Situació i presentació
Segons la divisió territorial vigent, el Baix Empordà té una superfície de 701,69 km2, que coincideix amb la de la divisió territorial de l’any 1936. Limita a llevant amb la mar Mediterrània, al N amb l’Alt Empordà, a ponent i al SW amb el Gironès i a l’extrem S, en un petit sector, amb la Selva.
El litoral del Baix Empordà configura el sector central de la Costa Brava i s’estén des de la Cala Montgó, límit entre els termes de Torroella de Montgrí i l’Escala a l’Alt Empordà, al N, fins a la cala de Vallpresona, fita entre els municipis de Santa Cristina d’Aro i Tossa a la Selva, al S. Els municipis litorals de la comarca són, de N a S, Torroella de Montgrí, Pals, Begur, Palafrugell, Mont-ras, Palamós, Calonge, Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró, Sant Feliu de Guíxols i Santa Cristina d’Aro.
La divisòria del Baix Empordà amb l’Alt Empordà inclou la Cala Montgó vers ponent, el sector més septentrional del massís del Montgrí, la plana situada entre les conques del Ter i el Fluvià, la serra de Valldavià, o de Sant Grau, i un petit sector meridional del Terraprim, fins al punt trifini entre els termes de Vilopriu (Baix Empordà), Saus (Alt Empordà) i Viladasens (Gironès), que és l’extrem NW del territori comarcal. El Terraprim és un espai de serres i pujols de poca elevació, entre el Ter i el Fluvià, que enllaça amb la serra una mica més alta, però de les mateixes característiques, de Valldavià, o de Sant Grau.
Per marcar la divisió entre els dos Empordans hom prengué com a fites el Montgrí i les serres que fan la partió d’aigües entre les conques del Fluvià, al N, i del Ter, al S. L’artificiositat de la separació es fa ben palesa pel fet que aquest conjunt de muntanyes i serres no representa cap interrupció de la plana al·luvial, comuna a l’Alt i el Baix Empordà. Entre el massís del Montgrí i la serra de Valldavià hi ha el corredor de la plana (termes de Viladamat, Albons, Bellcaire i la Tallada), entre el Ter i el Fluvià. El límit en aquest espai planer encara és més problemàtic, i el repartiment dels municipis podria ser perfectament diferent entre les dues comarques. A més, tot i que la partió d’aigües ha estat presa com a delimitació, en algunes contrades aquest fet no es respecta, a causa de la necessitat d’ajustar-se a la unitat dels termes municipals. D’altra banda, l’exemple més important correspon al massís del Montgrí, que pertany enterament al Baix Empordà. Si realment servís de límit, aquest hauria de passar per la seva carena més alta i tot el vessant i els contraforts de tramuntana quedarien dins l’Alt Empordà. No és així perquè el massís s’integra gairebé sencer al municipi baixempordanès de Torroella de Montgrí, i en una petita part al d’Ullà. Només el promontori de Montgó, a la costa, i els replans més baixos i septentrionals del massís, que pertanyen al terme de l’Escala, formen part de l’Alt Empordà. Així doncs, el Montgrí serveix de fita, però és una fita més simbòlica que real, fins i tot en el terreny administratiu. En una mesura més reduïda, passa una cosa semblant en alguns indrets de la serra de Valldavià i del Terraprim. Concretament, el terme de Vilopriu, que pertany al Baix Empordà, té un sector de la conca del Fluvià (agregat de Valldavià); el terme de Saus, de l’Alt Empordà, té espais de la conca del Ter (Llampaies i riera de Ramema). Els municipis del Baix Empordà que limiten amb l’Alt Empordà són, d’E a W, Torroella de Montgrí, Bellcaire d’Empordà, Albons, la Tallada, Garrigoles i Vilopriu.
El límit occidental i sud-occidental s’inicia al confí NW esmentat i pels darrers estreps del Terraprim travessa la vall del Ter, al marge esquerre pels límits amb els termes de Viladasens i Sant Jordi Desvalls, i al marge dret pels límits de Flaçà i Sant Martí Vell, tots quatre del Gironès. En aquest costat segueix les serres transversals de Ferreres i Pedrinyà, contraforts de les Gavarres. Després de travessar transversalment la vall del Rissec, a Monells, la divisòria s’enfila dalt les Gavarres fins a resseguir la carena més alta a partir de la contrada de Montnegre i Santa Pellaia. Des d’aquesta darrera contrada es desplaça vers migdia i des d’ací fins a la mar (tram SW i S), travessa la capçalera de la vall del Ridaura, s’enfila per la serra de Sant Grau, de les Cadiretes, o d’Ardenya, i arriba al litoral, a la cala de Vallpresona. Malgrat que en aquest sector SW la serralada de les Gavarres és una clara barrera natural amb les terres del Gironès, el límit es desplaça més enllà per incorporar tota la vall d’Aro i el terme de Sant Feliu de Guíxols, situat al S de les Gavarres, i una part de la cadena litoral de Cadiretes, on té un punt de contacte amb terres litorals de la comarca de la Selva. Si són díficils de definir els límits amb l’Alt Empordà, també ho són els límits entre el Baix Empordà i les terres de la vall del Ter, ara dins el Gironès. Aquests sectors planers o suaument accidentats, entre el Terraprim i les Gavarres, a ponent del meandre del Ter, són una continuació clara de la resta de la plana al·luvial empordanesa. Des del punt de vista topogràfic aquest espai pertany a l’Empordà. Al seu extrem NW el congost del Ter, a Sant Julià de Ramis, és un estret pas natural i una fita clara amb la rodalia de Girona, que ja el geògraf Pere Blasi anomenà “La Porta de l’Empordà”. Els municipis d’aquest espai (Viladasens, Sant Jordi Desvalls, Flaçà, Sant Joan de Mollet, Bordils, Celrà, Juià, Sant Martí Vell i Cervià de Ter) foren adscrits al Gironès per raons socioeconòmiques: l’atracció del mercat de Girona. Els darrers temps s’ha accentuat encara més la dependència d’aquesta rodalia de Girona. Però, dins aquest espai, hi ha termes que toquen el Baix Empordà i, malgrat l’atracció moderada de la ciutat de Girona, es decanten per moltes raons vers el seu espai físic natural, la plana empordanesa del Baix Ter. És el cas dels termes de Viladasens, Sant Jordi Desvalls i Flaçà. En el cas de Sant Jordi Desvalls s’hi afegeixen arguments històrics, ja que pertanyia al comtat d’Empúries; és l’únic sector d’aquest comtat que no forma part de les comarques empordaneses. Els dos primers termes tenen un contacte més fluid amb el Baix Ter, amb la rodalia de Verges i Torroella de Montgrí, l’àmbit que per la morfologia del territori els correspon. Potser també hi caldria incloure el terme veí de Cervià de Ter, ja una mica més decantat modernament cap a Girona. Pel que fa al terme de Flaçà (potser acompanyat de Sant Joan de Mollet), és situat vora el Ter, en una zona de petits turons, contraforts de les Gavarres i en contacte molt estret amb la resta del Baix Empordà. De fet, és la sortida natural, vers el Ter, de la vall de la Pera, inclosa al Baix Empordà. D’altra banda, el municipi de Madremanya també pertany des d’un punt de vista físic al Baix Empordà. És situat als contraforts de les Gavarres que vessen les aigües vers el Rissec i la riera de la Pera. La construcció, a la postguerra, de la carretera de Corçà a Bordils accentuà la seva proximitat i els contactes amb les poblacions empordaneses. La carena de les Gavarres forma una divisòria natural indiscutible entre l’Empordà i les terres més occidentals i meridionals del Gironès. En fer la divisió territorial s’ha seguit la partió d’aigües entre la conca del Daró —empordanesa—, al N, i la conca de l’Onyar i de la cubeta de la Selva, a l’W i el SW. La imprecisió que es produeix en aquesta zona i l’imperatiu de no desfer la unitat del termes municipals fa, per exemple, que el sector final del curs de la riera de la Pera (Flaçà) i la capçalera del Rissec (Madremanya) pertanyin al Gironès. Més al S, la capçalera de la riera de Verneda, que davalla cap a Caçà de la Selva i el Gironès, pertany al Baix Empordà (Santa Cristina d’Aro). Els municipis fronterers de la comarca amb el Gironès, són, de N a S, Vilopriu, Colomers, Foixà, la Pera, Corçà, Sant Sadurní de l’Heura i Santa Cristina d’Aro.
Malgrat el paper clar de les Gavarres com a divisòria natural, a la part de migdia de la comarca aquest confí no fou respectat. Es va incloure dins el Baix Empordà la depressió de la vall d’Aro, amb la ciutat i terme de Sant Feliu de Guíxols, situades a l’altra banda de les Gavarres i, per tant, més enllà de l’esmentada divisòria natural. L’Empordà té un acabament clar en el darrer tram de les Gavarres, on la serralada toca la mar a la punta de Cap Roig. Tenint en compte aquest confí natural, la vall de Calonge és la darrera terra de l’Empordà pel S, i la vall d’Aro ja en queda fora. Així, l’Empordà actual no fineix en la seva punta meridional a les Gavarres, sinó que incorpora la majoria de la vall drenada pel Ridaura, entre aquesta serra i la cadena. El problema de l’adscripció d’aquesta rodalia o subcomarca, de la qual Sant Feliu de Guíxols és el cap, ha plantejat molts dubtes d’interpretació i ha estat objecte de moltes consideracions. La qüestió és condicionada per la unitat morfològica i la personalitat pròpia d’aquesta rodalia d’Aro-Guíxols, i també perquè és en un punt de contacte entre comarques ben diferenciades. És inevitable, doncs, que sigui polèmica la seva incorporació a una circumpscripció més gran, sigui l’Empordà, el Gironès o la Selva, perquè la subcomarca de la vall d’Aro apareix, malgrat trobar-se a migjorn de les Gavarres, com una zona de transició entre l’Empordà i Girona o la Selva. Els partidaris de considerar aquest sector com a gironí o selvatà al·ludeixen en primer lloc al fet que es tracta d’una sortida natural a la mar de les terres interiors del Gironès, bo i lligant-ho a raons historicoeconòmiques. Sant Feliu de Guíxols fou considerat durant segles el port natural de la ciutat de Girona, i a més han estat i són excel·lents les comunicacions amb Girona i part de la Selva (entre el 1892 i el 1970 existí el tren de via estreta Sant Feliu-Girona). S’afegeixen, a voltes, altres arguments més ambigus, com ara que la parla popular guixolenca era més pròxima a la de la Marina de la Selva que a la de l’Empordà, o que antigament els guixolencs ballaven la sardana a l’estil selvatà. Altrament s’ha d’assenyalar el fet contradictori que el poble de Romanyà de la Selva, del terme de Santa Cristina d’Aro, s’hagi inclòs al Baix Empordà. Tanmateix els arguments proempordanesos també tenen força. La subcomarca guixolenca encara pertany —n’és el límit meridional— a l’àrea de la tramuntana (precisament l’observatori Patxot de Sant Feliu fou un dels primers centres d’estudi d’aquest fenomen climatològic) i, en l’aspecte humà, la idiosincràsia de la gent de la ciutat de Sant Feliu, especialment, s’identifica amb la de les altres viles industrials del Baix Empordà. Pau Vila, en explicar quins foren els arguments que feren incloure aquesta zona al Baix Empordà l’any 1936, diu: “”...hi ajuntem, demés, Sant Feliu de Guíxols, perquè amb Palamós i Palafrugell, són nuclis essencialment d’una zona suro-tapera que, amb tot i trobar-se en una crisi greu, tenen encara interessos comuns a tractar”. En aquell temps també hi havia viles industrials taperes cap al cantó del Gironès, Caçà de la Selva (on la indústria es manté) i Llagostera. Aquesta argumentació ha perdut tot el seu pes amb el pas del temps, ja que la indústria surera ja no és la primera riquesa d’aquestes viles. Però els arguments que relacionen la rodalia de la vall d’Aro-Sant Feliu de Guíxols amb el Gironès i/o la Selva tenen més pes que els favorables a considerar-la del Baix Empordà absolut. Així doncs,i com a conclusió, la delimitació actual del Baix Empordà presenta punts discutibles. Probablement la comarca s’aproparia més a la realitat socioeconòmica, geogràfica en definitiva, si s’excloguessin els tres municipis de la subcomarca guixolenca i s’incloguessin alguns termes de la franja de transició occidental: els més clars són Viladasens, Sant Jordi Desvalls, Flaçà i Madremanya.
