Per a Lluís Companys, la revolta militar del mes de juliol del 1936 no fou cap sorpresa. Tenia notícies, a partir d’informadors de la policia, que la guarnició de Barcelona, d’acord amb tota una xarxa de conspiradors que tenia ramificacions per tot Espanya i el protectorat marroquí, preparava un cop d’estat contra la República. Aquesta trama militar estava en contacte amb civils tant del partit tradicionalista com dels grupúsculs de l’extrema dreta espanyolista que hi havia a Catalunya. De llocs i contactes diferents s’havia obtingut dades prou sòlides per a informar el Govern de la República. Amb la màxima discreció, Companys va donar a conèixer l’existència de la trama al Govern català, al ministre de Governació (el català Joan Moles i Ormella) i a altres autoritats. El Govern de la República, presidit per Santiago Casares Quiroga, va reaccionar amb passivitat i no va fer gran cosa per avortar la militarada.
A Catalunya, el 19 de juliol el comissari d’ordre públic de la Generalitat, el capità de Cavalleria Frederic Escofet i Alsina, i el seu cap de serveis, Vicenç Guarner i Vivancos, comandant d’Infanteria, diplomat d’Estat Major i secretari de la Unión Militar Republicana Antifascista a Catalunya, així com el conseller de Governació, Josep Maria Espanya i Sirat, van garantir la lleialtat de la Guàrdia d’Assalt, després de canviar-ne molts dels comandaments sospitosos, i així mateix van assegurar la neutralitat inicial de la Guàrdia Civil. Al mateix temps, Guarner i Escofet van elaborar un pla per enfrontar-se a les forces militars, que situava guàrdies d’assalt a diferents cruïlles de Barcelona per tal d’impedir o dificultar la marxa de les tropes que, des de les casernes que envoltaven la ciutat, es dirigien cap al centre neuràlgic de la capital catalana. Aquest pla anà acompanyat del registre i la clausura de molts locals de la dreta i l’extrema dreta, com les oficines centrals de Dreta de Catalunya, situades a la via Laietana, 57.
En aquells moments, a diferència de l’octubre del 1934, hi havia un fet cabdal nou. La legitimitat i la legalitat eren de part de la Generalitat i del Govern de la República. I això repercutia positivament en la moral i la tranquil·litat del conjunt de les forces d’ordre públic.
Hi havia un problema crucial a resoldre pel president Companys i el Govern que presidia: calia evitar ser desbordats per les forces revolucionàries, fonamentalment els anarcosindicalistes de la CNT-FAI, amb els quals alhora havien de col·laborar per fer un front comú contra els colpistes. Se’ls negà les armes sol·licitades i només al darrer moment hi hagué connivència perquè poguessin combatre al carrer. Fins i tot hi hagué risc d’enfrontament entre cenetistes i les forces d’ordre públic quan uns militants de la CNT van agafar armes llargues d’un vaixell ancorat al port i les van dur al Sindicat de Transports, situat a la Rambla. Finalment, intervingueren per un cantó Vicenç Guarner, cap del Comissariat d’Ordre Públic, i per l’altre Joan Garcia i Oliver, líder anarquista, que acordaren que els fusells fossin tornats a canvi de la devolució d’unes quantes pistoles que els guàrdies d’assalt havien requisat del local sindical la nit anterior.
Les mesures per a fer front al cop d’estat estaven preses, però l’ambient era tens i la vaga de transports industrials i dels obrers del port de Barcelona, que tenia mig paralitzada la ciutat, encara agreujava més la situació. Companys, per tal de tranquil·litzar l’opinió pública i la població, el dia 15 d’agost féu les següents declaracions a la premsa: «El Govern de la Generalitat, que ha tingut sempre el concurs de l’opinió pública, li demana únicament la serenitat contra el nerviosisme ambient. El nerviosisme del públic és sempre un obstacle a l’acció del Govern. La serenitat i confiança ciutadanes enrobusteixen l’autoritat del Govern, que se sent assistit i que assegura en tot moment l’ordre i la pau públiques.» Al seu torn, Frederic Escofet també féu unes declaracions amb la mateixa intenció de tranquil·litzar la ciutadania: «Cal que l’opinió pública reaccioni contra el rumor i els fantasmes. No passa res, ni pot passar res. En donar bel·ligerància al rumor, cadascú de nosaltres contribueix a crear l’alarma pública i l’ambient de pànic. Com ha dit el President Companys, les autoritats són a llur lloc i vetllen per la República, per Catalunya, i la pau col·lectiva. De la tranquil·litat pública i del dret cívic de tots, en té la plena i serena responsabilitat aquesta Comissaria General i els seus ressorts idonis. L’ambient d’alarma és un factor perillós i negatiu, que cal combatre desmentint categòricament les guatlles llançades per una fantasia insolvent o un enemic emmascarat. A més, podeu estar convençuts que les Autoritats de Catalunya no viuran ni un sol moment isolades o desconnectades de l’opinió que és llur suport i força. Hem de reaccionar contra els rumors i eliminar-los definitivament en bé de tots.»
