Situació i presentació
La comarca del Pla de l’Estany té una superfície de 262,83 km2, que correspon a onze municipis: Banyoles, Camós, Cornellà del Terri, Crespià, Esponellà, Fontcoberta, Palol de Revardit, Porqueres, Sant Miquel de Campmajor, Serinyà i Vilademuls. El cap de comarca és Banyoles. Limita amb la Garrotxa pel NW, amb l’Alt Empordà pel NE i amb el Gironès pel S.
El reconeixement legal de l’existència de la comarca del Pla de l’Estany ha estat un tema debatut durant molt de temps. L’administració napoleònica (1812) va dividir Catalunya en quatre departaments (el del Ter, amb capital a Girona, el de Montserrat, a Barcelona, el de Boques de l’Ebre, a Lleida, i el del Segre, a Puigcerdà). Dins del de Girona, va distingir el cantó de Banyoles, amb uns límits semblants als actuals. Però ja abans, J. Aparici (1708) considerà Banyoles com una sots-vegueria de Besalú, malgrat que Camós, Cornellà i Santa Llogaia del Terri formessin part de la vegueria de Girona. Aquesta línia divisòria era molt poc definida des del segle IX, però Banyoles sempre apareixia al costat de Besalú i no de Girona. El Pla de l’Estany ha estat sempre en una zona de fluctuació, i ho demostren els diversos estudis geogràfics que s’han realitzat: Pere Blasi el 1922, i Miquel Santaló el 1923 l’inclogueren a la Garrotxa, però aquest últim, el 1931, va rectificar i la incorporà al Gironès, com ja havia fet abans Cèsar August Torras (1917) i com continuarien fent-ho la Generalitat de Catalunya (1932), Pau Vila, Solé Sabarís i Maria de Bolòs, encara que aquests tres últims la consideraven com una subcomarca. Per contra, el Diccionari de Salvat editors (1930), seguint el Mapa Comarcal de la Catalunya clàssica del 1933, la primera edició del Diccionari Català-Valencià-Balear i l’Àlbum Meravella (1933), precisen prou bé els límits de l’actual comarca.
Finalment l’any 1988 la Generalitat de Catalunya va reconèixer l’existència del Pla de l’Estany. Després de diverses propostes es va decidir donar a la comarca el nom de l’Estany, per tal com precisament l’estany és l’element més característic de la comarca, tant pel que fa al marc físic com al social i econòmic. Tanmateix l’existència d’un municipi a la comarca del Bages que es diu igual va fer canviar el nom pel del Pla de l’Estany.
El marc físic
El relleu i les aigües
El Pla de l’Estany és una continuació de les terres baixes de l’Empordà, compreses entre el Ter i el Fluvià fins a la divisòria del riu Ser, que neix a la serra de Finestres i recull les aportacions de les rieres de Mieres, de Rodeja, de Serinyà i el riu Tort, que resulten dels drenatges de les muntanyes més meridionals.
Les elevacions del terreny creixen cap a ponent. A l’extrem occidental s’alça la serra de Finestres, deixant enrere el vessant de les aigües que la riera de Llémena portarà al Ter. Al N, la serra d’en Badia separa les valls de Santa Pau i de Mieres. Al SW, a la Serralada Transversal, que enllaça la comarca amb la Garrotxa, destaquen Rocacorba (985 m), Sant Patllari (647 m), Ginestar (494 m) i Pujarnol (240 m) amb materials d’època eocènica. Gresos o pudingues solen coronar-hi nivells de margues. Hi ha també una sèrie d’afloraments basàltics. Al peu d’aquests alçaments s’estén una depressió, de forma aproximadament rectangular, on és situat l’estany de Banyoles.
Els materials sobre els quals s’instal·la el sistema hidrogeològic pertanyen, principalment, al terciari inferior. David Brusi, Joan Bach i Miquel Sanz, a Itinerari geològic de Banyoles (1990), expliquen que la successió de materials és la següent: "sobre el paleocè, de fàcies continentals, apareix una formació de calcàries d’uns cent metres de potència que aflora al massís de l’Alta Garrotxa (a les cingleres de la Mare de Déu del Mont); al seu damunt hi ha guixos i anhidrites amb intercalacions margoses, amb un gruix d’uns 200 m per efecte del diaparisme (visibles a les pedreres de Beuda); per sobre hi ha una formació de margues i argiles blaves, d’uns 350 m de gruix, recobertes per gresos, que configuren les parts més altes dels cims que circumden les depressions de Banyoles i Sant Miquel de Campmajor." I continuen: "tots aquests materials van ser afectats per una tectònica compressiva en l’orogènia alpina, de manera que les calcàries de l’Alta Garrotxa formaren una unitat desplaçada cap al S segons un front d’encavallament paral·lel al riu Fluvià. En una etapa distensiva postorogènica, es van trencar en un conjunt de blocs basculats i orientats de NW a SE, els quals morfològicament formen el Sistema Transversal Català."
