Situació i presentació
El Tarragonès constitueix una de les tres comarques administratives en què es troba dividida la comarca natural del Camp de Tarragona. La capital és Tarragona. Amb una extensió de 318,86 km2, és la més petita d’aquestes tres comarques. Situada al NE de la plana, té la forma aproximada d’un rectangle. Al N limita amb l’Alt Camp, a l’E-NE amb el Baix Penedès, al SE amb el Baix Camp i al S-SW amb la mar Mediterrània. La costa s’estén del N del promontori de Roda de Berà fins a la platja de Ponent (Salou).
El Tarragonès és el sector del Camp més pròxim a la ciutat de Tarragona i no integra cap unitat física ni històrica, i tampoc no sembla constituir una unitat humana i econòmica gaire evident. Presenta una certa artificiositat a causa de la necessitat que tingueren els membres de la Ponència de la Divisió Territorial de Catalunya de dotar Tarragona d’una àrea d’influència superior a la dels set municipis (Altafulla, el Catllar, Constantí, els Pallaresos, Perafort, la Secuita i Tamarit de Mar) que a la dècada de 1930 acudien a Tarragona a fer mercat. No ha de sobtar, doncs, que els seus límits amb les comarques veïnes de l’Alt Camp i el Baix Camp difícilment puguin ser determinats per accidents geogràfics, ja que la realitat del Tarragonès s’insereix en un marc territorial més ampli: el Camp de Tarragona. Només és clar el límit per la part NE, on les muntanyes de Bonastre separen el Tarragonès del Baix Penedès.
Tot i la petita extensió, la comarca es pot dividir en dues parts força diferenciades: d’una banda el sector de Tarragona i la seva àrea immediata (la vall del Francolí i la zona de Vila-seca i Salou), que és una part de la conurbació Tarragona-Reus, i de l’altra, a la banda NE el sector del Baix Gaià, que forma una rodalia centrada per la vila de Torredembarra.
Les divisions administratives
El Tarragonès fou establert per la Generalitat de Catalunya l’any 1936, i el formaven 24 municipis. Amb la nova divisió comarcal del 1987 la comarca quedà integrada per 22 municipis ja que Tamarit de Mar i la Canonja foren agregats a Tarragona el 1952 i el 1964 respectivament. El 1990 es modificà la divisió comarcal i el Tarragonès quedà format per 21 municipis. D’una banda, els municipis de Bonastre i els Garidells, que fins aleshores eren adscrits al Tarragonès, passaren a formar part del Baix Penedès el primer i de l’Alt Camp el segon. De l’altra, l’any 1989, el nucli de Salou se segregà del terme de Vila-seca i Salou, i es creà un nou municipi.
La comarca forma part de la província de Tarragona. Inclou la totalitat del partit judicial de Tarragona, un municipi del partit de Valls (Vilallonga del Camp) i una part del partit judicial del Vendrell, que coincideix amb la rodalia de Torredembarra (Altafulla, Creixell, la Nou de Gaià, la Pobla de Montornès, la Riera de Gaià, Salomó, Torredembarra i Vespella).
El marc físic
El relleu
La característica fonamental del relleu del Tarragonès és la irregularitat topogràfica, producte de les diferents èpoques de formació i dels ambients en els quals es dipositaren els materials sedimentaris que formen el territori. La part més extensa pertany a la plana del Camp de Tarragona, i correspon a l’extrem meridional de la Depressió Pre-litoral Catalana. Un segon sector és el de les muntanyes del NE, ben diferenciat de la resta de la comarca. L’altura mitjana és reduïda, atesa l’escassa distància des de qualsevol punt a la costa: el 53% del territori es troba a una altitud inferior als 100 m i només el 7% ultrapassa els 300 m. El punt més alt de la comarca té 376 m i és prop de la Tossa Grossa de Montferri (386 m). Els dos sectors tenen una estructura geològica i geomorfològica diferent, que es manifesta en la diversitat del paisatge que constitueix el territori comarcal.
La plana té l’origen en els moviments de distensió que es produïren a començament del Miocè, en la perifèria dels relleus sorgits en el moviment alpí i que originaren la Depressió Prelitoral Catalana. Es divideix en dos sectors separats pel curs del Francolí: l’occidental, de topografia uniforme, i l’oriental, en el qual el terreny és més irregular i més alt. El límit entre els dos sectors és un graó d’algunes desenes de metres, retallat sobre el curs fluvial i al peu del qual se situen les terrasses baixes formades pel riu.
Les transgressions i regressions marines i les aportacions originades per l’acció erosiva dels rius originaren a la plana una litologia en la qual, a grans trets, es poden diferenciar tres períodes geològics: el Miocè continental, el Miocè marí i el Quaternari. El primer, situat al NW de la comarca, és el més interior i és format per pedra sorrenca, conglomerats i materials de diverses mides, originats per les aportacions dels corrents hídrics procedents del N. La fàcies marina ocupa els terrenys de l’interfluvi entre el Francolí i el Gaià, a la part meridional de la plana. Aquests terrenys són constituïts per conglomerats, calcàries recifals, calcarenites i altres materials amb abundància de fauna marina, dipositats en el fons de la mar en el darrer període del Miocè. Els fenòmens erosius que tingueren lloc durant el període quaternari originaren els dipòsits de llims, argiles, graves, etc., que ocupen gairebé continuadament el marge dret del Francolí, i d’una manera discontínua les fondalades, els comellars, les planes litorals, etc.
El massís de Bonastre és un apèndix del Bloc del Gaià que segueix la direccció NE-SW, a partir del Montmell, fins a la riba esquerra del Gaià als encontorns de Salomó. A partir d’aquest punt s’enfonsa en la plana terciària per l’W i el S i aflora en alguns punts aïllats com a les rodalies de Ferran, al tossal de Tarragona i al cap de Salou. Al Tarragonès, com s’ha dit, aquest massís té una extensió més aviat escassa; la part més important és al Baix Penedès on presenta una topografia irregular, en la qual alternen les elevacions del terreny de pendents moderats amb les depressions més o menys àmplies, aprofitades per als conreus.
Aquest conjunt de muntanyes constitueix una unitat amb personalitat pròpia. En el seu origen, durant els moviments alpins, intervingué l’acció de la falla de l’Espluga de Francolí-punta de la Móra, que provocà una sèrie de desplaçaments horitzontals en direcció SE. És fortament tectonitzat i recorregut per falles internes de direccions diverses que el separen de les depressions de la perifèria. Pel S, la possible falla que el limitava és recoberta pels sediments terciaris i quaternaris del passadís costaner de Roda de Berà.
Els materials que formen el massís de Bonastre pertanyen als tres períodes del Mesozoic i són formats per margues, dolomies, conglomerats i d’altres. L’acció erosiva sobre aquests materials ha originat en alguns indrets formes abruptes, encara que en general en el modelat intervé de manera més decisiva l’escassa alçària del terreny i l’absència gairebé total de l’acció erosiva del glaç. Hi ha una alternança de turons i muntanyes baixes amb superfícies d’erosió reblertes amb materials de la perifèria.
Aquesta diversitat de la gènesi, la litologia, etc., ha originat al Tarragonès una gran diversitat de paisatges. A la plana i al sector de ponent són d’una certa monotonia i pràcticament tota la terra és apta per al cultiu. A llevant hi ha una varietat notable deguda a la irregularitat topogràfica; els cultius ocupen majoritàriament les fondalades i les planes i alternen amb sectors més elevats on se situen clapes de vegetació. Al sector de muntanya, les petites depressions ocupades per conreus alternen amb relleus en els quals apareix un modelat càrstic.
La costa és irregular a causa de l’alternança de planes i sectors enlairats arran del litoral. En els 35 km que ocupa la façana marítima es troben sectors de penya-segats i roquissers i platges de longitud i característiques molt diverses. Els primers són representats pel Cap Gros, el turó de Sant Joan, la punta de la Móra i el cap de Salou; l’erosió marina actua amb intensitat, especialment al N de Tarragona, afavorida per l’escassa duresa de les roques que formen aquests penya-segats i roquissers. Pel que fa a la costa baixa, des de Roda de Berà fins a Salou, hi ha un ampli ventall de platges, entre les quals destaquen per les seves dimensions les del N de Torredembarra, les d’Altafulla i Tamarit, la Llarga, la de la Pineda i les dues de Salou. Entremig, tot un rosari de platges més petites, cales, etc., separades per sectors on les roques arriben arran de mar i a poca altura tot formant un paisatge divers i d’una qualitat estètica poc freqüent.
Les aigües
Més de la meitat del Tarragonès es reparteix entre les conques del Francolí i del Gaià, que tenen a la comarca la part final del seu curs. Ambdós rius formen part del conjunt de rius catalans que neixen a la Depressió Central i desaigüen a la Mediterrània després de travessar la barrera de muntanyes que separa les planes litorals de les terres de l’interior.
El Francolí neix al vessant N de les Muntanyes de Prades i després de travessar la Serralada Pre-litoral pel congost de la Riba entra a la plana del Camp, la qual recorre de N a S fins a desguassar al peu del tossal de Tarragona. Al Tarragonès, la seva conca ocupa parcialment la meitat meridional de la comarca en una extensió de 108 km2. Els límits orientals de la conca s’estableixen en els tossals de Tarragona; els límits per ponent són més indefinits i es confonen amb els de les rieres i petits cursos de drenatge dels terrenys plans de l’W de Constantí, la Canonja, etc. El riu transcorre entre la plana quaternària de l’W i els relleus miocènics a la part oriental.
Al Tarragonès el Francolí no té cap afluent digne de menció, a part el riu de Glorieta, que aporta aigua únicament de forma esporàdica, l’aiguabarreig dels quals és a l’extrem septentrional de la comarca, en el terme de Vilallonga del Camp. La resta són rieres com la de la Selva o bé barrancs que conflueixen per la part esquerra sense cap mena d’importància.
El cabal del Francolí al Tarragonès s’incrementa únicament a partir de les aportacions subterrànies i les aigües residuals d’algunes poblacions i indústries de la conca. Com tots els rius d’aquesta part de Catalunya, és molt irregular a causa del règim de pluges. Els períodes d’estiatge, en els quals el cabal és nul, són dilatats al llarg de l’any, mentre que d’altra banda, periòdicament, es produeixen avingudes amb conseqüències a vegades catastròfiques. Les aigües del Francolí són aprofitades per a l’ús urbà a la ciutat de Tarragona i per al regadiu a les terrasses baixes.
El Gaià entra al Tarragonès retallant els relleus del massís de Bonastre en el contacte amb la plana miocènica al N de Salomó, i obrint-se pas tot aprofitant la falla que separa els materials cretacis dels miocènics d’aquesta part del massís de Bonastre. Des de l’entrada al Tarragonès fins al tram final, a la Riera, el curs és sinuós i limitat pels materials durs de la riba esquerra i els més tous de la dreta. Al tram final s’ha format una plana al·luvial d’uns 2 km d’amplada, molt fèrtil i intensament cultivada. El desguàs té lloc a la platja de Tamarit. La conca del Gaià al Tarragonès té uns 66 km2. Per la part meridional limita amb els terrenys que la separen de la conca del Francolí, mentre que per llevant va des del massís de Bonastre fins al turó d’Altafulla.
El cabal del Gaià és reduït, i s’alimenta, no per les aportacions dels afluents, sinó per les sortides a l’exterior, que en alguns punts del recorregut són abundants. El règim és irregular; després dels períodes d’estiatge hi ha avingudes provocades per pluges extraordinàries, que són habituals a tota la conca i que tradicionalment han provocat catàstrofes.
El Gaià és regulat pel pantà de Gaià, que té una capacitat de 57 hm3. El cabal és aprofitat bàsicament per a l’agricultura, per als regadius que hi ha aigües avall de la presa; els excedents són transvasats a la petroleoquímica de Tarragona i aprofitats per la refineria.
La resta del territori del Tarragonès, gairebé la meitat, pertany a petites conques de barrancs que desguassen directament a la Mediterrània o bé són terrenys sense circulació hídrica superficial, com passa a les planes orientals a partir d’Altafulla i a les occidentals, a Vila-seca.
El clima
Els dos factors que influeixen decisivament en el clima del Tarragonès són, a més de la situació dins el marc regional, la presència de la mar i les dimensions reduïdes del territori. El primer comporta temperatures moderades, una freqüència més gran de vents humits, la presència a tot el territori de marinades a l’estiu i uns percentatges d’humitat generalment alts. La influència marítima es fa palesa en la totalitat del territori, ja que el punt més allunyat de la costa és a uns 13 km terra endins i l’acció obstaculitzadora del relleu és limitada. Així, doncs, les característiques climàtiques del Tarragonès són uniformes i els efectes del relleu es limiten a petits canvis que donen origen als climes locals.
