Situació i presentació
La Cerdanya o Baixa Cerdanya és una de les dues comarques en què és dividida la comarca natural de la Cerdanya. Té una superfície de 546,57 km2. Dels 23 municipis que l’any 1936 formaven la comarca, actualment només en resten 17. Dels 6 municipis desapareguts, alguns s’han fusionat i d’altres han estat agregats a municipis més grans. El cap comarcal és Puigcerdà. Cal esmentar, també, el fet que el límit provincial entre Girona i Lleida travessa la comarca de mig a mig.
Malgrat la clara unitat geogràfica i econòmica de la comarca es poden distingir dues subcomarques amb personalitat històrica remarcable: la Batllia i el Baridà.
La regió natural i històrica de la Cerdanya
La Cerdanya és una de les comarques naturals de Catalunya de configuració més clara. Plana elevada, esfondrada per falles, en plena zona axial pirinenca, és formada per la capçalera del Segre, que neix sota el Puigmal. En tots els Pirineus axials no hi ha una altra plana de magnitud comparable a la Cerdanya, que presenta a més unes característiques peculiars: és una conca lacustre de la meitat de l’era terciària, i per això el seu fons és planer i no fa pendent com a les valls fluvials. Per altra banda, és orientada ENE-WSW, paral·lelament a l’eix de les muntanyes que l’envolten, fet poc freqüent als Pirineus, ja que en general les valls s’orienten i davallen perpendicularment a l’eix de la carena. A més de la plana, centrada per la vila de Puigcerdà, la Cerdanya es prolonga per les valls glacials, poblades, de Querol i d’Angostrina, a la solana, i les d’Alp i Osseja, a la baga. Per llevant, s’allarga fins a l’altiplà de la Perxa, i per ponent, l’estret d’Isòvol i el coll de Saig entre Prats i Baltarga separen la Plana de Cerdanya de la Batllia, centrada per la vila de Bellver. Encara un sector més occidental és situat més enllà de les ruïnes de Sant Martí dels Castells: es tracta de la subcomarca del Baridà.
L’altitud de la plana cerdana oscil·la entre els 950 i els 1300 m i és envoltada per un cinyell muntanyenc de 2000 a gairebé 3000 m d’altitud, esvorancat pel Segre en escórrer-se Baridà avall. Aquest cinyell muntanyós al N és format pels massissos granítics de Carlit, que culmina a la pica de Carlit (2 921 m), Puigpedrós de Lanós (2 842 m) i Puig Peric (2 810 m), que aïllen la plana ceretana de les valls i conques de l’Arieja (País de Foix) i de l’Aude (Capcir); al S, el rocam esquistós i calcari del Puigmal (2 909 m), la Tosa d’Alp (2536 m) i la serra de Cadí (2648 m al puig de la Canal Baridana, o de Voltoró) són divisòria d’aigües amb les valls del Llobregat i del Ter, i de les comarques respectives del Berguedà i del Ripollès.
De l’altitud de la plana se’n desprenen unes característiques climàtiques de continentalitat, afavorides, a més, pel cinyell muntanyós. Els prats i els conreus hi apareixen gemats, perquè, de fa segles, els cerdans han captat les aigües de les muntanyes per amarar prats i camps. És a dir, un clima sec, però sense secada gràcies al regadiu. El darrer tret que cal remarcar l’alt grau d’insolació. La vegetació natural, de caràcter alpí continental amb lleugeres influències mediterrànies, es distribueix per estatges força marcats; fins els 1 200 m, de pastures seques, boixedes i rouredes residuals, dels 1 200 m als 1 500 o 1 700 m, de pi roig, seguit pel pi negre, que abasta els 2 400 m, domini ja dels prats alpins.
Els accessos naturals a la Cerdanya són bàsicament la vall del Segre i tres dures collades, de 1 500 a 1 800 m, que són la collada de Toses (la via que prové de Barcelona, remuntant la Vall de Ribes), el coll de la Perxa (la ruta de Rosselló-Conflent) i el coll de Pimorent (la procedent de Tolosa). La Cerdanya constitueix l’encreuament d’uns llargs eixos viaris que foren molt importants històricament, el de Perpinyà-Lleida, que permet anar del golf del Lleó a Aragó i a la Meseta castellana, i el de Tolosa-Barcelona, que mena del golf de Gascunya a la Mediterrània hispànica. La inauguració del túnel del Cadí, el 1984, que enllaça la Cerdanya amb la vall del Llobregat, i el del Pimorent, del 1994, van millorar notablement les comunicacions. És un contrasentit ben absurd el fet que una comarca natural, de configuració ben delimitada, estigui administrativament partida entre dos estats, l’espanyol i el francès (amb la Baixa i l’Alta Cerdanya, respectivament). El 1660, per uns pactes complementaris del tractat dels Pirineus, que posà fi a la guerra entre Lluís XIV de França i Felip IV de Castella, se cediren a França el seguit de pobles agrupats amb el nom d’Alta Cerdanya. Llívia, com que era vila, no va ser cedida i va restar com a enclavament dins aquell estat. I si el contrasentit encara no fos prou evident, les terres cerdanes que restaren sota l’estat espanyol foren partides, per la divisió de províncies del 1833, entre la de Lleida, amb els municipis de la vall del Segre fins a Bellver, Prullans i Prats i Sansor, i la de Girona, que comprèn la resta.
Malgrat totes aquestes divisions, el sentiment comarcal perdurà fort i arrelat. La vila de Puigcerdà, capital històrica indiscutible de la Cerdanya, que substituí l’antiga Llívia, el Cerritaniae caput dels romans, continuà tenint protagonisme, sobretot fins a la guerra europea del 1914, a partir de la qual França imposà un control més rigorós a la frontera. La vila, però, ha tornat a assumir aquella antiga capitalitat gràcies al desenvolupament del comerç, el turisme, l’estiueig i els esports d’hivern, i per la supressió dels passos fronterers a partir de l’entrada de l’estat espanyol a la comunitat europea.
El marc físic
El relleu
L’evolució geològica
La conca cerdana és una gran fossa d’origen tectònic, és a dir, una dovella enfonsada per falles orientades de NE a SW i coberta per sediments d’argiles terciàries. En contrast, les roques paleozoiques de granit, llicorella i gresos es troben principalment a la muntanya de Carlit i el Puigmal, mentre que la muntanya formada sobretot per la serra de Cadí correspon al Mesozoic i al Terciari marí, amb margues i gresos i, especialment, roques calcàries molt treballades per falles amb encavalcaments. La Cerdanya és, per tant, el resultat d’un antic llac format a la fi de l’època miocènica, i per això les argiles són d’origen lacustre i hi ha jaciments de lignit.
L’erosió glacial i fluvial modelaren els terrenys. Les valls glacials de sota el Puigmal, la de Querol (la més llarga, de 29 km, i la més baixa, ja que davalla fins a 1 200 m formant sobre Puigcerdà una morena terminal paradigmàtica), la dels Engorgs, la de la Llosa i Perafita i, a la Baga, les que baixen de la Tosa d’Alp i de Cadí, tenen amplis planells als seus alts circs, amb estanys o sense. El seu relleu és suau a causa del curt avanç de les pretèrites glaceres, però més avall (1460-1700 m, on davallaven des dels 2200-2300 m de les neus perpètues), en esdevenir torrenteres, les aigües s’obren pas originant barrancs fins a reblir la plana amb les seves aportacions detrítiques.
En desaparèixer el glaç de la darrera glaciació, als Pirineus quedaren unes àrees lacustres, que són un enfilall de llacs que ocupen un escalonat de cubetes d’aigua, ben representades a la comarca pels estanys de Guils, Malniu, els Engorgs, Vallcivera, Setut, Montmalús, la Muga, la Pera, etc.
Dels grans trasbalsos tectònics que han donat forma al relleu actual, només queden aparentment actius els moviments sísmics (els terratrèmols del 1428 afectaren especialment la Cerdanya). Les característiques morfològiques de la depressió de la Cerdanya i els moviments tectònics alteraren els materials paleozoics, i en acabar la fase inicial del procés tectònic es degueren formar cavitats, ja que algunes falles continuen actives; en són exemples la fou de Bor i moltes altres cavitats explorades de l’alta vall del Segre, especialment a Bellver, Olopte, Isòvol i Talltendre.
El relleu actual
La Cerdanya és formada per dues entitats força característiques: la plana i la muntanya. A la muntanya es diferencien les serres de la Solana i les de la Baga. A la plana també hi ha serrats i estreps de carena despresos dels cimals de les serres que davallen fins a les voreres del Segre i donen origen a la subcomarca de la Batllia, tancada a ponent per la successió de congostos del Baridà.
La visió de la Cerdanya és sorprenent des de qualsevol dels seus accessos naturals, que, llevat de l’entrada per ponent, seguint el curs del Segre, sempre són a través d’un alt coll, la qual cosa permet de gaudir d’un conjunt panoràmic. Els millors miradors des de la plana són els turons de Llívia, Puigcerdà i Bellver, estratègicament emplaçats dominant les planures cerdanes envoltades de muntanya.
Els cims més alts de la Cerdanya són a la Solana: el punt culminant és el Puigpedrós, o puig de Campcardós (2914 m), que domina, pel vessant N, la vall cerdana alta de Campcardós i, al vessant S, els circs lacustres dels estanys de Guils (2 250 m), Malniu (2 250 m) i els Engorgs. La carena segueix cap a ponent i a grans trets fa de divisòria amb Andorra pel circ de l’alta vall de la Llosa, la Portella Blanca d’Andorra, el Pic Negre d’Envalira (2816 m), el pic de Montmalús (2 781 m) i el pic de Ribús (2 827 m). El límit amb Andorra entre la Portella Blanca i el pic de Ribús avança al S de la carena.
La ratlla fronterera amb Andorra davalla al port de Vallcivera (2 519 m) i s’enfila al cim de la tosseta de Vallcivera (2 848 m), d’on es desprèn la carena de la Muga (2 859 m al pic de la Muga), que reclou al N el circ dels estanys de Vallcivera, tributaris de l’alta vall de la Llosa i, al S, els estanys de la Muga, que així mateix donen les seves aigües al riu de la Llosa.
La carena des de la Mugueta continua a l’W vers la Tossa Plana de Lles (2 916 m), el pic de Setut (2 869 m), el Tossal Bovinar (2 842 m), el pic de Perafita (2 752 m) i Monturull (2 761).
Perpendiculars a la carena esmentada es desprenen unes serres menys destacades que baixen amb un declivi força regular fins a la plana, la més occidental de les quals és la que prové de Monturull, i pel Puig Punçó (2 493 m) i des del Pla de Llet (2145 m), forma a l’extrem l’estret de Mollet, prop del límit occidental de la Cerdanya, sobre el Segre.
A la Baga, la llarga carena que baixa del Puigmal (2 910 m) pel coll del Pas dels Lladres i el de la Creu de Maians penetra en aquest darrer punt a la Cerdanya cap a la collada de Toses (1 800 m), per on passa la carretera N-152 de Ribes de Freser a Puigcerdà. Cal, però, fer avinent, en l’aspecte orogràfic, que la veritable collada de Toses (1 760 m) és un centenar de metres més al S, a la mateixa carena, per on passa l’antic camí de Toses.
Des de la collada, la carena envolta la vall de la Molina pel pla d’Anyella (1 840 m), el Puigllançada (2 409 m), el coll de Pal (2 100 m) i la Tosa d’Alp (2 536 m), dita també el Pedró dels Quatre Batlles, i fa de divisòria amb les comarques del Ripollès i del Berguedà. Al coll de Pal, a la torrentera de cara a la Cerdanya, les prades de Comabella pertanyen al municipi de Bagà i, per tant, a la comarca del Berguedà.
La cresta orogràfica cap a ponent correspon als límits entre la Cerdanya i el Berguedà, ja que des de la Tosa d’Alp, una carena d’esqueis davalla al coll de Jou (2 007 m), s’enlaira a les agudes Penyes Altes de Moixeró (2 276 m) i enllaça pel coll de Pendís i el de Tancalaporta amb el pic de Comabona (2 547 m), ja al Cadí.