Aquesta falla, que és la causa del sistema lacustre que caracteritza el pla, constitueix les dues conques hidrogràfiques que configuren el paisatge actual. El pla, que s’estén a llevant de la falla, és essencialment pliocènic, constituït per formacions continentals: argiles, ocres i vermelles, a vegades amb graveres i llims, testimonis d’anteriors cursos fluvials. En el sector de la falla aquests materials són recoberts pels característics travertins lacustres, ja quaternaris. L’origen de l’estany és càrstic. El volum 14 de la Història Natural dels Països Catalans ho explica així: "La dissolució de roques calcàries, sovint associades a guixos (encara més solubles), per l’aigua que percola, origina, per enfonsament posterior del terreny, cubetes semisfèriques o troncocòniques, que reben el nom de dolines. Per això, els llacs càrstics solen tenir la forma arrodonida d’un dolina o bé d’un camp de dolines ("polje"), més o menys complex, inundat. A poc a poc, i per efecte de la dissolució provocada per l’aigua, les cavitats van augmentant de diàmetre fins que el sostre es precipita i la cubeta s’engrandeix." Això aplicat a la zona lacustre de Banyoles ens dóna el següent funcionament: les aigües de la pluja es recullen a l’Alta Garrotxa on s’infiltren per les calcàries eocèniques, circulant sota el riu Fluvià fins trobar la falla d’Albanyà; allí topen amb materials impermeables (argiles i limonites) que provoquen la seva ascensió a la zona de Banyoles per vasos comunicants. Aquesta aigua fonia els guixos i les margues, creava una gran balma que, finalment, s’enfonsava i deixà pas a l’estany de Banyoles i als múltiples estanyols i surgències que es troben a la comarca.
Així, i com correspon a un llac d’origen càrstic, la major part de l’aigua de l’estany (90%), prové, per via subterrània, de la zona de l’Alta Garrotxa, de les conques del riu d’Oix, el Llierca i la riera de Borró, mentre que només un 10% prové de la conca de recepció d’aigües superficials, d’uns 12,80 km3. La pressió de l’aigua de pluja que va entrant pel costat de recàrrega de l’aqüífer a la zona de Sadernes empeny l’aigua verticalment. Aquest és l’origen de la surgència de l’estany d’Espolla, dels bullidors, estanyols, fonts, deus, etc. La resta d’estanyols que conformen la zona lacustre són: el del Vilar (el més gran de tots, de 170 m de longitud i 80 m d’amplada, format per dues dolines fàcilment visibles, amb fondàries de 33 i 18 m), el de la Cendra (d’uns 40 m de diàmetre, de color cendrós per causa dels sediments —xalions i margues blaves disgregades— que hi ha en suspensió), el Nou (format sobtadament el 17 de novembre de 1978 i que té actualment una fondària de 7 m i un diàmetre de 40), el de Can Sisó o Vermell (que pren un color vermell porpra en època hivernal a causa de denses poblacions de bacteris fototròfics), i els de Ca n’Ordis, Montalt, Silet, Pim-Pom, Coromina, etc.
Aquestes aigües freàtiques alimenten també els estanyols de Sant Miquel de Campmajor, les aigües del quals nodreixen el riu Tort, i l’estany intermitent d’Espolla (o del Clot), en activitat generalment a l’hivern i la primavera, que desguassa al riu Ser, afluent del Fluvià. Fan de sobreeixidors de l’estany de Banyoles cinc recs (de Ca n’Hort, d’en Teixidor, de la Figuera d’en Xo, Major i de Guèmol) que constitueixen l’origen de la conca alta del Terri, el qual, abans d’arribar al Ter, rep les aigües de la riera de Matamors (a l’alçada de Borgonyà), el Caramell (a Sords), la riera de Garrumbert (a Cornellà) i el Revardit (a Santa Llogaia). Altres cursos fluvials, que no alimenten el Terri, sinó que s’incorporen directament al Ter, són les rieres de la Farga i de Cinyana. L’any 2004 s’aprovà definitivament la protecció legal d’unes 1 030 ha a l’entorn de l’estany, repartides entre els termes municipals de Porqueres, Banyoles i Fontcoberta.
El clima i la vegetació
El Pla de l’Estany, obert al SE cap a la mar, sense cap relleu important, permet que els vents marítims arribin fins la serra de Rocacorba, que els barra els pas i, d’aquesta manera, s’originen precipitacions. Els vents dominants solen ser del S, temperats i humits; els del N són freds i secs. La pluviositat, prou uniforme a tota la comarca, presenta dos períodes secs (estiu i hivern) i dos d’humits (primavera i tardor). A la tardor i a l’hivern els xàfecs, breus i amb un caire de torrencialitat (100 mm⁄dia), causen sovint fortes crescudes dels rius, dels rierols i de l’estany.
Una bona part de l’àrea comarcal pot ser inclosa dins la província bòreo-mediterrània dels alzinars amb marfull (Quercetum galloprovinciale pistacietosum). A les fondalades fresques i riberes trobem petits paisatges de caràcter euro-siberià: rouredes, omedes i vernedes amb bardissa de romeguera i roldor (Rubo-Coriarietum). L’element més extens del paisatge, si deixem de banda els camps de conreu, és la pineda de pi blanc (Pinus halepensis) amb sotabosc herbaci corresponent a la pastura de jonça i fenàs (Plantagini Aphyllanthetum).També trobem en aquestes pinedes mates mediterrànies com l’argelaga (Genista scorpius) i l’espígol mascle (Lavandula latifolia). Als indrets assolellats i secs hi poden haver també claps de garriga (Quercetum cocciferae), i brolles de romaní i bruc d’hivern (Rosmarino-Lithospermetium). L’estany de Banyoles és voltat d’una vegetació higròfila de canyissars, jonqueres, boscos de ribera, com el vern (Alnus glutinosa) i prats humits riquíssima, sobretot la corresponent a les ribes occidental i septentrional, en molts d’aspectes única a Catalunya.
