Situació i presentació
La comarca del Montsià, situada a l’extrem meridional de Catalunya, té una extensió de 735,37 km2. Al N confronta amb la comarca del Baix Ebre, al NW amb el Matarranya, comarca que administrativament pertany a l’Aragó, al S amb el Baix Maestrat, del País Valencià, i a l’E amb la mar Mediterrània. El Montsià consta de 12 municipis, després de la incorporació, el 1990, del municipi de Sant Jaume d’Enveja, que fins aleshores pertanyia a la comarca veïna del Baix Ebre.
Els límits del Montsià van, pel N, des del tossal del Rei (1 356 m, al NW) fins al barranc de Lledó, passant per la mola del Boixet, per la Coscollosa (1 231 m), prop del tossal d’Espada, vora la Joca, i per los Curullons. Ressegueix el curs del barranc de Lledó fins que aquest s’uneix a l’Ebre una mica més amunt de la torre de la Carrova. Segueix, aleshores, el camí de l’Ebre, tot deixant fora l’illa de Gràcia, que resta a l’esquerra del límit, fins a arribar a la mar per la gola de Tramuntana, ara tancada, deixant a l’esquerra l’illa de Sant Antoni, a l’extrem final del curs del riu. A l’E, limita amb la Mediterrània, des de l’esmentada gola de Tramuntana fins al riu de la Sénia vorejant la península dels Alfacs o de la Banya; al S, amb el riu de la Sénia i a l’W, des de la Gotellera fins al tossal del Rei, termenal on es destaquen el tossal d’en Cervera (1 347 m), lo Negrell (1 345 m) i la serra de les Falconeres.
Dins aquest vast territori hom pot diferenciar diversos sectors i tipus de paisatge: el que segueix la línia de costa, el sector del delta dret i, a l’interior, les serres i les planes que aquestes deixen entremig.
A la costa es poden distingir dues parts. La primera va des de la gola de Tramuntana, actualment tancada, fins a la punta de la Banya, i la segona s’estén des del racó de l’Aluet (a l’extrem NE del port dels Alfacs) fins a la desembocadura del riu de la Sénia, al límit meridional de la comarca, amb un traçat força recte sobretot des de la punta del Fang cap al sud, on apareixen només petits sortints (punta del Codonyol, de la Martinenca, etc.) que encerclen platges petites i baixes. Molt diferent és la formació deltaica que, des de l’arenosa platja de l’Aluet, s’estén per l’istme del Trabucador, braç que duu fins a la península de la Banya, on es troben, a més de les formacions arbustives d’aigües estancades, les salines de la Trinitat. La península acaba amb la punta de la Banya, i per la seva costa interior destaca també la punta del Galatxo. A la banda interior de la badia o port dels Alfacs, davant la península, hi ha una costa més retallada que dóna lloc a puntes com les de Sant Joan i del Fang, deixant enmig dues de les basses més grans de tot el delta i que són objecte d’una mesurada intervenció, la de l’Encanyissada i la de la Tancada.
A més de la gran planúria del delta dret, el Montsià té d’altres planes, les quals són originades per les serres que les envolten. Així, entre les serres pertanyents als Ports de Tortosa o de Beseit i la serra de Godall se situa el pla de la Galera. Entre la darrera d’aquestes serres i la de Montsià es troba la depressió o foia d’Ulldecona, i entre la serra que ha donat origen al nom de la comarca i la mar tenim la depressió costanera, que amb les altres dues han estat utilitzades des de segles enrere per a establir les comunicacions entre Catalunya i la resta de la costa mediterrània meridional.
Els cims més elevats se situen òbviament en la primera d’aquestes serralades: el tossal del Rei(1 356 m) —on es toquen els tres regnes de l’antiga Corona d’Aragó—, el tossal d’en Cervera (1 347 m), la mola de la Bóta (1 343 m) i lo Negrell (1 345 m); però els que ofereixen una millor perspectiva integradora dels diferents paisatges que configuren aquesta comarca són situats a la serralada que li dóna nom: tossal de Mata-redona (619 m), la Foradada (687 m) i la Torreta de Montsià (764 m).
Els límits de les diferents divisions administratives no solen coincidir amb la comarca actual. A vegades la forta integració amb el Baix Ebre fa que les dues comarques vagin juntes en un mateix organisme. A nivell de l’administració de justícia, per exemple, tots els municipis estan inclosos en el Partit Judicial de Tortosa, però depenen del jutjat de Primera Instància i Instrucció que hi ha a Amposta. El Consell Comarcal del Montsià és l’organisme que mancomuna els serveis públics per als municipis de la comarca.
Pel que fa a l’administració eclesiàstica, el Montsià està inclòs en la demarcació episcopal de Tortosa, que distribueix les parròquies de la comarca entre els arxiprestats de Roquetes, Santa Bàrbara, Vinaròs i Amposta.
La comarca pren el nom de la serra de Montsià, petit massís que domina la seva façana litoral. La primera referència escrita que es té del topònim Montsià (Montesuyam) és en un document del 1097 en què el comte Ramon Berenguer III fa donació de les esglésies d’Amposta i de la Ràpita i de determinades rendes a l’abat del monestir de Sant Cugat del Vallès. A l’inici del segle XX algun periòdic ja portava escrit en la seva capçalera el nom de Montsià. En aquest moment és quan hom troba els primers símptomes d’una consciència comarcal encara embrionària. No fou fins als anys 1932-36 —amb treballs de la Ponència que estudià la divisió territorial de Catalunya, primer, i el Decret que concretà aquesta divisió, després— que es van determinar els límits de l’actual Montsià, base sobre la qual s’ha anat bastint la seva identitat comarcal.
El marc físic
El relleu
La comarca del Montsià, a l’extrem més meridional de Catalunya, es troba al punt de contacte entre el sector final de la Serralada Prelitoral Catalana (d’orientació NE-SW) amb el Sistema Ibèric (d’orientació NW-SE) i alhora posseeix part de la formació deltaica més important de la Mediterrània occidental: el delta de l’Ebre, part del qual fou declarada parc natural el 1983 (vegeu el Baix Ebre).
Les grans unitats geomorfològiques que formen part de la comarca són els Ports de Tortosa o de Beseit a ponent (amb les serres de Rafalgar i de les Falconeres), les serres de Montsià i de Godall a migdia, un ampli sector de planes centrals (des del barranc de Lledó al riu de la Sénia) i el delta.
Les roques que afloren en aquesta comarca són d’origen sedimentari i es disposen, doncs, en paquets estratificats que després s’han replegat i fracturat en alguns sectors. Les roques més antigues que trobem en aquestes latituds les tenim al massís dels Ports de Tortosa. Són calcàries i dolomies del triàsic mitjà. En el moment de llur formació hi devia haver ací una mar poc profunda en la qual es devien dipositar els fangs calcaris que amb el temps degueren endurir-se i originar aquestes calcàries tan consistents. Sobre seu ens trobem amb un paquet d’uns 60 m d’argiles roges amb intercalacions de guixos, conjunt que, si en principi suposem que es va formar coetàniament al mateix indret que les roques anteriors que restaren sota, indicaria que aquella mar va retrocedir alhora que restaven petits tolls salobres que precipitaren els guixos. Després la mar degué tornar a envair aquelles zones i tornà a dipositar fangs calcaris; d’aquesta època procedeixen petits fòssils marins, cargolets marins i braquiòpodes (Daonella sp.). En una nova retirada de la mar restaren grans zones entollades i s’originaren una altra vegada guixos juntament amb argiles roges i verdoses, ja a la fi del període triàsic.
A partir d’aquest moment es va produir la gran transgressió marina del juràssic, que envaí terres que alhora erosionava i arribà fins a indrets molt interiors (a la Terra Alta i el Matarranya). El juràssic inferior es caracteritza per les roques calcàries, dolomies i bretxes juntament amb fòssils tan característics com els mol·luscs, braquiòpodes i ammonits, que indiquen una transgressió marina amb aigües cada cop més profundes. El juràssic mitjà es caracteritza en aquestes comarques per una major proporció de margues, amb una àmplia fauna d’ammonits que apareixen arreu, de manera que indiquen una clara influència de la mar oberta. La gran dolomització de les calcàries de les capes superiors fa difícil llur datació, però es poden atribuir, a base dels ostracodes trobats en zones margoses, al juràssic superior.
El període cretaci està molt ben representat a les serres de Montsià i de Godall. El cretaci inferior es presenta en calcàries amb alguns braquiòpodes i miliòlids amb indicis de ferruginització, que denoten breus episodis en els quals la mar es retirava o no donava lloc a cap sedimentació. En el cretaci mitjà la situació no canvià gaire, a causa de l’existència de calcàries i margues alternants. Del cretaci superior es troben poques roques i les que hi ha són calcàries blanquinoses que indiquen que la mar continuava essent-hi present.
