Situació i presentació
El Garraf, la segona comarca més petita de Catalunya amb una extensió de 185,28 km2, ocupa una franja estreta de terreny a l’extrem meridional de la Serralada Litoral, i és una de les tres comarques que constitueix el territori del Penedès (vegeu l’Alt Penedès). En el Pla Territorial de Catalunya, el Garraf forma part de l’àmbit metropolità de Barcelona.
La comarca limita a l’E amb els termes de Begues, Gavà i Castelldefels (Baix Llobregat), al sector septentrional amb els municipis meridionals de l’Alt Penedès: Olesa de Bonesvalls (només en un punt), Avinyonet del Penedès, Olèrdola i Castellet i la Gornal, i, a ponent, resseguint el torrent del Mas Peirot, confronta amb el terme de Cunit (Baix Penedès). Al sud la comarca és limitada per la Mediterrània. Així, el límit comarcal comença a llevant del terme de Sitges, al final de la platja de les Botigues, que connecta amb la platja de Castelldefels, d’on puja al turó de la Cova Fumada (131 m) i poc més enllà de la Penya Senyal entra en contacte amb el terme de Gavà i va ascendint en direcció a la Morella (595 m), ja al terme de Begues. Abans de deixar el contacte amb el terme de Gavà, la línia termenal es torça en direcció W, des del pla de les Basses fins a les dolines del Campgràs, on hi ha un punt de concurrència dels tres termes a una altitud de 530 m. Continua en direcció a ponent fent ziga-zagues en contacte amb el terme de Begues, fitant el Pla de Querol (481 m), la Creueta dels Aragalls (465 m) i el puig de Mata-rodona (409 m), ja en la divisòria dels termes d’Olivella i Begues; tomba cap al N, travessa el fondo de la Vallgrassa (250 m), puja al puig Servós (414 m), baixa al fondo del Carxol, que segueix fins al Corral Nou (200 m) i tot seguit s’enfila per la serra de les Conques, al puig de la Mola (535 m), punt culminant del sector i fita dels termes d’Olivella, Begues, Olesa de Bonesvalls i Avinyonet del Penedès.
A la Mola, el límit comarcal continua en direcció dominant cap a l’W segons la partió dels termes d’Olivella i Avinyonet. Les altituds ja són menors, i els punts més notables són el Molí (303 m), punt identificat com el Castell Vell d’Olivella, la riera dels Pelagons (150 m) i Rocallisa (344 m). Passada Rocallisa s’estableix un contacte amb el terme d’Olèrdola, seguint en direcció al SW, amb altures que varien de 200 a 250 m, i així fins a trobar el puig del Veguer (262 m), ja en terme de Canyelles. Segueix el contacte amb Olèrdola, en direcció cap a ponent, baixant al congost de la riera de Santa Digna i pujant cap al puig de Sant Miquel (358 m). Ací el límit comarcal gira al SW, en direcció cap al puig de l’Àliga (465 m), seguint la carena per on passava la Carrerada Reial de la Cerdanya, fins a la Vall o turó de les Tres Partions (435 m), punt triple dels termes de Canyelles, Olèrdola i Castellet i la Gornal.
A partir d’aquest punt el termenal davalla en diagonal passant per la Talaia (279 m ) fins al puig de la Nina, i separant els termes de Canyelles, Vilanova i la Geltrú i Cubelles del de Castellet i la Gornal (de l’Alt Penedès). Des del puig de la Nina el termenal es dirigeix a migjorn, vers la mar, fent marrada a l’entrant del Mas Peirot. Les altituds d’aquest sector són: puig de la Nina (184 m), puig de Tiula (168 m) i Salvi (173 m). Finalment la ratlla termenal segueix el torrent del Mas del Pedró i arriba a la mar per l’indret conegut per la Marmorta, entre Cubelles i Cunit.
Des de l’inici de la platja de les Botigues i fins al termenal entre Cubelles i Cunit, el límit comarcal de Garraf esdevé una costa oberta a la Mediterrània de poc més de 26 km.
La comarca es caracteritza per la presència de les Muntanyes de Garraf, i si bé predominen els sectors muntanyosos, hom hi descobreix petites valls, la més gran de les quals es troba al sector occidental i conté els nuclis de Vilanova i la Geltrú i Cubelles. La resta de la comarca, on no apareixen els relleus calcaris, és definida per sectors costaners de platges sorrenques o costa rocosa amb impressionants espadats i penya-segats. De tota manera, el Garraf apareix com una unitat geogràfica que no té res a veure amb les terres de l’entorn. El sector més llunyà de la costa és a 12 km, i en aquesta distància el terreny s’enlaira i assoleix poc més de 500 m.
Les divisions administratives
Històricament la comarca era coneguda amb el nom de la Marina o Maresme del Penedès i fins i tot havia estat utilitzat durant les primeres dècades del segle XX, de manera genèrica i prenent com a punt de referència la ciutat de Barcelona, la denominació de Costa de Ponent.
Al principi del segle XX el fet comarcal no era tan viu com en l’actualitat, i el seu desvetllament fou producte de posicions historicistes i geogràfiques que es donaren en el moment. Durant els anys de treball de la Ponència Territorial (1932-36), els municipis que ara componen la comarca del Garraf declararen sentir-se plenament integrats al Penedès (vegeu l’Alt Penedès). En els primers projectes de delimitació, les terres del Garraf foren incloses en una única comarca que tenia el centre comarcal de serveis a Vilafranca del Penedès. Entre el 1936 i el 1938 la Ponència veié necessària la disgregació del Penedès en tres unitats comarcals independents; el Garraf rebé el seu coneixement individual a causa del seu pes demogràfic i econòmic, i quedava potenciat el paper de Vilanova i la Geltrú i Sitges.
Paral·lelament a les disjuntives sobre la denominació de la comarca apareix la problemàtica de la divisió administrativa, que anà variant al llarg del temps. Totes dues problemàtiques, si més no, tenen un lligam directe a l’hora de comprendre la realitat del fet comarcal.
Els decrets de Nova Planta posaren fi a les vegueries i establiren la divisió per corregiments: Cubelles i Vilanova i la Geltrú passaren a formar part del corregiment de Tarragona, mentre que la resta de municipis depenien del recentment creat corregiment de Vilafranca del Penedès. D’altra banda, mentre la Junta Suprema donava per vàlida aquesta divisió per corregiments, els ocupants francesos establien una divisió del Principat en departaments, i les terres del Garraf quedaven totalment compreses dins del departament del Llobregat. El 1810 el govern de Catalunya establí quatre corregiments bàsics, que se subdividiren en subcorregiments i cantons. El cantó de Vilafranca abastava tots els pobles del Garraf i quedava integrat dins el subcorregiment de Barcelona i el seu corregiment homònim. Alhora la constitució del 1812 preveié la divisió territorial de l’estat en províncies. Aquesta divisió es féu factible durant el curt període en què imperaren les lleis liberals, entre el 1820 i el 1823. Segons aquesta unitat provincial, les viles de Sitges i Vilanova i la Geltrú s’incorporaven a la província de Tarragona. L’abolició de la constitució representà el retorn als corregiments. El 1828 les viles de Sitges i Vilanova esdevingueren cap de partit. En morir Ferran VII el 1833, i sota el mandat de la reina regent, es decretà una nova divisió provincial que, en aquesta ocasió, integrà tots els pobles del Garraf dins la província de Barcelona. Pocs mesos després de ser aprovada aquesta divisió s’establiren els partits judicials i s’assignaren a Vilafranca del Penedès un total de 38 municipis, entre els quals es trobaven tots els que constituïen el Garraf.
La divisió comarcal del 1936, que donà a la comarca del Garraf 8 municipis, es restablí el 1987. L’última modificació dels límits administratius de la comarca es féu al gener del 1990, i en ella els termes de Castellet i la Gornal i Olesa de Bonesvalls se segregaren del Garraf i passaren a formar part de l’Alt Penedès. La comarca quedà formada, doncs, per 6 municipis.
El marc físic
El relleu
Hom pot definir la configuració del relleu del Garraf com una plana litoral envoltada d’un semicercle de muntanyes. Gairebé la meitat del territori no arriba als 100 m d’altitud, i únicament s’ultrapassen els 500 m en un punt. En el seu conjunt, doncs, la comarca apareix envoltada per un amfiteatre muntanyós que li barra els accessos fàcils a les terres de l’interior, mentre resta ben oberta per Sitges, per Vilanova i la Geltrú i per Cubelles a la Mediterrània.
En els 26 km de costa que hi ha al Garraf hom troba exemples molt variats de modelat litoral. La meitat del litoral es considera costa rocosa i l’altra meitat platja sorrenca. La meitat nord, corresponent a les Muntanyes de Garraf, és una costa brava, amb penya-segats d’altitud considerable en alguns trams, que arriben arran del mar i formen un traçat força rectilini, només trencat per petites cales que tenen poques condicions marineres. La resta de la costa de la comarca, amb poques excepcions, és baixa i rectilínia, amb platges de sorra fina. A la zona costanera té una certa importància el fenomen de les transgressions i regressions marines per efecte de diversos cicles consecutius de glacialització i desglacialització que s’hi succeïren durant tot el quaternari.
La plana correspon a una plataforma d’amplada variable i de pendent suau i uniforme. Cal situar-ne l’origen en els moviments de distensió del final del terciari i l’efecte de les successives transgressions i regressions marines que deixaren al descobert els sediments miocènics i quaternaris. És d’una topografia regular, excepte algunes interrupcions al N i S de Vilanova.
La muntanya és formada pel bloc de les Muntanyes de Garraf, originat en els moviments alpins. D’estructura tabular i lleugerament inclinat cap al SW, és limitat per línies de falla que el separen de les planes circumdants i recorregut internament per nombroses línies de fractura. Els materials més abundants són les calcàries i les dolomies del cretaci. Les depressions interiors són cobertes per dipòsits de margues i arenisques miocèniques, alternant amb materials quaternaris en els fondals. La part oriental és una massa compacta que emergeix de la mar en forma molt abrupta, amb el punt culminat al puig de la Mola (535 m). L’apèndix de ponent és una alineació de poca amplada, de topografia esquerpa, que supera els 400 m en alguns indrets com al puig de l’Àliga (465 m) i a la Vall (435 m), el qual va perdent alçària fins que els darrers contraforts arriben arran de mar a l’extrem occidental i s’enfonsen en la plana penedesenca a l’W de Calafell.