Les temperatures són moderades, tal com correspon al clima mediterrani marítim que té aquesta part de Catalunya. En línies generals hi ha un descens en el sentit N-S i des de la costa cap a l’interior. Les mitjanes anuals ultrapassen els 15°C i en el sector oriental de la costa fins i tot els 16°C. Hi ha gairebé un grau de diferència entre les mitjanes de Vila-seca i les de Torredembarra (15,5° i 16,4°C, respectivament), mentre que al centre Tarragona presenta una mitjana de 15,7°C. Les diferències, doncs, són d’escassa vàlua.
El comportament al llarg de l’any es caracteritza per les amplituds moderades. Durant l’hivern les temperatures no són excessivament baixes i les glaçades són poc freqüents; a l’estiu l’efecte del mar origina una suavització de les temperatures. Naturalment en els territoris de l’interior les diferències s’accentuen: s’incrementa el risc de glaçada a mesura que la distància i l’aïllament de la mar és més gran i l’exposició als corrents del N és més efectiva. A les petites depressions, l’aire pot refredar-se més quan roman immòbil i arribar a provocar glaçades, mentre que a l’estiu l’efecte moderador de les marinades es redueix.
Les precipitacions presenten, en general, unes diferències més notables. Les mitjanes anuals oscil·len entre els 500 i els 550 mm amb un increment en direcció N-S, a excepció de Tarragona. Torredembarra té una mitjana propera als 540 mm, mentre que Salomó, a l’interior, no arriba als 520 mm i el Morell ultrapassa poc aquesta quantitat. En canvi, Vila-seca supera en molt aquestes xifres (gairebé 600 mm l’any). Cal fer ressaltar el cas de Tarragona, on les mitjanes són inferiors als 500 mm, sembla que a conseqüència de la topografia, que dificulta el pas d’alguns vents de llevant en direcció al nucli urbà, i als efectes de la urbanització. Pel que fa a la distribució anual de les pluges, hi ha una concentració clara els mesos de tardor i primavera, mentre que a l’estiu hi ha una forta manca de pluges, fet característic dels climes mediterranis.
Els vents més freqüents a Tarragona són els de component N. Són seguits en importància pels del SW, per l’efecte combinat de la marinada estival, anomenada en molts indrets garbinada, i el llebeig, que té la mateixa direcció. Els vents del NW són freqüents, i tenen velocitats altes al sector nord-occidental del Tarragonès, però minven ràpidament a partir del Francolí. Com a tota la costa catalana, el llevant hi té incidència, malgrat que la freqüència no és tan alta com la d’altres direccions perquè les llevantades van associades molt sovint a pluges de forta intensitat.
L’aridesa és presenta tot el territori, si bé amb una intensitat diferent, i és una conseqüència de les temperatures elevades i les precipitacions escasses. Es produeixen dèficits hídrics a tot el territori, com a mínim els mesos de juliol i agost, la qual cosa constitueix un factor important en la distribució de la vegetació i les possibilitats per a l’establiment de conreus.
La vegetació
La vegetació del Tarragonès, malgrat la seva reduïda extensió, és bastant variada. Les temperatures elevades i la forta aridesa estival són factors negatius que tenen com a conseqüència una certa migradesa de les comunitats vegetals, de tal manera que les més denses queden reduïdes als indrets obacs on l’evaporació és més baixa; també se’n poden trobar algunes clapes a la línia litoral, on les espècies aprofiten la forta humitat dels vents marítims. D’altra banda, a aquests factors naturals, cal afegir l’acció humana, que en molts sectors ha estat determinant a l’hora d’eliminar comunitats vegetals o bé de substituir-les per unes altres.
Gairebé tot el territori, exceptuant una estreta franja al N i el tram final del Francolí, pertany al domini de la màquia litoral, característica de sòls calcaris i precipitacions escasses. L’associació que s’hi troba és la màquia de garric i margalló, formada per un substrat molt ric en el qual figuren arbusts com el llentiscle (Pistacia lentiscus), el garric (Quercus coccifera), el margalló (Chamaerops humilis) i un estrat herbaci poc abundant. Aquesta formació és molt poc abundant al Tarragonès, i en general a la costa meridional catalana, perquè ha estat molt destruïda pel foc i per l’acció humana; en l’actualitat ocupa superfícies molt reduïdes i localitzades.
L’alzinar litoral, que és la vegetació típica de la costa catalana septentrional, gairebé ha desaparegut de les zones internes d’aquesta part de Catalunya on havia existit. Les formacions arbòries que es troben actualment són bàsicament les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), bé amb aquesta espècie com a component únic de l’estrat arbori, bé associada amb alzina (Quercus ilex subespècieilex) o amb carrasca (Quercus ilex subespècierotundifolia) i una brolla com a estrat arbustiu. Hi ha pinedes en el sector comprès entre la muntanya de Sant Joan i les proximitats de Tarragona per la costa; en direcció NE, cap a l’interior, es fan més denses i ocupen preferentment els llocs obacs i punts esparços en els tossals, alternant amb les terres de conreu.
L’alzinar litoral i la màquia es degraden i es converteixen en una garriga formada per espècies arbustives (garric, llentiscle, matapoll, etc.) alternant amb el pi blanc, que forma l’estrat arbori. Hi ha garrigars a l’extrem NE i en punts aïllats de la façana litoral procedents de la destrucció del bosc.
Les brolles litorals, procedents també de la degradació de l’alzinar i la màquia, es troben amb relativa abundància en les proximitats de la costa. L’associació més freqüent és la brolla de romaní i bruc d’hivern, formada per un estrat arbustiu i subarbustiu d’una gran riquesa florística i un estrat herbaci generalment pobre.
Finalment, en els llocs baixos a tocar de la línia litoral es troben formacions de vegetació halòfila i arenícola, de marjal, de platja, de duna i rereduna. És formada per espècies resistents a la salabror de l’aire i fins i tot a l’acció directa de l’aigua marina. També es troben en aquest domini litoral alguns boscos, molt malmesos per l’acció humana i integrats bàsicament per savines (Juniperus phoenicea varietat lycia), llentiscles, pi blanc, etc.
Les comunicacions
L’excel·lent situació geogràfica del Tarragonès, situat dintre el corredor natural de la Depressió Pre-litoral Catalana, fa que la comarca es trobi molt ben comunicada amb l’exterior. El principal eix de comunicació és el que, procedent del Penedès, travessa la comarca en sentit NE-SW paral·lelament a la costa i posa en comunicació el litoral de la península amb Europa. Aquest eix correspon a l’antiga Via Augusta i actualment a la N-340 i a l’autopista AP-7. Aquesta comunica Tarragona amb València, al sud, i Barcelona, al nord, i té tres sortides. Les comunicacions cap a l’interior es fan per la N-240, que a través de Valls i Montblanc enllaça amb les terres de Lleida i amb la vall de l’Ebre, i l’autovia N-420, que mena cap a Reus i que des d’aquesta ciutat cap a la zona de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta i el Baix Aragó. A més de l’esmentada autovia de Reus hi ha també la que comunica Tarragona i Salou, d’es don continua vers Reus i Tàrrega amb el nom de C-14 (Eix Tarragona-Andorra). Cal esmentar també la variant de Vila-seca, que optimitza l’accés a Universal Studios Port Aventura. La majoria de carreteres secundàries de la comarca són transversals a l’eix de la carretera de Barcelona (N-340), que el 2001 inaugurà la variant d’Altafulla, tram d’autovia obert per descongestionar el trànsit de la carretera. Es palesa una certa mancança de vies interiors que comuniquin longitudinalment les poblacions comarcals.
La comarca és travessada per 4 línies de ferrocarril. La més important és la de Barcelona-València, que corre paral·lela a la costa i té 5 estacions a la comarca (Torredembarra, Altafulla-Tamarit, Tarragona, Port-Aventura i Salou). Des de Tarragona surt una altra línia que porta a Reus i des d’aquí permet l’enllaç amb Saragossa i Madrid, bé per Móra i Casp, bé per Lleida. La tercera línia, Roda de Berà-Reus, recorre l’interior de la comarca, on té 6 estacions. Finalment, la línia de Sant Vicenç de Calders-Valls-Lleida, a l’extrem NE de la comarca, és molt utilitzada pels grans expressos Barcelona-Madrid, els quals no tenen, però, parada a les dues estacions de la comarca (Roda i Salomó).
En l’apartat de comunicacions també cal destacar la gran importància del port de Tarragona. La seva influència va molt més enllà de la pròpia comarca i del Camp de Tarragona, ja que s’estén cap a la zona de Lleida i la vall de l’Ebre en general. A partir de la instal·lació del complex petroleoquímic, el port de Tarragona s’ha convertit en un dels primers de l’estat pel tonatge mogut. Al NW de la comarca hi ha una part de les instal·lacions de l’aeroport de Reus, concretament dins el municipi de Constantí [vegeu les comunicacions del Baix Camp i Reus].
La població
El Tarragonès constitueix una de les comarques més poblades de la Catalunya no metropolitana, i experimentà durant els darrers decennis del segle XX un fort creixement i una important immigració.
El Tarragonès fou una zona força poblada durant l’època romana a causa sobretot de la presència de la ciutat de Tàrraco. La romanització s’estengué per una bona part del territori comarcal, com ho proven les restes romanes que s’han trobat a diversos indrets. Posteriorment, Tàrraco sofrí diverses destruccions i tot el territori del Camp de Tarragona degué experimentar un fort despoblament, fins al punt que en el moment de la recuperació definitiva de Tarragona (s XII) bona part del territori era una zona gairebé despoblada, que feia de frontera entre les terres cristianes del nord i les sarraïnes de Tortosa. La repoblació de la comarca es féu, doncs, durant aquest segle XII i continuà als següents, a mitjan segle XIV la comarca havia assolit uns 2 000 focs.
La segona meitat del segle XIV i tot el segle següent fou un període de fort retrocés demogràfic com a conseqüència de les crisis polítiques i, sobretot, a causa dels estralls provocats per la Pesta Negra. Al llarg dels segles XVI i XVII hi hagué una lenta recuperació de la població.
Durant el segle XVIII es produí un creixement demogràfic molt ràpid (11 550 h el 1718, 26 701 h el 1787). Després d’un període d’un cert estancament, que coincidí amb la crisi del canvi de segle i la guerra del Francès, s’entrà novament en una fase expansiva, que culminà l’any 1887, moment en què la comarca assolí els 50 071 h.
Entre el 1887 i el 1910 la comarca experimentà una minva continuada de població com a conseqüència de l’impacte que representà l’arribada de la fil·loxera, que provocà un fort despoblament rural i afectà fins i tot l’activitat econòmica del port i la ciutat de Tarragona. A partir del 1910 s’encetà un període de creixement continuat però, a diferència dels segles anteriors, aquest creixement només corresponia a la capital i a alguns nuclis grans, mentre que continuava el despoblament dels municipis rurals. Hom comptabilitzà 48 566 h el 1920, 51 461 h el 1936 i 57 525 h el 1950. Durant la dècada de 1960, coincidint amb el procés d’industrialització i l’auge turístic, l’evolució demogràfica experimentà un canvi profund, fins a l’extrem que entre el 1960 i el 1975 la població es doblà. Aquest gran increment demogràfic fou possible gràcies a la forta immigració procedent tant de les comarques veïnes com, sobretot, de les regions del S de la península. La població immigrada es concentra a la capital i a la seva conurbació, mentre que als nuclis rurals interiors és molt més escassa i a partir del 1975 el creixement s’havia tornat a alentir com a resultat de la crisi econòmica general. El 1981 hi havien 149 411 h, 155 881 el 1991 i 182 613 h el 2001. Amb el canvi de segle, però, l’increment de població s’accelerà i el 2005 s’arribà a 212 520 h.
El pes de Tarragona sobre el conjunt comarcal és molt alt, ja que la seva població representa el 60,3% de la total. Al mateix temps, al redol de Tarragona s’ha anat formant un conjunt urbà, una autèntica conurbació que engloba Salou, Vila-seca i les viles del marge dret del Francolí i que enllaça amb Reus, la capital del Baix Camp.