De l’era terciària afloren pocs representants, només conglomerats roigs que pertanyen al miocè. Sobre seu i amb una clara superfície erosiva ens trobem amb argiles blaves, que passen a còdols perforats per litòfags. Sobre aquests materials ja trobem els sediments quaternaris, amb conglomerats policromàtics causats per la gran diversitat de còdols que els formen, com els granitoids, roques metamòrfiques, calcàries amb alveolines, lidites, etc. que foren arrossegats des dels Pirineus. Aquest conglomerat forma el talús que guarda o acompanya l’Ebre a través de les comarques. Al mateix temps que l’Ebre arrossegava aquests còdols i els sedimentava, ací hi havia altres aportacions fluvials laterals, que també deixaren materials conglomerats, però d’aspecte totalment diferent, ja que provenien del desmantellament de massissos calcaris. En el quaternari les glaciacions influïren en pujades i baixades del nivell de la mar i el riu excavava o sedimentava materials que donaren lloc a una sèrie de terrasses que es trobaven encaixades unes dins les altres fins fa relativament poc, en temps de la civilització romana, quan començà a desenvolupar-se l’última terrassa, la que avui és conreada, i el delta de l’Ebre.
Després de la fase compressiva que donà lloc al fet que les roques més antigues s’encavalcaren sobre d’altres de més modernes, en va venir una altra de distensiva, que trencava les roques en plans perpendiculars i feia que cada cop s’enfonsessin més vers l’E i SE. Aquests moviments degueren ser els causants de la gran fractura que hi ha al peu de Caro, i originar el gran desnivell que hi ha al llarg de les serres de Montcaro i de l’Espina, fent que les roques que s’havien d’ajuntar amb les serres de Godall i de Montsià siguin enfonsades, igual que la petita plana que va d’Ulldecona a Freginals, que és també com un petit tascó enfonsat. Al llarg de la costa, s’esdevingué una cosa similar, des de la gola de Tramuntana fins a les Cases d’Alcanar, i a mesura que hom s’endinsa en la mar es troben molt més fondes, a uns 2 000-3 000 m, a l’alçada del talús continental.
Al mateix temps que es formaven aquestes fosses s’anaven omplint de sediments detrítics, com ja hem assenyalat. Al llarg de llur sedimentació no va cessar l’activitat tectònica que fracturà els materials terciaris i quaternaris, cada cop menys intensament.
Finalment, després de determinats períodes de calma i ja en el quaternari, es tornà a reprendre l’activitat tectònica i es trencaren materials com els conglomerats que formen la primera terrassa de l’Ebre (talús del seu encaixament).
La comarca del Montsià morfològicament és molt variada, per tal com participa d’un ample sector dels Ports i té, a més, el sector de les serres de Godall i de Montsià, amb la vall d’Ulldecona, el sector del pla de la Galera i del pla de la Sénia i, finalment, el sector de la costa. Tot el sector N, llevat de l’extrem dels Ports, correspon a la riba dreta de l’Ebre, mentre que el del S correspon a la conca de l’esquerra del riu de la Sénia.
Als Ports de Tortosa és on es troben els cims més elevats del Montsià: la punta de la Coscollosa (1 231 m), d’on s’endevina el racó de Rafalgarí, on neix el barranc d’en Cervera (capçalera del Prat d’en Rovera), que travessa alguns claps de materials cretacis on s’enlairen en semicercle, en la carena limítrofa amb les comarques del Matarranya i del Baix Maestrat, els cims de la mola del Boixet (1 248 m), el tossal del Rei (trifini de les tres comarques, a 1 356 m), el tossal d’en Cervera (1 347 m) i el cim de lo Negrell (1 345 m). Més a llevant s’arriba a la Portella (1 100 m) o la Portella del Pinell i a la font del Pinell, que dóna el nom al barranc homònim, la qual alimenta el de Valldebous. Els Ports van ser declarats parc natural el juny de l’any 2001 (vegeu informació del parc a la comarca de la Terra Alta) considerant el seu interès geològic, l’especial valor paisatgístic de nombroses formes estructurals i la presència d’espècies animals i vegetals singulars.
Al sector SE de la comarca s’eleven la serra de Montsià i la Serra Grossa (dita també de Godall), separades per la petita plana o foia d’Ulldecona–Freginals, fossa tectònica reblida posteriorment per materials quaternaris. Montsianell (292 m) domina la plana deltaica, però encara que aquest turó sembli ser el darrer nucli rocós d’aquestes serres, les roques es poden encara anar resseguint en petites taques que afloren en indrets diversos, com és el cas de les Tosses (91 m), petit turó elevat a la costa de Santa Fe, entre Amposta i Masdenverge, que havia estat pedrera d’on s’extreia calç. Més al N trobem l’esperó rocós on s’alça la torre de la Carrova, aflorament calcari que es perllonga vers migdia.
La serra de Montsià sembla una cresta de gall poc punxeguda, amb la part més alta al centre (764 m al cim de la Torreta de Montsià), on es domina una panoràmica excel·lent i, en dies clars, hom arriba a divisar els Columbrets, davant Castelló de la Plana.
La serra de Godall presenta la mateixa orientació que la de Montsià, amb altituds més baixes (359 m a les Talaies i 380 m a lo Molló), a la part meridional, culminant més al N, a l’Arboç, on prop de la font de la Serra hi ha el punt més alt de la mola de Godall (400 m), que domina les Ventalles, al camí de Santa Bàrbara a Ulldecona.
El pla de la Galera o Mitan Plana presenta un solc d’un quilòmetre i mig d’amplada mitjana (llevat dels 3 km que assoleix a l’altura del barranc de Sant Antoni), i d’uns 70 m de profunditat a Xerta–Tivenys fins a uns 10-15 a Amposta, per on corre l’Ebre, que rega la terrassa més baixa, constituïda per arenes fines i llims, molt productiva. Aquest solc, de fons pla, travessa les planes de N a S i alhora també es troba solcat de ponent a llevant per l’encaixament dels barrancs que drenen els massissos calcaris, com els de Lledó i de la Galera, que aporten les seves aigües torrencials a l’Ebre.
Les planes litorals es caracteritzen per un pendent suau i un talús, vora la mar, d’uns 10-15 m d’altitud. La plana que va d’Amposta al Sòl de Riu només té uns 2,5 km d’amplada i és per on passa la carretera N-340, alhora que és la franja litoral més poblada, amb nuclis importants, com Sant Carles de la Ràpita —amb el port natural dels Alfacs— i les Cases d’Alcanar.
Les aigües
El Montsià té en l’Ebre, el tercer riu de la Mediterrània, el fet hidrològic més rellevant, que condiciona una bona part de la seva geografia. El riu neix a la localitat càntabra de Fontibre (prop de Reinosa), drena el territori NE de la Península Ibèrica; recull les aigües de la Serralada Cantàbrica, segueix el curs per la gran Depressió de l’Ebre, on rep importants afluents dels Pirineus i del Sistema Ibèric, i quan arriba al seu curs inferior, passat Mequinensa, havent rebut el cabal del Segre i del Cinca, el riu, ja totalment bastit, només rep les aportacions insignificants dels rius de Siurana i de les Canaletes, i eventualment les pluges primaverals o tardorals poden donar-li crescudes excepcionals.
Des d’una mica abans d’arribar a la torre de la Carrova i fins a la desembocadura fa de frontera entre les comarques del Baix Ebre i el Montsià. Aigua avall d’Amposta, discorre ja per la plana deltaica, que ha mudat el seu llit en diferents ocasions. A l’edat mitjana, la desembocadura es trobava més al S de l’actual, prop dels Muntells, i en temps de la guerra dels Segadors la boca del riu es trobava al sector N de Deltebre. Avui té dos braços en el tram final, que deixen enmig les illes de Buda i de Sant Antoni.
El cabal mitjà s’ha calculat en 505 m3⁄s, però el cabal real pot variar molt d’un any a l’altre, irregularitat que és tanmateix la més baixa dels rius ibèrics, i amb un volum no repartit proporcionalment al llarg de l’any. Pel març es produeix un màxim, a causa de la intensitat de les pluges de la façana atlàntica. Hi ha un altre màxim al maig causat pel desglaç pirinenc. Al gener, per contra, la corba presenta un mínim i també a l’estiu, sobretot els mesos d’agost i setembre, que acostuma a portar només quantitats properes als 200 m3⁄s.
La xarxa de drenatge que es forma a l’extrem oest de la comarca, als Ports de Tortosa, dóna lloc a barrancs com els del Retaule i del Racó de l’Avellana, que formen el barranc de la Fou. Aquest alimenta el pantà d’Ulldecona (al Baix Maestrat), juntament amb el barranc de la Pobla (procedent de la Pobla de Benifassà), i el del Salt, ambdós del Baix Maestrat, barrancs tots ells que constitueixen la capçalera del riu de la Sénia. Entre tots els corrents comarcals, només el riu de la Sénia té trets propis d’un riu. Es pot considerar un riu típicament mediterrani, amb un curs torrentós i un cabal escàs (1,5 m3⁄s). El pantà d’Ulldecona, amb capacitat per a 12 milions de m3, embassa les aigües d’aquest riu, que després de passar pel poble de la Sénia, desapareixen percolant-se cap al subsòl, travessant per l’extrem de migjorn, el pla de la Galera, fins a la seva desembocadura a la mar a l’indret dit Sòl de Riu, a la costa d’Alcanar.