Les divisions administratives
El Baix Empordà és una comarca policèntrica. Al seu territori hi ha cinc viles que tenen poder d’atracció sobre una part determinada de l’àmbit comarcal: la Bisbal, Torroella de Montgrí, Palafrugell, Palamós i Sant Feliu de Guíxols. S’hi afegeixen encara un parell més de poblacions (Calonge i Platja d’Aro) que es configuren com a subcentres de les respectives rodalies. La capital oficial i històrica, la Bisbal, no és la vila més gran.
A l’hora de subdividir la unitat comarcal en rodalies o espais administratius o funcionals s’han agrupat els municipis al voltant de les cinc poblacions esmentades: la Bisbal d’Empordà (amb Corçà, Foixà, Palau-sator, Parlavà, la Pera, Rupià, Sant Sadurní de l’Heura, Serra de Daró, Ullastret, Ultramort i Vulpellac), Torroella de Montgrí (amb Ullà, Bellcaire d’Empordà, Albons, Fontanilles, Gualta, la Tallada d’Empordà, Verges, Colomers, Jafre, Vilopriu i Garrigoles), Palafrugell (amb Begur, Mont-ras, Pals, Regencós i Torrent d’Empordà), Palamós (amb Calonge i Vall-llobrega) i Sant Feliu de Guíxols (amb Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró i Santa Cristina d’Aro).
Les rodalies de la zona més rural són les que inclouen més municipis, estan menys poblades i el seu creixement al llarg dels anys és menor; a les rodalies que corresponen a viles de la costa i viles industrials la situació és inversa. Així la rodalia de la Bisbal tenia 14110 h el 2001 i 15593 h el 2005; la de Torroella de Montgrí registrava 12551 h el 2001 i 15017 h el 2005; la de Palafrugell sumava 25963 h el 2001 i 29141 h el 2005; la de Palamós passà dels tenia 21930 h el 2001 a 26634 h el 2005; i la de Sant Feliu de Guíxols, amb el major creixement, tenia 27673 h el 2001 i 33540 h el 2005.
La comarca del Baix Empordà consta de 36 municipis. Des de la Divisió Territorial de Catalunya del 1936 hi ha hagut algunes variacions que han afectat vuit municipis. L’any 1936 Sant Antoni de Mar (Sant Antoni de Calonge) se separà de Calonge de Mar per formar municipi propi, però el 1936 s’hi tornà a agregar. L’any 1942 Sant Joan de Palamós, fins aleshores municipi independent, quedà agregat a Palamós. L’any 1969 Casavells s’integrà al municipi de Corçà. L’any 1973 es fusionaren els termes de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, amb centre administratiu a la darrera població. L’any 1975 Castell d’Empordà s’incorporà al municipi de la Bisbal. Finalment, l’any 1976 els municipis de Fonteta, Peratallada i Vulpellac es fusionaren i en formaren un de sol, que fou batejat amb el nom de Forallac, agafant una síl·laba de cadascun dels noms dels tres pobles. Anomenarem Vulpellac a aquest nou municipi, que és on radica la casa del comú.
El marc físic
El relleu
El Baix Empordà és centrat en la plana al·luvial d’enfonsament drenada pel Ter i el Daró i delimitada pel Montgrí i les serres septentrionals al N i per les Gavarres al S i l’W.
La plana, que forma continuïtat amb la de l’Alt Empordà, és formada pels sediments del rius que en època postquaternària anaren omplint lentament els estuaris pliocènics entre les muntanyes. Amb la formació d’una faixa sorrenca entre el Montgrí i el massís de Begur, precedent de la corba de la platja de Pals, es tancà una gran albufera. Aquesta faixa de sorra i les petites serres i pujols que emergien contribuïren a accelerar la sedimentació al·luvial i a formar la plana. D’aquesta manera sorgí la zona de maresmes i estanys de la franja litoral humida del Baix Empordà, de la qual són records l’anomenat estany de Pals, que en temps d’inundacions encara es veu cobert d’aigua; l’estany de Bellcaire, amb el poblet dit significativament Sobrestany, al vessant N del Montgrí, i l’estany d’Ullastret, també dessecat, una mica més a l’interior. La part que encara subsisteix d’aquesta zona humida, malgrat l’especulació del sòl, es troba vora la platja, sobretot entre el rec del Molí o Massot i el Ter. És un espai dels aiguamolls de Pals, declarat zona protegida per l’interès ecològic de la vegetació, la fauna autòctona i els ocells migratoris que s’hi refugien.
Històricament els canvis del paisatge s’han degut a l’acció natural i a la intervenció humana, sobretot des d’època moderna, amb les dessecacions artificials, les canalitzacions i l’establiment de conreus en zones abans humides. Les arenes de la faixa litoral, a mercè de la tramuntana, han originat extenses zones de dunes, especialment al vessant de tramuntana del massís de Begur i al paratge dit precisament les Dunes, a la Muntanya Gran del Montgrí, on la sorra ha estat portada pel vent del golf de Roses. Al segle XIX, l’enginyer empordanès Primitiu Artigas i Teixidor, procurà fixar les dunes del litoral empordanès amb plantacions de pins i arbusts.
Més a l’interior de la plana hi ha les terres dites fondals, terrenys al·luvials de molt de gruix i molt aptes per al conreu. Aquestes terres planes enllacen sovint amb els aspres: terrenys formats per suaus ondulacions, terrasses d’erosió, petites serres i piemonts. Són terres de menys gruix, més rocalloses i àrides, una transició de la plana vers les serres que la voregen. També hi ha fondals als fons de les valls marginals del sector de migdia de la comarca, al corredor de Palafrugell drenat per la riera d’Aubi, a la vall de Calonge i a la vall d’Aro.
Al Baix Empordà es poden distingir dues unitats de relleu, el massís del Montgrí, al N, i les Gavarres i altres serres que formen l’extrem septentrional de la Serralada Litoral Catalana, al S.
El massís del Montgrí, vorejat per la plana al·luvial i per la mar, forma el sector del litoral més escarpat i desert de l’anomenada Costa Brava. La seva situació aïllada el fa visible pràcticament des de tot l’Empordà, malgrat que no sobrepassi de gaire els 300 m d’altitud. És una formació secundària en la qual afloren majoritàriament capes calcàries, cretàcies de diferents tipus, que descansen sobre el sòcol terciari, que també forma la seva zona d’aspres. Hom ha suposat que és una escata tectònica de corriment, procedent de la zona secundària llunyana de les Garrotxes d’Empordà, que relliscà en el terciari fins a ocupar el lloc actual. L’activitat càrstica durant els períodes humits formà coves i avencs; els canvis a períodes més secs i l’existència de capes de guix motivaren enfonsaments. El Montgrí havia estat una illa fins a temps geològicament recents i ha estat envoltat d’estanys i aiguamolls fins a temps històrics. El massís ajudà, amb la seva situació, a l’ompliment dels estuaris i a la formació de la plana en temps quaternaris per l’aportació d’al·luvions fluvials. Els afloraments calcaris i la manca de bosc —és un domini de la vegetació arbustiva i del matoll— donen al Montgrí el color grisenc, que ha donat origen al seu nom.
El massís és aplanat i forma diversos plans inclinats cap al N, mentre que vers el S forma un seguit d’altes carenes i cau bruscament sobre la plana del Baix Empordà. En aquest costat s’arrengleren d’W a E la muntanya d’Ullà (308 m), Santa Caterina (316 m) coronada pel castell medieval de Montgrí i el Montplà (317 m). Vers llevant hi ha el gran altiplà de la Muntanya Gran, que en la seva part central té la depressió de les Dunes o el coll de les Sorres, cobert per dunes fixades amb pins i que formen l’únic espai boscós del massís. Al SE, els Maures són dos turons anomenats Torre Moratxa (221 m) i Rocamaura (225 m), amb alts espadats sobre la població de l’Estartit. Al costat N el massís davalla més suaument vers la plana de l’Alt Empordà i la costa de l’Escala i Empúries, i forma superfícies d’erosió. La costa montgrinenca, entre l’Escala i l’Estartit, és molt escarpada, amb penya-segats marcadament verticals de més de 100 m. La formació calcària motiva que sigui un tram inhòspit, sense cales que admetin l’establiment humà, excepte Cala Montgó, ja a l’extrem N. De fet, també tot l’espai interior del massís resta deshabitat, ja que no presenta valls amb sòls aptes per a conrear, ni aigua suficient; la roca aflora arreu i la vegetació és arbustiva, si bé té un gran interès ecològic, per les particularitats de la flora, sobretot.
Prop de la costa del Montgrí, vers el SE, a uns 900 m de la punta Guixera, hi ha les illes Medes. Són set illots rocosos, entre els quals destaquen la Meda Gran, la Meda Xica i el Cavall Bernat. Tenen la mateixa formació que el Montgrí i se suposa que en època geològicament recent havien estat unides a terra ferma, amb una part del massís que s’enfonsà. Descansen sobre una plataforma on hi ha nombroses cavitats submarines, i els fons són especialment rics en fauna —n’és famós el corall— i flora. La Meda Gran, la més extensa, té unes 15 ha i és interessant la flora i la fauna terrestres. El paratge de les illes Medes ha estat declarat zona natural protegida i s’ha creat el Parc Natural Submarí de les Medes, reserva de fauna i flora marina considerada una de les més importants de la Mediterrània occidental.
Les Gavarres, amb els seus contraforts i massissos subsidiaris, marquen l’extrem septentrional de la Serralada Litoral Catalana i són el límit natural meridional de la plana al·luvial empordanesa. És un massís antic, amb materials paleozoics, bàsicament llicorelles amb alguns afloraments de calcàries devonianes i quarsites armoricanes, que vers el S entra en contacte amb el batòlit granític de la Serralada Litoral. És de poca elevació (uns 500 m) i relleu molt suau, amb cims arrodonits i vessants poc abruptes a causa de l’erosió. Les rieres que s’hi formen han excavat diverses depressions i valls a la seva perifèria. A l’extrem de llevant dóna lloc, en canvi, a un tram de costa alterosa i escarpada. El sector occidental de les Gavarres (el sector de la Mare de Déu dels Àngels, 485 m, i els seus vessants) queda, segons la divisió comarcal vigent, dins el Gironès. Un extens sector central forma la divisòria amb el Gironès, és a dir que tot el vessant del N i el NE correspon al Baix Empordà, amb els vessants del Montnegre i sectors de Santa Pellaia (403 m) i els Metges (363 m). El tram oriental de la serralada, a llevant del puig d’Arques (535 m), que és el cim més alt, pertany enterament al Baix Empordà amb tota la seva costa. Als peus de les Gavarres es formen algunes depressions o petites valls perifèriques: la vall de la Pera, oberta vers el NW al límit de ponent de la comarca, és drenada per la riera del mateix nom, afluent del Ter per la dreta; la vall de Calonge, a l’extrem oriental de la serralada, és formada per la petita conca independent de la riera de Calonge i s’obre a la mar a la badia de Palamós; i l’anomenat corredor de Palafrugell, que orientat per la riera crea un estret allargament de la plana al·luvial, obert a la badia de Palamós i a la cala de Castell, entre els vessants de les Gavarres i els estreps del massís de Begur.
