Situació i presentació
La comarca d’Osona té una extensió de 1 205,01 km2. Limita al N amb la comarca del Ripollès, al NE amb la Garrotxa, a l’E amb la Selva, al S amb el Vallès Oriental, i a l’W amb el Bages i el Berguedà.
Des del punt de vista geològic, comprèn un sector pla de la Depressió Central Catalana, al seu extrem NE, solcat al N pel Ter i al S per la capçalera del Congost i flanquejat a llevant pels massissos del Montseny i de les Guilleries i pels altiplans estructurals del Cabrerès, mentre que a ponent s’alcen les enlairades plataformes del Lluçanès. La comarca integra cinc unitats o subcomarques ben diferenciades: la Plana de Vic, les Guilleries, el Cabrerès o Collsacabra, el Lluçanès i el Vidranès. Per aquest motiu semblà necessari de trobar un nom que designés tot el conjunt, i fou escollit el d’Osona, que s’ha anat introduint modernament en l’ús comarcal.
Centrada per la ciutat de Vic, la comarca fou establerta per la Generalitat de Catalunya en el decret de Divisió Territorial de Catalunya del 1936. La preocupació d’establir unes comarques coherents i equilibrades i, d’altra banda, l’excessiu respecte a les divisions en províncies i partits judicials creats al segle XIX, que sovint esquarteraren unitats històriques, motivaren que els límits fixats a Osona per la Divisió Territorial del 1936 no s’ajustessin sempre a uns criteris històrics ben definits. L’any 1987 el Parlament de Catalunya ratificà les comarques del 1936. El 1990 es modificà la divisió comarcal que s’havia establert el 1987 i s’efectuaren els següents canvis: els municipis de Sant Quirze de Besora, Montesquiu de Besora, Santa Maria de Besora i Vidrà, que fins aleshores depenien administrativament del Ripollès, s’integraren a la comarca d’Osona.
Cal remarcar que la ciutat de Vic és un centre d’atracció comercial important que té un àmbit que sobrepassa la comarca estricta i arriba al Ripollès, a sectors del Bages, a pobles de la Selva, del Berguedà i del Vallès Oriental.
El nom d’Osona prové de l’antiga Ausona, nom primitiu de la ciutat de Vic, dita també Ausa, que fou el centre de la tribu dels ausetans. El nom perdurà en època visigòtica (l’Ausonitanae civitatis esmentada ja el 516) i desaparegué com a denominació de la ciutat des del segle IX, que restà només per a designar el comtat i el bisbat d’Osona, centrats per Vic. Més tard, durant els segles XIII-XVIII, passà a designar la vegueria sotmesa al veguer reial de Vic i d’Osona, però a partir del decret de Nova Planta (1716) el nom desaparegué de la documentació i de l’ús popular i esdevingué un mer nom erudit, generalment sota la forma primitiva Ausona.
Pel que fa als noms de Cabrerès i Collsacabra, el primer és el nom històric, que designava les terres sotmeses als antics vescomtes de Cabrera i que comprenia les parròquies i les demarcacions de Santa Maria de Corcó, Sant Julià de Cabrera, Sant Llorenç Dosmunts, Roda de Ter i durant algun temps Sant Martí Sescorts. El nom de Collsacabra, relativament modern, és un nom topogràfic que s’emprava per a designar els territoris situats a llevant del Coll Sacabra o collada del Bac i que comprenen el municipi de Rupit i Pruit, Falgars i el sector del Far. Modernament es tendeix a denominar tota la regió amb el nom de Collsacabra, però tampoc no es pot dir que el nom resti del tot fixat.
El nom de les Guilleries o la Guilleria es documenta a la fi del segle XVIII i es troba ja totalment afermat a la fi del segle XIX i el principi del segle XX.
El marc físic
El relleu
La comarca d’Osona presenta una orografia variada. És una plana d’erosió fluvial envoltada de muntanyes i altiplans entre els Prepirineus, la Serralada Transversal i la Serralada Prelitoral. Forma l’extrem NE de la Depressió Central Catalana, per bé que l’erosió originada fa milers d’anys per les xarxes hidrogràfiques de rius i rieres ha capgirat la primitiva horitzontalitat de la Depressió Central, de tal manera que avui dia és difícil de copsar-ne a simple vista la unitat estructural inicial.
La Plana de Vic constitueix el nucli central de la comarca. És i ha estat tradicionalment un canal de pas i de comunicació entre la Cerdanya i el Ripollès i les terres del Vallès Oriental i del Barcelonès. Segons els geòlegs és una conca d’erosió, d’uns 30 km de llargada i 10 d’amplada, excavada essencialment pel Ter i pels seus afluents principals en les margues toves eocèniques o del Terciari, i pel Congost a l’extrem meridional. Aquests materials terciaris formen un gruix d’uns 1 000 m sobre el sòcol paleozoic i representen un bon sòl de conreu.
Una antiga teoria suposava que la Plana de Vic havia estat oberta per un curs d’aigua antecessor del Ter actual, que havia baixat dels Pirineus vers la mar, seguint de N a S tota la Plana, i que continuava pel Congost. Segons aquesta teoria l’actual viratge brusc del Ter a l’altura de Manlleu devia ser conseqüència d’un aixecament del sector del S de la Plana. Aquest aixecament devia haver format un llac, el qual es devia haver vessat a través d’una fissura de la muralla E de la Plana i havia originat, d’aquesta manera, el curs actual del Ter.
La Plana és tancada a la part N pel plec anticlinal de Bellmunt (1 247 m), que té la direcció E-W i que la separa del Ripollès. La serra de Bellmunt, que forma part d’una ramificació dels Prepirineus, continua cap a l’E per la serra de Curull (1 364 m) i pel coll de Bracons, i constitueix la partió d’aigües entre el Ter i el Fluvià. A l’E, la Plana és limitada per l’espai natural del Collsacabra, amb la serra de Cabrera, que s’inicia al coll de Bracons (1 296 m) fins a la cinglera de Tavertet, i, en direcció sud, passada la vall del Ter, confronta amb les Guilleries (1 200 m) i el Montseny (1 697 m a Matagalls), pertanyents a la Serralada Prelitoral Catalana, mentre que la Costa o Serralada de Ponent, que la separa del Moianès i del Lluçanès, té unes altituds que van dels 800 als 900 m. La serra de Bellmunt, el Collsacabra, les Guilleries i el Montseny són alguns dels sectors naturals de la comarca considerats dins del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN).
El relleu de la Plana de Vic es caracteritza pels turons de margues blavoses eocèniques —el popular terrer improductiu—, que emergeixen entre els extensos camps de conreus i representen un testimoni de la història geològica de la Plana. Són remarcables turons com els de l’Aguilar, del Clascar de Malla, de la Guardiola o el del Puigsacost, a més del turó del Castell de Tona, de Torrellebreta, de Mont-rodon i el de la Creu de Gurb, inclosos dins el PEIN com a turons representatius dels relleus eocènics de la Plana de Vic.
La subcomarca de les Guilleries forma una regió muntanyosa que en bona part és constituïda per un massís granític amb alçades que superen els 1 000 m. Més al sud, el Parc Natural del Montseny (vegeu el Vallès Oriental), reserva de la biosfera des del 1978, s’estén, a la comarca d’Osona, pels termes del Brull, Seva i Viladrau.
El Collsacabra és des d’un punt de vista geològic i físic un altiplà format per una plataforma estructural, partida al centre per la serra de Cabrera, una plataforma tabular i acinglerada, de 1 312 m al punt més alt, trencada i abrupta, separada del pla d’Aiats pel collet de Cabrera i el coll de Bram. Cabrera, Aiats i Caselles, com a altes muralles, actuen de barrera dels aires humits mediterranis, cosa que afavoreix les pluges. La plataforma cabreresa té un relleu relativament pla, amb nombrosos petits turons testimoni coronats de gresos i amb formes tabulars, obra de l’erosió fluvial. Les altures mitjanes oscil·len entre els 900 i els 1 000 m. El massís és format per materials terciaris eocènics sedimentaris, gresos i margues principalment. A la serralada meridional abunden els nummulits, que en alguns punts formen veritables lumaquel·les. La configuració tabular procedeix d’una sèrie de terrasses sobreposades de roques sedimentàries, amb uns estrats que tenen una línia de separació neta i molt marcada per la diferent coloració dels materials. Els estrats baixos, de l’Eocè inferior, són compostos de gresos de tonalitat vermella, mentre que la part superior és formada per cornises calcàries de l’Eocè mitjà, carregades de nummulits i d’altres fòssils, de tonalitat blanquinosa i grisenca. Entre aquestes capes hi ha una zona rica en urani.
En l’aspecte geològic la subcomarca del Lluçanès és com una gran plataforma estructural inclinada des de l’extrem septentrional, en contacte amb el Ripollès i els Prepirineus, vers el S i el SW, per on s’escolen els rius principals, la riera de Lluçanès i la Gavarresa. Els seus materials pertanyen a l’època terciària i tenen una base eocènica a l’enllaç amb els primers plecs subpirinencs, a la qual se sobreposa tot seguit una capa oligocènica, ben visible en les costes i graus que marquen la seva separació amb la Plana de Vic i que s’estenen fins a la depressió del Llobregat. Per això, dintre el Lluçanès predominen les argiles rogenques oligocèniques, que s’alternen amb bandes primes de gresos i margues, conglomerats que formen els retalls tabulars del sud del Lluçanès, més abundants a causa de la major densitat i acció de la seva xarxa fluvial. El terreny del Lluçanès és per tant molt retallat, els vessants dels barrancs acostumen a ésser pronunciats i tallats per altres barrancs. Molts vessants són plens de fragments de roques —gresos i calcàries— d’angles poc arrodonits. Les feixes de conreu alternen amb les crestes i els barrancs.
El Vidranès, amb unes altituds que oscil·len entre els 500 i els 1 500 m, es troba dins un sector dels Subpirineus format per roques calcàries i gresos, en bona part de l’època eocènica. Comprèn diferents accidents físics com el puig de Santa Margarida (1 206 m), la serra de Bellmunt (1 247 m), el puig de Cubell (1 462 m) i Puigsacalm (ja a la comarca de la Garrotxa), a l’indret dels rasos de Manter, damunt la gran falla que fa d’espona de la Garrotxa. Al nord és limitat per les serres de Milany (1 526 m) i de Santa Magdalena, al límit amb el Ripollès i la Garrotxa. Tota aquesta zona, juntament amb el Parc Comarcal del Castell de Montesquiu, és un interessant espai natural considerat en el PEIN.
Les aigües
El Ter és el principal eix fluvial de la comarca i una bona part dels cursos d’aigua que drenen les terres d’Osona pertanyen a la seva conca. Tenen menys importància el Congost i els seus tributaris, que formen part de la conca del Besòs, i les rieres de la subcomarca del Lluçanès, que formen part de la conca del Llobregat.
A la Plana de Vic, els principals corrents que desguassen al Ter són el Riu Ges, originat al Vidranès, que rep les aigües del Riu Fornès, originat sota el coll de Bracons, i que desemboca a Torelló; la riera de Sorreigs, que ho fa un xic més avall de la Gleva, i té un tram inclòs en el PEIN per l’interès dels seus ecosistemes fluvials (el tram situat entre el mas d’Aumatell i el torrent del Grau); i el Gurri, que a Vic s’uneix amb el Mèder i recull, així, les aigües dels sectors SE, migdia i una bona part de ponent de la Plana.
El Ter entra a la Plana per la Mambla, entre els contraforts de Bellmunt i els turons d’Orís. En el seu recorregut, pels termes d’Orís, Torelló, les Masies de Voltregà, Manlleu, Roda de Ter i les Masies de Roda, és intensament aprofitat per a la indústria i, en canvi, molt poc, gairebé gens, per al regadiu, a causa del seu curs profund i ràpid. A l’altura de Manlleu dibuixa un viratge que fa variar la direcció del seu curs de N-S a W-E. Entra a una altura de 580 m i surt de la Plana, un cop passat Roda, a la cota dels 440 m, quan comença ja la cua del pantà de Sau.
La resta de corrents d’aigua, en especial el Riu Ges i el Gurri i el seu principal afluent, el Mèder, són només aprofitats parcialment a causa del poc volum i de la irregularitat dels seus cabals.
Les aigües de la zona meridional de la comarca, que forma la rodalia de Centelles, vessen al Congost des de la petita elevació coneguda, en part, amb el nom característic d’Aigüespartides i que va de Tona a Seva per l’indret del raval de l’Estació de Balenyà. La rodalia de Centelles és emmarcada entre els relleus del Muntanyà i la serra de Can Brull, que són les darreres elevacions del massís montsenyenc, i els relleus tabulars de Collsuspina, la serra de Puigsagordi i el pla de la Garga, replà d’erosió que forma l’inici del Congost. La separació d’aigües de la Plana no es forma, doncs, en cap relleu muntanyós de roques dures, sinó en els materials tous del fons de la Plana.
A les Guilleries el Ter travessa, força encaixat, el massís al sector septentrional, després d’haver pres la direcció W-E, on ha erosionat profundament el territori juntament amb els seus afluents. Rep per la dreta les aigües de la Riera Major, que neix vora el Matagalls, les aigües dels voltants de Viladrau, i les de les rieres d’Espinelves, del Boix i de Castanyedell. Per l’esquerra el Ter rep el torrent de l’Aiguardent, el Riu Pregon i el torrent de les Pipes, que recullen les aigües de Tavertet i el pla de Montdois.
El 1955 es començà la construcció del pantà de Sau, aprofitant les òptimes condicions del profund engorjament del riu per a la producció d’energia i per al proveïment d’aigua a les grans ciutats. El pantà de Sau, amb una capacitat de 177 hm3, és una de les construccions hidràuliques més importants de la dècada del 1950. Aquesta obra comportà l’evacuació de cases i de terres de Sau i un canvi pregon del paisatge del sector, i alhora potencià el turisme, atret en part per la pràctica d’esports nàutics i de pesca.
Els rius de Collsacabra també vessen les seves aigües al Ter. Els principals corrents fluvials són la riera de les Gorgues, que neix a uns 970 m, al peu dels cingles d’Aiats, i que és coneguda en el seu origen per torrent de la Rotllada. S’engorga sota Cantonigròs, on té el racó conegut per la Foradada; sota Santa Maria de Corcó té un vell pont de pedra a l’antic camí ral de Vic a Olot, i s’engorga de nou sota la barra de Ferro i la parròquia de Sant Bartomeu Sesgorgues, a la qual ha donat el nom. Desguassa al Ter a Sant Pere de Casserres, on se li ajunta la riera de Sant Martí i el torrent de les Paganes, considerat com a límit ponentí de la comarca. Són afluents de la riera de les Gorgues altres petits rierols com el torrent de Sant Julià de Cabrera, el de Filaborres, el de la Parra i el de la Palanqueta.
Al sector de Collsacabra pròpiament dit hi ha la riera de Rupit o de Sallent, que s’aboca al precipici pel salt de Sallent, prop de Sant Joan de Fàbregues. Aquesta recull les aigües del sector meridional de Rupit i Pruit, que formen moltes torrenteres petites: de Pinós, dels Renyins, del Collell, de la Lluca, Torrent Mal, de Sabaters, del Saltiri, dels Esclops i del Gravet.
Finalment, al sector de Falgars, hi ha una sèrie de torrents que s’aboquen tots a la cinglera per salts pintorescos. Tots neixen als contraforts de les serres d’Aiats i de Cabrera, del puig de la Bastida o de la Serra Mateus, que són els que delimiten el sector. Aquests torrents són el de Pibernat, que forma el sallent de Pibernat, el de la Clapera, que forma la Cua d’Euga, el de la Batllia, el torrent de la Faja o Fluvià, el més important, que s’aboca pel sallent de la Coromina, i els del Puig i de la Serra, que s’uneixen al peu de la cinglera després d’abocar-se pels sallents de Bertrans i del Grau.
L’altiplà lluçanès fa de partió entre les conques del Ter i del Llobregat. El vessant del Ter, que mira a la Plana de Vic, és més abrupte i encinglerat i les rieres que s’hi troben són de curs ràpid i s’escolen per valls curtes i profundes, mentre que el vessant del Llobregat, que mira al Bages i al Berguedà, és més suau i esglaonat i les rieres que hi aflueixen són de curs més llarg i corren per valls més amples.
Les aigües de la part central i ponentina del Lluçanès aflueixen al Llobregat a través de la riera de Merlès i la Riera Gavarresa, que són els corrents fluvials més importants de la contrada. La riera de Merlès, al límit de la comarca amb el Berguedà, neix al Ripollès, entre Palmerola i Viladonja, i rep com a afluents principals els torrents de Palmerola, de la Quar, de Salselles, de Rourell o del Regatell, de Borrelleres, de Boencs, de la Pinya i del Vilaró. Part del seu curs, aproximadament des del mas de Puigcercós fins al Molí de Vilalta, és considerat dins el PEIN com una de les úniques mostres dels sistemes naturals de la conca del Llobregat en bon estat de conservació, atesa la qualitat ecològica de les seves aigües, i és per això que el 1987 va ser declarat reserva natural parcial. La Riera Gavarresa neix dins el terme d’Alpens i rep les rieres de Lluçanès, d’Olost, de l’Estany, el Riu-sec o riera de Malrubí i la de Basí.
A la banda del Ter s’escolen la riera de Sora, formada a la seva vall, la de Cussons, que neix prop el collet de Sant Agustí, sota la serra dels Munts, i la de Sorreigs, que neix entre Sobremunt i Sant Boi i salta a la Plana de Vic pel Gorg Negre, al límit amb Santa Cecília de Voltregà. També neix al Lluçanès la riera de Sant Bartomeu del Grau, que s’uneix al pla de Monellots amb el torrent de la Fontsalada i va cap al Mèder de Vic, mentre que la riera d’Oló, que limita la comarca per la banda S, recull les aigües de la demarcació d’Oristà i desemboca a la Riera Gavarresa.
El clima
L’orografia de la comarca d’Osona condiciona, en bona part, el tipus de clima. En general, hom pot parlar de dos tipus de climes bàsics a Osona: a les terres arrecerades pels vessants del Montseny, a la Plana de Vic i a les contrades interiors del sector ponentí hom troba un clima mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental, i al sector de llevant es dóna un clima mediterrani de muntanya mitjana amb influència marítima.