La serra de Cadí, amb les canals i parets calcàries dels Prepirineus interiors, s’allarga per la coma dels Cortils i el pas dels Gosolans, la Costa Cabirolera (2 583 m) i, ja a l’Alt Urgell, el puig de la Canal Baridana (2 648 m), els pics de les Tres Canaletes (2 618 m), la Torre de Cadí (2 562 m) i, més enllà, davalla al pla de la Seu. Cal destacar que a la Baixa Cerdanya, el sector prepirinenc del Cadí, el Moixeró i part de la Tosa d’Alp i el Puigllançada pertanyen part, des del 1983, al conjunt del Parc Natural del Cadí-Moixeró (vegeu l’Alt Urgell).
Les aigües
La Cerdanya natural i històrica és la conca de l’alta vall del Segre, que té les seves fonts al massís del Puigmal, sota mateix del pic del Segre (2 844 m), a l’Alta Cerdanya. Les seves aigües voregen els pobles de Llo i Sallagosa, travessen el terme de Llívia i entren definitivament a la Baixa Cerdanya sota Puigcerdà, on rep el Reür, que ha recollit el drenatge de la conca del riu d’Angostrina. En aquest punt porta un cabal mitjà de 6,6 m3⁄s.
El Segre avança per la plana rebent a banda i banda els afluents que provenen de la muntanya, tant de la Solana com de la Baga. La plana regada pel Segre és d’una gran bellesa per la seva harmonia de prats, conreus i per la vegetació espontània de les riberes, en un curs tranquil fins a l’estret d’Isòvol, on un petit congost dóna entrada a una nova plana, la Batllia, presidida pel turó ocupat per Bellver de Cerdanya.
El riu s’engorja a Sant Martí dels Castells, casa sobre una roca envoltada pel riu, i penetra encaixonat al Baridà, sota Montellà i Martinet. Aquí, les muntanyes de la Solana i de la Baga obliguen el riu a entrar per l’estret de Mollet al llarg engorjat de Bar, l’anomenat forat de la Seu, i a la plana de la comarca de l’Alt Urgell, on, després de rebre la Valira, té un cabal mitjà de 21,7 m3⁄s.
Els principals afluents de la Solana (dreta del Segre) són el riu d’Aravó, el Riu Duran, el riu de la Llosa i el d’Arànser. El riu d’Aravó, o de Querol, prové de la vall de Querol, penetra a la Baixa Cerdanya pel terme de Guils i s’ajunta al Segre entre Soriguerola (Urtx) i Talltorta (Bolvir). El Riu Duran s’origina al circ dels Engorgs, baixa per la llarga Vall Tova i rega els termes de Meranges i Bellver de Cerdanya (Éller), fins a l’aiguabarreig amb el Segre, a Isòvol.
Passat el torrent de la Quera, a Martinet i a prop de Bellver, hi ha el riu de la Llosa, originat en recollir les aigües dels barrancs procedents dels estanys de Vallcivera, Montmalús, la Muga i Calm Colomer.
Finalment, el riu d’Arànser centra el terme municipal de Lles i recull el drenatge dels clots de l’Orri, Setut, la Colilla i la Pera, el qual per Arànser i Músser cau al paratge de Senillers, on brollen fonts d’aigües bicarbonatades, sòdiques, alcalines i ferruginoses, i arriba tot seguit al Segre.
Quant al sector de la muntanya de la Baga (esquerra del Segre), els corrents d’aigua són menys importants tant pel que fa al cabal com al recorregut, però de més acusat desnivell.
El principal és el riu d’Alp, que es forma a la gran coma oberta pels torrents de la Molina, Saltèguet i Sagramorta, i per Escadarcs (Urtx) arriba al Segre, a Soriguerola, molt a prop d’on, per l’altra ribera, s’hi ajunta el riu d’Aravó, o de Querol.
La Tosa d’Alp forma abruptes torrents, com els de Coma Pregona i de Coma Oriola, que esdevenen el torrent de la Valira fins a Sanavastre (Das) i al Segre, mentre que la vall de Fontllebrera s’obre sota el coll de Jou, entre la Tosa d’Alp i el Moixeró.
Els torrents de Fontllebrera o del Grau de l’Ós i de l’Ingla es despengen de sota el coll de la Trapa i el de Pendís. Més a ponent, els torrents de Pi, Ridolaina i Bastanist i el riu del Quer es formen sota els espadats de la serra de Cadí i reguen fins al curs del Segre els termes dels poblets de la Batllia i del Baridà. El fet que els rius de la Solana i de la Baga baixin a tributar al Segre ha permès des de l’antiguitat la construcció i l’explotació de sèquies per a recollir i conduir les aigües, cosa que ha fet possible aprofitar-les per a usos humans i per a regar els prats i els camps de conreu. Les més antigues i importants són la sèquia d’Age (Llavanera-Segre), la de Puigcerdà (aigües del riu de Querol), les de la Solana (rius de Querol, Duran, la Llosa i Arànser) i la de Sanavastre, que pren l’aigua del Segre a Soriguerola.
L’augment de les necessitats d’aigua a tots els pobles, principalment a les darreres dècades del segle XX, deguda en bona part al fort increment de població de segona residència, ha donat lloc a importants obres de sanejament i canalització des de fonts i deus de la muntanya propera.
El clima i la vegetació
El clima general de la Cerdanya és força sec, perquè les muntanyes que envolten la comarca barren el pas als corrents d’aire humit, els quals precipiten el seu contingut en forma d’aigua o neu als cims.
L’orientació E-W de la comarca fa que les terres tinguin una insolació diferent, segons si són al nord (la Solana) o al sud (la Baga). Els vents predominants que penetren a la comarca són el de llevant, mediterrani, que baixa després d’ultrapassar el massís del Puigmal, o bé ho fa per les collades de Toses, Jou i Pendís, i provoca pluges. Pel NE, el vent mediterrani procedent del Rosselló passa el coll de la Perxa (Alta Cerdanya), mentre que el de l’W, que pot ser d’influència mediterrània o bé atlàntica, penetra per la vall del Segre. El vent de caràcter oceànic prové del NW, de la vall de Querol, després d’haver sobrepassat el coll de Pimorent.
Com en altres planes de Catalunya, a la Cerdanya, el descens de la temperatura no sempre està en funció de l’augment de l’altitud del terreny, ja que es produeix el fenomen de la inversió tèrmica. Un canvi o augment de vent, però, situa la temperatura en l’escala tèrmica normal segons l’altitud.
La pluviositat mitjana a Puigcerdà és d’uns 600 mm anuals, inferior a la d’altres poblacions de les comarques veïnes. Pel que fa a la temperatura mínima, la mitjana del mes de gener és de –3,7°C, i la mínima absoluta és de –16°C.
Aquestes dades oscil·len molt segons si es tracta de pobles de la Solana o de la Baga i també segons l’alçada, per la qual cosa l’observatori meteorològic de la Molina enregistra dades ben diferenciades.
El clima dóna vida a una vegetació variada, que es distribueix en estatges. A les riberes del Segre, situades a l’estatge montà (que pot arribar als 1 600 m), es troben els conreus i la vegetació espontània d’àlbers, freixes, oms, pollancres, salzes, etc., i a l’estatge subalpí (entre 1 600 m i 2 300 m) s’ha desenvolupat la massa forestal de coníferes, com ara el pi negre (Pinus uncinata), que ocupa les cotes més altes; el pi roig (Pinus sylvestris) i l’avet (Abies alba), aquest darrer principalment al bosc de Saltèguet, a la vall de la Molina, i a les obagues de sota el Cadí. Per sobre dels 2300 m, el sòl és ocupat per una vegetació de prats de pastura, un gran nombre d’espècies de gespa rasa amb predomini del prat de festuca supina. A les superfícies més enlairades, en canvi, és el prat d’ussona el que s’arrapa en franges o formant petits coixins entre el pedruscall dels cims calcaris.
El bosc ocupa, a la Cerdanya, poc més del terç del territori, i la superfície forestal, que inclou el matollar, les àrees desforestades etc., ocupa al voltant d’un 45%, repartit entre el que és d’utilitat pública, propietat de l’estat o dels municipis, i el de propietat particular, menys important. Les fortes nevades i les allaus de neu produeixen en hiverns excepcionals grans destrosses als boscos, com la de la fi del 1973, a la vall de la Molina i en altres indrets.
El Baridà i la Batllia
La subcomarca del Baridà ocupa el tram més engorjat del curs del Segre, entre Sant Martí dels Castells a l’E, i el Pont de Bar, ja a l’Alt Urgell, a l’W. Els límits de muntanya, a l’un i l’altre vessant, arriben, al N, a la línia fronterera amb Andorra i, al S, al carenar de la llarga serra de Cadí.
El nom de Baridà correspon a l’antiga sotsvegueria de Baridà, del comtat de Cerdanya, que era sota la jurisdicció del castell de Bar, la qual havia comprès el pagus del poble de Talló i també de la batllia de Bellver. Actualment, la subcomarca del Baridà és integrada pels municipis de Lles de Cerdanya i de Montellà i Martinet, a la Cerdanya, però també comprèn part del sector més ponentí de l’Alt Urgell, amb els antics termes d’Aristot i Toloriu, que pertanyen al municipi del Pont de Bar, i el poble del Querforadat i l’antic terme del castell de Miralles, integrats al municipi de Cava.
Des de l’estret d’Isòvol, a l’E, fins a Sant Martí dels Castells (Bellver de Cerdanya), a l’W, la vall del Segre esdevé de nou ampla i planera. Al mig d’aquesta regió sobresurt el turó on és edificada la vila de Bellver de Cerdanya, el qual domina l’extens pla de l’antic pagus de Talló, i que centra la subcomarca de la Batllia. La Batllia és integrada per tres municipis: Bellver de Cerdanya, Riu de Cerdanya i Prullans.
Després de la fundació de la vila de Bellver, com a centre de la sotsvegueria de Baridà, fou establerta la batllia de Bellver, de la qual ha derivat el nom de Batllia.
Les comunicacions
Les comunicacions naturals i tradicionals de la Cerdanya han seguit sempre el curs del Segre, aigua avall cap a l’Alt Urgell i aigua amunt cap al coll de la Perxa (Alta Cerdanya), per a penetrar pel Conflent vers el Rosselló, i per la vall de Querol i el coll de Pimorent (Alta Cerdanya) cap al País de Foix i el Llenguadoc.
Cap a les comarques de migjorn el coll de la Creu de Maians i la collada de Toses permeten el pas cap a la Vall de Ribes, i el pla d’Anyella i el coll de Jou són el camí vers Castellar de n’Hug i Bagà, ruta cap a Berga. Llevat de l’històric pas per la Creu de Maians, les altres portes són obertes i travessades per carreteres.
La carretera N-152, de Barcelona a Puigcerdà per Ribes de Freser i la collada de Toses, quedà enllestida el 1914, i la C-14 entre Lleida i la Seu d’Urgell (antiga C-1313) i la N-260 entre la Seu i Puigcerdà, a l’agost del 1915.
La carretera de Ribes arribà a la collada de Toses a les darreres dècades del segle XIX, però els treballs sofriren una paralització de molts anys, per la qual cosa els habitants de Puigcerdà decidiren d’actuar pel seu compte i el 1882 constituïren una Junta de Propietaris, per fer-se ells mateixos un camí particular que pugés fins a la collada. Dins la plana utilitzaren els camins veïnals existents i, passant el Segre per l’antic pont del Soler, anaren a Escadarcs, Alp i la Torre de Riu, dins la masoveria del Paborde, a la Molina, on iniciaren de bell nou la construcció del camí ascendent pel solell de la vall, amb un traçat molt intel·ligent per entre prades i pinedes, per guanyar 400 m de desnivell i arribar a les proximitats de la collada. Per tal d’assegurar-ne la conservació, hom cobrava un dret de pas de dos rals per cavalleria, al lloc de la masoveria del Paborde, que es convertí aviat en l’Hostal de la Molina, on hi hagué una cadena per al control del trànsit.
Els últims anys del segle XX s’han millorat moltes carreteres i s’han inaugurat nous traçats. Però el gran esdeveniment ha estat la construcció del túnel del Cadí, que permet la via ràpida entre la Baixa Cerdanya i el Berguedà per la carretera C-16 (C-1411), coneguda com l’eix del Llobegrat. Cal destacar, també, la construcció del túnel de Pimorent, inaugurat el 1994.
