Situació i presentació
El Baix Ebre té una superfície de 1 002,72 km2 repartida entre els 14 municipis que l’integren, quatre dels quals són de creació recent, atès que tres d’ells es van segregar de l’antic municipi de Tortosa (Deltebre el 1977, Camarles el 1978 i l’Aldea el 1983), i l’altre (l’Ampolla), del terme municipal del Perelló, el 1990. La gran extensió de l’antic terme municipal de Tortosa desvirtuava la realitat intracomarcal. La nova situació administrativa es correspon, per tant, més exactament amb la realitat dels pobles amb vida pròpia.
La comarca del Baix Ebre és situada a l’extrem meridional del Principat. Limita amb les comarques del Montsià al migdia, el Matarranya i la Terra Alta a ponent, la Ribera d’Ebre i el Baix Camp al N i amb la Mediterrània a l’E.
Els límits de la comarca són, a grans trets, els següents: al N, la Ribera d’Ebre, des de la Talaia de Llixem fins al N de la plana de Sant Jordi prop del barranc del cap de Terme, el qual fa de límit al llarg dels darrers 3 km amb el Baix Camp; a llevant, la mar, des del codolar del Cap de Terme fins a la gola de Tramuntana; pel S, el Montsià, on el termenal puja quasi recte des de la gola de Tramuntana a l’illa de Gràcia i d’aquesta a la Carrova per l’Ebre, i continua fins a les moletes d’Arany; a ponent, el Matarranya, des d’aquestes moletes fins al riu d’Algars; al NW, la Terra Alta, des del riu d’Algars fins a la ja esmentada Talaia de Llixem, una mica al N del pas de Barrufemes, on entra l’Ebre a la comarca.
Geogràficament, la comarca integra diferents paisatges, des de la costa fins a les terres muntanyenques de les serralades de l’interior, passant per les amples superfícies que han omplert el riu en el seu delta, i els congosts que l’Ebre descriu quan travessa les formacions muntanyoses.
La comarca s’estén per la costa des del cap de Terme fins a la vora dreta del llit del riu. En aquesta línia de costa hom pot distingir dos sectors. El primer sector aniria des del cap de Terme fins al port de l’Ampolla, amb un traçat gairebé rectilini, on s’alternen les puntes del Calafat, el port de l’Estany, la punta de l’Àliga, Cap Roig i les cales de sorra o arena grossa (les Tres Cales, cala de Sant Jordi, cala de l’Àliga). El segon sector s’inicia més enllà de l’Ampolla, en què s’entra en plena configuració deltaica; aquesta tanca la península del Fangar i, a través d’unes platges baixes i arenoses, hom arriba fins a les goles de l’Ebre, que donen lloc a una sèrie de petites illes, entre les quals destaca sobretot l’illa de Sant Antoni, situada entre la gola de Sorrapa i la de Tramuntana.
Properes al segon tram d’aquest paisatge mariner, es diferencien les terres baixes del delta, que, tant en una banda com a l’altra, han donat lloc a la formació de basses, abans més nombroses i més extenses, que han anat desapareixent i fent-se més petites a conseqüència dels aprofitaments agrícoles. Entre d’altres destaquen la bassa de les Olles, la del Pal, la de l’Estella i la de l’Illot. En aquest tram el traçat de l’Ebre es torna molt sinuós, divagant pels terrenys plans del delta, i de Tortosa en amunt el riu queda encaixat i es veu obligat a formar congosts per a travessar les formacions muntanyoses, que configuren les serralades que envolten la comarca. La més important d’aquestes serres és la dels Ports de Tortosa o de Beseit, que limita la comarca per ponent, des de la serra de l’Espina i la de l’Escaleta fins a la mola de Catí, des de la qual surten tot un ventall de barrancs que, en direcció a l’E, cerquen el riu.
Més cap al S, el barranc de Lledó i el mateix riu són els que estableixen la frontera entre el Baix Ebre i el Montsià, la qual es perllonga des de l’illa de Gràcia fins a la gola de Tramuntana.
A llevant, la vall de l’Ebre es veu limitada per les Muntanyes de Cardó i la serra del Boix, els contraforts llevantins de la qual tanquen la comarca pel NE, on el lloc de pas tradicional s’ha establert a l’anomenat coll de Balaguer.
Les divisions administratives
Les divisions administratives del Baix Ebre tenen, en general, dos punts en comú: la seu dels organismes sol ésser situada a Tortosa, i aquests cobreixen un territori més extens que el de la mateixa comarca. Els 14 municipis que componen la comarca tenen una extensió molt desigual. Des de la meitat del segle XIX, el municipi que ha vist reduir més la seva superfície ha estat el de Tortosa, un dels més grans de tot Catalunya. Primer va ser la veïna vila de Roquetes que obtingué la seva independència municipal (1850), deguda, sembla, més a interessos polítics que no pas a necessitats d’adequació del territori. El procés ha culminat amb la separació de les pedanies deltaiques, que han passat a formar quatre municipis.
Un procés similar, però a més petita escala, es produí al municipi del Perelló, del qual se segregà l’Ametlla de Mar a la darreria del segle XIX (1891), separació que semblava necessària per la seva personalitat molt diferenciada. Una cosa semblant ha passat amb l’Ampolla, nucli mariner i turístic del Perelló, municipi al qual pertanyé fins que se’n segregà el 1990.
La divisió territorial de la Generalitat republicana creà, el 1936, les comarques del Baix Ebre i el Montsià. Generalment no havien constituït, abans d’aquell moment, unitats administratives o territorials distintes. Amb la Terra Alta i la major part de la Ribera d’Ebre, les actuals comarques del Baix Ebre i el Montsià pertanyien a la mateixa vegueria fins al començament del segle XVIII i al mateix corregiment fins el 1833, tenint Tortosa com a capital. L’aparició de la província representà una nova demarcació administrativa que anul·lava l’antiga entitat territorial. Els partits judicials i els districtes electorals són les úniques subdivisions d’àmbit inferior a la província que han tingut vigència, sense que hagin creat, però, sentiments d’identitat.
L’origen del topònim
Un dels primers a anomenar la comarca del Baix Ebre fou Ildefons Sunyol i Garriga, que el 1887 parlà de les comarques “las Riberas Altas del Ebro”: la “Ribera esquerra de l’Ebre” i la “Ribera dreta del Baix Ebre”. Però la majoria d’autors que analitzen el tema tant al segle XIX com a la primera meitat del segle XX consideren un conjunt que són les terres de l’Ebre. Cebrià i Costa parla de la comarca de la Ribera d’Ebre, formada pel Baix Ebre i la Ribera actuals. Norbert Font i Sagué reconeix la comarca, però amb la mateixa composició que l’anterior. Pere Blasi, el 1922, fa un conjunt en parlar del Baix Ebre i el Montsià, i el mateix autor, el 1954, forma una comarca conjunta reunint en el seu discurs les terres del Baix Ebre, la Terra Alta i la Ribera.
El 1930, Pau Vila, en el seu primer mapa sobre la divisió territorial de Catalunya, formava una sola demarcació amb el Baix Ebre i el Montsià i l’anomenava Baix Ebre. L’any 1932, el Sr. Galés proposà la creació de dues comarques per raons de política: aquestes comarques eren el Baix Ebre i el Montsià. Actualment la idea de Terres de l’Ebre —concebuda com una unitat supracomarcal que agruparia les comarques riberenques de l’Ebre català— ha substituït l’antiga denominació de vegueria, corregiment, comarca o terme de Tortosa, termes que donaven una major rellevància a aquesta ciutat.
El marc físic
El relleu
En contraposició a les terres continentals de la Depressió Central, la comarca del Baix Ebre s’inclou dins de la zona mediterrània. La diversitat comarcal és gran i hom pot dibuixar les imatges de la costa, alhora que ha de recordar els paratges muntanyencs, els conreus del secà i els arrossars de la plana deltaica.
El sector dels massissos calcaris correspon al darrer fragment del braç extern de la Serralada Prelitoral i s’estén fins als Ports de Tortosa, on entra en contacte amb els relleus orientals del Sistema Ibèric. El notable valor geològic dels Ports, juntament amb l’especial valor paisatgístic de nombroses formes estructurals i la presència d’espècies animals i vegetals singulars, són factors que van afavorir la creació del Parc Natural dels Ports (vegeu l’apartat corresponent al parc o a la Terra Alta) al juny del 2001.
Els Ports s’aixequen quasi ortogonalment sobre la plataforma de la riba dreta de l’Ebre, mitjançant una falla de més de 1 000 m de desnivell. Els estrats sedimentaris tendres del triàsic superior que apareixen a la part septentrional del massís van servir de superfícies d’esllavissament, que permeteren més mobilitat tectònica a la resta dels estrats que es plegaren. L’encavalcament intens té com a resultat una complexitat interna que no es mostra externament. Al S del Caragol la compressió és més atenuada per la menor plasticitat dels materials calcaris juràssics, que es resistiren al plegament i donaren formes tabulars, més fallades internament però menys rebregades. Aquí les aigües entallaren valls angostes enmig de les taules. En canvi, les depressions d’Alfara de Carles i Paüls, al N, són amples. Els barrancs de la Conca, del Llop i de les Fonts, que les han obertes, han excavat els nivells més tous del triàsic, tot respectant la resta del rocam, de gran rigidesa, que forma els relleus més pronunciats. En els plans d’encavalcament d’aquestes valls hi ha un seguit d’emissions de roques bàsiques, testimonis de l’activitat volcànica que va acompanyar els trastorns terciaris.
Caro o Montcaro és, amb els seus 1 447 m, el cim culminant dels Ports de Tortosa i dels massissos calcaris del sector, i domina totalment les planes, on se situen la gran majoria dels pobles d’aquestes comarques. Al seu cim hom ha instal·lat els repetidors de Retevision, TV3 i Canal 9. Situat dins el terme de Roquetes, s’hi accedeix des de la plana per la sinuosa posta del Caragol, que deixa a l’esquerra, una mica més a migdia, el barranc de la Caramella, sector on es localitza una exuberant vegetació conseqüència del grau d’humitat. La carretera del Caragol serpenteja fins a arribar als Portells, després d’haver passat per la font dels Bassis i per la Cabra. S’arriba, doncs, a un corredor prou ample i pla per on corre el camí de Millers, que travessa el massís dels Ports de NE a SW, entre la mola de Catí (1 326 m) i la mola del Boixar (1 341 m), on es destaquen els Pallers, turons calcaris que prenen aquesta curiosa morfologia.
Ací la xarxa de drenatge és formada principalment pel barranc del Regatxol, que neix d’una sèrie de fonts –entre les quals la més coneguda i visitada pels excursionistes és la font de la Cova de les Avellanes–, el barranc de Millers o de Capatx, que neix sota el coll de l’Assucà (1 200 m), i el barranc de Casetes Velles. Tots tres formen el naixement del Matarranya, juntament amb la font del Teix i el barranc de l’Espasa, constituït a la rodalia del Mas de Maçana.
Més al N, i per l’escarpament que formen els massissos calcaris amb la plana, hi ha una sèrie de valls més o menys profundes, originades per l’erosió causada pels diferents barrancs, com el de Lloret.
La serra de l’Escaleta, on s’alça la tossa de la Reina (1 113 m), domina la pujada del Caragol i, per ponent, el replà de les Foies (1 201 m), que forma la terminació septentrional de la mola de Catí, amb una esplèndida panoràmica sobre l’enfonsada vall d’Alfara, travessada pel barranc de la Conca i pel del Llop. El Toscar (antic lloc) dóna nom a una de les nombroses fonts d’aquesta vall, la font del Toscar. Aquestes fonts afloren de SW a NE, on es produeix un pinçament de materials guixosos i argilosos de keuper originat per un petit front d’encavalcament: font dels Ullals, de la Canaleta, de Domingo, Font Nova i la de Nadal. La vall d’Alfara és coronada a ponent per les tarteres de la serra de l’Espina (1 183 m) i per la Coscollosa (879 m), des d’on es divisa la vall de Paüls, solcada pel barranc de les Fonts i protegida pel tossal de Joan Gran (906 m) amb l’ermita de Sant Roc als seus peus, amb algunes alineacions de fonts que tenen el mateix origen que les de la vall d’Alfara. El tossal d’en Grialó (1 071 m) i la Mola Grossa (1 046 m), formats per les calcàries i dolomies del lies, dins la mateixa línia divisòria amb la Terra Alta, més al N, dominen també fonts com les de Montsagre. Cap al N hi ha la serra dels Corrals (784 m), amb distintes alineacions de fons a causa del contacte amb materials de la Depressió de l’Ebre. Ja a la carretera de Prat de Comte a Xerta, que travessa aquest sector, s’alça dominant un entroncament el pic de les Armes del Rei (326 m), des del qual es divisen les llomes dels Mollets i el pic de Vallplana (201 m), vorejats pel riu de les Canaletes, que porta les aigües a l’Ebre, a l’estret de Benifallet.
A les serres de Cardó, Perelló i del coll de l’Alba no apareixen els relleus abruptes i enèrgics dels Ports com a conseqüència del seu menor desnivell, ja que l’estructura interna i les característiques petrogràfiques són les mateixes. Aquí hom pot distingir tres unitats: el sector de Benifallet, la serra de Cardó i les serres del Boix i de l’Alba.
Al sector de Benifallet hi ha molts materials rogencs del triàsic al tossal del Caramull (425 m) i a la Tossa (497 m), mentre que més al S, en plena serra de les Muntanyes de Cardó presidida pel santuari de Cardó, on s’arriba des de Rasquera (la Ribera d’Ebre), i dominada pel portell de Xàquera, la Creu de Santos (944 m) i la punta de l’Agulla (987 m), els materials calcaris del juràssic són gairebé verticalitzats i replegats en petites zones, cosa que denota una forta estructura de compressió, és a dir, encavalcaments. Aquest conjunt presenta un gran nombre de cingleres retallades per barrancs, el més important dels quals és el barranc de Planelles.
Més a migdia, i seguint les crestes de la serra del Boix, hi ha el Corral del Murtero i el Racó Roig, on es comencen a formar barrancs encaixats entre calcàries que després formaran els barrancs de les Petxines i de Vallpalmera, que aïllen la lloma del Junc. A partir d’ací les cotes van baixant i hom troba, així, la bassa de la Carrasca i la Roca Foradada (746 m) dominant vers el NE les planes del Roquer, cap a on es dirigeixen els barrancs del Gausó i de les Nines. Aquestes planes formen part de la plana del Burgar, al límit amb la Ribera d’Ebre i el Baix Camp. A la serra de les Comes (366 m), en què predominen els materials cretacis, es destaca la punta de l’Àliga, on les capes de calcàries són formades per grans acumulacions de petits fòssils anomenats Orbitolines sp, fàcilment distingibles per la forma de barret xinès.
Al N de la població de Campredó, aigua avall de Tortosa, hi ha els contraforts més meridionals de l’anomenat Bloc de Cardó, amb la serra de Collredó i el coll de l’Alba (369 m), que dominen el port de l’Ampolla i del Fangar. Les aigües del vessant oriental s’encaixen en les dures calcàries, on hi ha fòssils abundants, formant barrancs com el del Pixador, un dels més llargs vers la plana litoral, que passa entre l’Aldea i l’Hostal dels Alls i que desapareix en ple delta. Aquestes dues grans unitats, els Ports de Tortosa i el Bloc de Cardó, formen un gran amfiteatre de forma triangular que protegeix les planes. Tant en el cas de Cardó com en el dels Ports les estructures van ser força fracturades per falles de direcció catalana, la del plegament, i, amb menys proporció, per altres de direcció ibèrica (NW-SE), perpendicular a aquestes.
Una altra gran unitat de relleu de la comarca són les planes que, trencades per barrancs, formen la depressió tectònica que és la base morfològica del Baix Ebre. D’altra banda, la vall al·luvial és formada per quatre terrasses, que s’inicien quan el riu surt dels congosts que s’obren a la Serralada Prelitoral. Finalment, la ribera forma una gran plana uniforme.
Els darrers esdeveniments geològics que tingueren lloc a la plana, abans d’encaixar-se els barrancs, consistiren en el desenvolupament d’un paleosòl en el qual, al voltant de les arrels, s’anava precipitant carbonat càlcic. A causa d’aquesta acumulació es formà tota una capa més o menys contínua de tapàs, format per lloses més aviat allargades i de color blanquinós o rogenc, que s’ha anat trencant per aprofitar la terra de conreu que té a sota, com és el cas de les Corralisses, les Parellades i Barberana.
Aquesta plana presenta un solc d’1,5 km d’amplada de mitjana, llevat dels 3 km que assoleix a l’altura del barranc de Sant Antoni, i d’uns 70 m de profunditat a Xerta-Tivenys fins a uns 10-15 m a Amposta, per on corre l’Ebre, que rega la terrassa més baixa, constituïda per arenes fines i llims. Aquest solc, de fons pla, travessa les planes de N a S i alhora també es troba solcat de ponent a llevant per l’encaixament dels barrancs que drenen els massissos calcaris, com són els de la Cervera, o el de Sant Antoni de Lledó, tots els quals aporten les seves aigües torrencials a l’Ebre en diferents indrets. Al vessant esquerre de l’Ebre, barrancs com els de les Petxines i del Torrent solen ser molt més curts, per la major proximitat del riu a les serres de Cardó i del Boix.
La vall del Baix Ebre és una vall típica de reompliment. El seu basament correspon als estrats cretacis del bloc enfonsat, sobre el qual s’assenten els dipòsits quaternaris, que poden assolir prop de 300 m d’espessor. El quaternari és caracteritzat per la diversitat i barreja d’ambients sedimentaris relacionats amb els canvis climàtics del període, que donen una gran complexitat als dipòsits i en dificulten la identificació. Els dipòsits de peu de muntanya, provinents dels materials secundaris dels blocs elevats, que foren intensament erosionats, formen una àmplia plataforma suaument inclinada cap al riu, des del peu de la serralada fins a la plana deltaica. La presència d’aquest peu de muntanya es repeteix a la plana del Burgar i a la plana litoral, on els conglomerats que formen la costa rocosa són en part submergits per la mar. En el reompliment de la depressió també han intervingut, encara que en una proporció molt més petita, els carreteigs fluvials, dipositats a poca alçada sobre el nivell actual del riu.
La plana litoral, que en bona part ocupa terres de la comarca del Montsià, es caracteritza, com totes les planes de vora de la Mediterrània, per un pendent suau i un talús, vora la mar, d’uns 10-15 m d’altitud. Té una amplada mitjana d’uns 6 km i és solcada per barrrancs que en aquest cas arriben directament a la mar. No és una plana contínua, ja que el petit promontori calcari de la punta de l’Àliga la migparteix. La plana deltaica ha estat construïda per les deposicions en ambients fluvials, palustres, fluviomarins o estrictament marins. Entre els primers hi ha els conductes fluvials abandonats que han dirigit el creixement del delta. En la formació de l’actual plana deltaica, els llits del riu han estat tres. El més antic, el Riet, localitzat al límit S de la porció deltaica comarcal, originà un lòbul meridional. Un altre conducte, el Reit Zaida, donà un lòbul septentrional. Finalment, el conducte contemporani té un lòbul central. Un altre element fluvial, els dics, formats pels materials en suspensió que el riu abandona en les grans avingudes, ocupen una gran superfície a la plana deltaica. La fletxa litoral del Fangar es va formar per l’agrupació de barres litorals originades en bona part a partir dels sediments aportats després de l’erosió del lòbul septentrional abandonat. El front deltaic, en l’ambient del qual coincideixen el riu i la mar, és l’àrea de creixement més actiu en el desenvolupament deltaic i, en principi, depèn de les aportacions directes del riu, la disminució de les quals, en bona part retingudes en els embassaments, explica l’aturada de la progressió deltaica, que al començament del segle XX era, a la desembocadura, de 7 a 10 m anuals.