La resta de la xarxa de drenatge local, integrada per una sèrie de barrancs, té uns caràcters de marcada irregularitat. Els procedents dels Ports de Tortosa són els més desenvolupats, com el barranc de la Galera i el de Valldebous, que desaigüen a l’Ebre. El barranc de Valldebous travessa tota la plana fins a la Galera, on s’uneix al barranc de la Galera, que neix a l’engorjat situat entre los Curullons (1 002 m) i l’Airosa o Roca Xapada (986 m) i que passa per la font del Boix, la qual proporciona aigua al poble del Mas de Barberans.
Les zones situades darrere la línia de crestes dels Ports de Tortosa no aboquen les aigües vers la costa, sinó vers la Depressió de l’Ebre, dins la conca del Matarranya, afluent de l’Ebre; d’altra banda, aquests vessants tenen els contraforts de la serralada dels Ports més desenvolupats que els encarats a la mar (que cauen perpendicularment sobre el pla) i, per tant, les conques de recepció són més grans i els corrents fluvials porten aigua més regularment, tenen un curs més llarg i s’han arribat a encaixar pregonament en les calcàries del massís.
Pel que fa a les línies d’aixaragallament de la serra de Montsià, la xarxa de drenatge occidental no es troba gaire encaixada en el sector de la plana d’Ulldecona, i així els barrancs del Lletí, del Mascarat i del Mas de Comú es perden pràcticament abans d’arribar a l’autopista. Aquest fenomen no es dóna en el barranc de la Foia, que neix prop del tossal de Mata-redona (619 m) per la confluència de petits barrancs i que travessa els contraforts septentrionals d’aquestes serres per Freginals i per la Creu del Coll fins a aportar les seves aigües a la rambla de la Galera abans d’arribar a Masdenverge. A la part meridional, el barranc de Codines neix a la base de la Roca Roja (583 m) i s’enfonsa entre la Bassa Blanca (392 m) i la Calderera (460 m) i quan arriba a la plana va en direcció cap al S fins al riu de la Sénia.
Al vessant oriental de Montsià, els barrancs tenen un traçat molt més recte i gairebé tots arriben a la mar, com el barranc de la Forca, a la part meridional, que neix a les rodalies de la Cogula (406 m) i desemboca a migdia de les Cases d’Alcanar; més al N el barranc de Sant Jaume, que neix també pels volts de la Cogula, desemboca a les cases d’Alcanar, i més a septentrió hi ha el barranc de la Martinenca, que neix sota els Moletons, i el barranc de Solito, que neix entre la Foradada i la moleta de Fredes, a la font del Burgar, i desemboca finalment al port de Sant Carles de la Ràpita.
Un gran nombre de canals i sèquies solquen la plana deltaica del Montsià, a la dreta de l’Ebre, dedicada sobretot al conreu d’arròs i d’hortalisses, canals que amb les basses (l’Encanyissada, la Tancada, la Platjola i les de l’illa de Buda) formen una àmplia zona pantanosa molt ben aprofitada per a la producció agrícola i la reserva natural d’ocells.
La fletxa que el delta té al S, la punta de la Banya, tanca la badia dels Alfacs i fa que les aigües que queden al seu interior siguin somes i que s’hi puguin instal·lar vivers de mol·luscs aprofitant les sorres mòbils.
El clima
Al Montsià hi ha dues zones climàticament diferenciades: una que correspon a les planes, amb característiques pròpiament mediterrànies, i una altra que se situa a la Serralada Prelitoral, formada aquí pels Ports de Tortosa, que pren característiques pròpies de la muntanya mitjana.
Pel que fa a la pluviometria hom aprecia una clara relació entre el règim de pluges anuals i el relleu. La pluja mitjana anual a la plana deltaica oscil·la entre els 450-500 mm, com a Sant Jaume d’Enveja, Sant Carles de la Ràpita i alguns sectors d’Amposta. Pel que fa a les planes interiors, reben una pluja mitjana anual que està compresa entre els 500 i 700 mm. Finalment, a la zona dels Ports, que s’esten a la comarca pel termes de la Sénia i de Mas de Barberans, la pluja anual pot arribar a superar els 800-900 mm, els quals es tradueixen en riquesa forestal i recàrrega de les aigües freàtiques de la comarca. De l’anàlisi mensual de les pluges es desprèn que l’any presenta dos màxims, un d’abril a maig, i un altre situat a la tardor, durant els mesos d’octubre i novembre.
L’època de màxima insolació és l’estiu, amb un percentatge d’hores reals de sol sobre les teòriques que oscil·la entre el 60 i 70%, amb un màxim al juliol, segons dades de l’Observatori de l’Ebre, a Roquetes. Aquest percentatge d’insolació baixa al voltant del 55% en la resta de l’any.
La situació de la comarca al final de la vall de l’Ebre i la configuració allargassada de la plana del Baix Ebre i del Montsià afavoreixen l’aparició del vent de dalt (NW), característic sobretot de tardor i d’hivern. Pren velocitats intenses moltes vegades, degut a la seva canalització per la vall de l’Ebre, i en ocasions es mostra força violent. Fred i sec, afavoreix la caiguda de les olives i el drenatge dels camps, però quan s’embraveix, pot arribar a destrossar collites, arrencar arbres i, fins i tot, afectar a les construccions. Les destrosses en l’agricultura han motivat l’aparició a la comarca dels paravents formats per fileres de xiprers. Típica d’estiu i de força dies de primavera i menys de tardor, és la brisa o marinada que al Montsià, a causa de la configuració física de la baixa vall de l’Ebre, pren direcció SE-SSE.
Les temperatures es caracteritzen per la suavitat, com ho demostra una temperatura mitjana anual de 17°C i una amplitud tèrmica anual de 14,8°C. Per estacions, durant l’hivern ens trobem amb una temperatura mitjana que oscil·la al voltant dels 11°C. Les mínimes extremes són cops de fred breus i aïllats, que ordinàriament es produeixen cap al final de la nit, i més encara si aquesta és serena. Els hiverns són una mica menys humits del que es podria esperar per la persistència o l’energia amb què bufen els vents aspres del N-NW, els quals arriben a velocitats de més de 100 km⁄h. Aquests vents, la tramuntana i el mestral, bufen durant tres o quatre dies en condicions atmosfèriques caracteritzades per les baixes pressions pròximes a la Mediterrània i les altes sobre la península. Les pluges a l’hivern sovint són ruixims i prefereixen les nits, a causa del refredament del vapor d’aigua. Les glaçades representen un percentatge del 3,8% dels dies de l’hivern. De tota manera, els dies de gelada són ben pocs durant l’any, i es dóna el cas d’algun hivern sense dies en què la temperatura baixi de 0°C, però en general solen presentar-se almenys un cop. La temperatura mitjana augmenta fins uns 15°C a la primavera i arriba a una mitjana de 24°C a l’estiu, màxim estacional de l’any, per disminuir altre cop a la tardor, amb una temperatura mitjana que oscil·la al voltant dels 18°C. La primavera és l’època amb més dies de pluja, abundoses però sempre en quantitats moderades. Bufen els vents de llevant (E), vents humits i tebis. Al llarg de l’any tampoc no són estranyes les onades de calor. Apareixen quan es produeix un flux d’aire sec (xaloc —SE— o migjorn —S—), provinent del Sàhara, cosa que pot fer que les temperatures, al bo de l’estiu, ultrapassin sovint els 35°C i arribin, en algun cas —com al juliol del 1982—, a 43°C. Les fortes calors de l’estiu poden ser minorades per la marinada que bufa al matí i reprèn amb més força després del migdia. Els dies i nits són xafogosos a causa de la humitat ambiental, que és deguda a la gran superfície inundada i a la influència dels vents de la mar. Durant el dia la calitja, boira seca d’aigua vaporitzada i de pols, entela l’horitzó mig amagant la imatge dels ports. L’atmosfera està saturada d’aigua a les nits, i a l’alba apareix la rosada en la meitat dels dies d’estiu.
A partir de les dades de l’evapotranspiració, també de l’Observatori de Roquetes, es pot apreciar que el període àrid s’allarga ben bé des del juny fins al setembre, amb un màxim molt acusat al juliol, que és quan es dóna el màxim de calor i el mínim de pluja. El juny sobresurt amb tronades de caràcter local determinades per la inestabilitat tèrmica. Ocasionalment, apareixen gropades acompanyades de llamps i trons que poden derivar en violentes i nefastes pedruscades, tot i que d’àmbit reduït. Les pluges de tardor solen equilibrar el dèficit hídric estiuenc. Amb l’arribada de la tardor augmenta la nuvolositat i s’inicia el règim de pluges costaneres, que en fan l’època de l’any amb un major nombre de pluges. L’aigua arriba amb forma de xàfecs de banda de mar. A les parts muntanyoses de la comarca l’època d’aridesa es redueix a un sol mes estiuenc.
Els sòls
Hom pot distingir tres unitats edafològiques a la comarca del Montsià.