N’hi ha prou amb un cop d’ull al mapa geològic per entendre que les Muntanyes de Garraf són un mosaic tectònic ple de fractures i dislocacions, cosa que dificulta el seguiment de l’estratigrafia, sobretot tenint en compte el caràcter compacte de les calcàries. La morfologia del Garraf manté una estreta relació amb les tres grans unitats estratigràfiques. El sòcol paleozoic resta descobert en la franja entre el curs del Llobregat i les Muntanyes de Garraf. La denudació dels materials triàsics ha anat deixant al descobert el peneplà pretriàsic, del qual s’endevina alguna resta pels torrents que menen cap al Llobregat, tot modelant les formes dels turons i torrents actuals. La cobertora triàsica ha determinat, com a conseqüència de la duresa dels conglomerats, gresos i calcàries de la base, la formació d’un relleu en costa. Aquest tipus de relleu en pendent regular i continuat queda trencat si és travessat per falles transversals que bé l’atenuen o el destaquen. La cobertora jurassicocretàcica constitueix també alguns pendents i ha estat afectada per una primera fase tectònica de plegament i una segona fase de fractures i dislocacions. Aquests relleus es presenten suaument inclinats, però resten bruscament tallats per un vessant abrupte que mena cap a barrancs o fondos profunds i encaixats.
Al Garraf hi ha roques ígnies intrusives, ben localitzades en alguns filons enmig dels materials paleozoics. Les roques metamòrfiques no apareixen de forma estricta al Garraf, però, en canvi, pràcticament tot el Garraf és constituït per roques sedimentàries (que provenen de l’alteració i l’erosió de roques preexistents). Hi ha roques sedimentàries detrítiques, com pudingues, rudites conglomerades de còdols arrodonits, en els nivells inferiors rogencs del Triàsic, bretxes, rudites conglomerades de còdols cantelluts, en els nivells inferiors del Juràssic, i gresos, arenites consolidades, a Eramprunyà. Però el tret característic més important del relleu del Garraf és proporcionat per les roques sedimentàries carbonatades calcàries, les quals són formades essencialment per calcita, amb la qual es barregen elements detrítics, i ben sovint són constituïdes per l’acumulació de closques calcàries i d’esquelets compactats. Aquest tipus de roques proporciona al paisatge del Garraf el seu modelat càrstic. El relleu càrstic és el propi de les regions calcàries on l’acció erosiva de l’aigua es produeix principalment mitjançant fenòmens de corrosió superficial i subterrània de les calcàries, tot originant unes formes de relleu específiques i uns determinats fenòmens de circulació hídrica. Les Muntanyes de Garraf han esdevingut un espai paradigmàtic de modelat càrstic a Catalunya. Hi abunden els avencs —alguns de gran profunditat—, les coves, les dolines i en general la majoria de formes d’aquest tipus de modelat, incloent-hi una abundant circulació subterrània.
El territori de la comarca del Garraf és format per calcaris infracretacis que descansen damunt sediments del Trias, que surten a la superfície a l’orla oriental. Entremig dels calcaris cretacis i el Trias hi ha una petita franja dolomititzada que cobreix una gran part de les muntanyes a llevant de la comarca. Després es manifesten amb tota la seva puixança els sediments calcaris, generalment de color clar, durs i compactes, amb pocs fòssils, però tots ells indicatius d’uns dipòsits formats en una mar que hi hagué durant l’època secundària, de la qual emergiren durant el període eocènic. Els fenòmens de plegament, el plegament alpí, continuaren durant tota l’època terciària, fins que durant el període miocènic, amb l’enfonsament del continent catalanobalear, la costa quedà definida més o menys com és ara amb l’excepció de les depressions formades entre les serralades Prelitoral i Litoral i les petites depressions d’aquesta darrera serra, les quals es reompliren de sediments miocènics. Els terrenys miocènics calcaris són vestigis de formacions lacustres salobres, ben estudiades a la part de Vilanova i la Geltrú. Els saulons, estudiats sobretot al terme de Sant Pere de Ribes, no corresponen a cap formació rocosa de la rodalia, però els fòssils marins que acompanyen el sediment fan atribuir aquest origen als dipòsits sorrencs del miocè, i pensar en el seu transport per mitjà dels corrents marins.
Els sediments quaternaris cobreixen, en gran part, el miocè i formen la majoria de les actuals terres de conreu, integrades per una barreja d’argiles vermelloses i còdols calcaris, o arestes de calcari travertínic, que ha calgut rompre per mitjans mecànics o d’explosius, per a donar sortida als sòls agrícolament aptes que encobrien.
Les aigües
Les reduïdes dimensions del Garraf i l’escassa distància de la barrera de muntanyes respecte de la costa originen un sistema hidrogràfic poc important. A aquests factors cal afegir la pròpia naturalesa del terreny, que no afavoreix l’existència de cursos superficials. Els corrents d’aigua tenen un caràcter intermitent, i configuren una xarxa de rieres i torrents entre les quals cal esmentar les rieres de Ribes o de Sitges i de Canyelles. L’únic riu que solca la comarca és el riu de Foix, amb la major part del curs a l’Alt Penedès, que té un embassament poc abans de penetrar a la comarca. La manca de corrents d’aigua superficials és compensada per l’existència d’aqüífers afavorits per les filtracions en el massís càrstic. La circulació subterrània forma autèntics rius que desguassen per sota del nivell del mar.
De llevant a ponent trobem, al terme de Sitges, el torrent de Vallbona, d’un curs de 3 km que davalla des del Campgràs (400 m) i desemboca al Peu de les Costes. El torrent de la Ginesta és més curt que l’anterior, amb 1,5 km de curs; neix a la serreta dels Pins (230 m) i té la desembocadura a la cala de la Ginesta. El torrent de Garraf, de 3,5 km, s’origina a la Creueta dels Aragalls (465 m), rep per l’esquerra el fondo de l’Infern i de les Coves i fineix el curs a la platja de Garraf. El torrent de la Falconera, de 2,5 km de curs, té la capçalera al Coster de la Fita (326 m), tomba abruptament a l’esquerra en veure barrat el pas pel coll de Corralets i desemboca a la mar després de contornejar la Falconera, a la dreta de la punta de ponent del port de Garraf. Aquest torrent rep per l’esquerra les aigües dels fondos de la Jonquera i de la Penya del Boc.
La riera de Vallcarca, amb 5 km, és el curs més llarg i de major conca de drenatge de tota la part de llevant del terme de Sitges. La branca oriental té la capçalera a la Vallgrassa (448 m) i es coneix pel fondo del Tro. Passa molt engorjat al N de Campdàsens i per les pedreres de la fàbrica de ciment. La branca occidental té la capçalera al puig de Barral (283 m), surt, per l’obaga, el fondo de Vallaric, que descriu un ample arc de cercle fins a trobar el fondo del Mas Quadrell, procedent de la Guardieta (277 m), i es dirigeix a la platja en direcció SE. Per l’esquerra conflueix el fondo de Montseva, que tenia la font del mateix nom a la seva vora dreta i més avall, també per l’esquerra, el ja esmentat fondo del Tro, ja en terrenys de la fàbrica i per la dreta, el fondo de Vallcarca, encapçalat al puig d’en Boronet (315 m). Tots aquests corrents pluvials en conjunt formen el torrent que desemboca a la mar per la cala de Vallcarca. A la dreta de la cala hi ha un petit torrent —el fondo del Porroverd— que ve de la penya del Llamp (244 m). A la dreta hi desemboca el torrent d’Aiguadolç, de 4,5 km, el qual descriu un ample arc de cercle fins a trobar la seva capçalera també a l’obaga del puig d’en Boronet. En són tributaris el fondo de la Cova de Sant Llorenç i el fondo del Mas Albà, tots dos per l’esquerra. Aquest torrent, segons la Toponímia de Muntaner, al segle XVII també es coneixia per torrent de la Pastera de Sant Quintí. El torrent de la Bassa Rodona, d’1,5 km de curs, té la capçalera al soliu de Prubelles (168 m), a mà dreta del camí de les Carreteres, se situa, més avall, a la dreta de la carretera de Sitges a Sant Pere de Ribes i de l’avinguda de Vilafranca, passa per dins de la vila de Sitges, tomba a la dreta fins a la plaça d’Espanya, i des d’allí va a la platja, que assoleix per un passatge per sota del passeig de la Ribera. El nom li ve del fet que, fins al segle XVIII, a l’areny formava una gran bassa d’aigua amb forma arrodonida.
La riera de Ribes, de 18 km, rep el nom de riera de Sitges en desembocar a la mar a l’extrem occidental de la platja de Sitges, al lloc anomenat el cap dels Grills. La riera de Sitges és el darrer tram d’un ampli sistema torrencial que té les capçaleres a les comarques veïnes del Garraf. Una de les rieres, la riera de Canyelles o de Vilafranca, que té origen al terme de les Cabanyes, un cop contornejada la capital de l’Alt Penedès i depassat el terme d’Olèrdola, travessa els estreps del bloc de Garraf, en un clar exemple de com petits cursos d’aigua, per erosió regressiva, han tallat els relleus de la serralada de Marina, engorjada entremig de les muntanyes de Sant Miquel i les de Viladellops, fins a assolir el barri del Pontatge, tocant el poble de Canyelles, on s’esplaia pel seu petit planell rebent, per la dreta, les aigües de diversos torrents que s’han reunit al torrent de Can Ferrer de Llacunalba, davant el barri conegut per les Casetes del Minguet. Aigua avall, entra al terme de Sant Pere de Ribes, poc després de rebre per la dreta les aigües del fondal del Mas Mestre, procedents del terme d’Olivella. A l’entrada del poble de Sant Pere de Ribes, al barri de les Parellades, se li ajunta, per l’esquerra, la riera de Begues, braç principal de la riera de Ribes, amb la capçalera situada a la clotada càrstica del terme de Begues (Baix Llobregat), que es dirigeix en direcció a ponent fins a l’Hospital del terme d’Olesa de Bonesvalls (Alt Penedès), on conflueix amb la riera d’Oleseta, que ve del fondo del Lledoner, situat entremig del coll de la Creu d’Ordal i el Maset del Lledoner, al terme de Vallirana. Contornejant les muntanyes del puig de la Mola, s’obre pas pel terme d’Avinyonet pel llogaret de Santa Susanna i, ja en direcció S, entra al terme d’Olivella, per una vall a ponent del poble. Prop del mas de Can Suriol, per la dreta rep el torrent dels Pelagons, procedent del terme d’Avinyonet. Pel mateix costat, encara, vénen els petits torrents dels Trullols i de la Romeguera. Per l’esquerra, passat el coster de la Bóta (255 m), hi ha l’aiguavés d’un torrent amb dues broques, la més oriental és el torrent del Querol, amb capçalera a ponent del mas de les Piques, al solell de la Mola. L’altra branca és el torrent del Pou de la Vinya, que ve d’una vall a llevant del poble d’Olivella. La riera de Begues entra, aleshores, al terme de Sant Pere de Ribes, on, com s’ha dit, conflueix amb la riera de Vilafranca, contornejant el poble en un curs arquejat, flanquejat al N per les Timbes. L’antic castell de Bell-lloc queda a la dreta del torrent, vorejat per la Timba de Sota-ribes, que recull les aigües dels costers al SE del Montgròs (358 m). Més avall, al S del poble, i per l’esquerra, conflueix la riera de Jafre dessota la caseria de Can Quadres de la Timba. És una riera amb una conca hidrogràfica molt ampla, amb una capçalera dessota mateix del puig de la Mola, i que abasta una gran part del terme de Begues, seguint la línia carenera que de la Mola va al puig de l’Astor (526 m), la Penya Blanca (535 m), el Pla de la Bassa-llacuna (565 m), la serra de la Guàrdia (511 m), les Agulles (552 m), la Morella (596 m), el Rascler (572 m), el Pla de Querol (481 m), on s’uneix a la divisòria del terme de Sitges amb el de Begues primer i amb el de Sant Pere de Ribes després. La riera de Ribes entra finalment al terme de Sitges pel pont de Can Panxampla.