El massís de Rocacorba i els seus annexos pot ser considerat, des del punt de vista de la vegetació, com una terminació oriental de les muntanyes de la Baixa Garrotxa. Si en un nivell d’altitud inferior la vegetació concorda amb la del pla (alzinar amb marfull, pi blanc, jonça, fenàs), cap a 500 m la pineda s’acaba i s’entra dins l’estatge de l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraeo-montanum). Dins aquest estatge el terreny és cobert de bosc d’alzina dens. El bosc només és interromput per claps de terres de conreu corresponents als masos isolats. Les fondalades obagues són ja massa humides per a l’alzinar i porten riques comunitats d’arbres de fullatge caduc, com roures, trèmols, avellaners, etc, que juntament amb les vernedes del fons de les valls donen varietat i exuberància al paisatge. La bardissa impenetrable de romeguera i roldor fa grans masses allà on el bosc humit ha estat malmès per l’home. En els racons més frescals de Rocacorba hi arriba a haver fins i tot algun clap de fageda, la qual ha de ser considerada, però, només com a vegetació permanent d’obaga, inclosa dins el paisatge mediterrani muntanyenc; no té res a veure, doncs, amb l’autèntic estatge de fagedes de les muntanyes de la Garrotxa.
Les comunicacions
L’eix vertebral de les comunicacions a la comarca del Pla de l’Estany és la carretera C-66 (Eix Empordà-Garrotxa), que travessa la comarca i enllaça Girona amb Besalú i, posteriorment, el Ripollès, a banda i banda de la qual s’articula el creixement econòmic de la comarca. La celebració de les proves de rem de les olimpíades de l’any 1992 acceleraren en gran mesura el procés de millora d’aquesta carretera construïnt una variant a Banyoles, que comença a Mata (Porqueres) i acaba a Serinyà, i ampliant l’entrada a la ciutat venint de Girona.
La carretera C-66 enllaça, a l’altura del veïnat de Montagut (a Sant Julià de Ramis, Gironès) amb la N-II i amb l’autopista AP-7 (Barcelona-la Jonquera), que flanquegen gairebé paraleles la comarca per la banda E. A la part septentrional de la comarca, a l’altura de Besalú (Garrotxa), enllaça amb la N-260 (de Portbou a Sant Jaume de Llierca), que passa pel terme de Crespià al llarg de poc més de dos quilòmetres
La xarxa de carreteres locals segueix una certa tendència radial amb confluència amb Banyoles, i permet l’enllaç fàcil i ràpid de tots els racons de la comarca amb les comarques que l’envolten. De fet aquesta ha estat des de sempre la característica de la comarca: ser lloc de pas prou fàcil cap a diverses direccions.
Els 18 km que separen Banyoles de Girona han marcat força la xarxa de comunicacions de la comarca. No hi ha estació de tren; s’utilitza l’estació de ferrocarril de Girona (línia Barcelona-Port Bou) i l’aeroport Girona-Costa Brava.
El futur traçat del Tren d’Alta Velocitat (TAV), entre Perpinyà i Barcelona, és previst que ha d’afectar els municipis de Vilademuls, Palol de Revardit i Cornellà del Terri. Els estudis d’impacte ambiental intenten compatible el traçat del tren amb les activitats agrícoles d’aquest municipis i no comprometre els recursos naturals i paisagístics, principals incentivadors del cada vegada més important turisme rural.
La població
La comarca experimentà al llarg de tot el segle XX un creixement sostingut, però no tan alt com el de la mitjana a Catalunya. El creixement realment important va tenir lloc a partir de la dècada de 1950, quan es comptabilitzaven a la comarca 15 879 h. No es tracta, però, d’un creixement uniforme. Mentre Banyoles assolí una taxa de creixement del 2% anual acumulatiu des de la dècada de 1950, els petits nuclis rurals de la comarca continuaren estancats o en regressió, amb l’excepció de Porqueres, Fontcoberta i Cornellà del Terri. Especialment important fou el creixement experimentat entre les dècades de 1970 (18 140 h) i 1980 (20 805 h el 1981). Deu anys més tard es contabilitzava un creixement molt feble (21 072 h el 1991), que coincidí amb la pèrdua de població del cap municipal, motivada segurament per una relativa saturació del terme, i per la cessió de funcions de la capital comarcal a municipis veïns situats al llarg del principal eix de creixement poblacional i econòmic, la carretera C-66, com Fontcoberta, que augmentà la seva població un 47% durant la dècada de 1980.
L’aspecte més destacable en l’evolució de la població durant la dècada de 1990 fou la reducció del nombre de municipis que perderen població i el creixement del cap municipal, que aglutinà gairebé el 70 % de la població comarcal. Entre els anys 1991 i 2001 la població augmentà en gairebé set mil persones i la taxa de creixement anual acumulatiu es situà per sobre del 5 %. Aquesta tendència de creixement i de concentració a la capital comarcal continuà, de forma més moderada, durant els primers anys del segle XXI (27 095 h el 2005), el que representava una densitat de 106,17 habitants per km2. En aquests anys la comarca guanyà població per creixement natural però sobretot per immigració. La població del Pla de l’Estany sol ser originària de la mateixa comarca o de comarques pròximes —Gironès, Empordà, Garrotxa—. La immigració massiva va començar a aparèixer a les dècades de 1950 i 1960, procedent de Castella i Andalusia, mentre que l’última onada prové de l’Àfrica central i del món àrab.
La piràmide comarcal presenta una població madura però amb una tendència a l’envelliment atenuada, menor que la del conjunt de Catalunya.
L’economia
Quan es parla de l’economia del Pla de l’Estany, se sol recordar sempre que, els darrers anys de la dècada del 1970, mentre quasi tot Catalunya patia els efectes de la crisi industrial, la comarca gaudia d’una situació privilegiada: no s’hi evidenciava la crisi i, a més, es constatava un creixement de la renda i de les produccions. La causa s’havia de buscar, bàsicament, en la diversificació industrial i en la solidesa (demostrada en la capacitat de participació en la competitivitat del mercat exterior) d’alguns sectors com el metal·lúrgic i l’alimentari.