El massís de les muntanyes de Begur és, de fet, una continuació de les Gavarres vora la costa, al N del corredor de Palafrugell. Representa, per tant, la veritable terminació septentrional de la Serralada Litoral. Té el punt més alt al puig de Son Ric (323 m), d’on parteix l’espinada del promontori del cap de Begur. Els altres turons són encara força menys elevats (Quermany, 224 m; Montcal, 237 m; castell de Begur, 200 m). La petita serra s’estén tot al llarg del litoral i és de la mateixa formació que les Gavarres (llicorelles i granits). La seva diversitat litològica i les dislocacions que presenta han originat un sector de costa característic, molt escarpat, amb petites cales retallades, on hi ha poblats mariners, avui turístics, dels termes de Begur i Palafrugell. En formen part el cap de Sant Sebastià i l’esmentat cap de Begur, accidents que destaquen pels seus alts penya-segats (166 m a Romaboira, Sant Sebastià). La costa del massís de Begur, amb el seu estrep meridional de cap de Planes-puig del Terme (132 m) s’estén des de la platja de Pals fins a la badia de Palamós, on el tram de platja arenosa la separa del litoral format, pròpiament, per l’extrem de les Gavarres (sector de Treumal-Cap Roig) i on continua el mateix tipus de costa escarpada i retallada. En tot aquest sector de les Gavarres i el massís de Begur el bosc de pins s’estén fins a tocar la mar, una de les característiques més atractives del paisatge. Vers l’interior del massís, els pins alternen amb les suredes i l’alzinar, principalment.
La inclusió de la rodalia de Sant Feliu de Guíxols i la vall d’Aro al Baix Empordà ha comportat que una part de l’extrem septentrional de la serra de les Cadiretes o d’Ardenya (Serralada Litoral) formi part d’aquesta comarca. Presenta un tram de costa alta i escarpada, amb penya-segats granítics, que forma continuïtat amb el litoral de la Selva, a la qual correspon topogràficament. Dins el Baix Empordà (termes de Santa Cristina d’Aro i Sant Feliu de Guíxols) les màximes altituds són a Montclar (417 m) i a Sant Baldiri (392 m).
Les aigües
La plana del Baix Empordà és regada per dos rius, el Ter i el Daró. Altres petites conques independents, torrencials, drenen les depressions marginals.
El Ter neix a la vall de Camprodon (Ulldeter, 2 400 m d’altitud), té un recorregut d’uns 167 km i és el riu més gran i cabalós que travessa l’Empordà. A la plana de Vic ha deixat la direcció S, i seguint vers llevant, després de travessar les Guilleries i passar per Girona, entra a la plana pel congost de Sant Julià de Ramis, i al Baix Empordà amb l’ampli meandre que es forma a l’altura de Flaçà i Colomers. Rega la plana, i després de Torroella de Montgrí vessa les aigües a la mar a la platja de Pals, prop del paratge de la Fonollera (Torroella). Anteriorment havia desembocat més al N, prop de l’Estartit, on l’antic llit es coneix pel Ter Vell, però fou desviat al segle XIX. Fins a la baixa edat mitjana el darrer tram del curs inferior seguia un traçat molt diferent, ja que vers l’alçada de Verges es dirigia a la mar, per la plana d’Albons i Bellcaire, fins a desembocar al sector meridional del golf de Roses, entre Empúries i l’Escala (on ara desemboca el rec del Molí). Sembla que el desviament artificial cap a la plana de Torroella fou manat pel comte d’Empúries al principi del segle XIV. Encara al segle XVII, segons testimoni de Jeroni Pujades, a l’indret de Canet de Verges hi havia part d’una enorme paret que es construí per desviar el riu. El Ter té com a afluents dins el Baix Empordà les rieres de la Pera, per la dreta, i de Ramema o de Gaüses, per l’esquerra, i algun altre torrent. També s’hi han aconduït les aigües del Daró, que originàriament era un curs fluvial independent, a l’altura de Gualta, mitjançant un canal que rep per la dreta. El cabal estimat del Ter prop de la desembocadura és d’uns 8-9 m3/seg. Com a riu pirinenc que és, té una acusada influència nival i un fort estiatge, a més de greus problemes de contaminació a causa de les indústries de fora de la comarca, especialment a l’estiu. Els pantans de les Guilleries (de Sau, de Susqueda i la presa del Pasteral) i la petita presa de Colomers, a l’entrada a l’Empordà, en regulen el cabal.
El Daró és l’altre riu que rega la plana del Baix Empordà. És un petit curs de règim torrencial i el seu llit roman sec la major part de l’any. Neix a les Gavarres, a ponent del puig d’Arques, i davalla amb forts pendents des de Santa Pellaia fins a la Bisbal, engorjat pel vessant d’aquesta serra. Ja a la plana segueix la direcció SW-NE i, entre altres rieres, rep per l’esquerra el Rissec i la Riera Nova, i per la dreta, la riera del Vilar, la riera de Fonteta i la riera de Celsà, que és l’escòrrec dels torrents que alimentaven l’antic estany d’Ullastret, dessecat al segle XIX, que regulava el curs del Daró. En aquest sector pren la direcció E, paral·lel al Ter. Originàriament el seu curs, després de Gualta, es perdia lentament en els aiguamolls i estanyols propers a la platja de Pals. Més tard hom procurà aconduir les seves aigües a través del rec del Molí de Gualta i de Pals, on també va a parar la conca de la Riera Grossa de Pals, que recull les aigües d’una part del massís de Begur i alimentava el dessecat estany de Pals. Per evitar les grans inundacions que produïen les seves ràpides avingudes, ha estat aconduït vers el Ter a l’altura del pont de Gualta —on els dos cursos són molt pròxims— per mitjà d’un canal.
A part els rius esmentats, queden unes petites conques independents, totes de règim torrencial. La riera d’Aubi rega la fossa tectònica o corredor de Palafrugell. Neix al N d’aquesta vila, a la cadena de pujols que uneixen les Gavarres i el massís de Begur, i desemboca a la badia de Palamós. En el tram final del seu traçat primitiu, amb la desembocadura al mateix port i platja de Palamós, es produïen grans inundacions al nucli urbà, pel que fou desviat en dos braços, un dels quals va a parar a l’extrem S de Palamós, vora Sant Antoni de Calonge, i l’altre vers el N, fora de la badia, a la platja de Castell.
La riera de Calonge, que drena la vall del mateix nom, és formada per la confluència del Rifred, o riera de la Ganga, i la riera dels Molins, o de Cabanyes, i desemboca al sector meridional de la badia de Palamós, entre Sant Antoni de Calonge i Torre Valentina. Recull les aigües d’un ampli sector oriental de les Gavarres.
El Ridaura és el riu de la vall d’Aro (el “riu d’Aro”). Neix al vessant occidental del puig de Sant Baldiri, a la serra de les Cadiretes, i durant el seu curs també rep torrents de l’extrem meridional de les Gavarres. En un llarg tram de capçalera rega les terres de Llagostera (Gironès) i, més endavant, en canviar bruscament la primitiva direcció N-S per girar cap a l’E, forma la divisòria entre Llagostera i Santa Cristina d’Aro (límit actual entre el Gironès i el Baix Empordà). Finalment penetra a l’últim terme esmentat i per la vall d’Aro recorre el tram més extens. Desemboca al sector de migdia de la platja d’Aro.
A la plana al·luvial de tot l’Empordà es troben velles sèquies que hom anomena recs. Ja n’hi ha notícia a l’edat mitjana, però la majoria foren construïts o molt millorats a partir del segle XVII i sobretot amb la revolució agrària del XVIII. Inicialment aquestes sèquies serviren per a moure els molins fariners, posteriorment per a dessecar els estanys, i actualment, per als regadius. El rec dels molins de Jafre, Verges i Bellcaire movia aquests tres importants molins de cereals. Pren les aigües del Ter a Colomers i desemboca al S d’Empúries, a l’antic grau del Ter; recorre, doncs, terres del Baix i de l’Alt Empordà. El rec dels molins de Gualta i de Pals agafa les aigües a la seva resclosa, a la dreta del Ter, i les porta a la platja de Pals; abans recollia les aigües del curs del Daró, a Gualta. Serveix per al regadiu i per al conreu de l’arròs.
L’origen al·luvial de la plana fa que les seves capes freàtiques siguin força abundants. A la zona de Palau-sator i al seu voltant hi ha pous artesians per al regadiu. Les fonts naturals són força abundants i hom en té més o menys cura segons els indrets. Entre d’altres podem esmentar, les deus de Salenys (Santa Cristina d’Aro), Font Picant (Santa Cristina d’Aro, d’aigua carbònica); la font de Bell-lloc, a Vila-romà (Palamós); la font de Fitor a Fonteta (Vulpellac); la font de la Roqueta (serra de Daró); la font dels Arbres (la Bisbal d’Empordà); la font de Santa Reparada, a sa Riera (Begur), i la font de Sant Grau (Albons).
El clima
El clima de la plana de l’Empordà té caràcter mediterrani subhumit de matís marítim, amb estius secs i calents, hiverns suaus i màximes plujoses força irregulars a la primavera i a la tardor. Les temperatures es mantenen moderadament baixes a l’hivern, augmenten gradualment a la primavera i arriben als punts màxims al juliol i l’agost. Les temperatures estivals dominen durant quatre mesos (juny, juliol, agost i setembre). En terres més arrecerades de la tramuntana i sotmeses plenament a la influència de la mar, la suavitat dels hiverns s’accentua. La mitjana del gener és de 8,8°C a Sant Feliu de Guíxols i de 9,9°C al cap de Begur, arran de mar. La mitjana de precipitació a la costa és de 600 mm l’any, mentre que a les Medes és de 420 mm. El nombre de dies amb pluja apreciable és aproximadament de 80. Generalment plou amb certa freqüència d’octubre a maig. Les màximes solen donar-se de març a maig i als mesos d’octubre i novembre. El mes més sec és gairebé sempre el juliol, tot i que alguns anys hi ha un mínim secundari durant el mes de gener. Les pluges a vegades són acompanyades de tempesta. La humitat és distribuïda de manera força constant al llarg de l’any. Hi ha una màxima a la tardor coincidint amb una màxima de pluges, i una altra als mesos de maig i juny quan la marinada, vent humit, bufa sovint. Els vents més freqüents, a part de les brises, són la tramuntana (N-NW), les provences (N-NE), el gregal (NE), el llevant (E, i E-NE), el xaloc (SE), el garbí (S-SE i S-SW), el llebeig (SW), el ponent (W) i el mestral (NW).
La vegetació
Com que el Baix Empordà és format per una plana de terra al·luvial, entre serres i massissos antics, al S, un massís secundari al N i aspres i serres de glacis o piemonts al NW, hi ha un predomini dels sòls d’aportació al·luvial als sectors més planers, els quals donen pas als sòls bruns àcids propis de la serralada antiga i als sòls bruns calcaris en el cas del Montgrí.
