Situació i presentació
La comarca del Gironès, situada en una zona de transició entre el mar i la muntanya, no és configurada per una vall o conca hidrogràfica, sinó per terres heterogènies que la ciutat de Girona uneix i sobre les quals exerceix una gran influència en els aspectes humà, social i econòmic. Té una extensió de 575, 4 km2 i limita al N amb el Pla de l’Estany i l’Alt Empordà, a l’E amb el Baix Empordà, al S i a l’W amb la Selva i al NW amb la Garrotxa.
La comarca apareix ja citada en els primers assaigs de divisió comarcal de Catalunya, que són els d’Onofre Menescal (1597), Pere Gil (1600) i Esteve de Corbera (1628). El pare Gil li donà una extensió exagerada, car hi englobà el territori comprès entre els voltants d’Olot, la desembocadura del Fluvià i Palamós. Pere Blasi, el 1922, féu arribar el Gironès fins a la vall d’Hostoles i integrà Banyoles a la Garrotxa. Cèsar August Torras, d’altra banda, inclogué Banyoles al Gironès en un treball del 1917. El 1923, l’estudi monogràfic de Miquel Santaló li atorgà una extensió aproximada de 570 km2 i una forma semblant a un romboide, els vèrtexs del qual serien el volcà de Fontpobra, el puig de Santa Bàrbara, el turó d’en Rovira i Sant Julià de Ramis. No incloïa, doncs, ni el pla de Banyoles ni les Guilleries. No obstant això, el mateix Santaló rectificà, el 1931, els límits que li havia donat el 1923, i considerà també adient d’incorporar-hi l’àrea banyolina pel fet que tenien un origen comú, i perquè valorava el moviment ecònomic espontani de Banyoles a Girona i les relacions històriques i administratives. Tractadistes com Rovira i Virgili o Max Sorre inclogueren en una sola comarca la Selva i el Gironès, i d’altres, com mossèn Norbert Font, la consideraven una comarca de segona categoria. Els criteris i la metodologia per emmarcar el Gironès han estat, doncs, molt heterogenis, i això explica les diferències obtingudes en alguns estudis.
Durant la Segona República la divisió territorial de Catalunya, encarregada per la Generalitat, va traçar la delimitació del Gironès tenint en compte la proposta de trobar unes demarcacions equilibrades. S’incloïen 43 municipis. Entre el 1960 i el 1980 hi hagueren algunes annexions: Palau-sacosta, Santa Eugènia de Ter i Sant Daniel s’agregaren a Girona el 1962, mentre que Salt i Sarrià de Ter ho feren el 1974 i el 1976 respectivament (tot i que el 1983 es tornaren a segregar de Girona), Medinyà s’agregà a Sant Julià de Ramis el 1972, i Sant Andreu del Terri s’agregà a Cornellà del Terri el 1976.
Restablerta la Generalitat després de la dictadura de Franco, i creades les comarques de Catalunya d’acord amb el mapa resultant dels decrets de la Generalitat del 1936, es van estudiar les peticions municipals de creació de noves comarques, i, per llei de 28 de març de 1988, es va crear la nova comarca del Pla de l’Estany, que restà onze municipis a l’antiga comarca del Gironès: Banyoles, Camós, Cornellà del Terri, Crespià, Esponellà, Fontcoberta, Palol de Revardit, Porqueres, Sant Miquel de Campmajor, Serinyà i Vilademuls, de manera que el Gironès va quedar integrat per 27 municipis. Aquesta reducció no priva que Girona continuï essent un nucli clau de comunicacions, de cultura i de serveis, i que acompleixi el paper de capital supracomarcal.
El marc físic
El relleu
El Gironès és una comarca sorgida a l’entorn de la ciutat de Girona, que és situada just al llindar entre dues planes importants, l’Empordà i la Depressió Prelitoral. Gairebé queda escanyat entre dos sistemes orogràfics: el Transversal i el Mediterrani. D’ací l’heterogeneïtat que ofereixen els seus paisatges. La plana de l’Empordà, oberta a mar i drenada pel baix Ter, inclou dues subunitats: el pla de Banyoles i l’anomenat Empordanet de Girona. La vall baixa del Ter inicia l’Empordanet de Girona, que pel SE s’estén fins a Madremanya. Els materials neogènics solen deixar al descobert la base eocènica, normalment de flysch.
El pla de Girona és la terminació de la Depressió de la Selva, que resultà de l’enfonsament de la dovella de tramuntana de les quatre que constituïen la Depressió Prelitoral. N’és l’eix la vall de l’Onyar, on les terrasses fluvials, quaternàries, recobreixen els dipòsits pliocènics deixats per aigües somes, de fàcies lacustre. A sota hi ha materials eocènics que afloren vora la ciutat, com les calcàries nummulítiques de Montjuïc, que eren explotades i conegudes com a pedra de Girona. Al SE de la comarca, vora Llagostera, el pla de Girona es prolonga per la capçalera de la vall d’Aro, parcialment al·luvial.
La Serralada Transversal, de materials eocènics, accidenta el quadrant NW del Gironès, enllaçant-lo amb la Garrotxa i el Pla de l’Estany. Gresos o pudingues solen coronar-hi nivells de margues. Hi ha també una sèrie d’afloraments basàltics, com el Puig Moner, el de la Banya de Boc i el d’Adri.
El Sistema Mediterrani també forma part del relleu de la comarca. La Serralada Prelitoral hi és representada pels estreps nord-orientals de les Guilleries, que formen el puig de Sant Grau (450 m d’altitud) i engorgen el Ter fins al pla de Girona. La Serralada Litoral dóna al Gironès un relleu accidentat a llevant de l’Onyar amb les Gavarres, que en el sector gironès culminen a les muntanyes dels Àngels (485 m) i Santa Pellaia (352 m). Els mateixos materials paleozoics recobreixen de vegades el basament granític del bloc de Tossa, veritable batòlit que es dreça al S de la vall d’Aro, barrant al Gironès la marina de la Selva. Culmina al puig de Cadiretes (518 m).
Les aigües
La comarca del Gironès forma part de la conca del Ter i dels seus afluents. Aquest riu neix a Ull de Ter, al Ripollès, travessa tota la comarca, travessa la plana de Vic, on fa un colze i s’endinsa cap a la Selva, seguidament rega el Gironès i el Baix Empordà i arriba a la platja de Pals, on desemboca a la Mediterrània, al terme municipal de Torroella de Montgrí, prop de l’Estartit.
El Ter travessa el Gironès de SW a NE i forma, juntament amb l’Onyar, afluent seu, un sistema hidrogràfic que és el gran col·lector comarcal. Per la banda esquerra rep les aigües de Rocacorba i de gran part del pla de Banyoles. Els afluents d’aquest costat són joves, de recorregut curt i, tot i que tenen poc cabal, baixen amb prou força per erosionar considerablement el terreny. Parlem principalment de les rieres de Llémena i d’Adri, i dels torrents de Garrabia, de Gàrrep, de Sarrià i el rierol de Rimau. Però l’aportació més important que rep el Ter per aquesta riba és la del Terri, que hi afegeix les seves aigües prop de Medinyà. El Terri s’alimenta de l’estany de Banyoles i d’aigües subterrànies de Rocacorba i Sant Patllari sense que se’n pugui establir l’origen concret, ja que comença a formar un llit precís a partir d’un seguit de recs que surten de l’estany.
Per la banda dreta el Ter rep principalment l’aportació de l’Onyar. Aquest riu neix a Brunyola i s’alimenta d’altres afluents com ara el Güell, el Marroc, la riera de la Maçana, el torrent de Vila-roja i el Galligants, fins que s’uneix al Ter al barri gironí de Pedret. El Güell procedeix dels terrenys volcànics d’Aiguaviva, i el Galligants, del vessament de la vall de Sant Daniel. Tots dos s’alimenten de les aigües del massís de les Gavarres i són dos rius vells, d’origen pluvial i de conca reduïda, característiques que no els permeten de tenir un cabal abundant ni regular.
El Ter té un règim prepirinenc, però amb fortes influències mediterrànies quan llisca pel Gironès. Cal considerar que té una forta retenció nival, molt acusada al gener, al llarg de tot el seu curs; en canvi, al març, amb la fosa de la neu, el cabal augmenta notablement. Encara és més abundant durant el mes de maig, quan s’hi afegeixen les aigües de les pluges primaverals. A l’estiu el cabal és mínim, i a la tardor l’aportació de les pluges d’origen mediterrani torna a alimentar-ne la conca.
