Situació i presentació
El Vallès Oriental, segons la divisió comarcal aprovada pel Parlament de Catalunya, té una superfície de 850,99 km2 i 43 municipis. El cap de comarca és Granollers. Pel que fa a l’extensió dels termes municipals hi ha una gran varietat, ja que trobem municipis molt grans, com Sant Celoni (65,21 km2), i d’altres molt reduïts, com la Llagosta (3,03 km2), que té un dels termes més petits de Catalunya.
Els límits de la comarca vénen establerts bàsicament pel relleu. Al SE hi ha les muntanyes de la Serralada Litoral (el Corredor, Sant Mateu), que separen el Vallès Oriental del Maresme. Pel N els relleus de la Serralada Prelitoral (el Montseny, els cingles de Bertí) delimiten la comarca amb Osona i el Bages. Per l’W, la Tordera, després del seu pas per Sant Celoni estableix la divisòria entre el Vallès Oriental i la Selva, i per l’E la riera de Caldes marca la divisió entre el Vallès Oriental i l’Occidental. El sector NW de la comarca, amb els municipis de Castellterçol, Castellcir, Granera i, en part, el de Sant Quirze Safaja, és inclòs en la subcomarca del Moianès, compartida amb el Bages (vegeu el Moianès en aquesta darrera comarca).
El Vallès Oriental és una comarca d’importants contrastos. D’una banda, hom hi pot trobar àrees densament poblades i industrialitzades, com les del voltant de Granollers i Mollet, on se situen el major nombre de polígons industrials, i d’altra banda tot un conjunt de municipis, com els que formen part de la vall de Tenes, on predominen les segones residències i es mantenen encara algunes activitats agràries. En darrer terme trobem municipis de muntanya, com Granera i Fogars, amb una població molt reduïda.
El 1936 la Generalitat promulgà la divisió del territori català basada en regions i comarques. La comarca del Vallès ja tenia un potencial humà que feia convenient la seva divisió en dues subcomarques. El Vallès Oriental, amb Granollers com a cap de comarca i 42 municipis, comprenia el partit judicial d’aquesta ciutat, amb l’annexió dels municipis de la rodalia de Sant Celoni, que formaven part del partit d’Arenys de Mar, i els termes de Granera i Castellcir, del partit judicial de Manresa i de Vic respectivament. El 1987 s’establí l’organització comarcal de Catalunya amb els mateixos 42 municipis. Tres anys més tard, amb la modificació de la divisió comarcal de Catalunya (llei 3/1990), el municipi de Caldes de Montbui, fins aleshores del Vallès Occidental, passà a formar part del Vallès Oriental, que arribà als 43 municipis.
El marc físic
El relleu i les aigües
Hom pot distingir tres unitats geogràfiques al Vallès Oriental: la Serralada Prelitoral, la Depressió Prelitoral i la Serralada Litoral o de Marina.
La Serralada Prelitoral és formada per un conjunt de relleus de característiques geològiques ben diferents alineats de SW a NE, on destaquen per la seva topografia el massís del Montseny, amb el turó de l’Home com a màxima altitud (1 706 m), les Agudes (1 706 m) i Matagalls (1 697 m), el pla de la Calma (1 344 m), el Tagamanent (1 056 m), el cim de Sant Sadurní i els cingles de Bertí (952 m). Des d’un punt de vista geològic aquests relleus són constituïts per materials ben diferents; així, tenim que el Montseny és un clar exemple de massís paleozoic, on predominen els granits i les pissarres, el peneplà de la Calma és format per materials del triàsic i els cingles de Bertí per calcàries i margues.
La Depressió Prelitoral és una semifossa tectònica, és a dir, una àrea deprimida i limitada per dues línies de falles, que la separen de dos blocs aixecats: les serralades Litoral i Prelitoral. L’orientació de la depressió és SW-NE i la seva amplada es redueix cap al NE.
Els materials que trobem en la depressió són del miocè i predominen les argiles, els llims i els gresos. També hi ha materials del quaternari, en forma de sediments d’origen fluvial. La plana que bascula d’W cap a E és el resultat de la sedimentació i erosió al llarg del final del terciari i del quaternari. Els rius, en els seus diferents règims fluvials, han anat excavant les seves xarxes fluvials i el resultat és la compartimentació del Vallès en diferents conques fluvials, on se situen diferents nivells de terrasses. Per exemple, a la rodalia de Granollers s’han establert tres nivells de terrasses del Congost.
La Serralada Litoral al Vallès Oriental és formada per un grup de relleus de poca alçada com la serra de Montnegre (763 m), la serra del Corredor (657 m), la serra d’en Mates amb el turó de Séllecs (534 m) i Sant Mateu (446 m). Les roques són bàsicament paleozoiques i sobresurten els granits, encara que també hi ha esquistos i filons de quars o d’altres minerals. Com que el granit s’erosiona fàcilment pels processos de meteorització, als peus dels vessants hi ha abundants mantells de sauló.
La síntesi de la història geològica permet de considerar dos cicles orogènics: l’hercinià i l’alpí. La primera orogènia, en l’era primària, va donar lloc al Massís Catalanobalear o els Catalànids, que posteriorment, al llarg del secundari, va ser fortament erosionat. Els seus materials van ser transportats en condicions al·luvials i fluvials i acumulats en la ja existent Depressió Central. L’orogènia alpina, en el terciari, va acabar de fragmentar i enfonsar els Catalànids i els materials sedimentaris de la vorera de la Depressió Central s’aixecaren. Posteriorment, durant el quaternari i en la ja formada depressió del Vallès, es dipositaren materials que a la vegada foren erosionats per la xarxa fluvial i s’originà un sistema de terrasses fluvials.
Pel que fa a les roques, trobem en primer lloc un substrat de l’era primària que és format per roques metamòrfiques i per granit, i que són les restes de l’antic massís català. Damunt d’aquest sòcol s’estengueren els dipòsits de l’era secundària, formats per calcàries i margues del cretaci i juràssic. En el terciari inferior, aquestes terres van ser recobertes per calcàries nummulítiques i materials sedimentaris vermells. Finalment les margues i altres materials detrítics del miocè i quaternari es dipositaren en la Depressió Prelitoral.
Els rius del Vallès Oriental pertanyen a dues conques: la del Besòs i la de la Tordera. La majoria dels afluents del Besòs i la Tordera neixen a la Serralada Prelitoral, passen transversalment per la plana del Vallès i acaben circulant per l’extrem est, ja que el Vallès Oriental és una plana que bascula de NW a SE.
Es caracteritzen pel fet de tenir règim pluvial, un cabal escàs, una gran irregularitat i caràcter torrencial, que pot provocar importants revingudes els mesos de tardor i en poques hores, i un règim estacional que comporta un fort estiatge a l’estiu i crescudes a la primavera i sobretot a la tardor.
La conca del Besòs, que té una extensió de 1 029 km2, ocupa la major part del Vallès Oriental. És una de les conques més degradades i contaminades de tot Catalunya, fet que provoca un greu perill de contaminació dels aqüífers subterranis. El Besòs es forma de la unió del Congost i de la riera de Mogent, a l’altura de Montmeló. Des d’aquest punt el Besós rep les aigües residuals d’un gran nombre de polígons industrials i grans municipis. El Congost neix a la plana de Vic i travessa un important nucli industrial i urbà format pel triangle Granollers, Canovelles i les Franqueses. La vall del Congost permet la comunicació entre el Vallès i la plana de Vic. Només els afluents del curs alt del Congost presenten unes aigües en bon estat, com és el cas de la riera de l’Avencó. La riera de Mogent neix a la serra del Corredor, passa per la Roca del Vallès i per Montornès del Vallès i després s’uneix al Congost. Fins a l’altura de Llinars es pot considerar un riu força net. Afluents importants del Besòs són la riera de Tenes, la riera de Caldes i el Ripoll. La riera de Tenes neix al Moianès i la seva conca està en bon estat, encara que a partir de Lliçà de Munt és un riu força degradat. La riera de Caldes desguassa al Besòs en el terme de la Llagosta i presenta aigües netes fins al seu pas per Caldes de Montbui.
La conca de la Tordera neix al peu de les Agudes, segueix la vall de Sant Marçal i continua vorejant tot el massís del Montseny fins a penetrar dins la comarca de la Selva. Recull les aigües del vessant oriental del Montseny. Els principals afluents dins el Vallès són, per la dreta, la riera de Trentapasses i la riera de Fuirosos; per l’esquerra, les rieres de Pertegàs, de Gualba i de Breda.
L’explotació que l’home ha fet d’aquest relleu se centra en l’extracció de roques en pedreres, com és el cas del granit a Santa Maria de Martorelles, avui en dia abandonada, o de les calcàries dels cingles per elaborar elements de la construcció com llars de foc, etc. També cal destacar l’explotació dels materials sedimentaris dels llits fluvials, mitjançant les plantes de classificació d’àrids, o l’explotació dels mantells de sauló.
El clima i la vegetació
El Vallès Oriental és dins del que les classificacions climàtiques anomenen clima mediterrani litoral. Ara bé, s’ha de tenir en compte l’estructura del relleu perquè condiciona aquest clima. La disposició del relleu comporta que els efectes termoreguladors que exerceix el mar s’atenuïn i, per tant, s’arriba a uns valors termomètrics més extremats que al Maresme. També cal recordar que el fet de ser una plana envoltada de muntanyes motiva que sigui un indret favorable als fenòmens d’inversions tèrmiques. En un espai petit trobem importants contrastos altitudinals: una plana amb turons que no sobrepassen els 200-300 m i al voltant muntanyes, que en el cas del Montseny arriben als 1 700 m. Tot això provoca que dins d’un àmbit reduït es produeixin una gran varietat de microclimes, com en el cas del Vallès Oriental, on es troba des de l’ambient subalpí dels cims del Montseny a les tendències litorals mediterrànies de la plana.
Si observem l’evolució de les temperatures mitjanes mensuals d’una localitat de la plana vallesana ens adonem que té les característiques del clima mediterrani litoral: les mínimes s’aconsegueixen a l’hivern i són per sobre els 5ºC i les màximes, que són al voltant dels 25ºC, s’aconsegueixen a l’estiu, sobretot el mes de juliol. D’altra banda, si cerquem els valors d’una estació de muntanya, com el cas extrem del turó de l’Home, observem que les mínimes hivernals són al voltant dels 0ºC i les màximes no arriben als 15ºC.
Un altre fenomen important els mesos d’hivern és l’oscil·lació tèrmica. Normalment l’oscil·lació tèrmica diària és d’uns 10ºC. Durant una gran part de l’any i sobretot a l’hivern, quan l’oscil·lació entre el dia i la nit és molt acusada i no hi ha vents que remoguin les capes baixes de l’atmosfera, s’estableix una situació d’inversió tèrmica en els sectors més tancats i enfonsats de la depressió i es formen densos bancs de boira baixa a les rieres i torrents, que solen aixecar-se en avançar el matí amb l’escalfor del sol. La zona de més boires és la formada pel triangle Granollers, Martorelles i la Llagosta.
Una característica del clima mediterrani, i per tant del Vallès Oriental, és la irregularitat de les temperatures màximes i mínimes absolutes. Els dies de glaçada ocupen un període de set mesos, encara que normalment es produeixen entre el mes de novembre i març. La causa més usual és la inversió tèrmica, deguda als efectes dels anticiclons continentals. Altres vegades, la causa és l’arribada de masses d’aire polar.
Al Vallès Oriental la pluviositat anual se situa entorn dels 600 mm (Mollet 621 mm, Granollers 654 mm, Castellterçol 685 mm), però hi ha una important variació al voltant d’aquesta quantitat segons l’altitud i la situació de les localitats. Si hom estudia el règim pluviomètric d’una localitat de la plana, s’adona que els màxims es produeixen a les estacions equinoccials i els mínims en els solsticis, sobretot a l’estiu, que en la majoria dels casos és una estació seca.