L’origen del projecte de l’anomenat túnel del Cadí es remunta a l’any 1907, i té un clar fet històric. Arran de la visita del rei Alfons XIII d’Espanya a l’Alt Berguedà, l’1 de novembre de 1908, li fou presentat un projecte on hom sol·licitava la construcció d’una carretera que travessés la serra de Cadí per un túnel i servís per a comunicar el Berguedà amb la Cerdanya. Hagueren de passar seixanta anys perquè, al juny del 1968, es constituís l’empresa PROPISA (Promocions Pirinenques SA), grup promotor que cap organisme oficial no s’havia atrevit a dur a terme. El 1977 començaren les obres, i el 1980 les concessions vigents del túnel del Cadí i el de Toses es coordinaren per crear el holding Infrastructures de Catalunya SA. El 1981 el holding decidí donar prioritat al túnel i PROPISA canvià el nom de la raó social pel de Túnel del Cadí. Concessionària de l’Estat SA. Aquest mateix any, la Generalitat assumí el caràcter d’administració concessionària del túnel.
Hom aconseguí la unió frontal entre els dos sectors de perforació, situats als vessants S i N, el 13 de gener de 1984. La inauguració oficial s’esdevingué el 29 d’octubre de 1984. El túnel, que s’explota en règim de peatge, té una llargada de 5 km, i disposa de moderns sistemes de seguretat i control.
Pel que fa al ferrocarril, el tren transpirinenc de Ripoll a Puigcerdà i la Tor de Querol (Alta Cerdanya) arribà el 12 de juliol del 1922 a la Molina i el 13 a Puigcerdà, després de travessar, entre d'altres, el túnel del Caragol (entre Planoles i Toses), de 1 057 m de llargada i de forma helicoïdal per salvar un desnivell de 80 metres en molt poc espai, i el túnel de Toses (entre Toses i Puigcerdà), de 3 850 metres de longitud que permet passar del Ripollès a la Cerdanya, i on al seu interior s'arriba al punt culminant de la línia, a 1494 metres d'altitud. A l’agost del 1911 s’havia inaugurat el tren tramvia francès de Vilafranca de Conflent a la Guingueta d’Ix i la Tor de Querol.
Malgrat tot, les il·lusions d’un gran trànsit ferroviari per aquesta línia internacional, obstaculitzada per la asincronia dels trens francesos i espanyols, no s’han complert en la mesura esperada, i els enllaços actuals de passatgers internacionals són escassos. La situació deficitària d’aquesta línia, esdevinguda de la RENFE, portà el govern espanyol a determinar la seva supressió, però les pressions populars i el fet de ser una línia que travessa la serralada pirinenca entre la Tosa d’Alp i el Puigmal, per un seguit de túnels, cosa que assegura la comunicació durant tot l’any amb la Cerdanya i l’enllaç amb la xarxa ferroviària francesa, han aconseguit de mantenir-la en actiu. El 2003 es va presentar un projecte de millora de la línia.
Dins les comunicacions cal fer esment de l’aeròdrom de la Cerdanya, encara que és només d’utilització esportiva. El 20 de gener de 1971 es creà l’Aeroclub de la Cerdanya, i a l’abril del 1973 s’inaugurà l’aeròdrom, situat principalment al terme municipal de Das i una part al d’Urtx, a 1093 m d’altitud.
La població
La proliferació d’antigues parròquies a la Cerdanya i el Baridà, palesa ja en les llistes més antigues de la diòcesi d’Urgell i en les visites pastorals de l’inici del segle XIV, posa de manifest una notable densitat de poblament a tot Catalunya, i per tant a l’Alta i la Baixa Cerdanya. Aquestes dues comarques són considerades aquí com una única entitat fins al seu esquarterament polític del 1659, tot i que la informació se centra més en la Baixa Cerdanya. De la relativa densitat de poblament de la Cerdanya als segles altmedievals de Catalunya es fan ressò molts historiadors de l’època carolíngia, els quals creuen que Guifre I el Pelós, inicialment comte d’Urgell i de Cerdanya, va repoblar amb gent cerdana una bona part del Ripollès, d’Osona i fins i tot del baix Berguedà. No falta també qui creu que es poden atribuir a centres d’establiments de gent cerdana emigrada les quatre localitats o veïnats que tenen el nom de Cerdanyola (repartits pel Vallès, l’Alt Penedès, el Maresme i el Berguedà) o el lloc del Cerdanyès (la Baronia de Rialb), a la Noguera, o encara el de Sant Llorenç de Cerdans, al Vallespir, i el de Sant Cristòfol de Cerdans (Arbúcies), a la Selva.
Aquest suposat poblament inicial (dels segles IX al XIII) va sofrir, un fort retrocés a partir de la fi del segle XIII i tot al llarg dels tres segles següents.
En el fogatjament dels anys 1365-70, la Cerdanya tenia en aquest temps, segons J. Iglésies, una densitat d’1,71 focs⁄km2. Els recomptes realitzats per a aquest estudi registren 1232 focs a la Baixa Cerdanya, cosa que dóna una mitjana de 2 focs per km2. Aquesta proporció baixa encara en el segon fogatjament, pels volts del 1380, en què només s’enregistren 1 065 focs a la Cerdanya.
La vila de Puigcerdà tenia, tota sola, més de la meitat del poblament de la Baixa Cerdanya i gairebé de tota la Cerdanya en el primer cens del 1365, ja que el nombre de focs era de 833 i el cens total de la comarca natural era de 1 823 focs; després venia Bellver, amb 129 focs, i molt per sota Llívia, que no consta en el cens, però de la qual se sap, pel cens que segueix i altres fonts coetànies, que s’apropava als 50 focs.
El millor element indicatiu del despoblament que va experimentar tota la comarca fins a mitjan segle XVI és l’índex de decreixement de la població de Puigcerdà, que va passar de 833 focs el 1365 a 664 el 1380 i a 377 el 1553. Bellver, en les mateixes dates, va passar de 129 focs a 104 i a 58.
El cens dels voltants del 1380, que correntment és datat el 1378, té registrats 984 focs a la Cerdanya històrica i 388 a l’Alta, xifres que equivalen aproximadament a un total de 6 500 h. L’altre cens comú a tota la Cerdanya, el del 1553, dóna 941 focs a la Baixa Cerdanya i 327 a l’Alta, és a dir, uns 5 800 h. Aquesta xifra correspon segurament a un dels moments més baixos de poblament, bé que tot seguit s’inicià la recuperació, que es fa palesa si es comparen els censos de la Baixa Cerdanya del 1553 i del 1595 (cens eclesiàstic fet en el moment de crear-se la diòcesi de Solsona), que són respectivament de 941 i 1 355 focs.
Les guerres de mitjan segle XVII i la pau dels Pirineus (1659), que va dividir la Cerdanya entre dos estats, feren evolucionar independentment els censos comarcals, però els cicles de creixement i de davallada d’ambdues comarques segueixen una evolució en general força parella.
Al segle XVII hom troba una manca de censos i de referències concretes del poblament de la Cerdanya. Aquest segle, però, a causa de les convulsions bèl·liques, de les quals fou especialment víctima la vila de Puigcerdà, és aquí un segle d’estancament, al contrari del que passava en altres comarques del Principat. Els 1 355 veïns o famílies del 1595 es convertiren només en 6 107 h en el cens del 1718. En canvi, avançat el segle XVIII es produí una clara recuperació, com ho indica el cens de Floridablanca del 1787, que dóna a la comarca 10 304 h. L’augment no fou degut només a la vila de Puigcerdà, que entre aquestes dates passà de 1 129 a 2043 h, sinó a una recuperació general de totes les poblacions, algunes de les quals, com Bellver de Cerdanya i Guils, doblaren pràcticament el seu cens.
La població de la Cerdanya, en contraposició a la d’altres comarques catalanes, experimentà un fort augment a les primeres dècades del segle XIX, disminuí cap als anys quaranta del segle i assolí el màxim de poblament el 1857; després començà una davallada continuada fins al decenni dels anys quaranta del segle XX. L’Alta Cerdanya seguí una evolució parella, però es va mantenir més estable a la segona part del segle XIX, ja que no hi havia nuclis propers industrialitzats que exercissin cap influència sobre els seus habitants. A la Cerdanya, en canvi, el jovent començà a emigrar a les conques del Ter i del Llobregat. Aquest moviment migratori s’afegí al que famílies senceres de la comarca havien fet fins aleshores cap a Barcelona i les terres planeres. Així, hom sap que era cerdà Francesc Puget, un dels primers responsables de la industrialització de filats i teixits de Vic i després de Manlleu. L’agricultura i, sobretot, la ramaderia de la Cerdanya, sense cap suport industrial, no podien retenir l’excedent de població. La població global de la Baixa Cerdanya va passar de 11746 h el 1830 a 10 196 el 1842, per a enfilar-se al màxim de 14 609 h el 1857. A partir d’aquest moment, coincidint amb l’inici de la industrialització al país, la població va anar baixant: 13 348 h el 1860, 12 714 h el 1887, 11 930 h el 1900, 11 298 h el 1920 i 10 035 h el 1940.
Ni la millora de les carreteres o l’obertura de noves vies de comunicació —l’antic camí de la Seu d’Urgell no es va convertir en una bona carretera fins el 1930— ni l’arribada del tren a Puigcerdà el 1922 no van fer prosperar de manera evident l’economia del país. Tot i això, contribuïren a facilitar la recollida i el transport de la llet, un dels productes bàsics de la comarca, però la Cerdanya quedava massa allunyada per a pensar en una industrialització. En canvi, van facilitar el turisme, complementat per les estacions d’esquí —la més antiga la de la Molina—, que ha convertit la majoria de les poblacions en indrets de segona residència i ha fet prosperar els apartaments, els hotels i els llocs d’acampada. Al llarg dels darrers trenta anys del segle XX, amb la millora de les comunicacions, l’afluència creixent de visitants i la concentració de la població a Puigcerdà, la Cerdanya ha tingut una evolució demogràfica progressiva i positiva, amb algunes oscil·lacions: 11 582 h el 1950, 11 850 h el 1960, 12 472 h el 1970, 12 041 h el 1981, 12 396 h el 1991, 14158 h el 2001 i 16862 h el 2005.
L’economia
La Cerdanya ha mantingut la tradicional i activa explotació forestal i una economia agrícola, ramadera, menestral i comercial, i s’ha adaptat a les necessitats i les possibilitats de cada moment, centrada ara d’una manera destacada en activitats dels sectors de la construcció i terciari.
L’agricultura i la ramaderia
Com a la resta de Catalunya, a la Cerdanya el nombre d’explotacions ha anat davallant al llarg de les tres darreres dècades del segle XX. El tancament d’algunes explotacions és degut, sobretot, a les directrius de la política agrària comunitària. El caràcter turístic de la comarca ha fet créixer la demanda de sòl urbà, la qual cosa n’ha fet augmentar el preu, situació que en alguns casos ha pogut incidir en la reducció de les terres agrícoles. Sobretot, han disminuït les explotacions amb poques hectàrees, a causa del seu escàs rendiment. Paral·lelament s’han reduït els actius agraris. El 2001 el sector primari en general comprenia el 7,68% de la població ocupada.
La Cerdanya havia desenvolupat una tradicional agricultura de subsistència, de consum comarcal, amb una policultura força característica. Tant la plana com la muntanya ofereixen un ampli ventall de possibilitats agràries, afavorides per una extensa xarxa de sèquies, la més antiga de les quals, segons que es té notícia, és la d’Age, del 1023.
Pau Vila, en la seva obra La Cerdanya (1926), diu que les produccions agrícoles més importants són el sègol, el blat, l’herba i les patates, mentre que ocupen un lloc secundari l’ordi, la civada i el farratge (alfals, trèvol i trepadella). A principi del segle XXI els cereals i el farratge eren els principals conreus. El sègol havia estat sempre el cereal més estès. Però la importància d’aquestes espècies ha anat canviant. El sègol va passar a ser un conreu secundari —conreat als sòls més prims i pobres de muntanya—, com també les patates, que abans ocupaven grans extensions. L’àrea d’horta i de fruiters amb prou feines es manté. Hi ha verdures i llegums, poc abundants, tret dels pèsols, abans més importants, com els acreditats naps cerdans (Talltendre) i algunes espècies d’arbres fruiters (cirerers i, sobretot, pomeres i pereres d’aigua). Entre els cereals, que també han davallat, destaquen el blat, l’ordi i la civada.
La possibilitat de comercialitzar la producció lletera va marcar el moment en què s’inicià el canvi en l’agricultura cerdana. La comarca, amb una llarga tradició en ramaderia bovina i en la transformació artesana de la llet, va adaptar ràpidament la seva agricultura a aquesta producció. El farratge acompanya els prats en importància, amb una producció que ha anat en augment. Gran part de la superfície agrària útil és ocupada per les pastures permanents.