Les pluges tardorals són, en gran part, les responsables de les contínues inundacions que sofreix la comarca. Girona és el nucli que més conseqüències n’ha patit, per tal com la seva situació, en la confluència de quatre rius —el Ter, l’Onyar, el Güell i el Galligants— l’exposa a aquest risc. La causa d’aquestes inundacions rau en el fet que les fortes pluges de tardor provoquen una crescuda ràpida en els cursos alts dels rius, les aigües dels quals, en arribar a les zones més planeres, troben un llit baix i insuficient per a abastar-les, i s’han d’estendre fora de mare, inundant els terrenys propers. El problema més important de les inundacions a la ciutat de Girona és que l’Onyar, en ajuntar-se amb el Ter, trobava una barrera d’aigua que baixava amb tanta força que era incapaç d’engolir-lo; així, les seves aigües quedaven aturades a la mateixa desembocadura, com si es tractés d’una presa, i en no poder circular i, per tant, en augmentar el volum, inundaven els carrers més propers. Les obres d’esbiaixament de la unió del Ter i l’Onyar per a minimitzar aquesta barrera natural, i les retencions d’aigua que faciliten els embassaments de Susqueda i el Pasteral (a la Selva), sembla que han resolt en gran part els problemes de les inundacions a la comarca. Entre els aiguats més importants es destaquen els esdevinguts els anys 1552, 1599, 1678, 1763, 1829, 1843, 1861, 1940, 1942, 1962, 1963, 1965, 1969, 1970 i 1971, tots ells a la tardor.
El clima i la vegetació
El clima del Gironès és força semblant al de la Selva i, si fem abstracció de les diferències secundàries derivades de l’altitud i de la situació local, és del mateix caràcter general que el de tota la zona plujosa de la Catalunya oriental, compresa entre el vessant sud dels Pirineus i el Vallès.
La ciutat de Girona rep uns 800 mm de pluja anual com a mitjana i les altres localitats de la comarca tenen una pluviositat no gaire diferent. D’aquesta pluja, normalment uns 160 mm cauen durant els mesos d’estiu. L’estiu no és pas, doncs, gaire sec. Per la quantitat de precipitació anual i per la part que en cau a l’estiu Girona recorda algunes terres de la part occidental, atlàntica de la Península Ibèrica, terres del nord de Portugal i de Galícia. Hi ha, però, una diferència fonamental. Mentre que a les terres de clima atlàntic tots els anys són plujosos, al Gironès, que té clima mediterrani, les diferències d’un any a l’altre són molt importants: al costat d’anys en els quals les tempestes i els xàfecs violents són freqüents a l’estiu, n’hi ha d’altres en què l’estiu és una època de poca pluja.
La temperatura mitjana anual a Girona és de gairebé 15°C. Els mesos de desembre i gener tenen una mitjana compresa entre 7 i 8°C. Podem dir que a Girona l’hivern és fred si el comparem amb el de les terres del nostre litoral, però si la comparació es fa amb localitats de més enllà dels Pirineus o de la Catalunya muntanyenca l’hivern és força temperat. L’estiu és calent, encara que sense exageració: la temperatura mitjana dels mesos de juny, juliol, agost i setembre sobrepassa una mica els 20°C.
En conjunt, doncs, el Gironès és sotmès a un clima mediterrani marítim de tendència humida i temperada, que presenta variants segons el relleu i la situació. Cap al nord es comença a fer sensible la influència de la tramuntana, que caracteritza el clima de l’Empordà.
La vegetació del Gironès, com la de la Selva, tot i essent bàsicament mediterrània, presenta una gran abundància de claps de paisatge humit, en els quals predominen plantes més pròpies de l’Europa central que de les terres meridionals del nostre continent. Aquests claps, que es localitzen a la base dels obacs, al riberal de rius i rieres, etc., determinen un enriquiment molt notable de la flora i de les formes de vida vegetal, i fan que l’aspecte del país sigui especialment frondós i variat. Dins el Gironès, que és una comarca força homogènia des del punt de vista biogeogràfic, convé distingir la part meridional i la part septentrional.
La part meridional de la comarca, de sòl sense calç, és una continuació de la Selva des del punt de vista de la vegetació, caracteritzada per les brolles de brucs i estepes amb un estrat superior de sureres i de pi pinyer. Cal remarcar, dins aquest sector, el caràcter una mica especial de la muntanya dels Àngels, a la qual es localitza el bosc de pinastre (Pinus pinaster) més important de Catalunya. El pinastre és un pi poc amic de la calç i es fa sobretot a la zona de transició entre els ambients mediterranis i els ambients atlàntics.
La part més septentrional del Gironès és formada per terrenys calcaris. L’alzinar amb marfull (Quercetum galloprovinciale pistacietosum), que la cobria primitivament, ha estat destruït en gran part per l’acció de l’home, però encara en resten residus escampats per tot arreu. L’element de paisatge que hi és més extens actualment, si deixem de banda els camps de conreu, és la pineda de pi blanc (Pinus halepensis) amb sotabosc herbaci corresponent a la pastura de jonça i fenàs (Plantagini-Aphyllanthetum). Dins aquestes pinedes clares, encatifades d’herba, es fan també mates mediterrànies com l’argelaga (Genista scorpius), que es cobreix de flors grogues quan arriba la primavera, l’espígol mascle (Lavandula latifolia), etc. Als indrets assolellats i secs hi pot haver també claps de garriga (Quercetum cocciferae) i brolles de romaní i bruc d’hivern (Rosmarino-Lithospermetum). A les fondalades frescals és abundant la bardissa de romeguera i roldor (Rubo-Coriarietum), que ocupa el lloc de bosquets de fulla caduca (rouredes, omedes, vernedes) aclarits o destruïts totalment.
Les comunicacions
El Gironès deu les seves bones comunicacions a la seva situació estratègica de lloc de pas obligat pel corredor prelitoral català, entre els massissos de les Gavarres i de les Guilleries. Així, Girona fou ja estació de la Via Augusta en època romana i de la Strata Francisca o vell camí de França en època medieval, vies que travessaven la comarca de N a S, igual com ho fan avui les modernes grans vies de comunicació de la península amb la resta d’Europa: la carretera N-II, que procedent de les terres interiors (Lleida) i Barcelona va a França per la Jonquera; l’autopista AP-7, que ve del sud (terres de l’Ebre) i també es dirigeix a França per la Jonquera; el ferrocarril de Barcelona a Portbou, i el previst tren de gran velocitat. Cal recordar la inauguració el 1995 de l’Eix Transversal (C-25), que procedent de Cervera, Manresa i Vic, enllaça amb la N-II a l’altura de Riudellots de la Selva (de la comarca de la Selva) a pocs quilòmetres al S de la ciutat de Girona. De Girona parteix vers ponent la N-141 que enllaça amb la C-63 (eix Selva-Garrotxa a l’altura d’Anglès).
A les comarques gironines arribà l’autopista el 1970 —en obrir-se el tram de Cardedeu a Maçanet— i les obres van finalitzar el 1975, amb la realització de l’enllaç fins a la Jonquera. Altres carreteres importants són la C-65 de Girona a Sant Feliu de Guíxols, el trànsit de la qual es beneficià de la construcció de les variants de Caçà de la Selva i Llagostera, on surt un trencall, la C-35, vers Vidreres i Parets del Vallès, i la C-66 (eix Empordà-Garrotxa) de Girona a la Bisbal d’Empordà i Palafrugell. Una xarxa de carreteres secundàries i locals intercomunica els diferents nuclis de població del Gironès, com la de Caçà a la Bisbal, la de Girona cap a la vall de Llémena i la de Girona a Santa Coloma de Farners per Aiguaviva.
El ferrocarril també té una funció força important en les comunicacions de la comarca, car connecta Girona amb la frontera francesa per Portbou (Alt Empordà) i amb Barcelona i la resta de la xarxa estatal. La línia arribà a Girona al gener del 1862. Ja fora de la comarca, a l’estació de Maçanet-Maçanes, la línia en direcció a Barcelona es bifurca en la línia de la costa (per Mataró) i la línia de l’interior (per Granollers). Cal recordar l’extingida (1969) línia de Girona a Olot per la vall d’Hostoles, 55 km de via estreta començats a construir el 1887 i inaugurats en la seva totalitat el 1911. També fou clausurat el ferrocarril de via estreta de Girona a Palamós per Flaçà, de 49 km, en servei al llarg dels anys 1892-1924.
La construcció del tren d’alta velocitat, que ha d’unir les terres catalanes amb l’estat francès, ha de suposar un fort impuls per a la xarxa ferroviària de Girona.
Completa el quadre de les comunicacions del Gironès l’aeroport de Girona-Costa Brava, situat prop de Salitja en terme de Vilobí d’Onyar (la Selva) i d’Aiguaviva (Gironès). Fou inaugurat l’1 d’abril de 1967, i cinc anys més tard s’inicià la construcció d’una nova terminal, perquè la primera resultava insuficient. També es renovà i s’amplià la pista fins a 2 400 m de llargada i uns 45 m d’amplada. Aquestes instal·lacions han tingut una funcionalitat sobretot turística, amb l’activitat concentrada entre els mesos d’abril a novembre i amb un bon nombre de vols xàrter i de passatgers que tenen com a destinació la Costa Brava. Al final del 1999 es restablí el vol regular Girona-Madrid que havia estat suprimit el 1984.