Per tant, el règim estacional és tardor-primavera-estiu-hivern (TPEH). La tardor és l’estació més plujosa, Mollet té 197,6 mm de mitjana, que representa el 32% del total, mentre que l’estiu és l’estació més eixuta, i a Mollet es donen 124,4 mm de mitjana, és a dir el 20%. En canvi, al turó de l’Home la mitjana anual és per sobre dels 1 000 mm, la tardor és l’estació més plujosa amb 328,6 mm i l’estiu la més eixuta amb 198,1 mm. Ara bé, la irregularitat dels totals anuals pot variar molt. Per exemple, a Mollet en el període 1913-1985, el 1950 va ésser l’any més plujós amb 1 099 mm i el 1934 el més sec amb 382 mm. Els aiguats de tardor, propis del clima mediterrani, són el resultat d’una depressió centrada a la Mediterrània que topa amb masses d’aire en alçada molt fredes.
Hom pot trobar tres variants climàtiques al Vallès Oriental: el clima mediterrani litoral, el clima mediterrani humit i el clima de muntanya. El clima mediterrani litoral és propi de les planes del Vallès i es caracteritza per unes precipitacions poc abundants, entre 400 i 700 mm, i unes temperatures que segueixen un ritme estacional, amb hiverns suaus i estius calents i secs. En el sòl es produeix un dèficit d’aigua perquè hi ha poques precipitacions i l’evaporació és molt alta. El clima mediterrani humit és propi de les muntanyes que no sobrepassen els 1 000 m. Les precipitacions són superiors als 700 mm i l’eixut estival és molt minso. El clima de muntanya o subatlàntic és propi del Montseny per damunt els 1 000 m. Les precipitacions sobrepassen els 1 000 mm, amb un hivern fred amb un bon nombre de nevades i un estiu fresc.
La variada topografia i les contrastades condicions climàtiques donen lloc a una gran varietat de comunitats vegetals, que poden agrupar-se en tres ambients o regions biogeogràfiques: la mediterrània, l’eurosiberiana i la boreoalpina.
La vegetació de caràcter mediterrani té com a comunitat climàtica l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale). És el bosc mediterrani per excel·lència, i de ben segur cobriria tot el Vallès si l’home no s’hi hagués instal·lat, ja que l’activitat humana ha reduït dràsticament les àrees forestals, que han quedat reduïdes als vessants muntanyosos.
D’altra banda l’activitat de l’home, des de fa molt de temps, ha afavorit els pins, que ocupen petites extensions entremig dels camps de conreus i en els vessants solells. En aquest sentit cal citar un interessant treball d’A. Arrizabalaga –on es presenten uns hipotètics talls de com ha estat el mantell vegetal al llarg dels diferents períodes històrics–, que parteix d’un Vallès Oriental totalment recobert de boscos. L’alzinar, tal com ja s’ha dit, és el bosc més comú i important i es caracteritza per ser molt dens i no gaire alt. El sotabosc és format per un gran nombre d’herbes i lianes. En alguns vessants obacs i a la plana, l’alzina es troba barrejada amb roures de fulla estreta (Quercus cerrioides) i dóna lloc a una variant de la comunitat climàcica (Quercetum ilicis galoprovinciale cerrioidetosum). Altres variants són la surera (Quercetum ilicis galloprovinciale suberetosum), que es troba en la part septentrional del Vallès, i l’alzinar muntanyenc (Quercetum ilicis mediterraneo-montanum), que creix a major alçada i té menys arbust.
L’alzinar del Vallès, com el de tot Catalunya, ha estat força explotat per l’home, sobretot per extreure’n combustible bé per a ús particular dels pagesos o bé per a satisfer necessitats industrials, com en el cas dels forns. També s’obtenia carbó vegetal a partir de les carboneres, de les quals hom encara pot veure vestigis en alguns indrets del bosc. A Martorelles, feien un sot al bosc, on apilaven la llenya fins que s’aixecava formant un semicercle, que era tapat, tret dels indrets per on respirava un cop s’encenia. També s’han explotat les sureres, les pinyes del pi pinyer, etc. Els pins més abundants que no formen boscos sinó arbredes són el pi blanc (Pinus halepensis) i el pi pinyer (Pinus pinea), arbres força piròfits per la resina que desprenen.
Dins del món mediterrani les comunitats arbustives són molt extenses i importants, a causa de la degradació que ha patit l’alzinar, sobretot pels incendis, l’agricultura i l’erosió del sòl. En aquest sentit cal mencionar les brolles que creixen sota les pinedes o en indrets desproveïts d’arbres i que en el Vallès Oriental presenten una gran varietat.
L’ambient eurosiberià equival a una penetració del paisatge i la flora de l’Europa mitjana. Hi ha cursos fluvials, vessants ombrívols i muntanyes d’important altitud, com el Montseny, on es pot observar en poc espai una perfecta successió de paisatges, que van des de l’alzinar mediterrani al matollar boreoalpí. La vegetació eurosiberiana que hi ha al Montseny té com a element principal la fageda, destacant la fageda d’el·lèbor verd (Helleborus viridis), seguida de la roureda de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis). De les comunitats de ribera, que formen una unitat allargada al costat dels rius i els torrents, la més important és la verneda (Alnus glutinosa), que ha quedat molt reduïda a causa de les canalitzacions dels rius i de la seva substitució per plàtans o pollancres. Al Montseny i el Montnegre també és important el castanyer (Castanea sativa), espècie introduïda per l’home en temps antics i que avui en dia es troba plenament naturalitzat.
La vegetació boreoalpina únicament es localitza al massís del Montseny. L’avet (Abies alba), arbre de les muntanyes frescals de l’Europa central, té al Montseny la seva localitat més meridional dins la Península Ibèrica, encara que és discutible la seva presència. És situat enmig de les fagedes i el matollar de ginebró (Genisto-Arctostaphyletum), que creix en els nivells culminants.
El Parc Natural del Montseny
El Parc Natural del Montseny està situat a la Serralada Prelitoral Catalana, de la qual el Montseny n’és el massís més enlairat. D’una extensió de 17 272,4 ha, 30 120 comptant la zona de protecció, el parc es divideix entre 18 municipis de la Selva, Osona i el Vallès Oriental, comarca que comprèn la major part de la seva superfície. Els termes vallencs inclosos (ja sigui en la seva totalitat o en part) en el parc són: Campins, Cànoves i Samalús, el Figueró i Montmany, Montseny, Fogars de Montclús, Gualba, Sant Pere de Vilamajor, Tagamanent, la Garriga, Sant Esteve de Palautordera i Aiguafreda.
Tres grans conjunts muntanyosos configuren el perfil característic del massís: el turó de l’Home (1 706 m) i les Agudes (1 706 m), el Matagalls (1 697 m) i el Pla de la Calma (Puig Drau 1 344 m), que, units pels colls de Sant Marçal i de Collformic, encerclen la conca alta de la Tordera.
Des de l’any 1977, el massís del Montseny està legalment protegit per un pla especial d’ordenació promogut per les diputacions de Barcelona i Girona, que són les entitats encarregades de la seva gestió, en col·laboració amb els municipis que en formen part. Així mateix, l’any 1978 la UNESCO va incloure el Montseny dins la xarxa mundial de reserves de la biosfera.
L’especial orografia del terreny, herència d’una intensa activitat geològica, ha originat un relleu trencat format per una complexa composició de capes i materials. Aquest fet, unit a les diferències altitudinals, condiciona una notable diversitat climàtica. Les diferències d’humitat i temperatura expliquen la gran riquesa d’espècies vegetals de la zona que, a mode d’estatges, es veu reflectida en formacions característiques de la mediterrània a les parts baixes (alzinars amb marfull Quercetum ilicis galloprovinciale, alzines sureres Quercetum ilicis galloprovinciale suberetosum, o formacions de pi blanc Pinus halepensis i pi pinyer Pinus pinea), de la muntanya mitjana plujosa (alzinar muntanyenc Quercetum ilicis mediterraneo-montanum i roure martinenc Buxo-Quercetum pubescentis), d’ambients centreeuropeus (boscs de faigs Fagus sylvatica i avets Abies alba) i , fins i tot, d’ambients subalpins als cims (matollars i prats culminants).
La distribució de la fauna montsenyenca segueix els mateixos patrons climàtics que la vegetació. D’aquesta manera, hom pot trobar en un espai relativament reduït espècies típiques de terres centreeuropees a les zones altes i d’altres més comunes en ambients mediterranis als estrats més baixos. Entre els mamífers més comuns cal anomenar el senglar (Sus crofa), la guineu (Vulpes vulpes), el gat mesquer (Genetta genetta) i el liró (Eliomys quercinus); entre les aus el pit-roig (Erithacus rubecula), l’astor (Accipiter gentilis), el pinsà borroner (Pyrrhula pyrrhula), i diversos tipus d’amfibi i rèptils com el tritó pirinenc (Euproctus asper) i el tritó del Montseny (Calotriton arnoldi), l’únic vertebrat vivent endèmic de Catalunya, que fou descobert el 2005.
El Parc Natural del Montseny també alberga interessants mostres de patrimoni edificat, testimonis de la presència humana des de temps remots, entre les quals destaquen les construccions megalítiques, ibèriques i romàniques. Així mateix, el parc disposa de zones d’esplai i lleure, serveis de restauració i allotjament, i diversos equipaments destinats a la gestió administrativa del parc, la demanda pedagògica i la recerca científica, com ara l’Oficina del Parc Natural del Montseny, a Fontmartina, el Museu Etnològic del Montseny, a Arbúcies (Selva) i l’escola de Natura de Can Lleonart, a Fogars de Montclús.
Al marge del Parc Natural del Montseny, la comarca del Vallès Oriental acull part o la totalitat d’altres indrets protegits de gran bellesa i interès natural i faunístic. És el cas dels Espais d’Interès Natural dels Cingles de Bertí, la Conreria-Sant Mateu-Céllecs (abasta també el Barcelonès i el Maresme), el Moianès (s’endinsa en el Bages), la Sauva Negra (compartida amb Osona) o el Parc Natural del Montnegre i el Corredor, repartit amb la Selva i el Maresme. Tots aquests espais formen part del que es coneix com l’anella verda metropolitana.
Les comunicacions
La comunicació entre els municipis es produeix principalment per carretera. La xarxa viària del Vallès Oriental esdevé un entramat de carreteres que creuen en totes direccions la comarca. De sempre, les comunicacions transversals han estat deficients, tot i que han millorat amb el traçat de les autopistes AP-7 i C-60 (Eix Mataró-Granollers), aquesta última en funcionament des del 1995.
La progressiva urbanització ha provocat el col·lapse de moltes carreteres, en les quals s’uneix el trànsit de llarga distància i l’intercomarcal. El Vallès Oriental té una complexa xarxa de carreteres locals i a vegades, a causa de la conversió en un continu urbà, aquestes vies tenen un trànsit molt superior a les seves possibilitats. En general, pel fet d’ésser una àrea força congestionada urbanísticament, presenta algunes deficiències quant a serveis i infraestructura pública.
Tots aquests esculls en les comunicacions de la comarca han estat salvats, almenys en part, per traçats alternatius preparats per absorvir una intensitat de trànsit cada cop més elevada. Entre aquestes vies i al marge de les ja esmentades AP-7 i C-60, cal destacar l’autopista C-33 (Barcelona-Montmeló), que entronca al terme de Parets del Vallès amb l’autopista AP-7, per continuar en direcció la Roca-Granollers, Cardedeu i Sant Celoni.
Una altra via important és la carretera C-17 (Eix del Congost), que neix prop de Santa Coloma de Gramanet i comunica de forma directa Mollet del Vallès i Granollers, Vic i Ripoll. L’antic traçat d’aquesta carretera (actualment N-152a), travessa els nuclis urbans de la Llagosta, Mollet i Granollers. Diverses bifurcacions, entre les quals destaquen les variants de Mollet i l’autovia de l’Ametlla, permeten a la C-17 desviar part del transit i descongestionar el tràfic urbà d’aquestes poblacions. Tant la C-17 com la N-152a entronquen de nou a la Garriga per continuar, en direcció nord, vers el Figueró, Aiguafreda i la comarca d’Osona.