Quant a conreus ja desapareguts des de fa molt temps, cal esmentar el cànem, conreat al llarg de la ribera del Segre entre Llívia, Isòvol i Prullans. Del fajol i del mestall, avui dia no se’n té esment, i, dels ceps, sols en queda notícia a la toponímia, ja que la vinya, bastant estesa a l’edat mitjana, deixà de conrear-se davant la possibilitat de comprar més bon vi a les comarques de terra baixa.
La vocació ramadera de la comarca és molt antiga. Predominen el bestiar oví, el de peu rodó, que tradicionalment ha tingut un gran relleu, i el bestiar boví, que ha adquirit importància al llarg del segle XX i que és la base del sector primari comarcal. Una part important dels caps de boví correspon a vaques de llet, que romanen estabulades gairebé tot l’any. La producció de llet és comercialitzada, bàsicament, per la Cooperativa Lletera del Cadí, de la Seu d’Urgell. La Cooperativa Agro-pecuària de la Cerdanya, amb seu a Puigcerdà, va tancar.
Pel que fa al bestiar porcí i oví (als segles XVIII i XIX les ovelles havien estat el bestiar més nombrós de la comarca) segueixen en importància al boví. El bestiar equí (cavalls, eugues i muls) ha sofert una forta disminució, tot i que la Cerdanya continua essent una de les comarques catalanes amb més caps d’equí (bàsicament de la raça hispanobretona) amb el 12,80% del global català. El cabrú gairebé havia desaparegut.
L’aprofitament del bosc
La distribució de la superfície forestal ha anat variant al llarg dels anys. El bosc ha guanyat terreny a les darreres dècades del segle XX, cosa que ha fet desaparèixer antics camps de conreu.
L’explotació forestal més corrent recau sobre el pi negre, el pi roig i l’avet. Els boscos dels municipis de Puigcerdà, Alp, Bellver, Meranges i Lles són els que tenen les superfícies forestals més extenses. La gestió particular ha estat sempre molt inferior a la pública. A part la vegetació espontània i natural, té importància la conreada o naturalitzada, entre la qual destaca la noguera. La industrialització de la fusta es fa preferentment a la mateixa comarca, que disposa d’algunes serradores. Gairebé tota la fusta es destina al sector de la construcció.
Les reserves de caça de la comarca són delimitades en les zones anomenades Cerdanya i Cadí, àmbits naturals d’excepcionals possibilitats cinegètiques per a la protecció, el foment i la conservació de les espècies. L’espècie més representativa de la muntanya és l’isard (Rupicapra rupicapra) i, al bosc, el gall fer (Tetrao urogallus), els quals han augmentat gràcies a la protecció especial de què guadeixen, sobretot l’isard als sectors de Cadí i de Vallcivera.
Les àrees de pesca controlada i de règim especial al Segre són la zona de Cerdanya, als termes d’Urtx, Bolvir i Ger; la zona d’Isòvol, als termes de Das, Prats i Isòvol i la zona de Bellver de Cerdanya, als termes de Bellver i de Prullans. Al riu de la Llosa hi ha la zona del mateix nom, al terme de Lles. El peix més cobejat és la truita comuna (Salmo trutta fario), seguida de la irisada (Salmo irideus), molt ben aclimatada també en vivers i als rius dels Pirineus. L’ordenament de la pesca fluvial i les repoblacions han donat peu a un increment de la pesca esportiva.
La mineria, les fonts d’energia i la indústria
Al segle XIX s’explotaven jaciments de lignit als termes d’Isòvol, Das (Sanavastre), Alp, Bellver, Prats i Sansor. El 1910 la producció anual era de 600 tones a cada una de les mines de Sanavastre. L’extracció decaigué, però, amb el desenvolupament de noves fonts energètiques, més rendibles.
El manganès, als termes de Das i Alp i a l’antic terme de Cortàs (Bellver de Cerdanya), la pirolusita (òxid de manganès), a Das, i la magnetita (òxid ferrós i fèrric), a Meranges, havien estat explotacions rendibles, principalment el manganès de Das i Alp, malgrat l’emplaçament enlairat de les mines; han estat, però, abandonades.
El marbre d’Isòvol i les llicorelles i llambordes de Bolvir i de Ger han estat materials molt estimats, i es poden admirar en edificis, esglésies i monuments de la comarca, però avui aquestes pedreres i lloseres no mantenen una activitat apreciable. Destaca la pedrera de Prullans, al límit amb el terme de Bellver.
El subministrament elèctric és a càrrec de FECSA, amb línies procedents de la Vall de Ribes i l’aportació de la central de les Forces Hidroelèctriques del Segre, amb el salt del riu d’Arànser; la del Pont de Bar (Alt Urgell) i la petita del Molí del Cabiscol (Martinet) foren destruïdes per les inundacions del novembre del 1982. El mateix novembre del 1982 s’inaugurà una nova línia de conducció elèctrica de FECSA procedent de la central tèrmica de Fígols a Cercs (Berguedà), el traçat de la qual supera el coll de Pal (2 100 m).
Com totes les valls d’alta muntanya, la Cerdanya procurà de produir els elements necessaris per a la vida a muntanya, com també els vestits i els productes alimentaris, però la modernització de les vies de comunicació minvà la producció autòctona davant la competència dels productes de comarques més evolucionades industrialment.
La pobresa dels meners de ferro i carbó no permeté de donar gran impuls a les fargues, com en altres indrets dels Pirineus; hi hagué, en canvi, filatura de teixits de cànem (cordes, sacs, espardenyes, canemassos, etc.) i de llana, sobretot mitges i mitjons. La indústria de l’assaonament de la pell, l’obtenció de cera, els forns de calç i d’altres de menys importants sofriren un greu retrocés, i molts són records històrics de treballs menestrals.
La Cerdanya té una base industrial molt feble, i el 2001 el sector només donava feina al 8,73% de la població ocupada. Els sectors més destacables són el dels materials per a la construcció, com el formigó i la fusta, a més de la fabricació de mobles (lligada a l’activitat constructora), i el metall (reparacions de maquinària agrícola i d’automòbil) i l’alimentació (farineres, fleques, pinsos i especialment l’artesania alimentària: embotits, formatges, conserves, etc.). L’esforç per rellançar l’activitat industrial s’ha centrat en la transformació dels recursos propis de la comarca, com la fusta, la llet i la carn, i en el desenvolupament d’una indústria mecànica i electrònica lleugera.
Tanmateix, el pes econòmic del sector secundari recau en la construcció, que el 2001 comprenia el 22,45% dels ocupats. A la Cerdanya l’activitat constructora ha tingut un gran desenvolupament els darrers vint anys del segle XX com a resultat de l’impuls turístic i de la massificació de la pràctica de l’esquí, que ha activat l’edificació d’hotels i habitatges de segona residència.
El comerç, els serveis i el turisme
En temps medievals, en les transaccions de béns, el comtat de Cerdanya disposava d’una moneda cerdana, testimoniada des del 990, substituïda després per la moneda barcelonesa, amb la incorporació del comtat al casal de Barcelona. Després de la reincorporació, el 1493, del Rosselló i la Cerdanya a Catalunya, aparegué de nou una moneda cerdana amb l’encunyació d’ardits a Puigcerdà. Durant l’ocupació francesa dels Comtats (1475-93), foren encunyats a Perpinyà ardits (o liards), imitats després als mateixos Comtats i a Barcelona.
L’activitat comercial ha estat la més important de les activitats terciàries. Tradicionalment, els principals centres han estat Puigcerdà, Bellver de Cerdanya, Alp i Llívia. La vila de Puigcerdà és la que té una estructura comercial més consolidada, afavorida en part per la demanda provinent del turisme i de compradors francesos. La preponderància de la vila puigcerdanesa com a cap del tràfic industrial i comercial es féu palesa a la baixa edat mitjana, en ser dotada d’unes ordinacions municipals promulgades abans del 1485.
La Cerdanya té una gran tradició comercial, i ja el 1182 hi ha documentada una concessió reial per a celebrar el mercat setmanal i dues fires (1182 i 1270) a Puigcerdà. El mercat setmanal més important és el de Puigcerdà, que se celebra el diumenge.
Les fires han tingut també, i encara continuen tenint, una gran importància en el comerç de la comarca. Entre les més tradicionals cal esmentar la Fira de Puigcerdà, la més important, que se celebra al novembre. Cal destacar-ne el concurs de bestiar equí de raça hispanobretona i també la mostra de maquinària agrícola associada a aquesta fira. Igualment destaca la Fira Ramadera de Bellver de Cerdanya, a l’octubre, on també es fa un concurs de bestiar, però en aquest cas boví, i la Fira de Sant Llorenç, de productes artesanals, a l’agost. Entre les més noves destaca la Fira Pirineu Esport de Bellver, al desembre.
En l’actualitat, els serveis són la principal font de recursos de la Cerdanya (agrupaven el 61,13% de la població ocupada el 2001). Això es deu sobretot a una presència del turisme cada cop més important, però també a altres branques d’activitat, com els serveis administratius. Pel que fa als serveis sanitaris, la comarca disposa de l’Hospital i Residència de Puigcerdà, a més dels centres d’atenció primària i dispensaris distribuïts per diferents pobles i dels llocs d’atenció urgent en carretera de la Creu Roja. Els equipaments docents es concentren sobretot a Puigcerdà, i secundàriament a Bellver. La comarca disposa també d’un bon nombre d’instal·lacions esportives.
El clima i la bellesa del paisatge de la Cerdanya han atret els turistes des de fa molts anys, i així, hom pot constatar que al segle XIX la Cerdanya era visitada per un bon nombre d’estiuejants. La primera torre d’estiueig fou construïda a Puigcerdà l’any 1866, al voltant de l’estany.
Les aigües mineromedicinals adquiriren popularitat entre els estiuejants i banyistes fins a la primeria del segle XX. Les aigües de Llívia, Músser i Senillers assoliren un gran renom al costat de les veïnes de Vilanova de les Escaldes (Alta Cerdanya) i dels Banys de Sant Vicenç (el Pont de Bar, Alt Urgell), però davant les noves fórmules terapèutiques l’interès va anar decreixent.
Tennis, golf, equitació, excursionisme, caça, pesca, esquí i darrerament motorisme i activitats aèries (aviació, vols en globus, etc.) són les pràctiques esportives més característiques de la comarca. Abans de la fundació del Centre Excursionista de Catalunya, l’any 1876, ja es feien excursions cap als estanys de Lanós, Malniu i també en altres indrets d’interès històric i paisatgístic de muntanya. El mateix CEC, que fou propulsor de l’excursionisme i dels esports d’hivern a la comarca, inaugurà, el 5 de desembre de 1925, el Xalet de la Molina, el qual fou l’inici de l’actual estació d’esquí de la Molina. De fet, l’esquí ha estat un dels majors atractius turístics, especialment els darrers vint anys del segle XX, durant els quals aquest esport s’ha massificat. D’altra banda, la tradicional activitat excursionista ha estat impulsada amb iniciatives noves, com la que dóna a conèixer l’antic camí càtar dit dels Bons Homes (sender de gran recorregut 107), que uneix el Berguedà amb la Cerdanya i el País de Foix.
El protagonisme ascendent del fenomen turístic ha impulsat l’increment de l’edificació d’habitatges secundaris i la proliferació d’urbanitzacions, hotels i restaurants, i també la reforma d’algunes cases tradicionals com a residències per al turisme rural i la instal·lació de càmpings i zones d’acampada.
La cultura i el folklore
Les activitats culturals de la comarca són a càrrec de diferents agrupacions, entre les quals es poden destacar els Amics de la Cerdanya i l’Institut d’Estudis Ceretans, totes dues amb seu a Puigcerdà. Pel que fa als museus i les biblioteques, Puigcerdà és seu del Museu Cerdà-El Convent, de l’Arxiu Històric Comarcal i de la Biblioteca Comtat de Cerdanya. A Bellver de Cerdanya destaca el Museu del Bosc, i a Llívia hom pot visitar la seva famosa farmàcia, que forma part del Museu Municipal de Llívia. A Das destaca una col·lecció d’eines antigues a la Col·lecció-Museu de Das.