La plana deltaica trenca l’harmonia de la costa de llevant de la Península i penetra dins la mar, travessada per l’Ebre d’W a E. Un gran nombre de canals, sèquies i basses (com les de les Olles i la de l’Estella) solquen aquesta plana, i formen una zona pantanosa molt ben aprofitada per a la producció agrícola i la reserva natural d’ocells i ànecs. Les dues fletxes que té al N i al S, la punta del Fangar i la punta de la Banya, fan que les aigües siguin somes i que s’hi puguin instal·lar vivers de mol·luscs aprofitant les sorres mòbils.
Les aigües
La comarca del Baix Ebre, igual que el Montsià, té en l’Ebre el fet hidrològic més rellevant, que condiciona una bona part de la seva geografia. El riu és determinant tant des del punt de vista físic com des del punt de vista dels aprofitaments.
L’Ebre entra en terres del Baix Ebre per cobrir els darrers 74 km dels 908 km que té de llargària total, i ho fa després de travessar la Serralada Prelitoral Catalana en dues etapes, primer pel brancal interior —pel pas de l’Ase— i, després de l’entremig de la cubeta de Móra, pel pas de Barrufemes. Corre inicialment en direcció S i serpenteja tot escolant-se per les terres al·luvials de les seves ribes, per sota de la plataforma que forma la vall. Entre Tortosa i Amposta passa per un tram mar- cat per les serres del coll de l’Alba i de Montsià. Aquesta presència transcendent de l’Ebre representa, tanmateix, un fenomen hidrogràfic excepcional en la costa mediterrània, i no participa de les característiques de la xarxa hidrogràfica general del país, que correspon a cursos d’aigua nascuts en les serralades costaneres. Un riu amb la magnitud de l’Ebre comporta, al llarg del curs baix, una interacció complexa enriquidora, i també fràgil, amb el seu entorn, com ho palesen la influència sobre la producció pesquera del litoral, l’efecte esmorteïdor sobre la salinitat del delta o la recàrrega d’aqüífers subterranis.
Pel que fa a la resta de corrents comarcals, només el riu de les Canaletes té trets propis d’un riu. Neix a la serralada dels Ports de Beseit dins el terme d’Horta de Sant Joan (Terra Alta), als vessants de la punta de l’Espina, i desemboca prop de Benifallet. La resta de la xarxa de drenatge local, integrada per una sèrie de barrancs, té uns caràcters de marcada irregularitat. A primera vista estranya l’amplada dels cursos respecte del cabal, que és nul, normalment. Aquesta desproporció aparent ajuda a comprendre la seva magnitud en temporals de pluja i només s’explica pel règim tempestuós de les precipitacions de les quals depenen. Els barrancs s’estenen drenant tot el territori comarcal i contribueixen a configurar el paisatge. Els procedents dels Ports de Tortosa són els més desenvolupats. Al N del Caragol corre el barranc de Xalamera, ja al límit de la comarca del Baix Ebre, el de les Fonts, a la vall de Paüls, i els del Llop, de la Conca i de la Cervera, tots tres al terme d’Alfara, que han obert valls en general més amples que les dels barrancs que es formen més a migdia del Caragol, com són el de la Caramella i el de Lloret, que desaigüen a l’Ebre. Les zones més interiors del terme de Tortosa, situades darrere la línia de crestes dels Ports de Tortosa, no aboquen les seves aigües vers la costa, sinó vers la Depressió de l’Ebre, dins la conca del Matarranya. Aquests vessants tenen els contraforts de la serralada dels Ports més desenvolupats que els encarats a la mar, que cauen perpendicularment sobre el pla, i per tant les conques de recepció són més grans i els corrents fluvials porten aigua més regularment, tenen un curs més llarg i s’han arribat a encaixar en les calcàries del massís, amb canyons espectaculars, com el de les gúbies del Regatxol.
Damunt les serres del Perelló i de Cardó es formen dos aiguavessos, l’un dirigit vers l’interior, vers l’Ebre, i l’altre vers la façana litoral, cap a la Mediterrània. En aquest últim, el barranc de la Fullola o de Camarles drena la major part del sector. Entre la costa i els relleus aixaragallats pel barranc de la Fullola corren petites escorrenties com els barrancs de Sant Pere, de Cap Roig i de Santes Creus. Alguns dels desaigües dels contraforts del coll de Balaguer, al límit amb el Baix Camp, com són el torrent del Pi o el barranc de l’Estany, arriben, per la plana de Sant Jordi, a la costa de l’Ametlla de Mar. Aboquen, en canvi, les seves aigües a l’Ebre alguns corrents dels aiguavessos interiors, com el barranc del Racó del Mas de Cardó, el de la Buinaca o el de la Rocacorba. La plana del Burgar és drenada pel barranc de la Ribera del Comte, que va a l’Ebre per la cubeta de Móra.
Les aigües de pluja que recull el muntanyam comarcal rara vegada s’escolen formant corrents permanents. Tampoc els aiguamoixos no són importants. Les aigües de pluja, per la permeabilitat de les calcàries, penetren per percolació i passen a integrar el cabal subterrani. Per la dissolució de les calcàries, tot el muntanyam comarcal és corcat per una immensa xarxa subterrània de carst, i els avencs i les coves són manifestacions externes d’aquest fenomen. Hom considera els aqüífers subterranis com una reserva hídrica i el fet que siguin abundants en la zona representa un recurs d’inestimable valor. Les sínies han estat un aprofitament artesanal i són, com els pous, per la seva presència constant, una prova clara de l’extensió dels subalvis. Entre les cavitats subterrànies conegudes més importants destaquen, als Ports de Tortosa, la cova de la Cambra i la cova de Balaguer, i a les serres del Perelló i de Benifallet, la cova de Parrillo i les coves de l’Aumediella. En alguns punts, per contacte entre estrats de permeabilitat diferent, apareixen fonts i deus, com al Toscar i a tota la vall d’Alfara en general, o a les valls de la serra de Cardó (Benifallet), o les fonts de Sant Roc (Paüls), de la Caramella (Roquetes) o del Mascar (Tortosa). Les surgències entre els materials al·luvials formen ullals, tant al delta com a les ribes del riu, i fins i tot al llarg de la costa hi ha deus submarines, com la de la punta de l’Àliga a l’Ametlla de Mar.
Altres masses d’aigua se situen a la perifèria de la plana deltaica constituint una orla de llacunes costaneres, a manera de frontera entre el medi terrestre i el marí. Les llacunes es van formar al front deltaic pel creixement d’una barrera arenosa litoral que va acabar tancant un ambient inicialment marí. Són ecosistemes molt fertilitzats i productius, tal com s’aprecia externament amb les activitats cinegètica i pesquera que s’hi practiquen. Les llacunes es veuen compromeses directament amb el canal de l’Esquerra, el qual arrossega bona part de compostos químics que són utilitzats en els camps de conreu, i que són retinguts fatalment a les llacunes, cosa que afecta tots els estadis del poblament biològic i degrada l’estat òptim d’aquest medi aquàtic.
El clima
Per al coneixement del clima d’aquestes terres hom disposa d’un centre d’estudis important, l’Observatori de l’Ebre, situat a Roquetes, a tocar de la ciutat de Tortosa. Del conjunt general de dades aplegades a l’Observatori es pot dir que, de manera generalitzada, la comarca gaudeix d’un clima mediterrani. Els hiverns són tebis, sense freds exagerats i poc plujosos, i en la circulació de l’aire dominen els vents secs i inclements del N-NW. D’altra banda, els estius són calorosos, amb temperatures subtropicals, calmes atmosfèriques, sequera àrdua i aires humits del S-SE. Les precipitacions anuals no són pas excessives, cauen irregularment i tendeixen a concentrar-se en les estacions de transició, mentre que la humitat atmosfèrica és apreciable durant tot l’any. Al delta les temperatures són més suaus a causa de la influència de les grans masses d’aigua, i les precipitacions no hi són tan abundants. En canvi, essent com és un espai pla i obert, el vent hi bufa amb violència.
A les muntanyes el clima és més fresc i humit. Segons P. Font i Quer, la temperatura mitjana anual al balneari de Cardó, a 500 m d’altitud, és de 14°C aproximadament. En aquesta altitud les nits són ja sempre fresques. La part alta dels Ports de Tortosa és força més frescal i plujosa que la terra baixa. Les tempestes i les boires hi són relativament freqüents i alguna vegada els cims apareixen blancs de neu en ple mes d’abril.
La temperatura mitjana anual a baixa altitud és de 15°C-16°C, fet que demostra la presència moderadora de la Mar Mediterrània. L’hivern és suau i només al gener la temperatura mitjana és lleugerament inferior a 10°C. Els mesos de temperatura netament estival, superior a 20°C, són els compresos entre juny i setembre. Presidida per les masses d’aire calent africà, la calor de l’estiu és de rigor, a causa de l’increment de la insolació.
Les precipitacions anuals acceptables com a normals en la comarca són compreses entre 400 i 700 mm. Els mínims absoluts del segle XX es donaren el 1978 en enregistrar-se 251 mm, mentre que la màxima es donà el 1973, en enregistrar-se 1 054 mm.
Tot i la importància de les precipitacions, en acostar-nos a les Terres de l’Ebre hom pot apreciar un lleuger augment de l’ariditat, més sensible en l’aspecte del paisatge vegetal que en les mateixes xifres dels observatoris. El règim de pluges presenta una fase primaveral, moment en què hi ha un major nombre de dies amb precipitacions, i una fase de tardor, en què la quantitat d’aigua recollida és més gran. En ambdues estacions les masses d’aire polar i d’aire tropical s’alternen i aquesta alternança provoca una sèrie de friccions que causen les inestabilitats, les quals sovint es manifesten en forma d’aiguats. Al llarg de l’estiu, la mateixa inestabilitat tèrmica fa que es formin núvols de convecció tèrmica, i a continuació gropades amb descàrregues elèctriques eixordadores i, de vegades, pedregades puntuals. L’època de sequera es reparteix entre el juliol i l’agost, moment en què es dóna un dèficit d’aigua ocasionat en el període càlid a conseqüència de la forta evapotranspiració.
La intensitat dels vents, sobretot del mestral, vent del NW procedent de la vall de l’Ebre (denominat també cerç o vent de dalt), separa el clima d’aquestes contrades del de les terres poc ventoses situades a l’esquerra del Francolí i més al N, fins enllà de Barcelona. La mitjana de les velocitats màximes a l’hivern és de 50 km⁄h i a vegades supera els 100 km⁄h. El mestral (NW) bufa a ràfegues, i és més o menys fred i durador. El seu efecte és perniciós perquè asseca les plantes i n’afavoreix el refredament i la congelació, però el perjudici per a l’agricultura és ocasionat més aviat per la simple força del vent. Els llevants són humits i temperats, de component i direcció E. No són els vents més importants dins del conjunt comarcal, però sempre van acompanyats de pluges, i dificulten el drenatge, en sobreeixir les aigües freàtriques en els ullals i els bufadors, i desencadenen les llevantades, tan temudes a la mar. Bufen en les estacions equinoccials per les baixes pressions que es donen a la Mediterrània. D’altra banda, el xaloc (SE) es destaca com un aire fluix i humit a causa de la seva procedència marina. Aquest vent correspon a una freqüència d’una tercera part dels vents i arriba al cor de la comarca entre les serres del Montsià i el coll de l’Alba.
Els sòls i la vegetació
A la comarca del Baix Ebre hi ha una gran diversitat de sòls per la naturalesa i la proporció dels seus diferents components. A les muntanyes trobem litosòls, rendzines i sòls bruns. Aquests sòls es presenten, entre d’altres, a les serres de Paüls i del Boix. Hom troba rendzines especialment als Ports de Tortosa, bé com a estadis transitoris o com a estadis permanents als vessants acusats. Si els factors del medi no frenen l’evolució de les rendzines, hom hi troba sòls bruns. Els sòls bruns apareixen en vessants menys pronunciats, amb una major retenció de les aigües, per la qual cosa es poden considerar aptes per a l’explotació agrícola i forestal.
A mesura que les condicions a les muntanyes es tornen més mediterrànies apareixen sòls rogencs, els quals s’identifiquen fàcilment en el recobriment de les esquerdes calcàries esblanqueïdes del cretaci que constitueixen les serres del Baix Ebre.
Els plans quaternaris, la vall de l’Ebre, les planes de la costa i els Burgars apareixen recoberts per sòls de conreu, més o menys rogencs o bruns. Aquests sòls s’han format a partir de les argiles arrossegades des dels relleus pròxims, soterrant capes de dur conglomerat que sobresurt, per exemple, a la plana de Sant Jordi. Els sòls millors i més productius s’estenen al llarg de l’horta d’inundació del riu. Finalment, els sòls del delta són de tendència bàsica. D’aquests, els millors són els propers a les ribes del riu, sense arribar, però, a la qualitat que ofereixen els de la depressió a Tortosa. A més, hom hi destaca els sòls que hi ha a la base dels cingles, que són el resultat de l’acumulació, per gravetat, dels fragments que se’n desprenen.
El Baix Ebre mostra una gran variació de paisatges vegetals amb trets característics, amb relació al caràcter molt diversificat del relleu i a les condicions ambientals. De manera general, hom destaca un domini de la vegetació mediterrània a tota la comarca a excepció dels Ports de Tortosa, on apareixen estatges de vegetació eurosiberiana.
Potencialment al sector del delta apareix una àrea on la vegetació de ribera és dominant, tot i que el delta, la costa i les ribes del riu Ebre es caracteritzen per un domini de la màquia de llentiscle i margalló (Querco-Lentiscetum). A les terres que envolten les ribes destaca un domini de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale) i a mesura que hom s’endinsa a la comarca en direcció als Ports troba una petita franja potencial del domini de l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum), tot just com a escalafó anterior a l’estatge clímax eurosiberià que hom trobaria als Ports de Tortosa.
El conjunt de muntanyes dels Ports de Tortosa posseeix una vegetació ordenada en diversos estatges altitudinals ben diferenciats, que van des de paisatges mediterranis meridionals a la base de la muntanya fins a paisatges submediterranis a la part superior. Aquí, la vegetació, pels aprofitaments humans menys intensos i pel clima més favorable, és més esponerosa que enlloc i, al contrari del que succeeix al pla, no difereix substancialment de la que hi hauria potencialment.
Al vessant marítim dels Ports la vegetació es disposa en tres zones altitudinals, o estatges, força ben definides: l’estatge de la màquia de garric i margalló a la base, l’estatge dels alzinars al mig i l’estatge de les rouredes i les pinedes submediterrànies a la part superior.
La vegetació de la part baixa de les muntanyes de Tortosa i de la Sénia, fins a 300 m o 400 m d’altitud, correspon a l’estatge austromediterrani de la màquia de garric i margalló (Querco-Lentiscetum). El paisatge d’aquest estatge és molt semblant al de la resta de les terres marítimes baixes situades entre les costes de Garraf i l’Alacantí.
L’element principal de la vegetació natural, no alterada per l’home, seria una bosquina densa i ombrívola de garric (Quercus coccifera) i llentiscle (Pistacia lentiscus) amb margalló (Chamaerops humilis), i ullastre (Olea europaea var. sylvestris), és a dir, el Querco-Lentiscetum,una associació de plantes que es manté sempre molt homogènia a tota la seva gran àrea de distribució al llevant de la Península Ibèrica, la qual sempre apareix formada pel mateix nucli d’espècies vegetals, disposades de la mateixa manera. Brolles calcícoles de romaní (Rosmarinus officinalis), romer al país, i de bruc d’hivern o cepell (Erica multiflora), amb una gran riquesa de mates i d’herbes seques del Rosmarino-Ericion, ocupen les clarianes, naturals o artificials, que hi ha entremig de la bosquina densa. És normal que alguns peus de pi blanc (Pinus halepensis) sobresurtin de la brolla, però en aquestes terres baixes de l’Ebre la pineda no sol tenir la densitat que assoleix més cap al N o a la muntanya. Pradells sabanoides d’albellatge (Hyparrhenia hirta) i de llistó (Brachypodium retusum) alternen amb les brolles i indiquen els indrets més fortament degradats o bé aquells en què els sòls són menys profunds.
Al fons de les torrenteres, ordinàriament seques, hom pot observar de vegades una disposició de la vegetació típica de les terres mediterrànies meridionals, que al Principat de Catalunya no existeix enlloc més. El llit del torrent és ocupat per una bosquina clara de baladre (Nerium oleander). Als costats del baladrar, damunt de sòls ja no inundables, però encara profunds i no gaire secs, hi ha bandes estretes de bosquina de murta (Myrtus communis), densa i ombrívola. Aquesta bosquina, de fullatge menut i lluent, fa el trànsit a la màquia seca normal, de garric i llentiscle. El baladre, que a l’estiu es cobreix de flors de color de rosa, és un dels elements més característics de la vegetació que acompanya les torrenteres seques, més pròpiament anomenades rambles, a la part meridional de la regió mediterrània. Freqüent a l’Àfrica del Nord i a Andalusia, és comú encara al País Valencià, però s’atura pràcticament a l’Ebre.
A partir dels 300 o els 400 m d’altitud, i també més avall, pràcticament des del nivell de la mar, allà on el sòl és profund i pot acumular quantitats importants d’aigua a l’hivern, com també en els racons ombrosos i obacs, apareixen restes d’alzinar que ens indiquen quina devia ser la vegetació principal que primitivament ocupava aquestes terres. L’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale) devia ocupar una gran extensió als nivells mitjans de les muntanyes i hi presentava la constitució d’un bosc ombrívol i dens, amb una gran quantitat d’arbusts i de lianes de fulla persistent i relativament gran com són el marfull (Viburnum tinus), l’arboç (Arbutus unedo) o l’arítjol (Smilax aspera). Actualment a les muntanyes d’aquestes contrades no hi ha alzinars extensos, però sí claps de bosc d’alzina dispersos, sobretot freqüents als indrets ombrejats i també als nivells més alts, pels volts de 800 a 1 000 m.