La creixent importància del sector industrial, unida al pes cada vegada més gran dels serveis, situats en nombre d’ocupats per sobre del sector secundari, ha comportat una recessió en l’activitat agrícola. Però no s’ha d’oblidar que tant la indústria com l’agricultura han estat presents a la comarca des de fa molt de temps: recordem que la Vilauba romana (Porqueres), era, possiblement, una factoria que produïa industrialment oli, amb capacitat per a proveir els mercats de tota la zona i per a enviar-ne els excedents cap a ports de la costa emporitana o establir un comerç a l’àmbit mediterrani. Recordem també que Banyoles inicialment era un nucli agrícola que s’industrialitzà ben aviat gràcies a la seva font de riquesa natural, l’estany.
La bona accessibilitat de la comarca ha actuat d’incentivador fonamental per a la localització de persones i activitats i ha facilitat l’accés a altres mercats més forts, com Girona, Figueres, Olot i Barcelona, fet que per altra banda ha potenciat la mobilitat laboral.
L’agricultura i la ramaderia
Al Pla de l’Estany els recs foren construïts pels frares del cenobi benedictí i eren destinats de manera primordial al servei dels molins. Aquests recs van eixugar els aiguamolls i els van transformar en horts i camps que, encara avui, són regats per aquests mateixos recs. Aquesta tasca colonitzadora va ser reconeguda pels reis francesos; així, per exemple, Carles el Calb féu donació de nous camps de cultiu a l’abat Elies. A la comarca hi ha, doncs, masos que daten del segle X: Domènech de Cornellà (985), Jonqueres, Portell i Pedrinyà de Crespià (978), la Farrés de Fontcoberta (922), Matamala de Porqueres (976), Nierga de Pujarnol (976), Ortós i Reixach de Serinyà (978), Cadevall d’Usall (957) o els veïnats de Lió, Puigpalter i Guèmol de Banyoles (957), entre molts d’altres.
Documents de l’any 922 asseguren que la producció dels camps de la comarca se centrava en el blat, el sègol, la civada, el mill, el cànem, el lli, els llegums, l’oli i el vi. Al segle XVIII es troben, a més dels ja esmentats, el blat de moro, l’ordi, les mongetes, les faves, els cigrons, els pèsols, els panissos, els fesols, etc.
Amb el retrocés de la indústria a mitjan del segle XIX, el cultiu del cànem va decaure i l’all va ocupar el seu lloc, tot i que actualment pràcticament ha desaparegut. L’explotació dels arbres fruiters, així com la vinya i l’olivera (que havien estat importants en èpoques passades), han esdevingtut, en el conjunt de la comarca, pràcticament testimonials.
Els darrers anys del segle XX, l’agricultura passà, com a la resta de Catalunya, de ser polivalent i d’autoconsum a ser una agricultura específica i de mercat en funció de la ramaderia. Per això, les explotacions estan gairebé dedicades exclusivament al conreu de cereals (ordi, blat i civada) i farratge (farratge verd anual i alfals) per al bestiar, encara que s’intercalen amb altres conreus de caràcter industrial com el gira-sol. Tampoc no s’ha d’oblidar els petits horts d’autoconsum que hi ha a moltes poblacions, especialment a Banyoles i a Cornellà.
L’enfocament de l’activitat agrícola segons les obligacions del mercat ramader ha comportat, entre altres canvis socials considerables, l’instauració d’un model que combina la propietat amb l’arrendament i en el que el gruix de la població activa agrària ho és a temps parcial, fet que ha comportat la desaparició de la figura tradicional del masover. La comarca no ha tingut tradició cooperativa, tot i que trobem cooperatives a Banyoles i Camós.
El futur del medi rural sembla que passa per desenvolupar activitats econòmiques complementàries, amb fórmules com l’agroturisme o el turisme rural, que cada vegada s’aferma més a la comarca, o potenciar la qualitat i productivitat dels productes, amb sistemes d’associacionisme en la producció i comercialització dels productes.
L’evolució que ha sofert la ramaderia ha estat molt lligada a la de l’agricultura. S’ha passat d’una ramaderia molt diversificada i dedicada a l’autoconsum familiar, a una ramaderia especialitzada totalment dependent de l’agroindústria alimentària, especialment del sector carni. Així, el règim d’integració s’ha establert amb força a la majoria d’explotacions ramaderes. La producció, intensiva, se centra en el porcí, l’aviram i el boví. La cria de bestiar oví i de conills queda en segon terme. Històricament tingueren molta importància els equins, muls i cavalls especialment, encara que avui es un sector primordialment testimonial. La ramaderia, com l’agricultura, es localitza arreu de la comarca, si bé és menys important en el municipi de Banyoles. Els municipis on el pes del sector primari és més gran són Sant Miquel de Campmajor, Vilademuls i Esponellà.
La indústria
Banyoles és la localitat més industrialitzada de la comarca. El primer molí documentat és de l’any 1017. Es coneix l’existència de molins blanquers des del segle XII, i també se sap que al rec Major hi havia molins drapers. Ja als segles XIII i XIV, la indústria, bàsicament tèxtil, donà riquesa i renom a la ciutat, que era coneguda arreu per els "teixits banyolesos", considerats, segons Campmany, com un article d’una especial qualitat. Durant aquests dos segles la vila de Banyoles presentava un aspecte clarament industrial: tinters, ferrers, carders, especiers, fusters, basters, ballesters, guarnimenters..., sense oblidar les professions lliberals: metges, farmacèutics i notaris des dels primers anys del segle XIV. A la resta de la comarca la indústria no aparegué fins ben entrada la segona meitat del segle XX, amb algunes excepcions que s’iniciaren al final del segle XVIII i l’inici del XIX, com Sant Miquel de Campmajor i alguns municipis de la Garrotxa que treballaven en indústries de teixits que depenien de famílies banyolines.