La plana empordanesa correspon a la zona de l’alzinar amb marfull. Les restes de bosc d’alzines més o menys ben conservat, amb el seu ric acompanyament d’arbusts, de lianes i de plantes herbàcies, són encara freqüents a tota la contrada. Però la terra plana és, majoritàriament, dedicada al conreu, sobretot cereals d’hivern. Enmig dels camps són freqüents, però, els claps de vegetació silvestre, principalment bosc de pi blanc, que sovint cobreix garrigues o brolles de romaní i bruc d’hivern. A les fondalades és molt típica la bardissa molt espinosa d’espinavessa (Paliurus spina-christi), la qual, allà on el sòl és massa humit, cedeix el lloc a la bardissa de romeguera i roldor.
Una extensió considerable de la baixa plana té caràcter riberal, és a dir, la terra a poca profunditat és amarada d’aigua, portada pels rius que baixen cap a mar. La vegetació natural d’aquestes terres és en primer lloc el bosc de fulla caduca dominat per l’àlber (Populus alba), l’om (Ulmus minor), el freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia) i de vegades també pel vern (Alnus glutinosa) i per diverses espècies de salzes (Salix alba). La gran superfície que inicialment hi havia de bosc de ribera s’ha reduït fortament per acció de l’home, que dedica a l’agricultura la major part de les fèrtils terres d’horta dels riberals. Cap a la mar els riberals són cada vegada més humits i sovint apareixen coberts de prat (les closes) o de vegetació d’aiguamoll, la qual allà on arriba la salinitat marina pren caràcter halòfil. Els estanys baixempordanesos han quedat fora de la llei de protecció dels aiguamolls de l’Empordà.
Vora la mar, algunes pinzellades meridionals caracteritzen la costa del Baix Empordà: bosquines d’ullastre (Olea europaea variant silvestris) i de murtra (Myrtus communis), presència del margalló (Chamaerops humilis) i del càrritx (Ampelodesma mauritanica), espècies raríssimes a la contrada, com també de la lleteresa arbòria (Euphorbia dendroides) i de l’olivella (Cneorum tricoccon).
Les Illes Medes, seu de colònies molt importants d’ocells de mar, tenen una vegetació pobra, però molt notable, de caràcter nitròfil, sostinguda principalment per l’acció de les gavines; la malva gran (Lavatera arborea) n’és un dels elements més característics.
La població
En la distribució de la població del Baix Empordà hom pot diferenciar tres sectors: la plana, la muntanya i el litoral. El territori unitari més extens és la plana al·luvial (bona part de les rodalies de la Bisbal i Torroella de Montgrí), que es caracteritza per un dens escampall de petits pobles rurals, instal·lats sovint sobre pujols i formats al voltant de l’antiga parròquia i de vegades del castell o palau. En aquest espai els masos escampats són escassos, i tenen el seu origen als segles XVI-XVII i sobretot el XVIII. El segon sector és l’espai muntanyenc de les Gavarres. Històricament fou poblat a base de masos dispersos pels replans i clarianes del bosc, que formaven parròquies rurals, i es dedicaven a la vinya i després a l’explotació forestal. Aquesta zona és pràcticament deshabitada, a excepció d’algun paratge ben comunicat, i marginal. Al tercer sector, el litoral, l’evolució del poblament ha tingut diferents etapes. A l’inici de l’època medieval s’abandonaren els pobles més propers a la mar, davant el perill de la pirateria, i se situaren una mica terra endins. En són exemples Castell d’Aro, Calonge, Palafrugell, Begur, Torroella de Montgrí. També hi ha dues excepcions: Sant Feliu de Guíxols i Palamós, que són arran de mar. Amb la desaparició de la pirateria, entrat el segle XVIII, començaren a renéixer petits nuclis de pescadors a la costa. La indústria surera i el turisme feren créixer aquests nuclis. La transformació més recent comportà la instal·lació d’urbanitzacions turístiques una mica arreu d’aquesta franja litoral.
Així doncs, el desnivell poblacional és molt marcat. El litoral és una zona densament poblada, on coincideixen les viles industrials i el turisme; a la plana, amb la vila de la Bisbal, capital de la comarca, predominen els poblats agrupats i poc habitats; la muntanya és gairebé despoblada.
Les xifres demogràfiques ho confirmen. Segons el padró de l’any 2005, el Baix Empordà tenia 120.302, un nombre àmpliament majoritari dels quals vivia a les viles turisticoindustrials: Sant Feliu de Guíxols 20.318 h, Palafrugell 20.509 h i Palamós 16.817 h, a les quals cal afegir els subcentres de rodalia: Calonge de Mar 9.162 h, Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró 9.239 h i Begur 3986 h. Torroella de Montgrí, municipi que participa del turisme i és el centre d’una zona agrària, té 10.228 h. La Bisbal, amb indústria i cap d’una extensa zona rural, té 9.196 h. A la plana es troben el municipis de Verges, Vulpellac, Corçà i Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, que superen el miler d’habitants.
A l’inici del segle XVIII la població de la comarca era de 17.457 h. Al llarg d’aquest segle (31.711 h el 1787) i del següent continuà augmentant: 49.833 h el 1860 i 55.379 h el 1900. Al Baix Empordà no es féu sentir, de manera global almenys, la crisi agrària, gràcies a la prosperitat de la indústria del suro i a altres factors, com el conreu de l’arròs. La corba demogràfica continuà pujant fins el 1920 (60087 h). A partir d’aleshores, i fins el 1950, hi hagué una davallada deguda a les conseqüències de la Primera Guerra Mundial, la depressió del 1929, la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial: 56.044 h el 1930 i 51.646 h el 1949. A partir del 1950 s’inicià la recuperació, que continuà fins a l’inici del segle XXI: 58.893 h el 1960, 76.955 el 1975, 82.470 el 1986, 102.566 h el 2001 i 120.302 el 2005. L’any 2005 la densitat de població era de 171 h/km2.
L’important augment de població que ha tingut el Baix Empordà entre el 1950 i el 2005 no s’hauria produït si la comarca no hagués rebut en el decurs d’aquests anys una important immigració procedent de diverses regions espanyoles, especialment d’Andalusia. La incidència de la immigració sobre l’augment demogràfic s’ha fet per dues vies: la directa, conseqüència de l’establiment de la residència a la comarca, i la indirecta, conseqüència de la recuperació provocada en la natalitat, per causa del rejoveniment de la població i d’una natalitat pròpia superior.
L’any 2001 el 4,9% de la població ocupada treballava en el sector primari; el 14,6% en el sector industrial; el 20,0% en la construcció, i el 60,5% en el sector terciari. La importància de la població ocupada en el sector terciari es deu a la inexistència a la comarca de ciutats grans i a l’especialització comarcal en turisme, lleure i residència secundària.
L’economia
L’agricultura
Al Baix Empordà, malgrat l’existència d’una zona industrialitzada —amb tradició des del segle XVIII— i una àmplia faixa costanera dedicada al turisme, l’agricultura és important i ocupa prop d’una tercera part de la superfície de la comarca, tot i que les Gavarres és una zona despoblada i boscosa i que el Montgrí no és apte per al conreu. Gairebé la quarta part de la terra conreada del Baix Empordà es considera de regadiu; a la dècada del 1980 es produí una reducció dels terrenys de regadiu, els quals es recuperaren en part durant els anys noranta. Els cereals i el farratge ocupen la major part de les terres de secà, especialment l’ordi, el blat, el blat de moro i l’alfals.
La plana del Baix Empordà, com l’Alt Empordà, ha sofert en el trancurs dels darrers segles grans canvis produïts per la natura, però també, sobretot, per l’acció humana. La colonització agrària dels seus habitants originà la rompuda de noves terres i donà els seus fruits a partir dels segles XVI i XVII, però sobretot amb la revolució agrària del segle XVIII. Aquest darrer segle fou una etapa florent per al camp, afavorida per la manca de guerres i d’epidèmies, i pel renaixement del comerç i la indústria al Principat. Hom introduí noves tècniques de conreu i també novetats en les espècies plantades i en la ramaderia, i alhora es produí un gran augment demogràfic a la ruralia. La colonització i la rompuda de terres no solament s’estengueren per les zones humides, sinó també pels aspres abans improductius. Cal suposar que aleshores es conrearen els vessants de les Gavarres, segurament amb vinya i olivar, a més d’explotar-ne el bosc. La novetat més transcendent dels conreus durant el segle XVIII fou la introducció del blat de moro i la patata, que arraconaren i feren desaparèixer espècies que havien estat tradicionals a la comarca, com el mill, el cànem, el sègol i l’arròs. La història del conreu de l’arròs és plena de fluctuacions: al segle XVIII es produí un ascens extraordinari d’aquest conreu gràcies a les noves canalitzacions; durant el segle XIX es conreà poc, a causa de la creença que els camps d’arròs inundats eren la causa de febres palúdiques, i tornà a reaparèixer cap al final del mateix segle; entre els anys 1920-50 es produí la màxima explendor d’aquest conreu (175 ha el 1925, 440 ha el 1935 i 1 530 ha el 1951); cap al 1960 l’arròs fou substituït per conreus aleshores més productius, i al final del segle XX s’apreciava una recuperació d’aquest conreu, que s’ha estès pels termes de Pals, Bellcaire d’Empordà, Torroella de Montgrí, Fontanilles i Palau-sator.
Al final del segle XVIII i el principi del XIX es produí un cert retrocés o estancament en el progrés agrícola a causa de la Guerra Gran i la guerra del Francès, si bé la situació d’esplendor agrícola es recuperà quan aquestes finalitzaren. Durant el segle XIX s’aconseguí l’etapa de màxima expansió i riquesa del camp català i empordanès, i aquesta eufòria durà fins a la crisi que tingué lloc a les darreres dècades del segle. Continuaren l’ascens demogràfic, l’augment de les superfícies conreades, les millores dels conreus i de les tècniques. Pel que fa als conreus, la novetat més important fou l’expansió de l’alfals o userda, farratge que ja es coneixia abans, però que es convertí en fonamental a les terres fondals, riques en aigua freàtica. També es començà a implantar el sistema rotatiu, a base de plantar cereals a l’hivern i blat de moro i alfals a l’estiu. Hom introduí noves eines i màquines, com les trilladores. El segle XIX també fou una etapa pròspera per a la pagesia vitivinícola, però s’acabà cap al 1879 amb la plaga de la fil·loxera, amb el consegüent desastre econòmic i social que significà: abandonament de terres, emigració a les ciutats i a Amèrica, etc.
A la dècada del 1930 un fet transcendent fou la introducció, a la rodalia de Torroella de Montgrí, del conreu dels fruiters, des d’aleshores força destacat, sobretot en alguns sectors del Baix Ter. D’ençà del 1960, la fructicultura s’ha especialitzat en pomeres, presseguers i pereres. A partir del 1970 destaca l’avanç considerable que ha sofert el farratge (alfals i naps) i els cereals per a gra, la qual cosa indica un increment de la ramaderia, i també la disminució de les lleguminoses, les hortalisses, els fruiters, la vinya o l’olivera.
El cooperativisme agrícola del Baix Empordà es concentra principalment a la Cooperativa Agrícola del Baix Empordà, amb seu a Corçà. A més, funcionen la Cooperativa Agro Empordanesa i la Cooperativa Pastors d’Oví del Baix Empordà, a la Bisbal d’Empordà; la Cambra Arrossera de l’Empordà, a Pals; la Cooperativa Costa Brava Black d’Or, a Sant Feliu de Guíxols; la Cooperativa Agrícola Ramadera de Santa Maria de Serra de Daró; Copomex, Cooperativa Frutícola Mas Nou i Cooperativa Pastors de Girona, a Torroella de Montgrí; la Cooperativa de Fruticultors Costa Brava i Naturcoop, a Ullà; i la Cooperativa de Ramaders del Baix Empordà, a Ultramort.