Al terme de Vilanova i la Geltrú hom troba el torrent de la Piera, de 5,5 km de curs, que té la capçalera al Pla de Jorba (250 m), trifini dels termes de Sant Pere de Ribes, Canyelles i Vilanova i la Geltrú, i desemboca a la mar pel lloc antigament conegut per l’estany de la Geltrú, a l’W de les roques de Sant Cristòfol. Per l’esquerra, 1 km abans de la platja, rep les aigües del torrent de la Terrosa, procedent dels llocs dels Solers, Xoriguera, Vilanoveta i el Mas d’en Serra, tots del terme de Sant Pere de Ribes. El torrent de la Pastera, de 7 km, té la capçalera al coll de les Palmeres (250 m), seguint el fondo de Gallifa. En terres del Mas de l’Artís s’ajunta al fondo del Ramonet, que recull aigües dels costers meridionals del Coll de l’Àliga, i el fondo del Grifi, procedent del Corral Nou i del Mas de la Fam. Prop de la vila rep les aigües del torrent del Pedroell i, dins la vila, les del torrent del Llimonet, unes i altres per l’esquerra del curs. Travessa el recinte urbà cobert per una volta que es construí del 1831 al 1894 i que, bastant sovint, s’ha vist documentada per efectes immediats o diferits de les revingudes. L’any 1957 el seu abaixador fou desviat i portat al torrent de la Piera, per treure-les de dins el port aleshores en construcció. El torrent de Sant Joan o de la Ramusa, de 6 km de curs, amb la capçalera a la Coma Llobatera, entre el Pla de les Palmeres (297 m) i la Talaia (279 m), es forma de diversos fondals que s’ajunten en un curs torrencial ja definit entre el Mas Roig i el Mas Torrat. Passa entremig de Sant Joan i la collada d’Enveja i desemboca a la mar al lloc on abans hi havia l’estany de la Ramusa, avui dessecat. El torrent de Santa Maria o fondo de Somella, de 5,5 km de longitud, té la capçalera a migjorn del puig del Pi Torrat (125 m), deixa a ponent les altures del Juí del Moro i és a les proximitats del Mas d’en Palau on pren el nom de fondo de Somella. El darrer sector d’aquest torrent es diu de Santa Maria i des de la carretera vella a la platja del Prat de Cubelles constitueix la partió de termes fixada el 1850 entre Vilanova i la Geltrú i Cubelles.
El terme de Cubelles és drenat per les aigües del riu de Foix, de 48,5 km de longitud, que té la capçalera a la serra de la Llacuna (760 m). Travessa els termes de Torrelles de Foix i Sant Martí Sarroca, Santa Margarida i els Monjos i Castellet i la Gornal de l’Alt Penedès i entra al terme de Cubelles pel congost de Rocacrespa, per on forada la Serralada Litoral. En aquest punt el curs del riu entra a la comarca restant-li únicament 5,5 km per arribar a la mar. Passat el congost, el riu de Foix rep per la dreta les aigües del fondo del Trader i de les Tortes, unes i altres procedents de les muntanyes a llevant de Clariana, al terme de Castellet i la Gornal (Alt Penedès).
D’altra banda, la circulació subterrània forma autèntics rius, i són aquestes aigües freàtiques, que es troben perforant els sediments quaternaris i miocènics, les que s’aprofiten més exhaustivament. La necessitat del Garraf de proveir-se d’aigua és un fet que es documenta històricament, de tal manera que la coneixença d’aquestes aigües subterrànies féu que els habitants de les contrades hi veiessin una solució als problemes que es deriven de la mancança d’aquest element. La surgència d’aigua dolça procedent d’una gorja oberta al penya-segat de la Falconera, coneguda pels pescadors de les costes del Garraf des de temps immemorial, sembla que és l’exemple més clar per a il·lustrar l’intent d’aprofitament dels cabals freàtics. L’origen d’aquesta surgència vol estar lligada a la Fontsanta de Subirats. L’any 1889 el comte de Güell pretengué d’aprofitar aquelles aigües i per aquest motiu es van construir uns murs de contenció i diverses mines exploratòries que posaren al descobert el fet que la surgència no era altra cosa que el sobreeixidor d’un corrent del qual es desconeixia la profunditat. De la part visible es calculà, aleshores, un cabal superior a 1 m3⁄s. Les anàlisis efectuades assenyalaren que hi havia una barreja d’aigua dolça amb aigua salada en la proporció d’1:20, que disminuïa a 1:50 en mostres preses 40 m endins. Així i tot, les aigües no es van aprofitar per manca de potabilitat.
Malgrat la relativa abundor d’aquests aqüífers, l’abastament d’aigua és insuficient per a les necessitats de tota la població, especialment a l’estiu. Inicialment, el pantà de Foix, construït en terres de Castellet i la Gornal (Alt Penedès), o l’avantprojecte de transvasament de les aigües de l’Ebre foren la resposta amb què es pretenia cobrir els dèficits d’aigua. Però des de finals de la dècada de 1990, l’abastament d’aigua es fa a través de la connexió a la xarxa que explota les aigües del Llobregat, potabilitzades a la planta d’Abrera.
El clima
El clima del Garraf presenta les característiques generals del clima mediterrani litoral català, amb una forta irregularitat tèrmica i pluviomètrica. Si d’una banda el paisatge càrstic provoca la sensació que el Garraf té un clima molt sec, la realitat és diferent, almenys considerant el conjunt.
En poques comarques catalanes es fa palesa d’una manera tan intensa la influència dels dos factors bàsics del clima: la mar i el relleu. El primer és afavorit per l’amplada de la façana marítima, mentre que la disposició del relleu significa que la pràctica totalitat de la comarca és a recer d’una part de les advencions fredes procedents de l’interior. Els efectes temperadors de la marinada no tenen la mateixa importància a les terres litorals que a les interiors, ja que, en bona part, la Serralada Litoral les aïlla del contacte directe. Alhora, les diferències d’altitud també proporcionen variants tèrmiques i pluviomètriques, en alguns casos notables.
Les temperatures mitjanes són altes a la costa durant l’època d’estiu i suaus durant l’hivern, amb glaçades poc freqüents. Al sector de muntanya les temperatures mitjanes són 2 o 3 graus inferiors a les del pla, encara que els factors d’exposició i orientació tenen una importància decisiva a l’hora de configurar els nivells tèrmics. En conjunt, les màximes mitjanes mensuals a Vilanova i la Geltrú oscil·len entorn als 20°C, mentre que les mínimes mitjanes solen tenir valors de 6,8°C. Al llarg dels mesos de gener i febrer s’hi registren mínimes mitjanes entre -0,5°C i -1,6°C, i màximes mitjanes de 18°C. L’hivern que es recorda més fred de tot el segle és el de l’any 1956, que s’assolí una temperatura de -7,8°C. Als mesos considerats més calorosos, és a dir, juny, juliol i agost, hom registra temperatures mitjanes màximes entorn als 32°C o 34°C, i unes mínimes mitjanes mai inferiors als 12°C o 15°C.
Respecte a les precipitacions, les Muntanyes de Garraf constitueixen el límit climàtic entre els dominis litorals septentrional i meridional de Catalunya. Les mitjanes comarcals oscil·len entre els 500 i els 600 mm. La distribució mensual de les pluges presenta unes característiques globals semblants, amb un màxim a la tardor, centrat en els mesos de setembre i octubre, i un mínim d’estiu al mes de juliol. El nombre mitjà de dies de precipitacions a l’any és de 71, dels quals 70 són de pluja i un de neu. Per causa de la migradesa de les precipitacions en els mesos d’estiu la façana marítima pateix un procés d’aridesa per terme mitjà a partir del març i fins a l’octubre. A la muntanya les condicions no són tan extremes, però també hi ha un dèficit del règim hídric. Pel que fa a la intensitat, hom registra quantitats considerables en produir-se els aiguats típics del clima mediterrani litoral. La proximitat de la muntanya afavoreix la formació de nuclis tempestuosos vora mar.
Aquestes diferències pluviomètriques i tèrmiques es reflecteixen de manera directa en la vegetació. D’altra banda, les freqüents roques blanques nues i sense cobertora edàfica i vegetal reflecteixen molt els raigs de sol, escalfant i assecant anormalment els primers metres de l’atmosfera. Cal afegir que la humitat atmosfèrica del Garraf és força elevada per la proximitat a la mar. La marinada hi bufa ben sovint a l’estiu i atenua les secades i les calors tan accentuades pel relleu càrstic i el color blanquinós de les roques.