Després d’un segle —el XV— de decadència, els molins fariners i drapers tornaren a funcionar i van aparèixer els molins paperers. Durant el segle XVII es fabricaren, amb caràcter industrial, teixits, paper, sabó i pólvora, i al segle següent s’hi afegí l’elaboració del gel i la farga, a part de l’obertura de cases de calders. A mitjan segle XVIII es confeccionaven teixits de fil de cànem a gran escala. De fet, Francesc Ametller va instaurar i va promoure un sistema industrial molt útil que es va propagar a diferents pobles de tot Catalunya. Al segle XVIII hi havia a la comarca uns 120 telers i uns 28 més que feien saques i altres efectes. Durant el segle XIX la indústria tèxtil va diversificar-se i, després de moltes crisis, va anar passant a segon terme. Aquest canvi coincidí amb la profunda transformació capitalista de la indústria i el desballestament de l’estructura gremial. Al primer quart del segle XX se seguí l’estructura industrial típica de molts indrets de Catalunya. Les circumstàncies històriques de la dècada del 1960 possibilitaren la implantació d’una sèrie de petites empreses que consolidaren i diversificaren l’economia comarcal. Les empreses locals renovaren el seu capital productiu adoptant innovacions tecnològiques de forts increments de productivitat, i a la vegada es produïren algunes implantacions d’empreses forànies. Els anys següents foren de perfeccionament, ramificació i modernització de la xarxa industrial, i també fou el moment que s’inicià una vinculació de les empreses comarcals als mercats exteriors, la qual cosa conformà una economia oberta amb una forta preponderància exportadora i unes estructures financeres generalment sòlides.
La indústria de la comarca ha mantingut dues de les característiques que s’han manifestat durant els nou segles d’història de la indústria banyolina. Es tracta en primer lloc d’una empresa petita i mitjana i d’origen familiar i, en segon lloc, d’una empresa de control local, per bé que comença a haver empreses de capital estranger i son comunes les associacions amb empreses forànies (tant d’àmbit estatal com internacional). El tercer element que caracteritza la indústria del Pla de l’Estany, i que va permetre que la comarca passés com de puntetes per la crisi dels anys setanta, és la seva diversificació: coexisteixen diversos sectors productius, entre els quals destaquen clarament l’alimentari i el metal·lúrgic, seguits d’una gran varietat de petites empreses, moltes d’elles de caràcter familiar, dedicades a rams tant diversos com la fabricació d’elements elèctrics, joieria, fusta, curtits i la construcció; aquest últim sector visqué una especial puixança arrel de la celebració a Banyoles de les proves olímpiques de rem de l’any 1992.
Tradicionalment la indústria de la comarca s’havia centrat a Banyoles, però ha tendit a estendre’s a la resta de la comarca, seguint la línia que marca la carretera C-66 de Besalú a Palafrugell. També s’han instal·lat polígons industrials els municipis de Palol de Revardit, Cornellà del Terri, Porqueres, Serinyà i Fontcoberta.
El comerç, els serveis i el turisme
El comerç de la comarca és un comerç atomitzat, tradicional i antic que s’ha de plantejar dos reptes: d’una banda l’especialització, la modernització i l’ampliació, tenint sempre en compte els preus i la qualitat, i de l’altra, l’aprofitament de l’oferta turística, que ja dóna importants fruits. Ha mantingut certa importància el comerç de caire familiar i tradicional, pertanyent en la majoria dels casos a empresaris individuals i emplaçat en locals petits i cada vegada més amenaçats per les grans superfícies, localitzades a banda i banda de la C-66.
Un altre aspecte de la vida comercial a la comarca és la celebració dels mercats i fires. Sense cap mena de dubte, el mercat setmanal va impulsar el desenvolupament del comerç tant a Banyoles com a tota la comarca. La situació privilegiada del Pla de l’Estany, cruïlla de diversos camins i direccions, va afavorir l’èxit del mercat. La primera notícia d’un mercat a Banyoles es remunta a l’any 1086 i se celebrava a l’actual plaça del Monestir. El 1183 passà a la plaça del Teatre, i durant el segle XIII s’instal·là de manera definitiva a la Plaça Major, que és on se celebra actualment, per bé que altres places de la ciutat acullen parades especialitzades (flors, animals, ect). L’àrea d’influència del mercat setmanal —des de sempre s’ha celebrat el dimecres— de Banyoles és força més àmplia que la pròpia de la comarca. S’hi concentra una gran quantitat de públic i s’hi pot observar una considerable afluència de turistes estrangers durant els mesos d’estiu. Aquesta atracció beneficia també el comerç de la ciutat.
A Banyoles es manté, i cada vegada amb més importància, la Fira de Sant Martirià o Firestany, celebrada el novembre, fira antiquíssima de caràcter multisectorial, encara que sempre ha estat lligada als sectors agrícola i ramader; Equnova Banyoles, pel juny, dedicada al món del cavall; la Fira d’hivern de Porqueres (desembre), d’artesania; la Fira-Mostra de productes artesanals, variable entre el març i l’abril, i la Fira de l’All (octubre) a Cornellà del Terri on el 2001 se celebrà la primera edició de FiT (Fira Tecnològica del Pla de l’Estany), dedicada a les noves tecnologies. Cal destacar també la Fira de la Mel de Crespià, celebrada al febrer, antiquíssima.