A la muntanya, principalment a les serres de Montsià i de Godall, predominen els litosòls, fet relacionat amb l’eliminació de la vegetació i amb la consegüent erosió. Estan constituïts per la roca que aflora o bé formen sòls incipients amb moltes pedres soltes, sense matèria orgànica i gairebé sense terra. Aquests sòls esquelètics poden transformar-se per evolució progressiva en rendzines, tot mostrant un color fosc, per la matèria orgànica acumulada i carbonats, i estan ben airejats, però són massa pedregosos i secs perquè retenen malament l’aigua, cosa que fa que no siguin millors sòls forestals. Les rendzines són menys madures que els sòls bruns i si la topografia no ho impedeix progressen en aquest sentit. Aquests es distingeixen per la lleugera descarbonització, el ràpid reciclatge de la matèria orgànica i l’estructura airejada, circumstàncies que són determinants de fertilitat. Al mateix temps són menys secs i més profunds, la qual cosa els fa millors sòls forestals, i sobre relleus plans fins i tot són aprofitables agrícolament.
Una altra unitat és la plana quaternària que es troba recoberta per sòls rojos o bruns de guix desigual. Aquests presenten una crosta calcària, el conegut taperot, de diversa profunditat i gruix. Són en general sòls pesats, adhesius, variadament pedregosos i rics en argila que reté nutrients i aigua, per la qual cosa constitueixen uns sòls excel·lents per al secà. Sobre aquests sòls predomina l’olivera, que alterna en menor escala amb garrofers, ametllers i fruiters.
El delta i la terrassa dreta contigua a l’Ebre presenten sòls de tipus sorrenc-llimós, amb molta molla, lleugers, no adhesius, però fàcils de treballar, porosos i permeables. En tenir aigua a prop i un bon airejament són excel·lents per al regadiu. Són qualitativament els millors sòls de la comarca i mantenen una fructífera horta. La presència d’una inestable capa freàtica més o menys salobrosa i fonda, però sempre més aguditzada cap a la mar, restringeix els usos agrícoles del delta, on l’arròs és majoritari. La variabilitat edàfica del delta es manifesta amb la seqüència següent del riu a la mar: primer sòls francs (de textura equilibrada, òptima) sobre un sòcol de sorra prou profund, després sòls argilollimosos sobre sorra, més profunds com més propers són al riu (són els sòls que ocupen més superfície al delta); ja prop de la mar, dominen els sòls sorrencs. La presència de sòls turbosos a l’extrem SW està relacionada amb antics ambients palustres.
La vegetació
La vegetació de la part baixa de les muntanyes, fins a 300 m o 400 m d’altitud, correspon a l’estatge mediterrani de la màquia de garric i margalló (Querco-Lentiscetum). L’element principal de la vegetació natural seria una bosquina densa i ombrívola de garric (Quercus coccifera) i llentiscle (Pistacia lentiscus) amb margalló (Chamaerops humilis) i ullastre (Olea europaea var. sylvestris). Sempre apareix formada pel mateix nucli d’espècies vegetals, disposades de la mateixa manera. En canvi, la bosquina de garric i llentiscle, de creixença lenta, ha estat destruïda per l’home pràcticament a tot arreu; en resten petits claps dispersos. Brolles calcícoles de romaní (Rosmarinus officinalis), romer en el país, i de bruc d’hivern o cepell (Erica multiflora), amb una gran riquesa de mates i d’herbes seques del Rosmarino-Ericion, ocupen les clarianes que hi ha entremig de la bosquina densa. És normal que alguns peus de pi blanc (Pinus halepensis) sobresurtin de la brolla.
Al fons de les torrenteres hom pot observar que el llit del torrent és ocupat per una bosquina clara de baladre (Nerium oleander); als costats del baladrar, damunt sòls ja no inundables, però encara profunds i no gaire secs, hi ha bandes estretes de bosquina de murta (Myrtus communis), densa i ombrívola; aquesta bosquina, de fullatge menut i lluent, fa el trànsit a la màquia seca normal, de garric i llentiscle.
Pels volts de 800 a 1 000 m, allà on el sòl és profund i pot acumular quantitats importants d’aigua a l’hivern, i en els racons ombrosos i obacs, apareixen restes d’alzinar. L’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale) devia ocupar una gran extensió en els nivells mitjans de les muntanyes i hi presentava la constitució característica: bosc ombrívol i dens, amb una gran quantitat d’arbusts i de lianes de fulla persistent i relativament gran: marfull (Viburnum tinus), arboç (Arbutus unedo), arítjol (Smilax aspera). La garriga típica (Quercetum cocciferae), les brolles de romaní i bruc d’hivern (Rosmarino-Ericion) i, als indrets més frescals, els prats de fenàs de marge i jonça (Aphyllanthion) ocupen actualment la major part de l’estatge dels alzinars.
La part superior del massís dels Ports, entre 1 000-1 100 m i 1 400 m, té principalment caràcter submediterrani. Als Ports, l’estatge superior és un bosc pròxim a la roureda de roure valencià (Violo-Quercetum fagineae). Però ordinàriament els arbres que hi predominen no són roures, sinó pins: pinassa (Pinus nigra) i, sobretot, pi roig, també anomenat pi rojal (Pinus sylvestris). Aquestes pinedes duen un sotabosc on fan un gran paper les mates denses del boix (Buxus sempervivens), les catifes de boixerola (Arctostaphylos uva-ursi), i la ginesta patent (Genista patens). A la Vallcanera (la Sénia), lloc molt frescal i obert al vent humit que puja de la mar, i en situació de base d’obac, es conserva un clap relativament important de fageda que ha de ser considerat com un dels elements més notables de la vegetació dels Ports. El faig (Fagus sylvatica) troba en els Ports de Tortosa les seves posicions més avançades cap al S a la part oriental de la Península Ibèrica. Els sectors de fagedes han estat protegits com a reserva natural dins el Parc Natural dels Ports.
Les roques i les pedrusques mòbils de la part superior dels Ports de Tortosa porten una flora molt rica i especialitzada, dins la qual cal considerar d’una manera particular la presència d’un salze nan, endèmic d’aquestes muntanyes i del massís de Prades, Salix tarraconensis, com també d’un nombre força considerable de plantes de muntanya.
Entre els Ports de Tortosa i les muntanyes litorals, la baixa plana de la Galera és coberta en gran part d’oliverars i de camps de garrofers. Els residus de vegetació natural que s’hi conserven són semblants als de la base del massís dels Ports.
En les muntanyes properes a la mar, serres de Godall i de Montsià s’hi troba només un estatge inferior, on en estat natural predominaria la màquia de garric i margalló (Querco-Lentiscetum), i un estatge superior, dels alzinars. Els cims, encara que siguin molt més baixos que els dels Ports de Tortosa (la Torreta de Montsià, 764 m) porten ja comunitats d’eriçons, resistents al vent. La vegetació actual d’aquestes muntanyes, molt alterades, sotmeses a incendis reiterats d’ençà de molts segles, és en general força degradada.
La vegetació de la zona deltaica té unes característiques peculiars, adaptades a les condicions lacustres i sovint salines del delta (vegeu el Baix Ebre).
La fauna
Deixant de banda el delta de l’Ebre (vegeu el Baix Ebre), les característiques geològiques, orogràfiques i climàtiques del Montsià no afavoreixen la presència de masses d’aigua permanents, per la qual cosa només hi ha poblacions estables de peixos en el riu de la Sénia i l’Ebre. Les espècies que formen aquestes comunitats poden ésser separades en tres grups: en primer lloc, les espècies autòctones i pròpies d’aigua dolça. La família millor representada en aquest grup és la dels ciprínids. Al riu de la Sénia viuen la carpa, el carpí vermell, la madrilla i el barb cua-roig (Barbus haasi), espècies que hom no troba a les aigües de l’Ebre. Cal ressaltar la presència de dues espècies de salmònids a la capçalera del riu de la Sénia, la truita comuna (Salmo Trutta fario) i la truita arc iris (Salmo gairdneri); el segon grup reuneix les espècies amb capacitat migratòria que poden trobar-se a les aigües dolces o a mar oberta; entre altres, hom destaca l’anguila (Anguilla anguilla). Finalment, hi ha el grup de les espècies introduïdes per l’home.
Les comarques del S del Principat reuneixen condicions molt favorables per al desenvolupament dels amfibis. Al Montsià l’urodel més representatiu és la salamandra (Salamandra salamandra). Els anurs estan representats pels gripaus i les granotes.
Els rèptils, i sobretot la família dels saures, es troben distribuïts per tots els biòtops, exceptuant els estrictament aquàtics. Hom destaca la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica). Entre els ofidis es destaquen la serp de ferradura (Coluber hippocrepis), la colobra llisa meridional (Coronella girondica) i l’escurçó ibèric (Vipera latasti). Dins dels grup de les tortugues hom destaca la tortuga mediterrània (Testudo hermanii) i la tortuga d’aigua ibèrica (Mauremys caspica), que es pot trobar on la vegetació és abundant.
