Situació i presentació
La comarca de la Noguera, composta per 30 municipis, té una extensió total de 1 784,06 km2. És la comarca més extensa de Catalunya. La seva superfície és força superior a la de la segona comarca en extensió, l’Alt Urgell, i supera de llarg l’extensió mitjana de les comarques catalanes (783 km2). La grandària del territori noguerenc no es correspon, però, amb un terreny particularment apte per a la implantació i l’activitat de l’home, i la comarca es presenta com un espai més aviat poc poblat. Fins el 1988 la comarca era composta de 35 municipis i tenia una extensió total de 1 840,7 km2. Aquest any es creà la comarca del Pla d’Urgell i els municipis de Bellvís, el Poal i Linyola passaren a formar part de la nova comarca. Posteriorment (1990), atenent les demandes municipals i qüestions territorials, també se segregaren de la Noguera els municipis de la Portella i Alfarràs, que passaren a formar part de la comarca del Segrià.
La comarca limita al N amb el Pallars Jussà, al NE amb l’Alt Urgell, a l’E (per una petita franja de terreny) amb el Solsonès, al SE amb la Segarra i l’Urgell, al S amb el Pla d’Urgell, al SW amb el Segrià i a l’W amb la Llitera i la Ribagorça. Pel que fa als límits naturals, són força clars per la banda N i occidental, mentre que a la resta els límits administratius de la comarca corresponen als límits dels termes municipals i no segueixen accidents o altres trets físics remarcables.
Al N, la muralla de la serra de Montsec, amb altituds que s’apropen als 1 700 m i unes vies de pas molt engorjades i difícils, ha constituït una separació històrica i natural molt marcada amb el Pallars. El pas dels Terradets i, sobretot, l’estret de Mont-rebei, no han facilitat les comunicacions amb els Pirineus per la via més directa, els cursos de la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana. Cap a llevant la serra de Montsec perd força i desapareix, però una carena força marcada separa encara les conques de la Noguera Pallaresa i el Segre (el Rialb), resseguint els límits comarcals. Amb tot, les comunicacions amb el Pallars s’han establert tradicionalment per aquestes carenes nord-orientals, a través del coll de Comiols i pel Pas Nou.
Per la banda de ponent, el curs de la Noguera Pallaresa representa la frontera administrativa, però aquest riu actua i ha actuat més aviat com a nexe d’unió entre les poblacions situades a l’una o l’altra riba que no pas com a separació humana. La construcció dels pantans de Canelles i de Santa Anna durant la dècada de 1950 imposà el paper de la Noguera Ribagorçana com a frontera amb les terres veïnes de la Ribagorça, ja sota administració aragonesa. Cap al S, i a partir del canal de Pinyana, el relleu s’eixampla i la Noguera Ribagorçana ja no té una funció tan fronterera; poblacions com Ivars de Noguera mantenen més vincles amb els pobles segrianencs que no pas amb els de la mateixa comarca.
A llevant de l’aiguabarreig de la Noguera Ribagorçana i el Segre, els límits comarcals amb les comarques veïnes del Pla d’Urgell, pel S, i de l’Urgell, més a l’E, no tenen altres fites que les que han servit històricament per a limitar els termes municipals respectius. Gran part dels municipis noguerencs d’aquesta banda se situa físicament dins el Pla d’Urgell, indret on no hi ha accidents ni rius a remarcar. Altres municipis com la Sentiu de Sió, Montgai o Preixens s’inscriuen físicament dins la Ribera de Sió. Els límits comarcals prenen aquí uns contorns sinuosos, i fins i tot apareixen dos enclavaments pertanyents a la comarca de l’Urgell, dels municipis de Castellserà i Agramunt. Per la part nord-oriental els límits administratius amb la Segarra, l’Alt Urgell i una petita part del Solsonès no tenen tampoc un topall físic.
La Noguera és una comarca molt heterogènia, de contrastos. Hi ha una clara diferenciació entre el sector muntanyenc i el sector de la plana i entre les serralades de penetració difícil i les valls dels rius travessades per carreteres i amb poblacions que són un clar punt d’atracció, com Artesa de Segre o Ponts.
Des d’un punt de vista físic i fins a cert punt humà la Noguera és dividida en dues gran unitats: l’Alta Noguera i la Baixa Noguera. La divisió entre les dues àrees segueix aproximadament el traçat de la Serra Llarga i, tot seguit, el del Segre, des de l’W fins a la part nord-occidental de la comarca. Aquesta línia, que es correspon força amb la cota dels 500 m, marca la separació entre la Noguera de relleu planer més o menys poblada i la Noguera de relleu abrupte, comunicacions difícils i població escassa.
Des d’un punt de vista de tipus més aviat històric es poden delimitar quatre sectors, que són els que hom ha seguit en la present geografia comarcal. Es pot parlar d’un sector central, el qual té com a nucli principal la ciutat històrica de Balaguer; és la Noguera més estricta, anomenada els Aspres ja a l’edat mitjana. Inclosa dins aquesta Noguera es troba una petita contrada històrica, el Marquesat, amb Camarasa, Llorenç i Cubells (el marquesat de Camarasa persistí del segle XI al XVII). Algunes poblacions riberenques de la Noguera Ribagorçana i el Segre s’han beneficiat econòmicament de l’agricultura d’horta, basada en la fructicultura, mentre que altres poblacions, com Algerri i Castelló de Farfanya, han patit la recessió característica del secà, per bé que la realització del canal d’Algerri-Balaguer els ha obert expectatives de redreçament econòmic. El segon sector és la serra de Montsec, amb la Vall d’Àger, entre el Montsec d’Ares, la serra de Montclús i ambdues Nogueres, i la Conca de Meià, entre el Montsec de Rúbies i la serra de Sant Mamet. Amb un relleu i un medi característics de la muntanya mitjana mediterrània, aquesta part de la comarca és la que presenta unes condicions més difícils per a la pràctica de l’agricultura. Una tercera unitat considerada és el Segre Mitjà, que té per centres subcomarcals la ciutat d’Artesa de Segre i la vila de Ponts, i constitueix, per la seva banda, una unitat amb un fort reconeixement històric i social. El quart sector és la Noguera Urgellesa, que comprèn municipis situats al Pla d’Urgell i alguns municipis de la Ribera de Sió: Preixens, Montgai i la Sentiu de Sió.
Els regs del canal d’Urgell han transformat la part sud-oriental de la comarca (Aspres Orientals i Noguera Urgellesa), tot afavorint les condicions d’un desenvolupament agroindustrial. Els regs situats al N de la serra d’Almenara, més concentrats territorialment sobre el Sió, han experimentat una intensificació inferior als situats al S d’aquesta serra, on s’ha eliminat pràcticament el secà i s’ha donat un major desenvolupament fructícola. El canal Segarra-Garrigues, en construcció, té el seu origen en l’embassament de Rialb. La xarxa de regadiu del canal abastarà la zona sud-oriental de la comarca.
Les divisions administratives
La comarca de la Noguera és molt heterogènia. Bé que no hi hagi coincidència amb els límits actuals de la comarca, el cert és que Balaguer ha estat d’antic l’aglutinador d’un ampli sector de territori, encara que els límits de la zona abastada hagin anat variant al llarg dels segles. Balaguer fou capital del comtat d’Urgell durant l’època medieval. Quan aquest desaparegué, i fins al decret de Nova Planta, Balaguer fou el centre de la vegueria del mateix nom. Després del decret aparegué la divisió en corregiments i l’antiga vegueria passà a integrar-se al corregiment de Lleida. Balaguer es constituí en alcaldia major i tingué un ampli territori d’influència.
La divisió administrativa en províncies, gestada durant els anys trenta del segle XIX, inclogué el territori de l’actual comarca de la Noguera dins de la província de Lleida, i el 1834, amb la creació dels partits judicials, Balaguer fou el centre d’un d’ells amb uns límits que han perdurat fins a l’actualitat i que són molt semblants als de la comarca actual.
Les dimensions actuals de la Noguera foren fixades en la divisió territorial elaborada per la Generalitat de Catalunya el 1933 i decretada el 1936. En el moment de la conformació de la comarca, aquesta era composta per 41 municipis. Durant la dècada de 1960 es van produir algunes modificacions. Així, Tragó de Noguera es va unir a Os de Balaguer, Anya i Tudela de Segre ho feren a Artesa de Segre i el Tossal fou annexat a Ponts. D’altra banda, Camarasa i Fontllonga es van unir i també ho van fer les Avellanes i Santalinya. Això va fer que al principi de la dècada de 1980 restessin 35 municipis, que el 1990 passaren als 30 actuals.
Els signes de les divisions històriques més antigues es troben en els límits episcopals, que recorden en bona part els límits comtals. La majoria de parròquies de la Noguera, ja des de la reconquesta, feta a redòs del comtat d’Urgell (menys Camarasa i Cubells, que eren del comtat de Barcelona), han pertangut al bisbat d’Urgell. Algunes, però, tot i haver format part d’aquell antic comtat, pel fet de pertànyer a monestirs amb jurisdicció pròpia, no foren adscrites al bisbat d’Urgell fins el 1874 (en virtut del concordat del 1851) per una butlla de Pius IX. Són les parròquies que pertanyien al priorat de Meià i d’altres que eren dels hospitalers. A més, el 1956 fou atribuït al bisbat d’Urgell l’enclavament d’Artesa de Segre, fins aleshores del bisbat de Lleida. Així, en l’actualitat, pertanyen a la diòcesi d’Urgell tots els municipis de la comarca menys els d’Àger, Os de Balaguer, Castelló de Farfanya, Algerri, Ivars de Noguera i Torrelameu, que són del bisbat de Lleida.
L’origen del topònim
El topònim de Noguera apareix precisament amb la creació de les comarques com a unitats administratives. Aquest topònim fou recollit en la proposta de delimitació comarcal de la Ponència de la Divisió Territorial del 1933 i fou instaurat en el moment que les comarques adquiriren vigència legal, el 1936. El topònim fou recollit per la Generalitat l’any 1987, moment en què es reinstauraren administrativament les comarques.
Buscar un nom amb una certa tradició històrica per a la comarca definida entorn a Balaguer no era fàcil. Des d’una perspectiva més historicista alguns s’haurien definit més aviat pels Aspres de Balaguer, que apareix ja abans de la conquesta cristiana, durant la mateixa i posteriorment. El nom és esmentat en els documents d’època amb els noms Mons d’Aspres i els Aspres, ben indicadors d’unes terres dures de treballar, en muntanyes trencades, valls profundes i alts roquissers. Aquest nom fou viu fins al segle XVII, apareix com a topònim equivalent als altres topònims comarcals en la cartografia dels segles XVII i XVIII i és anotat així en la Geografia de Catalunya del jesuïta Pere Gil. En aquesta geografia apareix ja Balaguer com a cap de comarca i Montgai al límit d’aquesta, entre Butsènit i Bellcaire. Però el topònim Aspres no deixa de ser un topònim referit només a una part del territori de la comarca actual, l’àrea de relleu trencat i terres primes que va des del N de Balaguer a la Vall d’Àger.
El topònim Noguera referit a un àmbit més o menys comarcal té també alguna citació històrica. Pere Gil assenyala un sector amb el nom de la Noguera, el que va des dels congosts d’Escales, Areny i Montanyana vers la comarca de Lleida, tot seguint la Noguera Ribagorçana a l’una i l’altra banda del riu. Aquesta zona, en el Cartulari de Roda, apareix amb el nom de Noguerola, tal vegada perquè la Noguera Ribagorçana té un cabal inferior al de la Noguera Pallaresa. Altrament, el topònim Noguera completa el nom d’algunes poblacions riberenques de la Noguera Ribagorçana: Ivars de Noguera, Tragó de Noguera, etc.
Tot i amb això, en els moments immediats a la promulgació de la Llei d’Organització Comarcal aparegué un cert moviment favorable al canvi de nom de la comarca. El nom del comtat d’Urgell, proposat des de les instàncies del mateix Consell Comarcal, recorda els millors moments de capitalitat de Balaguer. L’esplendor medieval de Balaguer, viscuda en el moment que els comtes d’Urgell residien en el Castell Formós i posada en perill pel compromís de Casp i la derrota de Jaume II el Dissortat, roman en la memòria de la ciutat.
El marc físic
El relleu
Des del punt de vista de la seva estructura i constitució, la comarca pot dividir-se en dos grans sectors: l’Alta Noguera i la Baixa Noguera, que marquen el contrast entre la muntanya i el pla. L’Alta Noguera, encimbellada i comunicada per estrets congosts, comença a la carena de la serra de Montsec i acaba en la línia teòrica formada per la Serra Llarga i el Segre.
La serra de Montsec, que és la més important de les Serres Prepirinenques Exteriors, constitueix l’accident i la referència física més important de la comarca, amb el cim més alt (Mirapallars, 1 684 m, al Montsec de Rúbies). La serra de Montsec és una barrera formada per esquerps roquissars calcaris, travessada per les dues Nogueres pels esvorancs de l’estret de Mont-rebei en la Ribagorçana i pel pas dels Terradets en la Pallaresa, aquest darrer aprofitat pel pas del ferrocarril i de la carretera que uneixen aquesta comarca amb la del Pallars Jussà. Aquests congostos divideixen el Montsec en tres parts: el Montsec de Rúbies, damunt la vall de Meià, el Montsec d’Ares, damunt la vall d’Àger, i el Montsec de l’Estall, ja en terres administrativament aragoneses.