Els serveis sanitaris són coberts per un CAP i una clínica privada. L’ensenyament a nivell de batxillerat i de formació professional es concentra al cap comarcal, que també disposa d’un punt de suport de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
El nombre de places hoteleres, repartides entre hotels, hostals, residències i pensions, no és molt elevada i es troba bastant focalitzada a Banyoles. L’oferta d’allotjaments turístics es complementa amb diversos càmpings, dos d’ells a Esponellà, un alberg de joventut, cases de colònies i nombroses places a residències-cases de pagès. El serveis que ofereixen aquests últims està en contínua renovació i millora i està cridat a ser el principal focus d’atracció d’un turisme rural en plena expansió a la comarca. Al marge de l’indiscutible valor turístic de l’estany de Banyoles, que entre d’altres ofereix la possibilitat de practicar el rem o de passejar en barca, la comarca ha fet esforços per potenciar l’atracció pel seu importantíssim patrimoni cultural, entre el que destaca el Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà i el Parc Neolític de la Draga de Banyoles, a més de la presència remarcable del romànic i altres construccions de gran valor arquitectònic i històric. L’afluència turística es concentra durant els caps de setmana i durant els mesos d’estiu.
La cultura i el folklore
Les activitats culturals
Les principals institucions culturals es troben a la ciutat de Banyoles. Les més actives són el Centre d’Estudis Comarcals, fundat el 1943 amb l’objectiu de conservar el patrimoni artístic i històric de Banyoles i la seva comarca, l’ajuntament de Banyoles, que organitza exposicions, edita llibres, prepara congresos i gestiona l’escola municipal de música. Destaca també el Centre Excursionista de Banyoles. Aquestes institucions prenen el relleu d’antigues entitats i agrupacions que, com el Cine Club, els grups Tint-1 i Tint-2, el grup artístic Presència-63 o el "Cercle de Catòlics" dinamitzaren, sobretot durant la dècada del 1960 i 1970, la vida cultural de la ciutat.
A Banyoles, l’esport tradicional és la natació. Moltes de les activitats esportives, i força de les culturals, depenen del Club Natació Banyoles, fundat el 1925 i que engloba diverses seccions esportives entre les que destaquen les d’esports aquàtics i la de futbol, que data del 1927.
Pel que fa als museus, la ciutat aplega el Museu Darder d’Història Natural (fundat el 1916), convertit en Centre d’Interpretació de l’Estany, i el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles (fundat el 1943). Aquest segon museu és situat a l’edifici de la Pia Almoina, del segle XIV, que acull també l’Arxiu Històric Comarcal de Banyoles, el més interessant de la comarca. La Pia Almoina té, també, una petita biblioteca, que complementa la del monestir de Sant Esteve de Banyoles, encara que la biblioteca més sovintejada és la biblioteca municipal, situada a la vila olímpica. Cal esmentar també el Museu de la Història de Fontcoberta i el Museu Rural de Vilademuls. Entre els principals equipaments de la ciutat de Banyoles cal destacar la Llotja del Tint i el Club XX, que s’utilitzen com a sales regularment i el Teatre Municipal.
El Pla de l’Estany disposa de dos mitjans de comunicació de considerable abast dins de la comarca: Ràdio Banyoles, que després d’un temps d’emissió durant els primers anys vuitanta es reinstaurà l’any 1990, i el canal de televisió local Banyoles TV. La tasca editorial ha experimentat un creixement, i a la tradicional "Revista de Banyoles, abans anomenada "Horizontes", que es va editar per primera vegada en la dècada de 1940, s’hi han afegit diverses publicacions del Centre d’Estudis Comarcals i de l’ajuntament de Banyoles.
El folklore
Entre els molts aplecs de caire religiós que encara se celebren al Pla de l’Estany destaquen el de Sant Mer (Vilademuls), el de Sant Patllari (Porqueres) i el de Sant Miquel Sesvinyes (Serinyà). Altres commemoracions d’implantació més recent són l’Aplec de la Sardana i les dues fires del Cop d’Ull, totes elles a Banyoles.
Pel que fa a les festes, per les diades nadalenques sobresurten les representacions dels Pastorets a Banyoles i a Cornellà del Terri, i el Pessebre Vivent de Palol de Revardit. També són tradicionals, ja després de Nadal, els Tres Tombs de Banyoles el dia de Sant Antoni Abat (gener), la festa de la Candelera a Esponellà (febrer), amb el ball del Tortell, i la festa del Roser i Homenatge a la Vellesa a Serinyà, pel maig. Però, sens dubte, els elements més interessants en l’aspecte folklòric són la festa de maig de Cornellà del Terri, amb la plantada de l’arbre a la plaça i el ball del Cornut, i la festa de Sant Martirià de Banyoles, que és considerada com la festa major de la sardana, tant per la qualitat de les cobles que hi intervenen com pel nombrós públic que aplega. La sardana és una dansa amb gran tradició a la comarca i durant l’estiu, a Banyoles, es fan ballades de sardanes totes les setmanes, seguint les festes dels barris. També les festes majors de tots els pobles tenen com a peça clau dels seus actes la ballada de sardanes.
Com a altres zones, encara se senten llegendes que donen explicacions fantàstiques a diferents paratges o persones. De manera quasi inevitable, les llegendes més populars de la comarca són aquelles que fan referència a l’estany i als seus entorns: Morgat i la creació sobtada de l’estany, el drac i Sant Mer, les goges, l’estanyol de la cendra, el pla de les bruixes.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
En algunes zones de Serinyà es troben testimonis sobreposats de la presència de l’home primitiu, des del paleolític inferior fins a l’edat del bronze. L’existència de totes les etapes successives el converteix en un lloc únic a Catalunya.