L’economia
L’agricultura, la ramaderia i la pesca
L’activitat agrària té una importància molt reduïda al Tarragonès i, a més, retrocedeix des de fa anys. La comarca presenta un relleu força trencat i, per tant, és poc apte per a la instal·lació agrícola. De l’altra, les terres de la façana costanera i de la vall del Francolí són ocupades, en part, per usos no agraris, ja sia industrials, ja sia urbans i turístics.
Geogràficament, la màxima ocupació agrícola, correspon als municipis de la vall del Francolí, a alguns de la vall del Gaià (la Nou i la Riera) i al de Vila-seca. En sentit contrari, l’ocupació més baixa, correspon o bé a algun terme muntanyós de l’interior com Vespella o bé als municipis urbans, industrials i turístics del litoral (Creixell, Torredembarra, Roda de Berà i Tarragona).
Pel que fa als tipus de conreus presents al Tarragonès, hi ha un predomini total dels llenyosos. Entre aquests el de més puixança és l’avellaner, que esdevé el principal cultiu de la comarca, tot i que cal esmentar també l’olivera i la vinya. Entre els conreus herbacis, menys importants en extensió, destaquen especialment els conreus cerealícoles (l’ordi, la civada).
En bona part dels municipis de la comarca domina el conreu de secà. La vinya ha esdevingut el cultiu principal dels secans de l’interior de la comarca. Des del començament del segle XX la vinya ha retrocedit molt, moment en què era el més destacat. Un altre conreu important ha estat el garrofer, que sol o combinat amb l’olivera, ocupava els municipis més propers a la costa. El garrofer havia conegut certes fluctuacions en el decurs del segle XX, si bé des de finals de la dècada de 1980 la seva pràctica ja era inexistent. A les terres de la façana litoral que ocupava antigament s’han instal·lat urbanitzacions i altres serveis turístics. Cal esmentar, per últim, l’olivera que es localitza una mica pertot arreu de les terres de secà.
El regadiu es concentra als pobles del marge dret del Francolí, i a l’antic terme de Vila-seca i Salou; és més escàs a la riba esquerra del Francolí i a la vall del Gaià, i pràcticament inexistent a la resta de la comarca. La superfície de regadiu és ocupada gairebé totalment per l’avellaner, especialment al marge dret del Francolí, on constitueix un autèntic monocultiu, però també s’estén per altres indrets de la comarca, sobretot al secà, i només resulta molt escàs al NE. L’avellaner és relativament recent ja que començà a expandir-se al segle XX.
La cria de bestiar és una activitat important al Tarragonès com a complement de l’agricultura, però no assoleix ni de lluny la gran transcendència que té en altres comarques catalanes. D’altra banda, aquesta ramaderia es redueix bàsicament a l’aviram i a la cria de porcs, ja que l’absència de pastures naturals i les condicions climàtiques no afavoreixen gens ni la presència de ramats ni la cria de bestiar boví. La ramaderia es realitza en llocs tancats, amb el bestiar criat en naus i golfes i alimentat amb pinso.
El Camp de Tarragona fou un centre pioner en la forta expansió que experimentà l’avicultura cap a la dècada de 1960. La màxima concentració productora d’aviram del Tarragonès correspon als municipis de Perafort, Roda de Berà i la Secuita. L’explotació porcina, per la seva banda, és poc important en el conjunt de la comarca. Això no impedeix que la producció porcina sigui important en alguns nuclis agraris: com Constantí i la Secuita, i, ja amb menys rellevància, als termes d’Altafulla, el Catllar, Roda de Berà, Vespella de Gaià i Vila-seca.
L’activitat pesquera de la comarca es concentra al port de Tarragona. Aquest ocupa tradicionalment el primer lloc del rànquing de ports pesquers catalans en volum de captures. Si hom considera el valor de les captures, però, el port de Tarragona té una importància menor, similar al dels ports de Roses i Sant Carles de la Ràpita. També cal destacar l’existència d’una reduïda activitat pesquera al port de Torredembarra. Cadascun dels ports de la comarca compta amb una confraria de pescadors. L’any 2005 la Confraria de Tarragona registrava 79 vaixells, mentre que la de Torredembarra en tenia 13. Des del 2000 es recuperà una antiga tradició de la vila de Torredembarra, que és la subhasta del peix.
La indústria
L’activitat industrial té un pes important en el desenvolupament econòmic del Tarragonès. Entre els sectors representats destaquen l’energia, el metall, l’alimentació, el tabac i altres, però sens dubte el més important és el petroquímic. L’ocupació en el sector industrial és important, si bé es situa molt per sota del nombre d’ocupats en el sector terciari, donat l’enorme pes dels serveis i el turisme a la comarca. L’any 2001 la indústria englovava el 18,22 de la població ocupada de la comarca. Hom troba polígons industrials als termes de Constantí, Tarragona, Torredembarra, el Morell, Salou i Vila-seca. Al municipi de Tarragona cal esmentar la presència dels polígons industrials Entrevies, al SW del terme; Francolí, entre la carretera N-340, el riu Francolí i la línia fèrria; Riuclar, al NW del municipi i la Zona Gran Indústria, al marge esquerra de la carretera N-340, limitada per l’autovia Tarragona-Salou, el polígon Entrevies i l’acabament del terme de Tarragona.
La comarca del Tarragonès gairebé no va participar en el procés d’industrialització català del segle XIX i la seva aportació es va reduir a algunes indústries vinícoles que aprofitaven l’especialització vitícola de la comarca i el port exportador de Tarragona. Poc abans de la guerra civil es produí la instal·lació a Tarragona de la fàbrica de tabacs de Tabacalera (1932).
Però el gran procés d’industrialització i el que ha donat a la comarca les seves característiques actuals es produí ja a la dècada de 1960 i 1970, amb la formació del complex petroleoquímic de l’àrea de Tarragona. Les primeres fites d’aquest procés foren la creació l’any 1965 de la fàbrica d’Asfalts Espanyols (ASESA) i la posada en marxa l’any següent de les factories de Dow-Unquinesa i d’Indústries Químiques Associades (IQA). Precisament el cracking d’olefines d’aquesta darrera empresa es convertí en el nucli base del complex i en un factor d’atracció d’altres indústries. Aquestes primeres indústries se situaren a la banda sud-occidental del terme de Tarragona, i ocupaven també el de Vila-seca i una petita franja de Reus (Baix Camp).
A aquest complex petroleoquímic inicial li faltava, però, una instal·lació base, la refineria de petroli, que les experiències estrangeres havien demostrat que era pràcticament imprescindible. Al mateix temps Catalunya també necessitava aquesta instal·lació, perquè el consum de carburants era cada vegada més gran. Per aquestes raons es decidí situar aquest complex a la zona de Tarragona, amb l’oposició del sector turístic de Salou, que obligà a allunyar la refineria de la costa i ubicar-la a l’interior, en un polígon al marge dret del Francolí dins els termes de la Pobla de Mafumet, el Morell i una petita part dels de Constantí i Perafort. Així nasqué el polígon de l’interior, on s’instal·laren, a més de la refineria de petroli l’any 1975, una sèrie de filials, agrupades amb el nom de Repsol Química. El fet d’estar a l’interior obligà a construir una rack de canonades que unís el complex amb el pantalà situat a la platja de la Pineda, entre Tarragona i el cap de Salou. El 1998 s’inaugurà el nou rack de la petroquímica de Tarragona, un sistema que permet un transport més ràpid i segur de productes químics fins al port i amb menys impacte ambiental que el transport amb camions que es feia actualment.
La refineria i, més en concret, el cracking d’etilè que porta aparellat, es convertiren en el motor de l’expansió de tot el complex petroleoquímic, el qual durant la dècada de 1970 va créixer tant a l’interior com a la costa, estenent-se cap al terme de Vila-seca.
S’han donat diverses raons per explicar la formació d’aquest complex a Tarragona: les bones comunicacions de la comarca tant per carretera com per ferrocarril, l’existència del port, la presència al costat de la costa de sòl pla, abundant i de poc valor agrícola (al revés del que passa a la zona del Francolí) i, finalment, la decidida voluntat industrialitzadora dels consistoris tarragonins d’aquells anys. Ara, sense negar la validesa d’aquests factors, cal cercar la causa principal del procés d’industrialització en la necessitat que la incipient indústria química de transformació de Barcelona tenia d’un polígon petroleoquímic que li subministrés les primeres matèries; com que la congestió de l’àrea metropolitana de Barcelona i el caràcter agressiu de la petroleoquímica no en permetien l’establiment al voltant d’aquesta ciutat, Tarragona es convertí en el lloc idoni.
El resultat d’aquest procés és que el sector químic s’ha convertit en la primera branca industrial de la comarca. S’hi han instal·lat la majoria de les multinacionals del sector (Bayer Hispania, Basf Española, Dow Chemical Iberica, Hoechst i Shell España) i també les empreses espanyoles més importants (Repsol, Aiscondel, ASESA). Territorialment les indústries químiques apareixen molt concentrades, ja que es localitzen en dos polígons: el de l’interior (termes del Morell, la Pobla de Mafumet, i una petita porció dels de Constantí i Perafort) i el de la costa (termes de Tarragona, Vila-seca i una indústria al de Reus, ja al Baix Camp). Es tracta també d’un sector format per un nombre reduït d’empreses de grandària mitjana o gran. El 2006 començà la construcció del Parc Científic Químic de Tarragona.
Altres sectors industrials rellevants a la comarca del Tarragonès són el del metall, que a més de la capital, és molt important a Torredembarra i té també una bona representació a Vila-seca, Constantí i Roda de Berà. Territorialment és un sector més dispers que el de la química i format per empreses mitjanes o petites. També destaquen els sectors de l’alimentació i el tabac, per bé que l’importància d’aquest darrer prové d’una sola empresa, Altadis, que té previst tancar la fàbrica el 2007. Finalment cal esmentar el sector tèxtil, que té la particularitat de trobar-se força repartit pel territori comarcal, amb una presència ben destacable a la Riera de Gaià, la Pobla de Montornès i Torredembarra.
El comerç, els serveis i el turisme
El Tarragonès és una comarca essencialment terciària, com ho prova el fet que aproximadament dues terceres parts del total de població ocupada a la comarca ho és en alguna de les branques d’aquesta activitat. La funció terciària de la comarca era ja la tradicional gràcies a la capitalitat provincial de Tarragona i a la importància del seu port. Posteriorment, l’auge del fenòmen turístic ha provocat l’empenta decisiva al sector terciari, que el 2001, ocupava el 66,32% dels actius.
En els darrers decennis han crescut considerablement els sector del comerç i l’hoteleria. Aquest creixement és el resultat de l’increment del turisme i de l’activitat comercial, especialment a la ciutat de Tarragona, que actua com a capital comercial del conjunt de la comarca. La interrelació del Camp de Tarragona fa que la influència d’altres nuclis, especialment de Reus, sigui encara important en certs sectors de la comarca. En sentit contrari, l’àrea d’atracció comercial de Tarragona, que en l’època republicana no englobava ni tan sols la comarca sencera, s’ha estès per les comarques veïnes, en competència amb altres nuclis comercials de la zona. La influència comercial de municipis com Salou i Vila-seca no ultrapassa excessivament la del terme, almenys durant la temporada turística baixa. Al contrari, el terme de Torredembarra actua com a capital comercial de la seva rodalia.
Pel que fa als mercats setmanals destaquen els de Torredembarra (dimarts), Constantí, Roda de Berà i Vila-seca (dijous), el Morell (dissabte) i Tarragona (diàriament). La majoria de les fires es concentren a Tarragona. Entre les de celebració anual, les més diversificades són la de Constantí, pel novembre, i la de Tarragona (Mostra de Tardor), per l’octubre; ambdues han assolit un caire multisectorial. S’organitzen d’altres més especializades com la Trobada del Medi Ambient i Cooperació de Tarragona, que s’escau a l’abril, la Fira de l’Habitatge i la Construcció, que té lloc el maig, i la Fira de Productes de Difusió d’Època Romana, que s’escau el darrer cap de setmana de maig. D’altra banda, hi ha la Fira de Vins i Caves de les Denominacions d’Origen Tarragonines, de periodicitat biennal, que s’escau la darrera setmana de novembre i principis de desembre. L’any 1998 s’inaugurà el Palau de Fires i Congressos de Tarragona.
L’increment de l’activitat comercial també ha tingut el seu reflex en el sector financer. El centre financer per excel·lència de la comarca i de la província és Tarragona. L’any 1929 es fundà a Tarragona el Banc Mercantil de Tarragona, que actualment pertany al Banco Central Hispano, i el 1952 la Caixa de Tarragona. Amb relació a l’activitat comercial i industrial, cal esmentar la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Tarragona, que fou fundada l’any 1887.