Finalment cal anomenar la carretera C-35, que neix a peu de la N-152a (just quan aquesta s’endinsa dins el nucli de Granollers) i permet vorejar la ciutat per la seva part meridional per entroncar amb l’autopista AP-7 i continuar (amb el nom de C-352 primer i C-251 després), vers Cardedeu, Llinars i Vilalba Sasserra, on recupera el nom de C-35 i continua fins Llagostera (Gironès).
Altres carreteres importants en l’àmbit comarcal són: la carretera que va de Martorell a Mataró –que passa per Terrassa, s’endinsa al Vallès Oriental a partir de Caldes de Montbui, continua per Granollers i la Roca i travessa la Serralada Litoral pel coll de Parpers, fins a endinsar-se al Maresme–, la carretera C-59 –que enllaça la C-25 (Eix Transversal) i Moià amb Caldes de Montbui, l’autopista AP-7 i la C-17 a l’altura de Mollet–, i la carretera C-61 –que neix a la C-35 a l’altura de Sant Celoni i enllaça aquesta població amb Arenys de Mar pel Coll Sacreu.
Com a complement d’aquestes vies, hi ha una extensa xarxa de carreteres que uneixen la major part dels nuclis de població. L’origen d’aquestes carreteres locals són els antics camins de carro que travessaven el Vallès en totes direccions. Encara que totes són igualment recomanables, per a tenir una visió més completa de la comarca, cal destacar-ne algunes de més característiques. De Granollers arrenca una carretera que passa per Montornès i Vallromanes porta al Masnou (Maresme) pel coll Font de Cera. De Granollers a Montornès travessa una plana força industrialitzada, però a partir de Montornès passa entremig de bosc, hortes i vinyes, arriba a Vallromanes i s’enfila després cap al coll Font de Cera, límit del Vallès Oriental amb el Maresme. A Sant Celoni neixen dues carreteres, l’una puja per Santa Maria de Palautordera i segueix una magnífica vall dominada a llevant pel massís del Montseny, fins a Collformic (Osona), i l’altra puja per Campins, entremig de cases de pagès, cap a Santa Fe de Montseny, on hi ha un trencall que puja al turó de l’Home i que baixa després cap a la Costa del Montseny, Mosqueroles i Sant Celoni. Citarem també la carretera que va de la Garriga a Cànoves, Vilamajor i Llinars, entre magnífics boscos i masies voltades pels seus conreus.
El Vallès Oriental és travessat per dues línies de ferrocarril de la RENFE: la línia Barcelona-Portbou, que travessa la comarca en direcció SW-NE i la línia Barcelona-Puigcerdà que ho fa en direcció N-S.
El pas del ferrocarril per la comarca és força antic, ja que el tren arribà, si més no a Granollers, molt aviat. L’any 1854 s’inaugurà el tram Barcelona-Granollers, que fou el cinquè en posar-se en servei en tot l’Estat i el segon de Catalunya. Una vintena d’anys més tard, el 1875, s’inaugurava el traçat de les Franqueses-Vic, el qual començava a ser prolongat el 1881.
Actualment, dins de l’àmbit del Vallès Oriental, la línia Barcelona-Portbou té les següents estacions o baixadors: la Llagosta, Mollet del Vallès, Montmeló, Granollers, Cardedeu, Llinars del Vallès, Palautordera, Sant Celoni i Gualba-la Batllòria. Pel que fa a la línia Barcelona-Puigcerdà, té estacions als municipis de Mollet del Vallès, Parets del Vallès, Granollers, les Franqueses del Vallès (amb baixador a Llerona), la Garriga, Montmany i Aiguafreda.
La línia Barcelona-Portbou segueix en bona part el mateix recorregut que l’autopista C-33 i la carretera C-251/ C-35 en direcció a Girona. D’altra banda, la línia Barcelona-Puigcerdà segueix un trajecte força similar al de la carretera N-152a/ C-17, en el seu pas per la comarca.
Entre ambdues línies hi ha, però, diferències qualitatives importants, si més no respecte a la intensitat de trànsit i de velocitat, almenys pel que fa al seu pas pels municipis de la comarca. La línia Barcelona-Puigcerdà és força més lenta en travessar la comarca i, per enllaçar, per exemple, Barcelona i Granollers inverteix força més temps que la línia Barcelona-Portbou. En general, aquesta darrera, com a línia de rodalia de Barcelona, té una major intensitat de trànsit, fet que també es dóna en el trànsit internacional.
La població
La localització del Vallès en la regió Prelitoral Catalana i la seva configuració física –un corredor que s’estén de NE a SW flanquejat per les Serralades Prelitoral i Litoral–, són factors que expliquen l’antiguitat i l’abundància del poblament comarcal.
El temps que va de la caiguda de l’imperi Romà fins a la reconquesta del territori de la comarca (segles V a IX) és una època fosca des dels diversos aspectes històrics. El nombre d’habitants va experimentar una davallada amb l’extinció del marc socioeconòmic i cultural dels romans; això no obstant, els vestigis mostren la presència visigòtica al Vallès Oriental. Els estudis de Jaume Vilaginés revelen com durant la invasió musulmana molts cristians romangueren al Vallès després d’haver acceptat l’autoritat política dels sarraïns. La manca d’una repoblació organitzada i el caràcter primitiu de les tècniques fa pensar en una baixa densitat demogràfica durant els segles IX i X i en un augment posterior fins al segle XII. Als segles X i XI es configuraren els termes parroquials i es va originar la imatge visual del paisatge dels pobles rurals: un grup de cases a l’entorn d’una església. Els masos, vinculats als senyors feudals, completaven aquest paisatge.
De la comparació dels censos dels anys 1381 i 1553 (1 930 i 1 963 focs respectivament) es desprèn que al Vallès Oriental la crisi demogràfica baixmedieval no afectà significativament.
Les etapes de l’evolució demogràfica dels segles XVI i XVII han estat establertes per Jaume Dantí: del 1580 al 1620 el creixement fou important, del 1620 al 1650-55 fou més moderat, amb tendència a l’estabilització i del 1655 al 1680 el creixement tornà a augmentar. No és generalitzable, per tant, la imatge d’un segle XVI creixent i d’un segle XVII decreixent. En canvi, per l’augment que experimentà la corba de mortalitat entre el 1620 i el 1655 es pot deduir que la comarca va patir les conseqüències de la guerra que Olivares mantenia amb França, en el marc més ampli de la guerra dels Trenta Anys. Durant aquells segles, el Vallès es va veure afectat per la immigració de francesos, si bé en menor proporció que les comarques litorals i gironines. Amb tot, a l’est de la comarca i a les àrees més ben comunicades, el nombre de francesos arribà a ser considerable.
Per a Catalunya, el segle XVIII fou de creixement demogràfic, ja que la població pràcticament es doblà entre el 1719 i el 1787. El Vallès, en aquest mateix període, augmentà de 17 754 a 24 555 habitants. Un ritme, però, moderat amb relació al global del país. El repartiment dels guanys fou equilibrat, ja que només set municipis de la serralada Pre-litoral van perdre població.
Per diverses raons, el Vallès Oriental restà menys industrial que l’Occidental al segle XIX. Una incipient industrialització afectà Mollet i Granollers des de l’arribada del ferrocarril, però l’agricultura continuava essent la base de l’economia.
Les estadístiques disponibles dels registres parroquials mostren com a mitjan segle XIX va començar la transició demogràfica, amb un descens dels índexs de natalitat i mortalitat. Les xifres del creixement global de la primera meitat de segle van d’acord amb aquesta apreciació: del 1787 al 1857 el nombre d’habitants va augmentar fins a 46 328. En canvi, a partir del 1860, la població s’estancà. La causa principal en fou l’emigració rural, en part deguda a la crisi del camp, cap als centres industrials de la comarca i, sobretot, cap a Barcelona i el Vallès Occidental. Salvador Llobet cartografia els guanys i les pèrdues municipals entre el 1860 i el 1930: només els nuclis grans i ben comunicats del sud experimenten creixements positius importants.
El creixement de la primera meitat del segle XX fou moderat: 45 806 h el 1900 i 72 310 h el 1950. Els factors demogràfics canviaven i, mentre el 1900 la natalitat i la mortalitat se situaven entre el 20 i el 30%, en el període 1940-49 la natalitat era del 12,6% i la mortalitat de l’11,2%. Això provocava que, mentre el 1900 la població era jove, el 1950 predominaven les piràmides de base estreta amb mancances a les edats inferiors als vint anys.
L’expansió econòmica de les dècades de 1960 i 1970 es manifestà en la industrialització dels municipis del Besòs i de les valls baixes del Mogent, el Congost, la riera de Tenes i la riera de Caldes. A Granollers i a Sant Celoni també s’eixamplaren les perifèries industrials. La industrialització provocà l’afluència d’immigrats i la proliferació de ciutats perifèriques, amb funcions de nuclis dormitori i amb molts pocs serveis (Canovelles, la Llagosta, Montmeló, Montornès, Parets). D’altra banda, els municipis del vessant sud de les muntanyes pre-litorals prenien el caràcter de centres d’estiueig, proliferant-hi les segones residències i desenvolupant una estructura de serveis al seu entorn. Tant les zones industrials com les d’estiueig requeriren una forta activitat de la construcció, que esdevení el ram industrial amb major nombre d’actius. Per això, el ritme de creixement va ser més fort que el de les dècades precedents: 80 615 h el 1960 i 180 421 h el 1975.
La crisi econòmica de la segona meitat de la dècada del 1970 i començament de la del 1980 va estancar la immigració a tot Catalunya. Això no obstant, el Vallès Oriental encara va créixer fins a 225 095 h l’any 1981. Aquest fet era degut, d’una banda, a la diferència encara important entre natalitat i mortalitat, i de l’altra, al fet que a les àrees residencials s’hi van instal·lar, de forma permanent, més persones procedents sobretot del Barcelonès. Per aquest motiu el Vallès Oriental fou una de les comarques catalanes de major dinamisme demogràfic de la dècada del 1980.
De la comparació de les xifres dels censos compresos entre els anys 1970 i 1990 es desprèn que d’entre els municipis que experimentaren descensos, gairebé la totalitat corresponia a municipis de muntanya. Quant als guanys, es produí un canvi de tendència: si als anys setanta els municipis industrials del sud eren els que més creixien, als anys vuitanta aquests moderaren el seu ascens. Els municipis que en aquest període experimentaren un creixement relatiu per sobre de tots els altres foren els pertanyents a "l’anella residencial", localitzats en la zona de contacte entre la Serralada i la Depressió Prelitoral: Lliçà de Munt, Bigues i Riells, la Garriga, Sant Pere i Sant Antoni de Vilamajor, etc.
El 1991 es comptabilitzaren 262 513 h a la comarca, que experimentava un clar procés de recepció de població i un augment de l’activitat econòmica a causa de la progressiva saturació de Barcelona i el Barcelonès. Al mateix temps, la conversió de segones residències en residències principals va fer créixer el dinamisme dels municipis més petits o muntanyencs. Amb tot, del 1991 al 2001 (amb 318 434 habitants), la població del Vallès Oriental experimentà un creixement moderat, concentrat en els municipis pertanyents a l’abans esmentada "anella residencial", on aquest responia bàsicament a l’augment del fenòmen residencial. Aquest mateix fet, unit a l’aturada d’immigrants, la baixada de l’índex de fecunditat i la saturació urbana, foren els factors als que hom podia atribuïr l’aturada o l’alentiment del creixement de Granollers i, en conseqüència, Canovelles. L’any 2005, la població de la comarca era de 361 319 h i la densitat de 424,6 h /km2.
A causa dels factors económics, la distribució de l’espai en aquesta comarca és molt desequilibrada, amb una gran diferència respecte a èpoques anteriors.
Els darrers anys del segle XX, els factors naturals de creixement canviaren a un ritme semblant al del conjunt català. La natalitat s’establí una mica per sobre de la mitjana de Catalunya, mentre que la mortalitat es trobava significativament per sota i arribava a xifres molt baixes. D’aquest fet es desprenia un creixement baix, fet que cal relacionar amb l’envelliment de la població. En aquest aspecte, els municipis més joves són els industrials i urbans del sud de la comarca, en contraposició als pobles de muntanya.