Els vents dominants a la costa són el garbí (SW) i el migjorn (S), vents de mar generalment humits. El vent de garbí és el més freqüent; bufa uns 97 dies a l’any, aproximadament, i pot arribar a assolir velocitats d’aproximadament 30 km⁄h. El migjorn és un vent calent i suau, que arriba a escaldar quan procedeix del desert de Sàhara i transporta una bona quantitat de pols fina. Pot arribar a bufar com a mitjana durant 71 dies a l’any. La freqüència del mestral (NW) és entorn als 40 dies, freqüència similar per als tres vents de component E —llevant (E), gregal (NE) i xaloc (SE)—, mentre que aquesta disminueix a la meitat quan es tracta de la tramuntana (N) o el vent de ponent (W), que únicament bufen durant 22 i 12 dies l’any respectivament. Els dies de calma total es comptabilitzen com un 3,6% del global de l’any, és a dir, uns 13 dies. Cal dir, però, que la serralada de Marina serveix de paravent i arrecera les viles de la costa de la tramuntana, responsable dels dies eixuts i de glaçada a l’hivern, i del gregal.
La vegetació
La comarca del Garraf comprèn dues zones potencials força ben definides per llur paisatge vegetal. Les costes del Garraf, orientades al S, molt assolellades i calentes, mostren un paisatge encara típicament mediterrani meridional, comparable en molts aspectes al del litoral valencià o al de Mallorca, mentre que les terres més interiors, que ja no reben directament els beneficis que comporta durant el temps fred de l’hivern el veïnatge de la mar, tenen la vegetació típica del país de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale). Els sòls de la plana pertanyen al tipus bru mediterrani, amb presència de la crosta calcària, que en alguns llocs té un gruix superior al metre. Cal precisar que la vegetació potencial de la zona ha estat molt delmada per l’explotació humana i pels nombrosos incendis que ha patit.
El paisatge de les costes i les planes del Garraf és potencialment domini de la màquia litoral de garric i margalló (Querco-Lentiscetum), on apareixen espècies com el garric (Quercus coccifera), que denota el caràcter calcari del Garraf, el margalló (Chamaerops humilis), planta característica i identificada amb les Muntanyes de Garraf, que resta protegida des del 1984, el llentiscle (Pistacia lentiscus) i l’ullastre (Oleo europaea var. sylvestris). Aquesta comunitat troba al Garraf el seu límit septentrional de difusió, però a hores d’ara sols és present en alguns punts esparsos i aïllats. Ocupa el lloc d’aquesta vegetació climàcica la comunitat calcícola formada per la brolla de romaní i el bruc d’hivern (Rosmarino-Lithospermetum), on a més de les espècies pròpies de la comunitat, el romaní (Rosmarinus officinalis) i el bruc d’hivern (Erica multiflora), hom troba un estrat força important de pi blanc (Pinus halepensis), a més d’una colla molt notable d’espècies meridionals poc resistents als freds.
Dins la vegetació de la plana mereix un esment particular el càrritx (Ampelodesmos mauritanica), gramínia majestuosa que cobreix densament el terreny amb les seves grans tofes i que, quan té les panícules ben constituïdes, pot assolir dos o tres metres d’alçària. El càrritx és un vegetal mediterrani meridional freqüent al N d’Àfrica i també a les Illes Balears, però absent a la Península Ibèrica, amb l’excepció de racons privilegiats com el Garraf. Altres espècies introduïdes que proliferen al voltant de les masies són l’atzavara (Agave americana) i la figuera de moro (Opuntia ficus-indica), ambdues originàries d’Amèrica.
El sector costaner no és únicament una unitat de plana i platges, sinó que les costes del Garraf són conegudes pel seu caràcter abrupte. Aquest tipus de relleu també presenta un tipus de comunitat diferent de la resta. A les cingleres hom troba el te de roca (Jasonia glutinosa) i altres espècies muntanyenques a les roques ombrívoles. Als penya-segats litorals, a causa de la salabror que retenen pel seu constant contacte amb les aigües marines, hom troba espècies com el fonoll marí (Crithmum maritimum).
D’altra banda, en el paisatge, molt trencat, del vessant marítim del Garraf podem trobar racons frescals, on el sol no entra gaire, i en els quals es conserven fragments d’alzinar i de la vegetació que sol acompanyar els alzinars o, fins i tot, petites colònies de plantes muntanyenques d’afinitat submediterrània, com el roure valencià (Quercus faginea), que té aquí les seves posicions més avançades cap al nord en el litoral català, el boix (Buxus sempervirens) o el corner (Amelanchier ovalis). Aquestes colònies, protegides per les roques que els fan ombra, abans arribaven fins a pocs centenars de metres de la mar.
El paisatge potencial de la part interior del Garraf és domini de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale), formació anàloga a la resta de les terres calcàries corresponents a aquest domini, bé que conserva un acusat matís meridional, indicador de calor i de sequedat. L’alzinar amb marfull, actualment molt degradat, apareix en clapes aïllades a llocs ombrívols. Als terrenys on potencialment hauria d’aparèixer l’alzinar hom troba que prolifera subespontàniament el pi blanc (Pinus halepensis), que envaeix tot el terreny on hi ha un sòl vegetal aprofitable, en detriment d’aquest alzinar primitiu, del qual avui amb prou feines si en queden vestigis.
El Parc Natural del Garraf
Les Muntanyes de Garraf són el conjunt muntanyós que s’alça entre la vall del Llobregat, la depressió del Penedès i la mar. Estructuralment el massís arriba fins a la Depressió Prelitoral, però en sentit estricte el Garraf només és el sector meridional més pròxim al litoral.
Al llarg del temps el massís de Garraf ha sofert un impacte intens per part de l’home, i cada dia l’acció humana s’ha fet més perillosa per als sistemes naturals. Al Garraf hom pot veure els testimonis d’una època pretèrita en què sorgí la necessitat de fer que les terres, primes i seques, fossin un bé per a l’home. Als vessants rocosos s’alcen rengleres de pedra seca per aguantar estretes feixes esglaonades al llarg del coster que arriben fins a la carena. Al final del segle XIX molts vessants eren poblats per vinyes, garrofers o oliverars. Els canvis conjunturals (noves formes de comunicació, instal·lació d’indústries i pèrdues dels mercats tradicionals) motivaren l’abandó d’aquestes terres poc agraïdes, i a més la fil·loxera n’accelerà el procés. La imatge dels ceps arrenglerats és el testimoni de l’esforç de l’home per imposar-se a les dures condicions del medi. La pastura fou una altra activitat arrelada que afavorí els processos d’erosió i desforestament.
Les pedreres, però, foren els primers elements que, escampats, produïren l’impacte més devastador en un temps més curt. Des de les extraccions de pedres que s’efectuaren el 1902 per tal de portar a terme les obres d’ampliació del port de Barcelona, hi ha hagut moltes explotacions, que un cop esgotades han restat abandonades. Anys després que es comencessin a extreure les primeres pedres del Garraf, Barcelona tornà a necessitar el feréstec paisatge que proporcionava el massís. La necessitat d’eliminar les escombraries va comportar que el 1974 s’instal·lés un abocador a la Vall de Joan-fondo de Tarradelles, entre els termes de Gaià i Begues, fent cas omís dels informes científics que indicaven que malgrat les aparences d’un paisatge pobre, al massís hi havia uns sistemes naturals propis i d’un valor ecològic elevat. Alhora el mateix informe desaconsellava la instal·lació de l’abocador, el qual comportaria una ràpida, intensa i irreversible contaminació química i bacteriana del món subterrani. També els incendis han estat i són un dels fenòmens més perniciosos per al Garraf. Un incendi no solament crema la coberta vegetal, sinó que facilita l’erosió del sòl tot reduint-ne la capacitat de retenció d’aigua. Els incendis han estat sempre freqüents al Garraf, i en destaca el que es produí sota el castell d’Eramprunyà al juliol del 1982. Pocs dies després caigué un gran xàfec i l’aigua s’escolà pels vessant i les fondalades, tot arrossegant cendres, troncs mig cremats i la poca terra que quedava i donava vida a les plantes. Tots aquests factors feren que es plantegés la necessitat de dotar les Muntanyes de Garraf d’un pla especial de protecció.
La primera proposta de dotar les Muntanyes de Garraf d’un règim urbanístic especial data de l’any 1932, quan en el Pla de Distribució de Zones del Territori Català, que redactà Santiago Rubió i Tudurí, apareixia aquest sector amb la qualificació de parc reservat. L’any 1981 la Diputació de Barcelona, mitjançant el seu servei de Parcs Naturals, inicià els treballs previs per a la redacció del Pla Especial que dotaria definitivament aquest àmbit geogràfic d’un règim de planejament especial. El ple de la Diputació, el 28 de febrer de 1982, aprovà inicialment aquest pla que fou aprovat pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques el 30 de juliol de 1986.
El Pla respon a uns objectius fonamentals. En primer lloc és una actitud restauradora, ja que considera les greus conseqüències d’algunes activitats que s’hi desenvoluparen i d’altres fenòmens de caràcter excepcional però nocius com han estat els incendis. En segon lloc, la proximitat del massís a sectors fortament urbanitzats justifica la voluntat de proposar un règim que faci possible el diàleg racional integrat entre el territori i les necessitats de la societat contemporània.
El Parc Natural del Garraf ocupa una extensió de 12367 ha i s’estén per terres del Baix Llobregat, l’Alt Penedès i el Garraf.
Les comunicacions
La comarca del Garraf tradicionalment tenia una difícil comunicació, i durant molts segles la via marítima constituïa el camí més fàcil per al transport.
Els camins naturals més a l’abast han estat sempre els cursos d’aigua. La riera de Ribes, amb el gran nombre de torrents i fondals que li són tributaris, o el riu de Foix foren un important sistema viari de penetració i comunicació. Així mateix, les carrerades, antics camins ramaders, eren la via que els pastors utilitzaven per al transport dels ramats; l’exemple més clar és la Carrerada Reial de la Cerdanya, que entrava a la comarca pel coll de l’Àliga i arribava vora mar per la serra de Santa Llúcia fins al lloc anomenat antigament els Cerdans. Les carrerades, contràriament als fondals, resseguien les carenes; així, la part més feréstega del massís és quasi una teranyina de carrerades, fàcils d’identificar per l’alineació de molts corrals que assenyalen els llocs de pas. Cal remarcar que tant les carrerades com els camins de riera seguien una direcció de N a S, és a dir, lligaven la muntanya amb la costa.