Els serveis es concentren majoritàriament a les principals poblacions de la comarca i especialment a Tarragona, que és el cap comarcal i, per tant, disposa de la seu administrativa del Consell Comarcal del Tarragonès. Els factors que millor expliquen l’elevada proporció del sector terciari són, d’una banda, la capitalitat provincial de Tarragona, i d’un altra la influència del turisme.
La capitalitat provincial, que existeix des del segle XIX, comporta la presència d’una sèrie de serveis administratius amb un àmbit d’influència normalment d’abast provincial. Hi ha en primer lloc els serveis de l’administració central, des del govern civil fins a les diverses delegacions ministerials. Molts d’aquests serveis han estat traspassats a l’administració autonòmica però normalment no se n’ha canviat la localització geogràfica i, per tant, el paper de capital de Tarragona no ha variat excessivament. Al mateix temps, la divisió provincial representa l’existència d’un organisme provincial de caràcter local, la Diputació Provincial, que té la seu i molts dels seus serveis a Tarragona. A tot això, s’ha d’afegir la capitalitat judicial, l’eclesiàstica i, recentment, la comarcal. Tot plegat ha convertit Tarragona en una ciutat amb una clara funció administrativa, que si bé ha perdut pes relatiu els darrers anys del segle XX com a conseqüència del desenvolupament industrial, comercial i turístic del seu entorn inmediat, continua essent força important.
El pes demogràfic de Tarragona i el seu paper com a centre funcional de la comarca fan que aquesta ciutat tingui també la majoria dels serveis no administratius. Els serveis sanitaris són coberts bàsicament pels centres d’assistència primària (CAP) de Tarragona, Torredembarra, Vila-seca, Constantí i el Morell, i pels consultoris instal·lats en diversos municipis, com Altafulla, el Catllar, Constantí, Creixell, el Morell, Roda de Berà, etc. L’assitència hospitalària depèn completament de la ciutat de Tarragona, on hi ha tots els hospitals de la comarca. El més important és l’ Hospital Universitari Joan XXIII, que pertany a la xarxa pública i cobreix les necessitats sanitàries d’una part considerable de la província. També cal esmentar l’Hospital Sant Pau i Santa Tecla, l’Hospital Mare de Déu de la Salut, la Clínica Matt, la Clínica Monegal i la C.T Mas dels Frares.
Pel que fa a l’ensenyament, tots els municipis tenen algun centre d’educació primària, a excepció de Perafort, Renau i Vespella de Gaià. L’educació secundària i el batxillerat són presents a Salou, Tarragona, Torredembarra, Vila-seca, el Morell, i Vilallonga del Camp; en les cinc primeres poblacions es poden cursar, a més, cicles formatius. A Constantí hi ha una Escola de Capacitació Agrària. Altres ensenyaments especialitzats (música, arts plàstiques) es troben bàsicament a Salou, Tarragona i Vila-seca.
Quant als estudis universitaris, aquests foren establerts a Tarragona l’any 1971 amb la creació de les delegacions de les Facultats de Filosofia i Lletres i de Ciències de la Universitat de Barcelona. L’objectiu inicial era el de crear un col·legi universitari per impartir només el primer cicle d’aquestes llicenciatures, però molt aviat hom hi pogué fer la carrera completa d’algunes especialitats. L’any 1983 aquest fet afavorí el reconeixement d’aquests centres com a facultats. El 1991 es creà la Universitat Rovira i Virgili, on es cursen, entre d’altres, les carreres de Geografia, Història, Filologia, Ciències de l’Educació i Psicologia, Química, Econòmiques i Empresarials, Dret, etc. L’antiga Escola de Mestres fou integrada a la Universitat de Barcelona. També hi ha l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria, l’Escola Universitària de Turisme, l’Escola d’Infermeria i l’Escola de Graduats Socials. El 2003 es creà l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, dins el campus de la Universitat Rovira i Virgili, i l’Institut Català d’Investigació Química.
En el camp de les instal·lacions esportives, a excepció d’uns pocs municipis (la Secuita, Vespella de Gaià, Vilallonga del Camp), es troben presents arreu. Les instal·lacions més comunes són els camps de futbol, les pistes poliesportives, les piscines i les pistes de tennis. Entre les d’implantació més moderna trobem, per exemple, el camp de golf Costa Daurada-Tarragona, el circuit de kàrting d’Altafulla i el patinòdrom del Catllar. Pel que fa als ports esportius, hi ha el Club Nàutic Salou, el Reial Club Nàutic Tar-ragona i els de Roda de Berà i Torredembarra.
El Tarragonès és una de les primeres comarques turístiques del Principat, gràcies sobretot a la gran longitud de costa que posseeix i a l’atractiu de Tarragona com a centre històrico-arqueològic. La implantació turística va començar a Salou abans de la guerra del 1936-39, amb la presència de famílies benestants de Reus, Barcelona i altres localitats. Però la gran expansió turística es produí, com a tota la costa peninsular, a partir de la dècada de 1960.
L’ocupació turística afecta tota la costa de la comarca, des de Roda de Berà al NE, que enllaça amb la zona de Coma-ruga ja al Baix Penedès, fins a Salou, que forma un continu urbà amb les urbanitzacions de Cambrils de Mar, al Baix Camp. L’única excepció a aquesta ocupació turística de la costa correspon al sector situat al SW del terme de Tarragona, ocupat per les instal·lacions portuàries i pels pantalans de la indústria petroleoquímica. La comarca s’ha especialitzat en un turisme de càmpings i apartaments. Salou constitueix un dels nuclis turístics més importants a nivell de comarca i de la Costa Daurada. A més de Salou, el turisme constitueix la primera activitat de la majoria dels altres pobles costaners, a excepció de Tarragona, on, malgrat tot, hi té una importància remarcable.
L’estancament que experimentà el model turístic basat en el sol i la platja durant les darreres dècades del segle XX, provocà l’aparició d’altres fòrmules d’atracció turística que al Tarragonès s’han traduït en una potenciació del turisme cultural, basat en el riquíssim patrimoni històric i arqueològic de la ciutat de Tarragona i, d’altra banda, amb l’instal·lació del parc d’atraccions Universal Studios Port Aventura, l’any 1995, als municipis de Salou i Vila-seca. Aquest s’estructura en àrees temàtiques que fan referència a diversos indrets del món i ha suposat un incentiu important pel turisme de la regió. També cal destacar la presència del parc d’atraccions Aquàpolis dins el terme de Vila-seca, pròxim al nucli de la Pineda. El 2005 s’inaugurà el Casino de Tarragona.
La cultura i el folklore
Les activitats culturals
La comarca experimentà un creixement desequilibrat al llarg del segle XX que es reflecteix modernament en una certa subordinació cultural a la capital del Tarragonès.
La ciutat de Tarragona aplega el major nombre d’entitats culturals, entre les quals destaquen el Centre d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV (1952) i la Societat Arqueològica Tarraconense (1844), l’entitat amb més solera. Entre els altres centres que configuren la cultura de la resta comarcal hom troba el Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví (la Canonja), el Centre d’Estudis Altafullencs (Altafulla) i l’Agrupació Cultural (Vila-seca). Però la concentració més important de la capital comarcal és la dels arxius i els museus. Cal destacar-ne l’Arxiu Històric Arxidiocesà de l’Arquebisbat de Tarragona (1920), l’Arxiu de la Catedral i l’Arxiu Històric (1944), a més del municipal. De la resta comarcal només caldria esmentar l’Arxiu Històric Municipal i el Parroquial de Vila-seca. Quan a biblioteques, cal esmentar les del Museu Nacional Arqueològic i de l’Arxiu Històric de Tarragona. Els museus més destacats són el Museu Nacional Arqueològic, el Museu d’Art Modern, el Museu d’Història de Tarragona, la Casa-Museu Castellarnau i el Museu Paleocristià, situats a Tarragona. Altres museus o col·leccions són el Museu del Port de Tarragona, el Mausoleu Constantinià de Centcelles, a Constantí; la col·lecció privada d’escultura de Salvador Dalí (2000) i el Museu de l’Escriptor (2000), a Roda de Berà, i el Museu Municipal d’Esmalt Contemporani, a Salou.
Tarragona és la seu d’alguns dels mitjans de comunicació més importants de la comarca i de tota la província. A la ciutat s’hi troben la redacció del "Diari de Tarragona", la co-redacció del "Nou Diari" i la delegació corresponent als serveis de TV3 per a les comarques tarragonines. Pel que fa als mitjans radiofònics hi emeten les emissores COPE Tarragona, Ona Tarragona, Onda Rambla Tarragona, SER Tarragona, Ràdio Teletaxi, Tarragona Ràdio, Flaix FM Tarragona, Ràdio Flaixbac Tarragona i Ràdio Salou. En aquesta darrera localitat es publica la revista "Salou" i a la veïna Vila-seca s’edita "Pont de Fusta" (1979) i la revista bimensual "Vila-seca Informatiu". A Altafulla destaquen les publicacions "La Tartana. Recull de coses nostres" i els "Estudis Altafullencs", i a Constantí s’edita la revista "Estudis de Constantí".
El folklore
Al llarg de l’any són nombroses les festes tradicionals que es fan arreu de la comarca; les més celebrades i populars són, per Nadal i Reis, la posada en escena del Pessebre Vivent, pels voltants del santuari i del castell de Montornès, al municipi de la Pobla de Montornès; la festa major d’hivern de Sant Antoni Abat, el 17 de gener, organitzada a Vila-seca i a Salou, que inclou una trobada comarcal de gegants i una cursa de cavalls; la festa dels Tres Tombs (recuperada a partir de la dècada de 1980 a molts pobles de la zona) se sol fer durant algun diumenge del mes de febrer i és especialment popular i vistosa a Constantí. Durant la Setmana Santa cal destacar especialment les diverses processons i viacrucis de la ciutat de Tarragona (Diumenge de Rams, Dimarts Sant i Divendres Sant). Des de mitjans de la dècada de 1980 s’ha consolidat a Tarragona la Passió de Sant Fructuós, obra teatral d’Andreu Muñoz Melgar, que es realitza cada dos anys a l’amfiteatre de Tarragona. Un dels elements més característics de la cultura popular de la comarca són els balls parlats, tradició que es conserva al poble de Salomó, durant la festa major del Sant Crist, que s’escau el 3 de maig, i els dos diumenges successius. En aquestes dates es representa a l’interior del temple el ball del Sant Crist, amb diàlegs basats en la llegenda local sobre la troballa de la imatge del Sant Crist. Per l’estiu cal esmentar la típica festa major del Quadre de Santa Rosalia, típica de Torredembarra i representativa de tota la comarca, que s’escau el 15 de juliol i que inclou una processó pels carrers amb el Quadre de Santa Rosalia, i la festa de Sant Magí de Tarragona, el 19 d’agost, amb una processó que inclou ball de bastoners, gegants, nans, ball de gralles, ball d’en Serrallonga, ball de dames i vells, de diables i una actuació castellera. Finalment, i per concloure aquest cicle de festes de la comarca, destaquen dues festes el mes de setembre: la festa major de Torredembarra, en honor de la seva patrona, Santa Rosalia, que s’escau el 4 de setembre, amb matinades amb grallers i actuacions de castellers. D’altra banda, pels volts del 23 del mateix mes, comencen les festes de Santa Tecla, a Tarragona, durant les quals surt la cercavila amb gegants i nans; s’organitzen exhibicions castelleres, ball de bastons, ball de diables i ball de dames i vells.
El ball parlat és una de les mostres de la literatura parateatral catalana més interessants i suggestives. El fenomen, emparentat amb la literatura religiosa teatral del barroc i amb la medieval dels misteris, fou comú a tota l’àrea lingüística catalana, però el lloc on més arrelà i més temps es mantingué actiu i amb el suport popular fou al Camp de Tarragona i al Penedès. Els balls parlats eren representats en les principals festes de la població i, tot i que en general eren de temàtica religiosa, ben aviat es feren extensius a arguments profans, tant als de caire heroic com als caricaturescos. Interpretat per homes sols, fins i tot els papers més tòpicament femenins com els de la Mare de Déu o el de dones provocatives, es representava a l’aire lliure. La comparsa es desplaçava per la localitat, on improvisava amb els estris que traginava una escenografia elemental en alguna plaça o en alguna cantonada de la vila; després hi representava l’obra o bé una escena quan aquesta era massa llarga. El text era recitat, però de tant en tant, coincidint habitualment amb les mutacions, una orquestrina irrisòria tocava uns compassos que els actors acompanyaven amb uns passos de ball (d’aquí el nom). Els textos originàriament eren escrits en català, malgrat que la progressiva diglòssia iniciada a la fi del XVIII i consolidada al XIX féu que molts d’ells fossin traduïts al castellà, encara que en ser recitats per actors populars que majoritàriament desconeixien la llengua en què declamaven, el text s’omplí d’expressions inconnexes i idiotismes.