Pel que fa als esports, cal fer esment de l’esquí, el golf i l’hoquei sobre gel. La Cerdanya és el bressol de l’esquí alpí català amb l’estació de la Molina (Alp), que inicià les seves activitats el 1923. El 1943 s’inaugurà el primer telecadira de l’estat espanyol. L’altra estació d’esquí alpí és Masella. La temporada d’hivern 1999-2000 aquestes dues estacions s’enllaçaren amb un modern remuntador, cosa que permeté l’aparició del complex Alp 2500. L’esquí de fons o nòrdic es pot practicar a Guils-Fontanera, Arànser i Lles. També és una de les primeres comarques on es construí un camp de golf: el Reial Club de Golf de la Cerdanya (Bolvir), seguit després pel Club de Golf de Fontanals (Urtx). S’ha de destacar que el 1958 es fundà el Club de Gel Puigcerdà, en el qual sobresurt la secció d’hoquei sobre gel que té la seu al Palau de Gel de Puigcerdà.
L’activitat aèria esportiva és també notable, principalment a l’estiu. Es destaca, a més del vol amb avioneta, la pràctica del vol a vela, amb ala delta, amb ultralleuger i el paracaigudisme.
Les festes religioses i populars, els mercats i les fires són, a cada població, el motiu de festa i de reunió dels seus habitants. A les festes majors es ballava, i avui es procura reviure, el ball cerdà: es tracta de la popular dansa cerimoniosa que el paborde de la confraria del sant o el fadrí major iniciava amb un clavell vermell als llavis, com vermelles eren la corbata i la faixa de seda, amb la balladora anomenada la pabordessa, vestida amb gipó de seda negra i mocador de serrell brodat.
A l’agost del 1981 se celebrà a Puigcerdà per primera vegada la Diada de la Cerdanya, promoguda per l’Institut d’Estudis Ceretans, una festa cultural i popular que inclou una mostra de productes de la comarca. A partir d’aleshores la diada s’organitza cada any en una població diferent, tant de l’Alta com de la Baixa Cerdanya. Entre els nombrosos actes festius que se celebren a la comarca hom pot esmentar la festa de l’Estany (agost) a Puigcerdà, la festa dels Acordionistes (agost) a Guils, la Mostra de Cuina Popular amb Naps de Cerdanya (novembre) a Ger, la Mostra Gastronòmica de la Cuina de la Cerdanya (juliol) a Alp i la festa de Sant Antoni o dels Ramaders (gener) a Prullans. Durant tot l’any hi ha una sèrie d’aplecs, com el del santuari de la Mare de Déu de Talló (Dilluns de Pasqua), a Bellver de Cerdanya, on es balla el ballet de Talló.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
Els testimonis prehistòrics més antics de la Cerdanya (en aquest recorregut històric considerarem conjuntament la Baixa i l’Alta Cerdanya) són del neolític antic, uns quatre mil·lennis abans de Crist, i corresponen a les troballes de ceràmica del tipus epicardial fetes a la cova de Lambert, a Bor (Bellver). Continuen amb més abundància al llarg dels períodes eneolític i de l’edat del bronze, com ho constaten els dòlmens de Ca n’Aurèn (Prullans), de Talltendre (Ordèn, Bellver de Cerdanya) i de la Borda (Eina), les sepultures de la cova del Camp de la Marunya (Brangolí, Enveig) i les troballes fetes a les coves d’Olopte (Isòvol), de la fou de Bor (Bellver), de Marianna i d’Anes. Tots aquests megàlits i jaciments, junt amb l’abundor de destrals de pedra polida trobades arreu de la comarca, permeten d’assegurar que tota la conca cerdana era profusament habitada entre el tercer mil·lenni i el 1500 aC.
Els prehistoriadors i els estudiosos de la toponímia veuen una comunitat d’origen que podria entroncar el primitiu poblament de la Cerdanya amb els francocantàbrics, habitants de coves, pastors i constructors de megàlits que parlaven una llengua comuna preindoeuropea de tipus bascoide i que es van anar diferenciant al llarg del neolític i l’edat dels metalls, fins a formar pobles ben diferents, com els vascons i els cerets, en arribar a l’edat del bronze mitjà, vers el 1500 aC. Una gran quantitat de noms de tipus basc de l’Alta i la Baixa Cerdanya sembla avalar aquesta suposició, com Dorres, Èguet, Er, Estaüja, Ix, Naüja, Cereja, Ur, Age, Baltarga, Bastanist, Das, Éller, Olopte, etc.
En arribar als volts del 1500 aC, aquest poblament primitiu va rebre una forta influència cultural de pobles vinguts del sud de França, que es palesa en la ceràmica decorada a base d’impressions, cordons o incisions o d’apèndix de botó i que revelen una civilització particular i autònoma, que algun autor ha qualificat del bronze cerdà. Aquest període de convivència d’una població amb un tipus de vida de caràcter ancestral, que encara habitava en coves i practicava la ramaderia, amb altres que ja habitaven poblats a l’aire lliure, com el de Sant Ferriol, i posseïen una organització social i econòmica superior, es va prolongar fins uns vuit segles aC, quan en altres indrets ja s’havia entrat en plena edat del ferro. Aquesta mena de vida es va veure alterada bruscament per la irrupció a la comarca de pobles indoeuropeus, coneixedors del ferro, de la cultura dita de Hallstatt, que penetraren pel coll de la Perxa i seguiren baixant per la vall del Segre. La fou de Bor ha proporcionat testimonis notables de la ceràmica hallstàttica.
Quan els fenicis i els grecs, entre els segles VIII i VI aC, introduïren entre els pobles del llevant peninsular les tècniques i l’influx cultural que foren la base de la civilització anomenada ibèrica, els ceretans, tancats dintre les seves muntanyes, restaren aliens a aquesta influència. Això no obstant, Ruf Fest Aviè, que va escriure la seva Ora maritima al segle V aC, en descriure els pobles ibèrics fa esment dels cerets i dels ausocerets, que quatre segles més tard Estrabó qualificarà novament d’ibèrics. El 218 aC aquests pobles deixaren passar Anníbal pel seu territori i, segons el poeta Sili Itàlic (25-101), alguns dels seus individus s’ajuntaren fins i tot al seu exèrcit.
L’extensió territorial del poble dels cerets o ceretans és un tema de contraposades opinions entre els qui el redueixen només a la Cerdanya, envoltats pels andosins d’Andorra, els bargusis del Berguedà, els ausetans d’Osona i els castellani de la Garrotxa, i els qui, seguint Plini, que reparteix els Pirineus entre els ceretans i els vascons, creuen que el seu territori s’estenia per l’Urgellet, Andorra, el Pallars Sobirà i la Vall d’Aran, o territori dels airenosis. Tampoc no és conegut el moment que foren dominats totalment pels romans; aquests, a la fi de la segona guerra Púnica (202 aC) dominaven tot Catalunya llevat de les comarques pirinenques, que en part foren sotmeses per Cató el 195 aC, però sembla que no fou fins pels volts del 49 aC, en plena guerra civil entre Cèsar i Pompeu, que foren definitivament sotmesos per Cèsar, en les collades pirinenques, amb tres legions enviades des de Narbona.
Les troballes arqueològiques d’una inscripció ibèrica a la vall d’Osseja i de monedes ibèriques als cementiris d’Age (Puigcerdà) i de Palau de Cerdanya, com també d’un denari republicà romà al puig de Bena i de ceràmica sigil·lada romana al castell de Llívia indiquen, però, que els ceretans dels dos segles abans de Crist havien abandonat llur aïllament secular i s’obrien als nous corrents ibèrics i romans, abans i tot de la definitiva conquesta pels romans.
El domini romà i visigòtic
La romanització de la Cerdanya fou tardana i un xic superficial. Així ho revela la gran persistència de topònims preromans i el fet que en tota la Cerdanya, l’Alta i la Baixa, només hi ha una dotzena de noms de lloc que es poden considerar d’origen romà. La penetració militar i cultural romana es va fer a través de la Strata Ceretana, que a partir del segle X s’anomenarà Via Francisca Inferior, que era el camí que unia el Rosselló i el Conflent amb Lleida, a través de la Seu, Organyà i Coll de Nargó. Aquest camí, que seguia les valls de la Tet i del Segre, entrava a la Cerdanya pel coll de la Perxa i es partia en dos a Sant Pere dels Forcats (Infurcatis): un anava cap al Capcir i el Rasès mentre que l’altre seguia vers Llívia i Bolvir i continuar pel traçat de l’actual carretera que comunica Puigcerdà amb la Seu d’Urgell.
Llívia, la Iulia Lybica citada per Ptolemeu al segle II, era ja aleshores la capital de la Cerdanya, igual com ho serà als primers segles de la conquesta franca. Hi ha qui opina que el nom antic d’aquesta població, el principal centre de romanització de la comarca, li fou donat per Juli Cèsar, i que abans s’anomenava Kerre o Der, nom que hauria donat per evolució el de Cereja (Kereia), ara un barri de Llívia.
Un cop els ceretans passaren al dret llatí, es dividiren en els juliani, que semblen correspondre als qui tenien per capital Llívia, i els augustani, que foren incorporats més tard a la demarcació dels ceretans i que segurament s’estenien vers la Seu d’Urgell i Andorra, amb capital a la ciutat d’Orgia o Orgellia, ara Castellciutat (Alt Urgell).
De l’època romana se sap ben poca cosa; només que els seus pernils eren molt celebrats pels romans, segons canta el poeta Marcial en un epigrama. Això ha fet suposar als filòlegs que el nom dels ceretans, o kerretani, segons fonts antigues, devia derivar del mot basc xerri o kerri, que equival a ‘porc’ i així el nom voldria dir ‘de la terra on es crien els porcs’.
La capitalitat de Llívia queda confirmada per les freqüents troballes de monedes romanes que s’han fet al seu terme i per l’existència, prop de la vila, d’unes termes o balneari al lloc de Dorres, anomenat Aquae Calidae o banys de les Caldes, que eren en reïnes al segle XVII.
La romanització no fou, però, profunda ja que es creu que el llatí no va arribar a arraconar del tot la llengua bascoide dels ceretans fins al segle V o VI de la nostra era, quan el país havia passat ja al domini dels visigots. Els ceretans sembla que no acceptaren de bon grat la dominació visigòtica, i se sap que quan es va produir la rebel·lió del duc Pau a Narbona el 672, en temps del rei Vamba, aquesta fou secundada per una bona part dels dirigents de la Tarraconense, entre els quals hi havia la gent de la Cerdanya. Aquest intent secessionista fou sufocat per una ràpida acció del rei visigot, que dividí el seu exèrcit en tres cossos, un dels quals va pujar per la vella Strata Ceretana i va expugnar el castell de Llívia, que era el cap de la Cerdanya segons la descripció de Julià de Toledo —era guardat pel general Araugiscle i el bisbe Jacint, un probable bisbe d’Urgell— i també el castell de Sardònia, que defensava el duc Guitimir, que algú pretén que era situat a les ruïnes de Cerdane, no lluny de Llívia. Aquestes dues fortaleses es creu que eren punts fortificats per a defensar l’esmentat camí romà, cosa que explicaria la presència d’un general, del bisbe i d’un duc a la Cerdanya.
La dominació àrab
Apaivagada la revolta, de nou plana el silenci sobre la comarca fins entrat el segle VIII, moment en què Llívia fou ocupada pel berber Munussa, valí de la Tarraconense i de Septimània, que poc abans del 731 ocupà la Cerdanya; a Llívia va cometre diferents malvestats i féu morir a la foguera el bisbe Anambad, que s’hi havia refugiat amb joves guerrers. És un fet obscur, diferentment interpretat, però que posa en relleu les divisions internes entre els ocupants àrabs. Munussa, casat amb Lampèria, filla d’Odó, duc d’Aquitània, es va rebel·lar contra Còrdova i per això fou derrotat i mort a Llívia, a la tardor del 731 o el 732, per l’exèrcit d’Abd al-Raḥmān ibn Abd Allāh al-Gāfiqī, i la seva esposa exiliada a Damasc.