La garriga típica (Quercetum cocciferae), les brolles de romaní i bruc d’hivern (Rosmarino-Ericion) i, als indrets més frescals, els prats de fenàs de marge i jonça (Aphyllan-thion) ocupen actualment la major part de l’estatge dels alzinars. Un estrat més o menys dens de pins —sobretot pi blanc (Pinus halepensis) i als obacs de vegades també pinassa (Pinus nigra)— recobreix sovint brolles i pastures seques. A les fondalades, elements de la vegetació dels nivells superiors, com el boix (Buxus sempervirens), la pinassa i altres vegetals submediterranis, s’infiltren ja dins la vegetació de l’estatge dels alzinars. Cap als límits superiors d’aquest estatge, pels volts de 1 000 a 1 100 m, el bosc d’alzina s’empobreix en espècies sensibles al fred i s’omple de plantes de muntanya. Això l’acosta a l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum), conegut de les Muntanyes de Prades i de més al N. De tota manera, aquí ja s’arriba al límit meridional dels alzinars muntanyencs, que en aquestes terres mai no arriben a ser gaire ben caracteritzats.
La part superior del massís dels Ports, entre 1 000-1 100 m i 1 400 m més o menys, té principalment caràcter submediterrani, és a dir, comparable en molts aspectes al de les terres d’altitud mitjana dels Pirineus catalans o dels Alps marítims. Als Ports, la vegetació climàcica de l’estatge superior, submediterrani, és un bosc pròxim a la roureda de roure valencià (Violo-Quercetum fagineae). Però ordinàriament els arbres que hi predominen no són roures, sinó pins: pinassa (Pinus nigra) i, sobretot, pi roig, també anomenat pi rojal (Pinus sylvestris), arbre de significació boreal, que s’estén fins a Escandinàvia i Sibèria. Les pinedes submediterrànies dels Ports duen un sotabosc on tenen un gran paper les mates denses del boix (Buxus sempervirens), les catifes de boixerola (Arctostaphylos uva-ursi), també verdes tot l’any, la ginesta patent (Genista patens), molt típica d’aquestes terres, i altres arbusts i herbes de les rouredes submediterrànies. En indrets excepcionals, molt frescs i ombrejats, les espècies característiques de les pinedes boreals poden esdevenir més abundants. És notable la presència als Ports de dues espècies de pírola (Pyrola chlorantha i Pyrola secunda), plantes herbàcies característiques de la taigà i el gran bosc boreal de coníferes. Les roques de la part superior dels Ports tenen una flora molt rica i especialitzada, dins la qual cal considerar la presència d’un salze nan, endèmic d’aquestes muntanyes i del massís de Prades, Salix tarraconensis, com també d’un nombre considerable de plantes de muntanya com les saxífragues, les hieràcies, les campànules o els corniols. Els cims superiors dels Ports, exposats als vents violents i a les condicions sempre dures de les carenes, són coberts d’un matollar baix en el qual es destaquen els coixinets espinosos de la papilionàcia de flor blava anomenada eriçó (Erinacea anthyllis), per comparació amb l’animal del mateix nom.
Entre els Ports de Tortosa i les muntanyes litorals, la plana baixa de Tortosa és coberta en gran part d’oliverars i de camps de garrofers. Els residus de vegetació natural que s’hi conserven són semblants als de la base del massís dels Ports de Tortosa.
Les muntanyes properes a la mar, com la de Cardó, són semblants per la seva vegetació als Ports de Tortosa, però els manca l’estatge superior, submediterrani. Només hi ha un estatge inferior, on potencialment predominaria la màquia de garric i margalló (Querco-Lentiscetum), i un estatge superior, dels alzinars. Els cims, encara que siguin molt més baixos que els dels Ports de Tortosa (Cardó, 941 m), tenen, sobretot a Cardó, una sèrie de comunitats d’eriçons, plantes que per la seva fesomia arrodonida i punxeguda són molt resistents al vent. La vegetació actual d’aquestes muntanyes, molt alterades, sotmeses a incendis reiterats d’ençà de molts segles, és en general força degradada. De l’antiga coberta forestal resta poca cosa: un mosaic de brolles, garrigues i pradells secs, que alternen amb roquissars i pedruscall. A les serres del costat esquerre del riu la vegetació ha estat molt malmesa, i avui el bosc ha esdevingut un empobrit mantell de coscollars i brolles de romer.
Una atenció especial es mereix el massís de Cardó. Tot i que el bosc ha sofert nombrosos incendis i ha aguantat altres accions destructives, l’existència del monestir de frares carmelitans, fundat l’any 1606, ha fet que la vegetació s’hi hagi conservat més bé que a la majoria de les muntanyes veïnes. Això i l’acció de protecció i d’impuls dels estudis científics que exercí durant molts anys el senyor J. Viñas, propietari del balneari, ha fet que Cardó sigui un dels llocs de Catalunya més ben estudiats en l’aspecte botànic. Particularment digne d’esment és el catàleg de la flora local que publicà el Dr. P. Font i Quer l’any 1950.
Finalment, al delta, en la seva major part destinat a conreus de regadiu, hom determina per unes circumstàncies edàfiques particulars unes comunitats vegetals úniques. La vegetació natural, de la qual ens queden restes en els llocs no aptes per als conreus, devia estar composta per les comunitats de platges o vegetació psamòfila, els salicornars dels sòls salats o vegetació halòfila i els canyissars de les basses i llocs inundats o vegetació heliofítica, a més d’un tipus de vegetació pròpiament considerada de ribera, que hom trobaria al marge de les ribes del riu, formada per boscos d’àlbers (Populus alba), oms (Ulmus minor) i salzes (Salix sp.).
La fauna
La fauna íctica és constituïda per espècies autòctones i pròpies d’aigua dolça, espècies autòctones amb capacitat migratòria i espècies introduïdes.
La família millor representada és la dels ciprínids, que, fins no fa gaires anys, han estat objecte de pesca amb finalitat comercial. Entre les espècies més representatives hi ha el barb comú (Barbus bocagei graellsii), que pot arribar a fer un metre de llarg i pesar tres quilos, la marilla (Chondrostoma toxostoma), el gobi (Gobio gobio), el gardí (Scardinius erythorophtalmus) i la bagra comuna (Leuciscus cefalus).
Les espècies autòctones amb capacitat migratòria, les podem trobar a les aigües dolces i a la mar oberta. Les migracions que realitzen responen a estímuls reproductors. L’anguila (Anguila anguila) viu a les aigües dolces fins que arriba a la plenitud sexual i després migra a la mar dels Sargassos, on realitzarà la posta. La llisa llobarrera (Mugil cefalus), la llisa calua (Liza ramada) i la llisa vera (Chelon labrosus) són espècies de la família dels mugílids a les quals agrada freqüentar les aigües salobres i dolces, que després abandonen per fresar a la mar. Resisteixen molt bé els ambients pol·lucionats i és freqüent veure-les alimentar-se de les deixalles urbanes.
Les espècies introduïdes han colonitzat les aigües dolces mitjançant la intervenció de l’home amb diferents finalitats. Per tal de combatre la malària es va importar la gambusia (Gambusia affinis), que s’alimenta de larves d’insectes però que també destrueix les cries d’altres espècies de peixos i amfibis. Per la seva grandària i exotisme s’han introduït espècies com el peix gat (Ictalurus melas), el silur (Silurus glanis), el luci (Esox lucius), la perca americana (Micropterus salmoides), la carpa (Cyprinus carpino) i el carpí vermell (Carassius auratus). A excepció de les dues darreres, la resta de les espècies introduïdes són d’una gran voracitat i originen grans mals a les espècies autòctones.
Al sector dels Ports de Tortosa hi ha piscifactories on es crien algunes varietats de truites (Salmo sp.), aprofitant les aigües netes de les seves fonts.
Les comarques meridionals reuneixen condicions molt favorables per al desenvolupament de les poblacions amfíbies per l’existència d’ambients humits i, sobretot, d’un clima càlid que els permet estar actives gran part de l’any.
Al Baix Ebre, els urodels es troben representats per la salamandra (Salamandra salamandra), fonamentalment higròfila i que té el seu hàbitat a les zones més humides dels boscos de pins i carrasques. Els tritons són més hidròfils, i es troben en llocs d’aigües netes, o a les seves proximitats. Els anurs són representats per gripaus i granotes. Entre els primers hi ha el tòtil (Alytes obstetricans), que viu preferentment a les zones humides dels Ports, el gripau comú (Bufo bufo) i el gripau corredor (Bufo calamita). Hi ha dues espècies de granotes, la reineta comuna (Hyla meridionalis) i la granota verda (Rana perezi). Els rèptils són representats pels saures, els ofidis i les tortugues: la sargantana ibèrica (Podracis hispanica), la sargantana de cua roja (Acanthodactylus erythurus), el llangardaix ocel·lat (Lacerta lepida), el dragó comú (Tarentola mauritanica), la serp de ferradura (Coluber hippocrepis), la colobra llisa europea (Coronella austríaca), la tortuga mediterrània (Testudo hermanni) i la tortuga d’aigua ibèrica (Mauremys caspica).
Per les caraterístiques biogeogràfiques, el Baix Ebre és la residència de moltes espècies d’aus: el voltor (Gyps fulvus), l’esparver (Accipiter nissus) o l’àguila daurada (Aguila chrysaetos), totes elles sedentàries i localitzades als Ports, l’òliba (Tyto alba), el duc (Bubo bubo), el gamarús (Strix aluco), el picot verd (Picus viridis), la cuereta groga (Motacilla flava), migradora, la cuereta blanca (Motacilla alba) i el pit-roig (Erithacus rubecola), que és sedentari i nidifica en zones arbrades humides dels Ports, el tudó (Columba palumbus), el trencapinyes (Loxia curvirrostra) i el pardal comú (Passer domesticus).
El grup més abundant de mamífers és el dels que han adoptat un règim alimentari fonamentalment vegetarià, com ara l’esquirol (Scirius vulgaris), el liró comú (Elyomis quercinus) o el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus). Hi ha grups importants d’artiodàctils com senglars (Sus scrofa), a les zones de bosc, i cabres (Capra pyrenaica hispanica), a les parts altes dels Ports, protagonistes de la reserva nacional de caça creada el 1966. El 1971 es va introduir en aquestes muntanyes un reduït grup de muflons (Ovis musimon).
Respecte el espais protegits, el Baix Ebre té 25 874 ha incloses en el PEIN (26,2% de la superfície comarcal i que corresponen a terres que formen part dels parcs naturals del Delta de l’Ebre (que comparteix amb el Montsià) i dels Ports (que comparteix amb el Montsià i la Terra Alta), i als espais de les Serres de Cardó-Boix (que comparteix amb la Ribera d’Ebre), el Cap de Santes Creus, la Plana de Sant Jordi, els Barrancs de Sant Antoni Lloret-la Galera (que comparteix amb el Montsià) i les Illes de l’Ebre.
El delta de l’Ebre
L’Ebre travessa el delta en direcció W-E en una longitud d’uns 30 km, tot dividint-lo en dos sectors laterals. El curs del riu no té aquí meandres i solament es bifurca dues vegades, una al S de Jesús i Maria, per a formar l’illa de Gràcia, d’1,5 km de llargada, i una altra uns 8 km abans de la seva desembocadura, on forma les dues ramificacions de la gola de Tramuntana o del Nord i de la gola o riu de Migjorn, ramificacions que envolten pel N i el SW l’illa de Buda, encarada a la Mediterrània.
Administrativament forma part de 7 termes municipals: Amposta, Sant Carles de la Ràpita i Sant Jaume d’Enveja, que pertanyen a la comarca del Montsià, i Deltebre, l’Aldea, Camarles i l’Ampolla, que formen part de les terres de la comarca del Baix Ebre.
La superfície aproximada del delta és de 320,6 km2, el 64% dels quals corresponen al sector del sud, incloses les illes de Gràcia i de Buda, i el 36% al sector del nord. Les línies de delimitació són marcades a l’interior per una terrassa del quaternari tallada en talús, d’una altura de 3 a 5 m, a la qual és adossat el delta. Al lateral del N la separa- ció coincideix amb la línia que marca la Sèquia Número Dos i al lateral del S segueix l’antic Canal de Navegació de l’Ebre o d’Amposta, anomenat també Canal Marítim. Adossats al NE i SE dels dos sectors del delta apareixen uns istmes de sorra, la punta del Fangar i la de la Banya, que envolten, respectivament, les dues badies, la del port del Fangar (NE) i la del port dels Alfacs (SE).
Característiques morfològiques
El delta de l’Ebre, per les seves dimensions i varietat morfològica, constitueix l’accident costaner més singular de la Península Ibèrica i de les costes de la Mediterrània occidental.
Comprèn dues grans badies, el port dels Alfacs (S) i el del Fangar (N), a l’abric de sengles platges barreres, a més d’una sèrie d’estanys o llacunes interiors d’alta productivitat piscícola. La major part de les seves terres són dedicades a conreus d’arròs o hortofructícoles i per això és solcat per una complicada xarxa de canals i sèquies destinats a la irrigació i el drenatge. Tota la costa exterior forma una orla de platges amb àrees reduïdes cobertes de vegetació.
La característica morfològica més important del delta és el baixíssim pendent del relleu, que, en combinació amb el règim d’avingudes i la dinàmica costanera, ha influït dràsticament en el desenvolupament de les formes presents.
Les costes arenoses —a diferència dels litorals rocosos— han d’adaptar-se, a mesura que es van formant, a la dinàmica costanera prevalent a la zona geogràfica circumdant. Si s’aconsegueix un equilibri, hi romandran, i si no, desapareixeran. Això és així perquè tot canvi artificial en les condicions naturals del medi comporta una adaptació a la recerca d’un nou equilibri que, en cas de no ser possible, pot portar a la desaparició del tram costaner afectat. Els factors ambientals dinàmics (onatge, corrents i vents) donen forma als materials portats per l’activitat fluvial a la desembocadura.
El clima, la vegetació i la fauna
El delta de l’Ebre és una zona de valor extraordinari des de tots els punts de vista. L’aigua del riu determina que, a desgrat del clima mediterrani poc plujós que hi domina, constitueixi, en la seva major part, una extensa àrea humida. La seva vegetació es pot comparar a la de les àrees lacustres i d’aiguamolls de la part septentrional del litoral mediterrani. No es pot oblidar, però, que el delta de l’Ebre és situat en una latitud força més meridional que el delta del Roine i, fins i tot, que els aiguamolls de l’Empordà o el petit delta del Llobregat. Això fa que sigui més pobre que aquestes àrees en plantes centreeuropees i que les espècies més notables que s’hi fan siguin precisament plantes de significat geogràfic oposat, espècies que tenen el centre a l’Àfrica del Nord o a la part meridional de la Península Ibèrica. En alguns casos hom pot apreciar fins i tot alguna lleugera pinzellada tropical en la vegetació dels indrets humits del delta.
Probablement, si l’home no hagués destruït la vegetació originària, una part important del delta fóra coberta per bosc d’arbres de fulla caduca, d’aspecte i afinitat, doncs, més aviat septentrional. Sembla que seria principalment bosc d’àlber (Populus alba) i de salze blanc (Salix alba), dins el qual podrien aparèixer en petita quantitat el vern (Alnus glutinosa), el freixe de fulla petita (Franxinus angustifolia) i l’om (Ulmus minor), indicadors de terres que tendeixen a assecar-se durant l’estiu. Un lligabosc especial, de significat mediterrani meridional (Lonicera biflora), es troba en els petits fragments de bosc de ribera que s’han conservat fins ara. Les ribes de l’Ebre determinen l’extrem septentrional de l’àrea de distribució d’aquesta espècie. Els arbres i arbustos del bosc de ribera del delta són encara majoritàriament els de les terres mediterrànies del N, però l’estrat herbaci a les ribes de l’Ebre en general és molt pobre. A hores d’ara resta molt poc bosc de ribera; gairebé tot l’espai és ocupat per camps d’arròs.
Una part considerable del delta, especialment les terres inundables que hi ha al voltant dels estanys, és coberta, naturalment, per extensos canyissars i jonqueres. Una raça especial de canyís o senill, Phragmites australis ssp. ruscinonensis, que pot assolir 4 o 5 m d’alçària, és particularment freqüent als indrets on l’aigua és profunda. La raça ordinària, més baixa, se sol fer allà on l’aigua és més soma. Les jonques (Scirpus), la mansega o xisca borda (Cladium mariscus) o les boves o bogues (Typha) poden cobrir també grans extensions d’aiguamoll.
A la part perifèrica del delta, prop de la mar i allà on no arriba gaire l’aigua del riu, hi ha grans extensions de sòls salins, coberts d’una vegetació especialitzada. Les cirialeres o salicòrnies (Arthrocnemum fruticosum), mates de tija suculenta molt ramificada, pràcticament sense fulles, ocupen terres humides i molt salades. Les poblacions de joncs marins (Juncus maritimus) indiquen sòls humits, però sense tanta sal. Als sòls salats més secs es fa Arthrocnemum glaucum, una altra cirialera, acompanyada de vegades per Limoniastrum monopetalum, espècie meridional que no es troba enlloc més de Catalunya. Prats de plantatge marí (Plantago crassifolia) cobreixen sòls arenosos moderadament salins.
Un altre ambient, ocupat per una vegetació del tot diferent, però també especialitzada, és el de les platges arenoses, dels sorrals i de les dunes. El manteniment de la vegetació arenícola del delta, amb les seves dunes coronades de borró (Ammophila arenaria ssp. arundinacea) i amb les poblacions especials de vegetals adaptats a les condicions ambientals dels arenals, té un gran interès.
Mamífers, amfibis i rèptils són grups feblement representats al delta. Dels primers, encara queden exemplars de llúdria (Lutra lutra), la mostela (Mustela nivalis), un quiròpter freqüent (Pipistrellus pistrellus) i altres de menys comuns. Un amfibi, la granota vulgar (Rana ridibunda), és hoste habitual del delta. Tot i minvar molt llur població, hi ha dues espècies de tritons (Triturus marmoratus i Triturus helveticus) i tres de gripaus (Bufo bufo, Pelobates cultipes i Discoglossus pictus).
Ben diferent és la situació presentada per peixos i ocells. En efecte, una fauna prou rica i diversificada pobla, permanentment o temporalment, els diversos ambients deltaics. Hom hi ha detectat més de 40 espècies de peixos, i més de 250 d’ocells. Un 45% de les espècies ornítiques europees es poden trobar en algun moment de l’any a la zona, la qual representa una de les etapes fonamentals de les rutes migratòries de l’Europa occidental.
La fauna íctica ocupa els ambients del delta i les zones de contacte marí d’acord amb els cicles anuals i amb els gradients de salinitat. El component marí hi representa el 62% i abasta tant espècies pròpies d’estuari com accidentals marines. El 3% correspon a la fauna íctica pròpiament migratòria, representada per una sola espècie, l’anguila (Anguilla anguilla). L’ornitofauna hi és especialment rica, lògicament, en espècies aquàtiques i⁄o migradores. El conjunt d’aquests ocells, en efecte, representa una dotació d’uns 65 000 individus, 12 000 dels quals són limícoles i 45 000 anàtids i fotges. Les llacunes litorals i les marjals de la punta de la Banya i de l’illa de Buda són els indrets principals de cria, de repòs o de pastura d’aquests ocells.
Característiques del medi físic
A la superfície plana del delta la conjunció d’ambients fluvials i marins ha anat creant una sèrie d’ecosistemes que, juntament amb la influència d’un clima típicament mediterrani, caracteritzen aquest sector.