La població
En una anàlisi global de la demografia del Gironès es poden distingir uns períodes clarament diferenciats: d’una banda hom constata un fort creixement al llarg del segle XVIII que, malgrat les dificultats de la Guerra Gran, i sobretot de la guerra del Francès, permet de mantenir un bon ritme de creixement fins a mitjan segle XIX. Fent un cop d’ull enrere, la comparació de les dades del fogatjament de l’any 1553 amb les del cens del 1718 ens mostra clarament que durant els segles XVI i XVII el ritme de creixement fou força desigual, fet que s’acorda amb la forta incidència a casa nostra de les guerres i les epidèmies.
La segona meitat del segle XIX assenyala una situació totalment estacionària amb una lleugera millora fins els anys trenta, ja dins el segle XX. I encara així cal remarcar que els estralls de la guerra civil de 1936-39 tornaren a frenar bruscament aquest indici de recuperació. Durant la primera meitat del segle XX el creixement migratori fou negatiu.
Un segon període de creixement espectacular s’encetà a la dècada del 1950, amb un increment elevat els vint anys següents. La conjuntura econòmica favorable dels anys seixanta i l’arribada en massa d’immigrants d’altres indrets d’Espanya possibilitaren aquest panorama. Girona, Caçà, Llagostera, Salt, Sarrià de Ter van créixer amb l’impacte d’una important industrialització i d’un comerç en franca expansió. El cas de Girona fou singular: ja que afegí al propi creixement d’aquests anys les incorporacions dels municipis de la rodalia (Salt i Sarrià), de la qual cosa resultà un augment de la població força espectacular fins el 1983 i una davallada notable a partir d’aquesta data a causa de la segregació d’aquests dos municipis.
A partir dels anys 1975 i 1976 el panorama demogràfic canvià dràsticament, com a arreu de Catalunya. D’una banda, es produí l’enfonsament virtual de la nupcialitat i la natalitat, situada fins a aquestes dates a nivells força elevats. De l’altra, els fluxos migratoris des de la resta de l’estat espanyol, que havien estat intensament positius des del 1950 (l’any 1978 el creixement migratori havia estat superior al vegetatiu), experimentaren fins i tot un cert procés d’inversió. Els efectes conjugats d’aquests dos processos van reduir molt de pressa el ritme de creixement de la població.
La reducció del nombre d’immigrants es troba clarament relacionada amb la crisi econòmica de l’època i les dificultats consegüents per trobar ocupació; en canvi, la reducció de la natalitat i la nupcialitat s’expliquen per canvis sociològics profunds, que afecten les relacions entre els sexes i entre les generacions.
Un altre fet a analitzar és la importància del moviment de la població entre municipis de la mateixa comarca i entre municipis catalans. Aquest fet ha pres dos caires diferents: el despoblament anual amb la consegüent urbanització, d’una banda, i de l’altra, la tendència inversa, que es començà a observar sobretot en persones procedents de l’aglomeració barcelonina que han buscat una residència en un lloc més tranquil.
Al final de la dècada dels noranta i al llarg dels primers anys del segle XXI el creixement demogràfic s’intensificà a causa de la recuperació d’un saldo migratori positiu, protagonitzat per estrangers de diversa procedència, i l’increment de la natalitat. Només els municipis més petits quedaren al marge i la seva població es reduí, com Sant Martí Vell, o s’estabilitzà, com Vidadasens o Sant Jordi Desvalls. La densitat de població, el 2005, era de 279,5 h/km2.
L’economia
L’agricultura i la ramaderia
La comarca del Gironès ha estat tradicionalment agrària, però aquest sector ha anat perdent importància d’ençà de la dècada del 1950.
A més de la superfície dedicada als conreus, amb predomini del secà sobre el regadiu, hi ha una notable extensió de superfície forestal. La proporció de superfície regada ha anat augmentant lentament; diverses captacions d’aigua del Ter contribueixen a ampliar-ne la superfície. La sèquia Monar, per exemple, que ja és citada al segle XI, acompleix una funció decisiva al pla de Salt i Girona, com la sèquia d’en Vinyals a la zona de Celrà-Bordils.
Per grups de conreus predominen els cereals per a gra, tot i que al llarg del segle XX han tingut una tendència decreixent a favor dels farratges. Durant la dècada del 1970 l’ordi esdevingué més conreat que el blat. La superfície dedicada al blat, després de reduir-se a la meitat en pocs anys, tornà a pujar. Blat i ordi s’han expandit en perjudici de la civada, que es conrea més aviat barrejada amb tots dos. Els conresus farratgers, destinats al bestiar, tenen també una importància notable. Gairebé ja no es practica el sistema de conreu tradicional, és a dir, la rotació biennal de blat, blat de moro intercalat de lleguminoses i farratge. Entre les espècies farratgeres més conreades destaca l’alfals, que ha estat la base del desenvolupament de la ramaderia bovina. També ha augmentat la producció de blat de moro. Al costat de les espècies farratgeres i els cereals per a gra, els altres conreus ocupen extensions més reduïdes. Pel seu valor econòmic destaca a més l’hortofructicultura, desenvolupada sobretot a partir dels anys seixanta. Entre les hortalisses sobresurten els alls, les cebes i els tomàquets, i entre les fruites, les peres, les pomes i les avellanes (Bescanó, Bordils, Campllong i Aiguaviva).
Tot i que entre el 1962 i el 1972 s’observà un notable creixement de la quantitat d’explotacions, el seu abandó ha estat superior a la mitjana catalana. Tanmateix, paral·lelament a la reducció de petites explotacions s’ha produït un increment del nombre d’explotacions grans i una major mecanització del camp.
Actualment la ramaderia és fonamental en l’economia pagesa de la comarca, sobretot les vaques per a la llet i, encara més, l’engreix de porcs i vedells. L’expansió del bestiar boví s’explica per la importància de l’activitat industrial dedicada a la matança i a la producció i distribució de carn, i a la producció i distribució de llet i els seus derivats. En aquest sentit, cal destacar la qualitat de la carn de la vedella engreixada a les terres gironines. El bestiar porquí també ha tingut un creixement molt important. La fórmula més estesa és la del circuit obert, que té com a objectiu principal l’engreix del porc. El desenvolupament d’aquesta activitat ramadera va molt lligat a l’existència a la comarca d’indústries de conservació i de transformació de la carn de porc, en especial les que fan embotits i derivats.
L’aviram de granja també manté certa importància, així com l’oví i la cria de conills. Cal esmentar a més l’existència d’activitats apícoles
La indústria
Els orígens industrials de la comarca del Gironès no poden deslligar-se de l’aprofitament hidràulic del Ter i de l’Onyar i de la Sèquia Monar. Amb motiu de les desamortitzacions del segle XIX, molts solars van poder ser adquirits per les noves indústries de teixits de cotó, filats de llana i paper, que es localitzaren sobretot al pla de Salt, però també s’establiren en altres indrets que formen part d’aquest corredor geogràfic de la Depressió Prelitoral.
El Gironès va tenir un paper secundari en el procés d’industrialització de Catalunya durant el segle XIX. És cert que s’instal·laren indústries a Girona, Salt i Santa Eugènia, sobretot del sector tèxtil —a més d’alguna foneria—, però, per exemple, els fusos en funcionament només representaven el 2,3% del total que hi havia a Catalunya l’any 1861. A Caçà de la Selva i Llagostera va arrelar la indústria tapera des del segle XVIII.
El procés d’industrialització de l’àrea de Girona i el seu entorn immediat (Sarrià de Ter, Salt i Sant Gregori) esdevingué cada vegada més important des de la dècada del 1960, i es va mostrar molt dinàmic en les transformacions que feia necessàries la crisi econòmica de 1976-85, sense que es produïssin taxes d’atur gaire elevades comparades amb les de la resta de Catalunya (generalment, la meitat). La industrialització de la comarca, una vegada superada la crisi econòmica, enregistrà un creixement considerable en la construcció, el tèxtil, el paper, la metal·lúrgia, la fusta, la química, les arts gràfiques, etc., durant el període 1985-92. A partir d’aquest bon moment econòmic es produí certa davallada, amb mostres posteriors de recuperació.
El nucli principal se situa a Girona i als pobles del voltant: Salt, Sant Gregori, Sarrià de Ter, Sant Julià de Ramis i Celrà, a més de Cacà de la Selva que es troba en l’eix Girona-Caçà-Llagostera, considerat en el Pla Territorial de Catalunya com a eix de reequilibri del territori. El Gironès té una important reserva de sòl industrial que ha permès alliberar els nuclis urbans del pes de la indústria i que pot servir per a descongestionar àrees que estan sobresaturades. Els polígons industrials es concentren prop de les vies de comunicació; es destaquen els polígons de Celrà, Fornells de la Selva i Caçà de la Selva. L’estructura empresarial de la zona mostra l’existència d’una sèrie d’empreses de dimensions considerables, que conviuen amb un elevat nombre d’empreses petites i mitjanes. Els principals subsectors industrials a la comarca, que ja hi tenen certa tradició, han esdevingut l’alimentari, el tèxtil, el del paper i les arts gràfiques, l’equipament elèctric i mecànic, a més del químic.