A peu de l’escarpament de la serra de Montsec, amb alguns sectors de materials margosos i argilencs, s’estén la depressió de les valls d’Àger i de Meià, formades per materials margosos i amb gresos eocènics que tenen una alineació d’E a W, amb una inclinació uniforme vers l’escarpament de la falla. Aquestes valls, especialment la d’Àger, són les més ben conreades i poblades de l’Alta Noguera, especialment en les èpoques històriques, i això gràcies a les facilitats per als conreus, el bon clima i la relativa abundància d’aigua. Entre el solc d’aquestes valls i les planes de la Depressió Central que caracteritza la Baixa Noguera, hi ha un seguit de plecs formats per calcàries mesozoiques (juràssiques i cretàcies), sovint fallats o esventrats per l’erosió. Els plecs muntanyencs disminueixen progressivament d’altitud; de N a S es troben la serra de Sant Mamet (1 374 m) i la serra de Montclús (1 037 m), i, més al S, les alineacions de la Serra Carbonera (787 m), la de Mont-roig (951 m) i d’Os (913 m) o les més meridionals de Llorenç de Montgai (621 m) i de Sant Salvador (545 m). Encara, més avall d’aquestes, es troba la línia anticlinal formada sobre materials geològics característics de la Depressió Central, que es correspon amb la Serra Llarga (450 m) i la serra d’Almenara (374 m), amb una forta presència de guixos. La naturalesa del rocam i la configuració de petits sectors amb fondalades poc aptes per a la vegetació fan que aquest sector de la Noguera nord-occidental tingui uns recursos migrats i una població escassa.
Diferent de l’Alta Noguera, per bé que amb relleu també força trencat, és el del sector NE de la comarca, amb altituds menors que van dels 1 000 m als 500 m. Aquesta part de la comarca presenta la configuració geològica característica de la Depressió Central, amb estrats horitzontals alternant margues i conglomerats. És la part alta del Segre Mitjà, el qual entra en contacte per la part més NE amb la morfologia i els materials característics del Solsonès. En conjunt, el Segre Mitjà es presenta com un sector d’altiplans entallats per l’erosió del Segre i dels seus afluents, amb valls relativament amples, on hi ha una gran diversitat de conreus que van des de les faixes hortícoles properes al riu fins a notables extensions de terra campa, oliveres i fins i tot vinya. L’extrem N d’aquest sector és ocupat pel gran terme de la baronia de Rialb, amb altituds compreses entre els 1 000 m i els 400 m, als indrets de la Serra i Gualter.
La Baixa Noguera es caracteritza pel caràcter planer, que forma part de la Depressió Central. El contacte entre la muntanya i la plana és en general brusc i sobtat; el forma una gran falla que fa que després dels congosts de Camarasa i Pinyana segueixin planes tabulars, entallades per amplíssimes valls de fons pla de terrenys terciaris. Vers l’extrem W es destaca la Serra Llarga, amb un lleuger redreçament dels estrats oligocènics, que continuen vers Tamarit de Llitera. En el sector E el pas de la muntanya a la plana és físicament més progressiu i geològicament resulta molt poc remarcable. Una primera manifestació de la plana, la Ribera de Sió, dóna pas, traspassada la serra d’Almenara, a la plana d’Urgell. Per contraposició, el sector occidental de la Baixa Noguera prolonga i recorda el Segrià, per bé que la manca de regadiu li dóna un aspecte ben diferent. És un sector que rep un notable impuls de la ciutat de Balaguer, la capital, al llindar del Pla d’Urgell, del Segrià i de les terres altes, de les quals és punt de penetració.
Les aigües
La Noguera, especialment pel que fa al sector SW, ha estat anomenada la Mesopotàmia catalana, perquè es troba entre el Segre i les dues Nogueres, la Pallaresa, unida ja al Segre, entre Alòs de Balaguer i Camarasa, i la Ribagorçana. El nom de la comarca és ja un hidrònim, molt corrent en la toponímia medieval, en la qual els noms noguera i noguerola equivalen a un nom genèric de ’corrent d’aigua’.
Tres són els grans rius de la comarca: el Segre i les dues Nogueres, la Pallaresa i la Ribagorçana. Els cabals d’aquests rius creixen molt discretament per les aportacions rebudes dins de la comarca per diversos afluents, molts dels quals durant els mesos d’estiu acostumen a estar gairebé secs.
El Segre travessa la comarca de NE a SW. A l’aforament de Ponts, el Segre vehicula 34,1 m3⁄s, amb un guany de 2,02 des d’Oliana (Alt Urgell), difícilment explicable només per l’aportació dels afluents. Cal suposar que hi intervé la regulació subterrània. La conca de recepció ja és en aquest sector de 3 320 km2, amb el cabal relatiu de 10,27; l’escorriment ha estat avaluat en un 37%. Comparant aquests indicadors amb els de la Seu d’Urgell, es veu una minva gradual (Organyà, Oliana, Ponts), tant de cabal com d’escorriment, fins al punt que el Segre, que, en rebre la Valira a la Seu, ja sembla un altre riu, en arribar a Ponts recobra, gairebé matemàticament, les característiques anteriors. Cal esmentar que el riu, poc abans d’arribar a Ponts, quedà regularitzat pel pantà de Rialb, que depèn de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Ja el 1983 el consell de ministres deixà aprovat l’expedient d’expropiació dels terrenys; el projecte suscità una viva oposició popular. Aquest embassament afecta les comarques de l’Alt Urgell (municipis de Peramola, Oliana i Bassella), i de la Noguera (Tiurana i la Baronia de Rialb). Fou iniciat el 1992 i tancà les seves comportes el 1999, tot i que no fou fins el 2000 que s’inaugurà oficialment. La seva capacitat és d’uns 402 hm3 i en la seva màxima extensió cobreix unes 1 505 ha. La seva construcció comportà negar una extensió considerable de terres de conreu, alguns monuments i algunes poblacions, com Tiurana, que fou construït de nou en un espai proper.
Desguassen al Segre per la dreta, entre altres afluents, el Rialb, el Riu Boix, la Noguera Pallaresa (aigua avall del pantà de Camarasa; les aigües barrejades d’ambdós s’encalmen tot seguit en el pantà de Llorenç de Montgai), el riu de Farfanya. i la Noguera Ribagorçana (tot just sortint de la comarca). La Noguera Ribagorçana fa de límit ponentí, en trets generals, de la comarca de la Noguera i la separa de la Llitera i de la Ribagorça. Dintre el seu recorregut pel límit comarcal s’embassa en els dos pantans de Canelles i de Santa Anna. Per l’esquerra els principals afluents del Segre a la comarca són el Llobregós i el Sió.
També són importants els mantells freàtics, que constitueixen un sistema regulador important dels recursos hídrics. L’Alta Noguera, formada per materials mesozoics amb una forta presència de roca calcària, és un lloc on es donen grans reserves d’aigües subàlvies. Dintre la comarca s’originen els canals d’Urgell i de Sió, que directament i a través de sèquies secundàries reguen un sector de la Baixa Noguera i les comarques veïnes del Segrià, l’Urgell, el Pla d’Urgell i les Garrigues.
L’any 1999 s’inaugurà el primer tram del canal d’Algerri-Balaguer, que pren les aigües de la Noguera Ribagorçana. Respecte el vell projecte del canal Segarra-Garrigues, l’any 2003 s’emprengueren les obres. El canal, que té el seu origen en el pantà de Rialb, afecta uns 80 municipis de les comarques de la Noguera, la Segarra, l’Urgell, les Garrigues, el Segrià i el Pla d’Urgell, amb una zona de regadiu de més de 71 000 ha.
El clima
Les terres meridionals de la Noguera constitueixen l’extrem N de la gran plana del Segre i climàticament no són gaire diferents del Segrià. Hi predomina el mateix clima mediterrani continental de tendència àrida, una mica menys eixut per la proximitat de les muntanyes, que sempre actuen com a centres de condensació del vapor d’aigua. A la meitat N de la comarca, que correspon als primers contraforts dels Pirineus, i que és limitada per la barrera de la serra de Montsec, es mantenen unes condicions climatològiques semblants, però de manera progressiva el clima passa a ser més muntanyenc, és a dir, més fred a l’hivern i no tan eixut a l’estiu.
Les dades climàtiques de Balaguer (240 m) poden ser considerades significatives per a la plana meridional. L’hivern és relativament dur i llarg: el mes de gener la temperatura mitjana és de 4,2°C, i les mínimes baixen habitualment per sota els 0°C. Només tres mesos, novembre, desembre i febrer, tenen temperatures mitjanes compreses entre els 5°C i els 10°C. D’altra banda, l’estiu és llarg i xardorós: entre juny i setembre la temperatura mitjana supera els 20°C.
Un fenomen característic de la part baixa de la comarca són les boires hivernals, resultat de la inversió tèrmica que es manifesta a les planes del Segre i de l’Ebre mitjà. L’aire fred, més dens, s’hi estanca a l’hivern, en dies encalmats, de manera que com més avall, més fred fa; pocs metres de diferència d’altitud poden determinar ja diferències de temperatura sensibles. Aquesta inversió de les temperatures explica també per què la boira hivernal, resultant del refredament de l’aire, es manté temps i temps a la baixa plana, mentre que a muntanya fa sol.
A Ponts (360 m), vila endinsada ja en la zona muntanyosa septentrional, les temperatures hivernals són, d’acord amb les dades existents, més baixes. Desembre i gener tenen una mitjana de 2,7°C. Les temperatures mitjanes inferiors als 10°C es donen al novembre (7°C) i a l’abril (8,6°C). Només els mesos de juliol i d’agost tenen una temperatura mitjana superior als 20°C.
La vegetació ensenya que a la solana de la serra de Montsec les temperatures es deuen elevar molt al migdia, però que a la nit deuen baixar fortament, com correspon a la situació geogràfica de la muntanya dins una àrea molt continental. Hi ha, però, alguns racons especialment arrecerats, protegits per les grans cingleres que els defensen contra els vents del N, on es fan algunes espècies indicadores de condicions locals més aviat temperades.
Les precipitacions són escasses a tota la comarca, però a la part septentrional, muntanyosa, no ho són tant com a la plana. Així, a Balaguer, la precipitació mitjana anual supera poc els 400 mm i l’aigua que cau durant els tres mesos de l’estiu (juny, juliol i agost) suma aproximadament 100 mm. A Ponts la precipitació ja és més alta, al voltant dels 577 mm anuals i 128 mm estivals.
Malgrat la manca de dades de les precipitacions a muntanya, cal pensar, que la muralla contínua de la serra de Montsec, que constitueix un obstacle que els vents d’origen mediterrani només poden ultrapassar amb un moviment ascensional important, ha de rebre precipitacions una mica més altes. Així, diverses observacions indiquen que la serra de Montsec actua com a centre de condensació, a l’estiu s’hi formen tempestes, hi ha rosades nocturnes fins a l’entrada del període estival i a l’hivern les nevades no hi són pas rares per damunt els 1 000 m, bé que la neu no sol cobrir la solana més de 3 o 4 dies seguits.
La vegetació i els sòls
Si l’home no hagués transformat el paisatge, cal suposar que la Noguera seria sobretot terra d’alzinars secs i pobres de carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia).
De la mateixa manera, els sòls naturals es correspondrien generalment a tipus poc evolucionats, caracteritzats com a xero-rendzines, amb un horitzó humífer profund únic amb complex d’ions càlcic i activitat biològica notable. Més cap al N de la comarca, la presència d’una humitat més elevada afavoreix l’aparició d’algunes terres brunes. Però en molts indrets rocallosos de la Noguera septentrional apareixen també terrers denudats, o de sòls molt poc evolucionats.
A la plana es conserva tot just alguna clapa de carrascars pobres, amb molt poc sotabosc, els quals, en estat natural alternarien, als indrets més secs i assolellats, amb bosquines de garric (Quercus coccifera) i arçot (Rhammus lycioides) i amb brolles i erms estèpics. El matollar de ruac (Ononis tridentata) i trincola (Gypsophila hispanica) és molt característic de les terres amb guixos. En aquestes terres baixes, hom troba camps de conreu, matollers nitròfils de siscall (Salsola vermiculata) i botja pudenta (Artemisia herba-alba).