Això suposa, contra el que sovint s’ha dit, que la Cerdanya i l’Urgellet es trobaven dintre l’obediència de l’Emirat de Còrdova, obediència forçada que es va trencar poc després del 785, quan la Cerdanya i l’Urgellet es lliuraren per voluntat i iniciativa pròpies als francs, igual com ho havien fet els gironins. Com a conseqüència d’aquest fet, el general cordovès Abd al-Malik va emprendre a l’estiu del 793 una expedició de càstig que atacà els voltants de Girona, passà els Pirineus fins a Narbona i fou detinguda pel duc Guillem de Tolosa quan es disposava a prendre i saquejar Narbona. Aquesta derrota féu decidir el cabdill àrab de retornar vers Còrdova i ho féu per l’antiga Strata Ceretana, devastant la Cerdanya i la ciutat d’Urgell.
L’edat mitjana
El comtat de Cerdanya
Passada aquesta època de desolació, la Cerdanya i l’Urgell s’organitzaren tot seguit i entre el 798 i el 812 tingueren un comte, de nom Borrell, sota l’autoritat superior dels comtes de Tolosa, que el 798 establí una barrera fortificada per a defensar els seus estats que anava des de Cardona i Casserres de Berguedà fins a Osona.
El comte Borrell fou succeït el 820 pels comtes Asnar Galí i el seu fill Galí, que feren algunes aprisions o ocupacions de terra. Eren també comtes indígenes, bé que emigrats dels Pirineus aragonesos; Asnar Galí havia estat comte d’Aragó abans del 820, data en què fou desposseït del comtat per un gendre seu. Galí, que estengué també els seus dominis a Pallars i Ribagorça, fou desposseït de Cerdanya el 834 per Sunifred, pare de Guifre el Pelós, que ho féu per ordre de Lluís el Piadós, contra el qual s’havia revoltat el comte de Cerdanya en l’afer de la successió del rei enfront de Lotari, pretendent a qui afavoria el comte Galí.
Sunifred, fill de la casa comtal de Carcassona i tronc de la dinastia nacional catalana, va ocupar definitivament els comtats d’Urgell i Cerdanya el 838, i el 842 va barrar el pas a un exèrcit sarraí que, enviat per l’emir de Còrdova Abd al-Raḥmān II, pretenia d’ocupar Narbona passant per les terres centrals de Catalunya i de Cerdanya. Una vella tradició situa aquesta victòria de Sunifred als escanyalls de les coves de Ribes, al Ripollès. Concedí al seu fill Isarn terres a la vila de Sedret (Alta Cerdanya) i, per la seva fidelitat a la casa reial franca, fou nomenat marquès i recompensat amb nous dominis per un precepte reial del 844. Sembla que morí de mort violenta quan Guillem, fill del marquès traïdor Bernat de Septimània, ocupà Barcelona el 848, comtat del qual Sunifred havia estat probablement investit.
El succeí el comte Salomó (848-870), un home del país, que amb els seus bons oficis aconseguí de rescatar de Saragossa les relíquies de sant Vicenç, que havien extret de València uns monjos de Castres per tal que fossin dutes al monestir occità, i que en el seu camí vers Castres foren venerades dos dies a l’església de Sant Pere d’Alp i a Llívia, on es produïren diverses guaricions.
A la mort de Salomó, el succeí el comte Guifre I el Pelós, fill del comte Sunifred, que governà inicialment Urgell, Cerdanya i el pagus de Berga, que fou investit dels comtats de Barcelona i de Girona el 878 i que conquerí o repoblà la Vall de Lord i Osona relligant així els seus estats pirinencs i marítims. Guifre el Pelós uní encara a aquests comtats el de Conflent, que heretà del seu germà Miró I el Vell (896). A la seva mort el 897, per les particions entre els seus fills, se separaren definitivament els comtats d’Urgell i de Cerdanya, fins aleshores sempre units: Sunifred II esdevingué comte d’Urgell mentre que el comtat de Cerdanya passava a ser propietat de Miró II el Jove, el qual heretà també del seu oncle Radulf el comtat de Besalú el 913. Mort Miró el Jove el 927, regí els comtats la seva esposa Ava, que separà novament els comtats de Cerdanya i de Besalú entre els seus fills Sunifred II i Guifre II, però la mort sense successió d’ambdós comtes, els anys 965 i 957, féu revertir novament els comtats en un altre germà, el comte Oliba I Cabreta, pare d’una gran fillada, que regí tot el patrimoni de la casa de Cerdanya augmentat encara amb adquisicions personals entre el 966 i el 988.
En temps del comte Sunifred II de Cerdanya-Besalú (927-965) es produí la batalla de Baltarga (942), on trobà la mort el comte Ermengol, fill gran del comte Sunyer de Barcelona.
Segons notícies de la documentació coetània i la crònica àrab d’Ibn Ḥayyān, el 942 es produí una incursió dels bàrbars hongaresos, procedents del Vallespir, que van destruir el monestir de Banyoles, Santa Coloma de Farners i el monestir de Sant Pere de les Puelles, proper a Barcelona, i que van continuar pel Bages i el Solsonès vers Lleida. Davant la impossibilitat de conquerir o devastar Lleida se’n tornaren vers el nord dels Pirineus pel camí del Segre, passant per l’Urgell i la Cerdanya.
Els comtes catalans, refets de la sorpresa inicial d’aquesta fulminant invasió, ja que els hongaresos o magiars es desplaçaven amb ràpids cavalls, els esperaren a les planures de Baltarga. La batalla es donà a la darreria d’agost del 942, i hi morí el jove comte Ermengol i segurament molts altres magnats i cavallers, però, segons la crònica d’Ibn Ḥayyān, els hongaresos foren totalment derrotats i només alguns fugitius pogueren passar els Pirineus.
Els dominis de la casa de Cerdanya s’estenien en aquest moment per la Cerdanya, el Baridà, les valls de Ribes i de Lillet, el Berguedà, Besalú, el Ripollès, el Vallespir i l’alta Plana de Rosselló, des d’Illa fins a Sant Esteve del Monestir, el Conflent, la Fenolleda, el Capcir, el Donasà i el Perapertusès. El 898 Oliba I Cabreta, a instàncies de l’abat Garí de Cuixà, renuncià els seus comtats i es retirà a Montecassino, on morí com a monjo el 990, i quedà com a regent la seva muller Ermessenda, la qual, d’acord amb el desig del seu marit, dividí novament aquests grans territoris entre els seus fills Bernat Tallaferro, que es quedà amb Besalú i altres territoris de l’altra banda de l’Albera, Guifre II, que heretà la Cerdanya amb el Conflent, el Capcir i el Donasà, i Oliba, que heretà els comtats de Berga i de Ripollès. La renúncia d’Oliba als seus comtats, en fer-se monjo el 1002, féu passar Berga al comtat de Cerdanya i el Ripollès al de Besalú.
El comte de Cerdanya Guifre II, que com el seu pare acabà la vida com a monjo de Sant Martí de Canigó el 1050, tingué discrepàncies amb el bisbe d’Urgell per la seva pretensió d’independitzar-se de la jurisdicció dels bisbes. Eren antigues rivalitats de la casa de Cerdanya, que tenia els seus territoris dintre la jurisdicció de la mitra d’Urgell, sense tenir, en canvi, cap influència sobre els bisbes i els bisbats com tenien els comtes que posseïen seus de diòcesis dins els seus dominis. El comte Bernat Tallaferro intentà de crear la diòcesi de Besalú (1017-20) i la casa de Cerdanya adquirí simoníacament l’arxidiòcesi de Narbona per a Guifre, fill de Guifre II, i després les de Girona i d’Urgell mateix per a Berenguer i Guillem, germans de l’arquebisbe Guifre. El comte Guifre II fou un gran protector dels monestirs dels seus dominis, particularment del de Sant Martí de Canigó, que fundà vers el 1007 i on visqué com a monjo des del 1035.
En el testament que va fer el 1035, en retirar-se al monestir de Canigó, va dividir novament els seus estats cedint el lot major, la Cerdanya i els territoris ultrapirinencs, a Ramon Guifre I i el comtat de Berga a Bernat, fill del seu segon matrimoni. Ramon Guifre seguí una política d’aliança amb la casa de Barcelona, amb la qual signà un pacte d’aliança i homenatge el 1058, i amb el comte Ermengol III d’Urgell, amb qui signà un conveni de no-agressió i ajuda mútua el 1065. Morí el 1068 i el succeí el seu fill Guillem Ramon I, associat ja al govern en temps del seu pare; Guillem Ramon menà una política molt apropada a la casa de Barcelona, amb la qual s’emparentà pel seu tercer matrimoni amb Sança, filla de Ramon Berenguer I de Barcelona i d’Almodis.
En ocasió del fratricidi en què morí Ramon Berenguer II el 1082, el grup de magnats contraris a Berenguer Ramon II el Fratricida, el 1085 confiaren per espai de deu anys el petit Ramon Berenguer III, fill del comte assassinat, al comte de Cerdanya, que actuà un temps com a àrbitre de la política catalana. Aviat, però, un altre grup de magnats del país, encapçalats pel bisbe de Vic Berenguer Sunifred de Lluçà, temerosos de la prepotència del comte de Cerdanya, confiaren la tutoria de Ramon Berenguer III al seu oncle el Fratricida. Aquests nous pactes es concloïen el 1086 i Berenguer Ramon II governà els comtats de la casa de Barcelona fins el 1096.
En l’aspecte interior, els comtes hagueren de fer cara el 1067 a la rebel·lió del vescomte Bernat, que, ajudat pels vescomtes de Castellbò i els bisbes d’Urgell, s’havia enfrontat als seus comtes. El comte de Cerdanya Guillem Ramon, que tenia un palau residencial a Cornellà de Conflent, va fundar prop d’aquesta població la vila fortificada de Vilafranca de Conflent, a la qual va concedir una carta de poblament entre el 1088 i el 1090. Pel mateix temps, al país cerdà s’anaven configurant les parròquies i sorgien cases nobiliàries.
Els darrers comtes privatius de Cerdanya foren els germans Guillem Jordà (1095-1109) i Bernat Guillem (1109-17⁄18), el qual, però, governava ja el comtat des del 1102. Guillem Jordà ajudà el comte de Tolosa, cosí germà seu, a recuperar els seus estats envaïts el 1098 i 1099 per Guillem X, comte de Poitiers i duc d’Aquitània, i el 1102 se n’anà a Terra Santa, d’on no tornaria mai més. A Terra Santa lluità al costat del seu oncle, el comte Ramon de Tolosa, que en morir li cedí els estats o territoris que havia conquerit al país de Camolta o Tortosa de Síria. L’arribada a Síria del seu cosí Bertran de Tolosa encengué la rivalitat entre ambdós parents per qüestió de l’herència i Guillem Jordà morí el 1109 en el curs d’aquesta lluita entre cosins. El succeí el seu germà Bernat Guillem, que el 1111 intentà d’annexionar-se el comtat de Besalú, on tenia molts territoris en feu, però hagué de desistir davant els drets de la casa de Barcelona. Finalment, en morir ell sense descendència el 1117 o el 1118, també el comtat de Cerdanya s’uní al casal de Barcelona. La unió definitiva del comtat de Cerdanya als estats de la casa comtal barcelonesa es féu el 1134 en temps de Ramon Berenguer IV.
El vescomtat de Cerdanya
Com tots els antics comtats catalans, la Cerdanya tingué també els seus vescomtes, que exercien, inicialment, una jurisdicció i missió de salvaguarda al costat dels comtes i que, més tard, esdevingueren uns senyors d’amplis dominis i a vegades s’enfrontaren a aquests.
Es coneix un vescomte de nom Adalelm el 862, seguit d’altres, però no és fins a partir de la segona meitat del segle X que es perfila una línia successòria de vescomtes vinculats a un patrimoni familiar que comença amb un Bernat I, que morí vers el 983. Sibil·la, filla de Ramon II (1078-1134), es casà amb el vescomte Pere de Castellbò, i així vers el 1126 el vescomtat de Cerdanya s’incorporà al de l’Alt Urgell.
Al costat d’aquesta línia antiga, a partir del 1081 surten en la documentació un vescomte d’Urtx, amb un tal Bernat Bernat, que sembla fill de Bernat II de la línia tradicional. El títol vescomtal perdurarà fins el 1130 en la dinastia senyorial dels Urtx, emparentats més tard amb la família Mataplana.
L’expressió comtat de Cerdanya fou reemplaçada al final del segle XII per la de vegueria de Cerdanya: el seu centre fou la vila de Puigcerdà, fundada pel rei Alfons I el 1177 i que esdevingué el centre administratiu i militar de l’antic comtat.