Les primeres foneries de ferro s’establiren a Girona a mitjan segle XIX, la més important de les quals era la foneria Planas, fundada el 1857. El 1900 i el 1909 es crearen, també a Girona, dues foneries de ferro, i a l’inici del segle XX una de bronze. Actualment no queda cap d’aquestes foneries, però el sector mecànic ha experimentat un fort creixement. La localització geogràfica d’aquestes indústries se centra principalment a Girona, Caçà de la Selva i Celrà.
El sector alimentari és un dels més dinàmics i diversificats de la comarca. Ha estat fonamental per al creixement d’aquest sector l’existència d’un mercat consumidor molt nombrós i ampli, que arriba fins i tot a abastir les poblacions del litoral. La demanda de la població resident a Girona i a la seva àrea d’influència ha comportat l’establiment d’indústries alimentàries prop d’aquests clients per tal d’abaratir els costos de transport i minimitzar el temps entre l’elaboració final del producte i el consum. Majoritàriament, l’origen de les indústries alimentàries és local i, generalment, de petites dimensions, exceptuant les grans empreses. El subsector més important és el de l’elaboració de productes carnis i escorxadors porcins frigorífics (sales d’especejament, fàbriques d’embotits i plantes de congelació de carn). En aquesta activitat destaquen els casos de Casademont (Sant Gregori), Joaquim Albertí (que comercialitza la marca La Selva, a Campllong) i Frigorífics del Ter (Salt).
Un altre subsector alimentari que mereix especial atenció és el de l’elaboració de productes derivats del cafè, amb la presència d’una fàbrica de la casa Nestlé (a Girona), instal·lada al final de la dècada del 1960. Altres indústries del sector són les d’aigües minerals, gasoses i begudes alcohòliques, de productes de fleca i de pastisseria (és important l’empresa Bellsolà), de productes dietètics, indústries de fabricació de pinsos, d’olis animals i vegetals, i les empreses envasadores i congeladores de productes naturals, fonamentalment d’horta.
El tèxtil ha estat el sector més tradicional i el que va iniciar el desenvolupament industrial gironí, a partir de l’arribada d’una sèrie de plantes productives foranes. Però al final del segle XVIII ja hi havia a Girona fàbriques de cotó, de lli, de cànem i de teixits de llana. A partir del 1840 es crearen importants indústries tèxtils a Girona i a Salt, aprofitant l’energia hidràulica de la Sèquia Monar. Pertanyen al sector tèxtil i de la confecció tot un seguit de plantes productives de capital i de gestió foranes, amb una infrastructura de grans dimensions; també n’hi ha d’origen local, amb control autòcton. Es localitzen sobretot a Salt, Caçà de la Selva, Girona, Bescanó, Celrà i Llagostera.
L’any 1843 es creà a Girona la Gerundense, que fou la primera fàbrica de paper continu de Catalunya i la segona d’Espanya, i es mantingué fins el 1973. A partir de la dècada del 1940 el sector del paper prengué una nova perspectiva a la comarca. És aleshores que s’instal·là la Torras Hostench a Sarrià de Ter (anomenada després Torraspapel), que ha estat durant molt de temps l’empresa més important d’origen local. A més d’altres empreses papereres, com Aconda Paper (del grup Pira International), hi ha també activitats d’impressió i arts gràfiques.
El sector químic és molt dinàmic. Es localitza en muncipis com Celrà (on destaca una factoria del grup Esteve), Cervià de Ter, Salt o Sant Julià de Ramis.
El comerç, els serveis i el turisme
Tot i el pes important de la indústria, l’economia del Gironès va patir les darreres dècades del segle XX una notable terciarització, tot i que amb una notable concentració a Girona.
Girona és el centre administratiu i comercial d’àmbit comarcal i supracomarcal, tot i que té una forta competència en el nucli barceloní i en els centres turístics que, com és el cas de Platja d’Aro, s’han convertit en centres comercials de primer ordre. Les bones xarxes viàries acosten aquests centres i desvien fluxos de compradors que abans es dirigien a Girona. A més dels comerços d’alimentació i altres productes que cobreixen les necessitats bàsiques de la població i que es troben en barris i altres pobles de la comarca, Girona disposa de botigues especialitzades i de grans superfícies comercials. No es poden oblidar les empreses dedicades al comerç a l’engròs, situades principalment als afores de Girona, a Salt i a Sarrià de Ter, vora les vies de comunicació (AP-7 i N-II).
Pel que fa als mercats, encara es mantenen el del dissabte i dimarts a Girona, el del dimecres a Caçà de la Selva, el del dijous a Llagostera i el del divendres a Salt, que són els més concorreguts. Han perdut el caràcter de centres locals únics d’intercanvi de mercaderies, però mantenen vivacitat. A la comarca se celebren diverses fires, algunes iniciades en la dècada del 1990. Entre les més destacables es poden mencionar les de Girona, com la Fira Industrial, Agrícola i Comercial, a l’octubre, o el Saló Equus Catalonia, al desembre; la Fira Mercat de la Terrissa Catalana, pels volts del 8 de desembre, a Quart d’Onyar, i la Fira Comarcal de Primavera, a Campllong per l’abril.
Com en altres aspectes, la capitalitat de la ciutat de Girona queda reflectida també en la concentració de serveis sanitaris. Hi destaquen tres hospitals de la xarxa pública: l’Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta, l’Hospital Provincial Santa Caterina i la Clínica Girona, a més d’altres centres privats o concertats amb alguna mútua de salut. A Salt funciona el Parc Hospitalari Martí Julià. La Xarxa sanitària es completa amb centres d’assistència primària (CAP) a Girona, Caçà, Celrà, Salt i Sarrià de Ter, i consultoris en gairebé tots els municipis, a excepció dels més petits com Campllong, Madremanya, Sant Andreu Salou, Sant Joan de Mollet, Sant Martí Vell i Vilablareix.
L’equipament escolar a nivell d’educació primària també és present en la majoria de municipis, a excepció de Campllong, Canet d’Adri, Juià, Llambilles, Madremanya, Sant Joan de Mollet, Sant Martí de Llémena, Sant Martí Vell i Viladasens. L’ensenyament és cobert fins al batxillerat a Caçà, Celrà, Fornells de la Selva, Llagostera, Salt i Girona, ciutat aquesta que té oferta d’ensenyament superior. La Universitat de Girona té els seus orígens en la fundació de l’Estudi General l’any 1446; passà en temps moderns a anomenar-se Col·legi Universitari de Girona, dependent de la Universitat Autònoma de Barcelona fins el 1992, que fou inaugurada l’actual universitat, amb diverses facultats. Té centres adscrits a Barcelona, Sant Pol de Mar i a Sant Feliu de Guíxols. Cal no oblidar el centre associat que la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED) té a Girona i el centre de suport que la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) té a Salt. Es disposa, a més, d’alguns centres d’ensenyament especialitzat, com escoles de música (a Celrà, Cervià de Ter, Fornells, Quart, etc.), entre les quals destaca el Conservatori de Música Isaac Albéniz a Girona, de dansa, de turisme (també a Girona), d’educació especial (Girona, Sarrià de Ter, Sant Gregori), etc.
Entre els equipaments esportius, presents gairebé a tots els municipis, cal destacar la gran concentració a Girona, on es pot esmentar el pavelló Fontajau i les diverses instal·lacions del Grup Excursionista i Esportiu Gironí (GEIEG). Altres instal·lacions destacables són les del Club Golf Girona (Sant Julià de Ramis), les de la Unió Esportiva Sarrià (Sarrià de Ter) o el Complex Esportiu Municipal-Foment Esportiu (Caçà de la Selva), entre d’altres.
La comarca del Gironès no es pot qualificar com a comarca típicament turística. És un territori amb un paisatge bonic i atractiu, però no ofereix els trets que demana el turisme que s’estableix a la Costa Brava: sol i platja, ni tampoc els reclams del turisme pirinenc: fresca i muntanya. Es tracta, en definitiva, d’una comarca de transició entre el litoral i la muntanya.
Tanmateix, cada cop més hi ha forasters que busquen els atractius culturals i històrics que han impulsat el turisme a la ciutat de Girona i, per proximitat, van a raure a alguna de les poblacions del voltant. Tot i que les poblacions del Gironès no presentaven una estructura turística prou desenvolupada per a atreure gent de pas, l’oferta ha anat millorant. Alguns petits hostals de poble han desaparegut, ja que no han pogut renovar-se per manca de recursos, mentre que els establiments situats a la vora de les carreteres, sobretot de la N-II, sí que s’han mantingut, i fins i tot s’han millorat, amb la intenció d’acollir els viatjants que hi pernocten esporàdicament. A part de Girona, on es concentra la major diversitat d’establiments hotelers, aquests es localitzen també en pobles com Bordils, Caçà, Celrà, Salt, Quart, Sarrià de Ter, Sant Julià de Ramis, Fornells o Llagostera (aquests dos darrers municipis disposen també de càmping). Com a molts indrets de Catalunya, s’ha iniciat la promoció de l’anomenat turisme rural, que pot trobar allotjament en residències cases de pagès (Bescanó, Bordils, Campllong, Juià, Sant Martí Vell, etc.). Es poden trobar, a més, hostatgeries als santuaris de més fervor a la comarca, com el dels Àngels, dalt les Gavarres, i el de Santa Afra, prop de Sant Gregori. No es pot oblidar tampoc la important funció turística residencial, amb un bon nombre d’habitatges de segona residència, de municipis com Madremanya, Sant Martí de Llémena i Canet d’Adri, a més de Fornells de la Selva i Quart d’Onyar, on moltes de les inicialment segones residències s’han convertit en primera, per part de gent que busca millor qualitat de vida que a la capital gironina.