Més a prop dels Pirineus, en augmentar l’altitud, el paisatge canvia ràpidament. Els claps de carrascar es fan més abundants i els erms i els siscallars estèpics cedeixen el lloc a un paisatge mediterrani de garrigues i de brolles calcícoles. La màxima variació de la vegetació pot ser observada a la serra de Montsec, estudiada en l’aspecte botànic per Pius Font i Quer, per l’alemany Gerhard Kretschmer, per Josep Maria Camarasa i, especialment, els darrers temps, per Àngel Romo. Segons els estudis d’aquest darrer, el bosc principal del vessant S de la serra de Montsec és una forma particular del carrascar, en la qual són freqüents alguns vegetals muntanyencs que no baixen a les planes inferiors: en primer terme el boix (Buxus sempervirens), arbust de fulla petita i coriàcia que, com l’alzina, es conserva verda tot l’any; també hi són freqüents l’arbust de fullatge caduc anomenat noguerola (Pistacia terebinthus) i el lligabosc etrusc (Lonicera etrusca), liana enfiladissa que també perd la fulla a l’hivern, entre d’altres.
En alguns racons molt arrecerats on no arriba a l’hivern l’aire fred de la plana ni el vent del N, hi ha petits claps d’alzinar amb marfull (Viburnum tinus), arítjol (Smilax aspera), lligabosc mediterrani (Lonicera implexa), que recorden la vegetació de les terres properes a la mar. En molts indrets, ja sia perquè el sòl és poc profund i pedregós, ja sia perquè l’home ha destruït el bosc primitiu, la muntanya és coberta de garriga o de brolla calcícola.
A la serra de Montsec, per damunt de 1 000- 1 200 m, la vegetació principal en l’actualitat és la boixeda amb savina (Juniperus phoenicea). Hi és molt abundant també la boixerola (Arctostaphilos uva-ursi), que fa denses catifes de fullatge verd tot l’any. Allà on el sòl és profund, els matollars de boix i boixerola deuen correspondre a antigues rouredes destruïdes. A les clarianes de la boixeda actual hi ha principalment pastures de jonça (Aphyllanthion) amb espígol pirinenc (Lavandula angustifolia ssp. pirenaica). Les carenes superiors, exposades a la violència dels vents i de les tempestes, tenen una vegetació especial; destaquen especialment els coixinets espinosos de la papilionàcia Erinacea anthyllis, de flor blava, que popularment rep el nom d’eriçó (també el nom científic de gènere), perquè té un aspecte que recorda el d’aquesta bestiola.
En una muntanya tan encinglerada com és la serra de Montsec, la vegetació de les roques és especialment important. A la part baixa hi ha comunitats rupícoles amb te de roca (Jasonia glutinosa), substituïdes més amunt per l’associació de corona de rei (Saxifraga longifolia) i orella d’ós (Ramonda myconii), magnífic ornament dels cingles calcaris. La vigorosa gramínia que rep el nom d’acnàter (Stipa calamagrostis), planta dels Alps i dels Pirineus, es presenta abundant a les tarteres.
El quadre de la vegetació de la Noguera no seria complet sense un esment de la vegetació de ribera, on omedes, alberedes i salzedes, amb llurs comunitats de degradació (bardisses, jonqueres, etc.), ocupen superfícies considerables.
Tant en l’aspecte biològic (vegetació, fauna), on conviuen espècies típicament mediterrànies amb les de caràcter submediterrani i fins i tot, de forma molt localitzada, amb l’eurosiberià, com geològic i paisatgístic, la serra de Montsec constitueix un conjunt de notable interès i singularitat dins de Catalunya, que afecta les comarques de la Noguera i del Pallars Jussà. És per aquesta raó que ha estat inclòs en el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN). A la comarca, un altre espai d’interès natural és el sector de l’aiguabarreig del Segre amb la Noguera Pallaresa, on destaca la diversitat dels elements faunístics, especialment d’aus, degut a la presència de biòtops diversos. També són inclosos dins el PEIN, l’Aiguabarreig Segre-Noguera Ribagorçana, la serra Llarga i la serra de Bellmunt.
Les subcomarques
Els Aspres de Balaguer o la Noguera Estricta
Al SW de la comarca, l’anomenada Noguera estricta comprèn els municipis situats entre el Segre i les dues Nogueres, la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana. A Grosso modo són les terres que s’estenen a partir del muntanyam (serres dels Aspres, de Millà i de Sant Mamet) que les separa de les valls clarament definides a migdia de la serra de Montsec (la vall d’Àger i la conca de Meià). Aquesta part de la Noguera, per tal com és situada entre rius, ha estat anomenada a vegades la Mesopotàmia catalana. Tanmateix, generalment són terres aspres i d’ací la propietat de la denominació que també els ha estat donada des d’antic. Els Aspres de Balaguer davallen des dels terrenys trencats de tramuntana fins als altiplans i els plans de vora el Segre, a l’altra banda del qual s’estén l’anomenat, pròpiament, Pla d’Urgell. Drena la part central dels Aspres de Balaguer el riu de Farfanya, que desguassa al Segre aigua avall de Balaguer.
Hom inclou en aquesta subcomarca els municipis d’Os de Balaguer, Camarasa, Cubells, Castelló de Farfanya, Balaguer i Menàrguens. Els municipis que es troben més a ponent d’aquesta part de la Noguera podrien ser inclosos, encara, en una altra agrupació, en una altra subcomarca, l’eix definidor de la qual seria la Noguera Ribagorçana. Si bé és cert que aquests municipis tenen unes característiques comunes que els diferencien en part dels de la resta de la Noguera estricta o dels Aspres, tant històricament i geogràficament com pel que fa a vies de comunicació depenen en una bona part dels mateixos accidents orogràfics i de les mateixes condicions climàtiques i econòmiques. Aquests municipis són els d’Albesa, Algerri, Torrelameu i Ivars de Noguera. L’antic municipi de Tragó de Noguera (desaparegut com a entitat administrativa el 1964 i agregat en part a Os de Balaguer i, en part, a Ivars de Noguera) també hauria format part d’aquesta, diguem-ne, subcomarca que hauríem pogut anomenar la Noguera Ribagorçana.
El Montsec
La subcomarca que hom anomena el Montsec s’estén als vessants meridionals del Montsec d’Ares, on hi ha la vall d’Àger, i del Montsec de Rúbies, on hi ha la conca de Meià, separades ambdues depressions tectòniques pel curs de la Noguera Pallaresa i limitades a migdia, respectivament, per les serres de Millà i de Montclús i de Sant Mamet. Aquells relleus muntanyosos, farcits de castells, separen la vall d’Àger de la Depressió Central Catalana per una línia de dislocació que posa en relació les roques calcàries de la serra de Montsec i les margues eocèniques del fons de la vall. Aquesta és limitada a ponent per la Noguera Ribagorçana i a llevant per la Noguera Pallaresa, a l’esquerra de la qual, i separada pel coll de Peralba o d’Orenga, la vall de Meià és com una continuació de la vall d’Àger, geomorfològicament. La Noguera Ribagorçana travessa el massís de Montsec pels estrets congostos de Mont-rebei, Corçà, Fet, Blancafort i Tragó i la Noguera Pallaresa, pels dels Terradets i de Camarasa, emplenats avui per pantans d’aprofitament hidroelèctric.
La vall d’Àger i la conca de Meià constitueixen per les seves característiques climàtiques un enclavament d’agricultura mediterrània entre terres predominantment ramaderes. Hi ha rodals de roures i alzines i a les pastures de les zones més altes ha disminuït en importància la transhumància estival d’abans, en particular la del bestiar de llana. Resten, però, encara les antigues carrerades. Durant molts segles, per la vall es realitzà la transhumància vers el Pallars i la Vall d’Aran. Àger, quan el clima ho permetia, rebia els ramats pirinencs, especialment de la Ribera de Cardós, com a compensació de les pastures d’estiu. Fins a la construcció del pantà de Canelles (1959), al NW, damunt la Noguera Ribagorçana, s’explotà un jaciment lignític, avui colgat per les aigües.
En aquesta subcomarca noguerenca que hem anomenat el Montsec englobarem els municipis d’Àger, les Avellanes i Santalinya, Vilanova de Meià i Alòs de Balaguer. De fet, hi pertany també, geogràficament i històricament, l’antic municipi de Fontllonga, incorporat al de Camarasa.
La Noguera Urgellesa
La Noguera Urgellesa és la part de la comarca que pertany a la Depressió Central a llevant del Segre, que en constitueix el límit occidental. Aquesta part de la Noguera participa de les mateixes característiques del Pla d’Urgell (conegut a l’edat mitjana, encara que amb una extensió molt més reduïda com a pla de Mascançà) i d’alguns municipis propers de les Garrigues. Són terres molt planes, de paisatges horitzontals, regades per distintes sèquies del canal d’Urgell, per la qual cosa, en general, les terres de conreu són força riques i d’una gran productivitat. El paisatge urgellès ha canviat molt des que és regat pel canal d’Urgell, cosa que ha permès la proliferació de les terres de regadiu. Abans de la seva construcció, era una terra deserta, dedicada fonamentalment al pasturatge.
Els municipis que pertanyen a aquesta Noguera Urgellesa són Bellcaire d’Urgell, Bellmunt d’Urgell, Penelles, Vallfogona, Térmens i alguns municipis de la Ribera del Sió (Preixens, Montgai i la Sentiu de Sió). El mercat principal dels municipis urgellesos és Balaguer, encara que alguns tenen com a mercat secundari Tàrrega o Mollerussa.
Els municipis de la Noguera Urgellesa pertanyen, des del 1835, al partit judicial de Balaguer, per la qual cosa en la Divisió Territorial de Catalunya, del 1936, foren inclosos en la comarca de la Noguera, tot i pertànyer morfològicament a les terres del sector del Pla d’Urgell. Aquesta divisió comprenia, a més dels municipis ja esmentats, els de Bellvís, Linyola i el Poal els quals, per la llei 5⁄1988, van passar a formar part de la nova comarca del Pla d’Urgell. Malgrat aquest canvi d’adscripció comarcal, els tres municipis continuen pertanyent al partit judicial de Balaguer.
El Segre Mitjà
La subcomarca del Segre Mitjà comprèn el sector de la vall del Segre, que drena la Depressió Central, entre les terres de la Clua (Bassella, a l’Alt Urgell), que limiten amb les del terme de Tiurana, i el congost d’Alòs, on el Segre es torna a encaixar en els Pre-pirineus. A tramuntana, el Segre Mitjà és definit per la serra de Comiols, al límit amb el Pallars Jussà, als municipis de la Baronia de Rialb i Artesa de Segre, mentre que a migdia, el límit amb la comarca de l’Urgell és la Ribera de Sió, amb la qual confronten els municipis de Foradada, Tudela de Segre i Oliola, com també, una mica més al N, els de Cabanabona i Vilanova de l’Aguda, al límit amb la Segarra. El terme de Ponts és comprès en la zona central.
El Segre és la unitat morfològica que caracteritza aquesta subcomarca. Diversos torrents i barrancades que provenen de la serra de Comiols hi desguassen per la dreta; el més important és el Rialb, eix vertebrador del municipi de la Baronia de Rialb. Aigua avall i prop de la desembocadura del Rialb amb el Segre, al límit dels termes de la Baronia de Rialb i de Tiurana, es construí la resclosa de l’embassament de Rialb, que va tancar les seves comportes el 1999. Per l’esquerra, el riu més important que desemboca al Segre és el Llobregós, que ho fa dins el municipi de Ponts. És en el terme de Ponts, al sector del Tossal, que el canal d’Urgell pren l’aigua del Segre, dins un profund meandre del riu, sota el tossal de Gualter (648 m). Més a ponent, encara dins el Segre Mitjà, les serres de Marcovau i de Montclar són perforades pel canal d’Urgell, que torna a eixir a la superfície ja al Pla d’Urgell, dins el municipi de Preixens.
El relleu del Segre Mitjà és força accidentat, però més baix i més obert que el del Montsec, a causa del contrast entre els materials argilosos de la vall i els gresos i conglomerats o les margues de les vores. Les altituds oscil·len entre els 400 i els 800 m, excepte a la vall del riu, que són inferiors. És aquí on es troben les dues poblacions importants de la subcomarca, les viles d’Artesa de Segre i Ponts.
Les comunicacions
Les comunicacions de la comarca tenen a Balaguer el punt principal d’encreuament. Una de les vies principals és la carretera C-13 de Lleida a Esterri d’Àneu (eix del Pallars), que fins a Balaguer segueix el traçat de l’antiga comarcal C-1313 (de Lleida a la Seu d’Urgell), i a partir de Balaguer segueix el de l’antiga comarcal C-147 i és anomenada carretera del Doll (segueix la Noguera Pallaresa per Camarasa, Fontllonga, Sant Oïsme i Tremp). Antigament, la carretera de Lleida al Pallars, per Balaguer, passava per Àger; abans d’arribar-hi, al coll d’Àger (920 m), hi ha vestigis d’una calçada romana prop de la carretera. Aquesta carretera cap a Àger és ara denominada C-12, d’Amposta a Àger (Eix Occidental), i s’uneix amb la C-13 a l’entrada del pas dels Terradets, pas que travessa la serra de Montsec (el camí antic escalava el Montsec pel coll d’Ares, de 1 497 m). La carretera C-26, d’Alfarràs a Olot (eix Prepirinenc), entronca a Alfarràs amb la d’Osca a Binèfar i amb la N-230 de Lleida a Viella, segueix el traçat de l’antiga comarcal C-148 fins a Balaguer, i després fins a Artesa de Segre, població aquesta darrera on enllaça amb la C-14 de Salou a la Seu d’Urgell (eix Tarragona-Andorra, que segueix també part de l’antiga comarcal C-1313). La C-26 té connexió a més amb la C-12, la C-13 i la C-53 pels volts de Balaguer. La C-53, de Balaguer aVilagrassa (on enllaça amb l’autovia A-2 de Barcelona a Lleida), segueix l’antiga comarcal C-148; és una carretera molt turística i constitueix la via principal per anar a la Vall d’Aran i a les estacions d’esquí del sector occidental dels Pirineus.