Durant molts segles tant Sitges com Vilanova tenien els seus camins primitius cap a Vilafranca, camins de bast en principi, i que sols es tornaren transitables per a carros quan es desvetllà el comerç al començament del segle XVII. Durant els segles XVII i XVIII els interessos comercials de vilafranquins i vilanovins convergiren i treballaren per la millora de la carretera que passava per Canyelles. Posteriorment sortí l’entroncament del branc que aniria cap a Sitges, passant per Sant Pere de Ribes. Ambdues carreteres són, amb algunes modificacions, les actuals C-15 de Vilanova i la Geltrú a Igualada, que passa per Vilafranca, i la carretera de Sitges a Sant Pere de Ribes i a Canyelles (en part, la C-15B).
De Vilanova i la Geltrú surt també la carretera a Castellet que voreja el pantà de Foix i la de Sant Pere de Ribes, que en aquesta població entronca amb una altra en direcció a Olivella i amb la de Canyelles.
La carretera de la costa té l’antecedent d’un possible camí romà secundari que devia unir Tarragona amb Barcelona per la costa. El camí de les Costes en temps de guerra servia de passatge a les forces militars. La seva vigilància i arranjament anava a càrrec de les universitats de Sitges i Vilanova i la Geltrú. No fou fins el 1880 que es construí una carretera per les costes que uní Barcelona amb Santa Creu de Calafell, la qual travessava el Llobregat a tocar de Sant Boi. Actualment la carretera de la costa és la C-31, que uneix Barcelona amb el Vendrell, on enllaça amb la N-340 i amb la C-51 cap a Valls. A l’altura de Vilanova, la C-31 hi té una variant que permet la connexió amb l’autopista C-32; batejada amb el nom d’Autopista Pau Casals i coneguda pels túnels del Garraf, fou construïda en la dècada de 1990 i uneix Barcelona amb el Vendrell, on enllaça amb la A-7 (de la Jonquera vers Tarragona i cap al País Valencià).
El ferrocarril arribà a la comarca resseguint la costa el 1881, i el 1915 s’instal·là la doble via. La línia fèrria recorre la comarca d’E a W, i hom hi troba estacions o baixadors a Garraf, Sitges, Vilanova i la Geltrú i a Cubelles. L’estació de Vilanova ha esdevingut una de les estacions catalanes amb un volum de passatgers diaris més important, a causa sobretot de l’elevat nombre de persones que cada dia van a treballar fora de la comarca i que han trobat en el tren un mitjà de transport ràpid i econòmic. El Pla Territorial Metropolità, que té com a horitzó temporal l’any 2026, preveu la construcció d’un enllaç ferroviari entre Vilanova i Vilafranca, i el desdoblament de la línia de la costa de les dues vies actuals a quatre.
La comarca disposa de diversos ports. Al terme de Sitges hi ha els ports de la Ginesta, d’Aiguadolç i de Garraf que són d’ús exclusivament turístic, i l’embarcador de Vallcarca, que és punt de sortida de la producció de ciment de la fàbrica situada en aquest indret. El port de Vilanova i la Geltrú, el més gran, combina els tres usos i desenvolupa una important activitat. El 2004 ocupava el cinquè lloc en el rànquing dels ports comercials de Catalunya segons el volum de tràfic i el sisè segons el moviment total de mercaderies.
La població
La població del Garraf ha experimentat històricament les oscil·lacions derivades de les situacions crítiques per les quals ha passat la comarca. Els fogatges medievals coneguts ja corresponen a l’època decadent de la comarca; així, el cens del 1380 assenyalava un total de 499 focs per al conjunt dels sis municipis, la qual cosa equivaldria a una població de 2 000 a 2 500 persones. Als dos segles següents hi hagué una minva considerable per causa de les pestes quasi endèmiques i les guerres i els estralls que l’assolaren. D’aquesta manera el desenvolupament econòmic i l’augment demogràfic que tingué lloc a partir del segle XII experimentà una clara interrupció.
A la darreria del segle XVI un moviment d’immigració, vingut sobretot de França, contribuí a compensar el dèficit demogràfic dels anys anteriors i les pèrdues de la guerra dels Segadors. Malgrat les oprobioses vexacions comeses a Sitges i a Vilanova i la Geltrú per les tropes allotjades —castellanes o franceses— i les grans despeses a què s’obligaren els comuns de tots els pobles de la comarca, no fou pas tan mortífera com la invasió de la pesta que l’acompanyà. Així i tot, el balanç resultà demogràficament favorable als pobles de la marina, que ja durant aquell segle començaren l’arrencada pels camins del progrés que van poder reprendre a la segona meitat del segle XVIII. A l’entrada del segle XVIII l’economia s’havia recuperat i el retrocés que significà la guerra de Successió amb els decrets de Nova Planta no foren obstacle per a continuar l’expansió econòmica, reforçada al llarg del segle, la qual cosa comportà un increment demogràfic alimentat per una forta immigració, fins al punt que en menys d’un segle la població es multiplicà gairebé per tres.
Segons el cens de Floridablanca del 1787, que registrava una població total de 12 950 h, a Vilanova i la Geltrú hi havia un 52% de persones que no arribaven als 25 anys, i a Sitges el percentatge corresponent a aquesta mateixa edat era la meitat de la població; es tracta, doncs, de poblacions moderadament joves. Els adults amb més de 40 anys eren un 20% a Vilanova i la Geltrú i un 26% a Sitges. És sabut que la jovenesa d’una població sol ser influïda per la immigració, de manera que hom pot admetre que al segle XVIII fou més important a Vilanova i la Geltrú que no pas a Sitges, i una mica més que a la capital del corregiment. Cal atribuir la desproporció entre homes i dones, en canvi, a l’emigració dels homes a ultramar. Sitges, al segle XVIII, era la població més marinera, amb un 12% de la seva població amb matrícula de mar. En aquest mateix període hi hagué una baixada de la nupcialitat causada pel desmembrament provocat per la "freqüentada via d’Amèrica" i per la proximitat de Barcelona.
El nuclis de població començaren a augmentar a partir del 1850 en donar entrada a una mà d’obra forastera atreta per la indústria cotonera. Sembla que aquesta immigració procedia de pobles de les riberes del Ter o de l’alt Llobregat, on les velles fàbriques que utilitzaven la força hidràulica pagaven jornals inferiors als de les noves fàbriques de vapor. Així, en el cens del 1860 la comarca ja havia superat la xifra dels 20 000 h. De tota manera el nivell de creixement entre el 1857 i el 1887 fou lent, ja que la taxa de creixement anual no superà el 0,29%. Hom pot afirmar que al llarg de tota l’edat moderna hi hagué un increment, interromput només per algunes circumstàncies adverses. Molts d’aquells immigrats que no arrelaren gaire, quan va sobrevenir la crisi econòmica que començà el 1881 se’n van anar cap a altres llocs més atractius. La crisi de la fil·loxera afectaria conjunturalment el Garraf. En el cens del 1897 hi hagué un descens absolut de poc més de 2 000 habitants, majoritàriament de Vilanova i la Geltrú, mentre que entre el 1900 i el 1910, quan la comarca perdé un total de 312 h, hom pot parlar de migracions internes de reordenació de la marina que permeteren la ràpida recuperació de l’economia comarcal.
El 1920 tornaren a registrar-se els mateixos nivells de població que havien estat assolits a la darreria del segle XIX, poc abans que la crisi s’estengués de manera generalitzada. D’ençà d’aquest moment, la comarca cresqué sense cap tipus de pal·liatius. Entre el 1920 i el 1930 la població augmentà amb una taxa anual del 2,43%, creixement que es veié alentit per la guerra i l’etapa posterior, que representà una certa recessió econòmica. La taxa anual entre el 1950 i el 1960 fou novament del 2,4% i s’incrementà fins al 3,22% anual en la dècada següent. Hom explica aquestes taxes de creixement anual amb relació a una expansió econòmica que afavorí una immigració intensa. El boom urbanístic, que provocà un dèficit de la mà d’obra ocupada en la construcció, fou un factor important que potencià aquesta immigració.
Entre el 1900 i el 1970 la població de la comarca es multiplicà per 2,6. La importància de la immigració afectà de ple els municipis costaners i especialment Vilanova i la Geltrú. El creixement absolut del cap comarcal el 1970 significà el 69% del creixement total de la comarca en la mateixa data, i el total de la població que hom censà a Vilanova i la Geltrú representava un 65,6% del total comarcal. A partir del creixement del quinquenni de 1970-75 s’inicià una etapa en la qual, tot i que continuava un procés positiu, l’augment fou menor (el 1975 es registraren 62 904 h). Al final dels anys noranta la població no havia parat de créixer per sobre de la mitjana catalana: mentre que el 1981 al Garraf es registraven 69 084 h, el 2005 ja n’eren 127928. La capital, Vilanova i la Geltrú, concentrava quasi la meitat de la població comarcal, tot i que el seu creixement mantenia un ritme inferior a la mitjana de la comarca. Sitges i, sobretot, Sant Pere de Ribes, experimentaren un creixement absolut destacable.
La població del Garraf presentava, al llarg de la dècada de 1990, una estructura d’edats més jove que la del conjunt català, tot i que acusava una certa tendència a l’envelliment. Els saldos migratoris eren també positius, alimentats especialment per nous habitants procedents de Barcelona i la seva província, fet que demostra la integració cada vegada més gran de la comarca a l’àrea metropolitana barcelonina. No es pot oblidar que a la població de dret cal afegir-ne una altra de caràcter estacional, tant de cap de setmana en les segones residències com de turisme de temporada, amb què la xifra de població pot arribar a superar els 100 000 h.
La densitat mitjana comarcal va passar de 390,1 h⁄km2 el 1986 a 583,95 h⁄km2 el 2001. Els quatre termes que constitueixen la façana marítima concentraven el 96,6% dels efectius totals, per la qual cosa hom pot afirmar que el Garraf és una franja costanera densament poblada amb un desert humà al sector de la muntanya. A més dels nuclis urbans, a la comarca hi ha un contingent important de població dispersa que forma part dels nuclis tradicionals més petits, o de les diverses i nombroses urbanitzacions creades en les darreres dècades del segle XX com a segones residències, però que cada vegada més han anat acollint una població estable, a mesura que s’ha reduït el temps de desplaçament cap als llocs de treball.
L’economia
L’agricultura i l’aprofitament del bosc
La història econòmica del Garraf s’inicia principalment amb activitats de tipus primari. L’agricultura és un sector marginal al Garraf per causes de tipus estructural i conjuntural: l’escassa extensió comarcal, l’abundància de terrenys de fort pendent, la migradesa dels regadius, la pobresa dels sòls, la urbanització creixent i l’escassa rendibilitat. Una de les característiques més acusades de la comarca del Garraf en les darreres dècades del segle XX ha estat la progressiva disminució de les terres de conreu, com a resultat primer de l’extensió de les zones urbanes o industrials i després de l’abandonament de conreus poc productius.