La cultura i el folklore
Les activitats culturals
Una gran part dels centres culturals i d’esbarjo més dinàmics de la comarca es concentren a Girona, que acull, entre molts d’altres, el Centre Cultural la Mercè, la Casa de Cultura de Girona, el centre de serveis per a la joventut l’Estació, el Centre Bonastruc ça Porta o el Grup Excursionista i Esportiu de Girona (GEIEG). De la resta de la comarca es destaca la Casa de Cultura les Bernardes, de Salt, el Casal (1934) a Cervià de Ter, el Casal Parroquial Llagosterenc (1972), a Llagostera, i l’Ateneu de la Vall de Llémena, que té la seu a Cartellà (Sant Gregori).
Per tradició, la premsa comarcal ha tingut al Gironès una incidència particular. Alguns municipis de la comarca han gaudit, ja des d’antic, de mitjans de comunicació propis, i han passat per diverses etapes de prohibicions i d’esterilitat informativa, i d’altres de prolífiques i eufòriques. Aquests òrgans d’expressió van assolir les millors condicions a partir de la dècada del 1970, període en què el país va viure la transició.
Els primers diaris catalans editats a Girona foren el "Diari de Girona" i "L’Autonomista", que sorgiren durant la República, els anys trenta, i eren portaveus dels interessos de la Lliga i d’Esquerra, respecticament. Les revistes més antigues de la comarca foren "Víctors", que aparegué el 1936 a Girona, en la qual col·laboraren intel·lectuals com Santiago Sobrequés i Vidal i J. Vicens Vives, i "Llum i Guia", editada al municipi de Caçà de la Selva durant els anys quaranta, i que ha tingut continuïtat, amb caràcter mensual (amb el nom de "Llumiguia"). La tradició periodística gironina, molt puixant abans de l’esclat de la guerra civil, quedà reduïda durant molts anys a la premsa del Movimiento (com "Los Sitios"). El 1965 es publicà el setmanari "Presència", que portà a terme una tasca de conscienciació i de crítica i que després de nombroses sancions fou clausurat il·legalment el 1971. El Tribunal Suprem donà la raó a l’empresa i el setmanari aparegué novament el 1974. El 1978 esdevingué una publicació mensual i el 1982 es transformà en suplement dominical del "Punt Diari", dit ara "El Punt". El "Punt Diari" aparegué per primera vegada el 24 de febrer de 1979 i posteriorment s’ha consolidat com a exponent de la premsa catalana supracomarcal. Apareix també encara l’històric "Diari de Girona" (1889). S’editen també altres revistes o butlletins de periodicitat menor, com "La Farga", bimestral i editada a Salt, o la "Revista de Girona", bimestral, editada per la Diputació de Girona, que va néixer el 1955. Els mitjans de comunicació es completen amb les diferents emissores de ràdio de la comarca, entre les quals té ja tradició Ràdio Girona (1933) i les televisions locals, com TV Girona.
Quant a premis literaris, destaquen els Premis Literaris de Girona, que inclou el premi Prudenci Bertrana, de novel·la, que és el més antic. També es convoca a Girona, entre d’altres, el premi Manuel Bonmatí d’articles periodístics referits a la ciutat. A Caçà s’organitza cada any la Festa Literària, al llarg de la qual s’atorguen diversos premis com el de narració La Colla, que té una tradició de més de vint-i-cinc edicions.
El teatre ha estat un gènere ben arrelat a la comarca, on petits —però prolífics— grups locals han escenificat obres de renom. Entre l’equipament teatral cal esmentar el Teatre Municipal de Girona, fundat el 1860, el Teatre Municipal Puig d’Arques a Caçà de la Selva i el Teatre Municipal de Salt, inaugurat el 1998. El festival internacional de teatre anomenat Temporada Alta (des del 1992), entre l’octubre i el desembre, té lloc en diverses sales de Girona i al teatre de Salt. A Girona s’organitza també el Festival de Teatre Amateur de Girona (des del 1999). D’altra banda, cal esmentar el Festival de Cinema de Girona (des del 1989), amb una secció dedicada al cinema jueu.
Entre els actes musicals més destacables del Gironès cal esmentar la convocatòria, des del 1991, del premi Xavier Montsalvatge d’interpretació musical contemporània per a piano, el Festival de Jazz de Girona, des del 1998, o la Nit dels Músics, a Caçà de la Selva. Quant a les cobles, orquestres i grups musicals, hom pot fer esment de l’Orquestra de Cambra del Conservatori i l’Orquestra Ciutat de Girona, entre d’altres, com també de nombrosos grups de música pop i rock, alguns dels quals han aconseguit renom més enllà de les poblacions gironines, com Sopa de Cabra, o el músic Adrià Puntí. Igualment, han sorgit corals a Girona (Coral Oidà, Cor Maragall, Capella Polifònica de Girona, etc.), a Caçà de la Selva (Coral Bell Ressò), Bordils (Coral Sant Esteve), etc.
Diverses poblacions del Gironès disposen de biblioteca o centre de lectura, com Salt o Llagostera, però la major concentració d’aquest tipus d’equipament és a la capital gironina. Cal destacar, entre d’altres, la Biblioteca Pública de Girona, la xarxa de la Biblioteca de la UdG i la Biblioteca de Judaica de l’Institut d’Estudis Nahmànides. Entre els arxius, cal esmentar l’Arxiu Administratiu Municipal de Girona, l’Arxiu Diocesà de Girona, l’Arxiu Capitular, l’Arxiu de la Diputació de Girona, l’Arxiu Històric-Centre de Documentació del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, l’Arxiu Històric de Girona, l’Arxiu Municipal de Caçà de la Selva i l’Arxiu Municipal de Salt.
L’oferta museística també es concentra en gran part a Girona, on es troba el Museu d’Art de Girona (1979), situat a l’antic Palau Episcopal, del qual depèn la Farmàcia de l’Hospital de Santa Caterina, el Tresor de la Catedral (o Museu Capitular de la Catedral), situat a la catedral de Girona, el Museu d’Arqueologia de Catalunya, al monestir de Sant Pere de Galligants, el Museu d’Història de la Ciutat (1981), a la Casa Cartellà, el Museu del Cinema-Col·lecció Tomàs Mallol, i el Museu d’Història dels Jueus, situat al Centre Bonastruc ça Porta (2000). Fora de la ciutat es poden mencionar el Museu del Dolmen (1987), el Museu Etnològic (1987) i el Museu Emili Vilà (1968), tots tres a Llagostera, i el Museu de l’Aigua (1991), instal·lat a l’antiga casa fortificada coneguda com Mas Llorenç, a Salt.
El folklore
Al llarg del temps, les tradicions i els costums es transformen, moren, rebroten i també sorgeixen de bell nou. El Gironès, com la resta de les terres catalanes, en té de propis i de generals del país. En aquest darrer sentit, cal remarcar el fet sardanista. La ciutat de Girona té un paper fonamental en la història de la sardana: per això, el 1960, el primer any que se celebrava aquesta festa itinerant, fou escollida ciutat pubilla de la sardana. Hi ha colles sardanistes en diversos municipis. S’hi celebren aplecs concorreguts, i de la comarca han sortit fills il·lustres que han escrit cèlebres sardanes, com ara Baró i Güell, Roca Delpech, etc., i algunes cobles de renom, com Ciutat de Girona, La Principal de Llagostera i La Principal de Caçà.
Les celebracions religioses de la Setmana Santa han tingut un cert relleu a Girona, amb diverses processons en les quals s’ha destacat la presència dels romans armats o manaies, que també són presents a Llagostera.
Pel que fa als diversos aplecs es poden destacar l’aplec de Sant Roc (Vilablareix), el segon diumenge de Quaresma, l’aplec al santuari de Santa Afra (Sant Gregori), al gener, els aplecs al santuari de Rocacorba (Canet d’Adri), el Dilluns de Pasqua i al setembre, l’aplec de Santa Fe (Sant Julià de Ramis), a l’octubre, i sobretot els que es fan al concorregut santuari dels Àngels, al maig i al setembre, i les diferents romeries dels pobles de la contrada entre el setembre i l’octubre.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
La presència humana al Gironès des de les èpoques més antigues del paleolític ha estat provada gràcies a les troballes efectuades en nombrosos indrets com ara el puig d’en Roca i Sant Julià de Ramis. Les indústries mosterianes i del paleolític superior són representades per les abundants troballes de la zona de Sant Julià de Ramis (cau i cova de les Goges). Pel que fa a l’epipaleolític, n’han restat vestigis a Can Crispins (Llagostera).