El cabal de l’Ebre varia molt estacionalment, i els darrers anys ha anat disminuint notablement. Així, les aportacions naturals de sediments que històricament han donat lloc a la desembocadura del riu, en un delta que s’endinsa 30 km en la mar, actualment resten detinguts pels pantans, i com a conseqüència s’ha produït una sèrie de processos d’erosió al llarg de la costa i especialment a la gola del Nord. El 1957 aquesta boca es va tapar i passà a ser la sortida principal el Galatxo o gola o golatxo de Sorrapa, que fou obert per una avinguda el 1937.
Un factor essencial que influeix en l’evolució del delta és la mar, i així les oscil·lacions en el seu nivell, d’uns 70 cm, provoquen variacions de salinitat, especialment als estanys, com també inundacions de les planures d’arena. L’efecte combinat de les grans crescudes del riu i els processos costaners regeix la distribució de la descàrrega fluvial.
D’altra banda, hi ha una altra sèrie de fenòmens que incideixen directament en les característiques del medi ambient deltaic i, concretament, en la salinitat de les seves terres. Un dels més importants és el de les capes subterrànies d’aigua salada, que, en ascendir, provoquen la salinització de les terres. Diversos factors, principalment climàtics, afavoreixen l’ascens per capil·laritat de les capes aqüíferes més subterrànies. La salinitat del terreny que en resulta és combatuda per mitjà de la inundació de les mateixes terres amb les aigües dolces procedents del riu.
Així, hom descobreix al delta un nombre important d’ecosistemes. En primer lloc, cal destacar els canals fluvials abandonats, que s’originen quan el riu deixa un llit fluvial funcional per a crear-ne un de nou. Aquests canals solen convertir-se en maresmes que ràpidament es rebleixen.
Un dels ambients de més interès ecològic és sens dubte el dels estanys o basses, amb un alt contingut de matèria orgànica. Els estanys deltaics es caracteritzen per forts canvis de salinitat entre els uns i els altres i en funció de les èpoques de l’any. Hi ha, però, greus problemes que afecten l’equilibri ecològic d’aquests estanys, principalment els causats per la reducció de llur superfície, a la pol·lució química, a l’eutrofització de les aigües i a la pesca abusiva.
Les planures d’arena que ocupen una gran part de les fletxes litorals que flanquegen el delta són característiques a l’illa de Buda. Es tracta d’àrees planes situades lleugerament per damunt del nivell mitjà de la mar i inundades parcialment per una prima làmina d’aigua.
Adaptades a aquests ambients es troben espècies vegetals i animals d’un gran interès, cosa que contribueix a incrementar el valor naturalístic del delta. Són zones ornitològicament importants l’illa de Buda i la punta de la Banya.
El Parc Natural del Delta de l’Ebre
El 1983 es creà el Parc Natural del Delta de l’Ebre. Té una superfície total de 7 736 ha, 3 979 de les quals corresponen a la comarca del Montsià (hemidelta dret) i 3 757 a la del Baix Ebre (hemidelta esquerre). Els objectius principals de la gestió del parc són la protecció i la investigació dels sistemes naturals que el componen, i també l’ús públic de l’espai.
Cal recordar que el delta de l’Ebre és la zona humida més gran del territori català. Amb els seus 320,6 km2 de superfície constitueix l’hàbitat aquàtic més important de la Mediterrània occidental, després del Parc Natural de la Camarga (Parc Regional Francès), i el segon de l’estat espanyol, després del Parc Nacional de Doñana.
El Parc Natural abraça les llacunes de les Olles, el Canal Vell, el Guerxal, l’Aufacada, la Platjola, la Tancada, l’Encanyissada, les illes de Buda i Sant Antoni, la península del Fangar, i també els ullals del Baltasar i els erms de Casablanca. Alhora, la península de la Banya i l’illa de Sapinya constitueixen territori de Reserva Natural. El Centre d’Informació del Parc Natural, situat al municipi de Deltebre, és un servei d’orientació als visitants sobre les zones més interessants que es poden veure segons l’estació de l’any. Adjunt a l’edifici del Centre d’Informació hom troba l’Ecomuseu, una masia on s’intenta reproduir tots els ambients del delta, naturals i humanitzats.
Les comunicacions
La xarva viària de la comarca és condicionada pel relleu majoritàriament muntanyós format pels Ports de Tortosa, al marge dret de l’Ebre, i les serres de Cardó i del Boix, a l’esquerra. De la mateixa manera, les serres de Vandellòs i del Boix deixen un fil molt estret seguint la costa, entre les serres de Cardó i del Boix i les de la Creu i de la Batalla, tot obrint un pas que permet comunicar el Perelló amb la Ribera d’Ebre, a l’altura de Rasquera.
Dos són els eixos que vertebren bàsicament la comarca d’acord amb aquests condicionants orogràfics: l’autopista de la Mediterrània o AP-7 i l’Eix Occidental.
L’autopista del Mediterrani segueix a la comarca del Baix Ebre un traçat paral·lel a la carretera N-340 fins a l’altura de l’Ampolla, des d’on continua paral·lela al traçat de la via fèrria. L’autopista disposa a la comarca de tres enllaços: el de l’Ametlla de Mar, el de Tortosa-Aldea i el d’Amposta, aquest últim al terme municipal de l’Aldea. Pel corredor litoral es troba amb la carretera N-340, que comença el seu traçat per la comarca a la serra de Vandellòs, al terme de l’Ametlla de Mar, i acaba al pont de l’Ebre, al terme d’Amposta. De la carretera N-340 surten una sèrie de carreteres que comuniquen la comarca amb els sistemes viaris de la rodalia. Prop del Perelló surt una carretera que connecta a l’altura de Rasquera amb l’Eix Occidental, donant així accessibilitat envers la comarca veïna de la Ribera d’Ebre. I hi ha a més una altra carretera que va de l’Ampolla a Deltebre.
L’Eix Occidental (C-12), anomenat també de l’Ebre, surt d’Amposta i arriba fins a Lleida i des d’allí segueix fins a Balaguer i Àger, vila després de la qual la carretera enllaça amb la C-13 que es dirigeix a França per la Vall d’Aran. L’Eix comença a la carretera d’Amposta a Vinallop, on entronca amb l’antiga carretera N-230, fins a la sortida de Xerta, des d’on, mitjançant un tram que segueix el curs de l’Ebre, s’arriba a Benifallet. En aquest poble i aprofitant la carretera de Tortosa a Garcia, hom pot arribar fins a Rasquera endinsant-se per la veïna comarca de la Ribera d’Ebre. Es considera un ramal d’aquest Eix la carretera C-42 de Tortosa a l’Aldea, que serveix de via de connexió entre aquests dos nuclis i també amb la N-340. D’altra banda, hom destaca la carretera de Xerta al Pinell de Brai (Terra Alta), antiga N-230.
La resta de la comarca es vertebra amb una sèrie de carreteres que comuniquen els altres municipis. La carretera de Xerta a Paüls dóna accés a certs indrets dels Ports de Tortosa. Les carreteres que surten des de Tortosa i formen un eix que comunica amb Roquetes, el barri dels Reguers i Alfara de Carles, constitueixen l’accés principal als Ports de Tortosa. Cal destacar, també, la carretera que comunica Roquetes amb la Sénia (Montsià) i la de Tortosa fins a Benifallet, que passa pel barri de Bitem i Tivenys i remunta el coll de Som fins a trobar-se amb l’Eix Occidental.
El traçat de la línia de ferrocarril del corredor mediterrani es caracteritza a la comarca del Baix Ebre pel seu traçat molt proper a la costa, la qual cosa provoca notables problemes a les poblacions de l’Ampolla, l’Ametlla de Mar i l’Aldea. El traçat d’aquest ferrocarril es desviava abans cap a l’interior a l’altura del poble de l’Aldea en direcció a Tortosa, per a arribar a aquesta ciutat i travessar l’Ebre vers Ulldecona. Al final del 1991 s’iniciaren les obres d’un nou traçat que connecta l’Aldea i Freginals de forma directa, l’anomenat corredor de la Mediterrània, que es va posar en marxa el 1997. Des de l’Aldea surt un ramal vers Tortosa. La importància del ferrocarril al Baix Ebre no està tant en la seva comunicació amb Tarragona com, sobretot, en la seva relació amb Barcelona.
La població
El Baix Ebre té mostres arqueològiques que confirmen l’antiguitat del poblament a la comarca. A la cova de la Mallada, situada uns 12 quilòmetres a l’W-NW del Perelló, a les Muntanyes de Cardó, hom troba l’assentament humà més antic de les comarques de l’Ebre.
La romanització va ser el període que féu créixer el tipus de vida urbana i les ciutats, les quals es convertiren en un dels agents més eficaços del procés romanitzador. Pels voltants de l’any 1000 aC es pot aventurar la fundació de Dertosa com a oppidum, i fou en temps de Cèsar que rebé el nom de Iulia i es transformà en municipi. A banda de l’existència de la ciutat de Tortosa, l’aparició d’algunes monedes visigòtiques a Paüls podria assegurar la presència d’un nucli de població. A partir de l’ocupació àrab, la vall de l’Ebre experimentà una gran densitat demogràfica.
Després de la conquesta de Tortosa l’any 1148 pel comte Ramon Berenguer IV foren atorgades pel comte rei i els seus successors una sèrie de cartes de poblament a alguns pobles de la comarca. El poblament d’aquestes terres fou prou difícil, i va caldre esperar gairebé mig segle per a veure una inicial activitat repobladora, que trigà un segle a consolidar-se. El fet de ser una terra fronterera propera als regnes àrabs convertí Tortosa en una plaça forta i en el centre d’una àrea de poca població.
Entre els segles XVII i XIX es produí una nova onada pobladora a les ribes del riu per raó de l’aprofitament dels regatges. El poblament del delta fou factible en el moment que foren eradicades les malaties endèmiques característiques d’aquestes terres d’aiguamoixos, com ara el paludisme, si bé, alguns segles abans, la importància de les incursions dels pirates també havia estat una causa afavoridora de la desertització humana d’aquests paratges.
La classificació dels municipis segons el volum d’habitants ha experimentat grans variacions des del 1857, tot i que aquestes variacions han afavorit més els municipis grans que no pas els petits. Entre el 1857 i el 1900 guanyaren en importància els pobles intermedis, que passaren de representar el 25% del total de la població del Baix Ebre a ser-ne el 35%. Els pobles petits també van créixer i, en canvi, Tortosa va perdre població. Tot i això, entre el 1857 i el 1900 va ser la tercera ciutat més important de Catalunya, després de Barcelona i Reus. A partir del 1900 la tendència de creixement s’invertí i es donà, cada vegada més, una polarització acusada entorn al gran municipi de Tortosa, el qual es va veure reduït en el moment en què, al final dels anys setanta del segle XX, se’n començaren a segregar els termes de Deltebre, l’Aldea i Camarles. Ja el 1950, la seva població representava la setena en importància després de Barcelona i les noves ciutats industrials de l’entorn. D’altra banda els pobles petits, que al final del segle XIX visqueren una relativa eufòria demogràfica, van veure com cada vegada es reduïen més, cosa que es potencià a partir dels anys seixanta del mateix segle, quan es va consolidar la tendència migratòria vers terres de més productivitat agrícola o centres industrials i de serveis, com ara la ciutat de Tortosa.
L’any 2005, el 45% de la població es concentrava a la ciutat de Tortosa, seguida de Deltebre (14,6%) i Roquetes (9,6%). Els termes de l’Aldea, l’Ametlla de Mar, Camarles, l’Ampolla i el Perelló representen un poblament del 24,4% de la comarca, mentre que Aldover, Benifallet, Paüls, Tivenys i Xerta, tots ells termes amb una població inferior, en representen el 5,9%. Finalment hi ha Alfara de Carles, que és l’únic municipi amb una població inferior al mig miler de persones.
Els municipis menys poblats de la comarca són al sector interior i muntanyenc. Llevat del terme de Xerta, que el 2005 tingué una població de 1 275, la resta del municipis interiors tenien en aquesta data un nombre d’habitants inferior al miler —Aldover, Alfara de Carles, Benifallet Tivenys i Paüls—. La dualitat entre l’interior i la plana deltaica és visible si hom classifica la població de cada municipi amb relació a l’altitud. Els termes de Tortosa, Roquetes, l’Ametlla de Mar, Deltebre, l’Ampolla, Camarles i l’Aldea estan situats per sota dels 100 m d’altitud sobre el nivell de la mar i és en aquests termes on alhora es concentra la dinàmica econòmica del Baix Ebre.
La població ha passat de 39 558 h (el 1857) a 74 962 h (el 2005), però aquest augment no ha estat homogeni i es poden establir distintes etapes en la seva línia evolutiva.
Una primera fase, que abraçaria els anys que van des de la data del primer cens modern fins a la darreria del segle XIX, es caracteritza per un augment moderat de la població. El creixement fou del 13% entre el 1857 i el 1897, xifra que l’acostava a l’índex de creixement del conjunt de Catalunya, per damunt fins i tot de la taxa provincial. Aquesta tendència positiva es manifestà sobretot als municipis de l’interior —el Perelló, Alfara de Carles, Benifallet, Paüls—, gràcies a la intensificació de l’agricultura de secà i la producció d’oli i garrofes, mentre que als termes de Tortosa i Xerta l’índex de creixement fou negatiu a causa, en part, de la incidència de les lluites civils i, en part, de les fams produïdes per sequeres i de les epidèmies. La tercera guerra Carlina (1872-75) també es deixà sentir negativament sobre les activitats productives i sobre la població. El 1885, el còlera, que penetrà per Xerta, afectà greument tota la comarca.
Una segona fase, que abraçaria el període que comprèn del 1897 al 1940, fou més dinàmica, tot i que finalitzà amb la crisi bèl·lica de la guerra civil de 1936-39. En una primera etapa, fins el 1920, hi hagué una marcada diferència entre els pobles de l’interior i els del sector del delta. Fou la franja deltaica la que experimentà un gran creixement, estimulat per la construcció i posada en servei del canal de l’Esquerra de l’Ebre (1908-12) i la consegüent ampliació de l’àrea regada, que permeté la gran expansió del regadiu, especialment de l’arròs. A les zones on l’agricultura predominant era el secà, amb prou feines es mantingueren els nivells de població que s’havien donat el darrer quart del segle XIX. Aquest subperíode estigué marcat, doncs, per un procés migratori a bona part de la comarca, i a la seva fi s’agreujà a causa de la grip de la darreria del 1918, que representà fortes pèrdues addicionals. El subperíode 1920-40 es definí per un creixement molt més atenuat en el conjunt comarcal, tot mantenint-se la mateixa diferenciació entre els municipis de l’interior, que continuaren perdent població, i els del delta. No es pot parlar d’una única causa que expliqui la davallada de tots els pobles interiors i que permeti parlar alhora del creixement demogràfic al delta. D’una banda, el relatiu bon moment pel qual passà l’agricultura durant les dues primeres dècades del segle XX es degué al gran creixement dels nuclis industrials catalans i, probablement, a les circumstàncies econòmiques que es produïren a Europa amb l’esclat de la Gran Guerra, les quals motivaren una puja general dels preus agraris, especialment dels productes de consum bàsic com eren l’arròs i l’oli. Sembla, però, que les lluites socials dels anys trenta afectaren els propietaris de secà, i la posterior manca d’adobs representà un cop dur per al conreu de l’olivera. D’altra banda, les baixes que es produïren al llarg de la guerra explicarien l’inici d’una certa regressió per manca de mà d’obra als pobles on l’economia agrícola es basava en els conreus de secà.
Una tercera fase, la del període de postguerra, abraçaria els anys compresos entre el 1940 i el 1955. El manteniment dels respectius nivells de població a la majoria dels pobles de la comarca s’explicaria pel retorn generalitzat cap a les zones rurals després dels primers anys de postguerra.
La quarta etapa comprèn el període que s’inicia amb l’obertura de les característiques econòmiques del règim estatal (1955) i arriba fins al padró del 1996. Aquest període es caracteritza per una minva continuada de la població comarcal fins el 1986 i un petit augment fins el 1996. El procés industrialitzador que es produí en la major part del país els darrers decennis del segle XX motivà que la comarca no solament perdés pes específic en el conjunt de Catalunya, sinó que també perdés població en xifres absolutes, llevat del cas del nucli turístic i mariner de l’Ametlla de Mar. Aquesta pèrdua es féu notar sobretot en els llocs que més van patir la crisi agrícola, sobretot en les produccions de secà, i per tant les localitats més afectades van ser les de la falda de la muntanya i més mal comunicades. El descens del municipi de Tortosa fou degut a la segregació dels municipis deltaics. A partir del 1986 la població remuntà i fins i tot Tortosa tornà a guanyar població.
Una cinquena etapa, del 1996 fins a l’actualitat, reflecteix un increment notable de la població, especialment a partir de començament del segle XXI.
La desigual distribució de la superfície comarcal entre els 14 municipis que constitueixen el Baix Ebre fa que al costat de termes de grans dimensions, com Tortosa (218,49 km2), Roquetes (136,93 km2) o el Perelló (100,67 km2), n’apareguin d’altres de petits, com Aldover (19,24), Xerta (33,36) o Camarles (25,16). Això fa que la densitat dels diferents municipis sigui molt desigual. Els municipis de menor densitat són els propers als Ports, que, alhora que han sofert un greu procés emigratori, tenen uns termes relativament extensos. Tortosa continua essent el municipi de major densitat.
S’ha produït, doncs, un procés de polarització de la població als nuclis més importants, amb un progressiu deteriorament dels de signe demogràfic negatiu. Tot seguint la grandària de les unitats municipals i la situació geogràfica hom destaca una major densitat als termes litorals i de la plana deltaica com Camarles, l’Ampolla i l’Aldea, mentre que no hi ha cap terme més interior i muntanyenc que superi la mitjana comarcal.
L’economia
L’agricultura
L’Ebre ha estat un dels elements més importants que han condicionat la producció agrària. A la comarca del Baix Ebre sempre han estat diferenciats el sector de secà, al rerepaís i a les zones muntanyenques, i el regadiu, a les vores del riu i a les planes.
Els conreus de secà són els més estesos a la comarca i ocupen les terres més allunyades del delta i de les ribes del riu, motiu pel qual és un tipus de conreu que es localitza als termes de l’interior; l’olivera n’és el més important. Al començament de la dècada del 1980, l’olivera representava més de tres quartes parts del conreu de secà i, malgrat la seva disminució, continuava essent perdominant al final del segle XX.
Els camps d’oliveres abunden en municipis amb poca disponibilitat d’aigua, principalment a Alfara de Carles, Paüls i l’Ametlla de Mar, i, amb una menor importància, als termes de Camarles i Benifallet. Associats al conreu d’oliveres hom hi trobava fruiters de secà com el garrofer, que destacava en terres de l’interior. El garrofer ha anat desapareixent. Les oliveres també poden anar barrejades amb altres conreus llenyosos de secà, com per exemple la vinya. Aquesta, al llarg de tot el segle XX, ha anat desapareixent al sector dels Ports de Tortosa i ha tingut una forta regressió sobretot en les darreres dècades. A distància de l’olivera, cal destacar l’ametller.