El segle XIX conegué la darrera alenada de popularitat del ball amb l’aparició de nombrosos textos nous, alguns dels quals amb caràcter de peça de circumstàncies, però també la seva absoluta decadència i la pràctica desaparició. Només se’n conserven el ball de dames i vells, a Tarragona, i el ball del Sant Crist, a Salomó.
Els castells són l’altra gran expressió de cultura popular ben típica del Tarragonès, si bé compartida amb les altres comarques del Camp i el Penedès. Els castells han estat definits per Pere Català i Roca com la sublimació dels balls populars i abans, el 1867, ho foren per Josep Anselm Clavé amb una frase que ha fet fortuna fins a esdevenir-ne una mena de definició tòpica: "força, equilibri, valor i seny". Els quatre mots s’han convertit de fet en el lema dels castellers. L’afirmació de català descansa en el fet que per a la majoria d’estudiosos del tema els castells provenen de l’antic ball de valencians, emparentat amb la moixaranga d’Algemesí o en d’altres d’estructura propera, com el ball de la campana, el ball de la piràmide o el ball de titans. Tots devien tenir un final apoteòsic i festiu consistent a bastir una torre; amb els anys i la possible competència de grups rivals el ball previ devia desaparèixer i l’espectacle quedà reduït simplement a la torre humana. El 1599 a Tarragona ja s’esmenten balls de titans, el 1633 s’hi anomena el de la piràmide i el 1687 es parla del ball de valencians de Bràfim. A partir d’aquest moment les referències a la presència del ball de valencians al Camp es multipliquen progressivament, sobretot al llarg del segle XVIII, que degué ser quan s’inicià la separació del ball de la torre humana que el tancava. El moment històric de màxima esplendor dels castells fou el darrer quart del segle XIX, seguit d’un període de decadència que s’allargassà fins els anys trenta del segle XX, època en què van rebrotar, fet que es produí de nou els darrers anys d’aquell mateix segle. N’és una mostra la presència creixent i vigorosa de les colles i la dedicació d’espais propis del fet casteller en les pàgines de la premsa catalana. A la comarca hi ha la colla dels Xiquets de Tarragona, creada el 1970 com a resultat de la unificació de les colles Vella i Jove de la ciutat; els castellers d’Altafulla, fundada el 1973; els Nois de la Torre, de Torredembarra, creada el 1975; la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona, del 1979, els Xiquets del Serrallo i la colla castellera de Sant Pere i Sant Pau.
Altres esdeveniments de caire cultural que cal esmentar són la celebració del Premi Ciutat de Tarragona de Comunicació; des del 1992, el Premi Internacional de Composició Musical de la ciutat de Tarragona; des de 1990, el Concurs Internacional de Castells de Focs Artificials i els Premis Literaris Ciutat de Tarragona, pel mes de novembre. En aquests darrers premis hom destaca els concursos literaris juvenils Domènec Guansé.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
El poblament prehistòric al Tarragonès no és tan ben documentat com el de la resta del Camp de Tarragona, però les troballes fins ara localitzades permeten de suposar que seguí el mateix procés general. Confirmen aquesta hipòtesi els jaciments de Salou (Pla del Maset), de Constantí (les Gavarres) i també les coves habitades a l’edat del bronze i a l’època hallstàttica dels termes de Salomó (la Cova Fonda) i Roda de Berà.
En època preromana (segles VI-III aC) estigué habitat per una població producte de la barreja d’elements indoeuropeus i mediterranis,la qual, esmentada en els textos clàssics amb el nom d’ibers, conegué els colonitzadors i comerciants grecs.
No han aparegut restes arqueològiques preromanes segures, però gràcies a les troballes numismàtiques hom sap que almenys al segle III aC la comarca pertanyia a la tribu dels cessetants i que al tossal on els romans bastiren probablement Tàrraco existia un poblat, Tàrakon o Tàrrakon.
L’enigma històric més important que planteja el període és la ciutat de Cissa, que hom creu que encunyava les monedes de la seca de Cesse, una ciutat la situació exacta de la qual és desconeguda, tot i que es creu que fou destruïda a mitjan segle I dC pel fet de ser aliada dels cartaginesos.
La presència dels romans al Camp de Tarragona fou conseqüència de la segona guerra Púnica, ja que per contrarestar l’ofensiva d’Anníbal Roma decidí d’intervenir a Ibèria i, sota el comandament de Gneu Escipió, desembarcà tropes a Empúries.
Als romans, per dur amb èxit l’empresa d’invasió, els calia una base d’operacions més al sud, que fos alhora fàcil d’ocupar, mantenir i defensar i que resultés una terminal de camins i un lloc de refugi i descans per a la tropa. El tossal on es trobava emplaçat el poblat indígena de Tàrakon reunia totes aquestes condicions i l’any 217 aC Escipió hi establí el seu campament, amb la qual cosa s’inicià per a la comarca el fet històric que més l’ha marcada: la romanització.
Les restes més antigues de la romanitat a la comarca han estat trobades a Tàrraco, concretament, exclosa la muralla, a la part baixa de la ciutat, cap a l’àrea del port.
A la zona del jaciment de la necròpoli cristiana, sota les construccions romano-imperials i el cementiri tardà, han aparegut sitges i una cisterna que, presumiblement, poden ser datades, gràcies a la ceràmica que contenien, entre els segles III-I aC.
La pau romana va fer que les construccions, inclosos els habitatges, ultrapassessin les muralles de Tàrraco i així aparegueren isolades al llarg de les vies (com en el cas de les ruïnes de la zona de la necròpoli) o constituint barris residencials, mentre que pels voltants de la ciutat sorgien els establiments rurals dels quals han aparegut restes a la majoria de termes de la comarca, cosa que demostra una intensa romanització de la zona i un ampli aprofitament de les seves possibilitats agrícoles. Les ruïnes i les restes descobertes mostren la coexistència en zones properes de vil·les purament agropecuàries amb d’altres dotades d’elements residencials. N’és una bona mostra la vil·la dels Munts, a Altafulla.
Les relacions amb la capital de l’Imperi foren intenses i es realitzaren sobretot per la via marítima ‘’Ostia-Tàrraco". La comarca fou un gran centre receptor de ceràmica aretina i subgàl·lica i també d’obres d’art i material de construcció, al temps que exportava teixits de lli, productes agrícoles i pesca salada.
El Camp es veié afectat per la irrupció d’un contingent d’alamans que, pels voltants dels anys 259-260, devastaren una bona part dels establiments rurals de la comarca i fins i tot els suburbis de Tàrraco no protegits per la muralla, com molt bé ho proven els nivells de destrucció trobats als jaciments arqueològics de la vil·la dels Munts d’Altafulla i de la necròpoli paleocristiana i les restes d’edificacions sota la necròpoli tardana del carrer de Pere Martell de Tarragona.
Les invasions germàniques comportaren la destrucció de la important vil·la dels Munts d’Altafulla, entre altres casos menys estudiats, una bona part de la qual restà arruïnada per sempre més, i que la població de Tàrraco es retragués tancant-se dins la muralla.
La medievalització
El segle IV, un cop superades les irrupcions germàniques del tercer quart del segle III, semblava que oferia millors perspectives, però vers l’any 360 una nova onada de bàrbars penetrà en el Tarragonès i destruí tot el que trobà, a excepció de la part alta de Tàrraco. La datació de la incursió és possible gràcies al testimoni d’un tresoret constituït per monedes posades en circulació entre l’any 333 i el 361 que fou amagat al fòrum de Tarragona.
Les invasions, la minva del tràfic comercial i les exigències fiscals causaren la decadència econòmica de la comarca, la qual mitigà la posterior reobertura de les rutes comercials africanes i orientals, fet que donà lloc a una certa recuperació de l’economia i ocasionà la florida artística dels darrers anys del segle IV i primera meitat del V, però l’arqueologia ha demostrat que al segle IV la part alta de Tàrraco es convertí en àrea d’hàbitat, possiblement per raons de seguretat, i tornà a ser plaça forta. Mentre que la riquesa, a despit de les reformes administratives i de les noves possibilitats comercials, continuà vinculada als grans latifundistes com eren els propietaris de les vil·les dels Munts, o de Centcelles.
La renovació de l’activitat econòmica comportà la intensificació de les influències orientals i nord-africanes en les manifestacions artístiques locals.
Del 418 al 451 (regnat deTeodoric I) es gaudí d’un llarg període de pau i això malgrat les revoltes pageses de la Tarraconense, però la presència cada vegada més freqüent dels visigots a la província com a aliats dels romans ara per a sufocar els bagaudes, ara per a lluitar contra els sueus, comportarà finalment l’ocupació del territori, i Tàrraco caurà en les seves mans, pel que sembla sense gaire violència ni víctimes, l’any 469.
El cristianisme arribà a les terres del Tarragonès durant l’Alt Imperi. L’apòstol Pau manifestà per escrit la seva intenció d’anar a predicar a Hispània i la tradició dóna com un fet, que la investigació no pot provar, la seva vinguda a Tàrraco.
No se sap de quina manera la nova religió penetrà a les contrades de Tàrraco, però fos quin fos l’origen i la causa de l’arribada del cristianisme, el cert és que al segle III Tàrraco ja disposava d’una comunitat cristiana prou important per a tenir bisbe.
La primera notícia històrica d’un acte relacionat amb el cristianisme a la contrada tarragonina correspon a la mort a l’amfiteatre del bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi l’any 257, durant la persecució de Gal·liè i Valerià, fet conegut gràcies a un text del segle IV, que correspon a una de les poques actes martirials autèntiques i que conté la passió o narració del fet per testimonis oculars. És molt probable que les restes dels màrtirs fossin enterrades, com era costum aleshores, a la vora d’una via principal i que aquesta fos la Via Augusta, a la sortida de Tàrraco en direcció a València i prop del Francolí. Les troballes arqueològiques indiquen que en aquesta àrea hi havia enterraments des d’època molt reculada (segle I dC) i que després de la destrucció de les edificacions fora de la muralla efectuada pels bàrbars les inhumacions s’intensificaren.
No es té cap altra notícia de l’Església de Tarragona fins l’any 384, en què el bisbe Himeri va fer d’enllaç entre el papa Damas i altres bisbes hispans i rebé la primera decretal autèntica del papa Sirici, tot i que hi ha algunes troballes amb signes cristians del mausoleu de Centcelles que sembla que es poden datar vers l’any 350 i potser una mica abans.
La seu de Tarragona era tinguda a Roma per metropolitana, només així es pot explicar la consulta feta pel bisbe Himeri sobre la posició que havia d’adoptar amb relació a certes modificacions i la resposta del papa, en la qual se li mana que comuniqui les resolucions que li envia als altres bisbes de la seva província i als de la Cartaginense, Bètica, Lusitània i Gal·lècia; mentre que en la decretal de l’any 465, adreçada al bisbe Ascani, el papa confirma l’autoritat metropolitana del bisbe de Tàrraco i acusa Salvià, ordinari de Calahorra, per no haver consultat el metropolità en l’elecció de bisbes.
La incorporació del Camp de Tarragona al reialme dels visigots es produí sota el regnat d’Euric (466-84) i després que Tarragona hagués estat ocupada. La presència visigòtica a la comarca se circumscriu bàsicament a la capital, ja que per ara, llevat de la fíbula apareguda a la zona arqueològica dels Munts d’Altafulla, el vas i el tresoret apareguts a la Grassa (Constantí) i alguna altra resta dubtosa, totes les restes arqueològiques visigòtiques que es tenen han estat localitzades a Tarragona; entre aquestes es destaca la planta de la basílica, construïda a l’arena de l’amfiteatre amb tres naus i absis de ferradura, que hom suposa bastida al segle VI per honorar la memòria dels màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi.
Els personatges més representatius de Tarragona durant l’etapa visigòtica foren els bisbes; d’aquest període hom coneix l’existència dels següents metropolitans: Joan, Sergi, Tranquil·lí Artemi, Asiàtic, Eusebi, Cebrià, Vera i Pròsper.