La ramaderia i l’aprofitament del bosc
El Baix Empordà és una comarca ramadera, encara que la manca de prats naturals útils, a causa del baix índex de pluviositat, ha originat que hom s’hagi de proveir de farratge i de pinsos compostos. Però l’alimentació a base de farratge ensitjat encara té una difusió bastant limitada. El bestiar boví és en recessió, i la producció s’ha especialitzat en la llet i l’engreix; el bestiar oví té poca incidència. El cabrú, tot i la poca producció a la comarca, ha tingut un augment espectacular, a causa probablement de la demanda creixent de llet per a formatges i de cabrits per a carn. La cria de bestiar de tir (cavalls, egües, muls i pollins), abans destinada als treballs agrícoles, ha desaparegut, i han sorgit algunes explotacions destinades a la cria de cavalls esportius o de passeig. L’apicultura també hi és present. Pel que fa a la ramaderia industrial, cal esmentar la cria de porcí i l’avicultura. La cria de pollastres, gallines, ànecs i oques s’ha incrementat a causa del turisme i de la modernització del sector, però no és una activitat important dins el conjunt comarcal. També ha augmentat la cuniculicultura, després d’un fort descens en la dècada del 1990.
La superfície boscosa del Baix Empordà, que representa més del 30% del total de la superfície comarcal, és formada principalment per pins, alzines, sureres i matollar. Evidentment, aquest tipus de bosc es concentra principalment a les Gavarres i les serres litorals, força castigades pels incendis de les darreres dècades del segle XX.
A les Gavarres, el bosc —sobretot al sector empordanès, que és on hi ha més suredes— esdevingué molt productiu per als propietaris a partir de mitjan segle XVIII, amb l’expansió de la indústria tapera. La comercialització del suro produí un increment de la zona de suredes, ja que el suro de les Gavarres era considerat de gran qualitat. Al llarg del segle XIX hi hagué enfrontaments entre propietaris forestals i industrials surers pels preus del suro en brut. L’expansió de la indústria al segle XX superà àmpliament la màxima producció del bosc local i s’hagué d’anar a Extremadura i Andalusia a buscar-ne. Aquest fet i altres circumstàncies motivaren que el bosc s’anés abandonant; el suro perdé productivitat i qualitat, i així el poc suro que encara s’extreu de les Gavarres sol destinar-se a fabricar aglomerats. La gran majoria del bosc de la serralada ha estat abandonat o degradat per urbanitzacions o per incendis o malures dels pins. Amb aquest abandó els pins han envaït moltes zones, en detriment d’altres espècies autòctones. Altres activitats lligades amb el bosc, com ara l’elaboració de carbó d’alzina, han desaparegut fa temps. L’explotació de la llenya és insignificant.
La pesca
A la costa de l’Empordà les activitats marineres, sobretot la pesca i l’extracció de corall, han estat un dels recursos econòmics tradicionals. La zona catalana que donava corall de primera qualitat anava des de Portvendres fins al cap de Sant Sebastià. Vers la fi del segle XVIII s’intensificà la pesca i el comerç de corall i les poblacions de Begur i Cadaqués n’esdevingueren els principals centres. Els pescadors d’aquestes poblacions feien campanyes de deu mesos per tota la Mediterrània occidental. Els darrers decennis del segle XIX el corall de qualitat s’arribà a cotitzar com l’or, però entrat el segle XX aquesta activitat anà desapareixent a causa de l’esgotament dels fons marins. Als segles XVIII i XIX també fou important el comerç amb Amèrica d’oli i vi dels ports de Palamós i, sobretot, de Sant Feliu de Guíxols, els quals tenien una notable marina mercant, i s’hi construïen vaixells de diferents tipus.
A les poblacions marineres la pesca solia compaginar-se amb l’agricultura; però amb la mecanització i la introducció de nous procediments de pesca aquesta dualitat de feines ha desaparegut i els pescadors han hagut d’especialitzar-se i dedicar-se enterament a la mar. Aquesta millora, sobretot des del segon decenni del segle XX, ha fet que la pesca es concentrés progressivament als ports ben equipats. També el turisme ha fet desaparèixer aquesta activitat de moltes poblacions marineres, en canvi ha produït un increment de la pesca als ports importants, a causa de la bona sortida del producte. Els ports principals de pesca són Palamós i Sant Feliu de Guíxols. A l’Estartit i a les cales de Begur i de Palafrugell resten encara alguns pescadors amb petits llaguts o barques. A Palamós, a partir del 1930, hi arribà progressivament una considerable població immigrada procedent de les costes d’Alacant, Castelló i Tarragona; amb menys força, el fenomen també afectà Sant Feliu de Guíxols.
A la comarca hi ha, bàsicament, tres tipus d’embarcacions de pesca: les d’arrossegament, anomenades popularment “vaques” (abans de la tracció a motor se’n deien “bous”), que són les més grans i es dediquen a la pesca d’altura; les “teranyines”, de pesca amb llum, que capturen principalment peix blau; i, finalment, els llaguts palangrers i altres barques petites. Pel que fa a la distribució per arts, l’arrossegament és majoritari a Palamós, en canvi l’encerclament és absolutament majoritari a Sant Feliu de Guíxols.
El peix fresc es comercialitza a través de les confraries de pescadors locals i és subhastat a la llotja de cada port, a la baixa. El peix sobrant es porta a la llotja de Barcelona. La pesca no s’industrialitza, tret d’unes petites empreses de manufactura de salaó d’anxoves, a Sant Feliu de Guíxols i a Palamós.
La indústria i les fonts d’energia
Al Baix Empordà la indústria, sense tenir un pes específic considerable dins el conjunt de Catalunya, ha tingut una importància socioeconòmica local molt evident, i en una petita part encara la manté. La indústria més coneguda, i que ha tingut més transcendència, és la del suro (elaboració de taps i altres derivats). Les alzines sureres de les Gavarres proporcionaren una primera matèria considerada de gran qualitat i expliquen l’existència de la zona industrial Palafrugell-Palamós-Sant Feliu, la qual té continuïtat al Gironès (Llagostera-Caçà de la Selva).
La manufactura menestral de taps sembla que aparegué a l’Alt Empordà (Agullana) poc abans de mitjan segle XVIII, moment en què els propietaris de suredes entraren en contacte amb la gent que elaborava taps a l’altre costat dels Pirineus. L’emigració de catalans del nord al Baix Empordà i el desplaçament de gent de la zona surera de l’Alt Empordà contribuïren a l’expansió d’aquesta indústria prop de les Gavarres. Fins a l’inici del segle XIX els empordanesos anaven a vendre els taps a la fira provençal de Bellcaire, on els principals compradors eren els comerciants de Xampanya. El 1830 els industrials surers de les viles empordaneses impediren per la violència (motí de la Teulera) el pas de suro que els pagesos venien directament a estrangers i el fet tingué un gran ressò. Però és al començament del segle XIX que es perfeccionà la tècnica i es crearen les primeres cases exportadores al Baix Empordà, on ràpidament augmentà la manufactura. Fins a la darrera part del segle XIX, la indústria, encara molt artesanal, es desenvolupà amb força, amb diverses oscil·lacions a causa de les diferents crisis i altres dificultats. En aquesta època hi hagué lluites constants entre lliurecanvistes i proteccionistes. L’edat d’or menestral dels tapers fou entre el 1880 i la fi del segle. L’any 1884, abans de l’inici de la mecanització a les viles baixempordaneses el suro donava feina a 4 050 persones. El 1900 marca el punt màxim d’aquesta esplendor i, al mateix temps, l’inici de la mecanització d’aquesta indústria i la diversificació dels seus productes, sobretot a partir de la fundació de la casa Miquel, Vincke i Meyer (1901) a Palafrugell i Palamós, més tard Manufactures del Suro, absorbida per la multinacional nord-americana Armstrong World Industries.
La prosperitat industrial surera al Baix Empordà perdurà fins a la gran crisi ocasionada per la Primera Guerra Mundial. Així, el 1913 —el moment àlgid— treballaven al conjunt de les viles de Palafrugell, Sant Feliu, Palamós, la Bisbal, Calonge i Begur un total de 10 940 persones. En aquest moment es començaren a fabricar aglomerats de suro, i des del 1905 es fabricava paper de suro, que ampliava les possibilitats i les utilitats de la manufactura. El 66% dels productes s’exportaren des dels ports de Sant Feliu i de Palamós, el 27% per ferrocarril i la resta des del port de Barcelona. Després de la primera gran guerra la indústria es recuperà, però sense assolir els nivells anteriors. Es deturà molt el comerç i entrà en competència amb la indústria portuguesa, en alça. La crisi s’agreujà amb la gran depressió del 1929 i la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial acabaren d’empitjorar la situació. Des del 1944 el bosc català ha sofert un cert abandonament i la indústria ha sofert la competència de la indústria surera portuguesa. Hi ha, d’altra banda, l’aparició del plàstic, que ha desplaçat algunes especialitats dels suro (taps per a la indústria farmacèutica, licors i altres begudes). Cal que hom sàpiga mantenir la qualitat dels taps de xampany i vins de categoria —per als quals és un producte insubstituïble— i posar al dia la fabricació d’aglomerats, aïllants, elements decoratius i altres especialitats. Sant Feliu era durant la dècada del 1990 el nucli més important en nombre d’empreses, però Palafrugell se situava en primer lloc pel volum de mà d’obra.
El subsector industrial més destacat al Baix Empordà és el de la construcció. La seva importància va lligada al desenvolupament del turisme i al fenomen de la segona residència. La construcció estigué en ascens constant des dels anys 1960-70, però posteriorment sofrí una crisi força accentuada, lligada a l’estancament i al descens del turisme. A la dècada dels noranta es produí un nou creixement gràcies a les segones residències. La majoria de les empreses que s’hi dediquen són petites.
La indústria de materials de la construcció, que a la comarca té una important especialització en l’elaboració d’elements de terra cuita, està estretament lligada amb l’auge de la construcció. Aquesta especialitat es concentra al centre terrisser de la Bisbal i als termes propers. L’abundància i la qualitat de l’argila d’aquesta zona facilita aquesta activitat. La producció de peces de terrisseria popular —càntirs, plats, etc.— té una llarga tradició (als segles XVIII i XIX la terrissa —rajoles o cairons— era exportada a Amèrica i les Filipines) i, amb el turisme, ha conegut una etapa pròspera, de projecció exterior.
En el ram químic hi ha algunes empreses de manufactura de plàstic i de cautxú, les més destacades a Mont-ras i Begur. En el tèxtil i la confecció destaquen les empreses petites, si bé a la Bisbal n’hi ha alguna de mitjana. Les manufactures metàl·liques (tallers mecànics, fusteria metàl·lica) són representades per diverses empreses, en general molt petites, majoritàriament concentrades a Palafrugell, Palamós i Torroella de Montgrí. Finalment, cal esmentar el sector agroalimentari (fabricació de pinsos compostos, embotits i productes lactis, arrosseres, escorxadors, etc.).