Les terres de regadiu són minoritàries a la comarca, però, així i tot, han augmentat durant el segle XX. Aquestes terres no creixeren a costa de les de secà, sinó que s’anaren guanyant al delta; eren terres que fins al segle XX romangueren ermes, dedicades a la pastura i a la recollida d’herba barrella. Als terrenys de regadiu cal destacar fonamentalment el conreu de l’arròs, que s’escampa pels municipis del delta des de l’Ampolla fins a Deltebre. A més, sobresurten les hortalisses, els cítrics i el farratge.
El conreu de cítrics va iniciar un període d’expansió al llarg de la dècada dels setanta. La productivitat menor dels conreus de secà comportà que es construïssin pous d’aigua per tal de potenciar-ne la seva introducció. Els cítrics es localitzen, preferentment, als termes riberencs de l’Ebre, tot i que no apareixen com a camps de cultiu intensiu, llevat de les terres que ocupen a Tivenys i Tortosa; els fruiters de fruita dolça han mantingut una relativa importància dins el total dels conreus llenyosos i sols n’ha destacat el de presseguers. Les hortalisses destaquen als municipis de Tortosa i Camarles. Moltes de les terres ara conreades per hortalisses eren antigament arrossars. Així doncs, pot haver-hi una rotació d’un monoconreu a un conreu intensiu.
La comercialització dels productes agraris segueix diferents camins segons el producte en qüestió, encara que, cada cop més, bona part d’aquestes tasques es fan des de les cooperatives, organismes fonamentals en la comercialització dels dos principals productes locals, l’oli i l’arròs. Els productes que van a la cooperativa tenen destinacions molt diverses abans d’arribar als consumidors.
La ramaderia
Tot i que la ramaderia sempre ha estat una activitat present al Baix Ebre, mai no ha predominat sobre l’agricultura, ja que les característiques de la terra i la presència d’aigua relegaven el pasturatge a les terres menys productives de l’interior. Durant la segona meitat del segle XIII, la ramaderia llanera va arribar a tenir importància a partir de la institució del lligallo, d’arrels sarraïnes. El lligallo, però, era el nom genèric que abraçava una sèrie d’institucions que agrupaven els propietaris de ramats.
El sector avícola és, sens dubte, el més desenvolupat i el més important del conjunt total de la producció ramadera del Baix Ebre. La cria d’aviram és present a tots els municipis, especialment a Tortosa, Roquetes, Deltebre i l’Aldea, i està molt repartida arreu de la comarca, majoritàriament en termes on no hi ha manca d’aigua. A banda de la cria d’aviram hom destaca la cria de bestiar porcí i de conills. Es pot esmentar a més la cria de bestiar oví, cabrú i boví, i una quantitat notable de ruscs, especialment al Perelló i a l’Ametlla de Mar. El bestiar equí hi és poc important, ja que la mecanització ha substituït la força animal.
La grandària del terme de Tortosa i la seva importància com a cap d’una comarca dedicada majoritàriament a les tasques del sector primari fan que bona part del conjunt ramader es concentri dins del seu municipi. La importància de la ramaderia en termes com l’Ametlla de Mar, Benifallet o Paüls és menor que a la resta de la comarca.
L’aprofitament del bosc, a pesca i la caça
La presència al Baix Ebre dels Ports de Tortosa i el massís de Cardó fa que el nombre d’hectàrees de bosc sigui important, tot i que, si bé la silvicultura té una gran tradició a la comarca, el sector productiu de fusta no depèn de la producció comarcal. Teòricament són aprofitats els boscos propietat de l’estat. En aquests boscos es fan sistemàticament tales de millora i neteja. Els boscos comunals i particulars no acostumen a ser objecte d’aquest tipus d’explotació.
La superfície forestal de la comarca és del 15,8% del total de la superfície del Baix Ebre. Les terres forestals ocupen extensions de municipis situats a l’interior de la comarca. El terme de Roquetes és el que disposa d’una major superfície de terres boscades. Els municipis de Paüls, Benifallet i Alfara de Carles concentren més d’un terç de la superfície comarcal de bosc del 36,5%.
L’activitat pesquera no es limita únicament a la producció pesquera marina, sinó que també n’hi ha a les basses deltaiques i a la desembocadura de l’Ebre. El port pesquer de l’Ametlla de Mar és el més important de la comarca i l’únic port exclusivament pesquer de Catalunya. D’altra banda, el port de l’Ampolla és a la vegada pesquer i esportiu.
Pel que fa al tipus de pesca, s’aprecia una gran diferència entre els dos ports. A l’Ametlla de Mar predominen les captures de peix, mentre que a l’Ampolla té una gran importància les captures de mol·luscs, gràcies, en bona part, a la instal·lació de vivers. La modalitat de pesca més estesa a la comarca és l’arrossegament, i l’especialitat que té més productivitat a l’Ametlla és l’encesa, mentre que a l’Ampolla només es pesca amb tresmall. El volum de pesca desembarcat al port de l’Ametlla de Mar representa un 90% del total de captures que es fan a la comarca. Del volum de pesca, el 83% són peixos, principalment llenguado i llúcera, mentre que els mol·luscs i crustacis només representen el 7% del global de captures. La comercialització del peix es fa a les subhastes que tenen lloc als ports, a les llotges de pescadors.
Paral·lelament hi ha un augment de la importància de l’aqüicultura, amb piscifactories a la zona del delta i a Campredó (Tortosa) i Alfara de Carles. La possible explotació de la badia del Fangar com a viver de mol·luscs també ha incrementat les expectatives de produccions més elevades.
D’altra banda, al Baix Ebre sempre hi ha hagut una gran afició a la caça, com ho demostra l’existència d’un nombre important de societats de caçadors. La comarca disposa de reserves privades i de reserves naturals. La reserva natural dels Ports de Tortosa, d’una extensió de 30 417 ha, fou creada el 1986. Després d’uns anys de política proteccionista i repobladora, la cabana d’animals s’ha incrementat notablement i s’ha donat pas a l’autorització de caça controlada. La reserva de caça de l’Encanyissada, amb 1 156 ha, té com a finalitat protegir el gran nombre d’espècies existents i solament és permesa la caça controlada de fotges i ànecs. A les planes i muntanyes baixes, la caça de conills, tords i perdius és permesa al llarg d’uns mesos i les societats de caçadors es preocupen de repoblar la comarca d’aquestes espècies.
La mineria i la indústria
La mineria mai no ha estat una activitat important a la comarca del Baix Ebre. Les principals substàncies que s’exploten són utilitzades com a àrids i productes bàsics per a la ceràmica i és el sector de la construcció el que presenta una major demanda. Encara que no hi ha grans explotacions mineres, la comarca disposa de recursos minerals, entre els quals cal esmentar les bauxites i argiles laterítiques dels municipis d’Alfara de Carles, el Perelló, Paüls, Roquetes, Tortosa i Xerta.
A la comarca hi ha diversos afloraments d’argiles que són explotats per a la ceràmica, entre els quals destaquen els jaciments de Sant Onofre (Tortosa) i les terrasses de l’Ebre. Les roques calcàries i dolomies són destinades a la construcció i ornamentació. En un altre temps s’explotaven jaciments a la zona de l’assut de Tivenys. La comarca també és rica en guixos, sobretot al llarg de la carretera de Benifallet a Rasquera, però solament són explotats petits jaciments per a la indústria de la construcció a la vall de Paüls. Les graves, utilitzades com a àrid en els formigons, són les explotacions més importants, i es localitzen al llarg de terrasses de l’Ebre i a les planes.
El sector secundari no té gaire importància a la comarca. L’origen de les empreses és majoritàriament de caràcter local, encara que se n’hi han instal·lat algunes d’àmbit estatal i de capital forà. Les branques que representen un cert grau d’especialització són sobretot les relacionades directament amb el sector primari, el qual no solament és predominant dins l’estructura productiva, sinó que determina l’organització de l’activitat industrial. El segon subsector en importància és el de la fusta i mobles. Unes altres branques que presenten un mínim grau d’especialització són el grup de l’electricitat i aigua, i el de la ceràmica i vidre, lligat a les pedreres i a la tradició d’aquesta indústria auxiliar de la construcció. En el sector energètic destaca la presència de dos parcs eòlics: el del Baix Ebre, situat al mont Buitaca (Tortosa) i el Colladetes (el Perelló).
Per branques d’activitat, el major nombre d’empreses correspon als sectors del metall, l’alimentació i la fusta. La indústria del metall és especialment important a Tortosa, Roquetes i l’Ametlla de Mar, seguida de l’alimentació, que es troba representada d’una manera homogènia a tots els municipis de la comarca, si bé en termes relatius sobresurt més als municipis petits.
El sector alimentari, lligat a la transformació de l’agricultura comarcal, ha experimentat una evolució intensa, ja que, a més de les activitats tradicionals derivades de l’oli i de l’arròs (Nomen Productes Alimentaris), els darrers trenta anys s’han desenvolupat les activitats relacionades amb l’avicultura i les empreses hortofructícoles. El sector de la fusta i el paper destaca sobretot al Perelló.
La distribució municipal del nombre total d’empreses presenta una concentració de l’activitat industrial de la comarca a Tortosa. Destaquen, també, el municipi de Roquetes en el tèxtil i el de Benifallet en la indústria auxiliar de la construcció. Així mateix destaquen iniciatives en altres activitats, com ara la indústria química i els productes farmacèutics.
El comerç i els serveis
El principal centre comercial i de serveis de la comarca és Tortosa, que no solament és el nucli indiscutible del Baix Ebre sinó que també exerceix una gran influència a les comarques veïnes, és a dir, al Montsià, la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, el Matarranya i el Baix Aragó.
Seguint una tradició multisecular, setmanalment es realitzen fires de venda ambulant a la majoria dels pobles de la comarca. A Tortosa hom celebra mercat setmanal el dilluns, i a més hi ha dos mercats municipals, el de Jesús i el Central. El dimarts se celebra mercat a Camarles, el dimecres a l’Aldea, el dijous a Deltebre i Benifallet, el dissabte a Xerta i el diumenge a Roquetes.
Pel que fa referència a les fires, el 1944 se celebrà a Tortosa per primer cop l’Expo-Ebre, fira de caràcter multisectorial, que té lloc entre el mes d’abril i maig durant 4 o 5 dies. Al mes de febrer, se celebra la Fira de l’Oli de les Terres de l’Ebre a la Raval de Jesús.
Hom celebra també fires a Deltebre, al Perelló, a l’Aldea, a Camarles, a Benifallet, al Mas de Barberans i a l’Ametlla de Mar. La Deltafira (Deltebre) té també caràcter multisectorial; inaugurada el 1980, manté una periodicitat anual, al maig. La Firabril (el Perelló) té els seus orígens al segle XVII i presenta una oferta d’apicultura, agricultura, ramaderia i serveis. És anual i s’obre al públic durant dos dies del mes d’abril. A l’Ametlla, durant el mes de març i amb caràcter anual, té lloc la Fira Alternativa dedicada a productes naturals i artesanals; al mes d’agost i també amb caràcter anual se celebra Firamar, dedicada a la pesca, la nàutica, el comerç i la gastronomia.
El sector terciari és important, sobretot al municipi tortosí, que aglutina un major nombre d’actius. Tortosa té un nivell de serveis suficients no sols per a la comarca sinó per a la resta de les poblacions de les Terres de l’Ebre. Així, per exemple, hi ha els tres únics centres hospitalaris comarcals.
Pel que fa a l’ensenyament primari, hi ha centres a tots els municipis, mentre que els d’ensenyament secundari són a l’Ametlla de Mar, Camarles, Roquetes, Deltebre i Tortosa. El centre més antic és l’Institut Politècnic de Formació Professional, encara conegut com a Escola del Treball de Tortosa, que començà a funcionar el 1929.
Com a complement d’aquesta oferta educativa cal assenyalar l’existència a Tortosa d’un Centre de Recursos Pedagògics del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. El 1984 es constituí l’Equip d’Assessorament i Orientació Pedagògica (EAP) per tal d’atendre les necessitats de les comarques que integren les Terres de l’Ebre.
El curs 1974-75 es creà a Tortosa un Centre Associat de la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED). Des del curs 1983-84 funciona amb seu a Tortosa l’Escola Universitària d’Infermeria Verge de la Cinta, depenent de la Universitat de Barcelona. També a l’Observatori de l’Ebre, situat a Roquetes, s’imparteixen cursos de postgrau depenents de la Universitat Ramon Llull. A Tortosa, com a seu del Bisbat, hi ha el Seminari Diocesà, on es fan classes de filosofia i teologia. També hi ha, des del curs 1974-75, una delegació del Conservatori Professional de Música dependent de la Diputació de Tarragona. D’altra banda, el 1952 es creà a Tortosa, amb seu a l’antic convent de Sant Joan i depenent de la Diputació de Tarragona, l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics.
El turisme
El sector del turisme té importància als municipis situats al litoral de la comarca (Deltebre, l’Ametlla de Mar i l’Ampolla), que ofereixen uns atractius de vacances i esbarjo, i també a la capital, Tortosa. Els darrers temps ha anat creixent la demanda de tot el que fa referència al turisme rural, al turisme d’aventura o a les activitats de contacte amb l’entorn natural. D’entre les rutes cal destacar la que transcorre per l’antiga via fèrria de la Val de Zafán. Pel que fa als establiments hotelers, destaca el Parador Nacional de Tortosa Castell de la Suda, dins el nucli vell de la ciutat. És important l’oferta de càmpings, que es concentren també als municipis litorals de l’Ametlla de Mar, l’Ampolla i Deltebre, i la d’apartaments. Aquesta oferta, que comporta una població de vacances o estiueig superior a la comarcal, atreu no solament forasters sinó també gent de la mateixa comarca, sobretot de Tortosa i dels municipis que l’envolten. D’un altre caràcter, però també lligades a la dinàmica del turisme comarcal, són les urbanitzacions de segona residència, que representen un turisme diferent al típic de la temporada d’estiu.
La cultura i el folklore
Les activitats culturals
La comarca del Baix Ebre disposa d’una sèrie d’entitats i grups culturals destacats, com ara el Casal del Centre d’Esports del Perelló, la Societat Cultural Sant Josep a Jesús, la Societat Cultural el Cerç a Paüls, la Societat Cultural Recreativa Unió Aldeana, el Casal Camarlenc, la Societat Cultural Esportiva i Recretiva de l’Ametlla de Mar, el Centre Parroquial de Sant Antoni i el Casal Municipal a Roquetes, el Casal de Xerta, fundat el 1911, i l’Associació Cultural de la Cava, que funciona des del 1950.
Quant a l’esport, la comarca del Baix Ebre disposa d’un important nombre d’instal·lacions i associacions. Els municipis amb una estructura destacada són Alfara de Carles, Deltebre, Roquetes i Tortosa. Dins del conjunt, hom destaca els ports esportius de l’Ametlla de Mar i l’Ampolla, el camp de golf de l’Aldea, les pistes d’ultralleugers de Camarles i l’Aldea i el camp de tir de l’Ampolla i de Tortosa. La proximitat del riu també ha potenciat esports de rem o natació als pobles riberencs i, d’altra banda, ha permès la realització de trobades populars esportives com la pujada en barca de l’Ebre o la cursa de natació Tortosa-Amposta. Un dels esports més arrelats a la comarca és el ciclisme, que es desenvolupa principalment als paratges naturals de la comarca com ara el delta o els Ports de Tortosa. Hom destaca, també, la importància d’esports com el windsurf.
Els mitjans de comunicació han estat presents a la comarca, sobretot concentrats a Tortosa. La premsa tortosina havia tingut força bel·ligerància al llarg del segle XIX i durant la primera part del XX. Els anys de la República hi hagué una activa associació de premsa presidida per Francesc Mestre i Noé, catalanista de tarannà liberal conservador, l’obra del qual fou totalment silenciada pel franquisme local. No és sinó durant l’efervescència cultural de la dècada del 1950 que hom pot parlar d’un ressorgiment de les publicacions tortosines. D’aquesta època daten la revista “Gèminis” i una segona època de “La Zuda”. El 1957 aparegué “La Voz del Bajo Ebro” (avui “La Veu del Baix Ebre”), que a l’empara de les institucions franquistes va portar a terme una tasca al servei dels sectors més dretans i oficialistes de la ciutat.
La situació de la premsa a la ciutat de Tortosa va canviar substancialment. Desaparegué “La Viva Veu”, publicació de caràcter progressista que s’editava mensualment, per transformar-se en el setmanari, després mensual, “Set Dies”. Al final del segle destacaven el diari “El Punt” (Edició Terres de l’Ebre) i els setmanaris “Ebre” i “La Veu del Baix Ebre”, amb seu a Tortosa. Alguns municipis, com l’Ametlla de Mar, Deltebre o Paüls, entre altres, editaven butlletins de caràcter mensual o de major interval. No es poden oblidar les diverses ràdios locals i els canals de televisió, aquests darrers presents a Tortosa, Roquetes i el Perelló.
La comarca disposa d’un ric llegat històric i d’un patrimoni natural, fet que ha possibilitat l’existència d’una sèrie de museus. A Tortosa hi ha el Museu Arxiu Municipal, fundat per iniciativa de l’arquitecte Joan Abril i Guanyabens el 1910 com a museu arqueològic, amb seu a l’antiga església renaixentista de Sant Domingo. A la ciutat hi ha també el Museu de l’Ebre, als estreps del pont del Mil·lenari, en el qual es mostra el paper que ha tingut el riu en el desenvolupament de les terres que solca. El Museu de la Catedral conserva, entre altres peces, objectes d’art sacre, d’orfebreria, esmalts, tapissos i còdexs il·lustrats. El 1991 s’inaugurà el Museu Jardí amb escultures de Santiago de Santiago dedicades a reproduir la figura humana.
A la comarca hi ha tres museus més: el Museu Municipal del Perelló, el Museu de Ceràmica Popular de l’Ametlla de Mar i, a Deltebre i depenent del Parc Natural del Delta de l’Ebre, l’Ecomuseu de la caseta de fusta, un espai habilitat per a recollir i explicar les riqueses del Parc Natural.
Al Baix Ebre hi ha tres arxius, tots tres localitzats a Tortosa: l’Arxiu Capitular, l’Arxiu Diocesà i l’Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre.
Tortosa disposa des del 1932 dels serveis que ofereix la Biblioteca Popular, emplaçada al Palau Despuig. Aquesta biblioteca, la més antiga de la comarca, té un fons bibliogràfic de 140 000 volums. El 1986 fou oberta una segona biblioteca pública. També tenen biblioteca el Seminari diocesà, el Centre de Recursos Pedagògics del Baix Ebre, l’Escola Universitària d’Infermeria i la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació. Els pobles del Perelló, Benifallet, Deltebre i Aldover disposen, així mateix, de servei de biblioteca.