L’edat mitjana
L’arribada dels musulmans a aquestes terres s’esdevingué l’any 716. La seva presència provocà, per raons més polítiques que religioses, que el bisbe metropolità Pròsper i els seus deixebles Justí, Procopi, Marcial, Pantaleó i Jordi emigressin a Itàlia emportant-se amb ells les relíquies de sant Fructuós i els seus diaques i el tresor de l’Església de Tarragona, entre les peces del qual cal assenyalar el famós oracional de Verona.
És molt poc, per no dir res, el que se sap dels primers cent anys de l’ocupació sarraïna. Amb tot, el silenci dels documents no obliga a creure que la vida humana hagués desaparegut del territori, encara més quan fins l’any 808 (data de la primera expedició dels francs contra Tortosa) hi regnà la pau. Cal suposar que a les contrades properes a Tarragona degueren restar nuclis de gent que continuaren malvivint entre les ruïnes i, pràcticament, en terra de ningú.
És probable que durant una part del segle X, concretament al’època del comte Borrell II, la comarca estigués sota el domini dels comtes de Barcelona, però el seu control fou efímer ja que en la butlla del 971, en la qual el papa Joan XIII comunica als bisbes francesos la concessió dels honors de l’Església tarragonina al bisbe de Vic, es fa constar que Tarragona és a mans dels musulmans.
No és fins als regnats de Berenguer Ramon I (1017-35) i de Ramon Berenguer I (1035-76), nét i besnét respectivament de Borrell II, que hom aconsegueix de restablir el domini del sobirà de Barcelona damunt una part remarcable de la contrada. A la fi del segle X els comtes de Barcelona controlaven d’una manera més o menys efectiva una part de la comarca, la més propera al Penedès.
En la primera meitat del segle XI els cristians recuperaren el control damunt els territoris dels actuals termes de Roda de Berà, Bonastre, Salomó, la Nou de Gaià i el Catllar de Gaià, mentre que els anys cinquanta i seixanta les donacions comtals o les mencions que es fan en els documents de concessió proven que els comtes barcelonins eren senyors indiscutibles de Tamarit (1053), Altafulla i Clarà (1057), Ullastrell (1059), Puigperdiguers (Montornès) i Puigdelfí (1066).
La consolidació de la línia del Gaià en temps de Ramon Berenguer I el Vell situà Tarragona a la frontera i el comte, malgrat la insuficiència de reserves humanes per emprendre la repoblació de l’antiga urbs, projectà la conquesta i restauració de Tarragona, que encomanà primer al vescomte Berenguer de Narbona i posteriorment, després de la renúncia d’aquell, a Bernat Amat de Claramunt, a qui atorgà Tamarit i el títol de vescomte de Tarragona.
Malgrat que l’ocupació de la ciutat per part dels cristians no era difícil per tal com Tarragona era deshabitada o poc poblada i la colonització havia arribat al Gaià, la seva conservació no resultava empresa fàcil, ja que, situada en la zona fronterera, el seu manteniment depenia del control que hom tingués damunt Tortosa.
El vell somni dels comtes de Barcelona d’ençà de Guifre el Pelós de posseir i restaurar Tarragona, ja que el control de la ciutat significava, a més del guany territorial, l’emancipació eclesiàstica de les diòcesis catalanes de la tutela de l’arquebisbe de Narbona, adquirí una nova perspectiva sota el regnat de Berenguer Ramon II, la qual cristal·litzà en la campanya contra Tortosa dels anys 1092-94, que permeté l’ocupació de Tarragona i obligà els musulmans de la comarca a retirar-se vers la zona muntanyosa.
La invasió almoràvit causà l’ensulsiada de l’ofensiva catalana i féu impossible el control del territori situat entre Tarragona i Tortosa. Ramon Berenguer III, en no disposar en el Camp de Tarragona de cap lloc per a parapetar-se, es veié obligat a retirar-se a la vella ratlla de castells darrere del Gaià, amb la qual cosa una bona part del Tarragonès tornà a ser terra de ningú i la resta de la comarca hagué de patir l’escomesa dels almoràvits de l’any 1107.
Els musulmans, un cop superats els turbulents anys de 1097-1109, no foren capaços de mantenir el control de la frontera de Tarragona. Aquest fet facilità la recuperació cristiana i consegüentment es pogué donar l’empenta definitiva, representada per la donació que el 23 de gener de 1118 va fer Ramon Berenguer III de la ciutat i Camp de Tarragona al bisbe Oleguer de Barcelona, a qui, per la seva banda, el papa Gelasi II erigí en arquebisbe de Tarragona el 21 de març del 1119.
Per a dur a terme la repoblació de Tarragona i de les terres del Camp que encara restaven deshabitades, calia un braç armat que defensés els colons dels sarraïns de Tortosa i de les muntanyes de Prades. Aquest cabdill es trobà en la persona del cavaller normand Robert Bordet, a qui Oleguer, el 14 de març del 1129, donà en feu la ciutat i el territori de Tarragona en canvi d’activar la repoblació, però aquesta, en vida de Robert, no es va estendre gaire més enllà de la capital, i encara d’una manera força feble, ja que Robert i els seus cavallers es limitaren a restaurar i defensar l’urbs i a rebutjar les escomeses dels musulmans de les muntanyes veïnes.
La colonització de la part del Camp de Tarragona situada a la riba dreta del Francolí no s’emprengué fins després de l’any 1149, quan, un cop allunyat el perill sarraí a causa de la conquesta de Tortosa i la reducció de Siurana, el nou arquebisbe Bernat Tort i el príncep Robert convingueren l’establiment d’un règim de cosenyoria per a Tarragona i el seu territori. Aleshores la tasca colonitzadora progressà força i s’escometé, entre d’altres, la repoblació del Codony (1154), Barenys (1155), Salou (1157) i Constantí (1159).
El plet entre els Aguiló, l’arquebisbe i el comte de Barcelona implicà un parèntesi de dotze anys (1160-72) en la tasca colonitzadora, però, exiliats els successors de Robert Bordet i confiscats els seus béns, la jurisdicció de la ciutat i el territori de Tarragona restà únicament en mans de l’arquebisbe Guillem de Torroja i del rei Alfons I, els quals establiren llur participació en les rendes i en el govern per la concòrdia Adperennem de l’any 1173. La nova situació permeté de reprendre la colonització. Els cosenyors, en comú o per separat, anaren atorgant terres en règim de subfeu amb el compromís per part del vassall de bastir un castell i fundar un poblat en el territori que li havia estat donat, sense altra obligació que la reserva dels delmes, el domini eminent de l’Església de Tarragona i l’exercici de les facultats judicials dels cosenyors. A aquesta segona etapa correspon la fundació del Morell (1173) i la de Vilallonga (1174).
Segons un document del segle XV, els repobladors del Camp provenien en la seva majoria d’Osona. El 1195 elrei Alfons I confirmà que totes les terres del Camp eren lliures de la host, la questia, la cena i la cavalcada i que ni ell ni els seus successors no els les podien imposar. Aquestes franqueses foren confirmades per Pere I el 1213 i de nou per Jaume I el 1223 i, encara, el 1269 quan aquest mateix rei insistia que al Camp no existien ni la questia, ni la tolta, ni la força. Els habitants del Camp, on no hi havia els drets de naufratge, cugucia, intestia i eixorquia, eren tan sols obligats a pagar el delme i la primícia i a fer la host únicament per a defensar l’arquebisbe, la seva església, Tarragona i el Camp.
La baixa edat mitjana fou una època d’organització i consolidació de les institucions, malgrat la forta incidència de la pesta del 1348, durant la qual moriren gairebé tots els rectors i molts capellans i frares.
El govern de la ciutat i el del Camp de Tarragona s’estructuren durant aquests segles sobre els veguers reial i eclesiàstic i el governador general del Camp.
Les poblacions en les quals la mitra tenia el mer i mixt imperi (com Constantí) depenien del governador general del Camp, que sentenciava les causes civils i criminals, i a cadascuna hi havia un batlle que era sota l’autoritat del governador; el càrrec de batlle i de governador eren privilegi de l’arquebisbe. En aquests municipis els oficials reials no exercien cap jurisdicció i només intervenia el veguer reial de Tarragona quan es tractava d’assumptes relacionats amb les regalies del sobirà.
En les poblacions de senyoria comuna, el rei i l’arquebisbe tenien els seus respectius batlles, els quals exercien la jurisdicció civil i criminal d’una manera comuna i per indivís. En aquestes localitats el governador general del Camp i els funcionaris reials no tenien cap autoritat. Només el veguer reial de Tarragona hi tenia poder en matèria de regalies.
En les poblacions de senyoria particular hi havia un batlle nomenat pel senyor del lloc, el qual únicament entenia en matèria civil, ja que la criminal quedava reservada als veguers de Tarragona.
En les qüestions suscitades per vassalls de jurisdicció comuna, els dos veguers s’alternaven enl’exercici de llurs funcions. El veguer reial aplicava justícia als vassalls del sobirà, però si aquests tenien plets contra els de l’Església aleshores els resolia el veguer de l’arquebisbe en presència del veguer reial. Els vassalls de l’Església estaven sotmesos a la justícia del veguer eclesiàstic, però si pledejaven contra els del monarca actuaven els dos veguers. En els llocs de jurisdicció mixta (com Tarragona), els manaments, les crides i les disposicions es feien en nom de la senyoria com a expressió del domini pro indiviso dels dos senyors.
El 1391 l’arquebisbe Ènnec de Vallterra comprà a Joan I per 17 000 florinsd’or totes les jurisdiccions que el rei tenia damunt els pobles del Camp. Vallterra havia manllevat per aquest motiu quinze mil florins a Constantí, Alforja, Vinyols, Vilabella i la baronia d’Escornalbou en canvi de diversos drets. El 1396 l’arquebisbe es comprometé a tornar mil florins cada any als pobles i després de moltes tensions s’arribà a un acord final pel qual Vallterra arrendava diversos drets de la mitra a Pere d’Ixard en canvi dels quals Ixard es comprometia a liquidar el deute.
L’estament eclesiàstic comarcal arrodoní la seva configuració durant els segles XIII i XIV. El capítol de canonges que, junt amb l’arquebisbe, constituïa el grup de la jerarquia va ser instituït l’any 1154 per l’arquebisbe Bernat Tort. L’arquebisbe Berenguer de Vilademuls reduí el nombre de capitulars a divuit (posteriorment ampliat a trenta) i l’arquebisbe Pere d’Albalat, d’acord amb el capítol, l’establí de manera definitiva en vint-i-cinc. La major part dels capitulars provenien de famílies de barons, cavallers, donzells i homes de paratge.
Dins el capítol sobresortien les dignitats. Les de la seu tarragonina durant l’edat mitjana foren les següents: prepòsit: tenia la comesa d’administrar la mensa capitular; era el càrrec de més trascendència ja que governava la diòcesi quan la seu vagava; gaudia dels delmes de la Selva, l’Albiol, la Masó, la Canonja i Alió; fou suprimit l’any 1410; cambrer: subministrava la indumentària als capitulars, era dotat amb els drets jurisdiccionals de l’església de Sant Fructuós de Tarragona i de Reus; ardiaca major: dignitat creada per l’arquebisbe Bernat Tort; tenia assignada, entre d’altres, l’església de Valls; sagristà major: tenia cura del culte; gaudia dels delmes i les primícies de diverses hortes del Camp de Tarragona; cabiscol: dirigia el cor; fruïa de les rendes dels masos del bisbe, de Requesens i de les Cabres i també de les de la quadra de Santa Eulàlia i el terme de Tomanil; sagristà menor: encarregat d’atendre les despeses del culte; gaudia, entre altres rendes, de la quarta part de les hortes del sagristà major i el delme dels molins del port tarragoní; obrer: administrava les rendes de l’obra de la catedral; disposava de les rendes de les esglésies de Tamarit, Altafulla, Berà, Albinyana, el Pla de Santa Maria i Figuerola; fou suprimit l’any 1359; succentor: tenia la missió d’ensenyar cant gregorià als canonges i regir el cor; hospitaler: atenia l’hospital de la catedral; degà: era el canonge més antic; l’arquebisbe Bernat d’Olivella li assignà la meitat dels delmes que el cambrer rebia a Vila-seca; infermer: disposava de les rendes de Centcelles, Alió i el Mas del Prepòsit; ardiaca de Sant Fructuós: l’arquebisbe Bernat d’Olivella li assignà els drets de l’església de Sant Fructuós i el patriarca Joan d’Aragó li atorgà censals i rendes a Valls i Cambrils; ardiaca de Sant Llorenç: dignitat creada per l’arquebisbe Clasquerí l’any 1359; li destinà les rendes de l’obreria; succentor segon: creat per Joan d’Aragó per tal d’ajudar el succentor primer. Els capitulars eren elegits al començament per unanimitat, però d’ençà del 1248 resultà suficient la majoria de vots. A més de les funcions religioses, de l’administració dels béns i de l’obra de la catedral, el capítol participava en la consagració dels bisbes sufraganis i quan la seu era vacant podia convocar concilis provincials i atendre les apel·lacions dels bisbes de la província eclesiàstica tarraconense.