Els primers pastors i l’agricultura són representats per la cultura dels sepulcres de fossa al puig d’en Roca i a Sant Julià de Ramis. A les primeres edats dels metalls, amb els típics enterraments col·lectius en coves, corresponen les troballes de Boratuna de Llorà i Rocafesa de Pedralta.
Als temps preromans, la majoria dels autors moderns suposen que la comarca corresponia a la tribu dels indigets, malgrat que un text d’època romana cita Gerunda (Girona) com dels ausetans. Coneixem diversos poblats ibèrics, escampats per tot el territori, com els de Sant Julià de Ramis, la Creueta (puig d’en Rovira), Estanyol (puig de Can Cendra), Sant Grau i possiblement el nucli més antic de Gerunda, que fou, tanmateix, de poca importància. De Montilivi hi ha també la notícia sobre unes cabanyes, donada per M. Oliva.
Al període romà, a part Gerunda i la seva funció estratègica sobre la Via Augusta, corresponen troballes variades efectuades a Aiguaviva, Llagostera, Palau-sacosta, Vilablareix, Viladasens, Montfullà, etc. El poblament dispers en forma de villae de grans dimensions és representat per les de Bell-lloc del Pla i Sarrià de Ter.
L’edat mitjana
Durant el domini visigòtic, Gerunda continuà essent un nucli important, fou seu episcopal, s’hi celebrà el concili del 571 i encunyà moneda fins el 714.
El traspàs del domini visigòtic a l’àrab revestí als indrets de Girona un caràcter violent com també a la resta de les terres situades al N de l’Ebre per la resistència que els oferí Ardó, últim dinasta visigot, que el 713 prengué el comandament dels territoris que restaren sota l’obediència d’Àkhila II, fill de Vítiza. El valí al-.Hurr, entre el 717 i el 718, ocupà la resta del territori peninsular i fins i tot la Septimània. A partir d’aquest moment tot el territori gironí i la ciutat de Girona restaren sota el domini àrab i estigué comandat per un valí que durant algun temps fou el mateix que regia Barcelona.
Tot sembla indicar que la ciutat no sofrí gaires destruccions i conservà les antigues muralles, que foren malmeses el 793 per una incursió d"’Abd al-Malik; era regida per un consell de prohoms, que foren els qui el 785 es traspassaren a Carlemany. No hi ha notícies concretes del territori que envoltava la ciutat, però la ràpida aparició de topònims que seran el nom de futures poblacions com Locustaria (Llagostera) el 855, villa Ablares (Vilablareix) el 882, Salto (Salt) el 882, Cartiliano (Cartellà) el 882, villa Carciano (Caçà de la Selva) el 914, etc., revelen que el territori restà poblat i que guardà els antics noms d’època romana i visigòtica.
Des de la fi del segle VIII, la ciutat i el seu territori foren integrats als dominis carolingis i organitzats com a comtat de Girona. A aquest enquadrament, que continuà als segles següents, responen les ja esmentades primeres referències als topònims comarcals i podem resseguir-lo en documents com el diploma de Lluís el Piadós del 834 o les donacions del bisbe Teuter el 882, veritables indicadors de la primerenca estructuració del territori en època carolíngia. El primer comte a qui fou confiada la ciutat de Girona i el territori, que anava del comtat d’Empúries i de la mar fins al Montseny i la Tordera, fou Rostany, segurament un franc que regí el comtat dels volts del 785 al 801. Aquest període fou molt important, atesa la condició fronterera del territori. Inicialment també va restar unit a Girona el pagus de Besalú, que no se’n va separar fins en temps de Guifre el Pelós. La major part de l’actual Gironès es trobava dintre el terme assignat al seu comtat, excepte alguns pobles del sector NE que eren del comtat d’Empúries.
Simultàniament amb l’organització política o militar hi hagué la religiosa. La diòcesi de Girona era ja consolidada i es trobava sota la direcció del bisbe Ataülf abans del 788. La nova diòcesi, que devia haver sofert només un parell de generacions d’interrupció i el poder de la qual havia de créixer enormement, va incloure també tot el territori de l’antiga diòcesi d’Empúries, desbaratada com la de Girona pels volts del 717. Comprenia igualment tota la part que integrà el comtat de Besalú des de Banyoles fins a Camprodon.
Des dels volts del 878 el comtat de Girona es va unir al de Barcelona i d’Osona, sota la direcció de Guifre el Pelós i dels seus fills. En endavant Barcelona-Girona i Osona-Manresa no se separaran més i formaran el nucli de comtats als quals s’aniran unint a poc a poc la resta de comtats catalans que formaran el territori o principat català.
Així, durant els segles IX i X el territori va configurant-se en els termes jurisdiccionals, centrats per un castell, que serà l’origen de les modernes divisions de termes municipals. Entre aquests castells podem consignar el de Vilademany a Aiguaviva, els de Celrà, Mabarrera i Campdorà a Celrà, el de Cervià a Cervià de Ter, el de Fornells, el de Llagostera, el de Medinyà, el de Palau a Palau-sacosta, el de Rocacorba a Canet d’Adri, el de Cartellà i el de Tudela a Sant Gregori, el de Montagut a Sant Julià de Ramis, el de Granollers a Sant Martí de Llémena, el de Millars a Madremanya o el de Palol d’Onyar. També hi col·laboraren intensament els monestirs de Sant Medir o Amer i altres de més tardans, com Sant Pere de Galligants i Breda i, sobretot, l’església i canònica de Girona, propietària de molts indrets de la contrada.
La família vescomtal de Girona, documentada des de mitjan segle IX, estenia, en canvi, els seus dominis i la seva acció preferentment a la Selva, des del seu castell de Montsoriu, i entorn del 1030 s’enllaçà amb la casa de Cabrera i canvià el títol de vescomtes de Girona pel de vescomtes de Cabrera.
La vida del Gironès no fou pas fàcil, ja que després de les escomeses àrabs del 793 i del 827, una ràtzia d’hongaresos penetrà profundament en el territori el 926. Malgrat tot, des de la fi del segle IX el Gironès visqué en una relativa pau i prosperitat, que es trasllueix en l’aparició de nous centres de poblament i la participació dels seus nobles en empreses d’altres comtats fronterers.
Des del principi del segle XI el comtat i territori de Girona adquirí un cert protagonisme gràcies a l’acció de la comtessa Ermessenda, vídua de Ramon Borrell de Barcelona, que es reservà el comtat de Girona en les discussions que tingué amb el seu fill i nét a partir del 1035. Ermessenda es retirà durant algun temps a Girona, on es féu enterrar i d’on era bisbe el seu germà Pere Roger (1010-50). Aquests anys foren fonamentals per al Gironès i per a tot el país. L’assalt al poder comtal per part de la noblesa, que portà la plena feudalització de la societat, afectà els castells i els monestirs i configurà el món feudal per molts segles. A la segona meitat del segle XI, a partir del 1068 i fins al principi del segle XII la diocèsi de Girona fou centre dels concilis de la reforma gregoriana, convocats pels legats papals, que marcaren una forta empremta en tot el país.
Al segle XII la diòcesi gironina es dividí en quatre ardiaconats: el major o de Girona, dit de Ravós, perquè radicava en aquest lloc el castell palau de l’ardiaca, el de la Selva, el de Besalú i el d’Empúries. El Gironès era format per una part de l’ardiaconat major i per un sector molt ampli del de la Selva, que envoltava gairebé la ciutat de Girona, ja que comprenia, entre d’altres, les parròquies de Santa Eugènia, Salt, Quart d’Onyar i Palol d’Onyar. Al final del segle XII desapareix la menció de comtat de Girona i apareix en el seu lloc la de vegueria de Girona, que incloïa una part d’Empúries i una bona part de la Selva. Aquesta demarcació perdurà fins l’any 1716 i des del segle XVI apareix en la documentació la denominació de vegueria estreta per als territoris veïns de la ciutat i de vegueria ampla per als territoris més allunyats. La demarcació de la vegueria fluctuà en el sector d’Empúries i també en alguns sectors de la part osonenca, que al segle XIV es van unir temporalment a la vegueria de Girona, per interessos dels Cabrera, senyors de la major part de la Selva, de les Guilleries i també del Cabrerès o Collsacabra.