El folklore
La situació fronterera de la comarca fa que el folklore del Baix Ebre presenti una sèrie de peculiaritats que el diferencien del de la resta de Catalunya, de manera que no és fàcil trobar tradicions com els castells, el ball de bastons o la sardana. A Benifallet és típica la celebració de la festa dels quintos, que es fa coincidir amb la diada de Nadal. A Tivenys se celebra la festa de Sant Antoni Abat, i a Xerta i Aldover és tradicional menjar la fogasseta el dijous gras. Com en altres municipis, a l’Aldea hom festeja el dia de la segregació, en aquest cas el 21 d’abril. A Xerta, el Dilluns de Pasqua és costum menjar la mona a l’assut. Deltebre celebra la diada de la segregació el dia 20 de maig. El diumenge de la segona Pasqua se celebra la festa de la Mare de Déu de l’Aldea, el Dilluns de Pasqua es fa un aplec a l’ermita de Sant Julià d’Alfara de Carles, i per Corpus a Xerta s’engalanen els carrers amb catifes florals i ornamentacions diverses. La diada de Sant Cristòfol se celebra tradicionalment als pobles de Roquetes, Xerta i el Perelló. A l’Ampolla, durant el mes de juliol, hom celebra la diada del musclo i la processó de barques per la Mare de Déu del Carme. Aquest mateix mes, el dia de Sant Jaume fan festa al Perelló i a Xerta, i al llarg de la tercera setmana té lloc la diada del rossejat a l’Ametlla de Mar. L’agost és tradicionalment el temps de les festes majors; coincidint amb la festivitat de Sant Roc se celebra a Deltebre la diada del Turista, i al llarg de l’estiu, però amb data variable, es fa la diada de l’Ostra del Delta a l’Ampolla. Al setembre es fa festa per Sant Miquel a Alfara de Carles, a l’octubre s’organitza a Roquetes una cursa popular, i al desembre, coincidint amb la festivitat de la Puríssima, se celebra a Camarles la diada de la Independència amb un dinar popular a l’ermita de la Mare de Déu de la Granadella.
La comarca del Baix Ebre gaudeix d’una llarga tradició musical, que té molt a veure amb la proximitat del País Valencià i amb les influències que en puguin venir.
La jota tortosina representa el folklore musical popular més arrelat; segons el folklorista Joan Moreira, el folklore tortosí baixà per l’Ebre o pel camí reial. Els raiers navarresos i aragonesos, quan transportaven la fusta pel riu, arribaven a Tortosa i anaven introduint la seva cançó popular; per aquest motiu, fins i tot ara, la jota tortosina mescla el català i el castellà. També la repoblació del delta, al segle XIX, amb pagesos valencians explica aquest contacte amb la jota.
A més de la jota hi ha altres balls populars com el punxonet, dansa elegant, el bolero i el fandango. Dels aspectes generals de la música folklòrica tortosina cal destacar les influències derivades del cromatisme oriental. Aquestes danses són acompanyades de la dolçaina i el tabal.
Entre els festivals cal esmentar el Tradicionàrius, celebrat a Roquetes, i a Tortosa la Festa del Renaixement.
La història del Baix Ebre i el Montsià
La prehistòria i l’antiguitat
Durant mil·lennis, l’Ebre no solament ha estat una font de riquesa per a la vida de l’home sinó que també ha representat una important via de circulació de pobles i cultures, els vestigis dels quals encara avui es troben repartits a banda i banda de riu.
Les dades de què hom disposa permeten reconstruir alguns dels aspectes que devien constituir el marc ambiental en què es desenvolupà la vida dels primers homes que poblaren el Baix Ebre i el Montsià al llarg del quaternari. Al Baix Ebre, al sector del litoral comprès entre l’Ampolla i Vandellòs, hi ha vestigis de platges fòssils amb restes de faunes marines.
Aquestes dades es poden complementar amb les que han aportat els resultats dels treballs sobre les formacions quaternàries del barranc de les Nines, al terme del Perelló. A la cova de la Mallada, situada a la serra de Cardó, pels volts de l’abric de Cabrafeixet, i al barranc de les Nines, que va a parar a la plana del Burgar, hi ha les restes d’ocupació humana que fins avui hom pot considerar més antigues d’aquestes comarques. Pel que fa al Montsià, s’ha trobat la figura d’un bòvid situat en posició vertical, a la serra de Montsià, a l’avenc conegut com a moleta de Cartagena, i una figura de cérvol amb un traçat molt semblant a l’anterior a la serra de la Pietat, els quals s’atribueixen al paleolític.
Hi ha molts més documents d’època neolítica. Hom té notícia d’alguns sepulcres de fossa als termes d’Alcanar, Santa Bàrbara i Tortosa (Mianes), i als voltants d’Amposta s’han trobat diversos conjunts d’enterraments que constitueixen veritables necròpolis. Esmentarem les del barranc d’en Fabre, del Masdenvergenc, del pla d’Empúries i del Molinàs, entre d’altres.
Els moments inicials de l’anomenada cultura ibèrica estan ja ben documentats a les necròpolis del Mas de Mussol i de la Palma, que mostren les formes d’enterrament i ens aproximen a molts altres aspectes d’aquesta cultura.
Aquesta visió sobre el poblament prehistòric de les comarques del Baix Ebre i del Montsià quedaria incompleta si no es prengués en consideració les pintures rupestres. En aquestes demarcacions o a les terres confrontants hi ha les estacions més importants de Catalunya on es conserven restes d’art rupestre. La major part de les representacions formen escenes de cacera, si bé n’hi ha també altres de dansa, de lluita etc., en les quals apareix la figura humana juntament amb la d’animals.
Pel que fa al món ibèric, cal centrar-se a l’època històrica, és a dir al període del qual ja es tenen documents escrits. Les dades que ens han arribat de les comarques més meridionals de Catalunya continuen essent molt minses. Això no obstant, no sembla haver-hi gaires dubtes que el Baix Ebre i el Montsià eren en plena Ilercavònia, és a dir al territori habitat pels ilercavons, tribu preromana citada en les fonts literàries a partir del segle I aC. Cal tenir en compte a més que a l’hora de parlar d’Ilercavònia hauríem de referir-nos també a altres comarques com les de la Ribera d’Ebre, el Matarranya, la Terra Alta i una part del Baix Maestrat.
La majoria dels autors estan d’acord que a partir del poble dels ilergets —el més important de les terres de l’interior, amb centre a la zona del Baix Urgell i amb capital a Ilerda—, cap al segle III aC, els ilercavons es replegaren sobre les terres de l’Ebre i es constituïren com a grup extrem d’aquells.
Tot allò relatiu a les formes d’habitació i d’enterrament, com també als diferents elements que componen la cultura material d’aquests pobles, es pot deduir de l’estudi dels diversos jaciments. No gaire lluny de la costa, hi ha localitzats una sèrie d’establiments, com la moleta del Remei, d’Alcanar, la Ferradura i les Ventalles, a Ulldecona, o el Bordissal, de Camarles.
El poblament ibèric de les comarques del Baix Ebre i el Montsià és poc conegut, però encara ho és menys la romanització i el món romà d’aquestes terres. Les dades trameses per les fonts literàries són molt escasses i gairebé totes fan referència a Tortosa.Tota aquesta informació queda, en certa manera, confirmada pel lot epigràfic repartit per diferents indrets de Tortosa i que aplegava unes 25 làpides amb inscripcions llatines, algunes de les quals molt fragmentades.
Com a complement de l’epigrafia hi ha també les dades aportades per la numismàtica. Si l’estudi de les fonts, l’epigrafia i la numismàtica encara no ha estat aprofundit, cal remarcar que la recerca arqueològica sobre jaciments romans en aquestes comarques tot just comença.
L’edat mitjana
El domini visigòtic i l’ocupació àrab
Manquen fonts directes que especifiquin el pas del món antic romà a l’altmedieval o època visigòtica en aquestes terres, per la qual cosa ens hem de cenyir a les generalitats més o menys conegudes.
El país va continuar amb l’antiga divisió i estructura, com ho demostra el fet d’aparèixer en els primers temps del domini visigòtic la diòcesi de Tortosa (516) i un primer bisbe Asellus, que el 540 assistí en representació de la diòcesi tortosina a un concili de Barcelona.
L’inici de l’ocupació musulmana del sector de Tortosa es degué fer aproximadament pel 717, després de vèncer la darrera oposició dels dinastes visigòtics, que confiaven en la línia de l’Ebre per a deturar el ràpid avanç àrab.
La ciutat i la regió de Tortosa oferien al·licients estratègics i econòmics amb vista a l’establiment d’un notable contingent musulmà en aquell lloc. En l’aspecte estratègic, bastiren el castell de la Suda de Tortosa. D’altra banda, l’aprofitament agrícola i la seva situació favorable per al comerç, a causa de la comunicació de la mar amb l’interior del país a través de l’Ebre, degueren ser factors importantíssims que expliquen la presència musulmana en aquest punt.
La implantació del sistema econòmic islàmic, de tipus mercantil, diversificà l’economia de base romana i així les activitats menestrals començaren a tenir un paper cada vegada més important. La propietat de la terra experimentà en molts casos un canvi de titularitat, no una divisió o fragmentació.
La història de Tortosa i del seu territori comença a ser més coneguda quan es desfà o entra en crisi el Califat, moment en què Tortosa adquireix un marcat protagonisme. Amb la crisi del Califat i la desintegració dels seus territoris apareix la taifa o estat independent de Tortosa.
La conquesta cristiana i la implantació de l’estructura feudal
Per als comtes de Barcelona el domini de les actuals comarques del Montsià i del Baix Ebre suposava l’ambiciós projecte de controlar la desembocadura de l’Ebre. Vers l’any 1050, en temps del comte Ramon Berenguer I (1035-76), es té coneixença d’un primer intent de conquesta que volia recuperar Tarragona i arribar fins a Tortosa.
Tres intents, tots ells sense èxit, es produïren en un curt espai de temps: un de Berenguer Ramon II, el 1092, i dos de Ramon Berenguer III, el 1095 i el 1097. A partir del 1131 Ramon Berenguer IV es va decidir a emprendre les conquestes de Tortosa i de Lleida, que per fi es convertiren en realitat els anys 1148 i 1149. La conquesta anà acompanyada d’una acció repobladora. El document de capitulació atorgat al desembre del 1148 pel comte Ramon Berenguer IV a la població musulmana de Tortosa deixa clara l’autoritat del comte en les terres conquerides, tot i que el tractament que reben els musulmans no és del tot desfavorable.
Un cop fixat l’estatut dels musulmans i dels jueus, el comte Ramon Berenguer IV inicià l’establiment de l’estructura feudal. Els agents de repoblació que actuaren a la zona del Baix Ebre i el Montsià foren bàsicament els ordes militars del Temple i de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem i els nobles laics catalans.
L’actual Montsià o espai situat entre l’Ebre i el riu de la Sénia degué quedar com a zona de ningú, una terra poc habitada i perillosa pel fet de confrontar amb el regne musulmà de València. El repoblament, amb l’aparició de petits nuclis a la comarca del Montsià, es realitzà durant el segle XIII.
Un cop estructurada la cúpula del poder, l’organització politicoadministrativa que hom implantà seguí el model català. El poder reial sobre els habitants dels nous territoris incorporats quedà reconegut per mitjà d’institucions com el batlle i el veguer, que eren els representants del comte o del sobirà, però el poder senyorial actuava lliurement i retallava o limitava l’esquema politicoadministratiu dels dominis reials.
Amb tot, el poder senyorial restà limitat per la importància que amb el temps va anar adquirint l’element popular de les col·lectivitats d’habitants. Aquesta importància de l’element popular era ja un fet a Tortosa a la fi del segle XII, quan es va desenvolupar un òrgan de justícia, la cúria, compost pels ciutadans més significatius, que compartia la jurisdicció amb oficials del comte i dels senyors. En la resta d’agrupacions rurals aquest poder popular s’anà introduint més lentament i en èpoques posteriors.
El poblament i l’economia als segles XII i XIII
Amb posterioritat a la capitulació concertada a Tortosa s’anà produint tot un llarg procés de repoblament d’aquest territori fins al riu de la Sénia. La instal·lació dels pobladors als diversos nuclis es va fer mitjançant carta de poblament dependent d’un senyor.
D’aquesta manera s’habità el lloc de Costumà, per la donació que el comte va fer a Berenguer Pinyol, originari de Benifallet. Els llocs de Cardó i Sallent foren concedits l’any 1207 per Ramon (II) de Montcada al cavaller Oliver Fuster, la vídua del qual els va traspassar el 1228 a Bernat Pinyol, descendent del senyor de Costumà. Aquests dos llocs passaren, a la fi de l’edat mitjana, al convent de Benifassà i, després, als carmelitans. El lloc de la Fullola fou registrat com a propietat dels Montcada, que el 1208 el donaren a Pere Nebot i, el 1216, a Arnau de Figuerola. La Fullola va passar a domini reial en temps de Jaume I. El comte també féu donació del castell de Camarles a Guillem Sunyer. L’impuls del Perelló fou degut a Jaume II (1294), que dóna carta de poblament per a 84 homes entorn de la Font del Perelló, terme que durant aquests segles va ser objecte de diferents litigis amb el terme de Tortosa. Alfama fou encomanada per Pere I a l’orde de Sant Jordi el 1201, però no va tenir mai gaire població i va desaparèixer a mitjan segle XVII.
A la banda dreta del riu, cal diferenciar els llocs situats a la muntanya i els del pla. Entre els primers hi ha el lloc de Carles (Castles), que havia estat donat pel comte a Pere de Sentmenat, i que rebé carta de poblament el 1237 de Ramon de Sentmenat. Proper a aquest nucli hi ha el lloc d’Alfara, que va absorbir població com a conseqüència d’una pesta que assolà Carles a mitjan segle XVI. L’única localitat que no es va poblar a costum de Tortosa fou Paüls.
La primera població de la comarca del Montsià que fou objecte de donació va ser Godall, ja el 1153, a Guillem de Copons, batlle de Tortosa. Veïna d’aquesta localitat és la Galera, impulsada per Jaume II el 1303, que la donà a Ramon de Centelles. Ja des del 1222 existia amb terme propi la vall de Barberà, que arran de la conquesta va passar a mans del bisbat tortosí. El domini d’Amposta és més complex. El 1309 fou donada a Pere de Sanaüja, la qual cosa va originar nombrosos conflictes amb Tortosa. Aquesta situació ve ser resolta per Pere el Cerimoniós, el 1365, en dir que Amposta tenia dos senyors, l’alodial i l’útil. L’evolució de l’Aldea anà lligada a la d’Amposta. En els temps de la conquesta havia estat donada pel comte a Bernat de Bell-lloc, però al principi del segle XIII es trobava sota el domini de l’Hospital i el 1258 quedà inserida en el terme d’Amposta. La Ràpita havia estat donada pel comte al monestir benedictí de Sant Cugat, però l’orde de l’Hospital va comprar-la el 1260. Vint anys després passà a jurisdicció reial.
La major part de la comarca del Montsià va ser possessió de l’Hospital en dos districtes, l’un a partir d’Amposta, i l’altre, d’Ulldecona, des del 1178. Així, els hospitalers van autoritzar les fundacions de la Sénia el 1232, Alcanar el 1239 i, en un segon intent, el 1252, Avensalles, o les Ventalles, el 1257 i Freginals el 1275. La localitat d’Ulldecona, el 1178, fou donada per Alfons I a l’orde de l’Hospital. El 1190 fou cedida a Ramon de Montcada, que li donà carta de població el 1223; l’any següent renuncià les seves possessions, que passaren a l’orde de l’Hospital, el mestre del qual autoritzà el 1274 el trasllat de la població al pla, fundació que van anomenar Ulldecona la Nova o Sant Lluc d’Ulldecona.
Tot i ser unes comarques amb poca població durant aquests dos segles, l’agricultura era insuficient per a poder-la abastar, la qual cosa sembla lògica a causa del trasbals de poblament i la consegüent escassetat de mà d’obra. Un cop superats els diferents entrebancs entre els principals propietaris de la zona, l’establiment del dret civil dels Costums de Tortosa el 1279 fomentà el conreu de la terra tot reconeixent el dret a la propietat dels pagesos i potenciant les noves rompudes. Les principals produccions eren les de blat, ordi, civada, cànem, oli i vi, al secà, i llegums i hortalisses, al regadiu.
Al costat d’aquesta agricultura en expansió hi havia una ramaderia poc important, sobretot per causa de la manca d’unes amples pastures. Juntament amb ramats ovins i equins, principalment, hom criava també animals domèstics amb una doble finalitat: l’alimentació i la contribució al treball del camp.
La pesca era una activitat molt important, tant la que es feia a la mar com al riu o als estanys o basses. Dels diferents medis aquàtics hom en treia peix i també sal. L’ofici de saliner anava lligat al de pescador, tasques considerades complementàries.
Els diferents boscos d’aquestes contrades també eren objecte d’una explotació regulada. Hom obtenia dels seus arbres, pins principalment, brea, quitrà i la fusta per a la construcció de vaixells.
La minsa indústria extractiva de la zona es basava en el jaspi, el qual s’extreia de les pedreres de la Cinta i del Miracle, situades als voltants de l’actual Raval de la Llet (Tortosa). Altres minerals eren la calç i el guix, utilitzats també en la construcció. La indústria manufacturera no era gaire important i anava íntimament lligada a les necessitats de la població. L’activitat que ocupava una major quantitat de mà d’obra eren les drassanes de Tortosa, les quals eren considerades de les més importants d’aquell moment, juntament amb les de Barcelona i València. El que ara s’anomenaria sector secundari es completava amb tot un ventall d’activitats transformadores de les primeres matèries del seu entorn. La comercialització d’aquests productes es feia a través d’aquests mateixos establiments. A més a més, Tortosa al segle XIII celebrava un mercat setmanal el divendres o el dijous.
L’Ebre no solament servia per a posar en relació tot el petit comerç de les dues comarques meridionals, sinó que, gràcies a la seva navegabilitat, era utilitzat per un comerç procedent fins i tot del Llenguadoc. A més, el port de Tortosa era lloc de pas per a la ruta mediterrània que arribava fins als ports nord-africans.
Aquestes relacions comercials van fer sorgir un nucli de banquers o canvistes jueus que tenien les seves taules al carrer i es dedicaven tant a canviar moneda com al préstec.
A Tortosa i, per tant, a tot el seu rerepaís confluïen, doncs, unes rutes marítimes, fluvials i terrestres que hi feien afluir productes diferents que circulaven en tots dos sentits, riu amunt i riu avall.
Les institucions i els Costums de Tortosa
Quan Ramon Berenguer IV conquerí la ciutat de Tortosa imposà un règim distint del que aleshores hi havia als altres territoris catalans, ja que la nova situació li oferí l’oportunitat de governar amb el suport de la burgesia. Per tal d’aconseguir aquest propòsit dóna la carta de poblament del 1149, on disposà un ampli règim de llibertats i franqueses per als seus habitants.
Arran de la conquesta, el comte havia previst un doble procediment per tal de solucionar els plets judicials. Així, dels assumptes que es plantejaven entre els ciutadans s’ocupaven els prohoms, successors dels antics homes bons. El problema més greu es produí, però, en les qüestions que enfrontaven la universitat o comú i la senyoria, cosa que donà lloc a un extens període de disputes que es clogué amb la redacció dels Costums.