La manca de grans extensions conreables i la pobresa dels sòls (aquests tenen molta calç, fet que facilita la formació de crosta o cervell de gat), determinen el baix rendiment de les explotacions.
Vers la segona meitat de la dècada de 1990, només un quart de la comarca, aproximadament, era ocupada per terres de conreu, dedicades principalment al secà, tot i que també hi ha regadiu. Els municipis que oferien un nombre major de terres conreades eren Vilanova i la Geltrú i Sant Pere de Ribes.
Entre els conreus llenyosos es pot esmentar la producció de fruiters (presseguers, pereres, pomeres, ametllers, etc.), però la vinya és el conreu més significatiu arreu. Aquest conreu s’expandí de manera creixent al llarg del segle XIX. Tot i que les terres del Garraf no eren gens aptes per a la vinya, l’excedent de vi era fàcilment negociable i alhora el mercat exterior l’absorbia ràpidament, fets, tots dos, força atractius des del punt de vista econòmic. Aquestes vinyes s’estengueren pel Garraf durant pocs anys, ja que la fil·loxera envaí la comarca. L’alternativa fou la introducció de peus americans que substituïren els ceps primitius, bé que foren plantats de manera selectiva, tan sols als indrets més adients. El Garraf pertany al territori de la denominació d’origen Penedès. S’elaboren productes de reconeguda fama, com ara la malvasia de Sitges o els caves.
Els principals conreus herbacis són els cereals per a gra, sobretot l’ordi. Els segueixen, a distància, les hortalisses (cols, síndries, tomàquets, carxofes, etc.). L’hortofructicultura intensiva, tot i que ocupa una petita part de la superfície total conreada, té un valor econòmic comparable, o tal vegada superior, al que s’obté amb la vinya. Aquestes produccions es localitzen sobretot a la meitat occidental de la comarca, i una bona part és regada amb l’aigua que s’obté del pantà de Foix.
La superfície forestal ocupava, en la segona meitat dels anys noranta, poc més d’un terç del territori comarcal, i era important als termes d’Olivella, Sitges i Sant Pere de Ribes. Els recursos vegetals espontanis són més aviat pobres. A la zona muntanyenca predominen coscollars, llentiscles, margalló i ericàcies, que en altre temps havien tingut aprofitament per a fogots o fabricació de senalles, cabassos i altres objectes de palma, i que avui no tenen cap utilitat econòmica, mentre que tenen un particular interès les plantes medicinals, en la seva majoria de la família de les labiades, com el romaní, la farigola, l’espígol, la sajolida, l’orenga, el poliol i, també, alguna de composta, com el te de roca.
Als termes muntanyosos (Canyelles, Olivella i Sant Pere de Ribes) antigament hi hagué una permanent explotació de la fusta (pi blanc) i llenyes (pinassa i garrigues). El terme d’Olivella és el que ha mostrat una explotació més o menys racionalitzada d’aquest tipus d’aprofitament.
La ramaderia i la pesca
La ramaderia, en general, constituí un recurs complementari molt interessant per a l’economia dels habitants de la contrada, i les mateixes muntanyes que no permetien la introducció de grans explotacions foren la base d’una intensa activitat ramadera. Tot i així, la ramaderia ha estat un sector que ha sofert alts i baixos a causa directament de les puges de farratge i pinsos, i mai no ha ocupat un lloc destacat en el conjunt del volum ramader del país. Temps enrere el bestiar cabrum, capaç d’aprofitar la vegetació autòctona del país, donà a la població l’aportació proteica necessària. La carn i la llet, productes bàsics per a l’alimentació, foren objecte d’un incipient comerç canalitzat vers Barcelona del qual actualment sols resta el record. També hi havia ramats de bens que freqüentaven les Muntanyes de Garraf, encara que no eren tan abundants. Avui al massís encara resten cases de pagès, corrals i carrerades que, resseguint les carenes, són un clar exponent de la transhumància dels ramats entre les terres pirinenques i el litoral.
Cap al final del segle XX ocupava un lloc destacat la cria d’aviram, seguida de lluny (en quant a nombre de caps) pel bestiar oví i cabrum, el boví, el porcí i la cria de conills. La producció ramadera es concentrava en bona part al terme de Vilanova i la Geltrú.
Les arts de la pesca eren practicades des de temps immemorial a les platges de Sitges i de Vilanova i la Geltrú. El 1357 el bisbe de Barcelona Miquel de Ricomà volia impedir que els pescadors de la platja de Vilanova sortissin a pescar en dies de guardar; no s’aconseguí res, i al final s’imposà un pagament de tres sous per cada barca que es fes a la mar en diumenges i dies sants, amb l’amenaça de la pena d’excomunió. Els peixos que es pescaven eren, naturalment, molts i variats. Papiol (1790) i Garí (1860) esmenten el lluç i la sardina com les pesques més importants, però el primer també fa esment de les anxoves (seitons), bogues, cues-roges, sorells, congres, morenes, pagells, sargs, corballs, mòlleres, serrans, senyores, llagostes i sípies. Pel que fa a la sardina, se n’enviaven cascos de salades (arengades) a països estrangers. Al segle XII es pescava i se salava tonyina a la platja de Vilanova. Consta que el 1622 Amador Abrell, de Tarragona, fou qui plantà una almadrava que el 1790 ja no existia, però sí que encara hi havia restes dels llocs on era fixada i on salaven les tonyines. Papiol suposa que les tonyines es devien desviar i les poques que en el seu temps es pescaven es consumien fresques. Segons Roig i Raventós, a la darreria del segle XVII l’abundància de peix era tan gran que es venia a preus irrisoris.
Les primeres estadístiques conegudes són de l’any 1845, publicades per Pascual Madoz. Al districte marítim de Vilanova, aquell any, es van agafar 97 497 kg de peix, al qual s’atribuí un valor de 32 348 ptes. (0,33 ptes.⁄kg). A partir d’aleshores les captures van augmentar progressivament.
La pesca, a la darreria del segle XX, era concentrada pràcticament de manera exclusiva entorn del port de Vilanova i la Geltrú, on hi ha la llotja i que ha esdevingut un dels principals ports pesquers de Catalunya. A Sitges l’activitat pesquera és més residual i destinada a la venda a les botigues locals. El volum de les captures als anys vuitanta i noranta oscil·là entre les 4 500 i les 6 000 t anuals. Els darrers anys de la dècada dels noranta s’observava una davallada de les captures que es reflectia també en un descens en el seu valor.
La mineria
L’aprofitament dels recursos naturals al Garraf és força pobre. Tot i així hi ha una excepcional explotació del subsòl provocada per la seva pròpia naturalesa. A la comarca són nombroses les pedreres que fan minvar els rocams sobretot a la zona litoral i al límit septentrional. Bàsicament tenen com a finalitat l’extracció de pedra calcària destinada a la construcció i l’obra civil. Els sediments silícics de sauló s’exploten a Sant Pere de Ribes per a la fabricació de ciments i terres de foneria. Les argiles quaternàries de la comarca són, en general, poc apreciades per a la rajoleria, ja que no tenen la plasticitat adequada pel fet d’estar excessivament carregades de calcari.
L’obtenció de calç té com a primera matèria les calcàries compactes del cretaci. Ja a l’època romana es coneixia la tècnica de fabricació, i fins l’any 1958, que fou instal·lada l’empresa Aries que començà a produir calç viva i calç apagada, hi havia hagut una activitat secular de caràcter familiar, una mostra de la qual són els petits forns.
La fabricació de ciment al Garraf s’introduí el 1903, quasi vint anys després que es comencés a fabricar ciment per primera vegada a Catalunya. La fàbrica de Vallcarca (Sitges) es modernitzà el 1913 per tal d’assolir la fabricació de ciment artificial, dit també pòrtland.
La sal marina s’ha extret a la població de Cubelles per a la indústria química. Hom sap que, antigament, s’obtenia en diversos llocs de la costa (platja de les Coves de Sitges, etc.).
La indústria
La indústria del Garraf té una llarga tradició. Les pedreres que s’establiren al final del segle XIX i el començament del XX són les que iniciaren el procés industrialitzador modern, i alhora eren continuadores del procés que es produí durant els segles anteriors, com ara la fabricació de teixits que funcionava ja al segle XVIII. Les circumstàncies favorables a l’expansió industrial es derivaren de la proximitat de Barcelona, el pas del ferrocarril al final del segle XIX, la presència de l’important port de Vilanova i la Geltrú, i la disponibilitat de mà d’obra qualificada o de sòl industrial, entre d’altres.
La branca amb una major implantació, tot i la diversificació industrial que hom troba a la comarca, és la del metall. Entre les empreses més importants en aquest sector hi ha Mahle i Prysmian, abans Pirelli. Les indústries del metall, localitzades sobretot a Vilanova i la Geltrú, estan vinculades a la producció de peces per a la indústria del motor, factories de muntatge situades fora de la comarca. Aquest caràcter de lligam ha fet que, durant els anys de recessió econòmica, el metall patís els efectes de la variabilitat del mercat de vehicles del motor.
El sector químic, de cautxú i plàstics té també una forta implantació a la comarca. Les empreses més importants es concentren entorn de la capital comarcal.
La indústria del sector tèxtil i de la confecció sofrí una dràstica reducció de personal i inversions al començament de la dècada de 1970 com a conseqüència de la implantació de noves tecnologies. Es localitza preferentment a Sitges, a Sant Pere de Ribes i a Vilanova.
El ram de la construcció comprèn les indústries de producció de materials i les encarregades pròpiament d’executar les obres civils. Les primeres són representades per les fàbriques de ciment de Vallcarca (Sitges) i Vilanova i la Geltrú, les de prefabricats, formigons i altres materials i les extractives, i també per les pedreres. D’altra banda, les empreses constructores són nombroses i foren excepcionalment actives a partir del boom urbanístic que experimentà la comarca entre el 1965 i el 1975, decenni en què tots els perímetres urbans dels pobles costaners s’eixamplaren, i començaren alhora a proliferar les urbanitzacions. Tot i la crisi econòmica del 1975, el sector de la construcció absorbí una quantitat important de mà d’obra.