Un segon grup dins el clergat secular era compost pels comensals i preveres de la catedral de Tarragona. Els individus d’aquest clergat menut procedien de famílies menestrals o de petits propietaris rurals i vivien, amb pocs recursos, de les funcions sacerdotals. L’arquebisbe Sescomes els autoritzà a constituir la Confraria de Preveres, la qual s’encarregà d’administrar i repartir entre el confrares els ingressos dels aniversaris i de les funcions parroquials. Al segle XIV les comensalies restaren reduïdes a vint-i-quatre, mentre que arribaren a existir setanta-quatre benifets.
Pel que fa al clergat regular, sembla que els primers ordes religiosos establerts al Camp foren els mercedaris i els agustins reformats. Els dominics i els franciscans s’hi establiren el 1248 i les clarisses abans del 1256.
Al segle XIV les senyories laiques de la comarca eren a mans de les següents famílies: els Requesens posseïen el domini sobre Vilallonga, Puigdelfí, Altafulla i la Nou; els Montoliu senyorejaven Ferran, els Garidells, la Pobla de Mafumet, Peralta, Renau i Monnars; els Olzinelles eren senyors del Catllar, Torredembarra i Vila-seca de Solcina; Perafort pertanyia a la família Ribes; Vespella era dels Queralt; els Desprats posseïen el Morell i els Gallifà eren els senyors d’Ardenya.
Un dels elements més característics de l’estructuració organitzativa del Camp a l’època medieval és la Comuna del Camp. Va néixer per la comunitat d’interessos dels diferents pobles sotmesos a la senyoria eclesiàstica de l’arquebisbe de Tarragona o de les dignitats del seu capítol catedralici. Una primera reunió conjunta dels pobles es produí el 1274 en negar-se a pagar el tribut que volia imposar violentament el veguer, oposició que culminà amb accions contra el castell reial de Tarragona. El 1288 els pobles del Camp es negaren a obeir les ordres d’Alfons el Franc, que volia fer-los participar, portant ells les armes i les vitualles, en la defensa del coll de Panissars. Els pobles al·legaren que eren vassalls de l’arquebisbe i no del rei. L’arquebisbe féu costat als seus súbdits tot amenaçant amb penes canòniques el rei. Les topades per les negatives de la gent del Camp a anar a la guerra, amb successives claudicacions per part de les autoritats reials, es repetiren el 1292 i el 1296.
L’autèntica carta de naixement de la Comuna del Camp cal situar- la al 1305, quan l’arquebisbe Roderic Tello establí nous impostos per a finançar les obres de millora dels camins i de les fortificacions de Tarragona, impostos que volia que fossin pagats per la ciutat (dues cinquenes parts) i pels diversos pobles (les restants cinquenes parts). Aquests darrers se’n queixaren per diversos mitjans i un grup es reuní a la Selva i protestà davant el rei.
Els drets de la Comuna foren revalidats pel rei Joan I el 1388 i el 1399 per Martí I, que els amplià. El conjunt de privilegis van ser recopilats per ordre del comuner Berenguer Montserrat el 1449. Gràcies als privilegis les reunions esdevingueren força periòdiques a partir del 1335. La gent del Camp participà per mitjà de la Comuna en les diferents operacions bèl·liques del Principat: el 1331 armà dues galeres contra els corsaris, el 1335 dues més per al servei del rei, el 1336 donà 12 000 sous per a la campanya de Sardenya i el 1356 organitzà la defensa de la costa contra Pere I de Castella reclutant homes i recollint diners.
Entre les poblacions del Tarragonès oposades a Joan II es destaca el Catllar. La vila es mantingué fora del control reial fins a l’agost o el setembre del 1464, que el seu defensor, el navarrès Menaut de Beaumont, la lliurà al rei; per contra Altafulla no abandonà la fidelitat al sobirà durant toda la contesa. Val a dir, però, que tant en el cas del Catllar com en el d’Altafulla no influí en l’elecció de partit la fidelitat o no a la terra, sinó la voluntat dels respectius senyors, partidari de la Generalitat en el cas del Catllar i totalment trastamarista en el d’Altafulla. Una situació intermèdia a la de les dues viles fou la de Tamarit, que, partidari de la Generalitat, caigué en mans dels joanistes abans de la presa de Tarragona i serví de base per a atacar la ciutat i, posteriorment, d’avançada defensiva; però, el 10 de setembre del 1470, tropes navarreses contràries a Joan II l’ocuparen i s’hi mantingueren fins l’any 1475, que l’abandonaren després de rebre 2 750 lliures.
Acabada la guerra el 1484, Pero de Urrea obtingué de Ferran II la confirmació dels drets atorgats a Tarragona per Pere III per a bastir un moll a Tarragona, per a l’obra del qual el 1492 es volgué usar la gabella de tot el Camp. La Comuna s’hi oposà i el 1498 fou pronunciat el plet a favor dels pobles. A partir d’aquest moment la ciutat obstaculitzà el comerç dels pobles, que volien rellançar el port de Salou, motiu pel qual el 1503 acordaren d’adobar els camins que hi menaven. Després de múltiples incidents, el 1509 els síndics de Tarragona aconseguiren de Ferran II la prohibició del tràfic comercial per Salou.
Els atacs dels pirates barbarescos foren un autèntic flagell per als municipis costaners del Tarragonès, especialment durant els segles XIV, XV i XVI. Els llibres d’actes i els manuals notarials de Tamarit, Tarragona i Vila-seca són plens d’avisos d’alerta i de ressenyes de desembarcaments i atacs pirates. A part la defensa contra els pirates, les autoritats locals hagueren de combatre i perseguir, als segles XVI i XVII, els lladres i bandolers que infestaven la comarca.
La pesta va ser una altra de les calamitats que afectaren els habitants del Camp durant els segles XV i XVI. La comarca la patí els estius dels anys 1483 i 1508, i fou especialment virulenta l’esdevinguda els darrers mesos del 1529 i els primers del 1530. L’epidèmia causà una gran mortaldat, fins a l’extrem que a Tarragona no es pogueren renovar els cònsols perquè no hi havia suficients individus. L’any 1591, entre els mesos de maig i de setembre, hi hagué una nova epidèmia de pesta que, solament a Tarragona, provocà, segons el canonge Blanc, més de set-centes víctimes. La Comuna, que adoptà nombroses mesures sanitàries, féu també gestions el 1566 per a obtenir blat per als pobles del Camp davant la seva imminent carestia.
L’edat moderna
La guerra dels Segadors afectà seriosament les poblacions i els habitants del Camp. Ja el 6 de desembre de 1640 la Comuna decidí la defensa del coll de Balaguer, el pas meridional d’entrada al Camp, per tal de barrar l’entrada de les tropes castellanes a la comarca.
Ocupat el fort de Salou i Vila-seca, el camí vers Tarragona restà lliure. La ciutat, malgrat disposar d’un contingent de tropes franceses i catalanes, no es trobava en condicions d’afrontar un setge i el general francès Espenan decidí de concloure un acord privat amb el lloctinent de Felip IV de Castella pel qual les tropes que la guarnien es retirarien i la plaça seria lliurada a l’exèrcit filipista en canvi del respecte de les vides i propietats dels seus residents.
La capitulació de Tarragona eliminà qualsevol intent de resistència per part de la resta de pobles de la comarca encara no ocupats.
El marquès de Los Vélez i les seves forces entraren a Tarragona el 24 de desembre i hisojornaren fins el dia 31, que emprengueren la marxa vers el Penedès saquejant els pobles de la ruta prèviament abandonats pels seus habitants. Les restes de l’exèrcit filipista derrotat a la batalla de Montjuïc es retiraren a Tarragona. Entorn de la ciutat s’organitzà una línia defensiva exterior amb posicions a Altafulla, Torredembarra i el Catllar, i els soldats es dedicaren a robar i saquejar els pobles. L’estat d’inseguretat motivà el despoblament de la majoria dels pobles i els habitants fugiren cap als llocs situats a les muntanyes de l’interior, on els soldats no s’atrevien a penetrar.
El 4 de maig de 1641 l’estol francès es presentà davant Tarragona i inicià el bloqueig de la ciutat. Durant els mesos de maig i juny es lluità pels encontorns de Tarragona; el fort de Salou caigué en poder dels francesos el dia 9 de maig i Constantí ho féu el dia 13. Molt de ressò tingué el combat del 10 de juny sostingut prop del Catllar entre les forces sortides de Tarragona per tal de recollir farratge i les catalanes de Josep de Biure, amb victòria de les darreres. Els dies 4 i 5 de juliol, l’estol francès que bloquejava Tarragona sostingué un combat amb el del marquès de Fernandina. El 20 d’agost, quan la plaça estava a punt de retre’s, arribà a les aigües tarragonines un estol filipista força superior al francès, el qual optà per anar-se’n a Barcelona. Aquest fet permeté d’aprovisionar la ciutat i provocà la retirada del mariscal La Mothe a Valls. Amb tot, les forces franceses continuaren encerclant Tarragona amb les guarnicions de Constantí, Salou, Vila-seca, Tamarit, Altafulla i Torredembarra.
De fet, al llarg del 1641 castellans i francesos causaren múltiples estralls, vexacions i maltractaments en els llocs de la comarca on residien, o en els que es trobaven de pas en els combats per al control i la possessió de la ciutat de Tarragona. La situació de malestar reaparegué el 1643, el 1645 i el 1646.
La guarnició de Tarragona contraatacà el mes de desembre i aconseguí el control de la comarca fins a l’agost del 644, que l’exèrcit francès intentà, una vegada més, d’apoderar-se de Tarragona. D’ençà del 1644 les operacions bèl·liques s’allunyaren del Camp però no la pesta, que afectà Tarragona i altres poblacions a la darreria del 1649. L’epidèmia féu que els francesos es retinguessin d’actuar i el fet fou aprofitat per Juan de Garay per apoderar-se de Constantí i Salou i destruir-ne les fortificacions.
La majoria dels pobles juraren fidelitat a Felip V al febrer del 1647. La comarca quedà definitivament sotmesa el 1651 a les tropes del marquès de Mortara, que precisament per la seva actuació militar a Catalunya fou gratificat el 1653 amb el títol de marquès de Sarral.
Els pobles del Tarragonès, on es feren les primeres lleves el 1703, es mantingueren fidels a Felip d’Anjou fins al juny de 1705, encara que al novembre del mateix any la comarca ja s’havia declarat a favor de l’arxiduc Carles possiblement en gran part pels germans Nebot, de Riudoms, i pel rector de Vilabella. Al maig del 1707 la Comuna es refermà a favor de Carles III i es mostrava decidida a barrar el pas als enemics. El Camp tingué una notable participació en la guerra amb homes, diners i gènere. Al setembre del 1708 els castellans i els francesos ocuparen el Camp, i diversos pobles, no sense vacil·lacions, els reteren obediència. Al juny del 1710 la Comuna es refermà en la fidelitat a Carles III, en el seu darrer acord notable. La darrera reunió documentada de la Comuna se celebrà a la Selva el 13 de setembre de 1710, tot i que es poden seguir rastres de la seva actuació almenys fins a l’agost del 1712.
Durant l’edat mitjana els nuclis de població del Tarragonès formaven part de les vegueries de Tarragona, de Montblanc i de Vilafranca del Penedès. El decret de Nova Planta suprimí les vegueries i implantà els corregiments de signe castellà. Dins el cor-regiment de Tarragona quedaren integrades la vegueria del mateix nom i la de Montblanc. A causa del nombre reduït de llocs reials del corregiment tar-ragoní, a càrrec dels quals anava el sou del corregidor, el 25 de novembre de 1716 es disposà la incorporació al corregiment de Tarragona d’una part de la franja costanera del de Vilafranca. La mesura comportà la integració dins el corregiment tarragoní dels llocs i viles de Ferran, Tamarit, Altafulla, Torredembarra, Clarà i Creixell, fins aleshores de la vegueria i corregiment de Vilafranca. L’any 1769 la Riera i Virgili també foren sostrets al corregiment vilafranquí i agregats al de Tarragona.