El resultat de la immigració de la dècada del 1960 és la diversitat d’origen dels habitants de la comarca, que té en Andalusia i Extremadura les autonomies més representades. Els municipis industrials d’urbanització recent són els que tenen un contingent més gran de nascuts fora de Catalunya, essent la Llagosta i Canovelles els més significatius, amb més del 50%. La immigració explica el fet que el nombre d’homes sigui superior al de dones en les edats compreses entre els 30 i els 60 anys.
L’economia
L’agricultura i la ramaderia
La superfície agrària utilitzada (SAU) del Vallès Oriental ocupava, l’any 1999, el 30% del total de la superfície comarcal. Aquesta dada reflecteix l’escàs pes del sector agrícola a la comarca, integrada dins d’un sistema farratger ramader, amb ramaderia intensiva.
Els conreus herbacis predominen clarament sobre els llenyosos, tradicionalment poc estesos. La superfície utilitzada per el conreu d’espècies llenyoses disminuí a la meitat en el període 1982-1999, quedant relegada a un escàs 4% del total de les terres conreades. El regadiu és força estès, sobretot en els pobles que aprofiten les aigües del Montseny (Sant Esteve de Palautordera i Sant Antoni de Vilamajor) i en els pobles que aprofiten les parts baixes de la riera de Tenes, del Congost i la riera de Mogent (Granollers, la Roca, Vilanova de la Roca, Santa Eulàlia de Ronçana i Lliçà de Munt). La zona de la comarca més conreada és la part central, la nord té més superfície forestal i la sud ha perdut la superfície agrícola amb el desenvolupament industrial i urbanístic.
Al segle XIX el Vallès Oriental era una comarca agrícola. Els cereals, i sobretot el blat, encara eren els productes més importants, però es començaven a experimentar canvis de producció. La vinya, avui en un clar procès de recessió, augmentà gràcies a la seva fàcil comercialització, igual que a les altres comarques prelitorals i litorals de Catalunya. Cap als anys seixanta i setanta del segle XIX, el seu conreu va créixer espectacularment en disminuir la producció vitícola francesa per culpa de la plaga de la fil·loxera. Però a partir del 1885, les vinyes vallesanes també foren atacades per la fil·loxera i la davallada fou ràpida. A partir del 1900 les vinyes es referen amb ceps americans, sobretot a les franges baixes dels vessants del Montseny, dels cingles de Bertí, del Farell i de la serra del Corredor. Així i tot, la superfície dedicada a aquest conreu fou, sempre, inferior a la que havia assolit abans de la plaga. No seguí, doncs, l’exemple d’altres comarques com el Penedès, on la replantació convertí la vinya en el conreu més important.
Altres productes destacats al segle XIX eren el cànem i la patata. El cànem, planta industrial, s’exportava des del segle XVI i omplia la comarca de "basses canemeres". La patata començà a ésser conreada a la vall del Congost cap a mitjan segle XIX.
Actualment, l’activitat agrària s’ha desenvolupat en funció del sector ramader. Els cereals per a gra i les espècies farratgeres ocupen aproximadament quatre cinquenes parts de la superfície comarcal dedicada als conreus.
Tot i que la reducció generalitzada de la superfície agrària també ha afectat les produccions cerealícoles (és significativa la reducció a la meitat del conreu de blat, tercer cultiu en extensió, en els últims vint anys del segle XX), cultius com l’ordi, la civada i la melca mostren una tendència expansiva en perjudici del blat de moro i el blat. Bona part d’aquests cereals són destinats al consum animal. Malgrat l’especialització ramadera de la que abans hem fet esment, els conreus farratgers disminuiren significativament en el període 1989-1999, any en què representaven aproximadament un 30% del total de cultius herbacis, enfront el 60% dels cerealícoles. Els farratges més conreats són els anomenats verds anuals, seguits dels plurianuals i de l’alfals. Els cereals farratge es destinen bàsicament a ésser ensitjats. Altres, com el raigràs, és pasturat directament o es dóna verd als animals. La secada estiuenca dificulta la intensificació farratgera i nomès pot ésser contrarestada per les explotacions que disposen de reg.
L’any 1999 els conreus més importants de la comarca, en nombre d’hectàrees, eren l’ordi, farratge, el blat i la civada. Com ja s’ha esmentat, els conreus llenyosos es troben en recessió. És significativa la reducció del conreu d’arbres fruiters i, sobretot, dels de fruita seca, especialment l’avellaner. L’olivera i la vinya, sense tenir l’esplendor de temps passats, es resisteixen a desaparèixer. La vinya encara és present a Martorelles i Sant Fost, i té les caves a Tiana (Maresme). Ambdós cultius solament són superats, en nombre d’hectàrees destinades a conreus llenyosos, per l’avellaner. Globalment la producció agrícola del Vallès Oriental es troba en un nivell mitjà dins del conjunt de les comarques catalanes. Quant a les lleguminoses, el Vallès n’és una de les principals comarques productores de Catalunya, tant en quantitat com en qualitat. Actualment, però, l’auge de les activitats ramaderes ha incrementat el conreu d’aquestes per a pinso animal. Els tubercles, majoritàriament de regadiu i tradicionalment molt importants es reduiren significativament en el període 1982-1999.
El factor treball ha evolucionat simultàniament als canvis econòmics de la comarca i això ha comportat la reducció de la població activa agrària, caracteritzada per el caràcter familiar de la majoria de les explotacions, aguditzant el seu envelliment i potenciant, en la majoria de casos, l’ocupació a temps parcial dins el sector.
Les institucions agràries (cooperatives, Servei d’Extensió Agrària, SAT –Societat Agraria de Transformació–, cambres agrícoles locals) solen aportar serveis diversos als pagesos: pinsos, adobs, medicaments, insecticides, assessorament tècnic i comercial. En general hi ha una tendència a associar-se per beneficiar-se d’aquests serveis i per participar amb un mínim de garanties en un mercat cada vegada més competitiu a curt i a mitjà termini. Deixant al marge l’opció de comercialització mitjançant aquestes institucions citades, el fet de ser un mercat pròxim a Barcelona facilita la venda directa i privada de la producció agrícola.
La proximitat a l’entorn metropolità de Barcelona, juntament amb la bona infraestructura de comunicacions i l’eficàcia del treball, per raó d’una major capitalització i capacitació laboral, són els avantatges que presenta el Vallès Oriental envers el mercat interior i exterior.
La ramaderia ha estat tradicionalment una activitat important al Vallès Oriental. Des de principi de segle XX les formes d’activitat han canviat i continuen en procés de transformació. Era freqüent que moltes cases de pagès tinguessin un cert nombre de vaques (de 5 a 15) per a produir llet. La demanda barcelonina i les millores dels transports permeteren la venda diària de la llet a Barcelona. El nombre de vaques augmentà i comportà una transformació en els conreus, ja que les vaques consumeixen molt farratge. Malgrat tot, en aquell moment la producció d’aliment per al bestiar encara era deficitària. A aquest procés de transformació cal afegir una segona etapa que començà a la dècada del 1950 i que es caracteritzà per la marcada industrialització de la comarca. Fins aleshores la ramaderia era considerada com una activitat complementària a càrrec de les dones i en aquest moment passà a ser l’activitat principal de l’explotació agrària. L’augment de la demanda de productes carnis i la tecnificació general del sector agrícola permeten als pagesos disposar de més temps per a dedicar-se a la ramaderia.
Un altre element important de transformació és el derivat del fenomen de la integració vertical, que aplega aproximadament les dues terceres parts de les explotacions ramaderes vallenques. El pagès integrat posa les seves instal·lacions i el seu treball al servei de l’engreix del bestiar i alhora és també el fabricant del pinso i el responsable de la venda del producte.
L’aviram i el porcí foren les primeres espècies d’animals que entraren en el procés d’integració vertical, seguit dels conills i del boví. Aquest darrer sector experimentà un gran increment durant la dècada del 1980, però durant la del 1990 s’estroncà el seu creixement, en contraposició a altres sectors, com el porcí. Hi ha una gran producció de vedells i una sòlida implantació de vaqueries amb una alta tecnificació, algunes de les quals incorporen, fins i tot, plantes envasadores de llet.
L’aviram i el porcí, sectors tradicionalment inclinats a sofrir fortes oscil·lacions depenent de la seva rendibilitat, han seguit camins contraposats; el primer experimentà una forta davallada durant la dècada del 1990 (sobretot pel que fa a la cria de gallines i pollastres), mentre el segon ha esdevingut el sector amb més dinamisme, amb un increment constant de caps des de la dècada del 1980. D’altra banda, cal esmentar també el sector oví, que té un bon nombre de caps, tot i haver patit un petit retrocés al llarg dels anys noranta.
A la part central de la comarca és on la ramaderia té més importància; en canvi, el nord, més muntanyós, i el sud, més urbanitzat i industrialitzat, tenen poca intensitat ramadera.
El Vallès Oriental, tot i que té una forta densitat ramadera, té una dependència alimentària de l’exterior, ja que no aprofita els recursos alimentaris propis pel bestiar. Malgrat els esforços a enfocar la producció agrícola cap el conreu de farratges i d’altres cultius destinats a l’alimentació animal, no s’ha pal·liat la dependència alimentària de la cabanya vallenca, aguditzada per la pràctica inexistència de prats i pastures (que obliguen a mantenir una ramaderia totalment intensiva i estabulada) i la forta pressió d’usos no agrícoles del sòl.
La indústria
L’any 2001, gairebé un 37% de la població ocupada del Vallès Oriental treballava en el sector industrial, indicador que posa de manifest el potencial i la importància que té aquest sector a la comarca. Malgrat aquest fet, l’extraordinari dinamisme experimentat per el sector terciari durant la dècada del 1990 provocà la pèrdua de pes de l’indústria i la disminució de l’ocupació dins el sector. El creixement econòmic del Vallès Oriental continua, però, tenint com a eix principal les activitats industrials, les quals combinades amb la forta empenta de la construcció i del sector terciari situen el Vallès Oriental entre les comarques més dinàmiques de Catalunya.
Els inicis de la industrialització al Vallès Oriental, cal cercar-los al segle XVIII amb la convivència de les formes de protoindustrialització (amb produccions per a ésser venudes fora del mercat comarcal, una dedicació no exclusiva dels productors i una especialització amb un determinat sector productiu) i el model artesà (amb produccions dedicades al mercat comarcal; una dedicació exclusiva i una diversificació de sectors en una mateixa zona per a subvenir a totes o gran part de les necessitats comarcals). Aquests dos models de producció són presents al Vallès Oriental durant el segle XVIII i, transformats, al segle XIX, sota el predomini d’una economia bàsicament agrària. Així, trobem una forta implantació d’aquestes formes protoindustrials, amb una gran especialització en els telers de Tiana a Castellterçol, la ciutat més poblada del Vallès Oriental en aquells moments, o Sant Feliu de Codines. De tota manera era bastant més estesa l’artesania del lli, el cànem i la llana a petita escala a Cardedeu, Santa Maria de Palautordera, Mollet, Sant Celoni o Granollers.
Entre el 1840 i el 1860, entra en crisi la tradicional indústria llanera de Sant Feliu i Castellterçol i s’inicia una lenta transformació cap al sector cotoner. Paral·lament, al centre de la comarca, en concret a Granollers, s’instal·len noves vies de comunicació com la carretera i el ferrocarril, que impliquen una nova configuració de l’espai comarcal. Granollers passarà a desenvolupar el paper de centre comarcal i industrial, protagonitzant la transició vers la indústria fabril. Entre el 1860 i el 1880 començà a instal·lar-se i definir-se el tèxtil, en especial el tèxtil cotoner, model productiu que seguirà quasi un segle, fins a la meitat de la dècada del 1960.
Mentre que a Granollers el 1889 ja hi ha una forta implantació del tèxtil, a la resta dels municipis de la comarca caldrà esperar fins al començament de segle, llevat de Sant Feliu i Castellterçol, que van superar la crisi de la transició de la indústria artesanal a la fabril, sense mantenir la importància que havia tingut. Es defineix ja clarament un model monoproductor de la indústria comarcal: els teixits de cotó.