Pierre Bonnassie afirma que la feblesa demogràfica del comtat de Girona féu que no tingués "un paper decisiu en la història social i política de la Catalunya dels segles XI i XII". Però tot i així, els segles XIII i XIV foren d’una notable prosperitat tant per al territori del Gironès com per a la resta del país; arreu es constata un gran augment de masos i establiments que es pot seguir especialment a través dels arxius patrimonials. Com ha destacat Christian Guilleré, la ciutat de Girona es beneficià àmpliament d’aquesta arrencada. A través de les seves institucions i poders (Pia Almoina, municipi o capítol) controlà tot el territori: Caçà esdevingué carrer o braç de Girona, impulsà la creació de la Sèquia Monar que des de Montfullà al Mercadal havia de regar tota la plana, i una legislació feudal específica del bisbat, les Consuetudines Gerundenses, s’imposava a la pagesia de la comarca. Aquesta esplendor seria tallada d’arrel per les grans catàstrofes demogràfiques del segle XIV: epidèmies, fams, sequeres i fins i tot terratrèmols, perfectament resseguits en fonts hebraiques, a Sant Julià de Ramis i San Martí de Llémena al març del 1427. A la crisi demogràfica i econòmica s’afegiren ben aviat les convulsions socials. Al mes d’agost del 1391 el poble menut de Girona i els pagesos de Cervià, Celrà i Palau, entre d’altres, assaltaren el call jueu. Però foren les grans guerres pageses dels segles XIV i XV les que més profundament afectaren el Gironès. Durant més de cent anys l’agitació dels camperols, remences i no remences, commogué les terres gironines.
Durant la primera guerra dels Remences (1462-74) una bona part dels pagesos de la comarca, en especial els del sector selvatà, seguiren el cabdill Francesc de Verntallat i abraçaren la causa de Joan II, al qual s’oposava una bona part de la burgesia gironina, cosa que obligà la reina Joana Enríquez i el seu fill Ferran a tancar-se a la Força Vella de Girona.
En la segona guerra dels Remences (1483-86) la reacció fou molt més violenta i els pagesos arribaren a amenaçar Girona. En altres indrets del Gironès com Caçà o Sant Gregori es negociaren importants avinences entre les diferents parts enfrontades. L’abundància de pagesos gironins que prengueren part en la sentència arbitral de Guadalupe, pacte de pau entre senyors i pagesos rics, testimonia la importància del conflicte per a la comarca. Com a síndics pagesos o com a condemnats a mort per rebel·lió trobem gent de Caçà, Llagostera, Madremanya, Sant Gregori, Granollers de Rocacorba, Sant Daniel i Llambilles.
L’edat moderna
Al principi del segle XVI el camp gironí i les poblacions de la comarca iniciaren un procés seguit i constant d’augment demogràfic i de reconstrucció de masies i cases de poble, com es palesa en les edificacions que han restat amb finestres d’arc conopial i portals adovellats, típics d’aquesta època. L’augment demogràfic revela aquest relatiu progrés, però la vida del Gironès en aquests temps tampoc no es veié lliure de dificultats i sobresalts.
Un dels aspectes més rellevants de la història del Gironès dels segles XVI i XVII és el fenomen del bandolerisme, que convulsionà les terres catalanes i produí una inseguretat i una conflictivitat social arreu. Sobretot en aquest segle, la documentació dels arxius és farcida d’enfrontaments i avalots protagonitzats pels bandolers, mentre que a mesura que va passant el segle XVII les referències esdevenen cada cop més escadusseres. El bandolerisme català es caracteritzà essencialment per l’actuació de colles armades sota el control i la protecció dels senyors feudals. Igualment, però, els oficials reials, les ciutats i fins i tot petits llogarets organitzaven i encobrien quadrilles de bandolers.
En el cas de la comarca del Gironès tenim notícies que el lloctinent Francesc de Borja va publicar el 7 d’octubre de l’any 1539 una relació de 311 individus que calia perseguir per les seves bandositats; en aquesta llarga llista hi ha gent de la ciutat de Girona, d’Aiguaviva i de molts indrets de les comarques. A més a més, per tal de lluitar amb més èxit contra les partides organitzades de bandolers hom intentà d’establir a la rodalia gironina una germandat dels pobles anomenada unió, de manera que la lleva del sometent deixés d’ésser un acte particular de cada poble i esdevingués un fet solidari que permetés eliminar els bandolers. L’intent d’organitzar la unió entre pobles es va anar ajornant i no arribà a cristal·litzar en cap moment. Molt sovint el sometent es veié obligat a desplaçar-se a pobles de la comarca per alliberar gent injustament empresonada, o bé per tallar el pas a partides que es dedicaven a assaltar les masies que trobaven pel seu camí. Fins i tot el papa Gregori XIII va llançar dures censures contra els lladres i els bandolers del bisbat de Girona. Malgrat que els primers anys del segle XVII encara hi ha petits rebrots de bandolerisme, a partir de la segona meitat del segle el fenomen s’esvaeix totalment.
L’altre gran factor que durant els segles XVI i XVII alterà la comarca foren les constants guerres entre la casa d’Àustria i la corona francesa. La proximitat del Gironès a la frontera, accentuada a partir de la pèrdua del Rosselló i la Cerdanya, el convertiren en un camp de batalla quasi permanent. L’esclat de la guerra dels Segadors al maig-juny del 1640 tingué, a les terres de Girona, una de les seves fites més significatives. La repercussió d’aquests fets a la comarca fou la revolta pagesa contra els terços castellans, en els quals hi havia també soldats valons, italians, irlandesos i alemanys, que eren acampats a Salt i a Palau-sacosta. L’avalot protagonitzat pels pagesos dels encontorns de Girona després de l’alçament dels de la Selva i de l’incendi de l’església de Riudarenes per les tropes castellanes, les quals foren excomunicades pel bisbe de Girona, impedí que hom pogués enviar proveïments als terços. L’entrada a la ciutat de Girona d’un estol de pagesos emmascarats que hi causaren diversos actes de força, ultra alguns morts entre els soldats que s’hi havien refugiat, va ser també l’acte culminant de la revolució camperola.
Entre els clergues que es distingiren en l’alçament i la immediata creació d’una República Catalana sota la protecció del rei de França, trobem Joan Fort, rector de Flaçà.
El desenvolupament del segle XVIII a la comarca del Gironès manté els mateixos trets característics que hom pot veure a la majoria de comarques de la Catalunya d’aleshores, és a dir, es tracta d’una època de creixement en el món rural i en la població. De tota manera, la guerra de Successió que esclatà al començament del segle produí un greu trasbals arreu de la comarca per l’accentuat moviment favorable al rei arxiduc Carles III i el subsegüent estat de guerra que ocasionà la intervenció de l’exèrcit de Felip V.
Com en quasi totes les guerres de l’època, els assetjants adreçaren els seus passos cap a Girona, de manera que tota la munió de pobles de la seva contrada patiren les exaccions i els abusos dels invasors. En aquest cas concret podem afegir que el setge que hom imposà a la vila gironina tingué com a conseqüència immediata l’arrabassament de les collites i l’obligació d’hostatjar i mantenir l’exèrcit filipista. Les seqüeles d’aquesta guerra més que no pas en l’àmbit demogràfic cal avaluar-les, atesa la seva profunda incidència, en l’agricultura i el comerç, que sofriren un fort col·lapse. Pensem que la mateixa Taula de Canvi de Girona —organisme que era utilitzat sovint pels habitants de la comarca— féu fallida i hagué de tancar definitivament les seves portes.
Un cop superat aquest trasbals bèl·lic l’administració borbònica creà el corregiment de Girona, que substituí l’antiga vegueria, tot i que mantingué el seu abast geogràfic. Hom haurà d’esperar fins als anys trenta per poder detectar algun signe de recuperació. La recuperació, però, fou espectacular. En setanta anys la població passà de 14 000 a 24 000 h, creixement superior al 70% que fou molt més clar a la ruralia (Caçà o Llagostera), que a la ciutat de Girona. L’expansió agrària, seguint Pierre Vilar, és igualment perceptible en l’ocupació dels aiguadeixos del Ter i de l’Onyar a Girona, Juià, Celrà o Sant Jordi Desvalls. Foren testimonis de la seva riquesa els viatgers del segle XVIII com Young o Zamora, que no dubtà a escriure "Su terreno es de los mas fértiles, regalados y abundantes de los que puede haber en España". La manufactura experimentà també una arrencada considerable que superà la vella artesania gremial i es localitzà al món rural, on esdevingué una activitat complementària per als pagesos, i tingué en el tèxtil i sobretot en el treball del suro els seus exponents més clars. Aquesta arrencada implicà l’enfortiment de la xarxa comercial: Castella, Amèrica i el Llenguadoc reberen assíduament els productes gironins; entre els accionistes de naus als ports de Marina trobem gent de Caçà, Fornells, Girona, Llagostera, Madremanya o Bescanó. Tanmateix, una bona part d’aquest avenç es malmeté a causa de l’esclat de la Guerra Gran (1793-95) i sobretot de la guerra del Francès (1808-14).
En esclatar la guerra contra la República Francesa, si bé el Gironès es veié lliure de la invasió dels revolucionaris, no pogué sostreure’s a les seves negatives conseqüències. La guerra significà en l’aspecte econòmic un greu col·lapse comercial i l’estancament de la manufactura, mentre que les lleves dutes a terme arreu del país restaren braços a l’agricultura. Aquesta època de dificultats s’allargà fins a l’inici de la invasió napoleònica. El 1808 els francesos envaïen la comarca i es lliuraven tot seguit a la conquesta de Girona; aquest setge fou intermitent fins al desembre del 1809, que la ciutat capitulà, però l’estada de grans contingents armats per la comarca exhauriren les llars dels seus habitants; molts dels pobles no podien pagar els impostos per l’estat d’extrema pobresa en què havien quedat. Hi havia greus pèrdues materials a Caçà de la Selva, Fornells, Palau-sacosta (que restà totalment enderrocat) i Vila-roja. A més a més, tota la rodalia gironina es trobava en un estat absolutament ruïnós, pels efectes del bloqueig a la ciutat i pel saqueig que hom dugué a terme a les zones de conreu.