Al segle XVIII el Camp experimentà canvis pregons tant en la demografia com en les activitats econòmiques. Pel que fa als conreus, registraren transformacions considerables. Els cereals foren suplantats per la vinya, al conreu de la qual també anà a parar una part molt important del sòl que fins aleshores ocupava l’olivera. La vinya passà a ser una monocultura en molts termes. Les circumstàncies econòmiques, l’augment del bestiar de peu rodó en les feines del camp i les investigacions de Martí i Franquès respecte la fecundació artificial, afavoriren la plantació del garrofer en la zona litoral de la comarca. Un altre conreu de notable importància econòmica fou el cànem, al qual eren dedicades un bon nombre d’hortes de les ribes del Francolí i del Gaià. Així mateix, en algunes zones, s’intentà el conreu de l’arròs.
Durant el set-cents, i molt especialment després de la llibertat de comerç amb les colònies americanes, les platges del Tarragonès (Creixell, Torredembarra, Altafulla, Salou) constituïren un focus de gran activitat econòmica bastida damunt l’exportació dels productes de la terra, especialment vins i aiguardents i en menys escala els tèxtils, que generà riquesa arreu i molt especialment entre les poblacions costaneres, per això no ha d’estranyar que les guerres amb la Gran Bretanya (1779-84, 1796-1804) resultessin extraordinàriament negatives, ja que el bloqueig de les platges per part de l’estol britànic paralitzava el tràfic marítim i, en impedir les exportacions i les importacions, generava la misèria.
La Guerra Gran també afectà els pobles de la comarca, perquè, malgrat que la lluita s’esdevenia lluny, els seus habitants es veieren obligats a contribuir-hi amb homes i diners; el capità general, comte de La Unión, convençut que l’exèrcit regular no podria contenir l’avanç francès, recorregué al poble català per mitjà de la restauració del sometent. Les comarques allunyades quaranta o més llegües de la frontera amb França, com era el cas del Tarragonès, es veieren obligades a mobilitzar una bona part de la seva població, concretament la quarta part dels seus homes útils en edats compreses entre els 15 i els 40 anys i un vuitè dels de 40 a 60 anys. També recaigué sobre les poblacions la soldada dels homes enviats al front.
D’altra banda diversos estaments locals,gremis i particulars oferiren diners per a finançar la lluita, que es presentava com una defensa de la religió i l’ordre antic.
Per tal d’atendre el servei del sometent, les localitats pertanyents al corregiment de Tarragona foren agrupades dins de les unitats administratives dels cantons de Tarragona, Vila-seca, Altafulla i Alcover.
Els segles XIX i XX
La crisi econòmica del final del segle XVIII generà malestar envers les autoritats establertes. La marxa o fugida de Tarragona del corregidor Pere Ignasi Correa cap a Barcelona facilità els projectes dels més decidits revolucionaris, els quals, davant els fets de Baiona, instaren l’ajuntament tarragoní a convocar, el dia 31 de maig, una reunió extraordinària per donar a conèixer els principis polítics.
D’altra banda el 1808 es produïren motins populars en diversos pobles en tenir notícia de les pretensions franceses o de la proximitat del seu exèrcit. L’arribada a Tarragona de la columna francesa de Chabran refredà els ànims dels insurrectes, però quan la força francesa es retirà a causa de l’acció del Bruc la insurrecció resultà imparable. Les manifestacions populars obligaren a convocar una assemblea de pobles del corregiment per tractar de la formació d’una junta que el governés, la qual, fins el 1811, dirigí la vida política de la comarca.
La guerra com a tal arribà al Camp al desembre del 1808 quan la divisió Souhan acampà a la riba esquerra del Gaià i s’hi mantingué fins al març del 1809. Després de la retirada francesa la pau regnà a la comarca durant la resta del 1809 i una bona part del 1810. La situació canvià radicalment l’any 1811 de resultes del setge de Tarragona. El desig de recuperar Tarragona per part de les tropes aliades va fer que la guerra no acabés per a la comarca fins a l’eixida de les napoleòniques de Tarragona el 19 d’agost de 1813. Entre les accions militars que tingueren lloc a la comarca cal destacar la sorpresa del batalló del general Lafosse a Vila-seca per part de Lacy el 19 de gener de 1812; la desfeta que el mateix mes i any patí el baró d’Eroles a Altafulla davant de les divisions Lamarque i Mathieu; l’intent de Sarsfield, el mes d’abril, de sorprendre la guarnició de Tarragona; l’atac del 27 de setembre a la zona portuària tarragonina i el nou intent contra la ciutat al juny del 1813. Les poblacions comarcals i molt especialment la capital sortiren arruïnades d’aquesta guerra contra les forces napoleòniques; unes per haver oposat resistència activa, com Tarragona, i d’altres afeixugades pels tributs onerosos dels dos bàndols en pugna, que deixaren sense un ral les arques comunals i moltes famílies.
Un cop allunyats els francesos, la comarca es concentrà en la reconstrucció. Els pobles del corregiment de Tarragona hagueren de suportar les excentricitats del comte d’Espanya des del 13 de novembre de 1814, que prengué possessió del càrrec de corregidor. Al novembre del 1816, el síndic personer de l’ajuntament tarragoní i oficials de la guarnició de Tarragona participaren en els preparatius del pronunciament dels generals Lacy i Milans del Bosch. Durant el Trienni Liberal, la població de la comarca estigué fortament dividida entre els seguidors de les idees liberals i els absolutistes, però tots plegats hagueren de patir les epidèmies, les secades i els temporals com el que, entre el 24 i el 30 de desembre de 1821, assotà el litoral comarcal: les aigües de la mar penetraren terra endins i en el port de Tarragona enfonsaren 35 vaixells que hi estaven ancorats. Les sequeres, les collites no gaire bones, les epidèmies, etc., foren presentades per la propaganda absolutista com a càstigs divins pel fet de no revoltar-se contra els governants liberals. Aquests arguments aconseguiren d’incrementar notablement les partides absolutistes i com a conseqüència la inestabilitat augmentà.
Al setembre del 1827, el moviment insurreccional dels Malcontents aconseguí de controlar d’una manera més o menys directa i fefaent el corregiment tarragoní, a excepció de la capital, que fou assetjada durant diverses setmanes. La gravetat de la situació va fer que Ferran VII vingués a Tarragona, on arribà el 28 de setembre per intentar de resoldre el problema. La presència del rei i de les forces que l’acompanyaven aconseguiren acabar amb la insurrecció, els caps de la qual, al Camp i el Priorat, foren afusellats a Tarragona el mes de novembre.
De les tres comarques del Camp de Tarragona, el Tarragonès fou la que menys patí els estralls de la primera guerra Carlina gràcies a la protecció de la guarnició de Tarragona. Els dos primers anys de la guerra civil la comarca es veié lliure de la presència de partides carlines, però no d’una epidèmia de còlera: els primers casos es produïren a Tarragona el mes d’agost del 1834; per tal d’evitar la seva difusió s’establí una barrera de vigilància permanent amb cases d’observació a Altafulla, els Garidells, Mas Alemany i Vila-seca i Salou, que es mantingué fins el 13 de setembre. Les referències a ocupacions de pobles, bloqueigs de nuclis urbans i topades amb escamots facciosos són una constant durant els anys trenta. La inseguretat dels camps, la fugida vers la ciutat dels més capaços econòmicament i les contribucions extraordinàries per al sosteniment de la guerra causaren situacions més que angoixoses en la majoria dels pobles de la comarca. El Camp es manifestà per la causa liberal però això no impedí al pretendent de disposar de partidaris a la comarca, especialment a la Riera de Gaià, el Catllar, la Pobla de Montornès, Vespella de Gaià, Salomó, Vilabella, etc.
Malgrat que la propietat eclesiàstica era present a gairebé tots els municipis del Tarragonès menys a Roda de Berà, les vendes per raó de la desamortització en la dècada 1835-45 afectaren únicament la meitat dels municipis, ja que Altafulla, Creixell, el Morell, la Nou de Gaià, els Pallaresos, la Pobla de Mafumet, Renau, la Riera de Gaià i Salomó en quedaren totalment al marge.
La Revolució de Setembre del 1868 i el destronament d’Isabel II revifaren el carlisme. La tercera guerra Carlina fou una guerra de guerrilles. L’estratègia carlina consistí a tallar el ferrocarril i mantenir la inseguretat del camp i les poblacions. El mes de juliol del 1872, els carlins es deixaren veure a Vila-seca i a la Pobla de Montornès i ocuparen Vilallonga del Camp. Durant el 1873 les partides carlines entraren en nombroses poblacions on cobraren contribucions. La inseguretat de les comunicacions per terra va fer augmentar l’activitat del transport marítim de cabotatge des de les platges de Salou, Altafulla i Torredembarra i des del port de Tarragona.
La Restauració comportà com a tot Catalunya un notable esllanguiment social, que es manifestà en la vida política en la pràctica sistemàtica de la tupinada per a decidir el procés electoral. A l’abaltiment extern general de la societat catalana, cal sumar-hi el pes mort de la burocràcia oficial amb força representativitat a la ciutat, la nodrida guarnició militar i el pes actiu dels successius arquebisbes, força dinàmics. En el camp obrer hi havia dos nuclis especialment actius, impulsors de moviments associatius i de conscienciació de classe, els tipògrafs i els boters. Com ha demostrat Mercè Costafreda, l’arrelament del catalanisme a Tarragona i la seva immediata zona d’influència fou lent i tardà, com ho evidencia que no s’hi celebrés cap assemblea de la Unió Catalanista fins el 1912. El catalanisme només hi cristal·litzà a remolc de l’onada col·lectiva d’entusiasme generada per la Solidaritat Catalana, tot i que de Tarragona sorgiren personalitats del catalanisme polític del primer terç de segle, com A. Rovira i Virgili i Macià Malloll i Bosch, un dels assistents al Pacte de Sant Sebastià, o Pere Lloret, l’únic diputat d’AC al Parlament de Catalunya. Els dos darrers formaren part del nucli opositor actiu contra la dictadura de Primo de Rivera a la comarca.
Durant la Segona República fou força viu l’activisme pagès, en bona part emparat per ERC; cal recordar la manifestació de 3 000 rabassaires, reprimida per la força pública després que assaltés el govern civil, tot just abans de les eleccions al Parlament del novembre del 1932.
El fracàs dels fets d’octubre del 1934, que en alguns llocs com el Morell tingueren especial virulència, generaren una dura repressió. Segons Montserrat Duch en les successives eleccions la victòria fou per a les forces d’esquerra.
Com arreu, la guerra civil provocada per la revolta militar imposà el desori. Els primers dies es multiplicaren els assassinats i les destruccions vandàliques, tot i que la guarnició militar de Tarragona es mantingué al marge de la sublevació. Els fets de Maig del 1937 foren especialment virulents a Tarragona. Diverses localitats de la costa, Creixell, Torredembarra, Tamarit, Vila-seca, Salou i Tarragona, foren l’objectiu de reiterats bombardeigs.
Ocupada la comarca al començament del 1939, s’inicià tot seguit la repressió sovint arbitrària i multitudinària (fins al juliol del 1940 s’havien sotmès 5 321 persones a consells de guerra), que forçà a habilitar com a presó diversos edificis. Segons E. Olivé el monopoli dels nous polítics es concentrà en tres grups ben específics: els catòlics, els ex-militants de la Lliga o de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autonomas) i els de la classe empresarial, gairebé tots ells "amb pocs o nuls antecedents falangistes o carlins".
El paper de l’església fou força complex, ja que al costat de la postura oficial de ple suport al règim, el cardenal Arce Ochotorena, el successor immediat del cardenal Vidal i Barraquer, donà suport a la predicació i a l’ensenyament de la doctrina en català. Al Tarragonès, com a bona part de les comarques catalanes, es formà el 1947 un nucli de suport a la Comissió Abat Oliva.
El 1945 s’estructuraren els primers nuclis d’oposició, que foren desmantellats el mateix any i no s’organitzaren de manera definitiva fins ben entrada la dècada de 1960, en bona part gràcies a l’empenta donada per l’increment demogràfic generat per la industrialització del Tarragonès. El protagonisme recaigué en el PSUC i altres grups menors situats a la seva esquerra. Paral·lelament s’estructuraren associacions de veïns especialment conflictives durant la segona meitat de la dècada de 1970.