Del paleolític (100000-80000 aC) se’n tenen testimonis a la cova de Mollet-I. Les restes semblen indicar un poblament reduït de l’home de preNeandertal, la indústria del qual, atípica, presenta les característiques de la cultura pre-mosteriana. S’han descobert restes d’aquesta època a la terrassa de Mata (Porqueres), al mateix lloc on va trobar-se, el 1887, una mandíbula pre-neandertaliana (d’uns 80 000 anys), que correspon a un individu femení que tenia, en morir, uns cinquanta anys. A la cova de l’Arbreda, s’han descobert vestigis del paleolític mitjà. L’home de Neandertal, possiblement, també s’havia instal·lat a la zona d’Usall (Porqueres). Segons les restes de les diverses cultures del paleolític superior (35000-9000 aC) que s’han trobat al jaciment del Reclau Viver a Serinyà, es dedueix que aquests paratges foren ocupats durant aquest període només en les temporades de primavera-estiu.
El descobriment el 1990 del poblat neolític de la Draga, parcialment submergit a l’estany de Banyoles, ha esdevingut de gran importància en l’estudi de la cultura Cardial del neolític antic català (5200 ac) per ser l’únic jaciment d’ambient lacustre de la Península Ibèrica. En iniciar-se el neolític també s’utilitzen els paratges de Serinyà i Martís (Esponellà), que en el neolític mitjà s’abandonaren, i novament foren usats al final d’aquest període i fins als ibers.
Si de les etapes del bronze antic i mitjà hi ha documentació tant a Serinyà com a Martís, del bronze final s’han trobat camps d’urnes al paratge del Reclau Viver. És en aquest moment (1100-650 aC) que el poblament es va concretant i va adquirint importància com a colònia estable i es pot parlar d’una veritable producció d’eines de bronze.
Se suposa que entre els segles V i I aC, a Porqueres hi hagué un poblat ibèric, que posteriorment fou ocupat i ampliat per l’ocupació romana. El món romà adoptà el sistema de vil·les, que comprenien una masia i una factoria, enlloc dels poblats ibèrics en turons fortificats. Hi ha exemples clars a Vilauba (Porqueres), Banyoles, Cornellà del Terri, Corts, Santa Llogaia del Terri, Borgonyà del Terri i Palol de Revardit.
L’edat mitjana
En la ruta Empúries-Porqueres, que travessava l’erm de travertins, es construí un petit temple o oratori, tal vegada d’època visigòtica, a l’entorn del qual s’aglutinà un reduït poblament humà. Al jaciment Mas Castell (Porqueres) s’han trobat restes d’unes basíliques necròpoli, una de paleocristiana i l’altra visigòtica, damunt les quals es va construir una església romànica, antecedent de l’actual. A l’inici del segle VIII es passà amb violència del domini visigòtic a l’àrab (717-718).
En un document del 812 ja es parla de l’existència d’un cenobi benedictí, el primer a Catalunya, edificat damunt d’una església tardoromana o visigòtica. Encara que hi ha poques notícies concretes de la zona, la ràpida aparició de topònims (Baniola 822; Crespianus—Crespià—, 835; Sancti Andree sita super fluvium Sterriam —Sant Andreu del Terri—, 844; Cornellà del Terri, 896; villa de Mulis —Vilademuls—, 922; Burguniano —Borgonyà—, 957; Surdis —Sords—, 986) revelen que el territori era poblat i conservava els antics noms romans i visigòtics. Des de la fi del segle VIII, integrada tota la zona al domini carolingi, el sector de Banyoles va quedar dins el comtat de Besalú, mentre que una altra part de l’actual comarca va ser assignada al comtat de Girona. En l’organització religiosa, Banyoles, amb tot el comtat de Besalú, va formar part de la diòcesi de Girona.
Des del principi del segle IX, el territori va configurant-se en els termes jurisdiccionals, centrats per un castell, que serà l’origen de les modernes divisions de termes municipals. Entre aquests castells podem consignar el de Cornellà a Cornellà del Terri, el d’Esponellà, el de Mata, el de Porqueres, el de Ravós a Sant Andreu del Terri, el de Falgons a Sant Miquel de Campmajor, el de Taià a Serinyà i els de Vilademuls i Guialbes a Vilademuls. Banyoles, mentrestant, era una vila abacial i, gràcies a la col·laboració fecunda entre el monestir i els colons, des del segle IX al XI, es drenà el terreny, fins aleshores erm, es traçà la xarxa de recs i s’hi emplaçaren les hortes, els llocs de pesca i pastura, de preparació de fibres tèxtils, de molins i de trulls. A la resta de la comarca, l’església tenia grans propietats i, fins a l’inici del segle XV, els municipis no van passar a ser jurisdicció reial.
Malgrat que alguna ràtzia d’hongaresos va penetrar en el territori i va destruir el monestir de Banyoles l’any 924, des del final del segle IX es va viure a tota la comarca una relativa pau i prosperitat. Entre els segles X i XI hi ha les primeres referències a esglésies (Cornellà, Corts, Pujals dels Cavallers, Sant Andreu del Terri, Sords).
Al segle XII la diòcesi gironina es dividí en quatre ardiaconats i la demarcació de Banyoles va entrar a formar part del de Girona, dit també de Ravós, ja que allí hi radicava el castell palau de l’ardiaca. Quan, al final del segle XII, desaparegué la menció de comtat de Girona i va apareixer en el seu lloc la denominació vegueria de Girona, la vila de Banyoles entrà dintre la vegueria de Besalú, i en canvi Camós, Mata, Cornellà, Santa Llogaia es trobaren dins la de Girona. I així es mantingué pràcticament fins al segle XVIII.