El comerç i els serveis
L’activitat comercial al Baix Empordà és alta. Hi ha una preponderància tradicional del ram de l’alimentació, si bé l’influx del turisme ha proporcionat una marcada tendència a la diversificació. El comerç és molt concentrat a les viles de la costa i a la Bisbal. Amb el turisme ha sorgit el fenomen de la vila de Platja d’Aro, centre pràcticament de nova planta on hi havia un petit barri mariner, que s’ha convertit en un centre turístic i comercial molt visitat i diversificat. Cal destacar també la Bisbal, nucli comercial especialitzat en terrissa artística. Els punts de venda se situen al llarg de la carretera que travessa la vila. És remarcable l’escassa presència del comerç de grans superfícies (hipermercats, grans magatzems, etc.).
Els dos ports comercials en actiu a la comarca són el de Sant Feliu de Guíxols i el de Palamós, de poc pes dins el total de Catalunya. Històricament, però, tingueren una gran transcendència, que minvà molt arran de la regressió de la indústria surera.
Els mercats que tradicionalment havien centrat les transaccions dels agricultors o ramaders han perdut bona part de la importància que tenien, sobretot en el sector pecuari. En canvi, els mercats més pròxims al litoral s’han incrementat a causa del boom turístic. Al Baix Empordà havien estat històricament importants els mercats de Monells, a l’època medieval, i el de la Bisbal, que és el que ha perdurat com a mercat comarcal. Més tard s’hi afegiren els de Torroella de Montgrí i Sant Feliu de Guíxols, i ja a l’època moderna els d’altres nuclis com Palafrugell, Palamós, Verges, Calonge de Mar, Sant Antoni de Calonge, Santa Cristina d’Aro, Platja d’Aro, Pals i l’Estartit.
Quant a les fires, és força concorreguda la Fira Agrícola i Ramadera de Sant Andreu (30 de novembre) a Torroella de Montgrí.
Pel que fa a l’ensenyament, 16 dels 36 municipis de la comarca no tenen escola primària. A més, l’ensenyament secundari i el batxillerat s’imparteix a Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell, Palamós, Torroella de Montgrí, Calonge de Mar, Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró i la Bisbal. Per la tradició turística de la comarca, a Sant Feliu de Guíxols s’establí l’Escola Oficial de Turisme, adscrita a la Universitat de Girona. Altres centres d’ensenyament específics són: l’Escola de Capacitació Agrària de l’Empordà, amb seu a Monells i diverses escoles de música, amb seu a Palamós, Palafrugell, Platja d’Aro i Sant Feliu de Guixols.
El principal equipament sanitari de la comarca és l’Hospital de Palamós on hi ha, per exemple, una de les dues úniques cambres hiperbàriques que es localitzen a Catalunya. Els municipis que tenen centres d’atenció primària són el mateix Palamós, la Bisbal, Torroella, Palafrugell i Sant Feliu de Guixols. Una vintena de municipis tenen consultori mèdic.
El turisme
La part central de la Costa Brava, que correspon al litoral del Baix Empordà, és una de les zones que ha atret més al turisme nacional i foraster pels seus atractius naturals. El turisme s’inicià a la primera meitat del segle XX, i encara resten dos testimonis d’aquesta època: el castell i el jardí de Cap Roig i la urbanització de S’Agaró. Els creadors del castell de Cap Roig —un matrimoni format per un rus i una anglesa— no solament han deixat la magnífica finca amb jardí, que preserva un espai natural molt bell de la costa boscosa de Calella de Palafrugell i Mont-ras, sinó que també impulsaren els anys de preguerres el coneixement del país, principalment entre els anglesos i els nord-americans. Les cases d’estiueig eren sempre voltades de jardins i del bosc natural de la zona, amb un respecte total a la natura i a l’arquitectura popular. En són exemples encara existents les cases de la Musclera i la Perica, prop de Tamariu (Palafrugell), la casa Barella, a la costa de Mont-ras, i la casa que fou de l’actriu Madeleine Carroll, a Torre Valentina (Calonge de Mar). La urbanització de S’Agaró, creada per gent del país, és de línies arquitectòniques elegants i discretes.
Després del parèntesi de la guerra, el boom turístic internacional aparegut al final dels anys cinquanta es féu present en aquest sector, amb els consegüents efectes negatius que comportà: especulació del sòl, planificació territorial nul·la i degradació del paisatge, en molts indrets irreversible. Cal precisar que, si bé hi ha àmplies zones litorals i del rerepaís immediat que han estat degradades, alguns espais encara conserven, més o menys incontaminat, el seu valor i el seu atractiu natural. Són zones situades especialment al tram de costa entre la platja de Pals i Palamós.
Des dels anys seixanta fins al 1975 l’ascens del turisme fou continuat. A partir d’aquest any s’inicià una forta crisi, que durà uns deu anys i acabà en recuperar-se la demanda turística exterior. Al principi de la dècada del 1990 es produí un nou descens de visitants estrangers molt considerable, que escollien altres països mediterranis, si bé lentament la demanda s’ha anat recuperant. Com és lògic, durant aquests anys la presència del turisme ha comportat una millora dels serveis sanitaris, esportius, de seguretat, etc.
Molts municipis del Baix Empordà tenen un o més nuclis de població al litoral que han sorgit arran del turisme o han estat estat potenciats per aquest fenomen: Sant Pol (Sant Feliu de Guíxols), s’Agaró i Platja d’Aro (Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró), Sant Antoni de Calonge i Torre Valentina (Calonge de Mar), la Fosca (Palamós), Calella, Llafranc, Tamariu i Aigua-xellida (Palafrugell), Fornells de Mar, Aiguablava, Sa Tuna, Aiguafreda i sa Riera (Begur), i l’Estartit (Torroella de Montgrí). El fenomen turístic i urbanístic més espectacular és, però, Platja d’Aro. En tots els municipis i nuclis litorals és on hi ha la gran concentració de places turístiques (hotels i càmpings) i de segones residències (apartaments, xalets, cases de luxe) de la comarca, tot i que aquestes darreres s’han estès els últims anys a les poblacions del rerepaís i han arribat als nuclis rurals més petits. En moltes d’aquestes poblacions s’han restaurat cases i masies velles i han aparegut nombrosos establiments de restauració,
El turisme ha fet que sorgissin molts tipus d’establiments (restaurants, bars, sales de festa, agències de viatges, serveis nàutics, botigues de comerç, etc.), una part considerable dels quals són de caràcter estacional.
Les comunicacions
El Baix Empordà és travessat per una densa xarxa de carreteres comarcals i locals que comuniquen les seves poblacions i la comarca amb les terres veïnes i la resta del país. En alguns llocs aquesta xarxa queda saturada pel trànsit, sobretot a l’estiu. Els eixos principals són la carretera comarcal de Palamós a Girona (C-31), la de Palamós a Santa Coloma de Farners (C-65, que enllaça amb Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols, i la de la Bisbal a Figueres (C-252), que passa per Verges (des d’aquí C-31); a més de les locals de Palafrugell a Viladamat (Alt Empordà), per Torroella de Montgrí i l’Escala, i la de Torroella de Montgrí a la N-II passant per Cervià de Ter (Gironès). Les carreteres que comuniquen els nuclis del litoral són molt transitades; en destaquen la de Torroella a l’Estartit, la de Pals a la platja de Pals, les que des de Regencós i Palafrugell porten a Begur, les que de Begur arriben a les diverses cales del terme i l’autovia de Palafrugell a Calella i Llafranc. Altres vies enllacen diferents poblacions o sectors de la comarca: la de la Bisbal a Calonge, pel coll de la Ganga, a les Gavarres, la de Rupià a Torroella de Montgrí i les de Vulpellac a Pals i a Serra de Daró. Algunes carreteres comuniquen amb les comarques veïnes: la de Sant Feliu de Guíxols a Tossa (Selva), la de la Bisbal a Caçà de la Selva (Gironès), travessant les Gavarres, i la de Colomers a Sant Mori (Alt Empordà).
Des del 1887 fins al 1956 funcionà el tramvia del Baix Empordà, carrilet de via estreta de Palamós a Flaçà (on enllaçava amb el ferrocarril Barcelona-Perpinyà), que fou allargat l’any 1921 fins a Girona. El tren de via estreta de Sant Feliu de Guíxols a Girona (per la vall d’Aro, Llagostera i Caçà de la Selva) estigué en funcionament entre el 1892 i el 1970, any en què fou clausurat. Ambdós petits trens feren durant molt temps un bon servei als habitants del Baix Empordà i especialment a la indústria surera i a la de Girona; transportaven, a més dels viatgers, mercaderies al ferrocarril internacional i als ports de Palamós i Sant Feliu de Guíxols.
La cultura i el folklore
Les activitats culturals
La comarca té una vella tradició pel que fa a la cultura popular, la qual arrela al segle XIX, amb el caliu cultural de les viles industrials del suro, i és extensiva a la Bisbal i a Torroella. Però a partir de la dècada del 1940 aquesta tradició entrà en decadència, i no s’ha recuperat fins els darrers temps. D’altra banda, si bé el turisme ha influït indirectament en la desaparició d’algunes entitats o activitats culturals, a la llarga n’ha comportat el desenvolupament. La presència del turisme i el fenomen de les segones residències també han afavorit la gran activitat, sobretot estiuenca, de les galeries d’art, els festivals de música, els concerts i els recitals.
Des dels anys 1960-70 han sorgit noves entitats culturals i associacions a la comarca, en conjunt molt dinàmiques. S’han creat centres culturals i cívics a gairebé totes les poblacions. També queden casinos i societats recreatives fundades al segle XIX, durant l’etapa d’esplendor de la societat comarcal. Destaquen el Nou Casino la Constància i El Guixolense, a Sant Feliu de Guíxols, i el Centre Fraternal de Palafrugell. Entre les institucions que promouen activitats culturals i estudis sobre la comarca sobresurten els centres d’estudis locals de la Bisbal, Calonge i Torroella de Montgrí, que gestiona el Museu del Montgrí i del Baix Ter.
A la comarca hi ha centres excursionistes actius a Sant Feliu de Guíxols, Calonge, Palafrugell, la Bisbal i Torroella de Montgrí. Tanmateix, l’esport que més interessa és el futbol, que disposa de camp a gairebé tots els municipis. Destaca el Futbol Club Palamós, degà d’aquest esport a Catalunya, el més important de la comarca per la professionalització i el nivell assolit. Fou fundat pel palamosí Gaspar Matas i té un estadi.
A causa de la demanda del turisme, hi ha ports esportius a l’Estartit (Torroella de Montgrí), Aiguablava (Begur), Llafranc (Palafrugell), Palamós, Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols.
El Baix Empordà ha tingut gran tradició en el camp de la premsa des del segle XIX, tot i que el nombre de publicacions s’ha reduït considerablement. El diari que es publicà durant més temps fou el Baix Empordà, que sortí des del començament del segle XX fins els anys trenta. Les publicacions que hom troba a la comarca són Àncora (Sant Feliu de Guíxols), Proa del Baix Empordà (Palamós), Carrilet (Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró), El Drac (la Bisbal) i Revista de Palafrugell, Crònica d’un any, Can Bech i El Nou Palafrugell, totes quatre a Palafrugell. L’Institut d’Estudis del Baix Empordà edita un anuari d’estudis sobre la comarca; el Museu del Montgrí i del Baix Ter, a Torroella de Montgrí, també té publicacions d’aquest mateix caràcter (Papers del Montgrí i monografies). Hi ha, a més, diverses ràdios locals i comercials (a Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Begur, la Bisbal, Palafrugell) i cadenes de televisió a Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró, Palafrugell i Palamós. Cal mencionar també l’emissora Ràdio Liberty, situada a Pals. Fou creada el 1957 per la CIA, per emetre propaganda anticomunista a l’antiga URSS i als països del bloc comunista. Al maig del 2001, el govern dels Estats Units va decidir tancar-ne les instal·lacions i el 2006 s’enderrocaren les antenes instal·lades a la platja de Pals.