D’aquestes vies principals deriven tota la resta de carreteres secundàries, com la que va de Balaguer a Agramunt, o la de Balaguer a Santalinya, la d’Artesa vers el coll de Comiols, de la qual es deriva la de Vilanova de Meià, la de Tremp a Ponts pel coll de Comiols i fins a Jorba, per la vall del Llobregós, etc.
La comarca és creuada de S a N per la línia de Lleida a la Pobla de Segur, concebuda com a tren transpirinenc de Lleida a Sant Gironç. El 1928 es va inaugurar el primer tram de Lleida a Balaguer, continuat després fins a Tremp i la Pobla de Segur, remuntant el Segre i la Noguera Pallaresa, vora la qual surt de la comarca pel pas dels Terradets. Anteriorment a aquesta línia n’hi hagué una altra de via estreta: el ferrocarril que unia Mollerussa amb Balaguer, i que disposava d’un ramal d’enllaç a Menàrguens per al servei de la sucrera de Menàrguens. Es va inaugurar el 1905 i es va clausurar el 1951, quan havia perdut ja una de les finalitats que n’impulsaren la construcció, ja que la Sucrera de Menàrguens s’havia traslladat a Montsó.
La població
Pel que fa al poblament, hom distingeix dues zones dins de la comarca. La banda S i, principalment, el sector SW, on hi ha un clar domini del poblament concentrat en nuclis compactes, i l’Alta Noguera i el Segre Mitjà, on es troba un tipus de poblament disseminat i la proliferació de petits nuclis de poblament agrupat dins d’un mateix municipi. En general, el sector de poblament disseminat o de petits nuclis dependents del cap municipal s’ha anat reduint progressivament al llarg dels anys; la població que habitava aquests sectors s’ha vist atreta pel cap municipal, pel cap comarcal, per centres econòmics o de serveis com Artesa de Segre o Ponts, o bé simplement ha emigrat fora de la comarca.
És impossible d’establir per a cada localitat de la Noguera els fogatjaments o els censos per caps de casa fins al darrer quart del segle XIV, per tal com moltes poblacions de la comarca pertanyien a les cases taxades del comtat d’Urgell i del marquesat de Camarasa i, sobretot, perquè aquestes cases taxades tenien moltes localitats fora de la comarca; en concret a l’Urgell i la Segarra, el comtat d’Urgell, i al Pallars, el marquesat de Camarasa. D’altra banda, Vilanova de l’Aguda era inclosa en la taxa de la casa de Cardona, i Térmens, Torrelameu i part de Montgai pertanyien a la taxa de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. En resum, per a tota la comarca figuraven només detalladament 376 focs en el fogatjament de 1365-70, ja que, a més dels focs inclosos en els recomptes generals anteriors, hi mancaven també els de les Avellanes i Vilanova, que eren propietat de l’abat canonical premonstratenc de Bellpuig de les Avellanes, Gualter, que era del prior benedictí de Santa Maria de Gualter, Bellcaire i Butsènit, de l’abat de Poblet, Santa Maria de Meià, propietat del prior benedictí de Meià, Tragó de Noguera, que era de l’abadessa cistercenca de Vallverd, Artesa de Segre i Foradada, propietat dels hereus de F. Roma i no es detallen, i també Tudela de Segre, que era de P. d’Olmar. En el segon fogatjament, dels volts del 1378, figuraven ja per menut molts més pobles, amb un total de 1 755 focs. El 1553 hi havien 2 475 focs, xifra que indicava un llarg estancament de la població comarcal durant els segles XIV, XV i XVI, que va continuar fins avançat el segle XVIII.
Al llarg del segle XVIII la comarca de la Noguera va experimentar el creixement que es va donar en tot el país. En el cens de Floridablanca (1787) figuraven 17 484 h; només tres termes o poblacions passaven dels 1 000 h, Balaguer, que en tenia 3 802 (1 620 h el 1718); Castelló de Farfanya, amb 1 260 (només 426 el 1718), i Cubells, amb 1 267 (només 350 el 1718). Els altres termes més poblats eren Albesa, amb 866 h; Camarasa, amb 887 h; Àger, amb 951 h, i Vilanova de Meià, amb 696 h. Aquest creixement va anar acompanyat d’una important expansió agrícola, manifesta en les noves plantacions d’oliveres i de vinya, i d’una forta empenta constructiva, que va marcar definitivament el traçat d’algunes poblacions. L’empenta demogràfica del segle XVIII es va deturar; la població es va mantenir estancada fins a l’inici del segle següent, i tingué un clar retrocés en l’època de les primeres guerres civils del segle XIX, que feren baixar el nombre d’habitants a 15 632 el 1842. Ben aviat, però, es va superar la davallada de l’inici del segle XIX i el 1857 ja hi havia 46 103 h i 48 028 el 1860. El darrer terç del segle XIX es donà un petit retrocés (42 834 h el 1887 i 42 130 el 1900), però aquest fou molt més temperat que en altres indrets del Principat, gràcies a l’augment d’alguns pobles dels nous sectors del regadiu.
Al començament del segle XX la població comarcal s’estancà, i l’any 1920 pujava als 43 451 h, encara que el 1936 havia tornat a baixar (41 503 h). L’estudi detallat del territori mostrava, en tot cas, una evolució molt semblant a la del final del XIX, creixien les poblacions meridionals de regadiu, mentre que baixaven les dels municipis de secà i els muntanyencs. Després de la guerra civil de 1936-39 la comarca ja no assoliria les xifres de població dels anys anteriors. Els municipis de secà continuaven amb la seva inexorable pèrdua de població, que no era contrarestada per l’augment experimentat pels municipis de regadiu. Alguns d’aquests, com els de la Ribera del Sió, entraven, al contrari, en el procés de pèrdua de població característica dels de secà. La davallada s’accentuà en el període 1960-1975, quan la comarca passà de 39 239 h a 36 332 h. Sense arribar a les taxes de despoblament de les comarques muntanyenques, la comarca s’atansà així al comportament de les comarques interiors de secà en el moment precisament en què Catalunya experimentava el creixement demogràfic més important de la seva història.
En la dècada de 1960 aparegué, d’altra banda, un fenomen nou, la concentració de la població en els principals nuclis urbans. Així, Balaguer, que havia mantingut una població força estable, la doblà pràcticament entre el 1950 i el 1975 i arribà als 12 241 h. També creixien Artesa de Segre i Ponts, per bé que les agregacions de municipis rurals i la presència de petits nuclis en aquests municipis no permetien d’apreciar-ne l’abast real del creixement. El 1986 es varen registrar 35 847 persones, que baixarem a 34 782 h el 1991 i a 34 390 el 1996. El decreixement no arribava al d’anys anteriors, però va resultar tant o més greu pel fet que en aquests moments la recessió demogràfica s’havia aturat o reduït molt a la resta de comarques de muntanya i interiors catalanes. L’evolució de la població noguerenca reflectia d’alguna manera la pèrdua de població que experimentaven els pobles de regadiu de l’horta, que fins aleshores havien quedat estalvis del procés de despoblament.
La recessió demogràfica de la Noguera durant el segle XX tingué els seus orígens, com a la resta de les comarques rurals, en l’emigració de la població agrària cap a les ciutats principals, Lleida i sobretot Barcelona, a la recerca de majors oportunitats de treball i millors condicions de vida. Aquesta emigració fou un dels factors que ha contribuït a l’envelliment de la població comarcal. Tot i l’emigració predominant cap a fora de la comarca, també s’ha donat, al llarg dels anys, una immigració des de fora que ha nodrit el creixement dels centres urbans, en particular Balaguer.
A l’inici del segle XXI, els 34 744 h del 2001 i els 37 565 h del 2005 reflectien una recuperació demogràfica.
L’economia
L’agricultura
La base econòmica tradicional de la Noguera havia estat d’antic l’agricultura. La inestabilitat constant de l’economia agrària, la manca de perspectives de futur oferta pel sector i la manca de serveis que comporta el món rural són factors que expliquen la davallada de l’agricultura en les darreres dècades del segle XX. No obstant, la pèrdua de pes de les activitats agràries no ha de fer perdre de vista, però, que l’agricultura i la ramaderia continuen essent la base de l’economia comarcal, i que agrupen un percentatge de població ocupada molt per sobre de la mitjana catalana. De les produccions agràries locals depèn una part important de la indústria de la comarca (pinso, transformats de fruita i altres), mentre que molts dels serveis estan en funció directa amb aquesta activitat o amb els ocupats en el sector agrari de base.
La presència dels conreus és molt desigual en bona part de la comarca. Mentre que a la Noguera meridional dels plans no queden pràcticament boscos ni erms, a la Noguera muntanyenca aquests representen una part fonamental del territori. Per damunt de la línia formada per la Serra Llarga i el Segre l’agricultura ha patit una clara recessió. En aquesta part de la comarca han estat abandonats molts camps de dimensions reduïdes, situats en llocs pendents o de difícil accessibilitat, que no es prestaven a la mecanització.
Pel que fa als tipus de conreus presents a la Noguera, hi ha un predomini total dels herbacis. Entre aquests els de més puixança són els cereals (ordi, blat, blat de moro), tot i que cal esmentar també el farratge i els conreus industrials, com el gira-sol. Entre els conreus llenyosos, menys inportants en extensió, destaquen els fruiters de clima temperat (pomeres, pereres, presseguers), els ametllers i les oliveres.
En bona part dels municipis de la comarca domina el conreu de secà. La problemàtica subsistència de l’arboricultura de secà (olivera, vinya, ametller) ha fet, però, que la cerealicultura sigui el principal conreu. Des del principi dels anys seixanta, l’expansió del cereal de secà ha estat, en conjunt i amb algunes fluctuacions, important i s’ha fet, sobretot, a partir de l’ordi, l’espècie més conreada. Aquesta s’adapta millor als secans comarcals que el blat, i en els darrers decennis s’ha vist beneficiat per l’augment de la demanda de cereal per al consum del bestiar. Un dels principals problemes agronòmics plantejats al secà noguerenc prové precisament de l’excessiva presència cerealícola i les dificultats per a trobar conreus alternants. Sense deixar el conreu cerealícola s’introdueixen procediments per a millorar-lo, com ara les pràctiques de colgat de la palla o el conreu de varietats de cicle curt. També s’ha assajat repetidament la introducció de llegums, com favons, cigrons o mongetes, sense gaire èxit, i s’han plantat oleaginoses com el gira-sol o la colza, que es veuen molt afectades per la secada. Les farratgeres, i en particular la trepadella, continuen essent els conreus alternatius, però només en poden créixer amb garanties d’èxit a la part més septentrional i humida de la comarca.
A la part meridional de la comarca es localitzen els conreus de regadiu. Dins la comarca destaquen inicialment els regs establerts a la terrassa al·luvial del Segre i la Noguera Ribagorçana, que han estat la base de la riquesa històrica de les poblacions riberenques. Entre aquests regs hi ha els de Tiurana (recordem que les terres agrícoles de la vall del Segre al municipi de Tiurana han estat ocupades pel pantà de Rialb), Ponts i Artesa de Segre, i sobretot els de la sèquia del Comte, la de Gerp i Sant Llorenç de Montgai, la del Cup i les d’Ivars de Noguera, Albesa i Torrelameu, a la Noguera Ribagorçana. Al costat d’aquests regadius tradicionals aparegueren el 1962 els més extensos dels canals d’Urgell, que han colonitzat a poc a poc la part SE de la comarca. El 1991 es va posar la primera pedra del canal d’Algerri-Balaguer, i el 1999 entrà en funcionament el primer tram d’aquest canal, que ha de regar unes 8 000 h de terres dels municipis d’Algerri, Albesa, Castelló de Farfanya, Menàrguens, Torrelameu i Balaguer. Per altra banda, l’inici de les obres del canal Segarra-Garrigues, que afecta diverses comarques, es produí l’any 2003, i entre els primers municipis que es poden veure afavorits pel canal a la Noguera, on hi haurà la connexió amb el pantà de Rialb, es troben Ponts i Oliola.
Al regadiu, el cereal és també el conreu principal, encara que la presència de fructícoles el converteix en un producte molt menys dinàmic que al secà. El blat de moro (o panís a la comarca), substituí durant la dècada del 1980 el blat com a cereal més conreat en el regadiu, i es presentà pràcticament com a monocultura en les hortes d’Artesa de Segre i Ponts i part dels regs del canal d’Urgell.