El clima de la Plana de Vic és de caràcter submediterrani continental, amb temperatures extremes, sobretot a l’hivern. Pel seu clima i per la seva vegetació aquesta zona, ben individualitzada, té moltes més coses en comú amb les contrades centreuropees humides que no pas amb les terres calentes i seques que es mereixen de debò el nom de mediterrànies. La temperatura mitjana anual oscil·la al voltant dels 12°C. Les mitjanes del mes més fred són d’uns 3°C i les temperatures mínimes poden ésser molt baixes. Els dies de glaçada són abundants (de 80 a 90 dies l’any). L’estiu és curt, però força calent, amb una temperatura mitjana de 21°C o 22°C, tot i que són freqüents màximes de 31°C a 34°C. Aquestes oscil·lacions anuals són conseqüència, en gran part, de la inversió tèrmica, fenomen climàtic ben característic de la Plana caracteritzat pel fet que les capes d’aire inferiors tenen una temperatura més baixa que les capes una mica més elevades, en contra d’allò que és normal segons el gradient de temperatura en funció de l’altitud. La inversió es produeix sobretot els dies encalmats d’hivern, en els quals la diferència de temperatura entre el fons de la plana i les terres més elevades que l’envolten pot arribar a ésser de 20°C, segons els estudis fets per Eduard Fontserè l’any 1937. Aquest fenomen es produeix, en general, a les concavitats del relleu tancades, en les quals l’aire fred, més dens, no té eixida fàcil. La boira baixa, anomenada irònicament “la pubilla de la Plana”, té sovint per causa la inversió de temperatura. Aquesta boira ajuda a mantenir el fred i la humitat. Hi ha dies que la boira només s’aixeca passat ja el migdia, i a la matinada, quan ja s’ha produït la glaçada de la nit, es torna a estendre.
La mitjana anual de pluges és de 650-700 mm. Els mesos amb un major règim pluviomètric acostumen a ser el maig i el juny, i els de pluja mínima són el gener i el febrer. L’estiu tendeix a ser sec, però no ho és pas tant com a les terres de clima veritablement mediterrani. Aquest règim de pluges força regular, acompanyat d’una humitat mitjana anual de l’aire del 67%, amb boira freqüent i amb rosada abundant (més de 200 dies l’any), és favorable per a la vida vegetal.
A les Guilleries les temperatures són suaus i la humitat força elevada. Hom pot parlar d’un clima mediterrani humit des de la base fins als 700-800 m, amb sequedat estival atenuada i amb hiverns relativament temperats. Les temperatures són mediterrànies marítimes a la base de les muntanyes i disminueixen proporcionalment amb l’alçada. Les pluges (800-1 000 mm) són abundants i força repartides durant l’any, de manera que l’època de sequera estival és poc sensible.
El clima de Collsacabra és relativament fred a conseqüència de l’altitud, que oscil·la entre els 900 i els 1 300 m a la major part del territori. La mitjana del mes de gener és de 3°C aproximadament, i la del juliol no s’allunya gaire dels 17°C. Difícilment la temperatura arriba als 30°C els dies més calorosos de l’estiu, mentre que pot atènyer els 12°C sota zero els dies més crus de l’hivern. El règim de temperatures és, doncs, més comparable al de certes contrades de l’Europa central que al de les terres temperades de les ribes de la Mediterrània. Les nevades són freqüents i, bé que la neu dura poc temps, serveixen per a amarar bé la terra i per a sostenir les nombroses fonts i els rierols. El temps de les glaçades s’estén del novembre al març. La pluviositat és alta i repartida força regularment durant tot l’any, de manera que l’eixut estival típic dels climes mediterranis no es deixa sentir. La mitjana anual de pluges és de 1 000 mm. A l’estiu les tempestes són molt freqüents. Collsacabra es troba en plena àrea plujosa de la Catalunya oriental, i en aquest aspecte té les mateixes condicions que les Guilleries, possiblement encara més accentuades pel que fa a la humitat.
El Lluçanès, per la seva altitud i per la seva situació, entre els Pirineus i la barrera de muntanyes que el separa de la mar, té un clima de tendència més continental i moderadament plujós, amb hiverns llargs i durs i amb estius calorosos durant el dia i frescos a la nit. La inversió tèrmica de la Plana de Vic ja no es manifesta en aquestes terres, força més altes, però l’augment de l’alçada i una posició més endinsada fan que, almenys pel que fa a les mitjanes, les temperatures d’hivern no siguin pas gaire més benignes. El nombre de dies de glaçada és, en terme mitjà, de 47 l’any. Les pluges no són pas tan abundants com a les terres situades més a prop de la mar. L’estació més plujosa és l’estiu, al revés d’allò que passa a les localitats de clima mediterrani. Cap al N, acostant-nos als Pirineus, les precipitacions augmenten i poden arribar a prop dels 1 000 mm anuals, mentre que vers el S i vers l’W, en terres que es troben a sotavent de l’aire marítim, el qual hi arriba com a vent descendent, o sia com a vent que s’escalfa i que s’asseca, les precipitacions sembla que són força més baixes (500-700 mm). El clima del Lluçanès té, doncs, condicions submediterrànies de tendència continental, amb precipitacions moderades ben distribuïdes durant tot l’any i amb forts contrastos de temperatures.
El sector del Vidranès té un clima de muntanya plujosa, tot i que l’altitud fa que les condicions d’humitat i temperatura variïn respecte d’aquesta. A les zones amb una altitud inferior, les temperatures mitjanes anuals són entorn dels 9°C-11°C. L’hivern és fred, amb temperatures mitjanes al gener de 2,8°C, i l’estiu és poc calorós, amb mitjanes el mes de juliol entre els 17°C i els 20°C. Les precipitacions són per sobre del 900 mm anuals.
Els sòls i la vegetació
A Osona predominen les formacions de l’era terciària, entre les quals cal distingir les formacions de l’Eocè inferior, que s’estenen del SE al NE en la part oriental, les de l’Eocè mitjà, que formen les calmes de les Guilleries, i les de l’Eocè superior, que constitueixen totes les serres del límit de la comarca a ponent.
Al N de la comarca hi ha roques calcàries amb sòls castanys. Aquest tipus de sòls només es troben en aquesta part de la comarca. Les formacions quaternàries antigues i al·luvials són poc abundants i constitueixen, únicament, la capa que cobreix parcialment les terres del fons de la comarca i les valls dels rius. En aquestes formacions es troben sòls més fèrtils, que són els sòls entisòls o sòls joves al·luvials.
Quant a la textura dels sòls, a la comarca, especialment a la part central, predominen els sòls francoarenosos, alternant amb alguns sòls de textura arenosa.
La vegetació potencial de la comarca d’Osona és la vegetació eurosiberiana de bosc de roure martinenc (Quercus pubescens). Aquesta, però, es localitza sobretot al sector de la Plana de Vic, mentre que al seu voltant apareix una vegetació mediterrània d’alzines (Quercus ilex) i carrasques (Quercus ilex subp. rotundifolia), que s’alternen amb claps climàcics de pi roig (Pinus sylvestris), roure valencià (Quercus faginea) i faigs (Fagus sylvatica).
El bosc natural de la Plana és la roureda de roure martinenc amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis), que pot alternar amb pinedes de pi roig. Els turons solen aparèixer pelats i descarnats per l’erosió als costats de migdia i de ponent i amb terra i vegetació més densa a la banda obaga. La vegetació que els cobria inicialment també era la roureda amb boix, que més tard es transformà de vegades en bosc de pi roig a conseqüència de la intervenció de l’home o en pastura als indrets més assolellats o més malmesos. Avui dia resten encara al fons de la plana i en alguns indrets, com el serrat de Palau, algunes clapes de roureda, testimoni de les que abans cobrien molta més extensió a la contrada, però que han estat substituïdes pels conreus i per les pastures.
El paisatge de la Plana, en estat natural, comprendria, doncs, sobretot bosc que perd el fullatge a l’hivern. Efectivament, gairebé per tots costats, apareixen alzinars i garrigars mediterranis en lloc de rouredes. A més, l’home, que ha fet desaparèixer la major part dels antics boscos naturals, ha introduït algunes espècies forasteres d’arbres: robínies (Robinia pseudacacia), pins pinyers (Pinus pinea) i, a les riberes, pollancres canadencs (Populus canadensis).
Allà on el bosc ha desaparegut, la terra és coberta d’un prat sec de pastura, calcícola, amb fenàs de marge (Brachypodium phoenicoides), jonça (Aphyllanthes monspeliensis), argelaga (Genista scorpius), lleteresa de Niça (Euphorbia nicaeensis), i d’altres espècies calcícoles. El caràcter dels prats varia força, però, segons les situacions. Així, el prat sec dels costers assolellats cedeix el lloc a pastures molt més tendres a les fondalades frescals, on predominen les plantes de l’Europa central humida.
Com a curiositat, a la Plana de Vic també apareixen localitzades en petites superfícies algunes espècies de les estepes de l’Europa oriental, molt rares a Catalunya. Destaquen les plomes blanques del pelagot (Stipa pennata), gramínia que, a la Plana, es fa només en terres ermes molt seques, i és típica de les estepes de la Mar Negra, en les quals cobreix extensions enormes.
Al sector de les Guilleries, les diferències d’altitud i d’exposició, generadores de les variacions de clima, determinen també la diferenciació de diversos estatges de vegetació superposats. A la base del massís la vegetació principal és l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale) o la sureda (Quercus suber). Entre els 500 i els 1000 m s’estén l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo montanum). Cap als 700-800 m l’estatge natural és la roureda, però ha estat substituïda, en grans extensions, per castanyedes artificials o per landes. Als puigs més alts i als obacs superiors humits predomina la fageda acidòfila, que s’alterna amb landes i pastures.
El paisatge vegetal de Collsacabra, que en molts dels seus aspectes fa recordar el paisatge de l’Europa central, té com a element més important el bosc de fullatge caduc. La roureda submediterrània de roure martinenc amb boix (Buxus sempervirens) és el bosc principal. Si l’home no l’hagués malmesa, cobriria la major part de l’altiplà i una extensió considerable dels vessants que el limiten per l’W, pel S i per l’E. La fageda, indicadora d’un clima més humit encara que el de la roureda, apareix a tot el costat que limita l’altiplà pel N i pel NE, des de la serra de Llancers a la vora del Far, i també als puigs que emergeixen del planell: serra de Cabrera, serrats dels volts de Cantonigròs, i en les obagues i clotades més frescals. La verneda, indicadora de terres molt humides, no sols voreja les rieres, sinó que apareix també de vegades en els costers, assenyalant els indrets on aflora aigua amb regularitat.
Allà on el terreny és calcari, la degradació del bosc de fulla caduca per acció de l’home condueix a l’aparició de boixedes i, al fons de les valls o en sòls humits, a la creixença de denses bardisses, però, en darrer terme, porta a l’extensió dels prats de pastura. Si el sòl no conté calç, l’aclariment del bosc primitiu pot generar landes de bruguerola (Calluna vulgaris). Als voltants de la Salut la landa de bruguerola, amb bedolls (Betula pendula) escampats, genera un paisatge que recorda el de les planes del N d’Alemanya.
Al Lluçanès la vegetació natural és probable que fos un bosc d’arbres de fulla plana si l’home no hagués afavorit la seva substitució per bosc de coníferes o per prats de pastura. De N a S i d’E a W hi ha una gradació entre paisatges de muntanya humida submediterrània i paisatges mediterranis continentals, de caràcter ja força netament ibèric. Com a tipus de vegetació potencial cal considerar el bosc de roure martinenc amb boix, el bosc de roures de fulla petita i l’alzinar de carrasca. A la riera de Merlès hi és ben representada la vegetació de ribera i aigualosa, així com les comunitats d’algues incrustants.
El bosc de roure martinenc amb boix és la comunitat vegetal primera de tot el sector septentrional i oriental del Lluçanès, des d’Alpens i de Prats de Lluçanès a Sant Agustí i a Sant Bartomeu del Grau. Per la banda d’Oristà i d’Olost la roureda canvia de caràcter. És més seca i hi predominen roures de fulla petita (Quercus faginea), sovint barrejats amb pinassa (Pinus nigra). El boix i la majoria dels arbustos de fulla caduca típics de les rouredes es mantenen, però el conjunt té ja un aire molt menys frescal. Pel que fa a l’alzinar, es tracta d’un alzinar pobre, de caràcter ibèric, que recorda més aviat els d’Aragó i de Castella. Aquests tres tipus de vegetació principal no es presenten pas netament separats els uns dels altres, sinó que, com que les diferències d’altitud no són gaire grans, s’entremesclen els uns amb els altres.
Aquest bosc, però, denota una clara intervenció de l’home, que ha introduït els pins. El Lluçanès fa més la impressió d’un país de pinedes que no pas de rouredes i d’alzinars. La continentalitat elevada i la sequedat de l’aire són favorables a les coníferes, que ací prenen una importància que no tenen pas a les terres marítimes més orientals. El pi roig és sobretot un arbre del país del roure martinenc, on fa boscos importants, sobretot a les obagues; la pinassa apareix al domini dels roures de fulla petita, és a dir, a la part més seca de la muntanya submediterrània. Amic com és de la calç, al Lluçanès és abundant i creix vigorosament. Pot tenir encara importància dins els dominis de l’alzinar; el pi pinyer apareix sobretot a l’extrem SW de la contrada, en terres mediterrànies, de l’alzinar; el pi blanc (Pinus halepensis) és el més sensible al fred i al Lluçanès no ocupa gaire superfície. És un indicador de condicions climàtiques mediterrànies.
Al sector del Vidranès domina el roure martinenc, que s’estén per tota la part baixa de la comarca i ascendeix força amunt per les valls del Ter. Però a les obagues les rouredes són substituïdes pel bosc de pi roig. Per damunt de les rouredes i també en els obacs frescals hi ha fagedes relativament extenses.
Alguns dels arbres d’Osona han estat declarats arbres monumentals: el ginebró de Casademont (el Brull), els dos roures de la Carrera (Vic), el roure de la Senyora (Sant Boi de Lluçanès), el roure del Bac de Collsacabra (Rupit i Pruit), el roure de Carboneres (Santa Maria de Corcó), l’alzina del Pujol i el plàtan de la Font Gran (Taradell), l’alzina de Masgrau (Tavèrnoles), diversos arbres de Masjoan (alzina, til·ler, auró, teix, castanyer, avet, sequoia i cedre, al terme d’Espinelves), la sequoia del Noguer (Viladrau), i el faig de Fontcoberta (Vidrà), entre d’altres .
La fauna
La importància de l’home en l’evolució de la vegetació de la comarca ha influït directament en la transformació de l’hàbitat animal. Així, l’ocupació, que d’antuvi es limitava al sector de la plana, amb el temps s’ha estès fins a arribar als vessants de les muntanyes i els espais naturals. Actualment, una part de la comarca d’Osona forma part del Parc Natural del Montseny (vegeu el Vallès Oriental), on viuen una bona part de les espècies animals característiques de la Mediterrània i animals propis d’àrees centreuropees, que troben en aquest sector el límit meridional de la seva àrea d’expansió.
Entre els animals més comuns es poden mencionar el senglar (Sus scrofa), la geneta (Genetta genetta), el tudó (Columba palumbus), el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus), esquirols (Sciurus sp.), la guineu (Vulpes vulpes), etc. La fauna fluvial és molt escassa a causa de la gran contaminació dels rius, i només a les basses artificials, els gripaus (Bufo bufo), els tritons (Triturus sp.), les granotes (Rana sp.) i les salamandres (Salamandra sp.) troben el seu medi òptim per a viure. A la riera de Merlès, destaca la riquesa de mamífers associats al medi fluvial, com la llúdriga (Lutra lutra i el turó (Putoris putoris). Altres sectors d’Osona com ara les conques del Gurri i de la Riera Major són importants punts de les rutes migratòries de la cigonya negra (Ciconia nigra) i la grua.
El Parc Comarcal del Castell de Montesquiu
El Parc Comarcal del Castell de Montesquiu es troba a la comarca d’Osona, al límit amb el Ripollès, entre els municipis de Montesquiu, Sant Quirze de Besora, Santa Maria de Besora i Sora. El seu territori es troba dividit en dues parts del curs del Ter i té una superfície de 690,25 ha.
El consell coordinador del parc es constituí l’any 1985 amb l’objectiu de conservar i millorar el sistema natural d’aquest espai, dur a terme l’ordenació dels sistemes d’explotació agrícola i la rehabilitació i restauració dels elements del patrimoni arquitectònic. És gestionat per la Diputació de Barcelona.
El marc físic del parc és format per un paisatge on hi abunden els boscos, els prats, les vores de ribera i els conreus. Els boscos són dominats per la roureda de roure martinenc (Quercus pubescens) a les zones de solana i de pi roig (Pinus sylvestris), a les zones d’obaga. Els prats s’estenen a les clarianes, als llocs més asolellats i són ocupades per la jonceda, la prada més comuna. La vegetació de ribera es distribueix a banda i banda dels cursos d’aigua i s’hi troben espècies com l’om (Ulmus minor), el pollancre (Populus nigra), el salze (Salix alba) o el vern (Alnus glutinosa), entre d’altres. Finalment, vora les zones on es fa més evident l’ocupació humana, és a dir, prop de les masies hi apareixen extensions de conreu, ocupades pels farratges, els cereals i els horts.
L’assentament humà en aquesta zona ha estat present des d’antic i així ho evidencien el castell de Montesquiu, clar símbol de les estructures defensives del territori, l’esglesiola de Sant Moí, les restes del camí de Llaers o el pont de les Codines, que conformen l’herència medieval en aquest territori.
Els equipaments de què disposa el parc són molt diversos. Entre aquests destaquen l’Oficina del Parc del Castell de Montesquiu, situada a la masoveria del castell, que gestiona les relacions entre els ajuntaments implicats, l’administració i els visitants del parc; el Centre de Recursos, que organitza diferents jornades i activitats; el Centre de Documentació, especialitzat en temes de recursos naturals i educació ambiental; l’Escola de Natura la Solana i àrees d’esplai i acampada, així com itineraris senyalitzats.
Les subcomarques
Collsacabra
El Cabrerès o Collsacabra forma una subcomarca de 141,9 km2, que comprèn els municipis osonencs de Santa Maria de Corcó, cap de la subcomarca, Tavertet i Rupit i Pruit.
A despit d’ésser format per terres de tres comarques (Osona, Garrotxa i Selva), el Collsacabra constitueix una unitat morfològica ben determinada que correspon al nucli principal de la Serralada Transversal Catalana. El seu territori, però, pertany majoritàriament (130 km2) a la comarca d’Osona.
La delimitació del Cabrerès o Collsacabra és ben definida als costats meridional i oriental per la cinglera que, des del lloc de desguàs de la riera de les Gorgues, continua per sobre del pantà de Sau, per Tavertet i Sant Joan de Fàbregues, fins a la punta del Far, on gira en direcció N vers el coll de Malla i el coll de Condreu, on ha perdut el seu caràcter feréstec a l’indret de la Salut. Torna a fer-se aspriva a l’indret del sallent del Grau d’Olot, ja dins la comarca de la Garrotxa, i dels espadats de Falgars, que va vorejant fins a l’antic castell de Castelló, ara recordat pel santuari de Sant Miquel de Castelló o d’en Bas. En aquest punt gira vers ponent pels rasos de Pibernat, segueix la carena de Llancers fins al coll de Llancers, prop de la capçalera del Riu Fornès, i passa a formar part novament d’Osona al puig de la Freixeneda, on segueix el límit municipal de Santa Maria de Corcó en direcció S fins a la serra de la Creu, sobre el mas Llansís. El límit ponentí amb la Plana de Vic és el més imprecís i discutible, ja que trenca pel mig el municipi de Santa Maria de Corcó, passa pel vessant oriental de la vall de Vilaporta i Vallbona i travessa la carretera de Vic a Olot un xic més avall de les Palanques, d’on continua fins a la riera de Sant Martí, a l’indret del Pont Vell, prop de l’Hostal de les Gorgues, d’on va al salt del Cabrit i a la fi de la riera de les Gorgues.