Pels volts del 1162 va semblar que renaixia el comtat amb una nova dinastia (com ocorregué també en altres comtats, Urgell o Empúries) perquè el comte Ramon Berenguer IV cedí el comtat de Cerdanya amb tots els seus territoris annexos al seu fill Pere, en feu, però, del seu germà Alfons I de Catalunya-Aragó.
Mort Pere sense descendència, el comtat passà, per disposició del testament patern, a l’altre germà Sanç, el qual, en morir el 1223, el cedí al seu fill Nunó Sanç, que el posseí fins a la seva mort, ocorreguda vers el 1241. Aquests comtes esdevingueren senyors dels antics dominis comtals i vescomtals de Cerdanya i feudataris dels comtes reis de Catalunya-Aragó, per això lluitaren per mantenir els seus drets a Cerdanya entre el 1223 i el 1233, contra el vescomte de Bearn i el comte de Foix, que pretenien drets en el comtat com a successors dels antics vescomtes cerdans.
Durant aquests vuitanta anys d’existència nominal o de tinença feudal del comtat de Cerdanya per descendents dels comtes de Barcelona, la comarca fou envaïda el 1198 per una partida d’albigesos comandats pel comte Ramon Roger de Foix i pel vescomte Arnau de Castellbò, els quals cometeren molts actes de bandidatge i espoliació a la comarca, especialment a les esglésies. També es deu al comte Nunó la construcció de la plaça forta de Bellver, com a centre administratiu del Baridà i també com a fortalesa enfront del comtat d’Urgell. Per a poblar-la, el comte concedí el 1225 una carta de poblament, que fou confirmada el 1242 pel rei Jaume I des de Perpinyà.
L’existència dels comtes nominals de Cerdanya no va impedir que el rei actués en l’antic comtat com a sobirà —com ho indica el fet de tenir-hi un veguer—, ni que el rei Jaume I el 1235 cedís com a augment de dot a la reina Violant la Cerdanya, el Conflent, el Vallespir i la vila de Cotlliure.
El 1251 Jaume I, en fer un primer repartiment dels seus béns, va atorgar la Cerdanya amb la resta de Catalunya a l’infant Pere, però en la nova partició del 1261 el Rosselló i la Cerdanya, sense el territori que havia format el comtat de Berga, foren adjudicats a l’infant Jaume, el futur titular del regne de Mallorca, que des d’aleshores administrà aquests comtats com a veguer i procurador general del rei fins a la mort d’aquest.
Mort Jaume I el 1276, el Rosselló i la Cerdanya, sense el Berguedà, quedaren units al regne de Mallorca però els seus reis van mantenir la jurisdicció anterior de veguers i de sotsveguers, és a dir, a la Cerdanya i el Baridà, la Vall de Ribes, el Conflent i el Capcir.
Quan començaren les tibantors entre els reis de Mallorca i Pere III de Catalunya-Aragó, ja a l’inici del seu regnat (1336), la Cerdanya, com a territori fronterer, en sofrí les conseqüències i es fortificaren alguns dels seus castells. Caiguda Mallorca (1343), el rei Jaume III de Mallorca es refugià al Rosselló, mentre que el rei Pere continuà l’ocupació i s’apoderà dels comtats de Cerdanya i de Conflent i de Rosselló el 1344. El rei de Mallorca es refugià aleshores a la cort del rei Felip IV de França i, amb l’ajuda d’aquest, atacà els comtats de Conflent i de Cerdanya, sense poder-los, però, recuperar. La mort del rei de Mallorca en la batalla de Llucmajor el 1349 posà fi a tot aquest període de torbacions.
El 1344, quan novament el rei Pere incorporà el Rosselló i la Cerdanya als seus regnes, va crear la nova governació de Rosselló i Cerdanya, amb capital a Perpinyà, però tampoc amb això no es varià la divisió antiga en vegueries i sotsvegueries.
La vegueria de Cerdanya, centrada a Puigcerdà, comprenia les comarques de l’Alta i la Baixa Cerdanya, sense els llocs annexos a l’antic comtat, com el Berguedà, el Conflent, el Capcir i el Donasà. El Baridà es constituí en la sotsvegueria de Baridà, que aviat va perdre la seva individualitat i s’uní a la de Cerdanya, que rebé llavors el nom de vegueria de Cerdanya i Baridà. La Vall de Ribes, del Ripollès, unida tradicionalment amb la Cerdanya, va conservar també la seva pròpia autonomia amb la sotsvegueria de Ribes, que més endavant s’uniria a la vegueria de Camprodon.
Inicialment els càrrecs de veguer de Cerdanya i de batlle de la vila de Puigcerdà eren regits per persones distintes, però vers el 1270 ambdós càrrecs s’uniren en una sola persona.
El deganat de Cerdanya
La Cerdanya va formar sempre un pagus o demarcació del bisbat d’Urgell des dels primers documents coneguts del segle IX. L’acta de consagració de la catedral d’Urgell, datada el 839 però possiblement redactada o refeta al segle X, esmenta 68 parròquies a les actuals Alta i Baixa Cerdanya i 17 als sectors del Ripollès i de l’Alt Berguedà considerats com a comtat de Cerdanya.
A la catedral d’Urgell hi havia des del segle XI antics ardiaconats amb noms com els d’Aristot o Er, que tenien les seves dotacions al Baridà i a la Cerdanya, però no existí una veritable organització deganal fins el 1299, erigida pel bisbe Guillem de Montcada, dominicà.
Cada deganat tenia un dignatari o degà que tenia al seu càrrec els rectors de les parròquies del seu territori, els representava i exercia sobre ells una jurisdicció delegada del bisbe. Tenia una cúria o petit centre administratiu que a la Cerdanya era el priorat de Santa Maria de Talló. Talló, en l’indret esmentat per alguns documents com el pagus Tollonensis, és la primera de les parròquies esmentades en la llista de l’acta de consagració de la seu d’Urgell, cosa que revela que almenys des d’avançat el segle X ja es considerava com el centre religiós més important. Cal no oblidar que la Cerdanya no ha tingut mai cap monestir mínimament important i que Sant Vicenç de Pinsent, a un extrem del Baridà, i Sant Esteve i Sant Hilari d’Umfred, a la vall de la Molina, mai no van passar de cel·les o llocs de vida més o menys eremítica.
L’antic prior de Talló esdevindrà el degà de l’ardiaca de Cerdanya, el primer dels quals fou Ramon de Morer, que morí el 1307 i de qui es guarda a Talló la làpida sepulcral de la seva tomba amb el títol d’ardiachonus Ceritanic. El deganat de Cerdanya, repartit en temps moderns entre els arxiprestats de Puigcerdà, de Bellver de Cerdanya i de Ribes de Freser, constava, des del principi del segle XIV, de 106 parròquies i anava des de Bor, Cava i el Querforadat fins a Font-romeu, i des de la Tor i Querol fins a Pardines i Cavallera.
Fi de l’edat mitjana i primeres ocupacions franceses
Durant els segles XIII i XIV i fins després de la desaparició del regne de Mallorca, la Cerdanya va viure una de les èpoques més esplendoroses del seu passat. La majoria de notícies que es coneixen són referides a la vila de Puigcerdà.
En virtut del dret de recollita, concedit pel rei Pere III el 1362 i confirmat pels seus successors, tots els pobles de la comarca, llevat de Llívia, Querol i Bellver, havien de contribuir a les obres i despeses d’aixecar i mantenir els murs de Puigcerdà i s’hi havien de refugiar amb els seus béns i fer guaites a la muralla en cas de guerra.
Llívia va perdre aquest dret amb motiu de l’enderrocament de les seves muralles, ordenat el 1479 pel rei Lluís XI de França, i, tot i que el va voler conservar amb la construcció de la torre de la presó i les que fortificaven l’església el 1584, una sentència del 1591 els va obligar a recollir-se en endavant a Puigcerdà.
La vila de Puigcerdà va créixer força al principi del segle XIV, època que tenia un bon contingent de mercaders i una important comunitat de jueus que feien de prestamistes dels mercaders, nobles i eclesiàstics. En aquests temps funcionava a Puigcerdà una important indústria de teixits de llana que produïa a la fi del segle XIV una xifra global d’unes 3 500 peces de drap, cosa que representa una notable ocupació per a paraires i gent que filava i també en la cria del bestiar de llana. La fira de Puigcerdà era molt concorreguda i els cerdans assistien a les de la Seu d’Urgell, Cervera i Cardona. La fira o fires de Puigcerdà se celebraven inicialment durant vuit dies, per la Mare de Déu d’Agost, però el 1270 la festa es va traslladar a la de Tots Sants.
A Puigcerdà, a més, hi residia el veguer i la seva cúria, que estenia la seva jurisdicció per la Cerdanya, el Baridà i l’Urgellet.
La guerra civil de Joan II amb la diputació del general comportà un primer trasbals per a la comarca, ja que, per a assegurar-se la neutralitat i l’ajuda francesa, el rei Joan II va empenyorar al rei de França els seus béns als comtats de Cerdanya i de Rosselló i va autoritzar-ne l’ocupació per l’exèrcit francès.
A l’inici de la guerra, la vila de Puigcerdà, que havia estat molt castigada pels terratrèmols, especialment el del 1428, va declarar a la Diputació que es trobava pobra de gent i d’armes i que se li enviés un capità per assegurar-ne la defensa, però aviat, davant l’ocupació francesa feta per Jaume d’Armanyac en nom del rei Lluís XI, es va revoltar i hi hagué diferents intents d’oposició a França, especialment l’encapçalat per Damià Descatllar, que el 1474 va prendre la Torre Cerdana i el 1477 arribà a assaltar la mateixa vila de Puigcerdà en un memorable fet d’armes que no reeixí.
En canvi, la història culpabilitza al mateix Damià Descatllar de ser en un cert sentit el responsable de la demolició del castell i antiga població de Llívia, que va vendre al rei Lluís XI de França, després de sofrir un setge de catorze mesos el 1479.
Per fi, el 1493, pel tractat de Barcelona, la Cerdanya i el Rosselló passaren de nou a integrar-se a Catalunya. Tal com havia passat ja en l’època del regne de Mallorca, això comportà l’administració conjunta d’ambdós comtats, bé que com a part integrant de Catalunya.
L’edat moderna
Pocs fets d’importància o transcendència comarcal ocorregueren a la Cerdanya durant el segle XVI i la primera meitat del següent. Segons el fogatjament del 1553, la col·lecta de Puigcerdà, que incloïa tota la Cerdanya històrica, l’Alta i la Baixa i el Baridà, tenia 1 501 focs o famílies, és a dir, aproximadament uns 4 500 h, repartits en 122 nuclis o centres històrics, entre els quals s’inclouen uns pocs de la Vall de Ribes. D’aquests, només en corresponien 886 a la Baixa Cerdanya.
Al llarg del segle XVI sorgí al Baridà el lloc de Martinet, que en l’època moderna esdevindria un dels centres més vitals d’aquest sector comarcal, després de Bellver.
A la darreria del mateix segle, el bandolerisme afectà fortament la comarca. Es creu que d’aquí arrenquen els clàssics apel·latius del bandolerisme barroc de nyerros i cadells. És ben coneguda la torre de Cadell (Bellver de Cerdanya), des d’on Bernat Cadell, el 1296, capitanejava el bàndol de la casa de Montcada, que lluitava contra el bàndol del bisbe de Vic, encapçalat per Gilabert de Nyer. El 1580 Tomàs de Banyuls, senyor de Nyer, va assaltar amb més de seixanta bandolers el castell de Puigcerdà per a alliberar quatre presoners del seu bàndol.
Aquestes lluites i bandositats, sovint amb caràcter de lluites més aviat entre senyors que no entre bandolers, sembla que eren atiades pels polítics de la veïna França, que veien així una manera d’incidir sobre l’Espanya dels Àustria i d’expandir les seves fronteres fins a l’Albera.
De fet, tot just esclatada la guerra dels Segadors entre Catalunya i la corona de Castella el 1640, una guarnició francesa ocupà el castell i plaça forta de Puigcerdà i mantingué subjecta tota la Cerdanya. A la fi de la guerra, retornada ja Catalunya a l’obediència del rei de Castella, el primer cònsol de Puigcerdà, Jaume Morer, amb un centenar de persones de la vila, va intentar de recuperar el castell per tornar-lo a vincular a Catalunya i Espanya. Els revoltats es feren amos de la vila i obligaren la guarnició francesa a refugiar-se al castell. Això era el 20 de maig de 1652. Els francesos assetjats demanaren ajuda al governador militar de Perpinyà, comte de Noailles, que hi acudí amb forces d’infanteria i de cavalleria i derrotà i dispersà els partidaris de la unió de Puigcerdà amb Espanya. Aquesta acció va anar acompanyada de greus represàlies, per a evitar tot intent d’un nou aixecament.