La comarca del Montsià serveix de residència a nombroses espècies d’aus. Algunes són sedentàries i altres migratòries, unes de latituds meridionals i altres que viuen en latituds septentrionals. Dins del grup dels rapinyaires hom destaca el voltor (Gyps fulvus), l’àguila daurada (Aguila Chrysaetos), totes dues espècies sedentàries i localitzades als Ports de Tortosa. L’àguila marcenca (Circaetus gallicus) i l’àguila calçada (Hieraetus pennatus) són aus migratòries i se les pot localitzar als Ports de Tortosa durant l’època de cria. Entre els rapinyaires que destaquen pels seus hàbits nocturns hom troba espècies com l’òliba (Tyto alba), el mussol (Athene noctua) i el gamarús (Strix aluco). Dins de les famílies dels apòdids i els hirundínids destaca el falciot negre (Apus apus). De la família dels meròpids destaca una altra espècie migratòria, l’abellerol (Meroprs apiaster).
El grup de mamífers més abundant és el dels que han adoptat un règim fonamentalment vegetarià. Entre els rosegadors destaquen l’esquirol (Sciurus vulgaris) i el liró comú (Eliomys quercinus). Dins del grup dels carnívors es destaquen la guineu (Vulpes vulpes), la mostela (Mustela nivalis), la fagina (Martes foina), el teixó (Meles meles), el gat mesquer (Genetta genetta) i el gat salvatge (Felis silvestris).
El 1971 es va introduir als Ports un reduït grup de muflons (Ovis musimon). Cal destacar que una notable extensió dels Ports constitueix una reserva nacional de caça, creada el 1966 i que té com a espècie característica la cabra salvatge (Capra pyrenaica hispanica), molt arrelada, així com el porc senglar. Aquestes dues espècies són les úniques amb aprofitament cinegènic a la reserva, que s’estén per part de les comarques del Baix Ebre, el Montsià i la Terra Alta (Catalunya), el Matarranya (Aragó) i el Baix Maestrat (País Valencià).
Els espais protegits
El Montsià té quatre espais naturals inclosos en el Pla d’Espais d’Interès Natural, que ocupen 21 446 ha (30,2% de la superfície comarcal) i forma part de dos parcs naturals: el del Delta de l’Ebre (vegeu el Baix Ebre) i el dels Ports (vegeu la Terra Alta).
Les comunicacions
La situació perifèrica de la comarca del Montsià, a l’extrem S del Principat, és compensada en una bona part per l’orientació de la important xarxa viària que uneix Barcelona amb València. La carretera és el primer eix intern comarcal entre les poblacions d’Amposta, Sant Carles de la Ràpita i Alcanar. Una menor intensitat d’intercanvis es produeix en les carreteres que per la banda interna de la serra de Montsià comuniquen els municipis interiors i Amposta.
Les diverses carreteres que comuniquen el Montsià amb el Baix Ebre es troben en condicions poc favorables per a crear una bona comunicació entre totes dues comarques, llevat del cas d’Amposta i poblacions properes. Al sector meridional del Montsià s’han creat dues àrees d’influència. D’una banda, la mútua relació entre Sant Carles de la Ràpita i Alcanar amb Vinaròs (Baix Maestrat), per les afinitats que crea la dedicació turística d’aquests municipis costaners, i, de l’altra, la influència que Ulldecona i la Sénia exerceixen sobre algunes poblacions més petites del Baix Maestrat que es troben més allunyades de Morella o de Vinaròs.
La principal via ràpida que travessa la comarca és l’autopista AP-7 o de la Mediterrània, construïda el 1977. La via, que arriba fins a la Jonquera, segueix en aquestes terres meridionals un recorregut litoral per l’Ametlla de Mar i l’Ampolla fins a Amposta, i continua després d’aquesta ciutat pel corredor interior entre les serres de Montsià i de Godall, cap a València. Les dues úniques sortides que serveixen a la comarca estan situades en els límits de la comarca, però fora d’ella: una a migdia, que permet l’accés a Ulldecona i també a Alcanar i la Sénia, i una altra al NE d’Amposta, que beneficia també Masdenverge, Santa Bàrbara i Freginals. Aquest darrer accés connecta amb la carretera N-340, que procedent de Barcelona segueix un recorregut costaner a partir del Vendrell i uneix Amposta amb Sant Carles de la Ràpita i amb Alcanar; resta allunyada dels municipis de l’interior, especialment de la Sénia i també de Mas de Barberans. Aquests darrers pobles es comuniquen per carreteres locals seguint les línies de les parts baixes de les muntanyes dels Ports de Tortosa.
Destaca també la carretera C-12, anomenada Eix Occidental o de l’Ebre, que des d’Amposta es dirigeix en direcció nord cap a Tortosa i segueix la vall de l’Ebre fins a Flix, població a partir de la qual circula vers Lleida, Balaguer i Àger.
Entre les carreteres locals cal esmentar la denominada de la Carrova que uneix Amposta amb Vinallop. Una altra carretera és la de Santa Bàrbara a la Sénia per la Galera. La carretera de la Sénia a Ulldecona travessa els barris del Castell i de Sant Joan del Pas. Des d’Ulldecona i vers Alcanar trobem una carretera que enllaça amb la N-340 i que permet l’accés a l’ermita del Remei. També s’arriba a Ulldecona des de la Galera passant pel poble de Godall. Finalment, hi ha la carretera de la Sénia a Roquetes per Mas de Barberans, i d’altres vies menors asfaltades i camins que permeten l’accés a diversos indrets de la comarca i que connecten aquesta amb les comarques veïnes. Al delta, hom hi troba una tupida xarxa de carreteres i camins asfaltats que garanteixen l’accés rodat a tots els nuclis de població (Sant Jaume d’Enveja, els Muntells, el Poblenou del Delta i Balada), a les platges i a les nombroses explotacions agràries de la zona. Moltes vies segueixen el traçat dels canals de reg i desguassos o els perímetres de les finques.
El Montsià disposa de servei ferroviari que uneix Barcelona i València, tot i que és l’estació de l’Aldea-Amposta, al Baix Ebre, la que actua com a centre principal de les comunicacions per ferrocarril al Montsià. A la comarca hi ha les estacions d’Ulldecona, Freginals i Alcanar, que es troben allunyades del nucli de població. Al final del 1991 es començaren les obres per tal de construir un nou traçat rectilini entre Freginals i l’Aldea, i evitar d’aquesta manera el pas del ferrocarril per Tortosa, que ocasionava una notable volta. Malgrat algunes protestes, l’anomenat corredor de la Mediterrània es va posar en marxa el 1997.
L’Ebre deixà de ser una bona via de comunicació amb la formació del delta i el progressiu tancament de les seves goles, fenomen que venia produint-se d’una manera accentuada des de les grans desforestacions de l’edat mitjana i les tales abusives de segles posteriors. El 1994 s’inaugurà el primer tram navegable de l’Ebre, entre Amposta i Tortosa, al qual han seguit altres trams (en total més de cent quilòmetres des de la desembocadura en amunt).
Pel que fa als ports de mar hom destaca el de Sant Carles de la Ràpita, i el de les Cases d’Alcanar, tot i que no es poden tenir en compte com a centres de comunicació, sinó més aviat com a punts pesquers i esportius; tanmateix, el port de Sant Carles té alguns espigons destinats a zona comercial. Al nord de les Cases d’Alcanar es troben les instal·lacions portuàries utilitzades per una gran fàbrica de ciment situada al municipi d’Alcanar.
La població
El Montsià és una comarca poblada des de temps prehistòrics. Els enterraments i la ceràmica del neolític trobada a les necròpolis de Masdenverge o d’Amposta (pla d’Empúries, el Molinàs i la Carrova), els aixovars de l’edat dels metalls d’Amposta —cova del Calvari—, i els jaciments i poblats ibèrics d’Alcanar —la moleta del Remei— o Ulldecona —la Ferradura— en són uns pocs exemples. Les migrades restes d’època romana no ens permeten conèixer amb certesa la intensitat del poblament de la comarca en aquest període, que, probablement, no degué ser gaire important. Tampoc no se sap amb certesa el tipus de poblament que hi hagué durant l’època dominada pels àrabs malgrat la pervivència de nombrosos topònims com ara Ràpita, Alfacs, Alcanar o Sénia.
El poblament de la comarca no es consolidarà definitivament fins a la conquesta i ocupació cristiana del territori situat entre l’Ebre i el riu de la Sénia. Les diferents cartes de poblament s’anaren atorgant als pobles al llarg de tot el segle XIII. Durant segles el pes dels pobles de l’interior estigué molt per sobre dels nuclis del litoral. Aquesta situació, però, s’anà modificant al llarg del segle XIX amb la colonització del delta de l’Ebre. La fundació de la reial població de Sant Carles de la Ràpita data del 1780, sota el regnat de Carles III.
El tipus de poblament ha anat variant molt durant el segle XX, ja que si les terres inundables aparegueren com a inhòspites durant bona part del segle XIX, ara acullen les activitats econòmiques i els nuclis de població més importants de la comarca. Mentre que el 1857 els nuclis que estaven per sota els 100 m concentraven el 46,5% de la població censada al Montsià, van passar a aglutinar, ja el 1986, les tres quartes parts del mateix contingent, en detriment sobretot dels pobles situats entre 100 i 200 m (Freginals, la Galera, Godall i Ulldecona), és a dir, els nuclis que tenen una economia basada principalment en activitats agràries de secà. El 2005 Amposta i la resta de municipis costaners (Alcanar, Sant Carles de la Ràpita i Sant Jaume d’Enveja) concentraven el 69,5% de la població comarcal. Entre els municipis d’interior, Santa Bàrbara, la Sénia i Ulldecona eren els més poblats. La densitat comarcal el 1998 era de 87,28 h⁄km2.