Els segles XIII i XIV foren, com a tot Catalunya, una època de notable prosperitat. Es constatà un considerable augment de masos i masoveries. Banyoles aconseguí la Carta Municipal (1303), es delimità el terme municipal (1326), s’alçaren els edificis civils (Pia Almoina, Llotja del Tint) i l’església de Sant Maria dels Turers. El 1367 es nomenà el primer Consiliuma Cornellà, i des del 1375 hi hagué un Consell de la Vall del Terri. L’esplendor quedà aturada per la Pesta Negra del 1348, seguida d’un període de guerres i convulsions internes, que enllaçà amb la guerra civil contra Joan II (1462-72).
L’edat moderna
El segle XV fou ben convuls per a tota la comarca, que es va comprometre, de manera prou generalitzada, amb Joan II —la qual cosa suposà a Banyoles importants pèrdues econòmiques i humanes—, i les guerres dels Remences, tant la primera (1462-1474), com la segona (1483-1486). Entre els cabdills dels remences hi havia pagesos de Falgons, Porqueres, Fontcoberta, etc. El segle XVI fou, en canvi, un període de pau, amb prou feines alterada per l’activitat bellicista dels senyors de Falgons, que lluitaren a favor dels reis d’Espanya fronteres enllà, i les activitats del bandolerisme, no tan accentuades com en d’altres comarques. Però durant tot el segle XVII les guerres i les desgràcies tornaren a sovintejar. En esclatar la guerra dels Segadors (1640), la comarca s’inclinà cap a la causa catalana, i fins i tot l’abat del monestir de Banyoles, Francesc de Montpalau, va ser ambaixador de la Generalitat a París. El territori, pla i en el camí de Girona, va ser escenari de múltiples i continuades lluites entre França i Espanya fins a la pau dels Pirineus, i, novament, durant la guerra dels Vuit Anys (1689-1697). Entremig, la pesta bubònica va assolar novament la comarca.
El canvi de segle va mantenir el trasbals bèl·lic. La guerra de Successió, que esclatà al començament del segle, produí un greu trasbals arreu de la comarca, la població de la qual va optar per Carles III, arxiduc d’Àustria, amb l’excepció de l’abat del monestir de Banyoles, Joan Descatllar. Els assetjants de tots dos bàndols adreçaren els seus passos cap a Banyoles, que era, junt amb Girona, punt estratègic; Cornellà era lloc habitual per als campaments militars. En temps de pau es féu evident l’arrencada econòmica, fonamentada en la puixança del món agrícola i en l’inici d’una indústria manufacturera que es concentrà a Banyoles, i possibilitada per l’increment demogràfic a tota la comarca (Banyoles triplicà la seva població). Però novament les guerres malmeteren aquest avenç, primer la Guerra Gran contra la República Francesa (1793-95) i després la guerra del Francès (1808-1814). En aquesta segona guerra destacà el doctor Rovira, beneficiat del monestir, guerriller que va intervenir en la presa del castell de Figueres. Els francesos abandonaren la comarca deixant rere seu un enderroc considerable i un estat d’empobriment gairebé total.
Els segles XIX i XX
La primera guerra Carlina (1833-40) gairebé no va tenir incidència a la comarca, però en canvi la guerra dels Matiners (1846-49) i la segona guerra Carlina (1872-76) van trobar ressò a la majoria del pobles, i les conseqüències habituals a la zona en temps de guerra.
La divisió provincial del 1833 subdividia la província —Girona n’era la capital— en partits judicials, i la comarca del Pla de l’Estany va entrar dins del partit judicial de Girona, a excepció de Sant Miquel de Campmajor, que pertanyia al partit de Santa Coloma de Farners. El procés d’industrialització, centrat en el sector tèxtil, es localitzà a Banyoles i en menor mesura a Cornellà del Terri, on aparegué un primer proletariat, alimentat per l’èxode rural.
Encara que les associacions obreres no tingueren gaire força ni proliferació, hi ha constància que el 1865 s’havien autoritzat dues cases de socors mutus a Banyoles. Durant el sexenni democràtic (1868-74) trobem a Banyoles organitzacions de paperers i peleters afiliades a l’Associació Internacional de Treballadors, i, a més, els teixidors a mà que formaven part de la Unió Manufacturera.
El catalanisme polític de signe conservador es manifestà des del decenni del 1880, i apareixen signatures de gent de Banyoles en el missatge del 1888 a la reina regent.
En temps de la Segona República, les forces polítiques dominants foren Esquerra Republicana de Catalunya i la Lliga, per bé que Banyoles tingué una secció de la Unió Socialista de Catalunya. Els centres republicans funcionaren a les principals localitats, i a Banyoles la Lliga disposava del Foment de Cultura i Esport.
L’any 1931 va néixer a Banyoles l’Acció Social Agrària, que posteriorment va ampliar el seu radi d’actuació a nivell provincial. El sindicat, dedicat a la qüestió de revisió de contractes de conreu, tingué una vida breu, deguda en part al desencís pels resultats obtinguts; les pressions, tant internes com externes, van fer que es dissolgués el 1933. Durant la guerra civil, al pla de Martís es va fer un camp d’aviació, però a part alguna incursió de l’aviació franquista l’escenari bèl·lic era lluny de la comarca. L’ocupació de les tropes franquistes es féu al principi de febrer del 1939, amb molt poca resistència.