Pel que fa a la resta de les indústries, cal esmentar la de la fusta i els mobles, la de les arts gràfiques i el paper i també el sector de l’energia, amb la central tèrmica de Cubelles. D’altra banda, l’activitat és força polaritzada, ja que entre Vilanova i la Geltrú i la zona industrial immediata de Sant Pere de Ribes apleguen una part important de la població industrial. Cal destacar, però, que alguns municipis han pres iniciatives per dotar-se de sòl industrial, com és el cas de Cubelles.
El comerç, els serveis i el turisme
El Garraf ha esdevingut una comarca fonamentalment terciària, tot i que el sector secundari hi manté un pes relatiu important.
L’estructura comercial de la comarca del Garraf sorgí a l’entorn dels mercats tradicionals de Sitges (1346) i Vilanova i la Geltrú (1358). Actualment Sitges i Vilanova i la Geltrú tenen mercats que funcionen sobretot per a l’abastament de les seves poblacions, i sobretot el de Vilanova freqüentats per una munió de venedors ambulants; totes dues viles destaquen en en el marc de la comarca com dos àmbits comercials dels quals s’entreveu una certa competitivitat. El dia de mercat a Vilanova i la Geltrú és el dissabte, tot i que en un principi havia estat dimecres. A la vila de Sitges se celebra mercat setmanal un dijous si, l’altre no. D’altra banda, el comerç al detall ha vist augmentar la seva competència amb la instal·lació de les grans superfícies comercials. En la dècada de 1990 s’han promogut, a més, diverses fires, com les dedicades al vehicle d’ocasió, la Fira de Novembre, multisectorial, i l’anomenada Galàctica, dedicada als invents i noves patents, totes a Vilanova i la Geltrú.
Els serveis són en general ben desenvolupats, i han tingut un creixement paral·lel a l’augment de població i a la progressiva transformació de segones residències en habitatges fixos. Els serveis municipals (recollida i tractament de residus, servei d’iniciatives econòmiques, sanejament, etc.) són gestionats en gran part per la Mancomunitat Intermunicipal del Penedès i Garraf. Cal mencionar també el Consell Comarcal del Garraf, amb seu a Vilanova. D’altra banda, a més dels centres mèdics privats, l’equipament hospitalari es reparteix entre Sant Pere de Ribes, on hi ha el centre més gran, l’Hospital Residència Sant Camil, i Vilanova i la Geltrú, amb la Fundació de l’Hospital Comarcal Sant Antoni Abat.
Quant a l’ensenyament, la capital comarcal presenta una gran concentració d’infraestructures. L’ensenyament és cobert fins al batxillerat i la formació professional a Vilanova, Sitges i Sant Pere de Ribes i només a Olivella fins la primària. La capital disposa a més de l’Escola Universitària Politècnica de Vilanova i la Geltrú (EUPVG), que depèn de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i imparteix diversos estudis d’Enginyeria Tècnica (Industrial, de Telecomunicacions i d’Informàtica de Gestió). Vinculada a la recerca i la innovació, s’hi ha construït un centre tecnològic. Vilanova és també la seu del Campus Universitari de la Mediterrània, dedicat a temes marítims i que actualment és fruit de la col·laboració entre l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, l’Institut Europeu de la Mediterrània d’Estudis i Cooperació i la Universitat Politècnica de Catalunya. A Sant Pere de Ribes hi ha a més un subcentre de la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED), que depèn del centre de Terrassa. Destaca també una oferta interessant d’ensenyament artístic, ocupacional i especial.
Les instal·lacions esportives són variades, però en conjunt són força més importants en els municipis de costa que en els interiors. Cal destacar els ports esportius de la Ginesta, d’Aiguadolç i la dàrsena esportiva del port de Garraf, que pertanyen al terme de Sitges, i la dàrsena esportiva del port de Vilanova i la Geltrú. També cal esmentar les instal·lacions del Club de Golf Terramar, a Sitges i el Pitch & Putt al Portal del Roc a Vilanova i la Geltrú.
El clima, la mar i les platges (que han obtingut en diverses ocasions el distintiu de màxima qualitat) i l’existència d’una infraestructura bàsica, han estat atractius suficients per a atreure a la comarca visitants de les procedències més diverses. El turisme té una llarga tradició al Garraf, ja que des dels primers anys del segle XX Sitges fou pionera i inicià el procés d’atracció de visitants. El turisme i les activitats que hi estan relacionades han esdevingut crucials en l’economia comarcal, i han deixat cada cop més de ser estacionals gràcies a l’impuls d’una interessant oferta cultural (museus, festes, etc.), de natura i gastronòmica (la Ruta del Xató inclou a la comarca les poblacions de Sitges, Vilanova, Cubelles i Sant Pere de Ribes). La gran oferta hotelera es complementa amb diversos càmpings situats bàsicament a la costa. En l’estructura turística cal no oblidar les sales de festa, bars, cafeteries i restaurants (que en alguns casos són antigues masies arranjades i habilitades).
El principal nucli turístic del Garraf és Sitges, que concentra una bona part de les places hoteleres. S’hi potencia un turisme de qualitat, al qual s’uneix el conjunt de visitants aportats pels congressos i convencions que s’hi organitzen. Segueix en importància Vilanova i la Geltrú, que acull un turisme de caràcter més familiar.
La cultura i el folklore
Les activitats culturals
El nombre d’institucions relacionades amb la cultura, tenint en compte el clima d’inquietud cultural que ha viscut tradicionalment la comarca, és força remarcable, i bona part d’elles van ser promogudes al llarg del segle XIX (societats recreatives, ateneus i casinos) i durant les primeres dècades del segle XX. Hom destaca principalment l’aflorament d’aquest tipus d’entitats als nuclis de Vilanova i la Geltrú i Sitges, on l’impacte del modernisme potencià la vida social de la seva gent. Es poden mencionar, entre d’altres, el Foment Vilanoví, el Círcol Catòlic, també vilanoví, i la Societat Recreativa el Retiro o el Casino Prado Suburense, tots dos a Sitges. Tot i així, les societats i les associacions culturals, folklòriques, d’esbarjo, cíviques i esportives són presents en menor o major quantitat a tots els pobles i viles del Garraf. La premsa escrita disposa dels setmanaris "Diari de Vilanova", fundat el 1850, i "L’Eco de Sitges", creat el 1886, a més de les diverses publicacions que realitzen algunes entitats culturals. Entre la resta de mitjans de comunicació es poden esmentar les emissores de ràdio presents bàsicament als municipis més grans i els canals de televisió de Sitges i Vilanova i la Geltrú.
L’equipament cultural té una oferta museística molt interessant. A Vilanova i la Geltrú destaca la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (1884), que té una secció al castell de la Geltrú, el Museu Romàntic Can Papiol (1961), situat a l’antiga residència de la família Papiol-Català, el Museu del Mar, el Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués, el Museu del Ferrocarril, el Museu Centre Aeri i l’espai de la Torre Blava-Ribes Roges-Guinovart. A Sitges destaca el Museu Romàntic de Can Llopis, el Museu del Cau Ferrat i el Museu Maricel, i a Cubelles la col·lecció d’història natural de Can Travé i el museu Charlie Rivel Hall.
Entre les biblioteques més importants de la comarca cal destacar la biblioteca de la Fundació Víctor Balaguer, la Biblioteca Joan Oliva i la biblioteca tècnica de l’Escola Universitària a Vilanova i la Geltrú, i la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol i la Biblioteca Popular Josep Roig i Raventós a Sitges. D’altra banda, destaca l’Arxiu Històric Comarcal de Vilanova i la Geltrú, vila que disposa a més de l’arxiu particular de Víctor Balaguer i els arxius parroquials de Sant Antoni de Vilanova i de Santa Maria de la Geltrú; és remarcable també l’Arxiu Municipal Històric de Sitges.
Vilanova i la Geltrú d’una banda, amb el seu caràcter de centre comarcal, i Sitges, de l’altra, com a vila turística coneguda arreu del món, han potenciat tota mena de manifestacions culturals i artístiques. En la primera població destaca la fira internacional del circ denominada Trapezi, al maig, i el Festival Internacional de Música Popular Tradicional (FIMPT), al juliol. A Sitges té un especial ressò el Festival Internacional de Cinema de Catalunya.
El folklore
El folklore del Garraf és ric i hom troba bastoners, castellers, grups de dansa, diables, animals diversos, grallers, etc., els quals s’apleguen en ocasió de les nombroses festes que se celebren arreu de la comarca durant l’any, algunes de les quals tenen llarga tradició i han assolit justa fama.
El Nadal es caracteritza a la comarca per la celebració a Vilanova i la Geltrú de la tradicional Fira de Nadal, la representació dels Pastorets, l’Exposició de Pessebres Artístics a Sant Pere de Ribes i la cavalcada de Reis en diverses poblacions. Pel gener és tradicional celebrar a Vilanova la festa dels Tres Tombs, per Sant Antoni Abat. Són molt conegudes les festes del Carnestoltes de Sitges i Vilanova i la Geltrú. Pels volts del Carnaval de Sitges s’organitza el reconegut Ral·li Internacional Barcelona-Sitges, de cotxes antics. També en aquesta vila és molt celebrat el Corpus, durant el qual es guarneix de catifes florals el terra dels carrers. A l’estiu se celebren la major part de les festes majors, entre les quals cal esmentar pels seus elements tradicionals la de Sant Pere de Ribes, al juny (al gener també celebra una popular festa major d’hivern dedicada a sant Pau), la de Sitges per Sant Bartomeu, a l’agost (la festa petita és per Sant Tecla, al setembre), i la de Vilanova, també a l’agost, dedicada a la Mare de Deú de les Neus. Hom destaca a més festivitats relacionades amb el calendari agrícola com ara la verema a Sitges, a Sant Pere de Ribes i a Cubelles, i d’altres de tradicionals com els aplecs (per exemple el de la Trinitat, al terme de Sitges), les jornades castelleres o les caramelles.
Pel que fa als balls sobresurten el ball de bastons, el qual sembla que ja es ballava al segle XIV a les processons religioses, el ball de cintes o de gitanes, el de cercolets, el de pastorets, que és practicat per nens entre 10 i 14 anys i representa un cant a la fertilització de la terra, i el ball de diables. La música popular caracteritzada pels grallers, que amb instruments de vent i acompanyats de percussió interpreten peces de llarga tradició, amenitzen altres manifestacions populars com ara les cercaviles i els castellers.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
La comarca del Garraf formà part històricament del gran Penedès, bé que en els temps més reculats el massís estricte de Garraf, per les seves característiques, que feien difícil o poc atractiu l’assentament humà, formava com una mena de terra de ningú entre el maresme del Penedès i les terres del Baix Llobregat.