El cens del 1857 donava 24 946 h per al total de la comarca del Montsià, xifra que el 1986 s’havia elevat fins a 54 027, és a dir, que en 129 anys la població s’havia multiplicat per dos. En aquest mateix període la població de la província de Tarragona es multiplicà per 0,6, mentre que la del total de Catalunya ho va fer per 3,6.
En aquesta evolució es poden destacar cinc grans etapes: la primera que va del 1857 al 1877, en la qual es dóna un significatiu augment de la població a un ritme anual del 0,8%; la segona, del 1877 al 1897, caracteritzada per l’estancament; la tercera, del 1897 al 1920, és la fase en la qual es donà el creixement més intens en la història recent de la comarca, amb un increment anual de l’1,15%, que representà més de 9 000 h en xifres absolutes; la quarta, que comprèn els vint anys següents (1920-40), no solament és una etapa d’estancament, sinó de pèrdua absoluta i relativa d’habitants; finalment, la cinquena etapa, del 1940 al 1986, és una perllongada fase de creixement demogràfic amb un increment anual del 0,5%, que representa un guany de gairebé 10 000 h en xifres absolutes. Des del 1986 fins als inicis del segle XXI la població manifestà un notable creixement (64 181 h el 2005). Aquest augment no ha estat fruit del creixement natural sinó de la immigració, que ha estat el principal motor del desenvolupament demogràfic de la comarca, en bona part per la capacitat d’absorbir mà d’obra en el sector agrari, la construcció i les activitats relacionades amb el turisme.
L’economia
L’agricultura i l’aprofitament del bosc
Fins al final del segle XIX els conreus predominants a la comarca del Montsià foren els típics d’una economia de subsistència. Això no obstant, l’olivera i la vinya tingueren un paper destacat. Els oliverars de la comarca, d’implantació segurament ibera, afavorits pels romans i multiplicats pels àrabs, experimentaren un gran impuls al segle XVIII. Juntament amb l’olivera i també des de la segona meitat del segle XVIII, l’ametller i el garrofer anaren guanyant a poc a poc terreny a l’erm, pujant fins i tot a les serres i entrant en llocs que després es van deixar per poc rendibles. Al final del segle XIX es va desenvolupar un important mercat d’oli centrat a Tortosa, que també s’exportava. La vinya assolí una relativa importància en pobles com Ulldecona, Godall, la Galera o Freginals. A Ulldecona es produïen vins negres d’alta qualitat. Malgrat que els conreus de secà havien dominat sempre sobre els de regadiu, petites hortes, d’extensió reduïda i regades per sínies, eren presents pertot arreu.
A partir de l’any 1860 es començà a conrear de manera significativa l’arròs al delta, gràcies a l’aigua del canal de la Dreta de l’Ebre. Malgrat les nombroses dificultats inicials, una vegada es va poder disposar d’aigua abundant va quedar clar que en aquells terrenys l’únic conreu amb possibilitats d’èxit era l’arròs. Del 1860 al 1870 el creixement de la superfície conreada fou ràpid; del 1870 al 1879 hi hagué alguns entrebancs que provocaren alguna reculada. A partir de llavors, les hectàrees conreades d’arròs creixeren fins a arribar a un màxim l’any 1919.
Les superfícies dedicades al conreu van augmentar significativament al llarg dels primers seixanta anys del segle XX. Segons les dades fornides per Josep Iglésies es passà de les 28 562 ha el 1900 a 39 599 ha el 1963, és a dir, de quasi un 44% de la superfície total a un 60,5%. Posteriorment, la tendència general de les terres llaurades va ser la disminució. Vers finals del segle XX es conreava al voltant de la meitat del territori comarcal.
A les terres de conreu predomina el secà sobre el regadiu, tot i que aquest darrer ha tingut un increment al llarg del segle XX i ha anat ocupant una superfície equiparable al secà. Mentre que el regadiu representava el 1900 el 14,4% del total de la superfície comarcal conreada, el 1963 ja havia assolit el 22,4%, i el 1999 el 46,3%. Els canvis en les terres regades se centraren en els quatre municipis del litoral i en els dos de la conca del riu de la Sénia. Amposta i Sant Carles de la Ràpita convertiren bona part de les terres salnitroses de llurs termes en arrossars. Durant els anys vuitanta el regadiu s’introduí en municipis dedicats plenament al secà, com Freginals o Godall, o s’expandí en d’altres com la Galera, Santa Bàrbara o Masdenverge, gràcies a la perforació de pous i de l’extracció de l’aigua amb motors. També va augmentar en termes que tenien facilitat per al reg, com Alcanar o Amposta. L’increment més espectacular de regadiu es va produir a Ulldecona, gràcies a les aigües del pantà d’Ulldecona. Aquest increment del regadiu es produí en part en detriment del secà, el qual ha sofert també l’abandonament d’algunes terres.
El conreu de l’olivera ha tingut una forta tradició al Montsià. La Gran Guerra europea significà un fre a l’expansió creixent dels olis espanyols en els mercats europeus, ja que hi entraren en competència altres olis vegetals molt més barats. Això, però, sembla que no afectà gaire la producció de la comarca, ja que durant la dècada del 1920 hi hagué molt bones collites i el comerç continuà prosperant de tal manera que entre els anys 1910 i 1930 tothom qui tenia una certa quantitat d’oliveres va posar a casa seva un molí amb premsa de barra per tal d’aprofitar al màxim el rendiment de l’oliva. Després de 1936-39 el consum de l’oli d’oliva disminuí a les grans capitals. Aquesta circumstància, juntament amb els baixos preus oficials, la manca d’adobs i de tractaments eficaços contra les plagues i les gelades del 1956, provocà una lenta reducció de la superfície conreada d’oliveres, tot i que aquest conreu continuava essent, a finals del segle XX, el de major extensió, i fins i tot hom creà la denominació d’origen oli del Baix Ebre-Montsià. Destaquen en aquest conreu els municipis de Santa Bàrbara, Mas de Barberans, la Galera, Godall i la Sénia.
Pel que fa al garrofer, sovint associat a l’olivera, ha anat desapareixent en el conjunt de la comarca al llarg del segle XX, però és la vinya el conreu que ha experimentat una reculada més forta en aquest període, i ha esdevingut un conreu testimonial.
Les extensions de cereals de secà també són poc significatives (el blat i el sègol han davallat significativament en els darrers anys del segle XX, mentre que l’ordi s’ha mantingut relativament estable). De la resta de conreus de secà presents al Montsià, es pot destacar l’ametller, que va tenir un increment en la dècada del 1980.
Al regadiu, el conreu més important ha esdevingut l’arròs, que s’estén principalment pel terme d’Amposta i també pel de Sant Carles de la Ràpita. Els productes d’horta són presents en tots els pobles on hi ha terres de regadiu. Els cítrics (mandarines i taronges) van tenir una expansió notable a Alcanar gràcies als grans cabals subterranis trobats i, posteriorment, es van estendre per Santa Bàrbara, Ulldecona, i en menor quantitat, a Masdenverge, Godall i la Galera. Entre altres conreus de regadiu es poden esmentar, a més, els fruiters de fruita dolça, preferentment presseguers, i els conreus industrials i farratgers.
Si d’una banda hom destaca la superfície conreada de la comarca, d’altra s’ha de fer referència a les terres de pastures, el terreny forestal i altres tipus de terres (erms, matolls, etc.). Al Montsià tenen escassa o nul·la importància els prats naturals, els pastius, els erms pastius, els espartars i el bosc, la qual cosa significa que no hi ha facilitats naturals per a cert tipus de ramaderia. La superfície no llaurada del Montsià registrà un descens notable al llarg del segle XX.
La silvicultura no té un paper destacat en el món rural comarcal, tot i que en les darreres dècades el percentatge de terrenys forestals s’ha anat incrementant. No es fa una explotació sistemàtica d’aquests terrenys forestals, tot i que la llenya i el carbó havien estat activitats importants en altres èpoques. La major part del sector forestal es localitza a la serra de Montsià i als Ports de Tortosa. La Sénia és el municipi que té declarada més superfície forestal. El bosc ha estat eliminat en bona part del territori de la comarca. Pràcticament la totalitat de la serra de Godall és recoberta per una garriga sense cap mena de cobertura arbòria. El mateix succeeix a la serra de Montsià, exceptuant les clapes de les valls del Burgar, de la Font de la Tina i del Mas d’en Comú. Als Ports de Tortosa és fàcil d’apreciar el contrast entre els dos vessants, ja que apareix tota una franja pelada que correspon a la part més exterior, a llevant de la mola de la Bóta i la Portella del Pinell.
Els incendis han perjudicat molt negativament la massa forestal de la comarca. En l’elevada xifra d’hectàrees cremades tenen una participació directa els vents del N-NW que sovint bufen a la comarca.