El Cabrerès, centrat en el castell de Cabrera, situat prop del santuari de la Mare de Déu de Cabrera, comprenia les parròquies de Sant Julià de Cabrera, Santa Maria de Corcó, Sant Llorenç Dosmunts, Sant Bartomeu Sesgorgues i part de Sant Martí Sescorts.
El terme de Cabrera és esmentat per primera vegada el 940, any en què els hereus del bisbe Teodoric de Barcelona (904-937) van permutar uns béns que aquest bisbe, probablement del llinatge dels primers veguers de Cabrera, havia deixat a la seu de Barcelona en canvi d’altres del Vallès. A partir del 952 fan al·lusió al terme i al castell de Cabrera un important lot de béns de la parròquia de Santa Maria de Corcó, que més tard passaren al monestir de Sant Benet de Bages.
El domini d’aquest terme no es va moure mai de la potestat dels Cabrera, llinatge que pot seguir-se bé a partir de Gausfred de Cabrera (1013-17) i, en especial, amb Guerau I de Cabrera (1021-50), que, pel seu matrimoni amb Ermessenda de Montsoriu, esdevingué vescomte de Girona. A mitjan segle XII canviaren el seu títol pel de vescomtes de Cabrera, i aquest territori fou anomenat sovint el Vescomtat.
A part aquest llinatge, n’hi havia un altre d’anomenat també Cabrera, el dels castlans, que residia dintre el terme del Castell —els darrers temps ho feia en un casal situat prop de la parròquia de Sant Julià de Cabrera—. Un membre d’aquesta família, Guerau de Cabrera, es va casar vers el 1210 amb Beatriu de Castelló, castlana de Castelló d’en Bas i de la Bastida de l’Infern, fortaleses situades al sector de Falgars. Artau de Foces o de Cabrera, darrer membre d’aquest llinatge, vengué tots els seus béns i drets sobre Cabrera i Castelló a Bernat III de Cabrera, del llinatge vescomtal, que així augmentava els seus dominis i possessions a la contrada.
El segon gran domini de la comarca fou el dels vescomtes d’Osona, més tard vescomtes de Cardona. Aquest llinatge, abans de possessionar-se de Cardona i d’estendre els seus dominis pel Cardener, el Solsonès, l’Anoia i el Bages, tenia els seus béns patrimonials, i sembla que la seva residència, a l’indret de Rupit. La part d’aquest domini que se situa a Collsacabra sembla que originàriament era centrada en un castell primicer, desaparegut molt aviat, anomenat de Fàbregues, que es degué trobar davant d’Agullola de Sant Joan, a l’extrem d’un pla inclinat, on apareixen restes de ceràmica que indiquen l’existència d’un poblament antic. Al llarg del segle XI aquest castell es va dividir en dos dominis diferents, el de Rupit i el de Fornils, tots dos sota el domini dels vescomtes d’Osona-Cardona.
El castell de Rupit, del qual es veuen encara alguns murs en el penyal que domina la població de Rupit, estenia el seu domini per l’actual municipi de Rupit i Pruit, a excepció del sector de Sant Llorenç Dosmunts, i també eren feudataris seus els senyors de Tavertet. És tradició que, quan els vescomtes d’Osona van fundar el monestir de Sant Pere de Casserres, el 1006, aquests residien a Rupit. De fet, molts dels béns primicers del monestir de Casserres es trobaven en els termes de Rupit i de Susqueda. El domini de Rupit va continuar en la línia principal dels vescomtes d’Osona-Cardona, fins que Ramon Folc IV de Cardona, mort el 1273, el va llegar al seu fill Bernat Amat, primera anella de la línia dels senyors de Torà. D’aquest passà al seu fill i posteriorment a altres successors. Arnau Roger III, comte de Pallars, el va vendre el 1369 a Gilabert de Cruïlles. Els seus successors, els Cruïlles i Vilademany, s’intitularen en endavant barons de Rupit, i d’aquests passà als Bournonville, sempre per successió matrimonial. El 1681 el rei Carles II nomenà Francesc Antoni de Bournonville marquès de Rupit, títol que encara perdura en l’actualitat.
El terme de Tavertet tingué senyors i cavallers propis des del 1070, però aquests feren sempre acte de vassallatge als senyors del castell de Rupit. Els seus diferents senyors, els Tavertet, els Malla i els Savassona, reconegueren vassallatge als barons de Rupit fins el 1518. Els darrers segles els Savassona adquiririen una total independència. El castell de Sorerols i la seva demarcació, avui part integrant del municipi de Tavertet, tingué senyors i jurisdicció pròpia, independent dels grans antics dominis abans esmentats, fins que el 1527 el va comprar Antoni Vila de Savassona, senyor de Tavertet. A partir d’aquest moment s’integrà a Tavertet. El mateix va passar amb la quadra de Sant Bartomeu Sesgorgues, que, tot i decantar-se pel terme del Cabrerès i ésser de jurisdicció reial, va acabar unint-se al terme de Tavertet, perquè els Savassona obtingueren la seva jurisdicció al principi del segle XVIII.
La parròquia de Sant Pere de Falgars, o Falgars d’en Bas, era el 1361 l’única parròquia que es considerava dependent del castell de Castelló. Aquest castell, d’història un xic nebulosa, es troba a la punta de la cinglera. Sempre va formar part del vescomtat de Bas. Estigué a la cura del llinatge dels Castelló, refós vers el 1210 amb el dels castlans de Cabrera. El 1352 passà definitivament al llinatge vescomtal de Cabrera, creats vescomtes de Bas. Afavorí la seva inserció en aquesta contrada el fet que, a despit de la seva vinculació política al vescomtat de Bas, sempre fou del bisbat de Vic i, per tant, els seus habitants estaven més vinculats a la resta de Collsacabra que no pas a la Garrotxa o les terres d’en Bas.
El Cabrerès o Collsacabra ha estat sempre una regió de poca densitat demogràfica. Durant segles l’única població d’una certa importància fou Rupit. Modernament la població més important esdevingué Santa Maria de Corcó. Abans del segle XIV disposà, com arreu, d’una gran densitat de masies o poblament dispers. Els fogatjaments del segle XIV fets després del 1370 assenyalen 47 focs al terme del Cabrerès, més o menys l’actual municipi de Santa Maria de Corcó, 81 al terme del castell de Rupit, 20 al de Tavertet i 2 a Sant Miquel de Sorerols. En el fogatjament del 1553 Santa Maria de Corcó tenia 28 focs, Sant Julià de Cabrera 8, Sant Llorenç Dosmunts 8, Tavertet 20, Sant Miquel Sorerols 7, la vila de Rupit 48, Sant Joan de Fàbregues 20, Pruit 16 i Sant Pere de Falgars 7.
Les Guilleries
El sector osonenc de les Guilleries ocupa una extensió de 157,3 km2 i comprèn els municipis de Vilanova de Sau, Sant Sadurní d’Osormort, Espinelves i Viladrau. Aquesta subcomarca geogràfica i històrica és tractada en la introducció comarcal de la Selva.
El Lluçanès
El Lluçanès es troba situat a l’Altiplà Central de Catalunya. Té una superfície de 326,5 km2. Comprèn un total de 12 municipis, dels quals n’és cap el terme de Prats de Lluçanès. El Lluçanès ha estat presentat com un país de transició entre la Plana de Vic i el Berguedà, com un esglaó situat sobre el Moianès i com un país en contacte amb els Pre-pirineus i en part unit a ells. La delimitació de la subcomarca es fa al N per les serres de Borredà, d’Alpens i de Frontanyà, que la separen del Ripollès, al S per la fondalada de la riera de Segalers i les serres d’Oló i de l’Estany, que s’inicia prop la collada de Fontfreda i acaba amb el fondal de la Riera Gavarresa, a l’E amb la serra escarpada que va des de Gurb fins a sota la serra dels Munts, i a l’W per les serres de Pinós i de la Guàrdia.
El Lluçanès va rebre el seu nom del castell de Lluçà, documentat des del 905, que aixeca les seves ruïnes en un turó situat vers el NE de l’antic monestir canonical i la parròquia de Santa Maria de Lluçà. Pertanyien originàriament a la demarcació els municipis de Lluçà, Prats de Lluçanès, Sant Martí d’Albars, Perafita, Sant Agustí de Lluçanès i una part del de Sant Boi de Lluçanès.
La segona entitat històrica del Lluçanès fou l’antic terme del castell d’Oristà, documentat des del 909, que comprenia inicialment els municipis d’Oristà, Sant Feliu Sasserra, Olost, la vall de Relat amb les seves parròquies de Santa Eugènia i de Sant Marçal, del municipi d’Avinyó, i Sant Amanç de Pedrós, del municipi de Santa Maria de Merlès. Aquest terme es fraccionà abans de mitjan segle XI i es dividí entre els castells d’Olost i de Tornamira i el territori autònom de la vall de Relat, que passà al domini alodial dels senyors del castell de Lluçà i, més tard, al monestir de Ripoll. La història dels castells d’Olost i de Tornamira va seguir força paral·lela fins al segle XIV.
Fins el 1376 foren barons de Lluçà, primer, els cavallers cognomenats Lluçà, documentats des de Sunifred I de Lluçà, que féu testament el 988; després, vers el 1256, Elisenda de Lluçà es casà amb Bernat de Saportella, senyor de la baronia de la Portella. Els Saportella es refongueren per casament amb els Fenollet, vescomtes d’Illa i de Canet, vers el 1336. El 1369 Andreu de Fenollet vengué el castell i la baronia de Lluçà a Ramon de Peguera, senyor d’Olost.
Els Peguera eren senyors d’Olost pel casament, poc abans del 1240, de Guillem de Peguera amb Ermessenda d’Olost. El 1353 els Peguera havien comprat també el domini de Tornamira, però no reeixiren mai a fusionar el terme d’Oristà o de Tornamira amb el d’Olost. En canvi, des del 1376 es fusionaren els antics termes de Lluçà i d’Olost en la baronia de Lluçanès.
Des de la fi del segle XIV els súbdits dels Peguera començaren a reunir-se en sindicat i a aplegar diners per a redimir-se del seu senyor. Els homes del Lluçanès tenien el beneplàcit reial i havien acordat amb la cúria reial que, un cop redimits, constituirien una sotsvegueria regida per un representant dels veguers de Vic i de Manresa. Per a provar el seu dret a redimir-se els síndics dels homes de la baronia de Lluçanès exhumaren vells documents que provaven el domini superior del rei, en especial la jurisdicció criminal que els senyors de la baronia tenien per ell. Mentre duraven els tràmits de la redempció, el rei va retenir aquests drets i els delegà en un tal Pere Ferrer, que era proposat com a primer sotsveguer del Lluçanès. Tot això es feia contra la voluntat del senyor de la baronia, Ramon de Peguera, que va obtenir entre els anys 1396 i 1400 que el rei Martí I li retornés l’exercici de la jurisdicció criminal fins que fos pronunciat el plet.
La dificultat dels homes del Lluçanès per reunir els diners necessaris per a la seva redempció, tot i tenir l’ajuda dels veguers de Vic i de Manresa, féu diferir l’esperada redempció i creació de la sotsvegueria durant molt de temps. El procés i les tibantors entre els homes del Lluçanès i els seus barons duraven encara el 1438, data en la qual Ramon de Peguera, fill de l’anterior homònim, havia fet donació de tota la baronia de Lluçà, dels castells d’Olost i de Tornamira i d’altres castells, viles i llocs que li eren propis al seu nebot Galceran Galceran de Pinós i de Fenollet, vescomte d’Illa i senyor de les baronies de Pinós i de Mataplana.
El 5 de juliol de 1449 els homes del Lluçanès obtingueren de la reina regent Maria un privilegi en el qual es concedia al Lluçanès l’esperat règim d’autonomia i es nomenava un sotsveguer amb dues cúries, una a Sant Feliu Sasserra, per la part que afectava el veguer de Bages, i l’altra a Perafita, per la part que afectava el veguer de Vic i d’Osona. Però el poder del nou senyor, el vescomte d’Illa, reeixí a desbaratar de nou la sotsvegueria i, pressionant prop de la reina Maria, va obtenir la revocació de l’anterior privilegi i el 24 d’octubre de 1455 obtingué del futur Joan II, aleshores lloctinent general de Catalunya-Aragó, un document pel qual li retornava l’exercici de tota la jurisdicció civil alta i baixa, amb el dret d’erigir castells per a castigar els malfactors i tots els drets baronials en els termes de Lluçà i d’Olost, fusionats totalment en la baronia de Lluçà. El castell de Tornamira amb el terme d’Oristà, del qual el vescomte d’Illa tenia la castlania, no s’integrà, doncs, a la baronia de Lluçanès.
El 24 de febrer de 1464 Galceran Galceran de Pinós i de Fenollet arrodoní el seu triomf amb l’obtenció del rei Joan II de tota la jurisdicció criminal sobre la baronia de Lluçà.
Els homes del Lluçanès insistiren encara en les seves pretensions el 1474 i de nou el 1491. En aquesta darrera data obtingueren una altra vegada de fer renovar el privilegi de la reina Maria del 1449 i amb ell el dret de nomenar un sotsveguer per a exercir la jurisdicció criminal i representar els drets de la monarquia al Lluçanès. Fou designat sotsveguer Antoni Galobardes, de Sant Eulàlia de Pardines, però el càrrec no es continuà. La falta d’interès dels monarques, la disminució de la població del Lluçanès, l’empobriment de la contrada i també un cansament de tants anys de lluita i de plets feren arxivar la qüestió i els senyors de Lluçà continuaren amb els seus drets baronials fins entrat el segle XVII.
La definitiva sotsvegueria de Lluçanès, que havia de perdurar poc més d’un segle, es va crear el 1611, després que el darrer baró, Francesc d’Agulló i de Pinós, vengués, el 5 de febrer de dit any, el castell i el terme o la baronia de Lluçanès al rei i a la universitat de prohoms del terme de Lluçanès.
La nova sotsvegueria instal·là la seva cúria o centre administratiu a Sant Feliu Sasserra, aleshores la principal població del Lluçanès, que havia estat ja assenyalada com a capital el 1449. La integraven les parròquies o entitats de Sant Feliu Sasserra, Santa Eugènia de Relat, Sant Marçal de Relat, Lluçà, Santa Eulàlia de Puig-oriol, Olost, Sant Julià de Cirera, Santa Eulàlia de Pardines, Prats de Lluçanès, Sant Andreu de Llanars, Sant Pau de Pinós, Santa Maria de Salselles, Santa Creu de Joglars, Sant Martí d’Albars, Perafita, Borrassers, Sant Agustí de Lluçanès i Sant Genís del Pi. En romania exclòs el terme de Sant Boi de Lluçanès, que pertanyia a la jurisdicció dels bisbes de Vic i que el 1316 el rei Jaume II va unir definitivament a la vegueria d’Osona. Tampoc no s’hi inclogueren els termes perifèrics d’Alpens, Sora, Sobremunt, Sant Bartomeu del Grau i Oristà. Aquest darrer es mantingué sempre separat dels problemes del Lluçanès i inclòs en la vegueria de Vic, malgrat trobar-se tan endinsat en el Lluçanès i retallar el seu municipi una bona part de la demarcació de Sant Feliu Sasserra, la capital de la sotsvegueria.
L’any 1716, amb el decret de Nova Planta, es desfeia la sotsvegueria lluçanesa, que s’integrava totalment en el corregiment de Manresa, mentre que s’inclogueren en el de Vic la resta de pobles del Lluçanès que no s’havien integrat a la seva sotsvegueria.
Amb les remodelacions del país, fetes els anys 1833 i 1834 amb motiu de la creació de les províncies i dels partits judicials, es produí un nou esquarterament del Lluçanès. S’integraren al partit judicial de Vic els municipis d’Olost, Oristà, Perafita, Sant Agustí de Lluçanès, Sant Bartomeu del Grau, Sant Boi de Lluçanès, Sobremunt i Sora; al de Manresa, Sant Feliu Sasserra i tot el sector de Relat unit al municipi d’Avinyó, i al de Berga, Alpens, el sector lluçanès de Salselles unit a Borredà, Lluçà, Prats de Lluçanès, Sant Martí d’Albars i Santa Maria de Merlès. Per raons pràctiques, la justícia continuà exercint-se des del tribunal de Sant Feliu Sasserra fins el 1856, i després d’aquesta data des dels caps de partit corresponents.
Finalment, la Divisió Territorial de Catalunya, decretada el 1936 per la Generalitat, va incloure la major part del Lluçanès a Osona, a excepció de Sant Feliu Sasserra, que va restar unit al Bages, i de Santa Maria de Merlès, que es va integrar al Berguedà.
La Plana de Vic
La Plana de Vic, que es troba al bell mig de la comarca, ocupa un total de 566,4 km2, gairebé la meitat de la superfície d’Osona. La Plana de Vic com a nucli central la ciutat de Vic, alhora cap comarcal. Forma un ample canal de pas entre els Pirineus i la Depressió Litoral o, més concretament, el Vallès Oriental. És envoltada al NE per l’altiplà de Collsacabra i la serra de Cabrera, a l’E per les Guilleries, al SE pel Matagalls i el pla de la Calma, al SW pel pas del Congost, el pla de la Garga i la costa de Centelles, a l’W per la serra de Collsuspina i l’altiplà del Moianès, al NW pel Lluçanès i el massís dels Munts i al N per la vall del Ter i la serra de Bellmunt i de Curull.
La Plana de Vic, territori repoblat i organitzat pel comte Guifre el Pelós al segle IX, constituïa el nucli més poblat de la vegueria d’Osona. Foren importants l’acció i els dominis de la mitra i de la canònica de Vic.
Des del segle XI la ciutat de Vic, repartida entre el domini del bisbe i el del comte, traspassat aviat a la casa de Montcada, seguí una trajectòria pròpia. La seva evolució repercutí en la Plana, sobretot en els extensos dominis que hi tingué la casa de Montcada, però no modificà la marxa històrica de la majoria dels termes.
Els segles XV i XVI marquen un gir decisiu en la vida de la Plana. El buit ocasionat per la guerra dels Remences, unit a les bandositats comarcals, no s’omplí fins avançat el segle XVI, amb la immigració de gascons i d’altra gent de part enllà dels Pirineus i amb la represa de l’activitat menestral, sobretot dels paraires i els teixidors.
L’ocupació francesa de la Plana de Vic fou una realitat i una tragèdia: entre els anys 1809 i 1812, les tropes franceses trepitjaren cinc vegades la Plana i la saquejaren, mentre la gent que podia fugia cap a les muntanyes deixant la ciutat de Vic i les poblacions a mercè del saqueig i dels incendis de la tropa. Això, conjuntament amb les contribucions de guerra amb homes i diners i la misèria i les epidèmies que sofrí la comarca entre el 1810 i el 1820 foren causa d’una davallada de població i d’una paralització de la indústria.