Tot i els rendiments, el cereal de regadiu no deixa de presentar els mateixos problemes que el de secà d’ençà de la incorporació a la Unió Europea. L’estancament dels preus i l’aplicació de les taxes de corresponsabilitat n’ha fet baixar la rendibilitat econòmica, que encara amenaça de baixar més amb la progressiva equiparació dels preus europeus als mundials. En aquest context, l’alternativa per la terra campa de regadiu s’ha trobat en el conreu d’alfals, que es beneficia de la subvenció comunitària al conreu de farratge. L’alfals, conreu quadriennal d’elevat rendiment i ben adaptat a la zona, té una llarga tradició dins els regadius urgellencs. La seva producció ha tingut, però, molts alts i baixos, segons la conjuntura del mercat, que pot esdevenir novament dolenta en el cas que se suprimís o es reduís l’ajut comunitari.
L’alternativa més clara de millora dels rendiments en el regadiu ha estat la fructicultura, que ha experimentat un desenvolupament important a partir de la dècada de 1950. Els fruiters van tenir a Balaguer una de les zones pioneres de l’horta de Lleida i el 1922 Sala Roqueta dirigia una primera explotació a la ciutat, però l’expansió fructícola no arribà fins a la dècada de 1960, començant pels municipis que toquen al Segrià. Aquests municipis més pròxims al Segrià, com Albesa, Torrelameu i també Térmens, Menàrguens i Ivars de Noguera són els que tenen una orientació més decididament fructícola, i en les seves hortes els fruiters han esdevingut pràcticament els únics conreus. A mesura que s’estenia el conreu variava també la composició de les espècies fructícoles conreades. L’expansió de la poma s’ha fet palesa a mesura que s’estenia el conreu fructícola pels regs del canal d’Urgell. La pera, varietat clàssica de les hortes del Segre i el Segrià, és la segona espècie fructícola conreada a la Noguera. Les plantacions de pera han experimentat una revifalla els darrers anys a base d’una gran diversitat de varietats. Pel que fa al préssec, l’àrea productiva més característica és la d’Ivars de Noguera, que s’empara dins la zona de producció de préssec tardà d’Alfarràs, basada en varietats de tipus autòcton, però també es dóna un conreu especialitzat de préssec cap a la part de Sant Llorenç de Montgai.
Aquesta vitalitat de l’agricultura de regadiu, i concretament de la fructicultura, no pot fer deixar de banda alguns conreus de secà que han presentat períodes clarament recessius, com l’olivera. Des del final dels anys cinquanta les dificultats de transformació del conreu i algunes gelades fortes, van fer que la superfície dedicada a l’olivera es reduís en una tercera part. D’altra banda, no es produí una modernització de les plantacions, de manera que els oliverars van tenir cada cop més una productivitat més baixa. L’oliverar, quan no va ser simplement abandonat, es substituí per l’ametller, arbre que prometia una major rendibilitat. L’entrada en la Comunitat Europea l’any 1986 provocà, però, l’ensorrament dels preus de l’ametlla i posteriorment l’arbre experimentà una tendència recessiva, amb algun període d’increment com el que es registrà cap a inicis de la dècada del 1990. Cal dir que l’olivera va incrementar la seva extensió durant aquest mateix decenni.
Finalment, no es poden deixar d’esmentar algunes produccions que tingueren la seva importància històrica o que la tenen de manera una mica marginal. El cas més singular és el de la producció de bleda-rave a la zona urgellenca al començament de la centúria, promoguda per la Sucrera de Menàrguens, que motivà la construcció del ferrocarril de via estreta de Mollerussa a Balaguer el 1905, tancat els anys cinquanta. En la mateixa àrea urgellenca tingué una certa difusió el conreu de ceba, que decaigué al final dels anys vuitanta per problemes agronòmics i la competitivitat d’altres àrees. La producció d’hortalisses, en particular enciams, es manté en canvi a l’horta de Balaguer. A les hortes del Segre Mitjà havia estat important, i d’una certa qualitat, la producció de patata i mongeta, que eren comercialitzades als Pirineus. El conreu més singular del Segre Mitjà ha estat el meló, que es fa en el secà; la manca de precipitacions, però, en malmet molts anys la collita.
La ramaderia
La cria de bestiar a la Noguera representa, quant a valor de la producció total, una quantitat equiparable o superior al de la producció agrícola. La ramaderia, inicialment percebuda com un complement de l’activitat pròpiament agrícola, ha passat a assegurar la subsistència de moltes explotacions. L’increment de la ramaderia en conjunt ha estat molt notable des de la dècada de 1960, a partir de les granges d’integració resultants de l’extensió de les fàbriques de pinsos composts. La integració representa la direcció de manera capitalista de les granges per part de les fàbriques de pinsos, que faciliten els animals, assorteixen la comanda d’aliment, donen les indicacions sanitàries i s’encarreguen de la comercialització, mentre que els ramaders aporten el treball i les instal·lacions en canvi d’una participació en els beneficis.
L’aviram i la cria de bestiar porcí són els sectors amb un major pes a la comarca. En el primer cas domina l’engreix de pollastres, que en la dècada de 1950 i 1960 es feia en petites instal·lacions complementàries de les cases de pagès, mentre que ara es fa en grans naus industrials. L’engreix de pollastres, que és un procés controlat tècnicament i econòmicament per les cases de pinsos, es troba sobretot en alguns municipis de la Noguera Urgellesa, com ara Montgai, Bellcaire d’Urgell i Vallfogona de Balaguer.
En el sector porcí, les explotacions dedicades a l’engreix són les que més han augmentat de dimensions. Aquestes tenen un pes especial en les terres de la Noguera regada pel canal d’Urgell. Les explotacions amb verres que es dediquen a la cria de mamelló es troben molt repartides per la comarca. Un nombre d’explotacions més reduït combina l’engreix amb la cria de mamelló, tancant així el cicle productiu; són les explotacions amb una major especialització ramadera i que poden respondre millor als problemes tècnics i econòmics del sector.
El sector oví constitueix el tercer sector en nombre de caps dins la ramaderia comarcal, si bé a la part de l’Alta Noguera, on hi ha pastures extenses i no hi ha gaires alternatives agràries, té una incidència especial. El boví, també destacable, té un cert pes en l’economia d’alguns municipis. Les vaques de llet tenen una certa entitat a Vallfogona de Balaguer, a Bellcaire d’Urgell i Térmens. L’engreix de bovins, també de tipus industrial, s’ha incrementat molt a la comarca i es realitza sota la forma d’integració; aquesta activitat es concentra en particular a Balaguer, Montgai i Albesa.
La cria de conills ha tendit a fer-se cada cop més en granges. Quant a la producció de mel, aquesta ha tingut un caràcter complementari, tot i l’existència d’alguns apicultors especialitzats. L’Alta Noguera és un àrea ideal per l’apicultura.
L’aprofitament del bosc i la caça
Els matollars i els pedregars ocupen una gran extensió a la comarca. Molts d’aquests terrenys forestals, sense cobertura arbòria continuada, són el resultat de l’aprofitament històric, que en molts casos ha estat abusiu i ha ocasionat pèrdues de sòl irreversibles.
En el bosc noguerenc, situat per damunt de la línia imaginària formada per la Serra Llarga i el Segre, destaca la carrasca. En segon lloc, el roure, arbre planifoli que ocupa els llocs més enlairats i humits de la comarca. L’aprofitament del bosc de roures i alzines ha tingut històricament una gran importància per a les poblacions de l’Alta Noguera. Ambdós han estat aprofitats com a llenya i per a la fabricació de carbó vegetal, i han servit també per a l’alimentació del bestiar. Tant o més important ha estat l’aprofitament medicinal de les herbes d’aquest tipus de bosc i la utilització culinària dels bolets. Els darrers trenta anys del segle XX, el valor dels alzinars i les rouredes ha decaigut notablement i aquests arbres, que necessiten un període molt llarg per a fer-se grans, han estat tallats sense miraments i substituïts per conreus, matollars o pinedes.
De les rouredes i alzinars esclarissats en subsisteix, en tot cas, un dels aprofitaments que actualment tenen major importància econòmica a l’Alta Noguera, són les tòfones. Un dels guanys més elevats que donen els boscos de la comarca, en una bona part comunals, és la subasta de les tòfones. Pel que fa a l’aprofitament de la fusta, al costat de les repoblacions de pinedes de la Noguera nord-occidental, més joves, es troben les pinedes més humides i esponeroses de la part nord-oriental.
No cal dir que l’extensa superfície forestal noguerenca constitueix un bon terreny per a la caça. Al costat de la caça major del senglar, es pot caçar el conill i la llebre. També són abundants les perdius i les guatlles.
La mineria i les fonts d’energia
L’explotació minera més important de la comarca ha estat la del carbó, lignit de baixa qualitat, de Corçà (a la Vall d’Àger), que experimentà una expansió els anys d’autarquia que seguiren l’acabament de la guerra civil de 1936-39. La construcció del pantà de Canelles negà les instal·lacions i representà l’aturada de les extraccions.
La mineria i les activitats extractives tenen una presència ben feble a la comarca. L’activitat que més s’assembla a la mineria tradicional és l’extracció de bauxites d’Alòs de Balaguer. La resta d’activitats extractives es relaciona amb els materials de construcció. La majoria de les pedreres estan dedicades a l’extracció de sorres i graves, fonamentalment a les terrasses o al llit del Segre. Pel que fa al subsector de l’energia, disposa d’una elevada potència instal·lada a la Noguera (a la Noguera Ribagorçana, a les centrals de Canelles i Santa Anna; a la Noguera Pallaresa, a la de Camarasa i al Segre entre les centrals de Llorenç, Balaguer, Térmens i Rialb I i II).
La indústria i les fonts d’energia
La indústria de la Noguera es caracteritza pel poc pes relatiu respecte a la industrialització catalana i per la concentració de la feble dinàmica industrial als nuclis més habitats de la comarca, com Balaguer, Ponts, Artesa de Segre, Vallfogona de Balaguer, Térmens, Bellcaire d’Urgell i Albesa. Aquests nuclis, sobretot Balaguer i Artesa de Segre, són els que tenen una indústria més diversificada. La resta de les poblacions tenen activitats industrials escasses i basades en el sector primari.
Fins arribat el segle XX no es pot parlar d’una indústria moderna a la comarca. Anteriorment només es trobaven molins de farina i oli força repartits pels nuclis de la comarca i estrictament vinculats a les produccions agràries locals. L’espardenyeria i l’activitat tèxtil que en algun moment aparegueren a Balaguer i Àger, respectivament, tenia un caràcter més aviat protoindustrial. Abans de l’aparició de les esgramadores a la segona meitat del segle XIX, la fibra del cànem era elaborada pels mateixos pagesos i, tot seguit, la fibra més basta servia per a elaborar sogues, cordes i espardenyes, i la més fina era enviada prop de Barcelona per elaborar-ne teixits. Al principi del segle XX, la indústria del cànem de Balaguer era encara puixant i visqué el seu moment daurat durant la Primera Guerra Mundial, per caure després en un procés de decadència. També representava un procés industrialitzador incipient la fabricació de sabó, gasosa i aiguardent o el serratge de fusta i el rastellat de cànem, esmentats al principi del segle XX a Balaguer i alguna altra població comarcal. Cal mencionar, per altra banda,les activitats del carboneig, a partir de la fusta de l’alzina i el roure, que van desaparèixer durant la dècada de 1960. S’ha anat perdent, a més, una artesania molt tradicional, la de les forques d’Alentorn, elaborades a partir de les branques de lledoner.
Les unitats industrials relativament grans que marquen l’arribada del procés industrialitzador a la comarca són la implantació al principi del segle XX de la fabrica tèxtil de la casa Tolrà, de Barcelona, a Artesa de Segre (desapareguda el 1967) i de la Sucrera de Manuel Bertran a Menàrguens (tancada el 1957). Els edificis d’aquestes primeres iniciatives són el testimomi de la primera empenta industrialitzadora. Al contrari d’aquestes grans implantacions d’origen forà, la industrialització local tindria unes dimensions més aviat reduïdes i continuaria basant-se en les primeres matèries locals: producció d’oli i alcohols, fabricació de llet condensada, fabricació de pinsos i farines. L’electrificació del principi de segle XX donava origen també a algunes empreses locals, que amb el temps foren absorbides per les grans companyies elèctriques. La instal·lació de La Canadenca a la comarca, que l’any 1920 posà en funcionament el salt de Camarasa, marca el principi d’aquests canvis.
Tanmateix, el procés industrialitzador fonamental de la comarca es donà durant la dècada de 1960. Aquests anys entrà en funcionament la paperera Impacsa, que amb el temps esdevindria la fàbrica més important de la comarca, tot i que després d’una crisi va tancar l’any 1993. En la dècada de 1970 algunes de les iniciatives anteriors entraren en crisi i tot just apareixia alguna nova indústria; només tingué un cert relleu la implantació d’una fàbrica de cremalleres a Balaguer. Posteriorment tampoc no han aparegut iniciatives industrials de gaire relleu.