Un cop pacificada la zona a partir del 1810 els francesos dividiren el Gironès en cantons, englobats dins el corregiment de Girona, i amb una divisió territorial superior sota el nom de departament del Ter. Aleshores hom pogué assajar tota mena de reformes que es feren més vistents en les finances, en l’anomenat assaig catalanista, i en una nova organització de l’administració municipal. Al capdavall, pel març del 1814, els napoleònics abandonaren el Gironès, i deixaren al seu darrere una comarca en un estat d’empobriment gairebé total.
Els segles XIX i XX
En el projecte de divisió provincial del Trienni Liberal, Girona ja figurava com a capital de les terres nord-orientals de Catalunya. La divisió provincial del 1833 subdividia les províncies en partits judicials que en força casos s’acostaven, per llur extensió i per certes coincidències, al concepte de comarca. Així, el partit judicial de Girona prengué una configuració semblant a la comarca del Gironès establerta en la divisió del 1936. Cal notar, però, que Sant Andreu Salou pertany al partit de Santa Coloma de Farners, i que el partit de Girona té una façana marítima entre la desembocadura del Fluvià i el massís del Montgrí, que separa els partits de Figueres i la Bisbal.
Acabada la guerra napoleònica, la tranquil·litat del país fou una altra vegada alterada per les lluites entre liberals i absolutistes. Els darrers es beneficiaren del descontentament dels pagesos, tan afectats com el clergat per les lleis liberals, i actuaren també al Gironès. Al desembre del 1821 moltes poblacions dels voltants de Girona contribuïen a augmentar les partides del Misses i de Malavila, que pretenien d’apoderar-se de la capital. La primera guerra Carlina i el conflicte dels Matiners, com abans el dels Malcontents (1827), trobaren ressò i incidència a la majoria de pobles. Segons un recompte dels rebels que participaren en la guerra dels Matiners (1846-49), són atribuïts al Gironès uns 330 homes, procedents sobretot de Girona mateix, Caçà de la Selva, Llagostera, Cervià i Salt.
La revolució liberal significà per al territori de Girona profundes transformacions, d’entre les quals destaquen les successives desamortitzacions dels béns religiosos i municipals. Com ha exposat Rosa Congost, a les acaballes de l’antic règim les desigualtats socials en l’accés a la terra entre senyors, pagesos grassos, masovers i bracers passaven per la importància del contracte de parceria i per una alça progressiva dels arrendaments. Aquesta situació explica, en part, el malestar del pagès i no solucionà la qüestió de les desamortitzacions que afectaren les terres dels municipis i de l’Església (fins i tot la Jueria Gran de Domeny, residència estiuenca del bisbe, fou expropiada), cosa que permeté consolidar les antigues desigualtats en la nova societat. Importants propietaris rurals que, com el marquès de Camps, mig amo i cacic de Salt, incrementaren la seva riquesa al segle XIX són un clar exemple d’aquesta realitat.
El procés d’industrialització centrat en el sector tèxtil es localitzà a Girona, Santa Eugènia de Ter i Salt. L’evolució dels fusos existents entre el 1850 i el 1861 assenyala la progressiva ascensió del nucli situat arran de la Sèquia Monar, amb Salt com a localitat principal. El primer proletariat que donà vida a aquestes fàbriques procedia de la mateixa comarca o de les veïnes. Hi hagué, així, un desplaçament de gent que abandonà les activitats agrícoles de poca vida i un augment de població als nuclis fabrils.
Segons l’estadística industrial del 1861, publicada per Giménez Guited, al Gironès hi havia molins fariners i d’oli, fàbriques de taps, fàbriques de filats i teixits de cotó, de paper continu, foneries de ferro i una fàbrica de cintes. Les associacions obreres no tingueren ni la força ni la proliferació que assoliren a la zona barcelonina, atès que aquí el nombre d’operaris fou més reduït i el control social i polític molt més acusat. Del 1842 hi ha notícia de l’existència a Girona d’una societat de protecció mútua de teixidors de cotó. També podem dir que el 1865 hi havia autoritzades al Gironès 9 societats de socors mutus, instal·lades a Llagostera (4), Girona (2), Caçà de la Selva (2) i Celrà (1), a part alguna altra de tolerada.
Durant el sexenni democràtic (1868-74) trobem organitzacions obreres afiliades a l’Associació Internacional de Treballadors a Caçà de la Selva (paletes i tapers), Girona (picapedrers, sabaters, fusters, adobers i tapers) i Llagostera (paletes, tapers i sabaters). A Salt hi havia una societat obrera no integrada a l’AIT. Pocs anys després, el 1877, el rastre de l’associacionisme internacionalista havia desaparegut.
La revolució política del 1868 donà protagonisme a alguns elements federals de Girona, Llagostera, Caçà, etc., però en general la comarca fou dominada per les forces dretanes. La darrera carlinada amenaçà moltes poblacions i produí alarmes fonamentades. Ciutats importants com Girona sofriren el bloqueig i experimentaren algunes escenes molt desagradables.
Durant els primers decennis de la Restauració fins el 1905, el districte electoral de Girona —que no coincidia pas amb el Gironès— fou dominat pels partits dinàstics. Llavors el vell domini passà alternativament a mans dels republicans i dels regionalistes amb alguna irrupció carlina i conservadora.
El catalanisme polític de signe conservador es manifestà des del decenni del 1880. Així s’editaren també els primers periòdics escrits en català, sobretot a Girona, on, entre el 1874 i el 1898, trobem una vintena de publicacions catalanes i bilingües. En un document bàsic del catalanisme del final de segle com és el missatge del 1888 a la reina regent, apareixen signatures de Girona, Caçà de la Selva, Llagostera, Salt, Santa Eugènia, Estanyol i Llambilles. El 1894 es fundà el Centre Catalanista de Girona i sa Comarca, i el 1897 se celebrà a la ciutat dels rius l’assemblea general de delegats de la Unió Catalanista.
En temps de la Segona República, les forces polítiques dominants foren Esquerra Republicana de Catalunya i la Lliga, bé que hi havia agrupacions petites de tradicionalistes força significatives. La Unió Socialista de Catalunya, molt poc important, tenia seccions a Girona.
En les eleccions de diputats al Parlament de Catalunya (1932), la participació a la comarca fou del 66,31%. Esquerra Republicana de Catalunya obtingué el 42,29% dels vots emesos i la Lliga Regionalista el 28,11%. Els centres republicans funcionaren a les principals localitats. La Lliga comptava bàsicament amb el Centre Catalanista de Girona, que editava la publicació. "El Gironès". A Salt es movia el nucli faista més important de la contrada.
L’Acció Social Agrària, sindicat pagès originat al maig del 1931 a partir d’un grup banyolí, amplià posteriorment el radi d’actuació a nivell provincial amb la creació de l’Acció Social Agrària de les Terres Gironines (1932). La vida breu d’aquest sindicat, dedicat de bell antuvi a la qüestió de revisió de contractes de conreu, es radicalitzà amb el desengany dels resultats obtinguts, però aviat hom procurà d’esberlar-lo de dins i de fora de l’entitat, la qual cosa s’esdevingué el 1933.
La revolució que seguí els fets del juliol del 1936 comportà arreu els canvis polítics, socials i econòmics que s’experimentaren a tot el país. Com ha constatat Joan Busquets, l’onada d’anticlericalisme enderrocà o cremà moltes de les esglésies gironines i assassinà prop de 80 religiosos fills del Gironès.
Durant la guerra molts pobles de la rodalia canviaren o laïcitzaren els seus noms com Desvalls per Sant Jordi o Vellmartí per Sant Martí Vell. Els ajuntaments democratitzaren la seva gestió i intentaren afrontar les dificultats creixents del moment amb l’organització de cooperatives o l’emissió de moneda local. L’escenari de la guerra era lluny de la comarca, però en alguna ocasió —com al juny del 1937— l’aviació franquista féu incursions que hi produïren algunes víctimes.
L’ocupació de les tropes franquistes es féu a la primeria del febrer del 1939. Amb l’ocupació restà obert el llarg període franquista (1939-75), d’anulació de les llibertats democràtiques i absolut control de la població per part de l’aparell polític corporativista i orgànic del règim, amb la prohibició dels partits polítics i el control municipal i la creació d’un sindicat únic. Com diu Josep Clara, la repressió franquista "prolongà el drama, el terror i la misèria de la guerra civil com a mínim fins el 1945"; entre els més dels 500 afusellats entre el 1939 i el 1945 trobem homes, dones i joves de Girona, Sant Gregori, Salt, Bescanó o Palau.