Després del fracàs de la industrialització de la ciutat de Vic, iniciat pels Puget i altres industrials, les fàbriques es localitzaren a les vores del Ter, per tal d’aprofitar l’energia dels seus salts d’aigua, primerament amb antics molins i més tard amb noves rescloses que es construïren tot al llarg del riu. Manlleu i Roda foren els pobles pioners de la industrialització del Ter, seguits de prop molt aviat per Torelló.
El Vidranès
El Vidranès és situat al sector septentrional de la comarca d’Osona, al límit amb el Ripollès i la Garrotxa. Té una extensió de 72,4 km2 i comprèn els municipis de Sant Quirze de Besora, Montesquiu de Besora, Santa Maria de Besora i Vidrà, els quals fins el 1990 formaven part de la comarca del Ripollès. La subcomarca és limitada al sud per les serres de Bellmunt i de Curull, separades per les aigües del Riu Ges, la capçalera del qual drena el sector oriental del Vidranès. A ponent circulen rieres de menor entitat, com la de la Solana i la de la Foradada, que aflueixen al Ter. Al nord limiten el Vidranès les serres de Bufadors, de Milany i de Santa Magdalena de Cambrils.
El castell de Besora, esmentat des del 875 i que era situat prop de l’antiga parròquia de Santa Maria, al municipi de Santa Maria de Besora, fou el centre històric dels termes de Montesquiu, Sant Quirze i Santa Maria de Besora. La vall de Vidrà, esmentada el 960, formava part del terme del castell de Milany (al municipi de Vallfogona de Ripollès), a excepció del sector sud-est que depenia de Curull. El monestir de Sant Joan de les Abadesses posseïa la parròquia i nombrosos drets a la vall.
Les comunicacions
La Plana de Vic és el corredor d’enllaç entre els Pirineus i la regió del Vallès i el Barcelonès. El seu principal eix ha estat tradicionalment la carretera C-17 de Barcelona a Ripoll (eix del Congost), que la travessa de N a S. D’aquesta carretera surten diferents desviacions que permeten enllaçar la Plana amb les comarques veïnes. Des de Tona en surten cap al Bages, les Guilleries i la Selva. Prop de Malla surt la N-141c cap a Manresa . Vic es comunica amb Olot a través de Collsacabra mitjançant l’antiga carretera comarcal C-153; amb Berga, a través del Lluçanès, mitjançant l’antiga carretera comarcal C-154 (un tram de la qual és ara la C-25D que connecta amb la C-25 o Eix Transversal prop de Vic); i cap a Vilanova de Sau amb la N-141d. Altres carreteres secundàries comuniquen la ciutat amb la contrada. Així, en l’aspecte intracomarcal, la comarca, i especialment la Plana, sempre ha disposat d’una bona xarxa de carreteres locals, tot i que alguns traçats són força dificultosos. La ciutat de Vic és l’origen i la fi de moltes de les comunicacions internes, que queda ben clar el seu paper de centre comarcal.
Les obres de desdoblament de bona part de l’antiga N-152 (actual C-17) i la construcció de les variants de Vic i Sant Quirze de Besora (2003) van suposar una notable millora de les comunicacions de la comarca, sobretot amb Barcelona i rodalia. Però d’espacial rellevància en les comunicacions intercomarcals fou la construcció de l’Eix Transversal (C-25), el darrer tram del qual fou inaugurat el 1997; creua Osona d’E a W, connecta amb la C-17 prop de Vic i enllaça la comarca amb Girona i amb les terres del Bages, l’Anoia i la Segarra.
El Cabrerès antigament era travessat per un únic camí, el camí ral de Vic a Olot. Successor de l’antiga Strata Francisca o camí francès, entrava a Collsacabra pels ponts de la riera de Sant Martí i de les Paganes, prosseguia vers Santa Maria de Corcó, travessava la riera de les Gorgues i d’allà pujava fins a Cantonigròs i el Coll Sacabra, d’on continuava, per sota Aiats, vers el vessant septentrional de la serra de Mateus, l’Hostal del Grau i el grau d’Olot. Aquest camí fou reemplaçat per la carretera C-153 de Vic a Olot. De la carretera actual deriven la de Tavertet, les de Rupit i Pruit i la del Far, i els principals camins, que porten a Sant Julià de Cabrera, Falgars i vers les masies més importants. Una altra via que ha de comunicar Vic i Olot, la C-37, es troba en construcció. El 1998 s’inaugurà el primer tram, entre Vic i Manlleu, però el conflictiu túnel de Bracons ha provocat l’endarreriment de les obres degut a les queixes sobre l’impacte ambiental que suposa la seva obertura.
La contrada de les Guilleries s’ha caracteritzat des de sempre per les seves comunicacions difícils. La descoberta de les aigües picants i la seva explotació a partir de mitjan segle XIX fou la causa del millorament de les comunicacions. El 1877 es construí la carretera veïnal, que enllaçava Sant Hilari amb Vic. Ja al segle XX s’obriren les carreteres de Vic a Arbúcies per Taradell i Viladrau, les secundàries que enllaçaven amb la de Vic a Sant Hilari per Espinelves, la variant de Viladrau a Vic per Fàbregues i la carretera de Vilanova de Sau, prolongada fins al poble de Sau quan fou fet el pantà.
Els municipis del Lluçanès es troben ben comunicats entre si per una xarxa interna de carreteres que ha completat la de les antigues carreteres que porten a Osona, el Berguedà i el Bages.
La línia de ferrocarril de Barcelona a Ripoll, Puigcerdà i la Tor de Querol fou inaugurada el 1875 i corre paral·lela a la carretera C-17.
La població
L’evolució demogràfica i socioeconòmica de la comarca d’Osona inclou fases molt diferents. La comarca al començament del segle XVIII es trobava en una fase de recuperació demogràfica que s’havia iniciat cap a la meitat de la centúria anterior. El 1719 tenia 22 163 h. Aquesta recuperació demogràfica fou paral·lela a la d’un grup de comarques, com ara la Baixa Cerdanya i el Maresme. Durant els 68 anys que separen els censos del 1719 i el 1787 es donà un important creixement demogràfic (17 435 h més). Però aquest augment no afectà totes les àrees amb la mateixa intensitat; a la Plana l’increment absolut fou de 13 392 h, mentre que al Lluçanès fou de 2 231 h i a Collsacabra i a les Guilleries de 1 812 h. Aquest impuls demogràfic, segons Pierre Vilar, és degut fonamentalment a les transformacions agràries i a l’impuls industrial. L’agricultura es beneficià d’un augment de la superfície de conreu, la intensificació agrícola, la introducció de noves plantes i la utilització, cada vegada més generalitzada, dels adobs orgànics. L’artesania s’anà transformant i va aparèixer la indústria.
Així, al segle XVIII la Plana de Vic, com a conseqüència de la topografia més plana que permetia un major aprofitament agrícola, tenia una major concentració de població. La resta de subcomarques tenien una menor densitat de població degut, en part, a uns terrenys menys aptes per a l’agricultura. Osona es caracteritzava per un poblament disseminat o de petits nuclis rurals, presidit per un únic nucli urbà, que actuava com a ciutat mercat: Vic, amb 4 738 h el 1718. Encara queden notables masies esparses arreu de la Plana.
El període comprès entre el cens de Floridablanca (1787) i el primer cens modern de l’estat (1860) mostra una sèrie d’alts i baixos demogràfics de difícil seguiment. Es poden distingir tres fases: la primera correspon als anys 1787-1830, i es caracteritza per un lleuger augment de la població, encara que hi ha alguns contrastos. Aquesta tendència positiva es mantingué fins al final del segle; posteriorment s’esdevingué una època de crisi demogràfica que coincideix amb els trasbalsos polítics, econòmics i sanitaris (pestes dels anys 1820-1822) del primer quart de segle i aquest període acaba amb una lleugera recuperació. La segona fase, que correspon als anys 1830-42, és regressiva, no solament per a la comarca d’Osona sinó també per a les veïnes de la Garrotxa, el Ripollès i el Bages. La davallada és deguda a la depressió econòmica de l’època i a les greus convulsions polítiques que s’hi produïren com a conseqüència de la primera guerra Carlina. L’últim període inclou els anys 1842-60 i es caracteritza per un creixement de la població que gairebé arriba al 2% anual. De fet, aquesta és una època de creixement generalitzat a tot el Principat que comportà un fort superpoblament del camp català. No hi ha dubte que es produïren millores agràries: la substitució quasi total del guaret per la rotació, la utilització intensiva dels adobs naturals, la introducció d’algunes eines agrícoles i la millora d’altres. Tanmateix, aquest creixement és important pel fet de la rompuda de noves terres i la utilització al màxim del potencial del sòl agrícola. Aquest procés d’ocupació de noves terres es produí sobretot a les àrees marginals de la comarca. La Plana de Vic, l’àrea que més va créixer durant el segle XVIII, fou la menys afavorida per aquest creixement.
Dins del que hom anomena el període censal modern cal marcar també una sèrie d’etapes amb unes certes peculiaritats demogràfiques. La primera etapa comprèn des del 1860 fins al 1900. La corba de l’evolució de la comarca presentà un descens fins el 1877 i un lleugeríssim creixement, gairebé un estancament, des d’aleshores fins a l’any 1900. La comarca perdé entre el 1860 i el 1900 al voltant d’uns 4 000 h. Un retrocés demogràfic d’aquestes característiques indica saldos migratoris fortament negatius, que afectaren sobretot les àrees rurals. Els factors que explicarien aquest davallament estarien relacionats amb el creixement de l’època precedent. La pressió demogràfica afavorí la migració envers una indústria barcelonina cada vegada més important. Les àrees marginals, que en l’època anterior havien crescut, foren les que experimentaren una baixa més forta, sens dubte per llurs característiques físiques, poc adequades a una alta densitat de població. Alhora que es produïa l’emigració agrària, els municipis urbans experimentaven també una certa davallada de la població com a conseqüència tant de la mateixa crisi rural com de l’aïllament de la comarca per culpa de les males comunicacions. El millor exemple d’aquesta crisi urbana és la mateixa ciutat de Vic, mentre que un petit grup de municipis riberencs de la vall del Ter experimentaren un considerable creixement, efecte de la industrialització lligada a l’aprofitament de l’energia hidroelèctrica.
L’etapa entre l’inici del segle XX i la guerra civil de 1936-39 marcà un canvi de signe en l’evolució de la població comarcal. La població augmentà a causa de les millores en l’agricultura i l’expansió industrial. La prosperitat fou possible gràcies a la millora de les comunicacions, sobretot la implantació del ferrocarril, que convertí la comarca en un centre proveïdor de productes agrícoles i ramaders per a la ciutat de Barcelona i el seu entorn. Aquesta prosperitat agrària, basada en el comerç de cereals, patates i productes ramaders, féu possible una nova expansió de la població rural. D’altra banda començaren a proliferar indústries a Taradell i Centelles, i d’aquesta manera van aparèixer una sèrie de nuclis urbans i semiurbans.
L’esclat de la guerra civil de 1936-39 significà una aturada del creixement demogràfic i una forta davallada de la natalitat. A partir del 1950 es produí un important creixement del conjunt de la comarca i alhora uns acusadíssims contrastos intracomarcals. Els municipis urbans i semiurbans són els responsables del creixement general d’Osona. Així, entre el 1950 i el 1975 les àrees urbanes experimentaren un creixement superior al 2% anual, ja que absorbiren els excedents migratoris de la comarca i es convertiren, a més, en centres d’atracció extracomarcal. Així, cal remarcar la important onada immigratòria en el període de 1960-75, de persones d’origen andalús.
A partir del 1975 la comarca passà per un període d’estabilització demogràfica, amb un alentiment clar del ritme de creixement. Dels 115 000 h del 1981 es passà a 117 442 el 1991. Els municipis de la Plana i de l’entorn de Vic van ser els que van tenir un creixement més gran, en detriment de la capital i dels municipis de la perifèria de la comarca, sobretot els situats al Vidranès, al Lluçanès i a les Guilleries.
L’any 2001 la població comarcal havia passat a 129543 h i el 2005 s’arribà a 142337 h gràcies, en bona part, a un saldo migratori positiu. La densitat de població a la comarca era, el 2005, de 118 h/km2, i els nuclis de Vic, Manlleu i Torelló aplegaven gairebé la meitat de la població comarcal. Entre els municipis amb un major creixement absolut, a més dels tres esmentats, es poden mencionar Calldetenes, Folgueroles, Olost, Sant Julià de Vilatorta, Santa Eugènia de Berga, Seva, Taradell i Tona, i entre els que van perdre població destaquen Oristà i Balenyà. Tot i que la població comarcal ha seguit una tendència a l’envelliment, no presentava, en l’inici del segle XXI, una estructura per edats massa envellida. Per altra banda, cal destacar, des de finals del segle XX, la notable arribada d’immigrants estrangers.
L’economia
L’agricultura
Fins als volts de la dècada del 1960 l’agricultura havia estat la principal activitat dins el sector agrari, però va ser a partir d’aquella data quan l’agricultura s’anà convertint en subsidiària de la ramaderia i es vinculà, a més, a altres sectors, com la indústria agroalimentària. L’especialització de la comarca en la ramaderia ha impulsat el creixement de l’agricultura de manera que, en les dues darreres dècades del segle XX, la superfície agrària útil ha sofert, en conjunt, un increment, degut bàsicament a l’augment de les terres dedicades a pastures, mentre que les terres llaurades s’han reduït.
La major part de la superfície conreada és de secà, encara que la distribució de les pluges i la humitat del sòl permeten l’aparició de conreus que en altres zones són típics del regadiu, com la patata i el blat de moro. Alguns conreus tradicionals de la comarca, com les patates, la remolatxa i el blat, han sofert una regressió. La varietat de patata anomenada de bufet, especialment la de terra blanca, és molt apreciada per la seva qualitat. També són molt apreciats i d’antiga tradició, per la seva rotació amb els cereals, els naps i algunes lleguminoses. Per altra banda, els principals conreus han esdevingut els cereals per a gra (sobretot blat i ordi) i els farratges, destinats sobretot a l’alimentació del bestiar (Osona es troba entre els primers llocs de les comarques farratgeres de Catalunya). S’han expandit en les darreres dècades del segle XX els conreus industrials, especialment el gira-sol.
La producció agrícola d’Osona és sovint canalitzada per les diverses cooperatives de la comarca, entre les quals destaca la Cooperativa Comarcal Plana de Vic (1968), a Vic.
Moltes de les principals extensions de terres de conreu es localitzen a la Plana, sobretot als termes de Gurb i Vic.
A les Guilleries l’agricultura ha estat limitada per la gran massa forestal i per les condicions climàtiques i del sòl. Viladrau i Vilanova de Sau són els termes que concentren un major nombre de terres de conreu. Tradicionalment apareixia una agricultura de subsistència, conreada en feixes al voltant dels masos o prop dels nuclis urbans. Els conreus principals han estat tradicionalment el blat i les patates. També tenen certa importància altres cereals, com l’ordi, el blat de moro, el sègol, la civada, però és sobretot el farratge el que ha adquirit una major importància. Per altra banda, el municipi d’Espinelves és conegut per les seves plantacions de coníferes. El progressiu despoblament dels masos, la concentració del poblament als nuclis i la inundació de terrasses del Ter pels pantans, han estat factors negatius per a les activitats agrícoles.
L’economia de Collsacabra té una base essencialment rural. L’agricultura es basa en el conreu de farratge i de cereals (sobretot blat i ordi). Hi ha algunes terres dedicades al conreu de la patata i es dallen prats d’herba, que s’emmagatzema en grans cabanes per a l’hivern. És el terme de Santa Maria de Corcó el que presenta un major nombre de terres conreades.
L’economia tradicional del Lluçanès és també predominantment agrícola. La producció agrícola ha tingut com a característica un excessiu tradicionalisme en les explotacions, amb els consegüents empobriment i descapitalització, que han motivat part de l’emigració dels pagesos joves vers comarques veïnes. Les produccions més importants són de cereals (principalment blat, ordi i blat de moro), farratge i conreus industrials (sobretot gira-sol i soia). A Sant Boi de Lluçanès es conreen plantes aromàtiques, medicinals i espècies. Els termes d’Oristà, Olost i Lluçà concentren bona part de les terres agrícoles del Lluçanès.
Al Vidranès el municipi de Santa Maria de Besora és el que hi dedica un major nombre de terres. Els conreus més destacables són els farratgers i els cereals (ordi i blat).
La ramaderia
La ramaderia, que ha experimentat importants avenços tecnològics, s’ha convertit en la base fonamental del sector agrari i en un factor de primer ordre per a la pagesia de la comarca, fet que ha provocat, com ja s’ha comentat, una nova orientació dels conreus. Osona s’ha situat entre els primers llocs del rànquing de la producció ramadera global de Catalunya.
Les explotacions ramaderes de la comarca són dedicades especialment a les vaques de llet i als porcs. Han pres també un gran increment les granges d’engreix de vedells per a carn. Aquesta branca de la producció agrícola té una antiga tradició a la Plana i el Lluçanès, però no havia estat explotada com en l’actualitat.
El bestiar porcí ha tingut un gran increment i una modernització notable. En deu anys (1989-1999) el nombre de caps de bestiar es va doblar, la qual cosa ha provocat que es converteixi en el sector ramader més important de la comarca. Bona part del bestiar porcí es concentra a la Plana de Vic; per municipis destaquen Tona, les Masies de Voltregà, Gurb, Santa Maria de Corcó, les Masies de Roda i Vic. És típica la producció de llonganisses a Vic i a la Plana, però ara la producció s’ha orientat vers tota mena de productes carnis. Aquests productes han fet canviar molt la geografia comarcal, amb l’aparició d’innombrables granges i sitges arreu, però no ha fet canviar l’agricultura, perquè l’alimentació d’aquest bestiar es fa gairebé exclusivament per mitjà de pinso compost. En contraposició, ha fet aparèixer el sistema anomenat d’integració, en el qual el ramader es converteix en un treballador per compte d’una fàbrica de pinso la qual l’integra i li paga un tant convingut per cada porc que ell engreixa, després de proporcionar-li el pinso. Això ha fet que en aquest ram de la producció ramadera s’emprin mitjans tecnològics molt avançats en matèria d’estabulació i de millorament de races, d’alimentació i de profilaxi per tal d’evitar pestes, com les declarades els anys 2001 i 202. A part de fàbriques d’embotits, també han aparegut per diferents punts d’Osona importants escorxadors i sales d’especejament.
El bestiar boví ha adquirit també una importància notable a la comarca, amb un important creixement des de la dècada del 1980, tot i que aquest increment es va poder veure afectat, a finals de l’any 2000, per l’aparició de la malaltia anomenada de les vaques boges, que va fer disminuir el consum d’aquest tipus de carn. Amb tot, la major part del bestiar boví és destinat a la producció de llet. La major concentració de boví es dóna també a la Plana, i per municipis destaquen Gurb, Vic, Manlleu, Oristà i Tona. La selecció de les races de bestiar, la mecanització i la modernització de les explotacions han fet elevar notablement la productivitat. La Cooperativa Agrària Comarcal Plana de Vic es destaca per la captació i producció d’embotits, llet i pinso.