També tenen una gran demanda turística els camps de golf i pitch & putt que es localitzen a Pals, Gualta, Santa Cristina d’Aro i Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró.
L’oferta museística del Baix Empordà inclou una interessant varietat de temes històrics, etnogràfics i artístics. El Museu Monogràfic de les excavacions d’Ullastret és, juntament amb les ruïnes de la ciutat ibèrica on es troba, d’un gran interès per a conèixer el passat de la comarca. El Museu del Montgrí i del Baix Ter, a Torroella de Montgrí, conté principalment material arqueològic de la contrada, mentre que el Museu d’Història de la Ciutat de Sant Feliu i el Museu Arqueològic de Calonge de Mar contenen seccions d’arqueologia i d’història local; a Pals hi ha el Museu d’Arqueologia Submarina. Cal també destacar els museus monogràfics de la comarca que contribueixen a conèixer i estudiar el passat econòmic d’aquestes contrades, com el del Suro de Palafrugell, el de Terracota (Museu de Terrissa i de Ceràmica) de la Bisbal, el Rural de Palau-sator i el de la Pesca de Palamós. Altres museus de temàtica diversa són el Museu de la Nina de Castell d’Aro o el Museu Art-2000 de Torroella de Montgrí.
El Baix Empordà disposa de més d’una desena de biblioteques, la majoria de les quals de caràcter municipal. Destaca a Palafrugell la Biblioteca Josep Pla, fundada per l’escriptor, que regida per la Fundació Josep Pla inclou la biblioteca personal de l’escriptor i una àmplia i variada documentació sobre la seva obra i biografia. L’Arxiu Històric Comarcal de la Bisbal d’Empordà és situat al castell de la Bisbal, i conté arxius municipals i particulars d’arreu de la comarca. A Torroella de Montgrí l’Arxiu Municipal és instal·lat al mateix edifici que el Museu del Montgrí i del Baix Ter i comprèn documents municipals des del segle XVII. El 2002 s’inaugurà a Palafrugell l’Arxiu Municipal, ubicat a l’edifici històric de Can Rosés. Igualment, cal mencionar el Jardí Botànic de Cap Roig, a Calella de Palafrugell, on s’apleguen més de 1 200 espècies representatives de la flora mediterrània.
La vida musical, sobretot la sardana i la música de cobla, té una vella tradició a la comarca. Al segle XIX el ballador popular Miquel Pardas, de Verges, contribuí a l’obra d’ordenació de la sardana feta per Pep Ventura, amb l’estructuració de la coreografia de la sardana llarga, que es ballà per primer cop a Torroella de Montgrí. La Cobla Montgrins (Torroella de Montgrí), degana de les cobles existents junt amb La Principal de la Bisbal, també centenària, mantenen la música de cobla a un nivell molt alt. A la comarca hi ha hagut un gran nombre de compositors i intèrprets de música culta i popular, entre els quals destaca Juli Garreta.
També cal esmentar que l’Escola de Música de la Bisbal, d’àmbit comarcal, es dedica principalment a l’ensenyament dels instruments de cobla; hi depén la cobla Bisbal Jove, formada per l’alumnat.
A l’estiu ja és tradicional la celebració de molts festivals i concerts de música clàssica, entre els quals cal citar els de Torroella de Montgrí, Calonge, Sant Feliu de Guíxols, Pals i Peratallada (Vulpellac), i d’altres com el Festival de Jazz de Palafrugell i la Mostra de l’Havanera Catalana de Palamós.
El folklore
El Baix Empordà té una llarga tradició de festes i cultura popular que amb els anys s’ha anat consolidant; a més, molts d’aquest esdeveniments s’han convertit en un atractiu important per molts dels turistes que visiten la comarca. En destaquen les Festes de Primavera de Palafrugell; els espectacles teatrals a l’aire lliure i de participació popular, com els pessebres vivents, entre els quals sobresurt el de Castell d’Aro; el Carnaval, sobretot a Platja d’Aro, Palamós i Verges, vila on perdura un àpat multitudinari anomenat la “sopa de Verges”; la cantada d’havaneres a Calella de Palafrugell, que se celebra cada estiu des de l’any 1967; l’espectacle “Bandera de Catalunya” a Bellcaire d’Empordà; i la Passió o la Processó de Verges, una representació de la passió que té lloc el Dijous Sant pels carrers de la vila i incorpora la dansa de la mort, un dels pocs espectacles que perviuen a Europa en record de les danses de la mort medievals.
La participació popular en les festes majors de pràcticament tots els pobles ha permès la recuperació de molts aplecs a santuaris i ermites, i fins i tot s’han creat noves festes i concentracions com arrossades populars. Entre d’altres citarem els aplecs de Santa Caterina del Montgrí (Torroella de Montgrí), Sant Sebastià (Palafrugell), Santa Llúcia de l’Arboç (la Bisbal d’Empordà), Sant Grau d’Albons (Albons), la Fontsanta (Jafre), Sant Roc (Vilopriu), Pedralta i la Verge del Bon Viatge (Sant Feliu de Guíxols) i Sant Llop (Torrent d’Empordà). A més, a la comarca no falten mai les ballades de sardanes a les festes populars, i a l’estiu en alguns llocs de la costa aquestes són gairebé diàries. Algunes poblacions tenen la seva agrupació sardanista, i altres celebren aplecs anuals, com Torroella de Montgrí, la Bisbal, Palamós o Calonge de Mar. Igualment, l’havanera ha tingut una gran difusió, i s’han format molts grups que són presents a moltes festes i solen combinar la típica havanera amb la cançó marinera catalana.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
Al Baix Empordà s’han localitzat els testimonis més antics d’ocupació humana de tot l’Empordà. Es tracta del conjunt de coves del massís del Montgrí, en especial els dos caus del Duc (el de Torroella de Montgrí i el d’Ullà), on el material lític es considera, segons els darrers estudis, acheulià, és a dir del paleolític inferior, amb una antiguitat d’entre 200 000 i 300 000 anys. A l’extrem S de la comarca, a la serra de les Cadiretes, s’ha trobat un jaciment de materials de sílex, a l’aire lliure, de l’epipaleolític (entre els 10 000 i 5 000 anys aC).
Els primers poblats de pastors i agricultors, del neolític, es localitzen a la plana pròxima a la mar, en antics illots o tomboli. És el cas del Puig Mascaró (Torroella de Montgrí), a la zona de la Fonollera, ocupat vers el 4 000 aC i amb ceràmiques cardials. S’han trobat sepulcres de fossa, enterraments propis d’aquesta fase neolítica avançada, a la Bisbal i a la rodalia de Sant Feliu de Guíxols.
Els nombrosos megàlits que s’escampen pel sector meridional de les Gavarres evidencien un poblament força important d’aquesta zona des del neolític final fins al calcolític-bronze antic (2 7001 800 aC). De tots els conjunts dolmènics podem esmentar la cova d’en Daina, de Romanyà de la Selva (Santa Cristina d’Aro), el Mas Bousarenys (Santa Cristina d’Aro), el cementiri dels Moros (Torrent d’Empordà) i el grup de Fitor (Vulpellac). Hi ha també menhirs, com el de la Murtra, a Romanyà de la Selva (Santa Cristina d’Aro), i el de sa Pedra Aguda o de les Goges, de Vallvanera (Castell d’Aro). Al Montgrí, al massís de Cadiretes i a les Gavarres, a la zona de Calonge, s’han trobat enterraments d’aquestes èpoques en coves naturals o semiartificials. També hi ha hipogeus o coves artificials excavades a la roca, considerades del calcolític, al massís de Begur (ses Felugues) i a Cadiretes o Ardenya (a Solius).
L’època del bronze final, que enllaça amb l’edat del ferro, és una etapa que comença a ser ben estudiada a l’Empordà, sobretot amb les excavacions del poblat de la Fonollera i el més petit del Puig Mascaró. El material, abundós i molt ric, és anterior al de les necròpolis de l’Alt Empordà, que corresponen a un poble de cultura hallstàttica. També hi ha materials d’aquestes èpoques en algunes coves del Montgrí, on s’ha localitzat també una necròpoli, al Cap Castell o la Foradada. El moment final d’aquesta etapa cultural (segle VII aC) es troba en la base dels poblats indígenes posteriors (Illa d’en Reixac i puig de Sant Andreu d’Ullastret; Castell, de Palamós). Sens dubte, la situació de l’Empordà afavorí l’entrada dels pobles indoeuropeus, que són la base d’aquesta cultura, al S de la serra de l’Albera.
L’Empordà fou l’extrem occidental de la colonització grega. Hi trobaren el poble iberitzat dit els indigets, de cultura material d’arrel indoeuropea, que amb el temps prengué caràcter ibèric. La ciutat excavada al puig de Sant Andreu d’Ullastret —aturonada i murallada, vora l’antic estany—, és el nucli habitat més important que es coneix d’aquest poble, i hom havia arribat a discutir si en realitat no era una altra fundació grega habitada en una bona part pels autòctons (presenta una paleàpoli a l’indret proper de l’Illa d’en Reixac). Hi ha també altres poblats indígenes al cim de turons de fàcil defensa, com els de la Plana Basarda i el Fortim (Sant Feliu de Guíxols), Castellbarri (Calonge), Castell (Palamós), Sant Sebastià de la Guarda (Llafranc, Palafrugell) i el Castell de Begur. Aquest poble, malgrat la influència grega, utilitzava l’alfabet ibèric, com han demostrat diferents troballes. A causa del contacte que mantenien amb els grecs d’Empòrion i Rhode, foren els primers pobles autòctons que usaren la moneda grega i després la romana. A partir dels segles II i I aC encunyaren moneda pròpia amb el nom d’“Undikesken”, amb lletres ibèriques, que vol dir “dels indigets”.
Amb l’arribada de l’exèrcit romà a Empúries el 218 aC durant la segona guerra Púnica, els indigets veieren perillar les seves lleis i la seva administració i es revoltaren. Els romans, davant les continuades revoltes, enviaren un exèrcit manat pel cònsul Marc Porci Cató, l’any 195 aC, que inicià la repressió i pacificà el país a la força. A partir d’aleshores el poblament es configurà com un escampall de vil·les arreu de la plana, dedicades a l’agricultura. S’han localitzat un conjunt dens de poblats prop de Torroella de Montgrí, de la vall d’Aro i de la vall de Calonge, i els de Vilaromà, Canapost, Peratallada, Sant Feliu de Boada i Bellcaire. Trobem també poblats a tocar de la mar, com el de la platja de n’Artigues (Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró), el Collet de Sant Antoni de Calonge o Llafranc.
L’edat mitjana
Malgrat la crisi iniciada amb les invasions dels francoalamans a mitjan segle III dC, que posà fi a la llarga pax romana, alguns d’aquests poblats perduraren fins als segles VI-VII. Trobem els primers testimonis del cristianisme a les restes d’edificis baiximperials del monestir de Sant Feliu de Guíxols, a l’esglesiola descoberta de Santa Cristina d’Aro i en troballes materials de Llafranc (Palafrugell) i Santa Maria del Mar, de Torroella de Montgrí (segles V-VII). Després del domini visigòtic i del pas dels sarraïns, l’any 785 els francs prengueren la ciutat de Girona. La reorganització del país feta pel poder carolingi originà que el territori del Baix Empordà quedés integrat en la seva part septentrional i més gran al comtat d’Empúries i la resta (la façana marítima d’aquest comtat, des de Begur vers el S) al comtat de Girona. No es restaurà la diòcesi d’Empúries d’època visigòtica i tot l’Empordà quedà comprès dins el bisbat de Girona.