La guerra civil afectà poc l’estructura productiva del tèxtil i amb el seu acabament i l’inici de la Segona Guerra Mundial s’inicià un període d’eufòria gràcies a les possibilitats de venda a l’exterior sense gaire competència. En aquest període de règim econòmic autàrquic del primer franquisme, que durà fins al final de la dècada del 1950, van proliferar les petites fàbriques escampades, que en la seva evolució no van renovar la maquinària, i només en van modificar l’antiga.
Malgrat la política posterior de major liberalització, implantada des del final dels anys cinquanta, la indústria tèxtil de la comarca va entrar en una profunda crisi deguda al seu estancament i a la manca de preparació per a afrontar la nova situació de major dinamisme econòmic. L’any 1964 a Granollers la població activa dedicada al tèxtil havia patit un retrocés que la situava al mateix nivell, pel seu nombre absolut (2 500 persones) que a la dècada dels anys trenta. A nivell comarcal la tendència fou la mateixa.
Durant la dècada dels anys seixanta es produiren profundes transformacions dins de l’estructura industrial de la comarca. En aquest sentit cal tenir en compte el desenvolupament econòmic que experimentà tot l’estat, que féu que el Vallès Oriental es convertís en una zona d’expansió directa de l’àrea metropolitana de Barcelona. Això representà una difusió de la industrialització en molts pobles fins aquells moments rurals, un augment de la població ocupada en la indústria i un canvi dels sectors predominants en la indústria comarcal.
El resultat d’aquest procés, ja bastant consolidat els anys setanta a moltes àrees de la comarca, fou el desenvolupament d’un model productiu força diversificat, amb el predomini dels sectors químic i metal·lúrgic. L’actual estructura industrial del Vallès Oriental presenta una continuïtat respecte d’aquest model productiu diversificat, malgrat la crisi que va patir entre les dècades de 1970 i el 1980.
Actualment, l’estructura de la indústria vallesana presenta trets de multisectorialitat. Hi ha alguns sectors destacats, però és remarcable la diversitat de les indústries i dels processos productius. Aquesta ha estat una característica que s’ha mantingut de forma constant després de la crisi del tèxtil iniciada al final de la dècada del 1950 i començament de la del 1960; d’altra banda, ha fet possible que la indústria de la comarca pogués superar millor els períodes de crisi generalitzada o les crisis subsectorials.
La indústria de fabricació de productes metàl·lics és la més important del Vallès Oriental en nombre d’empreses i de treballadors. La segueixen el sector químic, que inclou la indústria del plàstic, el de materials de transport, el tèxtil i l’alimentari. També agrupen un nombre important d’empreses el sector de la fusta, el suro i els mobles. Pel que fa al nombre de treballadors sobresurt, junt amb el metall, la indústria tèxtil i la de l’alimentació i begudes.
L’edificació residencial i l’obra pública han contribuit a la bonança del sector de la construcció els darrers anys del segle XX, després de superar la crisi econòmica general viscuda des de la meitat de la dècada del 1970 i que va afectar molt especialment aquest sector. La construcció ha viscut una etapa de fort creixement, principalment gràcies a l’increment notable de la construcció d’habitatges.
Territorialment, la distribució de l’activitat industrial no és homogènia. Sis municipis (Canovelles, les Franqueses, Granollers, Lliçà de Vall, Mollet i Parets) apleguen gairebé la meitat del total d’establiments industrials, per bé que es poden identificar dues grans àrees de concentració industrial: l’àrea de Mollet i rodalia i l’àrea de Granollers.
L’àrea de Mollet i rodalia inclou com a municipis més importants Montmeló, Montornès i la Llagosta. Té una gran diversitat industrial tot i que el sector metal·lúrgic és el més important. La dimensió mitjana de les empreses és més elevada que la mitjana comarcal, a causa de l’existència de grans polígons industrials, com el Riera Marsà, situat a Montornès.
La zona de Granollers és un continu urbà configurat per Granollers, les Franqueses i Canovelles. El sector més important és el metal·lúrgic, seguit del químic, l’alimentari i el tèxtil.
De la resta de la comarca cal destacar la zona del Baix Montseny, que té com a centre Sant Celoni, on es localitzen importants empreses químiques.
Actualment la comarca ha experimentat una clara tendència a la concentració industrial: les àrees de Mollet i Granollers tendeixen a integrar-se en una sola àrea industrial més extensa. Aquesta àrea, seguint el curs dels rius Congost, Mogent i Besòs, constituiria un sector geogràfic d’emplaçament industrial gairebé continu que, aproximadament en direcció N-S, aniria de la Garriga a la Llagosta.
Cal destacar dos elements que condicionen la importància de la indústria al Vallès Oriental i, per tant, de la instal·lació d’empreses. D’una banda hi ha una certa tendència històrica quant a l’existència d’indústries a la comarca, especialment a Granollers i Mollet, amb tot el que això comporta en qualificació i hàbits de treball industrial de la població, serveis i equipaments necessaris per a la indústria. D’altra banda, la comarca està ben comunicada, tant per ferrocarril com per carreteres i autopistes; les àrees de major concentració industrial segueixen en bona part la línia de l’autopista AP-7 que es dirigeix a la Jonquera (Mollet-Granollers, Sant Celoni), la de la carretera C-35, que amb el seu traçat enllaça, a Maçanet de la Selva, amb la N-II en direcció Girona, i el trajecte de la via de ferrocarril Barcelona-Portbou. Totes aquestes infraestructures viàries segueixen el pas natural i històric, la Depressió Prelitoral per travessar el Vallès direcció nord.
La indústria continua essent el motor comarcal, en gran mesura gràcies a l’expansió de les empreses amb producció destinada al mercat intern, com ara el paper, les arts gràfiques o el cautxú, que compensaren els resultats de les indústries amb més vocació exportadora, com són les del metall, de l’electrònica i del material de transport, que patien, els últims anys del segle XX, alguns símptomes d’estancament. Cal destacar, així mateix, l’especial dinamisme de les petites empreses, responsables de la creació de la majoria dels nous llocs de treball, enfront de les empreses de més de 250 treballadors, que tendeixen a reduir llurs plantilles.
El comerç, els serveis i el turisme
Gairebé fins a arribar al final del segle XIX l’estructura comarcal va mantenir tres constants. En primer lloc, l’existència d’un conjunt d’artesans i comerciants, sobretot als pobles més grans, que subvenien a la major part de les necessitats de consum de béns duradors dels habitants de la comarca. En segon lloc, l’existència d’un comerç intercomarcal i de vegades internacional d’alguns excedents, generalment agraris, i en menys proporció d’alguns de producció artesana. En tercer lloc, el manteniment d’una certa autarquia quant a producció i autoproveïment a nivell intracomarcal.
Els mercats i les fires permetien el funcionament d’aquesta estructura comercial. Els mercats, generalment setmanals, possibilitaven la xarxa d’intercanvis intracomarcals i, les fires, generalment amb una periodicitat anual, permetien l’intercanvi intercomarcal d’excedents.
Granollers ha estat, ja històricament, el principal centre comercial de la comarca; hi ha documentació del seu mercat i del de Montornès des del segle XI. Més tard van sorgir altres mercats com el de Sant Celoni (1181), Cardedeu (1272), Palautordera (1334) i Castellterçol (1575). La majoria eren d’àmbit local, però els de Granollers i Sant Celoni atreien habitants d’altres pobles. A partir del segle XII s’instauren fires de caràcter anual a diferents municipis de la comarca com Sant Celoni, Cardedeu i Castellterçol.
A partir del segle XIX, especialment de la segona meitat, la industrialització d’alguns municipis, l’aparició del ferrocarril i la construcció de noves carreteres tindrà una influència decisiva en l’estructura comercial de la comarca. El comerç no ambulant es decanta cap a l’especialització i definició de les seves activitats. Els mercats i les fires es transformen i adopten altres funcions. Apareixen nous mercats, evolucionen els existents i alguns, com el de Granollers, passen a tenir connexions amb les comarques veïnes i altres de més allunyades. D’altra banda, agrupen amb més intensitat els habitants dels pobles de la comarca. Amb la progressiva pèrdua de pes del sector agrari a partir de la dècada del 1960, el mercat de Granollers ha passat a tenir un paper molt menys destacat.
En general, els mercats actuals s’han convertit en una estructura comercial complementària que ofereixen productes de consum a preus molt competitius.
Els mercats més importants de la comarca se celebren a Granollers (dijous) i Canovelles (diumenge). Els mercats solen oferir productes cada cop més de consum, que no pas d’equipament; majoritàriament, s’hi pot trobar roba i, en menor proporció, objectes manufacturats, fruita i verdura.
Quant a les fires, de les 15 que se celebraven a començament del segle XX, segons Carreras i Candi, han desaparegut quasi totes davant les noves formes de comercialització i l’extensió de nous mitjans de transport. En la postguerra es van intentar revitalitzar intentant mantenir-ne el caràcter agrari i rural, però aquest intent va fracassar. Al cap d’uns anys les fires a Cardedeu (Sant Isidre) i a Granollers (l’Ascensió) es van reconvertir en una mostra de productes de tot tipus (agraris, industrials, comercials, etc.). Ambdues desapareixeren en acabar el franquisme, per recuperar-se a meitats de la dècada de 1980. Mentre que a Cardedeu s’intenta crear una fira del sector agrari, la fira de l’Ascensió de Granollers, abans dedicada a la venta d’animals per al treball, avui s’ha convertit en una mostra activíssima de la maquinària per a la pagesia i de l’activitat industrial i comercial de la comarca, amb una forta projecció exterior. Al seu redós se celebren una colla de manifestacions culturals. Cal fer esment, també, al maig, la Fira del Moble de la Garriga, al març, i de les fires d’artesania de Castellterçol, entre d’altres.
Durant la segona meitat de la dècada del 1990, els serveis superaren en nombre d’ocupats el sector industrial. El gran dinamisme que experimenta aquest sector, gràcies al comerç i als transports, no permet afirmar però que el Vallès Oriental sigui una comarca especialitzada en els serveis, ja que és el sector industrial el que porta el pes de l’activitat econòmica. Així mateix, la importància de la proximitat de Barcelona resulta clara i provoca que no es generin moltes activitats especialitzades a la comarca. L’oferta és molt més àmplia a la capital i el cost de desplaçament és reduït.
El Vallès Oriental té un nombre destacable d’establiments comercials, d’empreses de restauració i hoteleria i de transports. Aquests dos darrers subsectors tenen un nombre important d’empreses, en bona part a causa de la importància de la indústria a la comarca.
Del conjunt d’activitats del sector terciari, el comerç assoleix un protagonisme destacat, seguit de l’hoteleria. On tot això es fa més evident és a Granollers, que comprèn el 25% dels establiments de comerç al detall de la comarca, i on treballen aproximadament la meitat dels actius pertanyents a aquest sector. Al nucli urbà de Granollers, el petit comerç al detall és hegemònic, però també hi són molt abundants els establiments d’hoteleria, reparacions i estètica.
Del conjunt d’iniciatives estrictament comercials destaca la darrera aposta pel comerç electrònic que acaba de fer l’Associació de Comerciants, Professionals i Empreses de serveis de Granollers Centre, coneguda per Gran Centre.
Pel que fa als serveis educatius, tots els pobles de la comarca disposen d’algun centre educatiu, però només els més poblats completen l’oferta bàsica d’ensenyament amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat i cicles formatius. L’ensenyament superior està representat per l’Escola Universitària Politècnica del Medi ambient i l’Institut Universitari de Ciència i Tecnologia, a Mollet, i un punt de suport de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) a Granollers.
La tradicional vitalitat musical de la comarca es reflecteix en les nombroses escoles municipals de música repartides per nuclis com Caldes, Castellterçol, les Franqueses, Mollet, Parets, Granollers i la Garriga, on, a més, hi ha una escola municipal d’art. La importància de Granollers com a nucli de serveis també es fa notar en la variada oferta en centres d’ensenyament que aplega, entre els que destaquen camps com l’educació especial, la dansa, el teatre, l’estètica, etc. Altres centres destacables son l’escola de pilotatge ELF-Renault del Circuit de Catalunya (Montmeló) i l’Escola de Natura Can Lleonart-TALP (Fogars de Montclús).