Això no obstant, la població caigué en mans de les tropes espanyoles al començament del 1653 i des del juliol del mateix any fou objecte d’atacs repetits del mariscal Chatillon. La lluita per part dels francesos continuà, i finalment la vila hagué de capitular el 20 d’octubre de 1654. L’ocupació francesa de Puigcerdà va comportar el domini de tota la Cerdanya, llevat del sector del Baridà, que era la frontera provisional entre ambdós estats. Aquest estat de coses continuà fins el 1656, any en què el representant francès va exposar, en la conferència de Madrid, la pretensió d’annexar a l’estat francès la totalitat dels comtats de Rosselló i Cerdanya, per tal d’establir una frontera natural al lloc que ells consideraven branca principal dels Pirineus.
El tractat dels Pirineus
El 1658, després de diferents converses en què els representants espanyols no saberen defensar l’afer de la frontera entre Catalunya i França, es va pactar a París la cessió del Rosselló i part de la Cerdanya a França i el casament de Lluís XIV amb Maria Teresa d’Àustria, filla de Felip IV, i es va deixar la concreció de les comarques a cedir per a les converses definitives, que començaren el 13 d’agost de 1659 a l’illa dels Faisans. En aquesta illa del Bidasoa, el 7 de novembre de 1659 es va firmar el definitiu acord de pau o tractat dels Pirineus. Per aquest tractat, Espanya va cedir finalment tot el comtat de Rosselló, el Conflent, que era objecte de litigi des del 1656, i una part del comtat de Cerdanya, que s’havia de fixar en un acord posterior i que França considerava indispensable per a assegurar les seves fronteres. Feren les gestions per part espanyola Luis de Haro, que, tot i les pressions del Consell d’Aragó, no pogué competir amb el bàndol francès, assessorat per Pèire de Marca i per Ramon Trobat, expert en història i geografia de les terres en discussió. Així es decidí que trenta-tres pobles del comtat de Cerdanya passarien a integrar-se a l’estat francès i per a determinar-los es reuní la conferència de Ceret, el 1660.
En aquesta conferència es pogué mantenir per a Catalunya l’enclavament de Llívia pel fet de no ser un poble sinó una vila, però la mutilació de la Cerdanya en dos estats, tal com avui dia es manté encara, fou una cosa irreversible, és a dir, que quedava per a França la Vall de Querol amb la Torre Cerdana i el territori que comunicava aquesta vall amb el Capcir i el Conflent. La llista definitiva dels trenta-tres pobles que així passaven a França s’establí a Llívia al juliol del 1660.
La part annexada a França, o Alta Cerdanya, formà inicialment una vegueria de la província del Rosselló amb capital a Sallagosa. La resta de la Cerdanya, o Baixa Cerdanya, continuà formant part de la vegueria de Puigcerdà, convertida en corregiment de Puigcerdà el 1716.
En l’aspecte religiós, la part cerdana continuà dins la diòcesi d’Urgell del pla de la Perxa en avall fins el 1803, malgrat que des del 1791 la República Francesa uní aquelles parròquies a la diòcesi de Perpinyà, el 1801 a la de Carcassona i després, definitivament, a la de Perpinyà, cosa que es va compensar amb l’adjudicació de la Vall d’Aran a la diòcesi d’Urgell.
L’arbitrària partició de la Cerdanya, per a afavorir els interessos defensius francesos, va obligar el govern de Felip IV a reconstruir les muralles de Puigcerdà, malmeses per l’exèrcit francès el 1657, en el moment que veieren que havien d’evacuar la vila. Puigcerdà esdevenia ara una plaça forta de primeríssima importància davant França, i per això les noves fortificacions s’ampliaren, inclosa la part de l’estany. En realitat, però, les noves obres de defensa no impediren que el duc de Noailles, governador del Rosselló (1678-89), assetgés la vila de Puigcerdà amb un fort exèrcit a la fi de l’abril del 1678, la prengués un mes després i obligués a sortir-ne el governador Sancho de Miranda amb una guarnició de 3 300 homes. Anne-Jules de Noailles va fer demolir totes les fortificacions i es va endur l’artilleria i altres instruments bèl·lics amb els quals fortificà la nova plaça forta de Montlluís.
De la guerra de Successió a la Guerra Gran
Encara no s’havien refet els estralls de les guerres contra França del final del segle XVII quan la Cerdanya es va veure envaïda de nou pels francesos amb motiu de la guerra de Successió.
La vila de Puigcerdà, on s’havia refugiat la major part de gent de la Baixa Cerdanya, fou novament assetjada el 29 d’abril de 1707. Les quatre companyies de miquelets que mantenien la seva defensa repel·liren aquest primer assalt, però el 13 de setembre següent, la població, va caure en mans de les tropes franceses, sense que els esforços dels austriacistes, en especial del general Josep Moragues, que fins el 1713 va mantenir la plaça de Castellciutat i va fortificar el castell d’Aristot i altres punts del Baridà, reeixissin a expulsar els francesos de la Cerdanya. Els francesos construïren a Puigcerdà i a Bellver dues fortificacions que demoliren en abandonar el país el 1714.
La resta del segle XVIII fou de pau i d’una relativa prosperitat per a la Baixa Cerdanya fins a la proclamació de la Primera República Francesa. La presó i mort de Lluís XVI obligà el rei d’Espanya, en virtut dels pactes de família, a atacar França i la Cerdanya esdevingué novament un lloc de lluites i camp d’operacions militars. El general espanyol Lapeña va envair l’Alta Cerdanya, però el 1793 fou derrotat al pla de la Perxa i tot seguit es va retirar amb les seves tropes , perseguit pel general francès Dagobert, que es féu amo de Puigcerdà.
Tota la Baixa Cerdanya sofrí una nova ocupació francesa fins el juliol de 1795, de nou es fortificà Puigcerdà i els francesos construïren una fortalesa al puig de Montarrós, proper a Bellver, fins que el general Gregorio de la Cuesta el 26 de juliol va derrotar els francesos als plans de Rigolisa i tot seguit es va apoderar de Puigcerdà; l’endemà va rendir i ocupar la fortalesa de Montarrós, on va fer presoner el general Charlet i tota la seva guarnició.
El segle XIX
Puigcerdà i la Baixa Cerdanya foren ocupats novament pel general francès Augereau el 17 de setembre de 1810 en la guerra contra Napoleó, sense que tingués èxit l’operació empresa per a recuperar-la quatre dies després pel guerriller ascendit a general Francesc Milans del Bosch, que vingué amb una tropa des de la Seu d’Urgell; en canvi, ho aconseguí temporalment el general Campoverde el dia 29 de setembre amb una divisió de 4 000 homes i 300 cavalls i fins va infligir als francesos una derrota prop de la localitat de Lluç.
Entre els anys 1811 i 1812 la Cerdanya fou un camp obert on lluitaren els generals francesos Quesnel, Lacy, Augereau i Sarsfield contra els guerrillers i caporals del país Josep Camarlot, el baró d’Eroles i Josep Manso. Puigcerdà fou ocupat i evacuat almenys quatre vegades, però els francesos, a desgrat de les derrotes, no deixaren mai de retornar a la lluita des de la fortalesa de Montlluís, on es retiraven quan les coses els anaven malament.
El 24 d’abril de 1812 el general Quesnel s’apoderava, aquesta vegada per espai de dos anys, de Puigcerdà i declarava constituït, amb capital a Puigcerdà, el departament del Segre, un dels quatre departaments en què fou dividit el Principat de Catalunya un cop decretada la seva unió a l’imperi Francès (1812-14).
Aquest departament comprenia els corregiments de Talarn i Puigcerdà, que esdevingueren districtes o sotsprefectures del nou departament, i el sector septentrional dels antics corregiments de Cervera i de Manresa, amb els quals es va formar el districte de Solsona. També Andorra es va integrar al districte de Puigcerdà. La vila de Puigcerdà, on els francesos van construir una nova fortalesa, va esdevenir la seu o residència del nou prefecte.
Amb aquesta nova divisió, que en part recordava la que el 1793 va fer el Comitè de Salvació Pública de la República Francesa, en intentar crear a Puigcerdà una Comission Civile et de Surveillance per a administrar tota la Cerdanya, quedava palès l’interès de França per annexar-se tota la Cerdanya, sense respecte, per tant, al tractat dels Pirineus.
Els francesos evacuaren definitivament Puigcerdà i la Baixa Cerdanya el 12 de març de 1814, després de volar la fortalesa que hi havien construït i d’endur-se a Montlluís, com a ostatges, els prohoms més destacats de la vila, que foren lliurats després de pagar un fort rescat. Totes aquestes calamitats feren que la vila de Puigcerdà es mantingués estancada i gairebé sense creixement.
Poc abans de la proclamació de la Regència d’Urgell, el 22 de maig de 1822 una divisió dels reialistes va ocupar la vila de Puigcerdà, la qual, però, fou recuperada al cap de pocs dies pels nacionals o exèrcit liberal; de nou fou ocupada pels reialistes el 28 de juny, que hi mantingueren un fort contingent per a protegir l’accés a la Seu d’Urgell, on el 15 d’agost es proclamà la Regència a partir d’una Junta Superior Provisional de Catalunya.
Les partides de guerrillers amb les quals el baró d’Eroles va voler organitzar un exèrcit regular a la disposició del rei Ferran VII ocuparen ràpidament tota la Cerdanya i en feren base d’operacions vers el Ripollès, la Garrotxa i comarques més planeres. Era, però, difícil de mantenir la disciplina i l’ordre amb un exèrcit tan heterogeni i també mancat de mitjans. La ràpida actuació del nou capità general de Catalunya, Francisco Espoz e Ilundain, conegut com Espoz y Mina, féu caure la Seu d’Urgell el dia 11 de novembre del mateix any. Deu dies abans, l’1 de novembre, davant la proximitat de les tropes liberals, la Regència d’Urgell i la Junta Superior es traslladaren a Puigcerdà, on residiren només uns quinze dies, perquè la pressió de les tropes del capità general féu que es retiressin la Regència i la Junta a Llívia i d’aquí, a França.
El 29 de novembre Puigcerdà i tota la Baixa Cerdanya eren ocupats novament per les tropes liberals, que instal·laren una forta guarnició a Puigcerdà per evitar el retorn dels reialistes. Aquests, ajudats per l’exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, ocuparen Puigcerdà el 14 d’abril de 1823, després que fou evacuada per la seva guarnició. Els mesos següents, una divisió de l’exèrcit liberal volgué recuperar novament Puigcerdà, però fou derrotada davant de Palau.
La Cerdanya i Puigcerdà foren testimonis de noves ocupacions en la guerra dels Malcontents (1827) i d’alguns fets d’armes en la primera guerra Carlina, però sempre de manera més secundària, perquè l’escenari principal dels fets era normalment lluny de la frontera i, d’altra banda, la Cerdanya mai no va demostrar excessiva simpatia per la causa carlina; i els carlins mai no posseïren la Seu d’Urgell, Puigcerdà, Vic ni Olot, tot i tenir sovint molts partidaris en les comarques que aquestes poblacions encapçalen.
Com a fets relacionats amb la Cerdanya hi ha més aviat el pas de tropes, que, pressionades per l’exèrcit liberal, es refugiaven a França o des d’ací entraven a Catalunya, com succeí el 1848 quan Ramon de Cabrera, des d’Osseja, féu l’entrada al Principat com a cap suprem de les tropes montemolinistes de Catalunya, Aragó i el País Valencià, en la segona guerra Carlina. Cabrera no es dirigí a prendre Puigcerdà, sinó que baixà ràpidament vers la Garrotxa i la Selva.
En la tercera guerra Carlina (1872-76) Francesc Savalls, el gran cap carlí, que arribà a prendre Manresa, Vic, Olot i Berga, va fracassar davant Puigcerdà. Fou el brigadier Josep Cabrinetty qui, el 1873, alliberà Puigcerdà del setge carlí. Puigcerdà fou, en alguns moments, l’única plaça forta que restava a l’exèrcit liberal després de la rendició als carlins de la Seu d’Urgell i de les altres ciutats abans esmentades.