Al Lluçanès, la ramaderia havia tingut segles enrere molta importància, tant per la quantitat de caps de bestiar com pel fet de ser lloc de pas obligat dels ramats transhumants i d’encreuament d’importants carrerades. Aquestes carrerades determinaren l’aparició de nuclis de poblament aïllats de les antigues parròquies o castells, com és el cas dels petits carrers o agrupaments de cases de Beulaigua i la Blava de Sant Martí d’Albars, l’Alou de Sant Agustí de Lluçanès, el Carrer de Dalt i el Carrer de Baix de Santa Creu de Joglars o el Carrer de la Ruixeda d’Oristà.
El bestiar oví, tot i patir un lleu retrocés durant la dècada de 1990 es troba entre els principals sectors, així com l’aviram, sector que s’ha anat incrementant gradualment. La major producció d’oví es concentra a la Plana de Vic i al Lluçanès, sobretot als municipis de Santa Maria de Corcó, el Brull, Prats de Lluçanès, Gurb, Olost, Oristà i Rupit i Pruit. L’aviram es troba principalment a Tona, Balenyà, les Masies de Roda, Oristà, Vic i Santa Maria de Corcó. La producció ramadera és complementada per sectors menys importants dins la comarca, com la cria de conilles, el bestiar cabrum i l’apicultura, cada cop més estesa.
L’aprofitament del bosc, la mineria i les fonts d’energia
La gran reserva forestal de la comarca es troba al Montseny i les Guilleries, si bé no deixa de tenir importància el sector boscós de Collsacabra. A les zones més baixes de la comarca els conreus ja fa temps que han substituït els roures i les alzines. A les Guilleries ha estat tradicional l’explotació del castanyer (Castanea sativa). Les perxes, o troncs d’uns quinze anys, eren molt apreciats per a la fabricació de bótes, i la perxada proporcionava també els rodells, trets dels troncs secundaris de la perxa, llargs o rodons, que servien per a fer els cèrcols que envolten les bótes, caixes d’arengades, etc. També havia tingut importància el carboneig, fet amb llenya d’alzina (Quercus ilex), i l’explotació surera, i s’aprofitava la fusta dels verns (Alnus glutinosa), els roures (Quercus pubescens) i els boixos (Buxus sempervirens) per a l’activitat tornera.
Els recursos minerals a la comarca són gairebé inexistents, sobretot pel que fa als minerals metàl·lics a causa de la preponderància de roques sedimentàries que no afavoreixen la formació d’aquests tipus de minerals. Els minerals no metàl·lics tenen una certa importància local i han fet sorgir petites indústries o activitats artesanals de caràcter local, com ara el guix a Collsuspina i Muntanyola, l’argila a Sant Julià de Vilatorta i Tona, el gres a Folgueroles, les sorres a Manlleu i Roda de Ter i les pedreres a Centelles. La zona de les Guilleries ha estat declarada com a reserva per a l’explotació de l’urani. D’altra banda, el pantà de Sau produeix energia elèctrica per a la indústria i per a l’ús domèstic, tot i que aquesta és insuficient per a cobrir les necessitats de la comarca.
La indústria i les fonts d’energia
La indústria a Osona ha tingut una gran tradició història, fet que explica la formació de la present estructura industrial a Osona. La majoria de les petites fàbriques són continuadores de les indústries creades a mitjan segle XIX per absobir la mà d’obra més o menys especialitzada procedent de les antigues indústries de tipus menestral. Al costat d’aquestes indústries de caire més tradicional n’han sorgit d’altres amb una tecnologia més avançada. De fet, l’actual composició sectorial a Osona és el resultat de la darrera onada d’industrialització, que començà al final dels anys cinquanta del segle XX i acabà a la meitat dels setanta. La indústria de la comarca es caracteritza per una notable diversificació, amb gairebé tots els sectors representats, tot i que es destaquen el tèxtil, el metal·lúrgic, l’alimentació, la fusta i els mobles i el cuir.
La indústria tèxtil, el sector més històric, s’ha convertit en la més important de la comarca, malgrat la crisi soferta en la dècada del 1980, que va provocar el tancament d’algunes empreses o la reducció de plantilla en d’altres. Des del segle XVIII el subsector de la llana era el principal: el paraire tenia la funció de l’acabat del producte, s’encarregava de distribuir la llana entre les famílies pageses que la filaven a casa, després entregava el fil als teixidors i finalment comercialitzava el producte. Al segle XIX s’introduí la mecanització del filat i del tissatge, que comportà un desplaçament de les fàbriques cap a les conques del riu, ja que així aprofitaven l’aigua per a fer moure les màquines. L’últim terç del segle XIX significà, amb l’arribada del ferrocarril, l’abaratiment del cost de transport i el creixement de la indústria del cotó. A les darreries del segle apareixeren a la vora dels rius les colònies industrials. L’aparició de l’electricitat al començament del segle XX permeté la continuïtat del procés industrial i el creixement dels pobles amb una certa producció manufacturera.
Les activitats més importants dins d’aquesta branca han esdevingut la filatura i el tissatge de cotó, tot i que també hi ha indústria llanera. Complementant el tèxtil hi ha un bon nombre d’empreses dedicades a la confecció. Una de les principals empreses tèxtils de la comarca, Hilados y Tejidos Puigneró (HYTPSA), amb seu a Sant Bartomeu del Grau, tancà l’any 2003. El tèxtil es troba present en molts punts de la comarca, però les principals poblacions són Vic, Manlleu, Torelló, Centelles, Roda de Ter, Tona, Taradell, Prats de Lluçanès, Sant Bartomeu del Grau, Sant Boi de Lluçanès i Sant Vicenç de Torelló.
El sector metal·lúrgic és el segon en importància quant a nombre de treballadors i es dedica, en bona part, a la fabricació de màquines i material auxiliar per a la indústria tèxtil, vinculació que va fer que el sector es veiés també afectat per la crisi del tèxtil. Tanmateix, la metal·lúrgia a la comarca es troba força diversificada; les branques més importants són la metal·lúrgia bàsica, els productes metàl·lics, la maquinària i l’equip mecànic, el material i la maquinària elèctrica i el material electrònic (la fabricació de conductors elèctrics, d’aparells electrodomèstics, etc.). Les principals indústries del sector es troben a Manlleu, Tona, Torelló, Vic, Roda de Ter, Centelles, Gurb, Sant Quirze de Besora, Sant Martí de Centelles, Sant Hipòlit de Voltregà i les Masies de Voltregà.
Les indústries alimentàries han tingut una notable expansió a la comarca, i és important la seva vinculació amb la producció ramadera. Destaquen les que es dediquen a la preparació d’embotits i d’altres derivats del porc (com Casa Tarradellas, a Gurb), al sacrifici de bestiar (Explasa, a Santa Eugènia de Berga, és un dels principals escorxadors de l’estat espanyol), les làcties (com Leche Pascual, a Gurb, o Llet Nostra, a Vic) i les de pinsos (Pinsos Baucells, a Tona).
La fusta i els mobles és un altre dels sectors importants. L’especialitat fonamental és la torneria de fusta o la fusteria mecànica, que realitza una segona transformació de la fusta, i té una especial tradició a Torelló i a Sant Pere de Torelló. Es reparteix principalment en empreses de dimensions reduïdes. La fabricació de mobles es troba també en altres poblacions, com Vic i Manlleu.
La indústria dels adobats de pell té molta tradició, sobretot a la ciutat de Vic, i n’hi ha també a Centelles. En l’actualitat les grans empreses tenen un nivell de tecnologia avançat. A Vic, les adoberies d’antiga tradició són en gran part situades al barri de les Adoberies, a la vora del Mèder.
Entre altres activitats industrials es pot mencionar també les del sector químic (especialitats farmacèutiques, pintures i vernissos, etc.) i les d’impressió i edició (com Premsa d’Osona, a Vic). Per altra banda, a Osona es mantenen certes activitats pseudoartesanals amb una certa demanda al mercat. La torneria de la fusta, ja esmentada, la ceràmica i la terrissa a Torelló i Sant Julià de Vilatorta, la cistelleria a Perafita i Sant Hipòlit de Voltregà, la forja de ferro a Santa Eulàlia de Riuprimer i les aixades i les falçs a Perafita. La construcció té petites empreses arreu de la comarca i és una de les branques que foren més afectades per la crisi dels anys vuitanta, tot i que posteriorment es produí una recuperació del sector.
La indústria comarcal, com s’ha pogut apreciar, es concentra sobretot als municipis de la Plana de Vic (on té una gran tradició històrica), especialment a l’eix de la carretera C-17. Segons el CIDEM a Osona hi ha dues àrees de localització industrial: una és formada per les poblacions de Vic, Manlleu i Torelló, i en segon rengle per Roda de Ter i les Masies de Voltregà; l’altra, situada al sector meridional de la comarca, té com a centres Centelles, Balenyà i Tona. Hi ha també un altre pol industrial al Lluçanès, on predomina el tèxtil. A les Guilleries la indústria té poca importància i només en el decenni del 1960 s’introduí la indústria de la torneria sobre el precedent d’una llarga tradició en la menestralia de la fusta. A Collsacabra, l’activitat industrial és pràcticament nul·la, llevat del cas de Santa Maria de Corcó.
El comerç, els serveis i el turisme
Tot i que la base econòmica d’Osona reposa en bona part sobre la indústria, cal tenir en compte el paper creixent que el sector terciari ha anat adquirint, especialment des del decenni del 1990.
El comerç comarcal es caracteritza per una xarxa de comerços al detall, sobretot alimentaris i de roba de vestir, encara que han anat apareixent grans establiments comercials prop dels grans nuclis de població de Vic, Manlleu i Torelló. Vic concentra una part important del comerç i la seva influència sobrepassa els límits comarcals, i més especialment després de l’obertura de l’Eix Transversal, que facilita les comunicacions amb comarques veïnes.
A moltes poblacions se celebren mercats setmanals: el dilluns a Manlleu, el dimarts a Vic, el dimecres a Perafita, Taradell i Torelló, el dijous a Roda de Ter, Sant Hipòlit de Voltregà i Seva, el divendres a Santa Eugènia de Berga, Sant Quirze de Besora i Tona, el dissabte a Balenyà, Manlleu i Vic i el diumenge a Centelles, Alpens, Prats de Lluçanès i Sant Vicenç de Torelló.
Quant a les fires, al llarg de l’any se’n celebren moltes. Cal destacar les de major antiguitat o les de major nombre de visitants. A Prats de Lluçanès se celebra la Fira de Santa Llúcia, al desembre, de caràcter agrícola i ramader, i la Fira de Sant Jaume, al juliol i recuperada el 1991, de productes artesanals i artístics. A Sant Agustí de Lluçanès té gran tradició la Fira de l’Hostal, al setembre, dedicada al bestiar, a la maquinària agrícola i al comerç. A Alpens es fa la Fira del Jovent, pel maig, dedicada al comerç i als serveis. També immemorial és la Fira de Sant Sebastià a Sant Pere de Torelló, al gener i multisectorial. A Manlleu, la Fira de Reis (gener), de caràcter multisectorial, és originària dels temps de Ferran VI (1751). A Vic és de gran antiguitat el Mercat del Ram, el dissabte anterior al diumenge de Rams, multisectorial, amb mostra gastronòmica, fira i concurs ramader, etc, i té una gran concurrència la fira Vic Antic (1991), a l’agost, dedicada a les antiguitats. També és molt popular la Fira de l’Avet (1980), al desembre a Espinelves. Per la seva particularitat és poden esmentar encara el Mercat de Música Viva de Vic (1989), al setembre, dedicada a la música i l’espectacle, i l’anomenada Fil a l’Agulla (1998), entre abril i maig a Tona, sobre el món de la costura, el disseny tèxtil, amb mostra d’artesania popular, etc.
Els serveis de caire administratiu es concentren, en general, a la ciutat de Vic, que d’aquesta manera exerceix el seu paper de centre comarcal, i com a tal és la seu del Consell Comarcal d’Osona. Per altra banda, entre els serveis financers cal esmentar la Caixa de Manlleu, fundada el 1896.
Quant a l’equipament sanitari, existeix una xarxa de centres d’assistència primària (CAP), alguns situats als municipis més grans o d’un ampli radi d’influència (Vic, Manlleu, Torelló, Tona, Prats de Lluçanès, Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Quirze de Besora, Santa Eugènia de Berga) i consultoris en diversos nuclis, alguns d’ells amb un nombre important de població (Balenyà, Centelles, les Masies de Voltregà, Roda de Ter, Seva, Taradell) o més petits (Orís, Rupit i Pruit, Sant Boi de Lluçanès, Vidrà, etc.). Hi ha, a més, altres centres d’assistència mèdica privats i centres de salut mental. Pel que fa a l’assitència hospitalària, la comarca disposa de l’Hospital General de Vic, l’Hospital de la Santa Creu, la Clínica Sant Josep i l’Hospital l’Aliança, quatre a Vic, i la Fundació Hospital Sant Jaume, a Manlleu.
L’ensenyament gaudeix d’una bona oferta. Els centres de primària són presents en gairebé tots els municipis, a excepció d’alguns dels de menor població (el Brull, Espinelves, Muntanyola, Orís, Sant Agustí de Lluçanès, Sant Martí d’Albars, Sant Sadurní d’Osormort, Santa Cecília de Voltregà, Sobremunt, Sora, Tavertet, entre altres). Sant Julià de Vilatorta i Sant Quirze de Besora tenen centres de secundària, mentre que els centres de batxillerat i en alguns casos de formació professional es concentren sobretot als municipis més grans de la Plana de Vic (Centelles, Manlleu, Roda de Ter, Taradell, Tona, Torelló i Vic), a més de Prats de Lluçanès. Complementa l’oferta escolar diversos centres especialitzats (educació especial, música, art, etc.). A Vic, l’ensenyament superior té una llarga tradició que es remunta als temps medievals. Actualment és representat per la Universitat de Vic, creada l’any 1997 i hereva dels Estudis Universitaris de Vic, i un punt de suport de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
Bona part dels municipis d’Osona disposen d’algun tipus d’equipament esportiu (camps de futbol, poliesportius, piscines, etc.). La tradició esportiva a la comarca se centra sobretot en l’hoquei sobre patins i el futbol. Aquesta empenta esportiva fou compensada el 1992 amb la nominació de Vic i el Muntanyà (Seva) com a subseus de diferentes proves d’hoquei i hípica, respectivament, dels Jocs Olímpics de Barcelona. Així, cal destacar les instal·lacions del Club Hípic Muntanyà i el Complex Esportiu del Club Patí Vic. A Vic hi ha també, entre altres equipaments, un estadi d’atletisme. Cal esmentar a més les instal·lacions del Club de Golf Plana de Vic (Taradell) i les del Club de Golf Montanyà (el Brull), i diversos centres d’hípica, de tir, de tennis, etc.
El turisme a la comarca, tot i que ha estat un sector relativament poc desenvolupat, ha tingut cert creixement sobretot en el decenni del 1990 i té un gran potencial. Osona ofereix un important ventall de possibilitats per a fer turisme. Els amants de l’excursionisme poden trobar paratges naturals als sectors de les Guilleries, el Montseny o Collsacabra, mentre que els amants de l’art poden recórrer la comarca resseguint la ruta del romànic o visitant castells, masies i altres edificis amb passat propi. L’oferta de museus i la gastronomia són altres factors d’atracció interessants. En molts punts de la comarca, i sobretot al Lluçanès, les Guilleries i Collsacabra, han aparegut iniciatives per a promocionar el turisme rural o agroturisme i els esports d’aventura. Per acollir els visitants molts municipis de la comarca tenen establiments d’allotjament. Destaca la concentració d’hotels a Vic, on hi ha un parador nacional, i a Viladrau, població al peu del Montseny on l’estiueig hi és tradicional. Es disposa també de càmpings (Espinelves, Olost, Rupit, Taradell, etc.) i de residències casa de pagès (a Taradell, Tavèrnoles, Rupit i Pruit, Santa Eugènia de Berga, Lluçà, el Brull, etc.). Els habitatges de segona residència són nombrosos sobretot en les zones perifèriques de la comarca (Lluçanès, Vidranès, Collsacabra, Guilleries, Montseny), on el paisatge és un factor d’atracció per a la població estacional. A més de Viladrau, destaquen els municipis de Muntanyola, Tavertet, Rupit i Pruit, Sant Sadurní d’Osormort, etc.
La cultura i el folklore
A la comarca hom pot constatar una vida institucional molt activa, i dedicada sobretot a recuperar i mantenir les tradicions orals, escrites, cantades i ballades del país. Els municipis més grans disposen d’una casa de cultura, que centra una bona part de les activitats culturals, i tenen diferents associacions de gegants i capgrossos, agrupacions sardanístiques, cors i corals i altres grups de caire cultural i social, relacionats amb l’esbarjo, el lleure i l’esport.
Entre els grups amb més tradició hom destaca, entre d’altres, les caramelles del Roser (1590) de Sant Julià de Vilatorta, la Unió Excursionista de Vic (1932), els Tonis de Manlleu (1830), el Centre Parroquial de Seva (1935) i la Coral la Violeta de Centelles (1892). Les tradicions folklòriques són dinamitzades per un bon nombre d’entitats (colles de geganters, de diables, sardanistes, etc.), entre les quals destaquen per la seva antiguitat l’Agrupació Sardanística Manlleuenca (1929),l’Agrupació Sardanística de Vic (1929),l’Esbart Dansaire Castell de Tona (1944), entre altres.
A més d’aquests grups cal destacar algunes corals, com l’Orfeó Vigatà (1902), l’Agrupació Coral la Veu de Voltregà (1930) a Sant Hipòlit de Voltregà, la Patuleia (1966) i la Coral Tosquera (1977) de Centelles; la Coral Esplai (1970) de Roda de Ter, etc; diverses associacions de pessebristes (a Centelles, Seva, Tona i Vic), i altres entitats, com els Amics dels Museus d’Osona i els Amics de Verdaguer de Folgueroles, el Grup Excursionista de Manlleu (1952); el Centre-Casal Castell de Prats (1946) a Prats de Lluçanès i la Societat Recreativa la Llar (1948) de Vic. Entre les entitats esportives de la comarca, el Club Patí Vic i el Club Patí Voltregà han esdevingut capdavanteres en l’àmbit de l’hoquei patins.
Osona ha manifestat els darrers anys un gran interès pels mitjans de comunicació, i actualment ofereix un ampli ventall de publicacions. Hom destaca entre els principals periòdics, revistes i butlletins “El 9 Nou” (1996), plurisetmanal, i “La Marxa” (1989), setmanal, ambdós editats a Vic. Altres publicacions són “Lo Campanar de Sau” (1995), de Vilanova de Sau, i “Pesca Llunes” de Torelló, bimensuals, i entre els mensuals cal mencionar “El Ter” (1996) de Manlleu, “Detonació”, de Tona, “Roda de Ter” (1941), de la població homònima, i “El Portal de Centelles” (1994), de Centelles. Hi ha d’altres publicacions que apareixen amb menor periodicitat. Les emissores de ràdio i televisió, tant municipals com privades, també han experimentat un important creixement. Les ràdios que emeten amb regularitat són Ràdio Vic, Ona Osona, Ràdio Taradell, Ràdio Manlleu, Ràdio Montesquiu, entre d’altres. De les cadenes de televisió, destaquen la Televisió Comarcal d’Osona (TVO), TV Centelles i TV Sant Pere de Torelló.