El ram tèxtil i de la confecció és un dels rams industrials principals a la comarca. Es troba bastant repartit en tot l’àmbit comarcal, tot i que es dóna una certa concentració a Balaguer i Ponts i al S i el centre de la comarca, mentre que al Segre Mitjà la seva presència és poc important. Les empreses tèxtils són en conjunt de dimensions petites o mitjanes. Per altra banda, el sector del metall, també té un cert pes; és molt diversificat i tendeix sobretot a la fabricació de maquinària variada, moltes vegades responent a les necessitats del sector primari.
El camp de la indústria agroalimentària és derivat sobretot de les activitats agràries. Cal esmentar la fabricació de pinsos, de sucs de fruita, de conserves, magatzems frigorífics, escorxador, etc. Hi ha a més un bon nombre de cooperatives agrícoles, entre les quals destaquen pel nombre de socis la Cooperativa del Camp Sant Isidre de Bellcaire d’Urgell, la Cooperativa Comarcal Sant Isidre de Balaguer i la Cooperativa del Camp d’Artesa de Segre i Comarca. Com a artesania més pròxima al sector alimentari es conserva l’elaboració de mel i derivats, i en el mateix camp destaca l’elaboració de formatge artesanal de cabra a la Clua (Artesa de Segre). A Artesa de Segre té una llarga tradició l’elaboració de vi, compresa dins la denominació d’origen Costers del Segre.
Les indústries vinculades amb la construcció, tant les de materials (bòviles i productores de guix i formigons) com les del metall han tingut un paper destacat. La construcció ha tingut una evolució força fluctuant segons el moment i les conjuntures econòmiques particulars. Les obres hidroelèctriques iniciades a la dècada de 1920 (amb la construcció per part de La Canadenca de la central de Camarasa a la Noguera Pallaresa) van atreure una primera immigració forana, que romangué a la zona (pantà de Llorenç de Montgai el 1932, pantans de Canelles i d’Oliana el 1959, central de Santa Anna el 1961). No fou fins la dècada de 1960 (bé que comencés abans a Alfarràs i a Balaguer) que la construcció prengué el relleu a les obres públiques en l’atracció de mà d’obra immigrada. La construcció ha estat des d’aleshores un sector important, si bé passà per una certa crisi al començament de la dècada de 1980.
El comerç, els serveis i el turisme
Balaguer és la principal àrea comercial comarcal i Ponts i Artesa de Segre fan les funcions de subàrees comarcals. Sobre la comarca es deixa sentir l’atracció de Mollerussa en alguns municipis de la Noguera Urgellesa i la d’Alfarràs i Lleida en alguns municipis de la Baixa Noguera. Balaguer, Ponts, i Artesa de Segre, són els únics centres de la comarca que disposen d’un cert comerç especialitzat, per bé que tampoc no s’hi han desenvolupat grans superfícies comercials ni una activitat gaire important del comerç a l’engròs. A la resta de nuclis, es troba el típic comerç rural fonamentat sobretot en l’alimentació.
Pel que fa a la celebració de fires i mercats, el de Balaguer, que se celebra el dissabte, el de Ponts, el dimecres, i el d’Artesa de Segre, el diumenge, són els principals. Pel que fa a les fires de celebració anual, la més diversificada és la Fira Balaguer, l’últim cap de setmana d’abril, que ha assolit un caire multisectorial i té un sector de la mostra dedicat especialment a l’apicultura. S’organitzen d’altres fires més especialitzades, com la de Vilanova de Meià, especialment dedicada a l’aviram (Fira de la Perdiu), que s’escau la segona setmana de novembre, i la fira agrícola d’Artesa de Segre (Fira del Meló o de Sant Bartomeu), que té lloc el cap de setmana proper al 24 d’agost.
Quant als serveis, aquests és concentren majoritàriament a les principals poblacions de la comarca, i especialment a Balaguer, que és el cap comarcal i per tant, disposa de la seu administrativa del Consell Comarcal de la Noguera. Els serveis sanitaris són coberts bàsicament pels Centres d’Atenció Primària (CAP) de Balaguer, Artesa de Segre i Ponts, i per consultoris instal·lats en diversos municipis, com Albesa, Bellcaire d’Urgell, Camarasa, Foradada, Os de Balaguer, Vallfogona de Balaguer, etc. A Balaguer hi ha el Centre Sociosanitari de Balaguer, que ofereix assistència hospitalària. Pel que fa a l’ensenyament, pràcticament tots els municipis tenen algun centre d’educació primària. Tanmateix, bona part dels municipis amb menys població no disposen de cap centre (Alòs de Balaguer, la Baronia de Rialb, Cabanabona, Foradada, Oliola, Tiurana, Vilanova de l’Aguda). L’educació secundària i el batxillerat són presents a Balaguer, Artesa de Segre, Bellcaire d’Urgell i Ponts; en les dues primeres poblacions es poden cursar, a més, cicles formatius, nivell present també a Vallfogona de Balaguer, on hi ha una Escola de Capacitació Agrària. Altres ensenyaments especialitzats es troben bàsicament a Balaguer i Ponts (educació especial, música).
En el camp de les instal·lacions esportives, a excepció d’uns pocs municipis (les Avellanes, i Santalinya, la Baronia de Rialb, Cabanabona, Oliola, Tiurana), es troben presents arreu. Les instal·lacions més comunes són els camps de futbol, les piscines i les pistes polisportives. Entre les d’implantació més moderna trobem, per exemple, els rocòdroms, la pista d’aeromodelisme de Balaguer i els centres d’hípica a Bellmunt d’Urgell i a Térmens.
El turisme s’ha vist impulsat en les darreres dècades del segle XX amb iniciatives en el camp del turisme rural i en el centrat en els esports d’aventura. Àger ha esdevingut conegut per tenir un entorn natural idoni per als esports aeris sense motor, com l’ala delta o el parapent, i és habitual la pràctica d’escalada, sobretot en el marc de la serra de Montsec, i d’esports aquàtics (principalment piragüisme) en alguns dels embassaments que trobem a la comarca. Cal esmentar la Transsegre, una cursa fluvial, popular i lúdica, que se celebra el primer cap de setmana de juliol i que consisteix a baixar el tram del Segre, entre Camarasa i Balaguer, amb barques i andròmines construïdes pels equips participants. No es pot oblidar l’atractiu cultural de molts dels monuments, especialment romànics, que trobem en diversos nuclis de la comarca (Àger, Vilanova de Meià, Ponts, Gualter, etc.). Amb tot, la restauració i l’hoteleria han tingut un pes reduït dins l’activitat comarcal, de manera que el nombre d’establiments hotelers de la comarca és molt reduït, tot i la creació de residències casa de pagès. La vila de Ponts, en el punt de confluència amb la ruta emprada per molts barcelonins que van a la Seu d’Urgell, Andorra o el Pallars, ha estat el centre més característic dels serveis destinats als turistes i als viatgers de pas que prenen la principal artèria de la comarca, l’antiga carretera comarcal C-1313 (ara en bona part C-14).
La cultura i el folklore
Les activitats culturals
La majoria de les entitats associatives de la comarca tenen unes finalitats culturals genèriques i actuen moltes vegades com a dinamitzadores de la vida de la població. Entre les entitats amb unes finalitats específiques cal destacar les corals i els orfeons, les entitats juvenils i d’excursionistes, els centres d’investigació i formació artística i les agrupacions sardanistes. Totes aquestes entitats són de creació força recent, ja que la seva fundació es remunta a la dècada del 1960 i 1970. Entre els de major tradició destaca l’Orfeó Balaguerí, que va iniciar la seva activitat el 1921. De les entitats que promouen l’estudi i la investigació a la comarca cal esmentar especialment el Centre d’Estudis de la Noguera i el Centre d’Estudis de la Vall d’Àger, amb seu a Balaguer i Àger respectivament. Dins dels centres que combinen la recerca científica i la divulgació cal destacar el Parc Astronòmic del Montsec (que també afecta el Pallars Jussà). El parc té el centre a Àger (Centre d’Observació de l’Univers).
Les activitats i entitats esportives relacionades amb la muntanya han pres darrerament una gran importància, si bé les que són pròpiament excursionistes ja tenen una tradició remarcable, sobretot a la zona de la serra de Montsec i el Segre Mitjà. A la Vall d’Àger hi ha tradició en esports aeris, activitat molt arrelada (sobretot les especialitats de vol lliure, ala delta o parapent) i que, encarades al turisme, han fet sorgir diverses escoles de vol lliure, especialment a Àger.
Pel que fa als museus el més significatiu de la comarca és el Museu Comarcal de la Noguera, a Balaguer. Conté els guixos procedents del Castell Formós, unes de les poques restes de l’arquitectura reial d’època taifa a la península. A Balaguer també cal esmentar el Teatre Municipal (1997). A Artesa de Segre hi ha el Museu del Montsec, amb un contingut molt variat, i a Baldomar (Artesa de Segre) es troba el Museu Arqueològic i Paleontològic. També cal destacar l’Exposició Permanent Ictiosaure d’Alòs de Balaguer i el Museu Francesc Boncompte de Ponts. L’arxiu més destacat és l’Arxiu Històric Comarcal de Balaguer; n’existeixen altres de més petits, vinculats generalment a alguna entitat concreta, com és el cas de l’Arxiu Municipal d’Àger, el parroquial d’Algerri o el d’Artesa de Segre que depèn del Museu del Montsec.
Quant als mitjans de comunicació, destaquen revistes locals, que han tingut una presència important a la comarca. A Balaguer, amb una llarga tradició de premsa (cal recordar, per exemple, el setmanari Pla i Muntanya), apareixen un butlletí d’informació municipal i la revista “Groc”, després de desaparèixer una iniciativa innovadora com “Barri 10”. D’altra banda, a Artesa de Segre i Ponts es publiquen les revistes “La Palanca” i el “Portaveu de la Comarca del Mig Segre”, respectivament. De nivell més local són les publicacions “El Portal” d’Albesa, “Enllaç” de Bellcaire d’Urgell, “Arrel” de Térmens i “L’Estenedor” de Menàrguens. Al convent de les Avellanes s’edita “Mà Oberta”, publicació conjunta dels municipis d’Àger, Os de Balaguer i les Avellanes i Santalinya, i l’Associació d’Amics de Sant Josep del Molí, també amb seu al terme de les Avellanes i Santalinya, edita el butlletí “El Molí”, de difusió comarcal. La presència de les emissores de ràdio se centra a la ciutat de Balaguer, on existí ja en la dècada del 1950 una emissora. Balaguer s’incorporà, per altra part, el 1985 a les noves emissores municipals d’ona curta. L’emissora sorgida d’aquesta iniciativa tingué diversos problemes legals i fou clausurada els anys 1987 i 1989, encara que el 1992 se li donà finalment llicència d’obertura. En l’actualitat, emissores de tipus local emeten esporàdicament també a Artesa de Segre, Vallfogona de Balaguer i Menàrguens.
El folklore
El calendari festiu de la comarca està marcat en primer lloc per les festes majors. Les festes majors d’hivern, que en alguns pobles representaven la festa més important, han tendit a ser substituïdes per les de primavera, i en alguns casos han desaparegut. Una part d’aquestes festes se celebren durant el mes de maig i constitueixen les tradicionals festes del Roser. La festa del Roser sol celebrar-se a la major part dels municipis, encara que no tingui caràcter de festa major sinó de festa local o d’aplec, perquè és una celebració de gran tradició a la comarca. Les festes majors més lluïdes se celebren a l’estiu, generalment entre el 15 d’agost i el 15 de setembre.
De les festes del cicle anual, ha pres una singular volada la celebració del Carnaval, que ha estat recuperat en moltes poblacions. Entre les festes relacionades amb el Carnaval es pot esmentar el Ranxo de Ponts, que té una llarga tradició. La població de Ponts cuina en grans olles una mena d’escudella, que aplega al voltant els habitants de la població. En alguns llocs (Artesa de Segre, la Sentiu de Sió) el Carnaval és també la data en la qual se celebra la matança del porc, una altra de les celebracions tradicionals a la comarca. El Dilluns de Pasqua Florida constitueix un altre moment de festa destacada que conserva bona part de les tradicions. Indrets com el santuari del Salgar, al municipi de Foradada, constitueixen un lloc de trobada del jovent dels pobles dels encontorns, que hi va a menjar la mona. Una activitat lúdica que ha esdevingut molt popular és la Transsegre, el primer cap de setmana de juliol; es fa una baixada pel Segre, entre Camarasa i Balaguer, amb barques i andròmines construïdes pels equips participants, entre altres actes festius.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
La comarca de la Noguera era habitada des de les èpoques del neolític antic, que es poden situar més enllà de l’any 3500 aC, segons que ho confirmen les troballes de ceràmica epicardial i els instruments de la cova del Tabac de Camarasa i les de tipus cardial de la cova de Joan de l’Ós (Tartareu) i de les del Foric (Os de Balaguer), de l’Aigua (Alòs de Balaguer) i la bòfia dels Picalts (Lluçars); algunes d’aquestes coves, com les de Joan de l’Ós i de l’Aigua o de Picalts foren habitades fins al calcolític i èpoques més recents. La bòfia dels Picalts, per exemple, era un indret on s’havia treballat i explotat el coure i s’hi van trobar fins i tot motlles per a fer destrals.