L’existència de dues màximes autoritats fou un entrebanc que no se solucionà fins a la redacció dels Costums de Tortosa (1272), en què es decidí que totes dues autoritats serien una sola persona de designació reial. Les dues màximes autoritats de govern eren el veguer i el batlle. El primer, elegit pel mateix comte, estenia el seu domini a tot l’àmbit de la vegueria de Tortosa i tenia jurisdicció preventiva, judicial i administrativa. La funció del batlle era lleugerament més restringida que la dels veguers, com també ho era la seva jurisdicció territorial. Exercia una funció militar, fiscal i administrativa, a més de presidir les reunions del consell.
L’estructura municipal de l’època es completava amb la universitat, que representava tots els veïns, o els caps de casa. D’aquestes universitats sortien els magistrats anomenats cònsols o paers, que exercien el poder executiu del municipi. Hi havia també un cos d’assessors (consellers) i els ja esmentats prohoms. Tota aquesta estructura de poder municipal s’organitzà i es consolidà des la darreria del segle XII fins al regnat de Jaume I. Bé que existeixen costums no escrits, a Tortosa, a partir del 1277, no hi hagué més costum jurídic que el costum escrit.
L’enfrontament entre senyoria i ciutadans era afavorit pel fet de tenir els ciutadans tan àmplies llibertats donades pel comte Ramon Berenguer IV, i estar la senyoria dividida entre el Temple i els Montcada des del 1181. A partir del 1277 la conflictivitat entre senyors i ciutadans ja no tingué la virulència anterior. El Temple i els Montcada deixaren de tenir senyoria sobre Tortosa i el rei recuperà íntegrament la ciutat.
Certament, el codi dels Costums resulta excessiu per al territori de la vegueria de Tortosa; tanmateix, sembla que el codi s’havia fet pensant en un territori més ampli: l’anterior domini ilercavó, el regne de la Tortosa àrab, l’antic bisbat.
El marc històric als segles XIV i XV
L’expansió mediterrània de Catalunya es veié truncada al començament de la quarta dècada del segle XIV, en què la pesta provocà una forta crisi demogràfica de la qual el Principat no ressorgí fins a la darreria del segle següent, un cop acabada la guerra civil contra Joan II. Però les conseqüències de la pesta no foren gaire greus en aquestes terres, ja que eren poc densament poblades.
En aquesta època arrencà una ofensiva senyorial en dues direccions: una que exigia tots els drets de caràcter senyorial i l’altra que reclamava d’establir nous pagesos en els masos rònecs.
Però el conflicte més greu fou la guerra que va mantenir Joan II contra la generalitat de Catalunya. El Principat declarà la guerra a Joan II i es produïren enfrontaments a moltes poblacions com Ulldecona, Amposta (el castell de la qual fou destruït) o Tortosa. La caiguda de Tortosa, el 17 de juliol de 1466, en marcà el final per a les comarques meridionals.
El segle XV es clogué amb dos esdeveniments molt importants per a tot el Principat, un dels quals, la guerra dels Remences, no tingué gaire incidència al Baix Ebre i al Montsià a causa de les àmplies llibertats de què havien gaudit des de la conquesta. El segon fet, l’expulsió dels jueus el 1492, sí que es va reflectir més a Tortosa i a les altres localitats on la colònia jueva era una part fonamental, especialment dins l’estructura econòmica.
La població i l’economia als segles XIV i XV
Catalunya entrà al segle XIV en una fase expansiva pel que fa al ritme demogràfic, iniciada ja al segle anterior, expansió que es veié tallada per la Pesta Negra del 1348, de la qual no coneixem xifres referides a aquestes comarques. No hem d’oblidar, però, que el port de Tortosa era escala en la navegació mediterrània i que les poblacions portuàries eren les que patien més les conseqüències de les pestes. Amb la pesta i les males collites anteriors, que provocaren fams, començà un nou període de tendència clarament recessiva. Malgrat tot, la població era encara de 1 839 focs l’any 1365, però al llarg de la segona meitat del segle la recessió continuà deixant-se sentir i es passà als 1 662 focs del fogatjament del 1380.
Aquesta població representava, però, una de les densitats més baixes de Catalunya, encara que des del segle anterior s’havia iniciat el procés de poblament d’una àmplia part del territori que comprenen aquestes comarques. Dins aquest context cal remarcar que el pes del terme de Tortosa era molt important.
La primera meitat del segle XV significà una petita inflexió en aquesta línia decadent, malgrat que es van anar repetint les mortíferes malalties. Les conseqüències d’aquest procés queden reflectides en el fogatjament del 1497, en què es nota una diferència respecte al conjunt del Principat ja que, mentre que aquest havia anat perdent més de 100000 pobladors, les comarques del Baix Ebre i el Montsià havien augmentat llur nombre d’habitants en el decurs dels darrers cent anys, de resultes del fet repoblador. El nombre de focs el 1497 era de 1 744, repartits en els 1 237 del Baix Ebre i els 507 del Montsià.
Al Baix Ebre i el Montsià les conseqüències de la depressió no foren tan sagnants com en altres comarques, per causa del menor volum poblacional i del fet que es veien beneficiades pel comerç de gra aragonès que baixava per l’Ebre.
El conreu de cereals era fonamental en l’agricultura del moment, però el cert és que la producció de blat d’aquestes comarques era insuficient per a abastar la població, la qual havia de fer-ho aprofitant aquest comerç. A més de cereals, com el blat i la civada, hom conreava altres productes de secà, com vinya, olivera, garrofer, safrà, cànem, lli, cítrics i sucre a Xerta. Al regadiu destacaven els fruiters, els cítrics i les hortalisses; des del segle XIV es coneix algun intent de conreu de l’arròs a les aigües estancades del delta, però encara trigà gairebé cinc segles a ser considerat un conreu profitós.
La ramaderia s’incrementà al segle XIV, sobretot l’oví. Per a aquests ramats hom va anar ampliant la xarxa de lligallos o carrerades per tal d’acollir a l’hivern el bestiar procedent del Baix Aragó i el Maestrat. Es van produir nombrosos conflictes entre unes localitats i altres per l’aprofitament de les pastures i de les basses per a l’abeurament, com va succeir entre Tortosa i el Perelló. A més de l’oví hi havia boví, conills i aviram. D’altra banda, també tenia importància l’extracció de la mel.
La pesca al riu i a la mar era ben reglamentada, tant a l’assut com a les goles de l’Ebre. Les espècies que s’obtenien en més quantitat eren la saboga i l’esturió. Els boscos tenien una vàlua considerable per a l’economia i, a més, eren abundants. L’aprofitament de la fusta fou tan important, que ja des del començament del segle XIV s’iniciaren les mesures per tal d’evitar la destrucció continuada dels boscos, tot coincidint amb l’expansió naviliera per la Mediterrània i la depredació dels ramats. La sal es començà a explotar al segle XIII i el seu comerç adquirí una gran importància a partir del segle XV.
L’eix fonamental de tot aquest període fou l’aprofitament de l’Ebre com a mitjà de transport, fet que significà un tràfic continu del qual es beneficià molt especialment la ciutat de Tortosa. Al llarg de l’Ebre hi havia un comerç gairebé unidireccional, ja que aquesta via era molt poc utilitzada en sentit ascendent a causa de les dificultats físiques. En aquest comerç sobresortien dues produccions: el blat i la llana.
Hom comerciava també amb olis de la comarca i, en menor proporció, amb aiguardents, garrofes i altres productes primaris com la sal. A Tortosa se celebraven dues fires anuals des de la darreria del segle XIV (1374), que tenien lloc per Pasqua de Resurrecció i al principi de novembre, i duraven tres setmanes. També se celebraven fires a Ulldecona.
L’edat moderna
La població i l’economia als segles XVI i XVII
Els segles XVI i XVII foren d’un important creixement demogràfic al Principat. A les comarques de l’Ebre l’increment de la població va ser petit. Al final del segle XV, el 1497, al Baix Ebre es comptabilitzaren 1 237 focs, i 507 al Montsià. Dos segles després, el 1718, el Baix Ebre tenia 1 405 focs, i 779 el Montsià. A mitjan segle XVI, el fogatge del 1553 dóna 1 307 focs per al Baix Ebre i 592 per al Montsià, i el del 1568, 1 103 i 564 focs respectivament. Aquestes fluctuacions indiquen una caiguda de la població en la segona meitat del XVI, més forta al Baix Ebre que al Montsià, i una lenta recuperació posterior fins el 1718. La comparació amb les xifres globals del Principat porta a concloure que les fams, les pestes i les guerres degueren ser més fortes en aquestes terres, o que les comarques de l’Ebre no participaren en el procés de creixement demogràfic que es produí en el conjunt del territori català.
Les pestes foren nombroses; consten les dels anys 1525, 1547, 1572 i 1608, i la pesta bubònica del 1650, que només a Tortosa causà més d’un miler de morts. Aquesta epidèmia també afectà Miravet, Alcanar i Ulldecona. Les guerres tampoc no foren absents.
Amb tot, com que aquests fenòmens també afectaren la resta de Catalunya, cal cercar en altres causes l’explicació de les grans diferències entre les comarques de l’Ebre i les de la façana litoral catalana. Una d’aquestes explicacions parcials és la forta immigració d’origen francès que omplí els buits que, des de mitjan segle XIV, havien deixat en la demografia les pestes i la crisi econòmica i social. Aquestes comarques, les més allunyades de França, eren una àrea poc poblada. Les seves terres encara no havien estat rompudes com en altres indrets de Catalunya, el delta encara no havia estat conquerit, el paper comercial de Tortosa i de l’Ebre com a eix s’havia afeblit sensiblement i no s’havia desenvolupat una indústria manufacturera. Totes aquestes circumstàncies les apartaren del creixement demogràfic i de la recuperació econòmica del segle XVII. D’altra banda, la costa de les comarques de l’Ebre no era gens segura. Els atacs que des de la mar feien els pirates turcs i barbarescs eren tan freqüents que la convertien en inhabitable.
Tanmateix, les crisis de subsistència típiques de l’Antic Règim que es patien al Baix Ebre i al Montsià incidien amb menys força que en altres indrets de Catalunya per l’existència d’una economia de base agrícola i pel fet de trobar-se travessades per la ruta comercial del blat i d’altres produccions procedents d’Aragó.
L’agricultura continuava essent l’activitat econòmica primordial. Al secà, la producció de blat continuava essent escassa, la qual cosa feia augmentar el perill de les fams i l’interès pel control del comerç de blat per l’Ebre. Més producció i més qualitat tenia l’oli que es produïa en aquestes comarques. Dins les produccions de secà adquirí un cert desenvolupament el garrofer, sobretot als pobles litorals. De l’augment dels conreus de regadiu és un exponent clar el nombre de masos o alqueries que es van construir. Al terme de Tortosa n’hi havia més de 300. Aquest increment de la superfície regada es produí gràcies a la construcció de sínies, sobretot a Tortosa, Amposta i Alcanar. La ramade- ria tenia una importància molt inferior respecte a l’agricultura. El bestiar que més ingressos proporcionava eren les raberes d’ovelles que procedents d’Aragó i el Maestrat pasturaven en aquestes comarques durant l’hivern, la llana de les quals era exportada a través del port de Tortosa.
El transport de la fusta per l’Ebre encara era una activitat important, tot i que les comandes per a la construcció de vaixells a les drassanes tortosines havien minvat. La pesca continuava essent abundant, tant a la mar com al riu. Una de les espècies més preuades era la saboga, que es pescava des de les boques de l’Ebre fins a l’assut de Xerta. A la mar es pescaven tonyines, molls i llagostins. Entre el riu i els Alfacs es pescava molt a la llacuna en què s’havia convertit l’antic Port Fangós. Al delta eren abundants l’herba barrella, la sosa i la solsora. D’altres explotacions anaven decreixent, com la sal, i el comerç del safrà, que s’havia iniciat al segle XIV, va cessar al XVII.
La transformació dels productes primaris era important. Es treballava la fusta de boix i d’olivera, a més dels pins, però l’activitat a les drassanes havia disminuït. Una indústria que tenia més incidència en l’àmbit català era la producció de sabó, gràcies a l’abundància de l’oli d’oliva i a l’existència de les herbes de ribera. Pel que fa a la indústria tèxtil, la més important era la de la seda, facilitada per la gran presència de moreres. Tradicionalment hom treballava la palma a les localitats de l’interior, com Benifallet o el Perelló. Era prou coneguda també l’aigua de tarongina de Tortosa.
El comerç atlàntic significà el desplaçament de la Mediterrània com a centre d’aquesta activitat, i l’afebliment de la ruta comercial per l’Ebre esdevingué un fet irreversible.
La recuperació que es produí a Catalunya ja el darrer quart del segle XVII va començar pel camp i no per la ciutat, a causa de l’augment demogràfic i, per tant, d’una major mà d’obra i de l’acumulació dels beneficis agrícoles. Malgrat això, l’agricultura del Baix Ebre i el Montsià no tingué un impuls suficient per a crear un comerç propi. Un obstacle ben important en el possible desenvolupament comercial fou la continuada pirateria.
Ja al segle XV, però sobretot al XVI i una mica encara al XVII, les costes de l’Ebre es trobaven indefenses i molt exposades als atacs dels pirates turcs i barbarescs. Molt poca gent s’atrevia a habitar prop de la costa. Amposta i el Perelló foren saquejades diverses vegades. En la dècada de 1560-70 es començaren a construir al llarg de la costa nombroses torres defensives. A la segona meitat del segle XVI, al perill dels pirates s’afegí el dels bandolers. Les principals causes del bandolerisme al Baix Ebre i al Montsià eren la crisi econòmica i la misèria. Però cal destacar també les majors possibilitats de saqueig derivades del desplaçament de l’or i la plata americans. Les mesures més sistemàtiques de lluita contra el bandolerisme d’aquestes comarques s’adoptaren al començament del segle XVII, amb la constitució de la Unió i Concòrdia, un sistema de defensa mancomunada.
Després d’un segle ple de males collites, fams i pestes, el XVII començà amb l’expulsió dels moriscos de Catalunya, duta a terme el 1610. Eren acusats de no haver deixat la seva religió malgrat haver estat batejats, d’estar en connivència amb els pirates barbarescos que atacaven les costes mediterrànies o de dedicar-se ells mateixos al bandolerisme.
Els moriscos que vivien al llarg de l’Ebre català eren pocs, i els expulsats en constituïen una petita proporció entorn del 18%. Pel seu nombre reduït i, probablement, pel seu caràcter pacífic i perquè estaven molt integrats en els pobles on vivien, foren defensats pel bisbe Pedro Manrique i, pel que sembla, també pels terratinents, que hi tenien una mà d’obra més dòcil i més explotable que la cristiana. Contràriament al que passà als regnes de València i Aragó, l’expulsió dels moriscos d’aquesta zona no suposà un afebliment sensible per al conjunt de l’economia.
La guerra dels Segadors, la guerra de Successió i el decret de Nova Planta
La guerra dels Trenta Anys, que assolà Europa des del 1618, i els intents del comte duc d’Olivares d’uniformitzar tots els regnes hispànics tingueren les seves repercussions a Catalunya amb la presència de tropes castellanes. Els abusos de l’exèrcit provocaren alçaments populars que van culminar amb el motí del Corpus de Sang a Barcelona, el 7 de juny de 1640. Un mes i mig després, les capes populars de Tortosa s’aixecaren contra les autoritats que defensaven la política del govern central i contra la presència de tropes a la ciutat.
A la tardor del 1640 les tropes de Felip IV de Castella entraren a Catalunya, passaren per Alcanar i Ulldecona i el 23 de novembre arribaren a Tortosa, on foren acollides amb goig per les autoritats i la noblesa local. El 27 del mateix mes començaren les operacions militars per dominar la zona. Al principi de desembre, després de deixar guarnició a Tortosa, el marquès de Los Vélez inicià l’avanç cap al nord. El primer intent seriós de conquerir Tortosa per part de les tropes franceses fou a la primavera de 1642, amb l’establiment del setge francès a l’esmentada ciutat i la presa d’Ulldecona. Tanmateix, no van prendre la ciutat fins al juliol del 1649. L’ocupació francesa durà fins al desembre del 1650.
A la mort del rei Carles II (1700) es plantejà un conflicte successori, ja que aquest monarca no tenia descendència. Es nomenà rei d’Espanya Felip de Borbó davant de Carles, arxiduc austríac. Catalunya es pronuncià a favor de l’arxiduc Carles, fet que portà a l’esclat del conflicte. Els darrers dies de setembre del 1705 les tropes catalanes entraren a la ciutat de Tortosa i el territori restà a les seves mans. Al juny del 1708 els borbònics es presentaren a les Terres de l’Ebre. El duc d’Orleans posà setge a la ciutat de Tortosa i l’ocupà el 15 de juliol. Quan tot el territori restà en mans del borbònics, fou annexionat al País Valencià tot separant-lo de Catalunya. S’instaurà per primera vegada la figura del corregidor, que depenia directament del rei. Els nous càrrecs ja no eren d’extracció popular i anuals, sinó que depenien del poder reial.
Amb el decret de Nova Planta que reestructurà el govern de Catalunya, el territori de la vegueria de Tortosa retornà al Principat, passà de ser vegueria a ser corregiment de Tortosa i perdé, sobretot, autonomia municipal.
La població i l’economia al segle XVIII
La Catalunya del set-cents es caracteritza pel creixement demogràfic i per la recuperació econòmica. Les causes de l’increment demogràfic són múltiples. Les fams ja no eren tan freqüents, la pesta quasi havia desaparegut, l’emigració havia minvat, les guerres eren menys destructores i més espaiades, la nupcialitat esdevingué més precoç i la natalitat augmentà. Entre les causes econòmiques destaca el paper de l’agricultura. S’estengueren les terres conreades de les voreres dels rius i dels vessants de les muntanyes, s’intensificaren els conreus i s’especialitzà la producció (vinya, arbres fruiters, morera, arròs). Les contrades de la façana litoral incrementaren la seva població per la represa comercial. En desaparèixer la pirateria, la costa es tornà més segura. Al principi del segle XVIII hom fundà les Cases d’Alcanar, i cap a la fi, la ciutat de Sant Carles de la Ràpita. L’expansió de l’agricultura també fou notòria al Baix Ebre i al Montsià.
Tot això pot explicar que la població del corregiment de Tortosa es tripliqués entre el 1716 i el 1787. Segons la Descripción d’Aparici de l’any 1708, el Baix Ebre tenia 1 451 cases, 1 161 de les quals a Tortosa, és a dir, el 80%. Passada la guerra de Successió, en el fogatge del 1718 el Baix Ebre té 1 418 cases i 6 601 h. És sorprenent que tant Tortosa com Amposta perdin cases, mentre que el Perelló en guanya. En aquest mateix fogatge el Montsià té 2 958 h.
La major part de la població continuava concentrada al voltant de la capital i a les riberes de l’Ebre, mentre que els pobles de muntanya eren poc poblats. Dels 16 022 h del corregiment de Tortosa el 1718, es passà a 48 416 el 1789, és a dir, la seva població es triplicà en un període de setanta anys. Malgrat aquest enorme increment, el volum de població de les dues comarques continuà essent molt baix si el comparem amb el de les altres comarques litorals catalanes.