Pel que fa a les necessitats sanitàries, la majoria de municipis disposen, almenys, d’un centre d’atenció primària (CAP). Tant sols alguns municipis muntanyosos o poc poblats disposen de dispensari mèdic. L’oferta es complementa amb diversos centres hospitalaris repartits pels municipis de Mollet, Sant Celoni i Granollers, on s’emplacen l’Hospital General de Granollers i la Policlínica del Vallès.
El turisme no ha estat tradicionalment una activitat gaire important a la comarca. Durant els últims anys del segle XX, però, s’han desenvolupat a la comarca diverses iniciatives enfocades a atraure visitants. El Vallès Oriental presenta un bon nombre d’indrets que mereixen ser visitats; el massís del Montseny és, possiblement, l’espai natural més conegut i que atreu més visitants, però a tota la comarca n’hi ha d’altres com la serra de Montnegre i la del Corredor, els Cingles de Bertí o la Sauva Negra, tots ells protegits com a espais d’interès paisagístic i natural.
L’aflorament d’aigües termals ha estat, de sempre, el principal atractiu turístic de les poblacions de Caldes de Montbui i la Garriga. L’abundància d’aquests manantials dóna vida a un bon nombre de balnearis, la tradició dels quals data de molt antic, d’acord amb el testimoni encara viu de les termes romanes de Caldes. Bastits la major part a principi del segle XX, van transformar les dues localitats en centres d’estiueig preferits pels barcelonins, que hi van començar a fixar les seves segones residències. Val a dir que algunes encara perduren i són valuosos exemples d’arquitectura modernista.
Ara com ara, el Vallès Occidental basa la seva oferta de turisme verd tant en l’excursionisme com en la pràctica d’esports d’aventura (ala delta), equitació i golf. El motor hi té un paper destacat al Circuit de Catalunya, a Montmeló.
Els darrers anys s’ha produït un creixement certament important de les segones residències. Hi ha àrees on les segones residències s’han concentrat de manera preferent. La zona més important se situa entorn de la vall de Tenes, on, potser per la proximitat de la zona de Barcelona o altres nuclis de la comarca fortament industrialitzats (Granollers, Mollet o Parets), algunes segones residències s’han convertit en primera residència, amb els consegüents empadronaments. Bigues i Riells i Santa Eulàlia de Ronçana són dos dels municipis d’aquesta zona. També destaca la part nord, al voltant del Montseny i dels cingles de Bertí, en l’àmbit dels municipis de Sant Pere de Vilamajor, Cànoves i Aiguafreda i, finalment, la zona de la vall del Mogent, que inclou municipis com la Roca i Vilanova del Vallès.
La cultura i el folklore
Les activitats culturals de la comarca es reflecteixen en les diverses agrupacions d’estudis i documentació, excursionistes (Agrupació Excursionista de Granollers, Agrupament Escolta de Sant Celoni, etc.), sardanistes, de teatre i en els centres culturals que reuneixen les inquietuds de cada població. També hi trobem diverses galeries d’art, privades, o bé d’algunes caixes d’estalvi.
Quant a instal·lacions esportives, la comarca disposa d’una oferta diversificada que inclou pistes poliesportives, pistes de tennis, pistes d’atletisme, camps de futbol, pavellons i piscines, entre d’altres. Granollers aplega un bon nombre d’instal·lacions, entre les quals destaquen el Palau d’Esports, seu de la competició d’handbol des Jocs Olímpics del 1992, esport fortament arrelat a la ciutat, i part del traçat del Circuit de Catalunya, que comparteix amb el terme de Montmeló. Altres equipament destacables són els camps de golf, que en poc temps s’han estès en termes com Caldes de Montbui, Castellterçol, Sant Feliu de Codines i Vallromanes.
Pel que fa als mitjans de comunicació, destaca la presència de nombroses emisores radiofòniques, públiques i privades, entre les quals cal anomenar les emisores municipals de l’Ametlla, Caldes de Montbui, la Llagosta, Mollet i les emissores RKOR de Sant Celoni i Granollers, R7 Vallès o Ràdio Vitamènia de Santa Maria de Palautordera. També hi ha diverses emisores de televisió local, com ara TV Caldes, Granollers TV, el Canal Mollet, RTV Cardedeu o el Canal SET Santa Eulàlia TV.
Els mitjans de comunicació escrits també tenen una abundant presència a la comarca. Destaquen l’edició pel Vallès Oriental del diari plurisetmanal "El 9 Nou" i el setmanari "La Revista del Vallès", a Granollers; la revista trimestral "Truc", que ha esdevingut un mitjà de comunicació d’abast comarcal, a Castellterçol; la revista setmanal "Tot Caldes", a Caldes de Montbui; "La Sitja del Llop", a Campins; les publicacions "Amíndola" i "Els Cingles", a l’Ametlla; "La Tribuna Vallesana", a Mollet; "Roquerols", a la Roca; "La Vila", a Sant Celoni; "La Pinya", a Sant Feliu de Codines, i "La Vall", a Vallgorguina, entre d’altres, així com nombrosos butlletins d’informació dels ajuntaments, que són el ressó del moviment cultural que hi ha als pobles.
Dels nombrosos periòdics publicats a Granollers, testimoni de la vitalitat cultural que visqué la ciutat fins a la guerra civil, cal destacar el setmanari "La Gralla", de caràcter liberal i amb una gran qualitat periodística, que fou el periòdic en llengua catalana amb més llarga durada (1921-1937) i el "Diari del Granollers" (1926-1930). Actualment, al marge de les publicacions abans esmentades, s’hi editen, entre d’altres, les revistes "Lauro", del Museu de Granollers i la publicació de l’Associació Cultural. També hi ha el butlletí municipal "Granollers Informatiu" i "Publijordi".
Entre els museus de la comarca destaquen Thermàlia-Museu de Caldes de Montbui i la seva subseu: el Museu Delger, el Museu-Arxiu Tomàs Balbey de Cardedeu i el Museu de Granollers. Altres museus que mereixen ser esmentats es troben a la Garriga (Museu-Biblioteca Fundació Maurí), Llinars del Vallès (Museu Monogràfic del Castell de Llinars i Museu Municipal Joan Pla i Gras), Mollet (Museu Municipal Joan Abelló), Castellterçol (Casa Museu Prat de la Riba) o Sant Celoni (Museu de Geologia del Fons Mineralògic), entre d’altres.
Cal dir que el Museu de Granollers és d’àmbit comarcal, i que ofereix, a més de les funcions que li són pròpies, la possibilitat de fer estudis sobre arqueologia; història medieval, moderna, contemporània; art, pedagogia, muntatge, etc. D’aquest museu també depèn un dels dos observatoris meteorològics de la xarxa estatal que hi ha al Vallès (l’altre és al turó de l’Home). També disposa del Museu de Ciències Naturals "La Tela", que ha esdevingut Centre de Documentació del parc natural del Montseny.
Pràcticament totes les poblacions tenen arxiu municipal, però, a més, hi ha la Fundació Maurí a la Garriga i l’Arxiu Tomàs Balvey a Cardedeu, que sobresurten pel seu volum de documentació.
Pel que fa a les festes, cal destacar en primer terme les celebracions nadalenques, en que són comuns les representacions dels pastorets i de pessebres vivents per tota la comarca.
La festa de Sant Antoni Abat, el 17 de gener, és encara viva en moltes poblacions Sant Antoni de Vilamajor, on coincideix amb la festa major d’hivern, Canovelles, Caldes de Montbui, Castellterçol o Granollers, entre d’altres, i se celebra amb una cavalcada i la benedicció dels animals. La festa del Corpus es continua conservant en els nuclis de població on aquesta diada té molta tradició, com a la Garriga, on se celebra engalanant els carrers amb les vistoses catifes de flors.
Arreu de la comarca han sorgit grups de diables, que protagonitzen els correfocs a les festes majors, juntament amb els gegants i els nans, acompanyats de grups de grallers. Els grups de caramellaires són comuns en moltes poblacions i animen els dies del cicle pasqual.
Una de les principals cites festives de la comarca són les festes de l’Ascensió, a Granollers, a cavall entre els mesos de maig i juny, que coincideixen amb una important mostra firal. També a Granollers i a altres localitats de la comarca hi trobem les festes de barri, que han rebrotat amb molta vitalitat a alguns carrers, així com nombrosos aplecs o trobades a ermites i capelles, motiu de reunió i celebració.
Des del 1972 a Granollers se celebra el cicle de teatre de l’Associació Cultural i el Festival Internacional de Música organitzat per les Joventuts Musicals. L’Ametlla del Vallès també celebra la seva cita anual amb el teatre amateur amb la "Tardoral".
A tot el Vallès, però potser més especialment a l’Oriental, s’ha conservat ben viva en algunes poblacions la tradició del ball de gitanes del Vallès, anomenat precisament així per ser característic d’aquesta comarca. Aquest ball s’acostuma a fer a la plaça principal de la població; a vegades fins i tot hi concorren diverses colles, perquè més que un ball ha esdevingut ja un espectacle, presenciat per una munió de gent. Segons la població és la indumentària, i també les figures i els quadres de la coreografia, la música i els diferents elements que el configuren, i que cada poble ha anat conservant més o menys des de l’antigor, de manera que en resulta comparativament molta varietat, dins una certa unitat general de la dansa.
Sobresurten també el Ball del Ciri i la Dansa de Castellterçol, que es ballen en aquesta vila per la festa major, o el Ball de l’Espolsada, a les Franqueses. També són molt populars a la comarca els aplecs de sardanes, que se celebren aprofitant el bon temps, des de la primavera a la tardor, com el de Santa Quitèria de Vilanova del Vallès.
Així doncs, dins la pluralitat d’ofertes culturals, cada poble avança segons la seva personalitat i tradició.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
El Vallès Oriental és habitat per les primeres comunitats humanes en el paleolític; la plana central, ben irrigada i d’elevacions suaus, és immillorable per a l’establiment humà. A les zones muntanyenques dels cingles de Bertí, Gallifa i Sant Feliu de Codines, l’home troba tots els mitjans per a subsistir (l’aigua, la caça, la pesca i els vegetals per a recol·lectar), i també l’hàbitat per a viure. En aquestes cingleres hi ha un gran nombre de coves i balmes per a resguard contra el clima dur produït pels canvis climàtics del Quaternari (les glaciacions, períodes de fred intens, alternats amb altres de temperatures més suaus). Aquests canvis condicionen el tipus d’economia caçadora-recol·lectora que caracteritza aquestes comunitats paleolítiques.
Fins fa poc temps es creia que les planes i zones baixes del Vallès Oriental no havien estat habitades per l’home paleolític. Les últimes prospeccions ens han proporcionat restes materials d’una indústria lítica que ens fa pensar en l’existència de possibles establiments en aquestes zones, especialment a les terrasses del riu Congost. Les terrasses fluvials són aprofitades sovint per a establir campaments a l’aire lliure vora el riu, que és un lloc molt freqüentat pels animals i, per tant, propici per a obtenir una bona caça.
Els materials de quars i sílex trobats en superfície confirmen aquests poblaments. Les troballes comprenen una zona molt amplia que va des d’Aiguafreda, el Figaró, la Garriga, l’Ametlla del Vallès, Llerona, les Franqueses i Canovelles fins a Granollers. El sílex és el material més abundant en tots els jaciments, ja que té gran duresa i és fàcil de treballar; el que apareix en el Vallès Oriental podria ésser procedent del Brull, Montjuïc, o del coll d’en Tripeta. Altres materials emprats en la fabricació d’eines són el quars, la pedra rierenca i l’os.
A la zona de Bigues i Riells hi ha el jaciment de Can Garriga. Es tracta d’un campament a l’aire lliure, situat entre dues torrenteres al barranc de Can Garriga, de gran superfície, amb abundant material lític de sílex i os, i també de restes de fogars amb abundants cendres.