A l’època final del bronze, aproximadament a la fi del primer mil·lenni aC, la Noguera va registrar una etapa especialment rica i densa de poblament, com ho revelen les múltiples troballes en coves, en poblats a l’aire lliure (com els de Penelles, la Pedrera, Vallfogona de Balaguer o el Mormur de Balaguer) i en necròpolis (com la de la Colomina de Gerb, la Pedrera de Térmens i la Pena d’Artesa de Segre). Alguns d’aquests poblats també es van continuar a l’època ibèrica, com en el cas de la Pedrera de Vallfogona de Balaguer i del Mormur de Balaguer, i d’altres s’erigiren de nou en diferents punts de la comarca fixats fins ara per les excavacions, com el tossal d’Antona d’Artesa de Segre.
La submissió dels ilergets i l’entrada al món romà representà per a la comarca una etapa de pau i prosperitat, en la qual els naturals assimilaren el nou sistema de vida i es plegaren als costums romans. Els testimonis, sense ser abundants, són, però, significatius, com el sarcòfag pagà del segle II d’Àger, amb escenes mitològiques, més tard aprofitat com a pila baptismal, o part dels murs del seu castell, amb carreus amb el típic encoixinat romà, i altres troballes esparses considerades una mica menys significades a la comarca.
Balaguer, la capital comarcal, era ja una població important a l’època en què els àrabs senyorejaven el país, segons les troballes fetes a l’indret d’Almatà o pla del Real, damunt la primera de les terrasses del Segre; allà, sobre un poblament ibèric i després romà, es bastí una població en època musulmana (un real o roval, com els ravals sarraïns de Lleida), on hi havia la comunitat agarena, amb mesquita pròpia, més tard cristianitzada amb el nom de Santa Maria d’Almatà, que convivia amb una comunitat cristiana. L’historiador àrab Ibn Hayyān, parlava de la terra dels Aspres i de Balaguer al segle I i no falta qui creu que el castell d’Ayira, citat el 922 pel cronista àrab al-’Udri és el d’Àger.
La medievalització
Amb la reorganització dels comtats cristians del sector de la Catalunya NE i tot seguit dels comtats de Pallars i Ribagorça, a càrrec dels comtes i marquesos tolosans, a l’inici del segle IX, aquesta terra es convertí aviat en un sector proper a la frontera i en zona d’expansió dels comtes d’Urgell, que des dels volts de l’any 1000 començaren a moure’s per estendre’s vers Balaguer i Lleida.
El primer capitost que es va destacar en la conquesta del territori de la Noguera fou Arnau Mir de Tost, cavaller oriünd del lloc de Tost (Alt Urgell), el qual va aprofitar la descomposició del califat de Còrdova (1031) per emprendre l’expugnació del sector N del terme de la taifa musulmana de Lāmrida, que s’estenia fins la serra de Montsec. El 4 de setembre de 1034 el castell d’Àger va caure en poder seu i ell es va considerar senyor de la vall en nom d’Ermengol II. L’any següent se sap que s’havia possessionat ja de Montclús i Santalinya, al S de la Vall d’Àger. Una reacció sarraïna de la taifa de Lleida, aleshores governada pels Banū Hūd, que es va aprofitar també de l’etapa inicial de govern del jove Ermengol II d’Urgell (1046), va recuperar en poc temps els terrenys perduts, però Arnau Mir va contraatacar tot seguit i dos anys després tornava a recuperar la Vall d’Àger i estenia encara les seves conquestes vers els formidables bastions de Sant Llorenç de la Roca, Aspremont, Espluga de Fet, els alts de Montclús fins a Fontllonga i els serrats d’Os de Balaguer, de Millà i de Tragó de Noguera; en la seva extraordinària acció de recuperació Arnau Mir s’endinsà àdhuc en terres del Pallars Jussà.
Tot seguit, amb la seva muller Arsenda, fidel col·laboradora en la ingent tasca de reorganitzar aquest ampli territori, el futur vescomtat d’Àger, va donar diverses cartes de poblament, i va organitzar la comunitat canonical de Sant Pere d’Àger, després d’un intent frustrat d’erigir-hi una abadia benedictina.
A la mort d’Arnau Mir el 1071, tot el sector NW de la Noguera es trobava ben endegat i l’abadia canonical de Sant Pere d’Àger dominava espiritualment i amb exempció de tota diòcesi sobre 38 parròquies i 16 annexos, organitzades en quatre oficialitats: Àger, Castelló de Farfanya, Montclar i Valldellou. El vescomtat d’Àger fou erigit per Guerau Ponç (II) de Cabrera, nét i hereu d’Arnau Mir, vers el 1132, amb l’aprovació del comte Ermengol V d’Urgell, i el seu àmbit superava en molt la Vall d’Àger, ja que, a més d’anar de Noguera a Noguera, arribava per Corbins fins al Segre.
És curiosa la intervenció del Casal de Barcelona en la recuperació del territori de la Noguera, amb una campanya (poc documentada) que feren vers aquest sector i que els reportà vers el 1050 els termes de Camarasa, Cubells i Montgai, totalment separats de la resta de territoris del Casal de Barcelona i confiats per aquest a la protecció o salvaguarda d’Arnau Mir de Tost. Aquests territoris i altres, com els d’Artesa de Segre, permeteren l’acció conjunta d’ambdós comtes fins a Pilzà (a la Ribagorça) i establir pactes d’amistat i vassallatge.
El sector més llevantí de l’Alta Noguera o Segre Mitjà, centrat a Artesa de Segre i Ponts, s’organitzà també molt aviat, abans de la conquesta definitiva de Balaguer. La iniciativa de conquesta d’Artesa de Segre partí del comte de Barcelona Berenguer Ramon I, que vers el 1025 l’adquirí i la cedí en feu a Ermengol I d’Urgell. Caiguda de nou sota el domini islàmic, fou reconquerida i el 1038 el lloc fou venut a Arnau Mir de Tost com a part integrant del comtat d’Urgell i religiosament s’uní a l’abadia d’Àger dins el seu oficialat de Montclar. El sector de Ponts era del comte d’Urgell Ermengol IV, que vers el 1075 confià la seva castlania a Gispert de Ponts. La Conca de Meià apareix organitzada amb anterioritat a la Vall d’Àger per Guillem, senyor de Meià (1018-20), que fundarà el seu monestir de Santa Maria, desbaratat per la ràtzia musulmana que ocupà la Vall d’Àger vers el 1046, si bé havia estat de nou recuperat vers el 1050.
Des de mitjan segle XI Ermengol II d’Urgell i els seus successors dominaven directament o per mitjà de feudataris tota la comarca, des de Camarasa i Cubells (que eren dels comtes de Barcelona) a les valls de Rialb, d’Àger i de Meià, amb Ponts i Artesa. Vers el 1032 el seu successor, Ermengol I, bastia una fortificació a Gerb, dintre el municipi d’Os de Balaguer, per a preparar la conquesta de Balaguer, considerada durant alguns anys capital del comtat. En una lluita al peu d’aquest castell morí el comte Ermengol I el 1092 anomenat per això el de Gerb. Les lluites per conquerir Balaguer, lloc que des de mitjan segle XI tributava ja als comtes d’Urgell, s’iniciaren el 1101 amb una efímera conquesta, que durà pocs mesos; l’any següent moria en una lluita amb els almoràvits el comte Ermengol V d’Urgell, al lloc dit per les cròniques Moyeruca, que alguns historiadors identifiquen amb Mollerussa i altres amb Mayorga del Regne de Lleó. La conquesta definitiva de Balaguer, seguida ben aviat de tot el territori meridional de la comarca, va tenir lloc el 1105, en temps d’Ermengol VI, que ben aviat convertirà aquesta ciutat en cap o capital del comtat d’Urgell.
L’edat mitjana
La conquesta de Balaguer marca el límit de l’expansió dels comtes urgellesos, que en endavant, en les seves conquestes, hauran de pactar amb els comtes de Barcelona, com anteriorment ho havien fet per tal com posseïen almenys en feu Camarasa i Cubells, possessions dels comtes de Barcelona, dintre el territori dels comtes d’Urgell. Gràcies a aquests pactes Ermengol VI tingué les mans lliures per a prosseguir la neteja i la submissió del territori sarraí que havia estat assignat al seu comtat: el 1126 la victòria sobre els almoràvits a Corbins li deixà lliure el camp per a expugnar els darrers reductes fortificats de Castelló de Farfanya i Algerri (1130). Tot seguit el mateix comte d’Urgell ajudà decisivament el comte Ramon Berenguer I de Barcelona en la conquesta de Lleida, cosa que li valgué la tercera part de les conquestes d’Alfarràs, Almenar, Alguaire i Lleida (1145-49). Aquesta tercera part de la propietat dominical i la feudal de la ciutat de Lleida durà fins el 1228, quan en ocasió dels pactes entre el rei Jaume I i la comtessa Aurembiaix d’Urgell, aquests dominis i territoris segrianencs revertiren a la corona. La conquesta del territori fou seguida d’importants cartes de poblament, com les de Santalinya (1036), Gerb (1082), Àger (1094), Bellcaire (1139) o Balaguer (1174).
La Noguera es veié immersa en les lluites que aviat esclataren al comtat d’Urgell a la mort d’Ermengol VII (1209) sense descendència masculina, i en les quals Aurembiaix cercà l’ajut de Jaume I. Aquest rei hi posà terme el 1236 amb el conveni de Tàrrega, que reconeixia comte d’Urgell Ponç (IV) de Cabrera (I d’Urgell), successor dels potents senyors d’Àger. Poc després seguien diverses rebel·lions nobiliàries en les quals intervingué, per apaivagar-les, el rei Pere I el Gran. Les més cruentes tingueren lloc el 1278 i el 1280; en aquesta, els revoltats s’havien fet forts contra el rei en la ciutat de Balaguer.
El rei Jaume II, mitjançant una hàbil política matrimonial, va obtenir de vincular definitivament el comtat d’Urgell al Casal de Barcelona el 1314, mantenint, però, la seva independència o, més exactament, autonomia. Aquesta es va perdre un segle més tard, el 1413, quan el rei Ferran el d’Antequera va empresonar i destituir el seu darrer comte titular, Jaume I el Dissortat, després d’una acarnissada guerra per la titularitat de la corona, en litigi des de la mort sense successió directa de Martí l’Humà, que culminà amb el setge de Balaguer, en el qual foren destruïts el castell palau del comtes a Balaguer i l’església de Santa Maria.
El 1413 Balaguer va perdre l’antiga capitalitat i va esdevenir capital d’una vegueria. A la baixa edat mitjana l’actual comarca de la Noguera es trobava repartida en diferents vegueries: la de Balaguer i la de Camarasa, les dues pròpiament de la Noguera, i les d’Agramunt, de Lleida i de Tàrrega, totes les quals incloïen algunes poblacions noguerenques dins la seva demarcació. La vegueria de Balaguer comprenia des del 1413 la Vall d’Àger, la vall de Farfanya, la riba esquerra del curs de la Noguera Ribagorçana al S de la serra de Montsec, llevat dels termes d’Ivars de Noguera i de Camporrells, i la riba dreta del Segre des de Gerb fins a l’aiguabarreig amb la Noguera Ribagorçana, inclosos els termes de les Avellanes i Vilanova de les Avellanes, però sense el de Menàrguens.
La vegueria de Camarasa, dita inicialment de Camarasa, Cubells i Montgai, va néixer de l’antiga adscripció d’aquests tres termes a la casa comtal de Barcelona i per aquesta a la corona. Es va organitzar després de la creació de la batllia reial el 1247 i s’amplià vers el 1279 fins a Anya i Montmagastre a l’E, Gerb al S, les Avellanes a l’W i la Conca de Meià i l’Ametlla de Montsec al N. En crear-se el 1330 el marquesat de Camarasa, aquesta jurisdicció o vegueria es digué del Marquesat, i comprenia Camarasa, Cubells, Llorenç, Montgai, Privà, Santalinya, Alòs, Vilanova de Meià, Fontllonga, Llimiana, Vernet, Castelló de Meià, Ariet i Fabregada. La jurisdicció del marquesat de Camarasa fou adquirida el 1396 per la ciutat de Lleida i per això la seva vegueria passà sota la jurisdicció del veguer de Lleida amb categoria de sots-vegueria de Camarasa, que no perdé al segle XV, quan la corona vengué el marquesat a diferents persones. Al segle XVI aquesta sots-vegueria, difícil de mantenir per la llunyania i l’escàs poblament, fou anul·lada i el seu territori repartit entre les vegueries de Lleida i d’Agramunt.