Entre els diversos museus que hi ha a la comarca destaquen el Museu Episcopal de Vic, un dels més importants pel que fa a la mostra d’art romànic, el Museu Claretià, el Museu Balmes i el Museu de l’Art de la Pell, tots tres també a Vic; a Tona, el Museu del Pa i el Museu Municipal; a Taradell, el Museu del Blat; a Manlleu, el Museu Industrial del Ter; a Torelló, el Museu de l’ADET (Associació d’Estudis Torellonencs); a Oristà, el Museu Rocaguinarda de Terrissa dels Països Catalans; a Prats de Lluçanès, el Museu Municipal Miquel Soldevila; a Roda de Ter, el Museu Arqueològic de l’Esquerda; a Centelles i a Folgueroles, la Casa Museu Jacint Verdaguer. També cal citar el Centre Cultural Europeu de la Natura, a Viladrau, que inclou el Museu de l’Aigua.
Pel que fa a les biblioteques i els arxius, n’hi ha un bon nombre repartits per tota la comarca. La majoria de biblioteques públiques es troben als municipis amb major nombre de població. Pel que fa als arxius, destaca pel seu fons documental l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, ja que disposa d’una gran quantitat de documents eclesiàstics de la diòcesi de Vic. Cal esmentar també l’Arxiu Històric Comarcal d’Osona, que integra fons documentals de procedència diversa i un interessant arxiu d’imatges.
A la comarca hi ha una gran varietat de festes populars, algunes amb una llarga tradició i altres de més modernes. A més de les festes majors, hom destaca la Processó dels Armats el Diumenge de Rams a Vic, el Festus de Torelló, la festa del Porc i la Cervesa de Manlleu, la festa dels Tonis de Santa Eugènia de Berga (se celebra també en d’altres poblacions com Centelles, l’Esquirol, Manlleu i Taradell) i la festa del Pi a Centelles, entre d’altres.
Quant als festivals, sobresurten el Ballabisaura, cicle itinerant de música tradicional i popular, entre setembre i octubre al sector anomenat Bisaura (Vidrà, Sora, Montesquiu, Sant Quirze de Besora i Santa Maria de Besora), el SOLC, cicle de música i tradició al Lluçanès, entre maig i agost, el Festival Internacional de Música i Dansa de Cantonigròs, al juliol, l’U-Zona Reggae, a Torelló durant l’agost, i el Mercat de Música Viva de Vic, que se celebra entre els mesos de setembre i octubre.
D’altra banda, les danses més importants que hom balla són el ball del Contrapàs i la Trencadansa a Prats de Lluçanès, el ball del Fanalet a Vilanova de Sau, la dansa alpensina a Alpens, i el ball del Ciri a Viladrau.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
L’ocupació humana de la Plana de Vic pot testificar-se des de l’època neolítica. Els primers habitants devien resultar d’una fusió de caçadors i nòmades, que devien aprofitar els aixoplucs naturals de balmes i coves. Més tard es tornaren gent sedentària, pastors i agricultors, establerts en punts alterosos, fàcilment defensables, de les muntanyes del voltant de la Plana i fins del seu centre. L’interès dels arqueòlegs vigatans, sobretot en els primers anys del segle XX, es va centrar en la sèrie de megàlits i tombes conegudes de sempre, com Puigseslloses (Folgueroles), Puigsespedres (Santa Maria de Corcó), Serra de l’Arca (el Brull), costes del Vilar (Sant Bartomeu del Grau) i altres indrets dels voltants de la Plana. Posteriorment, un seguit d’excavacions i estudis a les balmes i abrigalls de la vall de Sau, com el Cingle Vermell i les balmes de Bolà van fer recular les primeres notícies sobre els habitants de la comarca a èpoques del paleolític.
Durant el primer mil·lenni abans de Crist la cultura del bronze penetrà plenament a la contrada, quan el seu poblament ja es trobava més unit en petits poblats, i seguidament s’hi introduí el ferro, i amb aquest l’ús de les arades, les espases del tipus hallstàttic i utensilis de ceràmica més perfeccionats. L’agricultura conegué aleshores un nou impuls i amb ell la domesticació dels animals, cosa que assegurà l’estabilitat del poblament. Alguns jaciments, com els de Tona, les sitges del Cap del Pont del Gurri, de Vic, o el sepulcre del mas Palou, de Folgueroles, són típics d’aquestes darreres èpoques.
Una sèrie de convulsions bèl·liques, ocorregudes al país pels volts de l’any 500 aC, obligaren a abandonar aquests primitius poblats. Les excavacions fetes al Castellet de Folgueroles i a Montgròs del Brull, han permès d’identificar poblats fortificats, compostos per un gran mur amb torres de defensa i una sèrie de cambres o cabanes d’habitació adossades a la muralla. Altres indrets amb signes de fortificació s’endevinen sobre Aiguafreda o al pla del Castell de Tavertet.
La gent que habitava en aquests indrets conegué una sèrie d’avanços, com la ceràmica, els teixits i les joies, importats per les colònies gregues establertes al litoral mediterrani.
La Plana de Vic apareix com el centre d’una de les tribus ibèriques, la dels ausetans, que tenia com a capital la ciutat d’Ausa, antecessora de l’actual Vic. La tribu dels ausetans, limitada pel N, l’W i el S pels castel·lans del Ripollès i la Garrotxa, els bergistans del Berguedà, els lacetans del Bages i els laietans del Vallès, el Barcelonès i el Maresme, s’estenia, en canvi, per l’E, a l’altra banda de les Guilleries, fins a Girona, que era considerada ciutat ausetana.
Aquesta tribu gaudí de plena autonomia fins que li calgué lluitar contra els cartaginesos i contra els romans, que intentaven de sotmetre-la. Les lluites dels ausetans contra aquests invasors s’estengueren del 218 al 183 aC. De primer intentaren de barrar el pas d’Anníbal, que travessà el país camí de Roma; més tard s’oposaren al cònsol Gneu Escipió, que assetjà la ciutat de Vic i en féu fugir el seu cabdill Amusic, príncep dels ausetans, després de derrotar els lacetans, que els venien a ajudar, i imposà un tribut a la ciutat; el 207 participaren en la rebel·lió dels ilergets, comandats per Indíbil i Mandoni, que estaven aliats amb els ausetans i units per vincles de parentiu dels cabdills respectius, i, finalment, després d’altres intents de rebel·lió, foren definitivament sotmesos pel pretor Terenci, que el 183 aC desmantellà definitivament les ciutats, els burgs i els castells dels ausetans i obligà els seus membres a residir a les planes.
L’etapa d’assimilació durà del 183 al 110 aC, època en què s’encunyaren les monedes ibèriques ausetanes: denaris d’argent, asos i semis de bronze, d’acord amb el tipus de tributació romana, amb les inscripcions d’AUSESCEN i les referents a Eusti i Bècula, uns altres centres ausetans.
Del 110 aC en endavant ja no es feren noves encunyacions, i l’antiga moneda ibèrica fou reemplaçada per la romana, cosa que és un indici de la total romanització del país i de la seva integració al món i l’organització romans.
Contribuí molt a la romanització de la comarca l’obertura o construcció de la via romana, que baixava del coll d’Ares fins a la plana d’en Bas, des d’on penetrava a la Plana de Vic per Collsacabra i Roda de Ter, tocava la ciutat de Vic i continuava vers el Vallès i Barcelona per Collsuspina i Caldes de Montbui. Aquesta primera via o camí militar, que per raons de seguretat evitava els fondals de la vall del Ter i del Congost, fou construïda vers el 138 pel procònsol Sergi Manli, segons el mil·liari descobert al Vilar de Tona, al peu de Collsuspina, que es correlaciona amb un altre de trobat a Vilageriu, pròxim a l’anterior (terme de Tona), i també amb un altre de trobat a Santa Eulàlia de Ronçana, al Vallès.
En plena època imperial, amb el país pacificat i la dominació romana ben establerta, es formà un nou traçat, més lògic i dreturer, d’Ausa a Barcino a través del Congost, que seguia un curs paral·lel a l’actual carretera N-152. D’aquesta nova via, seguida després pel camí ral tradicional de Barcelona, han aparegut mil·liaris al molí de l’Albanell, a la ratlla divisòria dels municipis de Malla i de Santa Eugènia de Berga. També es conserven trossos d’empedrat romà sobre la Costa de Sant Antoni, en els límits municipals de Seva, Centelles i Balenyà.
Les inscripcions de les ares i làpides conservades, com també el temple romà i les restes arqueològiques trobades prop de la ciutat de Vic, mostren que abans d’acabar el segle I l’antiga capital dels ausetans havia esdevingut un municipi romà. Cal suposar que la seva jurisdicció s’estenia per la ciutat iel territori adscrit, organitzat en vil·les i grans dominis.
Amb la civilització i l’organització romanes entrà també la seva religió; n’és una mostra el temple romà de Vic, construït en el decurs del segle II segons uns cànons importats pels funcionaris imperials. S’hi devia centrar el culte imperial de Roma i dels emperadors, a càrrec dels flamines o sevirs augustals, recordats per una ara del segle II dedicada a Diana.
Altres troballes, com la necròpoli de Can Colomer Munmany, han permès noves precisions sobre l’Ausa romana successora de l’Ausa ibèrica.
Les escomeses dels pobles nòrdics, que destruïren Barcelona vers els anys 260 i 270, obligaren a cercar punts de defensa, i és molt versemblant que en aquests temps s’organitzés amb caire de civitas un punt fortificat i d’aquarterament militar a Roda de Ter, prop del pont o gual del Ter de la via romana, i així s’originà la civitas Rotae, que recordaran encara els documents posteriors al 826.
A la Plana de Vic, en contraposició amb el Vallès o el Maresme, no s’ha descobert cap vil·la romana amb el clàssic edifici de planta quadrada. En canvi, han aparegut en molts indrets de la Plana restes romanes, teules, ceràmica i altres indicis de poblament d’aquesta època. Això sembla indicar que no s’establiren aquí grans terratinents ni funcionaris romans, com als països més benignes i planers de la costa, el Vallès o l’Empordà, tot i que la gent del país sí que acceptà i assimilà la cultura i la vida romanes.
La medievalització
La introducció del cristianisme avançat el segle IV i tot al llarg del segle següent fou un nou motiu per a reforçar la primacia de la ciutat de Vic i convertir-la no solament en cap de comarca, sinó d’un gran territori que ultrapassà l’antiga demarcació dels ausetans. La diòcesi ausetana es creà versemblantment a la fi del segle V.
Succeïa això en el moment que es desfeia l’imperi Romà i la seva antiga dominació era reemplaçada per la dels visigots. Hom té la primera notícia certa sobre l’existència del bisbat en la signatura de Cinidi, bisbe de l’Ausonitanae civitatis, que assistí al concili de Tarragona del 516, convocat durant la regència de l’ostrogot Teodoric.
Des d’aquest moment fins a la invasió sarraïna del principi del segle VIII se succeïren a la seu osonenca almenys sis bisbes, tots els quals signaren en els concilis toledans i tarraconenses amb el títol d’Ausonensis episcopus. Amb el temps el cristianisme s’anà afermant per tota la Plana, i es crearen les parròquies suburbanes de Gurb i Tona, dedicades a sant Andreu, les de Sant Vicenç, Sant Esteve i Sant Feliu (Malla, Tavèrnoles, Torelló, etc) i segurament moltes d’altres que es degueren refer després de la represa cristiana del 879 i que se sumaren a les que es crearen de nou en l’època carolíngia.
De tota manera, és un silenci total el que plana sobre la contrada osonenca durant aquests segles, i es desconeix fins i tot l’emplaçament exacte de la catedral osonenca, que se suposa prop del temple romà, a l’indret on s’edificà més tard l’església de Sant Sadurní, reemplaçada per l’actual de la Pietat.
Sembla, però, que el cristianisme s’havia estès plenament per tot el sector de la Plana, mentre que a les muntanyes romanien encara molts illots de paganisme on no era ben definit l’engranatge parroquial, que no es completà plenament fins als segles X i XI.
Pels volts del 715 l’ocupació dels sarraïns, revestí per aquests indrets un caràcter violent, per raó de la resistència que oposaren Ardó i altres legitimistes gots, entre els quals es degueren trobar els bisbes o caps de l’Església.
L’alta edat mitjana
L’ocupació àrab i la primera conquesta cristiana
Cap crònica àrab no es fa ressò de l’ocupació o d’incidents ocorreguts a la Plana de Vic. La Plana adquirí una certa importància a partir del 785, després que Cerdanya i Urgell s’hagueren sotmès al domini carolingi i Carlemany i el seu fill Lluís el Piadós, rei d’Aquitània, hagueren decidit de reconquerir Barcelona i fer arribar llur domini fins a l’Ebre.
Poc abans de l’ocupació de Barcelona, ocorreguda el 801, hom cregué necessari d’ocupar militarment la Plana de Vic i d’establir-hi un comtat o punt de fortificació militar per secundar l’acció contra Barcelona. L’any 798 es dugué a terme la recuperació d’Osona, i el territori es confià a Borrell, comte d’Urgell i de Cerdanya; el nou comtat passà a dependre del regne d’Aquitània el 817.
Vers el 826, la Plana de Vic fou l’escenari de les topades entre Aissó i Guillemó, partidaris del comte de Barcelona, Berà, deposat el 820 pels francs. Aissó era un noble indígena o got que, revoltat contra els comtes francs del litoral, es fortificà a Osona i el Bages i, amb l’ajuda dels àrabs del Segrià i de l’emir ‘’Abd al-Rah.mān II, assolà el Vallès i intentà d’ocupar Barcelona i Girona. Aissó, segons les cròniques franques, ocupà i destruí les defenses de la ciutat d’Osona i de l’antiga civitas de Roda de Ter, que devien ser els punts fortificats de la represa iniciada el 798. El 827 els revoltats foren vençuts gràcies a l’acció combinada dels comtes de Tours i d’Orleans i del comte franc Bernat de Septimània, que aleshores regia Barcelona.
Per la Plana de Vic pogué passar tranquil·lament l’expedició dirigida contra Narbona pel general àrab ‘’Ubayd Allāh a l’estiu del 842, que, derrotada al Ripollès pel comte Sunifred de Cerdanya, saquejà la Plana en la seva retirada.
El fet és que la Plana de Vic caigué en una gran postració al llarg del segle IX, i això justificaria l’expressió del bisbe Idalguer en el concili de Barcelona del 906, quan digué que, en restaurar-se de nou el bisbat, vers el 886, no hi havia gairebé cap cristià.
La restauració cristiana
L’organització definitiva de la Plana de Vic fou obra personal del comte Guifre el Pelós. L’obra fou iniciada a l’estiu del 879 i duta a terme en un parell o tres d’anys. La repoblació i la reorganització fou molt efectiva i la documentació de l’Arxiu Capitular comença a detallar a partir del 881 l’existència de termes de castells i de parròquies que en l’espai de mig segle mostren plenament organitzada i estructurada tota la Plana. El repoblament fou molt intens i la propietat es trobava molt repartida.
Des de l’origen el comtat d’Osona va romandre vinculat al casal comtal de Barcelona, sense tenir pràcticament mai comtes propis, llevat d’Ermengol I d’Osona (939-943), fill del comte Sunyer I, i de Guillem I d’Osona (1035-1054), fill de Berenguer Ramon I, els quals, però, no arribaren a exercir mai independentment. La creació del comtat d’Osona, feta pel rei Pere III el 1356 a favor de Bernat III de Cabrera, es féu ja amb uns nous esquemes i no tingué res a veure amb aquest comtat inicial.
Com a autoritat immediata sota els comtes hi hagué una família vescomtal, coneguda amb un vescomte anomenat Francó o Franc, establert al Ripollès el 879, i continuà amb Guadall I el 938, amb Odegari el 953 i amb Guadall II entre el 963 i el 1007. A partir d’aquest moment es perfila clarament una línia successòria de vescomtes d’Osona, que més tard prengueren el nom de Cardona i foren la línia troncal d’aquest famós llinatge.
La família vescomtal osonenca tenia el seu patrimoni inicial a les vores del Ter i a Collsacabra i aquest era integrat pels termes de Rupit i de Susqueda, amb Tavertet, i pels de Casserres i Savassona. Com a dotació del càrrec o feu vescomtal posseïen els termes de Seva, el Brull, la Castanya i Tagamanent, als contraforts del Montseny.
Els vescomtes d’Osona començaren a desvincular-se del seu patrimoni i càrrec a les terres d’Osona a partir del 1062, i traslladaren tot el seu camp d’actuació a les terres del Bages, l’Anoia i part del Solsonès, territoris més propers al castell de Cardona, on residiren des dels volts de l’any 1000.
Sota els comtes i vescomtes es creà al comtat osonenc una xarxa de termes de castells regits per fidels i mandataris del comte, anomenats inicialment vicaris o veguers, que foren l’origen dels grans llinatges dels Gurb-Queralt, Orís-Manlleu, Cabrera, Taradell, Centelles, Besora, Oló, Lluçà, etc. Sota seu hi hagué una segona sèrie de militars o cavallers, amos de petites fortaleses, integrades sovint en un gran terme de castells o bé autònomes, origen de quadres i termes secundaris que reeixiren, en alguns casos, a transformar la seva fortalesa en castell termenat.
Sota aquests llinatges hi havia tota una altra sèrie de gent lliure, propietaris de grans viles rurals o alous, molts dels quals accediren a la petita noblesa o bé passaren a integrar-se en el sistema feudal. La documentació més primitiva d’Osona indica que tot el territori comarcal tenia una divisió semblant de viles i vilars, sempre en nombre més aviat reduït. Sembla que originàriament es repartien d’una manera força homogènia tot el terme d’una parròquia o castell, però molt aviat, a la fi del segle X, aparegueren molts petits dominis independents de les viles, i la seva antiga demarcació es repartí durant els segles XI i XII en nombrosos masos que no guardaven cap vinculació amb el terme de la vila dintre del qual es van originar. D’altra banda, els masos són citats en la documentació des del segle X, però la seva proliferació tingué lloc al llarg dels segles XI i XII i arribà al seu màxim a la fi del segle XIII.
L’organització religiosa
L’estructura religiosa de la comarca té també un pes molt decisiu en les divisions internes del territori i en els futurs agrupaments humans. Són les parròquies, i no els castells, les que iniciaren els pobles. Més tard els camins rals o altres condicions favorables condicionaren la creació de petits nuclis on es traslladaren les antigues parròquies.
L’organització religiosa no es dugué a terme fins a la segona i definitiva recuperació de la comarca, després del 879. Durant la primera ocupació, ocorreguda entre el 798 i el 826, sembla que només s’atengué al muntatge militar i defensiu. En canvi, tan bon punt Guifre el Pelós hagué reorganitzat Osona i el seu comtat, es restaurà la jerarquia eclesiàstica a Vic, sota la dependència de l’arquebisbe de Narbona i la cura de dos arxiprestes, un dels quals, Gomar, fou consagrat bisbe entorn del 886.
