, obras de puericultura, colonias escolares, guarderías infantiles, etc.”
- “Promoción y dotación de instituciones culturales populares, especialmente escuelas profesionales, escuelas de enseñanza primaria, bibliotecas populares, etc.”
- “Construcción de viviendas protegidas.” (Article 1r, Decret de 17 d’octubre de 1947)
Es regula la distribució de l’excedent, destinat a obres benèfiques. El 85% es podrà invertir en “obras sociales propias de las autorizadas en el artículo primero y el 15% restante vendrá a integrar un fondo común benéfico-social, que queda a disposición del Ministerio de Trabajo, para que sea dedicado a obras sociales de interés nacional.” (Article 4t, Decret de 17 d’octubre de 1947)
1985 — “Les caixes d’estalvis han de destinar la totalitat de llurs excedents, que no s’apliquin a reserves, a la creació i el manteniment d’obres socials”. (Article 51, Llei de 1 de juliol de 1985 sobre Caixes d’estalvis de Catalunya)