La ramaderia i la pesca
Durant la primera meitat del segle eren nombrosos els ramats transhumants de llana que cap al mes d’octubre baixaven de l’Aragó a la ribera i al maig feien el camí invers. Aquest trànsit transhumant començà a disminuir a la dècada del 1960. L’aviram començava, en aquesta dècada, a desenvolupar-se, encara que els anys cinquanta ja hi havia unes poques, i petites, granges. Una altra activitat que els anys cinquanta i seixanta perdé bona part de la importància que encara tenia fou la cria d’abelles per a la mel.
En la producció agropecuària s’ha produït un predomini força marcat de la producció agrària per sobre la ramadera, causat en part a la manca de tradició ramadera. En la ramaderia, la producció més important a la comarca és la d’aviram i la de porcí, però hi destaca també la cuniculicultura i hi ha a més cria de bestiar oví, boví i cabrú; el bestiar equí és testimonial. La ramaderia té poc pes relatiu per l’escassetat de terres destinades a les pastures. Aquesta manca de pastures naturals i prats, igual que l’escassetat de conreus destinats a farratge, fa que les despeses en pinsos siguin importants en el conjunt de la comarca. Entre els municipis amb major pes ramader a nivell comarcal cal esmentar Ulldecona, la Sénia, Amposta i Masdenverge.
L’agricultura, la ramaderia i la pesca han estat tradicionalment un sector d’ocupació destacable a la comarca, tot i la davallada en les darreres dècades del segle XX. En la segona meitat de la dècada del 1990 agrupava al voltant d’una cinquena part de la població, molt per sobre de la mitjana catalana.
L’activitat pesquera es concentra als ports de Sant Carles de la Ràpita i les Cases d’Alcanar, amb una gran diferència de volum d’ocupació i captures, ja que el port de Sant Carles de la Ràpita suposa més del 90% del volum pesquer del Montsià. Cadascun dels dos ports de la comarca té una confraria de pescadors. En ambdós casos s’evidenciava un predomini de la pesca d’arrossegament.
El port pesquer de Sant Carles de la Ràpita es troba dins la badia natural dels Alfacs, emparat per la formació deltaica de la punta de la Banya. Els projectes que han anat donant la fesonomia actual al port daten dels anys 1933, 1950, 1965 i 1978. El port de les Cases d’Alcanar començà a ésser una realitat al principi de la dècada del 1970.
El volum de pesca capturat als ports del Montsià té gran valor. En les dues darreres dècades del segle XX el volum de captures ha tingut oscil·lacions, i en general ha davallat des dels anys vuitanta als noranta. Tot i així, el port de Sant Carles de la Ràpita en concret ha ocupat tradicionalment els primers llocs del rànquing de ports pesquers catalans en volum de captures; el 2004 era el segon port de la demarcació de Tarragona i el tercer de Catalunya. El conjunt de la pesca del Montsià representava el mateix any el 25% de les tones tarragonines desembarcades i el 9,6% de la pesca catalana. De les espècies capturades als ports del Montsià hom destaca la pesca de peix, sobre el mol·lusc i el crustaci. En la producció cal afegir la de l’anomenada aqüicultura, amb espècies com el llobarro, la dorada o el llagostí.
La indústria i les fonts d’energia
La possiblitat d’industrialitzar la comarca del Montsià a partir de les seves produccions agràries i ramaderes, amb un major impuls per la posada en cultiu del delta de l’Ebre durant el darrer terç del segle XIX i el primer del XX, no va esdevenir una realitat fins a dècades posteriors. La indústria de la comarca, d’altra banda, era feble i la major part anava lligada al sector primari, bé perquè en transformava els productes, bé perquè li subministrava els que necessitava per a produir. Les possibles causes que retardaren i impediren el desenvolupament industrial al Montsià foren la pròpia manca de tradició, el deficient subministrament elèctric, la manca de mà d’obra especialitzada, la deficient infraestructura de les comunicacions i la inundabilitat de les potencials terres industrials abans de la regulació de l’Ebre.
Tant les activitats industrials en sentit estricte com el ram de la construcció, que formen el sector secundari, van experimentar un augment en el nombre d’empreses i d’ocupats a partir de la dècada del 1970, correlatiu al descens del sector primari. A finals dels anys noranta la indústria es consolidava com el motor de creixement econòmic comarcal. Les empreses industrials del Montsià poden ser qualificades de petites empreses en la seva gran majoria. Es tracta d’una indústria diversificada, amb un elevat potencial de creixement. Entre els principals sectors es poden esmentar el de les indústries extractives i de transfor- mació de minerals, que té una important cimentera al municipi d’Alcanar, el de productes metàl·lics, màquinària i electrònica, el químic, i sobretot, el del moble (amb una notable concentració a la Sènia però present també en d’altres municipis, com Ulldecona i Santa Bàrbara), i les activitats industrials derivades de les agrícoles. A Alcanar hi ha un nombre important d’empreses dedicades a la comercialització de cítrics, a més d’una empresa de cria de mol·lusc. Amposta s’ha desenvolupat estretament relacionada amb l’expansió de l’agricultura del delta i amb la concentració en el seu terme de les activitats de manipulació i comercialització dels productes agraris. Destaca la Càmara Arrossera d’Amposta. Va ser fundada el 1927 pel pagesos de la zona per tal de superar el monopoli industrial privat i comercialitzar l’arròs dels socis. Altres cooperatives agràries importants a la comar ca són la Cooperativa Agrícola Catalana i Secció de Crèdit de Godall, la d’Ulldecona i la Cooperativa Agrícola del Camp de Santa Bàrbara.
A banda de la indústria, no es poden oblidar les activitats artesanals típiques de la comarca, tot i que han quedat com a activitat econòmica testimonial. Es poden esmentar la producció ceràmica de la Galera i l’artesania de la pauma o margalló que encara perviu en municipis com Mas de Barberans.
El sector de la construcció és format en gran part per petites empreses que assumeixen la doble condició de promotors i de constructors. L’activitat constructiva se centrà sobretot, a Sant Carles de la Ràpita i Amposta. Aquesta concentració edificadora es relacionava amb el desenvolupament de les construccions turístiques i residencials al sector costaner. Vers finals dels anys noranta, la construcció va tenir un creixement relativament moderat, tenint en compte la forta expansió que s’havia viscut en general a Catalunya.
El comerç, els serveis i el turisme
Les activitats terciàries, com arreu de Catalunya, han tingut un creixement des de la dècada del 1980, més discret en el cas del Montsià. Malgrat la manca de grans àrees urbanes, el comerç comarcal té una certa vitalitat per la seva situació en eixos viaris de gran afluència i per la incidència del turisme a la costa. Les àrees comercials, però, no es limiten estrictament a la comarca, ja que, mentre que Santa Bàrbara i la Galera estan dins l’àrea d’influència de Tortosa, la xarxa comercial de la Sénia atreu gent del Baix Maestrat. La resta s’estructura en diferents centres: Amposta amb Sant Carles de la Ràpita i Masdenverge, Ulldecona amb Alcanar, Freginals i Godall, i la Sénia amb Mas de Barberans.
Amposta i Sant Carles de la Ràpita, les poblacions més grans, són les que tenen un major nombre d’establiments comercials, seguides d’Alcanar, Ulldecona, la Sènia i Santa Bàrbara. Gran part de llicències fiscals comercials de la comarca estan relacionades amb comerços detallistes.
A molts pobles de la comarca se celebren mercats setmanals, i s’organitzen també diverses fires, gran part de les quals d’origen força recent. La Fira de Mostres d’Amposta, al desembre, és la de major antiguitat, des del 1960, i té un caràcter multisectorial. També dins de l’àmbit multisectorial, amb especial incidència en el sector nauticopesquer, se celebra l’Expo-Ràpita des del 1989 a la població de Sant Carles de la Ràpita, a l’abril. Des del 1991, hom celebra la Fira de Sant Lluc a Ulldecona, coincidint amb les festes patronals d’aquesta localitat, a l’octubre. Entre altres, es poden esmentar, a més, la Fira de Terrissa i Ceràmica (1994), a la Galera, entre abril i maig, i la Fira de l’Oli Novell, Cítrics i Gastronomia (1997) de Santa Bàrbara, al novembre, Fira Nuvis (1998) a la Sénia, el Mercat del Cavall (1999) a Amposta i la Fira del Comerç d’Alcanar (2000).
Tots els municipis del Montsià disposen d’algun centre d’atenció mèdica, bàsicament consultoris, però hi ha també centres d’atenció primària (CAP) a Alcanar, Amposta, la Sénia, Sant Carles de la Ràpita, Sant Jaume d’Enveja, Santa Bàrbara i Ulldecona. Hi ha, a més, un petit centre hospitalari de caràcter privat a Amposta i alguna clínica privada especialitzada. L’ensenyament és cobert fins a l’educació primària a tots els municipis, i fins al batxillerat, i en alguns casos la formació professional, a Alcanar, Amposta, Sant Carles de las Ràpita, Santa Bàrbara, la Sénia i Ulldecona. També hi ha, sobretot centrades a Amposta, escoles especialitzades (d’art, de capacitació agrària, de música, educació especial, etc.). Pel que fa a l’esport, destaquen les diverses instal·lacions municipals, amb pistes poliesportives, piscines, camps de futbol i pistes de tennis; a Amposta hi ha, a més, un estadi d’atletisme i a Sant Carles de la Ràpita un circuit de motocròs i una pista d’automodelisme, entre altres instal·lacions. Cal recordar també les dàrsenes esportives dels ports de les Cases d’Alcanar i de Sant Carles de la Ràpita, i els refugis de muntanya de Mas de Barberans (Mas del Frare) i de la Sénia (de Font Ferrera), a la zona dels Ports de Tortosa.