El Garraf fou habitat des de l’època prehistòrica, com ho demostren les restes trobades a la pràctica totalitat del territori. La presència de l’home primitiu a la comarca es remunta al paleolític. Els recursos naturals de la mar devien ser, per als antics pobladors, tal vegada més temptadors i assequibles que els que podia proporcionar la muntanya, com ho demostra l’existència d’un major nombre d’afloraments arqueològics a les terres litorals. Hom ha trobat vestigis significatius d’aquest període a la cova del Gegant i a la cova de Sant Llorenç, ambdues al terme de Sitges, a la necròpoli de la Masia Nova, entre les terres de Vilanova i la Geltrú i Sant Pere de Ribes, i d’altres troballes més significatives a les muntanyes de Cubelles. A les terres més orientals en algun cas es van trobar objectes de coure o de bronze, qui sap si d’època immediatament posterior, un taller de sílex a la serra de la Creueta, al terme de Sant Pere de Ribes, i altres vestigis de l’edat del bronze a la cova de Can Suriol en terres d’Olivella, i sobretot, el jaciment de la Cova Verda de Sitges. El pas del bronze al ferro portà una lenta transició del domini d’un metall cap a un altre. Els materials trobats a la Bòbila Roca, dins les terres de Sant Pere de Ribes, semblen pertànyer a la primera edat del ferro; alhora es descobrí ceràmica tinguda per hallstàttica a la Mota de Sant Pere, a Cubelles, al Castell Vell, a la cova de Can Suriol i a la cova dels Pelagons, a Olivella, i a Cau del Duc i la Cova Verda.
Del pas de grecs i fenicis han quedat poques restes a la comarca, i d’aquestes algunes vora mar o dins l’aigua. Aquest fet permet afirmar que la presència de pobles colonitzadors a la comarca, tret de la seva activitat comercial, no fou gaire important. D’altra banda, la presència ibèrica al Garraf es pot considerar ja bastant densa i es manifesta per l’aparició d’una ceràmica feta a torn, llisa o pintada, ceràmica d’importació de l’anomenada campaniana o precampaniana. Hom creu que la civilització ibèrica no fou altra cosa que la influència de la cultura dels colonitzadors sobre una població indígena que provenia directament dels homes del neolític i dels camps d’urnes. Segons algunes fonts clàssiques, els pobles ibèrics del litoral eren els cossetans, nom que sembla derivar d’una ciutat dita Cosse o Cesse, no identificada, però documentada per abundants peces numismàtiques i per l’historiador Polibi, que diu que fou presa pels romans l’any 218 aC. Un altre poble costaner eren els laietans, relacionats amb les monedes amb la inscripció de Laiesken. La historiografia parla de les possessions de tots dos pobles: Claudi Ptolemeu atribuí als cossetans els pobles de Tàrraco i Súbur, i als laietans, els de Bàrcino i Bètulo, entre altres. Plini en canvi, de la regió de Cossetània esmenta el riu Subi i la colònia Tàrraco, i diu que pertanyien als ilergets Súbur i el riu Rubricatum, a partir del qual apareixien les possesions dels lacetans i dels indigets. L’arqueologia, d’altra banda, ha aportat nombrosos testimonis del poblament comarcal, força dens i repartit durant l’època ibèrica, principalment proper a la costa, i en menor grau, s’han trobat algunes restes a les terres interiors de Canyelles i d’Olivella.
Durant l’època romana s’organitzà el territori, s’explotaren els recursos i augmentà la població, sobretot a les terres costaneres, per on presumiblement passava la via que comunicava les terres de Coma-ruga amb les del pla de Barcelona a través de Cubelles, la Geltrú i Sitges. Els testimonis de la civilització romana, generalment, són sobreposats als dels establiments ibèrics més antics. Aquest fet permet parlar d’un fenomen de desculturització dels poblats primitius per la influència dominant d’una cultura sobrevinguda. La romanitat dels jaciments es comprova per la substitució de la moneda ibèrica per la dels emperadors romans i per l’aparició de la ceràmica coneguda amb el nom de terra sigil·lada. S’han trobat gairebé arreu de la comarca aquests tipus d’elements, però on fins ara han sortit peces més abundants és al lloc d’Adarró, a la platja de Vilanova i la Geltrú.
L’arqueologia de la comarca no ha proporcionat cap dada indicativa de l’època en què fou introduïda la religió cristiana. Hom suposa, gratuïtament, que les contrades prop de Tarragona i de Barcelona foren cristianitzades ben aviat, potser entre els segles II o III. Tot i així, una sèrie de testimonis documentals com ara el breu del papa Anastasi IV de l’any 1154 o el document de l’any 1632 relatiu a un plet de jurisdicció de l’indret del Palmerar entre Vilanova i la Geltrú i Cubelles, abonen la creença d’una antiguitat del culte catòlic des d’un temps molt reculat i la quasi certesa que la comarca era cristianitzada abans de la invasió dels sarraïns.
L’edat mitjana
Les invasions dels bàrbars dels segles III al V i en especial la invasió musulmana afeblirien i gairebé anorrearien tota l’antiga estructura de l’època romana i del domini visigòtic. La conquesta musulmana es produí entre el 714 i el 719. La vinguda dels musulmans fou fins a cert punt incruenta i causà pocs danys. Sembla que el camp no podia oposar cap mena de resistència a l’invasor, però a conseqüència de les incessants lluites que se’n seguiren, s’accentuà la despoblació i l’abandonament de la comarca.
Gairebé cent anys després d’aquestes invasions sarraïnes, l’any 801, entraren els exèrcits de Carlemany. Després d’un període a l’alta edat mitjana de domini sarraí i d’incursions d’uns i altres en convertir-se el Garraf en terra fronterera, s’entrà en un període d’estabilitat, interrompuda únicament per les lluites internes dels senyors feudals que dominaven el territori, repartit entre el comte i el bisbe de Barcelona. La dependència de Barcelona es manifestà fins i tot després de la creació de la vegueria de Vilafranca, a la qual fou adscrit el Garraf, tot i que aquesta integració sembla que tingué una vigència més aviat territorial que no pas jurisdiccional. La figura del veguer del rei apareix a la segona meitat del segle XII, però és del 1304 la primera divisió del territori del Principat en vegueries que hagi arribat al nostre coneixement.
Quan la comarca del Garraf entra, documentalment, al domini de la casa de Barcelona, ja han passat els confusos temps carolingis. Els documents més importants que coneixem ja són de la segona meitat del segle X. En els extractes documentals que fan referència a aquesta època, i en les delimitacions que s’hi donen trobem una toponímia en gran part identificable amb l’actual, tot i alguna diferència. En tot cas, els nuclis de poblament eren ben definits abans del primer mil·lenni i les seves característiques deixarien empremtes fondes i duradores.
Sembla que, de bell antuvi, tot el territori de la comarca del Garraf era comprès dins dos grans termes feudals: Olèrdola i Castellet, ambdós de la jurisdicció dels comtes de Barcelona. Abans de l’any 1000, però, el territori es defineix altrament. L’estructuració feudal de la comarca actual del Garraf era, doncs, ben senzilla, ja que no hi havia altres jurisdiccions superiors que les del comte i del bisbe de Barcelona, però tant l’un com l’altre aviat tingueren diversos castells en mans de castlans i sotscastlans, que adquiriren una singular prepotència i s’atribuïren una gran part de la sobirania dels territoris que ocupaven. Tret del castell de Canyelles, del qual no es té esment fins l’any 1478, els altres termes que configuren la comarca tenien al segle XII, com a mínim, una entitat castellera.
L’edat moderna
Igual que en els conflictes de segles passats, en plantejar-se la guerra de Successió, els pobles que avui configuren la comarca del Garraf es manifestaren amb una estranya unanimitat partidaris de la posició adoptada per les autoritats de Barcelona a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria. El desenllaç desfavorable i, per torna, les represàlies que seguiren a una incursió dels miquelets durant el setge de Barcelona l’any 1714 foren traves considerables posades al progrés iniciat al període anterior. A més, els famosos decrets de Nova Planta, que posaren fi a les vegueries i establiren els corregiments, foren, per a la marina del Penedès, una veritable calamitat. Si ens oblidem d’aquesta capciosa separació hom pot observar que, superades les tràgiques conseqüències d’aquella funesta contesa, el progrés es fa evident, sobretot a les viles costaneres. Durant l’edat moderna l’economia comarcal tenia com a base l’agricultura i el comerç marítim, amb una classe formada pels artesans —preludi de la futura industrialització— i professions liberals, al servei de l’agricultura i el comerç llançat a l’aventura de l’exportació a l’ultramar, com també una nombrosa població marinera.
Els segles XIX i XX
Si bé la Guerra Gran contra la República Francesa fou un moviment emocional, hàbilment manipulat pels adversaris dels principis revolucionaris, i que afectà ben poc el desenvolupament comarcal, no esdevingué el mateix anys més tard, l’any 1808, quan es produí l’alçament contra els francesos i se’n seguí una llarga guerra de sis anys de durada. A la comarca del Garraf es van sovintejar les anades i vingudes de les forces en presència, i no mancaren topades entre elles o entre les forces i els sometents populars, tot i que no es registra cap gran fet d’armes ni cap acció important de represàlia.
La creació el 1860 del partit judicial de Vilanova i la Geltrú i, per tant, la retallada de poder del partit de Vilafranca coincidí amb l’època de més gran activitat en l’agricultura, el comerç i la indústria, mai no coneguda a la comarca, sobretot evident a les terres del litoral i en el conjunt del creixement demogràfic. La crisi de la fil·loxera, però, significà un entrebanc considerable per a l’economia comarcal i una davallada de la població, per bé que la recuperació fou més ràpida que en altres comarques agràries properes. A partir de la segona meitat del segle XX, i superades les conseqüències negatives dels avatars bèl·lics, el Garraf entrà en una etapa d’expansió econòmica.
Al llarg de tota l’època del règim franquista la comarca es caracteritzà, d’una banda, per l’atracció d’una bona part de la immigració que vingué a Catalunya entre les dècades del 1950 i el 1970, i, de l’altra, a causa de la seva situació geogràfica, la comarca aparegué com un centre d’atracció per al turisme. Avui la comarca té un caràcter cosmopolita, present sobretot a les viles costaneres, on el contacte amb gent forana ha estat tradicional, i és també un centre d’activitats culturals reconegudes arreu.