La seu episcopal fou creada als peus de l’antic castell de Vic, entorn del temple romà, i els seus bisbes foren el motor impulsor d’aquesta organització religiosa, que contínuament s’anà perfeccionant amb noves parròquies i esglésies sufragànies. El muntatge inicial es féu amb unes grans demarcacions, sotmeses a una església restaurada primerament, demarcacions que més tard se subdividiren en moltes altres parròquies, que a poc a poc anaven accedint a la independència.
A la Plana de Vic es dóna el cas de la parròquia de Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda, a la qual se sotmeté tot el territori de Centelles, format pels actuals municipis de Centelles, Sant Martí de Centelles i Sant Quirze, tots els quals s’originaren en parròquies creades al llarg dels segles X i XI, a les quals cal afegir encara les sufragànies de Sant Miquel Sesperxes i de Santa Maria o Santa Magdalena de Vilarestau.
Una cosa semblant ocorregué amb Sant Julià de Vilatorta, i el mateix s’observa en les contrades veïnes del Moianès i del Lluçanès, on les parròquies de Santa Maria de Moià i de Santa Maria de Lluçà els anys 905 i 939 centraven la majoria de les futures parròquies del seu redós.
L’existència de les sagreres dintre els castells termenats va representar de bon principi una dualitat de domini entre els nobles i l’Església, que més d’una vegada va acabar en conflictes armats, sobretot entre la fi del segle XIII i el principi del XIV, en temps de les lluites de la mitra de Vic i de la casa de Montcada, que foren causa del saqueig i l’incendi de les sagreres de Taradell, Torelló i Roda de Ter. Entorn de les sagreres s’originaren els primers nuclis de poblament de totes les principals poblacions de la comarca.
L’acció dels monestirs es féu sentir poc en el moment de l’organització de la Plana. Els petits monestirs que es crearen en el seu àmbit o redós més immediat, com Sant Pere de Casserres o Sant Marçal de Montseny, s’originaren tots després de l’any 1000, quan el país es trobava ja ben estructurat. El mateix es pot dir de la canònica de Manlleu, que com a màxim arribà a tenir el domini sobre algunes esglésies parroquials i importants alous que mai no van significar el domini total sobre cap terme. Tampoc els monestirs forans, tot i tenir-hi algunes possessions, no arribaren a dominar mai cap terme, almenys d’una manera total. Ripoll posseïa un extens domini a Palau, un antic palau comtal cedit pel comte Sunyer dins l’extens terme de Gurb, i també tingué notables alous a Folgueroles, Valldaneu i Seva; també hi tingué possessions Sant Joan de les Abadesses, prop de Vic i a Santa Eugènia, i en menor escala Sant Pere de Rodes o Sant Benet de Bages, però mai no passaren de dominis aïllats.
La baixa edat mitjana
L’organització religiosa
Al llarg dels segles XI-XIII l’Estany adquirí notables possessions a Vic, Santa Eulàlia de Riuprimer, Tona, Centelles i Taradell, però es desprengué de totes a mitjan segle XIV.
Molt més notable fou l’acció i els dominis de la mitra i de la canònica de Vic. Les seves possessions foren molt notables a totes les parròquies de la Plana, originades per donacions de fidels o per dotacions de canonges, normalment fills de la noblesa. El bisbe arribà a posseir moltes propietats arreu de la Plana, i els segles XIII i XIV adquirí les grans baronies o termes dels castells del Brull i Seva i de Voltregà, amb les seves parròquies de Sant Hipòlit de Voltregà, Santa Cecília de Voltregà, Sant Martí de Sobremunt i Sant Esteve de Vinyoles d’Orís i el terme de Santa Eulàlia de Riuprimer.
L’acció dels canonges, ultra les possessions territorials, s’exercia per mitjà del càrrec de capellans o sacerdots titulars de les rectories del bisbat. Cada canonge posseïa dues o més capellanies, si bé la cura d’ànimes era exercida per un rector o sacerdot resident a la parròquia. Aquest costum o pràctica es va abolir al segle XIII.
Els segles feudals
Els termes de més continuïtat històrica són els de Centelles i de Taradell, que des del principi del segle XI estigueren en poder d’una mateixa família, per més que aquesta canviés de cognoms per enllaços matrimonials; el Brull i Orís mostren també una notable continuïtat; el Brull pertangué a la casa vescomtal d’Osona-Cardona fins que el 1265 el comprà el bisbe de Vic i fou sempre més de la mitra.
Cal no oblidar que els comtes de Barcelona i després reis d’Aragó es consideraven senyors superiors i que sovint reclamaren aquest domini o bé en feren cessions a algunes famílies que esdevingueren senyores de diversos castells. Una de les famílies, que féu una ràpida irrupció en la vida comarcana, fou la dels Montcada. Aquesta família, originada en el petit domini de Muntanyola els primers decennis del segle XI, s’enfortí amb la possessió de la senescalia dels comtes de Barcelona i retornà a la Plana de Vic com a senyora del castell de Vic o de Montcada, com a senyora d’Orís i de Voltregà en feu del bisbe de Vic (1088) i també dels castells de Curull, Malla, Tona i Torelló, per infeudament reial o comtal, des del principi del segle XII.
Aquesta família, en la seva branca dels vescomtes de Bearn i després comtes de Foix i vescomtes de Castellbò, fou protagonista de lluites feudals a la ciutat de Vic i en una bona part de la comarca. Pel casament de Margarida de Montcada, filla de Roger Bernat III, vescomte de Castellbò, amb Bernat III de Cabrera, aquesta família s’introduí a la ciutat i la Plana de Vic i reeixí a crear-hi l’efímer comtat d’Osona (1356-64), que tingué conseqüències fins molts anys després.
Tutelava els drets de la monarquia a les terres vigatanes el veguer d’Osona, diferent del veguer reial de Vic. Els dos càrrecs es refongueren el 1421, i l’oficial reial s’anomenà des d’aleshores veguer de Vic i d’Osona.
La vegueria d’Osona tenia un marc molt més ampli que no pas la Plana de Vic, i incloïa totes les Guilleries, part del Lluçanès i algun municipi del Ripollès actual. Nasqué com a resultat d’un desenvolupament de l’ordenació administrativa del país creada durant la segona meitat del segle XII.
La majoria de veguers coneguts entre el 1188 i el 1333 exerciren el seu càrrec durant un any o poc temps més; en canvi, des de la cort de Montblanc del 1333 endavant acostumava a ésser triennal, per bé que a vegades se’ls prorrogava el càrrec, i en circumstàncies especials eren nomenats més irregularment, com l’any 1357, en què hi hagué tres titulars diferents al llarg de l’any.
Al marge dels veguers, i sovint en contradicció amb ells, les cúries senyorials, presidides per batlles particulars, exercien la justícia civil i en alguns casos la criminal i tot en els termes de les seves demarcacions. Aquests es trobaven subdividits per parròquies i amb algunes petites quadres civils o termes autònoms intercalats entre els grans termes, que són la causa de moltes anomalies i d’enclavaments moderns, en els actuals municipis.
Algunes de les quadres civils s’uniren al final del segle XIV sota una mateixa batllia i formaren les Quadres Unides d’Osona, en les quals s’integraven Sant Joan del Galí o de Riuprimer, Riudeperes, Folgueroles, Colomers i Torrellebreta; més tard en l’aspecte impositiu se’ls uní Santa Eugènia de Berga i Vilalleons, que des del 1382 gaudien del privilegi de carreratge de Vic.
L’estructura del món feudal feia que el creixement vegetatiu dels diferents termes o jurisdiccions restés estancat dintre els límits d’aquestes jurisdiccions o dominis feudals i, per tant, que la terra es fraccionés en múltiples petites explotacions, on els pagesos no podien fer altra cosa que malviure. Els nous masos es feren gairebé sempre rompent terres noves o doblant els masos antics amb masos secundaris, que per la seva situació al terreny afegien a la denominació de l’antic mas la determinació de d’amunt o d’avall, o sobirà o jussà; així el país s’omplí de masos com Pujol d’Amunt i Pujol d’Avall, Pla d’Avall, Vall d’Amunt, Vallmitjana, Vall d’Avall, etc. Al costat d’aquests masos es crearen petites bordes o masoveries que completaren la superpoblació del camp, que arribà al seu màxim al principi del segle XIV.
Es pot dir que cada domini important o terme jurisdiccional tenia una sagrera principal, de domini eclesiàstic, però gairebé sempre protegida pel senyor del terme, i en aquesta o prop d’aquesta radicava la cúria senyorial, hi havia la plaça pública o lloc de reunió dels súbdits del terme, tenien lloc el mercat i les fires i es considerava el centre del terme. Aquests nuclis, que, segons s’ha dit, no passaven d’una vintena o trentena de famílies, foren l’origen de la majoria de poblacions de la comarca, com Torelló, Manlleu, Sant Hipòlit de Voltregà, Taradell, Seva, Centelles, etc. Les sagreres, sovint envoltades de muralles, es trobaven sota el doble domini de l’Església i del senyor del terme, i era corrent que la plaça o mercadal es trobés fora del clos estricte de la sagrera, que solia ésser de domini eclesiàstic exclusiu.
En aquestes sagreres hi havia la gent d’ofici i algun paraire, sabater, ferrer, sastre o comerciant, sense constituir encara els típics gremis, només per a l’ús de la petita comunitat. Els gremis no aparegueren, fora de Vic, fins a la fi del segle XV o el principi del XVI.
Vic seguí una evolució històrica diferent: durant aquest temps passà de petita vila a ciutat amb organització municipal, privilegis i gremis ben organitzats. Aquesta evolució començà sobretot a partir del 1315, quan l’antic sector episcopal passà al domini reial, i es completà a mitjan segle XV, quan el domini reial absorbí també l’antic sector dels Montcada.
Vic tenia des d’aquest temps els dos mercats, del dissabte i del dimarts, que s’han mantingut al llarg dels segles i que han estat sempre un centre d’atracció comarcana. També tenia un centre de col·lecta de les produccions menestrals de la comarca que reemplaçava l’organització gremial. En virtut dels seus privilegis impedí també que es creessin mercats i fires en les demarcacions situades a menys d’una llegua de la ciutat.
Tota aquesta estructura rural i feudal rebé una forta sotragada a mitjan segle XIV amb la Pesta Negra, iniciada el 1348 i repetida amb més o menys virulència amb diferents represes al llarg del segle XIV. A la pesta es van sumar les guerres del temps de Pere III, que arruïnaren el call jueu de Vic i s’estengueren per molts altres indrets de la Plana, sobretot arran dels incidents de la creació i la supressió del comtat d’Osona a favor dels Cabrera.
L’impacte fort fou, però, el de la Pesta Negra. La documentació coetània se’n fa ressò durant molt de temps, i esdevé un tòpic parlar d’abans de les mortaldats i de després de les mortaldats. Una de les conseqüències immediates i més palpables fou la manca de braços per a conrear la terra i l’abandonament dels masos, bé fos pel fet d’haver mort els estadants, bé perquè els hereus els abandonaren per a traslladar-se a la ciutat o les poblacions lliures, sovint sense permís dels seus senyors, aprofitant el desgavell del moment. Tots aquests masos revertiren als senyors dels termes i foren posats a subhasta. Altres conseqüències foren l’augment de preus dels jornals i dels productes que s’inicià a partir d’aquest moment.
La conseqüència més evident d’aquest despoblament fou la desaparició de moltes sagreres i l’escassa població de les que subsistiren, i sobretot l’esmentada disminució de masos, que comportà l’enfortiment dels que sobrevisqueren i la creació de les cases pairals o masies fortes, que foren les que promogueren la revolta remença.
El procés de formació de les grans cases pairals de la comarca consistí en l’arrendament o adquisició en emfiteusi de les terres dels masos rònecs per part dels masos que sobrevisqueren a la pesta i el despoblament. Les obligacions que feien referència a l’Església, com els delmes i les primícies, els menjars o les lluminàries, foren disminuïdes per contractes entre els pagesos i els rectors i es reduïen com a norma a la meitat per als masos rònecs o deshabitats; en canvi, els tractes amb els senyors feudals o alodials foren de més difícil solució.
L’enfortiment dels masos, l’empobriment dels senyors, afectats per la pujada de preus i la manca d’entrades, i les noves idees humanistes, que mentalitzaren la gent contra els antics drets senyorials, sobretot el de remença, foren causa de l’inici de la revolta social coneguda com a guerra dels Remences, que tingué una de les primeres revoltes a Gurb el 1450.
En el període comprès entre els anys 1460 i 1486 la revolta es trobava totalment generalitzada a la Plana de Vic. A la guerra dels Remences pròpiament dita se sumaren les lluites de tipus feudal entre els Cruïlles i els Alta-riba, heretades de les antigues divisions vigatanes dels Malla i dels Sala, i la guerra civil entre la Generalitat i el rei Joan II, que finí el 1472. La guerra dels Remences continuà encara fins a la sentència arbitral de Guadalupe, promulgada el 21 d’abril de 1486 pel rei Ferran II, i hi participaren activament els pagesos de la Plana de Vic, alguns dels quals foren condemnats i bandejats per la sentència reial.
Aquestes revoltes marquen la fi de l’etapa feudal i l’inici dels temps moderns, dintre els quals la Plana s’anà refent lentament de l’ensulsiada.
L’edat moderna
El canvi i la lenta represa de la comarca no es féu pas sense sobresalts; dels flagells que van afectar molt directament la comarca, el més greu fou el bandolerisme. Els primers moviments del bandolerisme a la comarca es troben entorn del 1525; en aquest moment s’anaren precisant els dos grans bàndols de nyerros i cadells, noms manllevats de les antigues rivalitats de l’època feudal, però aguditzats ara per la crisi general. Aquestes bandositats s’estengueren a tot el país i foren un fort obstacle a la gestió de l’administració reial.
A Vic i a la comarca vigatana el moment més característic del gran bandolerisme tingué lloc els primers anys del segle XVI, quan capitanejava el bàndol nyerro Carles de Vilademany, senyor dels castells de Taradell i de Rupit, mentre que a la banda dels cadells hi havia el franciscà guardià de Sant Tomàs de Riudeperes, i ben aviat el bisbe Francesc Robuster i Sala.
El bandolerisme vigatà, que té unes peculiaritats ben acusades dins el bandolerisme general català, tingué el seu moment àlgid entre Perot Rocaguinarda, fill del mas Rocaguinarda d’Oristà, que actuà entre el 1602 i el 1611, i Joan Sala, fill de Viladrau i pubill del mas Serrallonga de Querós, que ho féu entre el 1622 i el 1634. Coetanis seus o entre els dos bandolers hi ha en Trucafort, Jaume Masferrer àlies Tocason, els Margarit, Vila-setrú, Torrent de la Goula, els germans Coixard, l’Escrivanet i tota una gamma de personatges secundaris que convertiren la Plana de Vic en un lloc de partidismes i bregues durant una bona part del segle XVII.
Entre 1618 i 1622 tingué lloc una veritable caça de bruixes, que, segons els processos coneguts, causà no menys de cinquanta víctimes, gairebé sempre dones velles i marginades, a Vic i als pobles del veïnatge: Seva, el Brull, Taradell, Vilalleons, Viladrau, etc.
A despit d’aquests fets adversos, la ciutat de Vic i els pobles del veïnatge experimentaren un creixement real al llarg del segle XVI i el principi del XVII, que fou causa de la formació de la vila fortificada de Centelles, de la transformació en vila del poblet de Taradell i de la creixença dels nuclis de Manlleu, Torelló, Sant Hipòlit, etc.
Tota aquesta notable puja demogràfica fou acompanyada d’una evident millora del tipus de vida, com es veu en les edificacions que han restat d’aquell temps, amb portals normalment adovellats i amb finestres de tipus d’arc conopial, com a darrera pervivència de l’estil gòtic que moria, per a donar pas al floriment del barroc, i sobretot amb l’estructuració de gremis de paraires i teixidors, creats a Torelló, Taradell, Centelles i Sant Hipòlit i, poc després, a Tona, Roda, Manlleu i Sant Pere de Torelló, a imitació del gremi de Vic, que reformà les seves ordinacions el 1512. A la ciutat de Vic es constituí un centre de col·lecta de la producció menestral de la comarca.
Al costat dels paraires i teixidors, a Vic tenien una importància igual o primordial els gremis de pellissers, blanquers i assaonadors i altres oficis, com els de marxants, ferrers o elois, sastres, mestres de cases, etc, que també es trobaven en els pobles, per bé que sense formar-hi confraria, per la seva escassa importància. Vic gaudia en tots els aspectes de la primacia comarcal, tant en l’ordre urbanístic com econòmic, i els pobles acudien al mercat ciutadà per a comprar i vendre els productes de la feina menestral.
Aquesta evident etapa de creixença tingué els seus petits aturs i dificultats per la guerra de Separació, seguida d’una veritable lluita contra els francesos i les tropes incontrolades dels miquelets, que es feren amos de Collsacabra i altres indrets veïns de la Plana, tot això entre el 1641 i el 1652. Un cop Catalunya hagué reconegut de nou Felip IV de Castella com a rei propi, continuà la lluita amb els francesos i els miquelets, partidaris seus.
La Plana de Vic es veié obligada a allotjar tropes castellanes els anys 1653 i 1654, i el mateix infant Joan Josep d’Àustria s’instal·là a Vic uns quinze dies a partir de la fi d’octubre de 1654, però li calgué retirar-se, i la ciutat i la Plana de Vic quedaren a la mercè d’una tropa francesa que l’ocupà i depredà entre el 12 de novembre i el 13 de desembre de 1654.
Una altra conseqüència de la guerra fou l’enderrocament de moltes cases dels ravals de Vic per a reforçar-ne la defensa; així, desaparegueren una bona part del raval de Santa Eulàlia, el convent franciscà primitiu i totes les cases que tocaven la vella muralla. També en resultà, de l’aventura de la guerra dels Segadors, una enemistat permanent amb França, que fou causa, a partir del 1667, d’invasions al Ripollès i l’Empordà, on acudí per a la seva defensa un cos armat de la Plana.
Es reproduïren les topades amb els francesos els anys 1675, 1689, 1693 i 1694, i en especial el 1696, quan fou ocupada la ciutat de Vic i una bona part de la Plana. Simultàniament, entre el 1688 i el 1690, tingué lloc l’anomenada revolta dels “barretines” o pagesos, contra els allotjaments i abusos dels soldats intal·lats al país. Centelles fou un dels centres més actius d’aquesta revolta. Aquestes topades repercutiren en les masies i els conreus, que foren sovint saquejats, i moltes collites es perderen. Això fou un fre per a l’expansió del camp vigatà, que havia experimentat una forta revifada a la primera meitat del segle XVII; tanmateix, l’eufòria constructiva i renovadora no es reprengué fins després del 1730.
Tot això creà també un sentiment general d’animadversió contra els francesos, que explotaria uns deu anys més tard amb l’oposició a Felip V.