D’altra banda, el segle XVIII presentà una sèrie de millores a les Terres de l’Ebre, però la riquesa bàsica continuà essent l’agricultura. Al llarg del segle es posaren en explotació uns 18 000 jornals de terres mediocres. Les terres de secà també experimentaren un creixement, com es dedueix de la colonització de terres de Santa Bàrbara, Freginals i Masdenverge durant els dos darrers terços de segle. L’agricultura de secà es basava en l’olivera, el garrofer, els cereals i la vinya. L’oli no era un producte que s’exportés lluny, però donava beneficis suficients. Barcelona era el seu màxim comprador.
Una altra forma de riquesa la constituïa la fusta que sortia dels Ports de Tortosa. Fins al començament de segle la seva explotació havia estat força racional, però la necessitat de nous vaixells i les rompudes modernes anaren esgotant aquesta forma de riquesa.
Les dades de què disposem no són gaire clares pel que fa a la ramaderia. Els ramaders potser tenien raó de retreure a les noves rompudes i a la pèrdua de privilegis l’encariment de la manutenció dels ramats. Però la raó contundent de la minva de la ramaderia fou el retrocés de la llana com a primera matèria tèxtil davant el cotó i la seda.
Fou en el sector de la producció industrial on les Terres de l’Ebre s’anaren separant de mica en mica d’altres zones del Principat. Mentre que en altres llocs de Catalunya la manufactura anava avançant i es consolidava el que havia de ser la base de la propera industrialització, en aquestes terres es mantenien les indústries tradicionals, que un segle després van haver d’anar plegant davant la compètencia de les indústries de fora. Durant el segle XVIII hi havia indústries de transformació dels productes agraris, sobretot molins d’oli i farina. A més hi havia diferents indústries de fabricació d’espardenyes, aprofitant el cànem, l’espart i el lli que es produïa. La indústria de la seda també hi era present. Les terrisses i els aiguardents eren altres activitats de transformació en llocs com Amposta, la Sénia, Alfara, la Galera i Ulldecona. Finalment, cal no oblidar les salines, que ja des de l’edat mitjana foren una font de riquesa.
Durant el segle XVIII les Terres de l’Ebre encara tenien un pes important dins el comerç català. Per l’Ebre baixava el blat d’Aragó, que es reexportava a Barcelona i a altres ports. La ciutat de Tortosa encara gaudia d’una certa importància en el món comercial català i pel seu port entrava i sortia un gran volum de mercaderies. El tràfic comercial d’aquestes terres es feia sobretot per mar i preocupava la navegabilitat per l’Ebre.
Quan el 2 de febrer de 1778 s’establí la llibertat de comerç amb Amèrica, els ministres de Carles III cregueren oportuna la construcció d’un gran port al S de Catalunya per a aquest tràfic. Això comportà el naixement del port i la ciutat de Sant Carles de la Ràpita.
La societat d’aquestes comarques no canvià la seva estructura durant el segle XVIII. Continuà essent una societat d’Antic Règim, una societat agrària amb un tipus de poblament dispers.
El segle XVIII acabà sense haver-se consolidat els intents de redreçament insinuats al llarg de la centúria. La Guerra Gran, malgrat la seva llunyania, representà la seva cloenda, mentre que la guerra del Francès inicià el nou segle i causà un greu daltabaix en l’economia d’aquestes terres.
El segle XIX
La guerra del Francès i el regnat de Ferran VII
La guerra del Francès afectà profundament les terres de l’Ebre. La insurrecció esclatà a Catalunya al començament del mes de juny de 1808. El 29 de maig es produí un aixecament a Tortosa que adoptà com a primera mesura la decisió d’enviar voluntaris a ocupar el castell de Sant Felip situat al coll de Balaguer, lloc estratègic per a la penetració a la zona.
El 7 de juny, quan els francesos entraren pacíficament a Tarragona, esclatà a Tortosa un motí popular que assassinà el governador militar del corregiment i el seu assessor. El dia 9 les tropes franceses retornaven a Barcelona sense haver passat de Tarragona. El 18 de juny de 1808 es constituïa la Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya, on la ciutat i el corregiment de Tortosa eren representats per fra Domingo Merlí. Mentrestant, la Junta de Defensa instal·lada a Tortosa actuà per tot el territori del seu corregiment. A partir d’aquells moments es regularitzà la situació i s’encaminaren els esforços a contribuir a la lluita contra l’invasor. Al desembre del 1809 foren enviades deu companyies de paisans per socórrer l’assetjada Girona. També es creà un terç anomenat Voluntaris de Tortosa. A partir del mes de març, l’exèrcit francès ja tenia com a objectiu fonamental l’ocupació d’aquestes terres. La lluita es perllongà durant tot l’any en aquestes comarques. A la fi, el 2 de gener de 1811, Tortosa capitulà. Napoleó incorporà a França Catalunya i algunes terres catalanes de la franja de ponent d’administració aragonesa. Tortosa fou eliminada com a corregiment i integrada al departament de les Boques de l’Ebre.
Com a conseqüència de l’armistici Suchet-Wellington, les tropes franceses es retiraren definitivament de les Terres de l’Ebre, on només restaven a la plaça de Tortosa sense ser molestades.
La situació de les Terres de l’Ebre no era bona a causa de les desfetes de la guerra i de la sequera del 1816. Per acabar d’agreujar la situació, a l’agost del 1821 esclatà una epidèmia de febre groga que féu disminuir substancialment la població. La crisi i el malestar eren greus, i en esclatar la insurrecció antiliberal s’aixecaren per aquestes comarques partides reialistes. A Tortosa es formaren cossos de voluntaris liberals o miquelets. Derrotats els constitucionalistes a tot Espanya, Ferran VII tornà a governar com a rei absolut durant deu anys.
L’evolució demogràfica del 1808 al 1857
La guerra del Francès afectà molt negativament la demografia de les comarques del Baix Ebre i el Montsià. Zona de pas de nombrosos exèrcits i escenari de violentes lluites, les fonts de la seva riquesa econòmica foren molt malmeses.
El primer recompte dels veïns del Principat després de la guerra, la Relación de Vicent de Frígola, feta el 1819, dóna 18 000 h per al Baix Ebre i 10 000 h per al Montsià, xifres lleugerament inferiors a les que devien tenir trenta anys abans. Així doncs, el creixement demogràfic es paralitzà.
Ni el Baix Ebre ni el Montsià no es deslliuraren dels entrebancs de les fams, la pesta i la guerra al llarg de la primera meitat del segle XIX. La febre groga, que féu la seva aparició el 1821, afectà molts pobles i també la ciutat de Tortosa, on causà la mort de quasi 2 000 persones. Però aquestes fortes mortalitats no impediren un cert creixement demogràfic al Baix Ebre, on, per al 1830, es té la xifra de 22 923 h. El creixement al Montsià fou pràcticament insignificant, ja que només es comptabilitzen 10 694 h.
A la dècada del 1830 començà la guerra civil entre carlins i liberals. Als desastrosos efectes del conflicte bèl·lic sobre la població s’afegí, el 1834, l’epidèmia de còlera, que per primera vegada atacava la Península Ibèrica. El 1857 ja es disposa de les dades del primer cens modern de població que es realitzà a Espanya. Per al Baix Ebre hom registra quasi 41 000 h i per al Montsià quasi 25 000. Això ens indicaria un fort creixement demogràfic en un breu període de temps, que probablement seria l’expressió de l’expandiment de la colonització de les planes de l’interior.
L’economia: la desamortització
L’activitat agrícola continuà essent predominant. Durant el segle XIX es mantingué l’increment de les terres de conreu als pobles de secà, especialment a les planes del Montsià. Les principals produccions del secà foren les tradicionals: blat, ordi, sègol, blat de moro, garrofers, patates i llegums, però ja començà a tenir certa importància el vi a les terres de Godall, la Galera i Ulldecona i l’oli, tant del Montsià com del Baix Ebre.
El fet fonamental dins l’agricultura del XIX el configuren els primers intents seriosos, i reeixits, d’augmentar la superfície regada. Les sínies foren el mitjà tradicional que permeté d’ampliar les superfícies de regadiu. Malgrat aquesta ampliació dels regatges, la producció d’hortalisses de la primera meitat del XIX no era suficient per al consum dels pobles de la zona, ja que les grans potencialitats de l’agricultura d’aquestes comarques no eren ben aprofitades pels pagesos. A la segona meitat de segle tingué lloc el fenomen més significatiu de tota la història agrícola moderna d’aquestes terres en introduir-se definitivament el conreu de l’arròs, gràcies a la construcció del canal de la Dreta de l’Ebre, que entrà en funcionament el 1857.
La ramaderia tenia una importància menor. Els principals prats eren als termes de Tortosa i Amposta, on hi havia bestiar oví, cabrú, porcí, boví i equí.
La pesca es localitzava a les diferents poblacions costaneres i a Tortosa. Les espècies més importants per les seves captures eren la saboga i la llamprea. A Amposta la pesca ocupava entre 40 i 50 homes i a l’Ampolla hi havia 11 cases de pescadors.
Quant a la indústria, es basava en la transformació de productes del camp, que es feia palesa en la gran quantitat de molins d’oli i fariners que hi havia a quasi tots els pobles. Hom pot destacar les terrisseries de Tivenys, Tortosa i Ulldecona, o l’elaboració de cabassos als pobles de l’interior.
El comerç se centrava principalment a Tortosa. Les exportacions més importants eren les de productes primaris de la zona, com l’oli, o reexportacions, com el blat d’Aragó, el vi i la fusta, mentre que les importacions més quantioses eren les de peix salat i, fins a la dècada dels anys seixanta, l’arròs. El port fluvial de Tortosa tenia un paper important en aquest comerç, ja que hi passaven aproximadament 1 000 vaixells l’any. Els ports de la Ràpita i de l’Ametlla eren més modestos, però també actius, especialment el primer. Els de les Cases d’Alcanar i l’Ampolla només eren ports de pesca.
La desamortització fou el fet econòmic més important de tot el segle XIX espanyol. Aquest procés comportà el transvasament de milers de propietats rústiques i urbanes, la pèrdua d’una gran part del patrimoni de l’Església i dels municipis i l’aparició d’una burgesia compradora dels béns alliberats.
A conseqüència de la desamortització de Mendizábal, les primeres vendes de béns eclesiàstics a la província de Tarragona es realitzaren el mes de setembre del 1838. Les vendes de les propietats del clergat regular començaren a la província de Tarragona el 1838, i les del clergat secular, el 1841. La desamortització afectà propietats d’11 municipis d’aquestes comarques. La segona gran etapa desamortitzadora, coneguda com a desamortització general, fou decretada el 1855 i restà vigent fins al començament del segle XX. És la més important de les desamortitzacions pel volum de les vendes i, sobretot, perquè les propietats desamortitzades no foren només les de l’Església.
De la primera guerra Carlina a la Primera República
Els set anys d’aquesta guerra foren els més sagnants de tota la història del segle XIX al Principat. Malgrat les lluites successòries, el veritable rerefons de la guerra fratricida d’aquests anys és un altre. Hom ha de parlar de l’enfrontament camp-ciutat provocat per les tensions desencadenades per la modernització de l’estat espanyol i la industrialització de Catalunya.
La guerra i les seves crueltats s’estengueren per tot el territori. Foren saquejats pobles i camps, com Paüls, cremat l’any 1836 per les tropes liberals com a represàlia, o la Sénia, que va veure com les tropes carlines executaven i estimbaven els soldats liberals que tenien presoners l’any 1837. La derrota dels carlins fou inevitable i, encara que quedaren partides soltes, la guerra es donà per acabada el 1840.
La crisi econòmica del 1866 afectà profundament les Terres de l’Ebre, i la situació s’agreujà durant el 1867 i al començament del 1868. Quan es produí el pronunciament de Prim, Serrano i Topete a Cadis, Catalunya va trigar a reaccionar ja que hom estava escarmentat dels fracassos dels dos anys anteriors. El 30 de setembre s’instaurà la Junta Revolucionària de Tortosa, que tingué un caràcter fortament federalista i radical. Altres juntes semblants sorgiren en alguns pobles d’aquestes contrades. Ben aviat la Junta s’enfrontà a l’Església per les seves mesures anticlericals. El dia 9 de novembre de 1868, secundant les iniciatives del govern central, hom va suprimir els convents de monges.
Resseguint l’ideal republicà federal, es reuniren representants federalistes de Catalunya, Aragó i el País Valencià per reivindicar una forma federal de govern en el moment en què era debatuda la Constitució a les Corts. D’aquesta reunió sortí un document conegut com a Pacte Federal de Tortosa, signat el 18 de maig de 1868 per figures tan destacades com Valentí Almirall i Anselm Clavé, entre d’altres. Aprovada la Constitució de caràcter monàrquic l’1 de juny, els republicans, decebuts, començaren a preparar la insurrecció armada.
Mentrestant els carlins es reorganitzaren aprofitant la conjuntura, i al començament del 1872 ja havien preparat un altre aixecament armat.
Aquesta tercera guerra Carlina fou molt menys cruenta que la primera; en general els carlins dominaven el camp i els governamentals les ciutats. Els carlins aconseguiren ocupar dues vegades Amposta, al febrer i a l’octubre del 1874, sota el comandament del cap carlí Cucala. A la fi del 1874 les coses començaren a anar malament per als carlins, que sofriren fortes derrotes a Masdenverge el 2 de novembre d’aquest any i també després prop de la Sénia. Amb la restauració d’Alfons XII, al desembre del 1874, molts monàrquics que donaven suport als carlins deixaren la seva causa, els republicans hagueren d’abandonar els ajuntaments i es va dissoldre la Milícia Nacional. Al juliol es donà per acabada la guerra.
El segle XX
De la Restauració a la Dictadura (1876-1923)
La Restauració portà la pau després de més de quaranta anys de violència, però no va pas calmar ni el malestar ni la misèria general.
Les terres del Baix Ebre i el Montsià es trobaven dividides durant l’època de la Restauració en dos districtes electorals, separats pel riu. El de Tortosa comprenia una gran part del Baix Ebre, un tros de la Ribera d’Ebre i del Priorat i el munici- pi de Vandellòs (Baix Camp). El districte de Roquetes comprenia el Montsià i una part de la Terra Alta. Durant bastants anys va regir a tots dos el joc de torns típic d’aquell règim polític.
Els republicans començaren a participar en les eleccions a partir del 1903, sense èxit, fins arribar a l’any 1914. El canal màxim d’expressió política en aquell temps eren les publicacions periòdiques. L’Església de la diòcesi de Tortosa tingué també un paper políticament rellevant en aquest temps, sobretot l’alta jerarquia, començant pel bisbe, el valencià Pere Rocamora i Garcia (1894-1925).
Al mes de setembre del 1923 Primo de Rivera, capità general de Catalunya, suspengué la Constitució i implantà una dictadura militar. Liquidà el sistema polític de la Restauració, que havia permès l’existència d’ajuntaments especialment llargs: Joan Palau va ser alcalde d’Amposta des del 1906 fins al 1923, Baptista Querol ho va ser d’Ulldecona del 1912 al 1923. A partir d’aquest darrer any els ajuntaments ja no foren elegits, sinó nomenats, i el 1925 amb la creació del partit únic, la Unió Patriòtica, els alcaldes hagueren de ser —o fer-se— del partit del dictador.
La vida política, que tanta efervescència tenia des del començament de segle, va quedar esmorteïda amb la Dictadura, que il·legalitzà els partits, suprimí les eleccions i obligà alguns líders polítics d’aquestes terres a exiliar-se. Malgrat tot, els partits polítics romangueren esmorteïts però no anul·lats, ja que els seus centres continuaren funcionant.
La República, la guerra i la postguerra
Després que Primo de Rivera hagués dimitit, els partits es recompongueren i pressionaren per recuperar la normalització política. En aquestes comarques es reestructuraren els vells corrents polítics: els republicans entorn de la figura de Marcel·lí Domingo i els monàrquics entorn dels seus líders locals —Bau, Palau—. Fetes les eleccions municipals a l’abril de 1931 i proclamada la República, el nou règim fou acceptat majoritàriament. Quan el 1933 es va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, el govern de Madrid donà ordres que l’exèrcit intervingués per sufocar el sollevament. Una columna arribà a Amposta i Tortosa, i després d’alguns enfrontaments foren destituïts la major part dels ajuntaments populars d’aquestes comarques.
Aquesta conflictivitat anà empitjorant fins a arribar a les eleccions del febrer del 1936. Al Baix Ebre i al Montsià, amb una participació del 71% i el 71,2%, respectivament, guanyà el Front d’Esquerres, amb el 61,8% a la primera comarca i el 52,2% a la segona, davant del Front Català d’Ordre, que va assolir el 37,6% i el 42,7% dels vots.
A conseqüència de la rebel·lió encapçalada per un sector dels militars es produïren en aquestes contrades reaccions violentes d’elements d’esquerra. La crema de convents i esglésies i l’assalt a seus de partits de dreta iniciaren una etapa de difícil convivència social.
L’any 1937, la guerra arribà a aquestes contrades. La posició estratègica del territori el féu entrar aviat en els plans militars dels revoltats. Al juliol del 1938 s’inicià una important contraofensiva republicana els combats derivats de la qual són coneguts com la batalla de l’Ebre. Al Baix Ebre i al Montsià el front s’estabilitzà durant cinc mesos i mig al llarg de la línia del riu. Finalment, el 13 de gener de 1939 es rendí Tortosa i foren ocupats l’Ampolla, Camarles, la Cava i altres pobles de l’esquerra de l’Ebre. La guerra s’acabà pocs mesos després.
Els efectes de la guerra civil foren dramàtics a totes dues comarques. La situació estratègica, que tantes vegades en la història d’aquestes contrades havia obligat el territori a suportar una guerra, una vegada més les convertí en protagonistes d’esdeveniments bèl·lics i hagueren de patir-ne les conseqüències.
Amb el nou règim es recompongueren, en part, les antigues estructures caciquils que s’havien trencat amb les lluites polítiques del començament de segle i de la República. El poder retornà a mans de les antigues classes dominants i d’alguns nous elements que s’havien enriquit en aquesta conjuntura.
Un dels primers decrets signats per Franco fou el d’eliminació de la divisió territorial de la Generalitat republicana tot instaurant una vegada més les províncies. Aquesta divisió va impedir que el territori pogués decidir o planificar el seu futur: la majoria de les inversions es feien a la capital de la província.
Els anys seixanta significaren un creixement molt important de l’economia espanyola, i la societat experimentà, com a conseqüència d’aquest fet, una gradual transformació. En aquestes comarques, però, no s’aconseguí una veritable industrialització com en altres zones de la província. Les causes foren la manca d’infraestructures i equipaments i l’escàs dinamisme de les burgesies industrials i comercials locals. L’agricultura continuà essent l’activitat entorn de la qual girava una bona part de la indústria i dels serveis.
El 1960 es produí la segregació del bisbat de Tortosa amb la creació del bisbat de Segorb-Castelló; així desapareixien els darrers vestigis de l’antiga territorialitat medieval. Una altra característica dels anys seixanta i setanta fou la ruptura de l’aïllament físic, amb les noves carreteres, autopista, mitjans de comunicació, i de l’aïllament cultural.