Després de la represa carolíngia, el poblament d’aquest territori restà en molts aspectes com una continuïtat del d’època romana; cal tenir en compte la curta durada i segurament la poca efectivitat del domini sarraí. Els habitants s’acolliren a l’entorn d’alguna antiga vil·la fortificada o un castell, o s’agruparen a les sagreres de les parròquies. Les primeres notícies documentals no són significatives d’un poblament nou de soca-rel en la majoria dels casos. Així, trobem, per exemple, Ullà (el 834), Colomers (el 881), Fonteta, la Bisbal i Corçà. Els nuclis de població escollien els turons que emergien de la plana ocupada per estanys i aiguamolls en molts sectors, mentre que a la zona muntanyosa s’establia un hàbitat dispers, estructurat en parròquies, i a la costa els nuclis es formaven amagats de la mar. Aquest esquema és, en bona part, el que ha perviscut fins que les transformacions modernes n’han desfigurat alguns aspectes.
Les primeres notícies conegudes sobre el renaixement monàstic al territori es refereixen a petits cenobis que no tingueren projecció posterior: el de Sant Climent de Peralta, de l’any 844, i el de Sant Pau de Fontclara, documentat l’any 889. El que perdurà fou el monestir de Sant Feliu de Guíxols, fundat en un moment imprecís entre els anys 881 i 968. El monestir de Sant Miquel de Cruïlles, benedictí i fundat al segle X o al segle XI, depenia de la gran abadia piemontesa de San Michele della Chiusa. A més d’aquests monestirs, cap al final del segle XI aparegueren les canòniques augustinianes. Al Baix Empordà hi hagué la de Santa Maria d’Ullà, fundada el 1121. Alguns monestirs d’altres terres de la Marca tingueren possessions al Baix Empordà; les més considerables foren les que aplegà el monestir de Sant Medir-Santa Maria d’Amer, tot al llarg de la plana, des de Colomers fins a la mar, des de la primera meitat del segle IX. Les cel·les monàstiques de Santa Maria de Colomers i Santa Maria de Càrcer (prop de l’Estartit, actual Santa Maria del Mar o dels Masos) depenien d’aquest monestir.
Els bisbes de Girona, a més del poder espiritual i dels béns eclesiàstics, gaudiren de grans dominis feudals, els quals foren especialment importants a l’Empordà. Tenien possessions documentades des de la primera meitat del segle IX amb un gran pes específic al Baix Empordà. Aquest domini, centrat a la vila de la Bisbal, comprenia drets i senyories en nombrosos llocs del territori, dins els comtats de Girona i d’Empúries.
Al Baix Empordà durant els segles XI i XII s’anaren consolidant llinatges de l’estament noble, eixits de petites senyories, fins a crear cases feudatàries de comtes, amb fort poder dins el territori. Els més importants foren els Cruïlles, sobretot des del 1294, quan ajuntaren als propis dominis, per casament, la baronia de Peratallada i passaren a anomenar-se barons de Cruïlles-Peratallada, amb possessions que anaven des del cim de les Gavarres fins a la mar, dins el comtat de Girona. Un altre llinatge fou el dels senyors de Torroella de Montgrí, dins el comtat d’Empúries, durant el segle XII i bona part del XIII. L’any 1272 aquesta senyoria passà a mans de la casa de Barcelona i esdevingué un enclavament de ple domini reial dins Empúries, la qual cosa representà una fricció que tingué pes en les lluites que es produïren a cavall dels segles XIII i XIV, les quals acceleraren el final de la primera dinastia comtal emporitana.
L’any 1285, amb la croada de Felip l’Ardit, es produí la batalla de les Illes Formigues, a la costa baixempordanesa. La victòria de les forces de Roger de Lloria sobre l’estol invasor representà un cop definitiu i precipità la retirada pel coll de Panissars. Al segle XIV es consolidaren les principals viles del territori: el nucli feudal de Peratallada, la vila episcopal de la Bisbal i la vila reial de Torroella de Montgrí, a més de Sant Feliu de Guíxols, a recer del monestir i potenciada pel seu port. L’any 1279 el rei Pere el Gran atorgà privilegis al port reial de Palamós, i així va néixer i s’expandí la vila de Palamós. La necessitat per part de la casa de Barcelona de posseir un bon port a la costa empordanesa fou el motiu principal d’aquesta fundació, sobretot després del segament progressiu de l’estuari i el port de Torroella de Montgrí. Tanmateix, aquest desenvolupament de la societat baixmedieval es veié frenat per les epidèmies, sobretot la Pesta Negra (des del 1348 i amb diversos rebrots fins al començament del segle XV).
Al segle XV l’Empordà encara es mantenia molt feudalitzat, però el feudalisme havia evolucionat i les grans cases es trobaven en decadència, mentre sorgien petits barons i senyors locals. La crisi general s’agreujà; la davallada politicoeconòmica del país fou el ferment que propicià l’esclat de la revolta remença. La guerra fou important a l’Empordà, on els nobles es dividiren en els dos bàndols antagònics. L’any 1485, per exemple, hi ha quatre forts aixecaments de pagesos a Peratallada i Begur contra els Cruïlles i els bisbes. El moviment remensa, amb la sentència de Guadalupe (1486), marca la fi del feudalisme, si bé perduraren aspectes del sistema pràcticament fins al segle XIX. Tanmateix, durant un temps també continuà l’esperit de revolta en la pagesia més pobra, de la qual sorgí un bandolerisme sovint capitanejat per membres de la petita noblesa feudal, com Miquel Sarriera, senyor de Vulpellac, que convertiren aquestes accions en subversió política contra el centralisme; al segle següent féu el mateix Josep Margarit i de Biure, senyor de Castell d’Empordà i Sant Feliu de la Garriga.
L’edat moderna
El segle XVI marca l’inici de la recuperació agrària amb les llibertats aconseguides pel moviment remença. Hi ha una recuperació demogràfica, però molt frenada per un seguit de calamitats —pestes, aiguats— i pel bandolerisme i la pirateria, ara important amb els atacs dels corsaris turcs. Als segles XVI i XVII es construeixen les torres de defensa i de guaita del litoral, de les quals al Baix Empordà —des de Castell d’Aro fins a Torroella de Montgrí— en queden un bon nombre.
Al segle XVII continuà amb més força l’increment demogràfic i la millora dels conreus, però amb recessions a causa de diferents desastres: pestes, plagues del camp, bandolerisme i pirateria, conseqüències de la guerra dels Segadors. A partir del 1620 s’acusà un augment a les viles i les seves rodalies per la immigració de gent occitana, en general fugitius de les persecucions religioses franceses (hugonots).
L’Empordà tingué un paper destacat en els fets immediats a l’inici de la guerra dels Segadors. L’obligació de les poblacions d’allotjar l’exèrcit castellà provocà lluites freqüents entre el poble i la tropa, que arribà a extrems molt greus en alguns llocs, com a Palafrugell, on al juliol del 1638 la revolta popular fou contestada amb un saqueig i una repressió brutal. La consternació que produïren aquests fets posaren les bases per als aixecaments posteriors. El 1640 la pagesia de l’Empordà s’havia organitzat militarment i el seu cap era Sebastià Estravau, que participà en el Corpus de Sang i fou un dels principals responsables de l’organització dels segadors. A la fi del segle, amb les guerres contra Lluís XIV, l’Empordà patí la invasió francesa de les forces del mariscal Noailles, i fou escenari de fets bèl·lics com la batalla del Ter, victoriosa per als francesos, i la presa de Palamós (1694).
La guerra de Successió (1702-14) representà també el pas de l’exèrcit francès per l’Empordà (1705). Després de la guerra l’economia del país experimentà una forta recuperació, que coincidí amb una època d’eufòria econòmica a tot l’occident europeu. Hi ajudà una política de cert proteccionisme, la supressió de les duanes interiors i més tard l’autorització als catalans per comerciar directament amb Amèrica; s’hi afegia encara la progressiva desaparició de la pirateria. Tot plegat originà una etapa de benestar i de creixement demogràfic considerable, que veiem reflectida en la gran renovació arquitectònica dels pobles i la construcció de masies com a la resta del país.
Ja s’ha fet referència al redreç de l’agricultura, que prosperà gràcies a l’expansió de la terra conreada, a l’aparició de noves tècniques, a la construcció de canals per al regadiu, etc. És també un moment de prosperitat vinícola i ramadera, d’esplendor per als antics menestrals (pellaires, teixidors, etc.), de prosperitat pr als mercats i el comerç interior i quan neix la indústria d’elaboració de taps de suro.
Amb la minva de la pirateria, l’activitat pesquera creix, com també la pesca i el comerç internacional del corall. En aquesta època la població pot tornar a viure amb tranquil·litat vora la mar i s’inicien alguns barris de pescadors, que esdevindran nuclis permanents. El comerç mediterrani i el nou comerç amb Amèrica donen prosperitat als ports (Palamós, Sant Feliu de Guíxols), i també a activitats com la construcció de vaixells, els calafats, etc. La Bisbal esdevé el cap d’aquest sector de l’Empordà, mentre que la indústria surera i el comerç marítim fan prosperar les altres viles i ja es comença a configurar clarament la distribució de la població que ha arribat fins al final del segle XX.
Els segles XIX i XX
A cavall dels segles XVIII i XIX, la Guerra Gran, primer, i la guerra del Francès (1804-14), després, representaren un estancament del desenvolupament en alça. Durant l’ocupació napoleònica l’Empordà, com tot Catalunya, fou incorporat a França, al departament del Ter. Una part del poble es resistí i lluità contra l’invasor, però l’ocupació contribuí, d’altra banda, a la millora urbana de les viles i a la introducció o el reforçament dels nuclis il·lustrats i afrancesats (importants a la Bisbal, sobretot), els quals, de fet, ja havien penetrat al segle XVIII.
La comarca es recuperà aviat i al llarg del segle XIX progressà en tots sentits, amb el bon moment de l’agricultura i la indústria surera. En els nuclis d’idees progressistes, el moviment republicà federal empordanès tingué un gran caliu a les viles del Baix Empordà. Els federals eren majoritaris a la zona surera (Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Calonge, la Bisbal, Palafrugell, etc.). L’any 1869 els federals del Baix Empordà proclamaren la república federal i s’aixecaren contra el govern, en l’anomenat foc de la Bisbal, rebel·lió encapçalada pel guixolenc Pere Caimó, que acabà en fracàs. Hi havia un sector minoritari carlí, a la ruralia més tradicional, d’on sorgí el general carlí Francesc Savalls (del mas Savalls de la Pera), però el seu camp d’operacions foren les comarques de muntanya. Del proletariat taper sorgiren organitzacions obreres, sovint clandestines, inscrites a la Primera Internacional Obrera (1868-73).
Al darrer quart del segle XIX, mentre la indústria surera, el comerç i fins i tot els conreus de regadiu continuaven en alça, es produïa una crisi agrícola a causa de la fil·loxera. Però la veritable crisi econòmica del Baix Empordà esdevingué després de la primera guerra europea amb la crisi de la indústria surera.
Al llarg dels anys 1925-35 s’inicià l’activitat turística, que quedà tallada per la guerra de 1936-39. Del 1960 ençà el turisme ha esdevingut, directament o indirectament, la primera activitat i font de subsistència d’una part molt important dels habitants de la comarca.