El procés de neolitització al Vallès Oriental es pot seguir de manera bastant clara. Els poblaments se solen localitzar en zones de pas. Els afluents del Besòs obren el pas natural als cingles de Bertí i cap a l’Osona, la Selva, el Barcelonès i el Maresme pel pas natural de la riera d’Argentona; d’aquesta manera la circulació de béns i idees és garantida. El patró de poblament és variat (coves, abrics, campaments a l’aire lliure). Del neolític antic (4500-3500 aC) destaca la balma de l’Espluga (Sant Quirze de Safaja) i Can Gafa (Santa Eulàlia de Ronçana). El neolític mig-recent (3500-2500 aC) comprèn la cultura dels sepulcres de fossa, coneguda bàsicament pels seus enterraments per inhumació individual. El Vallès Oriental és una de les comarques amb un nombre més elevat d’aquest tipus d’enterrament, d’entre els quals destaquen la bòvila d’en Joca (Montornès del Vallès), Ca l’Amell Xic (Canovelles), Cal Metge (Montmeló) i Can Pou (Bigues i Riells). El neolític recent de fàcies veraziana (2500-2200 aC) té el màxim representant al Vallès, en l’estructura de combustió a l’aire lliure de Sant Esteve d’Alcoll (Llinars del Vallès) i Can Just (Santa Eulàlia de Ronçana). En aquesta fase s’està configurant un canvi en el ritu i sistema d’enterrament; de l’inhumació individual es passa a la col·lectiva en megàlits i coves sepulcrals. Del neolític final calcolític (2200-1800 aC), destaquen per la seva cultura material els jaciments de la Cova de les Madrigueres (Bigues i Riells) i el Cau de la Mostela (Llinars del Vallès). Tanmateix, el megalitisme és l’element principal d’aquest moment. Al Vallès Oriental són representats quasi tots els tipus de megàlits: grans galeries catalanes com Can Gol I (la Roca del Vallès), petites galeries catalanes com el dolmen de Can Planes (la Roca del Vallès) i cambres simples i cistes com Can Gol II (la Roca del Vallès) i la gran majoria dels dòlmens del grup del Moianès. El darrer element a destacar d’aquest període és la presència de pintures rupestres: la Pedra de les Orenetes (la Roca del Vallès), gran bloc granític on hi ha representades unes figures vermelloses, sobresurtin una figura humana central; i un bloc monolític de gres situat a la Calma (Tagamanent) amb gravats incisos amb formes circulars de clara influència atlàntica, únic a les nostres terres.
De l’edat del bronze (1800-1200 aC) el jaciment més important és la cova del Toll (Moià), amb un nivell d’enterrament col·lectiu del bronze antic datat per C14 al 1850 aC. Altres jaciments són la Sorrera (Santa Eulàlia de Ronçana), turó de l’Arbocer (l’Ametlla del Vallès) i cal Jardiner (Granollers).
El canvi més important es constata cap al 1200 aC, és l’anomenat bronze final, que marca l’inici del període protohistòric. Al Vallès Oriental s’ha trobat a prop de l’església d’Alcoll (Llinars del Vallès) la tomba d’un guerrer amb un aixovar d’ornaments de bronze i presència de ferro com puntes de llança i una espasa, datable, per cronologia relativa, a la primera edat del ferro (750-500 aC).
A partir de la segona meitat del segle VII aC comencen a arribar a les costes catalanes els primers productes fenicis, grecs i etruscs provinents de la Mediterrània Central i Oriental i de les colònies de Massàlia, Empòrion i Ebusus. En aquest moment es produeix un fenomen de reorganització de la gent del final del bronze i començament del ferro, en un intent d’assumir aquests nous contactes, s’estableixen sòlides rutes comercials entre la costa i l’interior a través dels passos naturals, i es configuren així tota una infraestructura socioeconòmica que es coneix amb el nom d’iberització. El Vallès emmarcat dins el territori dels laietans és una de les comarques amb un nombre més elevat d’establiments ibèrics. Hi ha un augment de la producció per a afrontar les necessitats que genera aquest nou comerç protocolonial, reflectit en la gran quantitat de sitges tant en els poblats d’alçada com en els poblats dels vessants o del pla. L’emmagatzematge de la producció és bàsica, com també la seva fortificació (grans muralles i torres de guaita). Es verifica tot un sistema d’organització de l’espai entre els poblaments, existeix una connexió visual directa entre quasi tots els poblats d’alçada del Vallès i Maresme: Burriac (Cabrera de Mar), Turó del Vent (Llinars del Vallès), Séllecs (la Roca del Vallès), Puiggraciós (el Figueró i Montmany), Tagamanent, Samalús, Sant Miquel (Montornès del Vallès). El poblat que millor controli aquest flux comercial assolirà el paper de nucli central encarregat de la redistribució i de l’organització econòmica, en el marc d’aquest sistema complex de jerarquització de poblaments. Aquest procés que madurà al llarg dels segles IV i III aC, s’extingirà progressivament en favor del nou sistema polític i econòmic que imposaran els romans.
Amb l’establiment definitiu dels romans a la península, la població ibèrica del Vallès va abandonar progressivament els llocs enlairats i de fàcil defensa i, a poc a poc, s’incrementà l’hàbitat al pla, ja sigui conreant les pròpies terres, ja treballant en les vil·les romanes. En pocs anys les terres van ser parcel·lades i ocupades per colons itàlics, els quals introduïren noves tècniques i coneixements que portaren a un augment de la producció. De mica en mica es va anar constituint una xarxa de comunicacions que consolidà la presència romana a la península (exèrcit, millora del comerç, impostos...).
La parcel·lació i ocupació intensiva des d’època republicana és documentada al Vallès per abundants troballes superficials. Destaca la zona dels actuals municipis de la Garriga, Cànoves i Samalús, les Franqueses, Llerona i l’Ametlla; i sobresurten les vil·les de Can Martí (Samalús) amb mosaics anteriors al 150 aC i Cal Jardiner (Granollers).
D’època imperial cal esmentar les vil·les de Can Terrés (la Garriga) i Can Jaume (Granollers). La primera, amb restes que van des del segle I aC fins al final del segle V dC, es calcula que té una superfície oculta d’uns 3 500 m2; només se’n coneix el sector dels banys. A la segona, del final del segle III dC, es descobriren, en fer les obres de l’actual pàrquing Vila Oberta, les restes d’uns banys (dos frigidaria), a l’interior dels quals aparegueren mosaics i estucs amb paral·lelismes pompeians.
Cal no oblidar la importància de les vies de comunicació, ni la situació geogràfica del Vallès. És un lloc de pas molt ben comunicat on es creuen diversos camins: la via anterior a l’Augusta a la qual es refereixen els vasos apol·linars, la via que anava d’Aquae Calidae (Caldes de Montbui) a Iluro (Mataró), i la que unia Bàrcino (Barcelona) amb Ausa (Vic). També hem de pensar en l’existència d’unes vies secundàries que comunicarien els diferents nuclis i poblaments.
Dins aquesta àrea sobresurt el nucli de Granollers, com a regulador de les diverses activitats d’aquesta zona. Aquest nucli es podria identificar amb la Semproniana que apareix en els vasos apol·linars o de Vicarel·lo (vasos on hi havia gravats itineraris romans) i que la situen entre Praetorio (Llinars del Vallès) i Arragone (Sabadell). D’altra banda, la població indígena experimenta un fort procés d’aculturació, que queda clarament reflectit en l’encunyació de monedes de llegenda i model ibèric però amb mesura romana.
L’edat mitjana
Després de l’esfondrament de l’imperi Romà són poques les notícies que tenim sobre els primers anys de l’edat mitjana. Però el Vallès no quedà despoblat, ja que les evidències arqueològiques demostren el pas dels visigots per la comarca (Granollers, la Garriga).
La incidència dels sarraïns al Vallès es manifestà en diferents ràtzies portades a terme durant els segles IX i X. Al segle IX l’alta vall de la Tordera, al Montseny, ja tenia pobladors. Un document del 858 fa esment de les esglésies de Santa Maria de Palautordera, Sant Esteve de Palautordera i Sant Esteve de la Costa. Aquest fet es torna a demostrar uns anys després, el 862, quan Carles el Calb concedí a Sunyer I, comte d’Empúries-Rosselló, la vil·la Vidamenia (a Palautordera), llevat dels béns de Campins i el vilaret de Cerdans, que ja eren artigats pels "hispani". El Montseny no era l’única zona habitada del Vallès; hi havia altres nuclis poblats al cim del Fai coneguts mitjançant un document del 878 que parla de les esglésies de Sant Genís, Sant Martí i Sant Miquel. Finalment, altres pergamins han permès de comprovar que la zona més plana del Vallès també era poblada: Can Vila-Rosal (878, Parets del Vallès), Marata (895, les Franqueses del Vallès).
Els delegats dels reis francs (comtes, vicaris, castlans) instal·laren una xarxa de torres de guaita i castells per a protegir els pobladors i controlar el territori. Aquelles places defensives inicialment se situaren en llocs elevats (el Montseny, cingles de Bertí, serra de Granera, curs de la Tordera).
Al segle X la informació és més abundosa, i hom pot constatar com els monestirs s’afegiren a l’ajut repoblador. Sant Pol tenia terres a Parets i Corró (968), Sant Pere de les Puel·les tenia possessions a Montmeló i Parets, Santa Maria de Ripoll a Corró i Valldoriolf, Sant Cugat del Vallès al Montseny (terres cedides per Guifré Borrell, comte de Barcelona). Al final de segle (997) Gombau de Besora comprà unes terres per a crear el cenobi de Sant Miquel del Fai.
A partir del 900 la consolidació del territori mitjançant la construcció de parròquies inicià un camí que arribà al seu punt culminant al segle XI. Així, el 904 es consagrà l’església de Sant Esteve de Parets i el 932, amb l’ajut de l’abadessa Emma del monestir de Sant Joan de les Abadesses, es dotaren les esglésies de Sant Genís de l’Ametlla i Sant Sadurní de la Roca.
Al llarg dels segles XI iXII es continuaren construint i reconstruint castells i torres de guaita per tot el territori vallesà: Vilamajor (1079), Lliçà (1098), Montornès (1108), Cànoves (1113). El 1050 Guifred va fundar el monestir de Sant Marçal del Montseny. Amb l’arrencada econòmica del segle XI aparegueren els primers mercats: Montornès (1019) i Granollers (1040). Ja del segle XII són: Caldes de Montbui (1141) i Sant Celoni (1181). La reialesa continuà estenent el seu poder en el territori i al segle XII fundà la Vilanova de Vilamajor (Sant Antoni de Vilamajor).
Al segle XIII el Vallès era una sotsvegueria de la vegueria de Barcelona. El seu centre s’instal·là en un primer moment a Caldes de Montbui, però a mitjan segle XIV passà a Granollers. Jaume I el 1272 va fundar Cardedeu com a vila reial. En la carta de poblament que va atorgar a aquesta vila establia l’edificació d’una fortalesa, l’exempció als seus pobladors d’exaccions reials, un mercat, una fira i l’obligació que el camí que anava de Barcelona a Sant Celoni passés pel seu terme.
A mitjan segle XIV els dominis del castell de Montclús, al Montseny, passaren mitjançant una herència al vescomtat de Cabrera.
El 1384 Cardedeu, Vilamajor, el Fou i Santa Susanna i el 1385 Mollet i les Franqueses del Vallès obtingueren el privilegi de ser carrers de Barcelona, és a dir, que passaren a gaudir dels mateixos drets que la ciutat de Barcelona.
Entre el 1417 i el 1418, amb la revolta dels remences, hi havia un clima d’inseguretat en el territori vallesà i Alfons IV ordenà de protegir les poblacions de Lliçà de Munt, Lliçà de Vall, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Genís de l’Ametlla, Sant Pere de Bigues, Sant Feliu de Codines, Sant Vicenç de Riells, Sant Mateu de Montbui, Sant Esteve de Palaudàries i Llerona.
El 1418 Granollers quedà definitivament dins del patrimoni reial, rebé privilegis d’Alfons IV i passà a ser carrer de Barcelona. Al mateix segle (1490) la Baronia de Montbui també esdevingué carrer de Barcelona. El descontentament dels remences provocà la segona revolta remença (1483-86), en què assetjaren Granollers i derrotaren el veguer de Barcelona al castell de Montornès. Finalment foren vençuts a la batalla de Llerona.