El segle XVIII
El desvetllament experimentat per la contrada vigatana al llarg dels segles XVI i XVII fou àmpliament superat al segle següent, tot i la guerra de Successió i els maldecaps que comportà l’assimilació de les idees reformadores i centralistes del primer Borbó. És coneguda l’oposició de la Plana de Vic, llevat d’alguns pobles, que, per raons particulars, es declararen partidaris del rei Borbó; aquests foren Centelles i Manlleu i el terme de Tagamanent, aleshores molt vinculat a Osona. L’acció vigatana contra Felip V fou tan notable a la comarca, que els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria reberen arreu el nom de vigatans, en oposició als botiflers o partidaris del primer Borbó.
Entre els vigatans que encapçalaren les negociacions amb l’arxiduc i els anglesos que li feien costat hi ha el doctor Domènec Perera i molts altres prohoms, com Carles Regàs i Cavalleria de Manlleu, Jaume Puig de Perafita o Francesc Macià, conegut per en Bac de Roda, que un mes abans dels pactes de Gènova, firmats el 20 de juny de 1705, es comprometeren a lluitar contra Felip V i els seus partidaris.
Des de la presa de Vic i la proclamació de l’arxiduc amb el nom de Carles III, el dia 1 de juliol de 1705, fins que Vic fou presa pel comandant borbònic Felicià de Bracamonte, el 30 d’agost de 1713, la ciutat i una bona part de la comarca, a excepció dels pobles botiflers (Centelles, Manlleu, Tagamanent), foren fidels a Carles III i participaren en la lluita per imposar-lo arreu. El mateix rei austríac visità la ciutat i hi residí entre el 22 i el 29 de gener de 1710.
El desencant que ocasionà la partença de Carles III cap a Àustria per a ésser coronat emperador, per mort del seu germà Josep, i el canvi d’aliances internacionals foren les causes del decaïment de l’entusiasme inicial i de la ràpida progressió de les tropes borbòniques a l’interior del país, llevat de Barcelona, que resistiria a ultrança. La majoria dels antics caps de la comarca es lliuraren voluntàriament a Bracamonte, excepte en Bac de Roda, que, pres per una traïció, fou penjat a les Davallades de Vic el 2 de novembre de 1713.
El decret de Nova Planta, donat el 3 de març de 1716, portà, com arreu, un capgirament de l’antiga estructura del país: desaparegué l’antiga vegueria de Vic i d’Osona i fou substituïda per un corregiment, i els antics consells, fins aleshores elegits per insaculació, foren substituïts per ajuntaments designats per l’autoritat dels capitans generals a la ciutat de Vic, i per batlles i regidors, extrets de ternes i de grups insaculats, però controlats pel senyor jurisdiccional i aprovats pel corregidor, en la resta de poblacions. Ultra això se suprimí l’antiga Universitat Literària de Vic, i l’antic sistema fiscal de distribucions i talles fou reemplaçat pel cadastre.
El nou corregiment de Vic tingué una extensió molt més àmplia que l’antiga vegueria, car hom li annexà els territoris de les antigues vegueries de Camprodon, de Ripollès i pobles de la vall de Bianya i rodalia de Besalú, que abans pertanyien a la vegueria de Besalú. Comprenia un total de 101 municipis, 76 dels quals eren de domini reial i es trobaven sota la jurisdicció immediata dels corregidors, i 25 es trobaven sota la jurisdicció de barons.
Els corregidors foren sempre els caps de la guarnició militar, i tenien dos lloctinents de corregidor, un a Vic i l’altre a Camprodon o a Olot, que eren anomenats alcaldes majors, per a presidir els ajuntaments en les reunions dels regidors.
Els llargs anys de pau que seguiren la guerra de Successió i la implantació del sistema borbònic permeteren la represa de la creixença demogràfica i industrial o menestral que s’havia iniciat al llarg del segle anterior. Fou una prosperitat que s’experimentà tant al camp com a les viles i les poblacions, i d’una manera particular a la ciutat de Vic, on, per exemple, a partir del 1734, l’arquitecte Josep Moretó projectà l’eixample de carrers centrat per la plaça dels Màrtirs, situat entre l’antic carrer de Manlleu i el pla dels Caputxins, que s’havia començat a idear el 1696.
Un examen de l’arquitectura rural revela també aquesta prosperitat: es reedificaren la majoria de masos i es construïren també la majoria de masoveries o cases rurals dependents d’una gran propietat. De la mateixa manera, la majoria dels pobles guardaren cases amb llindes datades que permeten de constatar aquesta forta onada constructora.
La indústria tèxtil era, aleshores, la més comuna i florent de la comarca. Al costat d’aquesta panoràmica de la indústria de la llana, des del 1772 s’havia introduït a Vic i a Manlleu la indústria cotonera. També es teixia a la comarca lli i cànem. El cànem es collia a la mateixa comarca.
També hi havia algunes altres petites indústries, com una fàbrica de pintes a Torelló, un forn de guix a Santa Eulàlia de Riuprimer, dos molins paperers a Vilalleons, un molí de paper d’estrassa a Roda de Ter, els clàssics terrissaires de Sant Julià de Vilatorta i un gran nombre de molins fariners al Ter, el Riu Ges, el Gurri i en altres rieres de la Plana. La producció agrícola era, però, el fet més notable de la comarca. Aquesta era, a grans pinzellades, la visió preindustrial de la Plana de Vic, deixant de banda les indústries dels blanquers i assaonadors, barreters, espardenyers i adroguers, concentrades a la ciutat de Vic.
Hom troba un altre exponent de l’eufòria de la Plana, que en definitiva és una part de la recuperació general del país, en les realitzacions artístiques. A partir de mitjan segle XVIII es renovaren la majoria d’esglésies, sobretot les de les poblacions o santuaris més importants, com la catedral de Vic, Centelles, Manlleu, Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Pere de Torelló, Taradell, Torelló, la Gleva, Puig-l’agulla, etc.; com a complement de les noves edificacions es feren grans retaules i imatges del gust neoclàssic, imposat per l’Academia de San Fernando. En l’aspecte civil també fou notable la construcció d’edificis residencials o llur restauració i decoració i la construcció de cases de gremis, hospitals i cases del comú o ajuntaments.
Tot al llarg del segle es destacà l’acció de la dinastia d’arquitectes i escultors Moretó, dels tallers dels escultors Pau i Pere Costa o dels Real i dels dauradors i pintors Marià Colomer, pare i fill, i Francesc Pla, conegut com el Vigatà.
El segle XIX
El segle XIX començà amb una gran frenada a l’empenta industrial que prengué la comarca al segle anterior. Juntament amb aquest contratemps, ocasionat sobretot per l’ocupació francesa i les seves conseqüències, hi hagué el del canvi d’estructura de la indústria, provocada per la introducció de maquinària moderna i la necessitat de fonts d’energia que moltes localitats no es podien procurar.
La vida comarcana esperà molt a normalitzar-se, a causa de les guerres entre reialistes i miquelets del Trienni Liberal (1820-23), i després per la primera guerra Carlina, precedida de les repressions del Comte d’Espanya per l’aixecament dels Malcontents (1827).
La ciutat de Vic tingué una relativa pau i reforçà les seves defenses, però els pobles de la Plana, en bona part carlins, foren sovint assaltats per la divisió del marquès d’Ayerbe, que defensava la ciutat i perseguia les partides carlines. Els carlins foren molt de temps amos de la muntanya i d’una bona part de la comarca, i arribaren a assetjar Vic pel maig del 1837, i saquejaren Manlleu el 1839.
Tot això, la manca de comerç amb Amèrica, que portà a una saturació de productes, procedents sobretot de les comarques del Barcelonès i del Vallès, amb indústries més modernitzades, i el retard en la mecanització de la Plana foren la causa d’un col·lapse general en les antigues indústries familiars de la contrada. Molts pobles, com Tona, Centelles, Taradell o Sant Pere de Torelló, iniciaren una notable davallada o estancament i no es recuperaren fins a la fi de segle o el principi del següent.
Vic, en canvi, començà una represa entorn del 1824, que no passà del 1850, quan l’excessiu cost del vapor per a moure la maquinària féu desplaçar algunes indústries i crear-ne de noves a la conca del Ter per aprofitar-ne la força hidràulica. Abans, però, s’intentà de dur a terme un projecte de canalització del Ter que hauria permès d’aprofitar la força del riu als pobles de l’interior de la Plana. El projecte havia estat ideat a partir del 1787 per a regadiu. El canal prendria l’aigua més amunt de Montesquiu i travessaria els termes de Sant Quirze de Besora, part d’Orís, Sant Hipòlit i Santa Cecília de Voltregà, on havia de continuar vers Vespella, Gurb i Vic, a l’indret del Nadal, d’aquí tombar, prop de la Torre d’en Bru, en direcció a Sant Marc i continuar pels termes de Santa Eugènia de Berga i Calldetenes vers els límits amb Folgueroles i Tavèrnoles, per retornar al Ter, passat Roda, per Fontanelles. Les gestions per fer possible aquest projecte, que hauria transformat totalment l’agricultura i possiblement la situació de les indústries, es renovaren els anys 1816 i sobretot entre els anys 1841 i 1843. L’expedient passà al ministeri de comerç, que el 1847 autoritzà a fer les gestions per a dur-lo a terme, però les dificultats econòmiques i legals de la gent que tenia drets adquirits sobre les aigües del riu feren abandonar tot seguit el projecte.
D’altra banda, entorn del 1840 alguns industrials vigatans, com Francesc Puget, Antoni Baixeres, J. Portavella i Antoni Ricart, havien ja traslladat les seves indústries a Manlleu i a Roda de Ter, cosa que condicionaria el naixement i el ràpid desenvolupament de les indústries de la vall del Ter i la mort de moltes de la ciutat de Vic i de la resta de pobles de la Plana, allunyats del riu, fins que la força elèctrica, instal·lada al principi del segle XX, permeté una major diversificació.
Les noves fàbriques del Ter començaren alternant les filatures amb els teixits, però aviat s’especialitzaren només en filatures. A Vic i en d’altres poblacions restaren encara unes poques fàbriques mogudes per vapor i alguns telers manuals, però l’antiga parairia desaparegué quasi del tot entre els anys 1850 i 1860. És impossible de seguir pas per pas la creació de les noves indústries, però hom pot remarcar, a tall d’exemple, les Noves Filatures del Ter, fundades per la companyia J. P. Coats Ltd., de Paisley (Escòcia), al terme de Sant Vicenç de Torelló, a l’indret de Borgonyà, el 1894, on des del 1843 hi havia una petita fàbrica creada per Ferran Puig (transformada en la Companyia Anònima de Filatures de Fabra i Coats el 1903), i la dels Germans Baurier, que primer arrendà Can Moret de Roda, vers el 1850, i el 1862 construí la fàbrica i colònia de Salou, dintre el municipi de les Masies de Roda, que funcionà fins que fou en part negada pel pantà de Sau, el 1963.
Més conegut és l’inici de la gran indústria manlleuenca, que tingué lloc entre els anys 1839 i 1841, amb la creació del canal industrial del Ter, ampliació del vell canal o conducció d’aigua del Molí de Dalt. Amb ell es mogueren les fàbriques d’en Puget i d’en Baixeres de Vic i d’en Juncadella de Barcelona, anomenades Les Tres Fàbriques. Aquesta primitiva societat s’havia ja modificat el 1844, i amplià i allargà el canal el 1848, prop del qual es crearen quatre noves indústries a partir del 1848.
Aquesta concentració de la indústria fou causa d’un desplaçament de gent a la conca del Ter, que a partir del 1860 afectà sobretot el sector pagès, el qual abandonà les masoveries o masos de poca vida per traslladar-se als centres industrials. Les vicissituds, pròsperes o adverses, segons l’evolució política del país i les facilitats o impediments al proteccionisme reclamat pels industrials catalans, es traduïren amb vagues i conflictes socials, que esclataren a Vic a partir del 1840 i amb més virulència a Manlleu a partir del 1855. És tradició, comunament admesa, que el nom d’esquirols donat als obrers que durant una vaga continuen treballant o reemplacen els obrers en vaga es va originar a Manlleu, en la vaga del 1855, quan els teixidors del poble de Santa Maria de Corcó van baixar a reemplaçar els obrers locals.
A part la indústria dels teixits i de les filatures, que és la més característica de la Plana, altres indústries començaren a destacar-se des dels segles XVIII i XIX i van prendre una notable importància al segle XX. Una d’aquestes indústries és la dels pellaires, anomenats abans blanquers i assaonadors. Les adoberies han tingut a Vic una tradició de set o vuit segles, però han sofert molts alts i baixos. Fou un dels primers oficis a tenir un gremi medieval. Una altra indústria típica d’un sector de la Plana és la torneria, que es troba en els pobles de la vall del Ges.
El creixement, sovint espectacular, es produí a Manlleu, Roda de Ter, les Masies de Roda, Torelló, les Masies de Voltregà, Sant Vicenç de Torelló i Orís, municipis situats tots a la vall del Ter, mentre que la resta de municipis, inclosa la ciutat de Vic, es mantingueren estacionaris o en clara davallada.
La segona etapa de la industrialització, posterior a la de la Febre de l’Or (1878-88), no farà sinó crear noves indústries o revitalitzar-ne les antigues, sense capgirar gaire l’esquema o la situació que aquestes presentaven pels volts del 1868, en iniciar-se el període revolucionari.
La vida rural marcà un inici de declivi a partir del 1860, que s’anà accentuant, fins a arribar al punt màxim a mitjan segle XX. Fins al principi del segle XX no s’introduïren noves varietats de blat més fructíferes que els envellits blats pobres del segle XIX, ni les masies no es convertiren en centres d’explotació pecuària. La fil·loxera, que devastà les vinyes franceses vers el 1880, fou la causa d’un replantament de vinyes als indrets assolellats de la Plana, que sucumbiren, al seu torn, a la mateixa plaga vers el 1895. També s’intentà, els primers anys del segle XX, després de la pèrdua de Cuba (1898), d’introduir a la comarca el conreu de la bleda-rave sucrera, i es creà per a aquest fi una fàbrica i centre de col·lecta, la Sucrera de Vic, a la ciutat de Vic, però l’experiment durà pocs anys i fracassà, car les collites eren molt irregulars i aquest conreu empobria massa el sòl.
El segle XX
La primitiva indústria de la comarca era de caràcter menestral i es concentrava a Vic i en algunes antigues poblacions amb gremis, sobretot de paraires i teixidors, com Torelló, Centelles, Taradell, Tona o Sant Hipòlit de Voltregà. A mitjan segle XIX es produí la transició de la manufactura familiar tradicional a la indústria moderna. Aquest canvi de sistema de producció es va concretar inicialment en el pas de la indústria llanera a la cotonera, que tenia ja una certa tradició a Vic a partir de mitjan segle XVIII. Aquest canvi es produí després del 1840, un cop acabada la primera guerra Carlina, quan s’imposaren els telers mecànics, que feren desaparèixer els antics telers manuals, o almenys els reduïren a restar en un pla molt familiar.
Després del fracàs de la industrialització de la ciutat de Vic, iniciat pels Puget i altres industrials, les fàbriques es localitzaren a les vores del Ter, per tal d’aprofitar l’energia dels seus salts d’aigua, primerament amb antics molins i més tard amb noves rescloses que es construïren tot al llarg del riu. Manlleu i Roda foren els pobles pioners de la industrialització del Ter, seguits de prop molt aviat per Torelló. Efectivament, a Torelló i a la vall del Ges, és a dir, a Sant Pere de Torelló, estretament vinculada a la creixença de la indústria tèxtil, hi hagué una nova revifalla de l’antiga indústria de la torneria de fusta, per causa de la fabricació dels rodets de les filatures, dels corrons de metxera, de contínues, de bitlles de teler, etc.
Al pas del segle XIX al XX tingué lloc a la comarca el fenomen de l’electrificació. Entre el 1910 i el 1920 aquest avanç, tan decisiu per a la industrialització dels pobles allunyats del Ter, s’estengué pràcticament per tota la comarca. La fàbrica de Pericas i Boixeda, que produïa 1 000 cavalls de força, creà una central elèctrica a Vic i donà llum i força a una part de la ciutat, a Sant Hipòlit, la Gleva, Sant Julià de Vilatorta, Folgueroles i Calldetenes. Al terme d’Orís es construïren dues rescloses acoblades, amb el nom de Producció i Subministrament d’Electricitat, amb una potència de 700 cavalls de vapor, a la qual s’afegí una màquina de vapor de 200 cavalls i una central tèrmica de 400 cavalls a Manlleu, que fornia de llum i força Manlleu, Torelló, la colònia Vila-seca, Sant Quirze i Montesquiu. A Vic es crearen després dues centrals tèrmiques amb uns 2 500 cavalls de força, i a Centelles una altra de 100.
Aviat, però, calgué importar electricitat forana; una de les primeres fonts de subministrament fou l’Estebanell, que tenia el seu salt a l’antiga colònia Matabosc o Estebanell de Creixenturri i que dóna llum a Taradell, Tona i Centelles i té la terminal a Granollers. Més important ha estat la Hidràulica del Freser i la Unió Elèctrica de Catalunya, que formen part de l’Energia Elèctrica. L’electrificació fou la causa d’un desvetllament industrial de poblacions fora de la conca del Ter, d’antiga tradició tèxtil, com Centelles, Taradell, Sant Hipòlit de Voltregà, Gurb o Santa Maria de Corcó, a les quals s’afegiren en èpoques posteriors Tona, els Hostalets i altres poblacions de la Plana.
Fora de la indústria de filatures i teixits, i també relacionada inicialment amb aquesta, aparegué ben aviat una indústria metal·lúrgica. La primera fou la Farga d’Ordeig o Colònia Lacambra, de les Masies de Voltregà, que des del 1808 fabricava planxes d’aram i de llautó destinades a folrar els vaixells de vela. Amb la pèrdua de les colònies de Cuba i de les Filipines començaren a fabricar calderes de vapor, filferros de coure i de llautó, plaques tabulars per a fogaines de locomotores, etc. És encara una indústria important de coure fos, laminat i treballat. També aparegueren foneries a Manlleu, Torelló, Vic i Roda, que s’especialitzaren originàriament en la fabricació de maquinària per a la indústria tèxtil. La foneria de Roda s’inaugurà el 1850, i fou ampliada el 1908; la de Manlleu funcionava ja a la fi del segle XIX, i el 1908 se’n féu una altra que fabricava grans màquines per a la indústria tèxtil. Torelló disposà, a més, de notables serralleries per a la indústria tèxtil, obradors d’emmotllament i embotit de metalls, i fins i tot una indústria de fer casquets o capellines per a bombetes elèctriques.
Una altra indústria ben típica de la comarca de Vic és, en un altre camp, la de la llonganissa, els embotits i les conserves. Aquesta producció començà a industrialitzar-se cap al 1875. La primera fàbrica d’una certa importància que es dedicà a exportar-ne fou la de Jaume de Vernils, que l’any 1878 ja concorregué a l’Exposició Internacional de Filadèlfia. La més antiga de les indústries de la llet es troba a Manlleu, que data del 1925.