El turisme ha esdevingut una activitat important en l’estructura econòmica de la comarca, afavorit per la privilegiada situació del Montsià. Especialment des de la formació del Parc Natural del Delta de l’Ebre, s’ha incrementat moltíssim el nombre de persones que visiten la comarca. Hi contribueixen eficaçment les instal·lacions de què disposa el parc, les activitats organitzades al Museu del Montsià, la possibilitat de navegació pel riu, les estades d’alumnes d’altres comarques organitzades pel Camp d’Aprenentatge del Delta de l’Ebre a Sant Carles de la Ràpita, i la reconeguda gastronomia de la zona. També es fa cada vegada més evident una certa presència del turisme d’interior, sobretot a la zona dels Ports.
La comarca disposa d’establiments d’allotjament de diverses categories. Destaca la concentració de càmpings a la zona costanera de les Cases d’Alcanar (Alcanar) i d’hotels i pensions també en aquesta població esmentada i a Sant Carles de la Ràpita.
El desenvolupament del turisme rural ha impulsat l’aparició de diverses residències-cases de pagès, especialment a Sant Jaume d’Enveja i al Poble Nou del Delta (Amposta), on hi ha també un alberg.
La cultura i el folklore
Les activitats culturals
Bona part de les activitats culturals que es desenvolupen a la comarca són organitzades per les diverses institucions i associacions culturals i cíviques que hi ha a la comarca, com els casals culturals i de joventut, i fins i tot les llars de jubilats.
Fonamentalment arrelada a la comarca, la tradició musical es concreta en la presència de societats musicals i bandes de música pràcticament a tots els pobles. Les bandes de música són molt antigues al Montsià. Hi ha documentació datada el 1845 que parla d’una banda de música a Alcanar i documentació del 1881 que fa referència a una banda a la població d’Ulldecona. També destaquen per la seva antiguitat l’Agrupcació Musical Seniense (1904), a la Sénia, La Lira Ampostina (1916) i la Unió Filharmònica (1917), ambdues d’Amposta. Gràcies a l’impuls de les bandes del Montsià el 1981 es va constituir la Federació Catalana de Societats Musicals, amb seu a Amposta. Entre els actes musicals que se celebren a la comarca es poden esmentar els festivals de bandes (Alcanar, Amposta), el Festival Internacional de Música a Alcanar i el Festival Internacional de Guitarra a Sant Carles de la Ràpita.
En l’àmbit teatral cal destacar a Ulldecona, “”la Passió”, mostra de teatre religiós que es representa per Setmana Santa. Es poden mencionar també les Jornades de Teatre de Primavera a Alcanar i la temporada ATD (Amposta Teatre i Dansa). Encara que a molts pobles hi ha sales on es poden fer representacions teatrals, destaquen el teatre d’Ulldecona, el d’Alcanar i l’auditori de la Unió Filharmònica.
La pràctica de l’esport de competició està també molt estesa pertot arreu. Els equips de futbol i els de bàsquet són els més arrelats, malgrat ser integrats per afeccionats. Entre els equips de més antiguitat es poden destacar el CF Ulldecona (1923) i el Club Deportiu Alcanar (el 1916 és una de les dates possibles de fundació). Hi ha entitats d’altres esports com ara les societats de caçadors, les penyes ciclistes o els clubs nàutics o relacionats amb el rem i la natació. Com a activitats esportives singulars cal ressenyar la baixada nedant per l’Ebre, entre Tortosa i Amposta, que se celebra cada any durant les festes d’agost de la capital del Montsià, la travessa de la badia dels Alfacs a Sant Carles de la Ràpita i la marató de la lluna plena a la Galera, coincidint amb el solstici d’estiu. A Alcanar s’organitza el Torneig d’Escacs “Ciutat d’Alcanar” des del 1975 i pel juliol es fa un descens per l’Ebre amb piragua.
La premsa escrita es centra bàsicament en la publicació de butlletins municipals com “Ràpita” (1958) i “Amposta” (1967), aquests dos entre els de major tradició. La ràdio té també representació en diversos municipis, i disposen d’emissions de televisió local Alcanar, Amposta, Godall, Sant Carles de la Ràpita i Ulldecona.
Entre altres equipaments culturals cal destacar la Biblioteca Comarcal del Montsià, ubicada a Amposta, complementada per les biblioteques locals que hi ha en diversos municipis. Per altra banda, no es pot oblidar el Museu del Montsià, a Amposta, amb sales permanents dedicades a la natura, al conreu de l’arròs i a l’arqueologia. Al terme d’Amposta hi ha també una interessant col·lecció d’ornitologia a la Casa de Fusta, servei del Parc Natural del Delta de l’Ebre, ubicat a l’Encanyissada. El Museu Natura Alfacs, a Sant Carles de la Ràpita, és dedicat a la malacologia i a les ciències naturals, i és interessant també el Museu Ornitològic de Sant Jaume d’Enveja.
El folklore
Sant Antoni era una de les festes tradicionals que celebrava la pagesia, i que encara perviu en moltes poblacions, com Alcanar, Amposta, Santa Bàrbara, Sant Carles, Sant Jaume i Ulldecona.
Tot i que hom ja no celebra el mateix nombre de festes que abans, ni els mateixos romiatges, cal destacar les dels santuaris de la Mare de Déu del Remei a Alcanar, la Mare de Déu de la Pietat a Ulldecona, i la de l’ermita de la Mare de Déu de Pallerols a la Sénia. No s’han d’oblidar les Festes Quinquennals d’Alcanar, a l’octubre, amb un processó que baixa la imatge de la Mare de Déu del Remei del santuari a la població, i les d’Ulldecona, amb la processó de la Mare de Déu de la Pietat. De les processons de Setmana Santa, es pot destacar la de l’Encontre d’Ulldecona.
Entre les festes no vinculades al santoral cal esmentar el tradicional Carnestoltes de Godall.
Les festes majors de gairebé tots els pobles de la comarca es concentren a l’estiu. Cal assenyalar les tradicionals curses de cavalls a la Sénia per Sant Bartomeu, les de conills a Masdenverge per la Mare de Déu del Roser d’agost i les tradicionals regates de muletes (clàssiques embarcacions de pesca) a Sant Carles de la Ràpita per la Mare de Déu del Carme i Sant Jaume. També es fan concursos d’arrossegament de cavalleries, o concursos gastronòmics, i altres relacionats amb jocs (com la morra) o cucanyes. Segons la població, se celebren al mar, al riu o als canals de reg. El bou capllaçat i l’embolat que es deixa anar pels carrers de la població, i el toreig de bous i vaques en una plaça de carros o al port, vora la mar a Sant Carles de la Ràpita i a les Cases d’Alcanar, són celebracions molt arrelades a la comarca. A Masdenverge hi ha una plaça de braus permanent.
Entre les danses encara vives cal destacar el ball de mantons d’Ulldecona i el ball de Sant Antoni d’Alcanar. En la primera, més d’un centenar de parelles ballen la jota vella davant l’església de Sant Lluc. Aquesta jota va substituir a la meitat del segle XX la jota olé, que es ballava ja a principi de segle; es desconeix l’antiguitat del ball de mantons, denominació que té l’origen en els mantons de manila que porten les balladores. Abans es ballava per la vuitada del Corpus, i avui amb motiu de la festa dedicada a la Mare de Déu de la Pietat, al setembre. El ball de Sant Antoni d’Alcanar té més d’un centenar de parelles de balladors i es dansa al gener. El ball de la jota canareva es fa al Carrer Ample, a la plaça de l’Ajuntament i al carrer de Sant Antoni. Els mantons de manila del vestit tradicional de les balladores fa que sigui una dansa molt vistosa. Cal esmentar la tasca realitzada per l’Esbart Dansaire Rapitenc, el qual ha recuperat, entre d’altres, la jota rapitenca, d’aire mariner.
Al vespre, en determinades festes era també costum que els fadrins organitzessin rondalles per saludar i cantar les autoritats i les fadrines durant tota la nit. Aquest costum es manté encara a Sant Carles de la Ràpita, on la primera nit de les festes majors se celebra la nit de músiques, com s’ha denominat tradicionalment, en la qual una o més parelles de cantautors ronden pels carrers de la ciutat o acompanyats de les seves rondalles. A Amposta hom sol cantar, per Nadal i per Sant Josep, les albades, d’influència valenciana.
Modernament diverses poblacions com la Sénia, Sant Carles de la Ràpita, Santa Bàrbara i Alcanar s’han dotat de gegants, que s’han sumat als d’Amposta i Ulldecona, si bé cal esmentar que a la Sénia existien abans de la guerra una parella de gegants, capgrossos i la cuca fera.
La història
La història de la comarca és descrita conjuntament amb la del Baix Ebre.