L’edat moderna
La comarca de la Noguera, en especial la seva capital, Balaguer, fou escenari de molts fets històrics que han repercutit en tot el país. Fou a través d’aquest territori que el rei Joan II (1462) entrà al país català per emprendre la guerra que finalment el portaria a la victòria deu anys més tard. Durant el regnat de Felip II de Castella (1556-98), la Noguera esdevingué una de les comarques més castigades pel bandolerisme. Sort hi hagué del bon veïnatge que aleshores mantenia la ciutat de Lleida amb Balaguer, Àger i la resta de viles. De bandolers n’hi hagué al llarg de tota la centúria, però la principal quadrilla va ser la de Joan Fortià, lo Luterà, que des del 1565 campejà al llarg del Segre des del seu cau de la Vall de Castellbò, sempre actuant a les ordres del comte de Foix, cap dels hugonots, fins que fou detingut pels sometents agermanats de Lleida i Puigcerdà en terres del marquesat de Camarasa. Aquells anys el territori de la Noguera es trobava repartit entre les vegueries de Lleida, Balaguer o Urgell i Tàrrega.
Des del 1582 fins al 1589 corria per la comarca el Minyó de Montellà, personatge que aviat compartí les malifetes amb algunes colles procedents del Pallars i del Segre Mitjà, com el robatori més sonat de l’època, perpetrat el 9 de març de 1587 als voltants de Sidamon (Segrià) en temps del lloctinent de Catalunya Manrique de Lara. L’acció consistí a atacar un comboi carregat d’or en monedes, enviat per Felip II amb destinació als terços d’Itàlia. J. Reglà exposa que el dit Minyó fou el principal autor de l’assalt, el qual després de l’envestida general dels agermanats de les vegueries de ponent, amb data del 13 de febrer de 1589, s’hagué de refugiar dins les aspres muntanyes d’Àger i Tragó de Noguera. Posteriorment, el Minyó actuà en companyia d’Arnau Escuder, el famós Batlle d’Alòs, i del seu fill del mateix nom i cognom i altres bandolers, com en Lletuga, n’Alta-riba i en Massot. Hom els troba tots units en contra d’alguns senyors comarcals: d’Alentorn, Seró, Montsonís, Montclar, Vilves i Rubió, tots de la vall d’Artesa de Segre, els quals l’11 d’agost de 1589 foren acorralats al castell de Cubells. Aquestes parcialitats, més que actes de bandidatge, eren lluites entre cavallers, senyors rurals de la terra i aventurers. Alguns es troben vinculats amb les rivalitats sòcio-polítiques de nyerros i cadells. El mateix cal dir de dos cavallers de la confraria de Sant Jordi de Lleida i provinents de la Noguera, Nicolau Melgar (Algerri) i Baltasar de Claramunt (Àger); aquest darrer, veguer uns quants anys abans. Per cert que alguns anys abans Felip I s’havia preocupat pel projecte d’un canal que regués les planes de l’antic comtat d’Urgell, car el 1577 ordenà al seu tresorer Martí Joan Franquesa que n’alcés un pla.
La Noguera també fou envaïda per l’exèrcit de Felip IV de Castella durant la guerra dels Segadors (1640-1652). Ocupada la ciutat de Lleida el 1644, tornà a ser assetjada el 1646 per les forces del comte d’Harcourt, lloctinent de Catalunya en nom de Lluís XIII de França, amb les tropes comandades pels capitans Pallers i Dubost, els quals havien governat Lleida abans d’aquesta data i ara amenaçaven de nou Balaguer, ciutat que, després de fer enretirar els castellans (22 de juny de 1645), es mantingué fidel a la Generalitat. El mateix dia, el general Cantelmo intentà endebades d’apoderar-se de Camarasa. També des del 1644 el lloctinent de Felip IV a Catalunya Felipe de Silva, general portuguès al servei de Castella, actuà a Bellvís i a Vallfogona de Balaguer i, en una altra envestida l’any següent, ocupà el pont d’Alòs mentre que la tropa del dit lloctinent dominava els castells de Gerb i Llorenç de Montgai. Aleshores el centre d’operacions era la vila d’Àger, com ho mostren els gravats de l’enginyer francès, senyor de Beaulieu.
La guerra dels Segadors representà la ruïna dels pobles de la Noguera. La misèria regnà arreu i la pesta del 1652 en fou una conseqüència. A la primeria d’aquest any els francesos abandonaren Balaguer, però el contagi, la fam i les privacions persistien encara durant el mes d’octubre. Des de l’estiu hom cremava la roba dels empestats al Segrià, a la Noguera i a l’Urgell. Tot va contribuir a l’estancament de la població, que a penes es mogué durant els segles XVI i XVII.
L’any en què Josep Aparici, un funcionari oriünd d’Albesa (Noguera), féu el cens del 1708, el Principat de Catalunya tornava a estar en lluita contra un rei d’Espanya. Ara no era un sobirà de la dinastia dels Àustria, sinó de la dinastia dels Borbó de França. Uns 53 anys després de la guerra dels Segadors (la contesa va començar el 1705), el país quasi no havia tingut temps de refer-se; la zona muntanyenca de la comarca era gairebé despoblada i els recursos econòmics s’havien reduït molt. Quan al setembre del 1705, el noble Antoni Desvalls i de Vergós, senyor del Poal, comminà la paeria de Balaguer que acceptés la sobirania del rei-arxiduc Carles III, el consell municipal hi accedí, mogut no tant per patriotisme i afecte a la dinastia que havia regnat el país durant dos-cents anys com per l’esperança d’assegurar una pau revitalitzada durant l’anomenat neoforalisme de Carles II. L’experiència francesa de la guerra dels Segadors no s’havia oblidat. Però es tornà a perdre i el 1719 desaparegueren les vegueries de Catalunya i tota la Noguera constituí una alcaldia major, amb la capital a Balaguer i dins el corregiment de Lleida, fins el 1835, amb els ajuntaments d’Àger, Camarasa, Blancafort, Sant Oïsme, Bellpuig de les Avellanes, Algerri, Castelló de Farfanya, Gerb, Albesa i Torrelameu.
Els segles XIX i XX
Des del 4 d’abril de 1810, en què l’exèrcit del mariscal Suchet s’apoderà de Balaguer, fins el 1814, l’exèrcit de Napoleó Bonaparte ocupà la Noguera, llevat del muntanyam entre aquesta comarca i el Pallars Jussà, on féu resistència un grup de guerrillers dirigits per Francesc Montardit, prohom d’Àger. Abans, des del maig del 1808, Balaguer i el seu partit tenien el franciscà Antoni Abril com a representant a la junta corregimental de defensa establerta a Lleida i presidida pel bisbe Jeroni M. Torres. El 26 de maig de 1809 s’alçava el sometent a Albesa i acudien a Balaguer tropes del comandant del terç de miquelets del corregiment. El 22 d’octubre els sometents d’Almenar, Àger i les Avellanes anaren a socórrer Alfarràs. Però, ja Lleida (10 de maig de 1810) i Balaguer en poder de França, el governador Henriot trameté una columna que el 10 d’agost s’apoderà d’Àger. Fou aleshores que Montardit alçà els sometents dels pobles immediats a Camarasa i l’endemà derrotaren els invasors i els ocasionaren un gran nombre de morts i ferits. Així nasqué el batalló de Balaguer, que contínuament fustigà la guarnició d’aquesta ciutat, en contacte amb el general Lacy, fins a la seva mort (1811). La resistència i els atacs per recobrar Balaguer foren continuats pel seu germà Joan Montardit.
Mentrestant s’havia creat el partit judicial de Balaguer (1835), el més extens i ric de la província de Lleida, que a més de comprendre la Noguera incloïa altres municipis del Segrià i l’Urgell. La comarca, des del 30 d’abril de 1836, estigué ben representada dins la Diputació Provincial de Lleida. Però el seu territori, com els anys del bandolerisme i de la lluita contra els invasors napoleònics, fou molt adequat per als guerrillers carlins, alguns dels quals de la Noguera, tantost el pretendent Carles V no acceptà la reina Isabel II (1833), filla de Ferran VII.
Ja pel maig del 1834 el Ros d’Eroles arribava a Ponts amb Antoni Borges, fill de Vernet (Artesa de Segre), els quals atacaren la fortalesa de Montmagastre i, rebutjats, s’hagueren de refugiar al bosc de Comiols. El 13 de setembre de 1835, Borges ocupava Àger amb el Bep de l’Oli (Josep Pons), mentre Bartomeu Porredon (el Ros) s’apoderava d’Alentorn. Borges, el dia 15, passà victoriosament per Tragó de Noguera, Alberola, Tartareu, les Avellanes i Santalinya, mentre que Ramon Cortassa es feia amo d’Os de Balaguer. No tingué tanta sort una partida que, presa pels liberals, fou passada per les armes a Lleida. Tampoc no en tingué, lo Cisco de Castelló de Farfanya, lloctinent d’Antoni Borges, que morí en un combat a Santalinya el 4 de febrer de 1836. També el dit Borges, sucumbí l’estiu d’aquest any i el succeí el seu fill Josep. Llevat de Balaguer i Camarasa, en començar el 1837, els carlins dominaven tota la zona del N de la Noguera. Els germans Borges durant aquell bienni operaven principalment des de Santa Maria de Meià fins a Vernet, a través de la Vall d’Ariet, on eren els amos. Les lleis desamortitzadores (1835) significaren l’extinció i l’abandonament de les cases monàstiques comarcals.
En la Primera Guerra Carlina també comparegué per la comarca el capitost del carlisme Benet Tristany i començà a distingir-s’hi Joan Castells i Rossell, que després ingressà a l’exèrcit, fou company del general Prim a la Guerra d’Àfrica (1860) i, un cop va haver aconseguit el generalat, en la Tercera Guerra Carlina (1870-1874) lluità sota la bandera del pretendent Carles VII, que el nomenà marquès de Balaguer. Però la ciutat de Balaguer, si es mostrà liberal el 1836, el 1873 era republicana; el seu cap fou Pere Castejón, de la família de Ramon Castejón, patriarca dels republicans de Lleida. En aquesta tercera contesa es destacà sobretot el general Joan Castells, que el 9 de novembre s’apoderà de Balaguer amb 700 combatents. Cal no oblidar tampoc Josep Borges, fill d’Antoni, el qual morí el 1836. Ambdós capitostos després de la primera guerra partiren a França; el primer morí a Niça (1891) i el segon anà a Itàlia, on es posà al servei de Francesc II de Nàpols, combaté contra Garibaldi (1860) i, fet presoner a la Tercera Guerra Carlina, fou afusellat pels liberals.
Dins l’aspecte agrícola, tant la Mancomunitat com la Diputació de Lleida esmerçaren diners per a una Estació Oliverera des del 1914, amb camps d’experimentació a la Noguera, la Segarra i les Garrigues.
La Noguera, comarca entre rius de notable cabal, també fou afectada per la gran riuada de la nit del 7 de novembre de 1982, que provocà víctimes humanes i l’ofegament de milers de caps de bestiar de granja i la pèrdua irreparable de centenars d’ha de conreus d’horta. Una desolació catastròfica, tot al llarg dels cursos d’aigua de la conca del Segre, superior a les riuades del 1937, el 1907 i el 1966, sense cap antecedent històric similar que els grans aiguats i avingudes del 1617, en què les actes de la Paeria de Lleida, afirmen que “el riu ha canviat d’alveolo”.
El 1982, Balaguer fou la població de la Noguera més afectada. El barri del marge esquerre de Balaguer, fins a l’estació del ferrocarril de Lleida a la Pobla de Segur, restà totalment inundat i algunes cases i construccions immediates, arrasades; les aigües, al carrer d’Urgell, arribaren fins a un metre i mig d’alçada. Així mateix, el corrent impetuós també envaí el marge dret; la Banqueta, els Porxos, les cases, les botigues i els magatzems dels voltants del Mercadal. Les viles de Ponts i Artesa de Segre també en patiren les conseqüències. Molts dels veïns d’ambdues poblacions fugiren aquella nit de casa vers els indrets més enlairats per por que rebentés el pantà d’Oliana. La riuada havia deixat fora de servei la central de Camarasa, perquè les sales de turbines i alternadors quedaren del tot negades, i desaparegué també la carretera que unia l’edifici i les dependències amb el campament i la vila, que quedà sense aigua potable. També resultà danyat el complex hidroelèctric del Tossal, que assorteix d’aigua el canal d’Urgell, amb tot el sistema de retenció, evacuació i control del canal. La riuada també afectà la Baronia de Rialb, una petita conca fluvial, amb les seves hortes, masies, llogarets i esglésies romàniques.
La Vall d’Àger fou parcialment envaïda; la riuada afectà els indrets més pròxims al pantà de Camarasa i en particular la baronia de Sant Oïsme. La Noguera Urgellesa se’n sortí bé. I a la zona de la Noguera Ribagorçana, el rosari de preses, peixeres, comportes, rescloses, pantans i centrals (Llauset, Escales, Tragó, Boix i Santa Anna) assegurà la tranquil·litat dels veïns de Vilaller, el Pont de Suert, Sopeira, el Pont de Montanyana, Alfarràs, Ivars de Noguera, Algerri, Albesa, la Portella i Torrelameu.