L’edat moderna
El segle XVI és per al Vallès, com per a tot Catalunya, un període de creixement, que es manifesta tant en l’aspecte demogràfic com en l’econòmic. La població es recupera de la crisi de la baixa edat mitjana, en el camp es deixen sentir els efectes favorables de la sentència arbitral de Guadalupe i l’activitat mercantil en rep els beneficis. Dins d’un marc eminentment rural, el mercat de Granollers esdevé el centre dinamitzador de l’economia vallesana. La construcció d’una llotja de gra (la Porxada) el 1586, el privilegi d’encunyació de moneda i l’existència de mesures pròpies són tres fets que mostren la importància de la vila com a capital comarcal. Hi ha, però, un sector del món rural que quedà marginat d’aquesta prosperitat, tant econòmicament com socialment, fet que provocà l’aparició del bandolerisme. Les zones més muntanyoses es van veure afectades per incursions de quadrilles, la qual cosa portà com a conseqüència la construcció de masies fortificades (torres, barris...).
Al principi del segle XVII el creixement que s’havia produït al segle anterior començà a aturar-se i amb la guerra dels Segadors la davallada arribà al punt més baix. El Vallès fou un dels primers llocs on s’estengué l’alçament armat que acabaria amb l’entrada dels segadors a Barcelona el 7 de juny de 1640. Tot i que en el territori vallesà tingué lloc algun enfrontament armat, com la batalla de Montmeló (28 de març de 1642), els efectes més negatius derivaren dels allotjaments militars, que incidiren sobre una població econòmicament feble. Al final del conflicte, l’any 1651, a causa de la pesta que afectà la ciutat de Barcelona, Granollers es convertí en la seu de l’Audiència.
Poc després de l’acabament de la guerra, s’inicià una recuperació centrada fonamentalment en el camp. Al Vallès, a partir de 1655-60 comença un període de creixement de la producció, acompanyat d’alguns canvis en l’estructura de conreus. Es continua mantenint el cereal com a cultiu preferent, però alhora es produeix un augment de la vinya que ocuparia terres noves, o bé en alguns casos les destinades anteriorment al blat. Aquesta etapa de relativa prosperitat es reflecteix en les nombroses obres de reforma o engrandiment que s’efectuen en diverses esglésies arreu de la comarca. A partir de la dècada dels vuitanta, aquesta tendència es modifica i comença un període d’estagnació i davallada. Aquest estroncament qüestiona la possibilitat d’un veritable redreç de la producció, alhora que la revolta de les Barretines (1687-89) revelaria també les limitacions d’aquesta recuperació. L’aixecament popular es produí a causa de la imposició de tributs militars sobre una població que havia sofert un seguit d’anys de males collites que havien culminat amb la plaga de la llagosta del 1687. La revolta s’inicià a Centelles, però molt aviat s’estengué a altres poblacions del Vallès.
Després de la guerra de Successió els decrets de Nova Planta imposaren una nova organització territorial i administrativa. La divisió tradicional en vegueries i sots vegueries, heretada de l’edat mitjana, va ser substituïda pels corregiments. El Vallès quedà incorporat al corregiment de Mataró, i Granollers es convertí en seu d’una Alcaldia Major. Malgrat aquest canvi estructural el funcionament del municipi no es veié massa modificat. A part que els regidors continuaren essent majoritàriament els mateixos, un clar exemple de continuïtat seria el manteniment del mateix tipus d’imposicions tributàries en l’extracció de beneficis del mercat de Granollers.
Pel que fa a la producció, les dades de començament de segle indiquen que el conreu preferent continua essent el cereal, però, tal com s’apuntava pel darrer terç del segle anterior, la vinya, que serà un producte important en el creixement econòmic del segle XVIII, ocupa ja una part important de la superfície agrícola. D’altra banda, el cens de Floridablanca del 1787 ens aporta algunes dades interessants pel que fa a l’estructura socioeconòmica de la població. Veiem com, malgrat que en la majoria de localitats gran part de la població és englobada dins el grup de pagesos o jornalers, el nombre d’artesans és considerable en diversos indrets. Viles com Castellterçol, Cardedeu, Sant Feliu de Codines i Granollers destaquen com a centres manufacturers.
Els segles XIX i XX
El segle XIX fou per a Catalunya un segle de guerres. L’any 1808 esclatà la guerra del Francès. La situació geogràfica del Vallès Oriental i el caràcter irregular del relleu –sobretot als vessants del Montseny–, que facilitava el refugi de les partides de guerrillers, féu que la comarca fos escenari de continuats enfrontaments armats. D’entre aquests cal destacar la batalla de Cardedeu-Llinars, al pla de Can Morató d’Alfou, el 16 de desembre de 1808, que acabà amb la victòria francesa de les tropes de Saint-Cyr i va significar el desbloqueig de la línia interior que unia Barcelona amb França. El pas de combois francesos i la resistència que aquests trobaren a la comarca va devastar les terres vallesanes durant els anys que durà el conflicte.
A causa del buit de poder, l’organització militar, l’administració de justícia, la hisenda i el manteniment de l’ordre públic foren exercits en primera instància per la Junta del Partit del Vallès, creada a Granollers l’11 de juny de 1808, i de la qual depenien els pobles del Vallès Oriental i de l’Occidental. A causa de l’ocupació francesa de Mataró, cap del corregiment, la junta granollerina assumí provisionalment funcions de corregimental, tot i que aquests poders foren ràpidament limitats per la Junta Superior de Catalunya. Simultàniament l’administració napoleònica que se sobreposava en el Principat al sistema de juntes, incloïa el Vallès en el Departament de Montserrat. Després de la guerra es mantingué la divisió en corregiments, però l’any 1833 es decretà la divisió en les quatre províncies encara avui vigents. El 1834 la creació dels partits judicials consumà la divisió del Vallès en dues parts que després s’ha mantingut.
La primera guerra Carlina (1833-1840) afectà poc Granollers i les viles de la plana central, però els pobles més propers al Montseny com la Garriga, Cànoves i Tagamanent foren atacats per partides carlines i fins i tot en alguna ocasió per l’exèrcit comandat per Cabrera. A la segona guerra, coneguda com la guerra dels Matiners (1846-1849), el bàndol carlí fou molt més heterogeni, com es posa de manifest en la Proclama dels Pagesos de la Garriga del baró de l’Abella, que Cabrera va considerar un traïdor i va fer afusellar. La tercera guerra Carlina (1872-1875) produí les sotragades més fortes a la comarca. Al juliol del 1873 Caldes hagué de resistir l’atac de quatre mil carlins que exigien que la vila s’aixequés amb ells contra el govern. El mes de novembre forces carlines ocupaven el Figueró, la Garriga i Llerona, i amenaçaven altre cop Caldes, i també Granollers, Cardedeu i Sant Celoni. A Cardedeu, després de resistir coratjosament, una vintena dels seus habitants eren fets presoners i després afusellats a Vilamajor. Granollers patí el 28 de gener un assalt de tres mil carlins, que representà la mort d’alguns granollerins i el segrest del seu alcalde amb trenta-tres covilatans més durant trenta dies, fins que es féu efectiu un alt rescat.
Aquestes jornades foren després commemorades durant molt temps pels elements liberals i republicans. Aquests, per contraposar-se als grups més conservadors que es reunien habitualment als casinos, constituïren les seves pròpies associacions, com el Centre Democràtic i Progressista creat a Caldes al final dels anys 1870, o la Unió Liberal a Granollers el 1887 i que animà la vida política local durant gairebé mig segle. Foren anys d’una gran vitalitat cultural i associativa, com posa de manifest la vuitantena de periòdics que s’arribaren a publicar a Granollers des de l’any 1882.
Però el joc polític que imposà el sistema canovista estava sotmès al caciquisme i al poder governamental de torn. A Granollers l’any 1909 (abans de produir-se els fets de la Setmana Tràgica, que a Granollers també comportà aldarulls, la crema d’una església i el trànsit ferroviari tallat), regionalistes i republicans presentaven una candidatura "popular" per trencar el domini dels cacics. A partir d’aleshores la política local estigué dominada pels liberals, i particularment per la figura de Francesc Torras i Villà, que durant la Dictadura de Primo de Rivera –com a diputat provincial corporatiu–, prengué la direcció política i administrativa del districte, i en l’àmbit municipal promogué una política d’obres públiques i de creació de serveis que canviarien la fesomia de la ciutat (des de l’any 1922 amb aquest títol). Als pobles rurals de la comarca el recanvi dels cacics foren els regionalistes de la Lliga, que tenien un important baluard en la Cambra Agrícola del Vallès, fundada pels principals propietaris comarcals el 1901. A partir de l’any 1907, amb el triomf del regionalista Ignasi Girona per la candidatura unitària de Solidaritat Catalana, la Lliga guanyà totes les eleccions generals fins l’any 1920, que fou derrotada per F. Torras i Villà.
Els obrers també anaren prenent part activa en el procés polític i social a través dels sindicats i del moviment vaguístic. El sindicat de paletes, un dels sindicats forts de Granollers, figura ja des del 1872 en la Federació Regional Espanyola de la AIT. La dècada del 1890 fou especialment conflictiva, amb una vaga general l’any 1899. La creixent radicalització social, sobretot a Barcelona, desembocà en la Dictadura de Primo de Rivera, que reprimí durament el moviment obrer, sobretot els anarquistes. Però a Granollers la CNT encara pogué celebrar un ple regional al gener del 1924, últim acte públic que realitzà fins a l’etapa republicana.
La situació provocada amb la proclamació de la Segona República, que encetà una nova etapa en la dinàmica política i social de Catalunya, tingué el seu reflex en les poblacions de la comarca que visqueren els canvis generals de manera ben directa. Aquest fou el cas, per exemple, dels esdeveniments del mes d’octubre del 1934 que tingueren una repercussió important a Granollers. A conseqüència d’això, després patiria una dura repressió un cop l’exèrcit hagué controlat l’esclat revolucionari que durà alguns dies.
La guerra civil de 1936-39 afectà la comarca des dels seus inicis. La revolta contra l’aixecament feixista enfrontà també alguns sectors de dintre de les mateixes poblacions. Els allaus de refugiats procedents de diversos llocs de l’estat provocaren un trastorn important sobretot a Granollers i la Garriga. La guerra, però, assotà durament la comarca, i la fam i la mort hi feren sovint acte de presència. En aquest sentit, cal tenir presents els bombardeigs de l’aviació feixista que colpiren Mollet, les Franqueses, Cardedeu, la Garriga, Sant Celoni, i sobretot Granollers, que el 31 de maig de 1938 en menys d’un minut provocà la mort de més de 200 persones. La capital comarcal encara patí tres nous atacs abans d’acabar-se la guerra.
Amb l’ocupació de Granollers per les tropes franquistes s’imposà la repressió es posà ràpidament en pràctica i l’administració adoptà els nous models dictatorials. En alguns llocs, com a Granollers i a Sant Celoni, la presència falangista fou més activa que en altres, però arreu tot fou controlat per les autoritats locals i en el seu defecte per les de rang superior. L’oposició a la dictadura durant els primers anys es manifestà a la comarca amb els enfrontaments entre guerrillers maquis i la guàrdia civil;.
Totes les activitats havien de ser d’acord amb el règim del general Franco, i les que no ho eren s’havien de portar a terme en total clandestinitat. Les parròquies es convertiren en moltes ocasions en els llocs d’empara i reductes d’activitats que vorejaven sovint la il·legalitat. A poc a poc, com arreu, grups de no alineats i les organitzacions polítiques i sindicals (CCOO, MSC, PSUC, PSAN, i més tard grups com les Plataformes Anticapitalistes del Vallès, els CAE o CSC, etc.) forjaren estratègies contra el règim i pel retorn de les llibertats. Amb la constitució de l’Assemblea de Catalunya el 1971, amb bases locals i d’organització comarcal, el moviment d’oposició guanyà força. Amb la mort del general Franco es recuperaren les llibertats democràtiques. El Consell Comarcal del Vallès Oriental, òrgan d’expressió política i administrativa, fou constituït el 9 de març de 1988.