19 de juliol i el període revolucionari
El procés revolucionari que s’originà a Catalunya a partir del 19 de juliol de 1936 fou la conseqüència del fracàs de l’aixecament militar que s’inicià la matinada d’aquell diumenge d’estiu. Un diumenge, per cert, el protagonista del qual hauria d’haver estat l’esport, ja que, aquella tarda a les quatre, s’havia d’haver inaugurat, a l’estadi de Montjuïc, l’Olimpíada Popular.
Per a valorar el fracàs militar s’ha de començar per analitzar el paper que hi va tenir la Generalitat, de la qual depenia l’ordre públic a Catalunya. Barcelona fou l’única ciutat de tot l’Estat espanyol on les forces d’ordre públic s’enfrontaren en bloc als revoltats amb un pla de batalla preestablert, i no improvisadament, en un combat obert pels carrers i les places de la ciutat. Edmon Vallès i Perdrix la va definir com «la primera gran victòria de la República».
Els guàrdies d’assalt foren els qui contingueren en els primers moments les tropes revoltades, hostilitzant-les des del principi de la seva sortida de les casernes. Aquesta oposició féu caure la bena dels ulls a molts soldats, l’esperit combatiu dels quals es va rebaixar. Els guàrdies d’assalt detingueren algunes de les columnes abans que arribessin als punts neuràlgics de la ciutat. Els enfrontaments al carrer de Balmes i a la plaça del Cinc d’Oros es produïren entre els militars de la guarnició revoltada i els guàrdies d’assalt. Els líders de la CNT-FAI ordenaren engegar les sirenes de les fàbriques d’algunes barriades per cridar així els obrers a la lluita. Altres partits polítics com el POUM (un partit marxista però que no estava controlat pels estalinistes, i que actuava independentment de les directrius de Moscou), la Unió Socialista de Catalunya i Estat Català també cridaren els seus militants a la lluita. La col·laboració dels guàrdies d’assalt, els obrers i la Guàrdia Civil a favor de la Generalitat fou el que decidí el resultat de l’anomenada «batalla de Barcelona». La imatge de Companys al balcó de la comissaria general d’ordre públic de la Via Laietana veient desfilar la Guàrdia Civil anant al combat és molt eloqüent. Poc es podien pensar els protagonistes d’aquesta escena, el president Companys i el coronel de la Guàrdia Civil Antonio Escobar Huertas, que quatre anys després, el 1940, serien afusellats, si bé en diferents dates, al castell de Montjuïc.
Així doncs, si l’alçament militar del 18 de juliol fracassà a Catalunya fou perquè fracassà a Barcelona. Les guarnicions militars escampades arreu del país no tingueren, davant de l’aixecament militar, la mateixa actitud, en la mesura que s’havien compromès en la conspiració de manera desigual, i no totes proclamaren l’estat de guerra. Ho feren les de Lleida, Girona i Mataró, que ocuparen aquestes poblacions sense resistència i, a partir d’aquest moment, es mantingueren inactives esperant el resultat de les lluites als carrers de Barcelona.
La veu del general Manuel Goded Llopis —que al migdia havia arribat amb hidroavió de Mallorca, on havia fet triomfar la rebel·lió—, parlant per la ràdio a instàncies de Companys per anunciar la seva derrota i rendició, fou el senyal perquè els caps de les guarnicions revoltades arreu de Catalunya acceptessin que havien fracassat i ordenessin a les tropes la retirada a les casernes. Segons Vicenç Guarner, el president Companys va sortir completament sol al capdamunt de l’escala gòtica del Palau de la Generalitat per enfrontar-se amb un grup d’energúmens armats que s’atrevien a exigir que els fos lliurat el general Goded. Sense que haguessin d’intervenir els mossos d’esquadra que hi havien acudit, els empenyé cap a la part baixa de l’escala. Després del general Goded, fou Companys qui es dirigí amb veu emocionada al poble de Catalunya a través de la ràdio: «Catalans! Només unes paraules, perquè aquests són moments de fets i no de mots. Acabeu d’escoltar el general Goded, que dirigia la insurrecció i que demana que s’eviti el vessament de sang. La rebel·lió ha estat sufocada. La insurrecció ha estat dominada. Cal que tots continueu a les ordres del Govern de la Generalitat i us atengueu a les seves consignes. No vull acabar sense fer un fervorós elogi de les forces que amb coratge i heroisme han lluitat per la legalitat republicana, ajudant l’autoritat civil. Visca Catalunya! Visca la República!»
Ara bé, el poder legalment constituït i les seves institucions van perdre el control de la situació quan, un cop sufocada la rebel·lió militar, el vespre del dia 19 el poble de Barce- lona inicià un procés revolucionari. En efecte, les masses es van armar: a més d’aconseguir els trenta mil fusells que es guardaven a la caserna de la Maestranza de Sant Andreu, tenien armes curtes i llargues que conservaven des dels fets de l’octubre del 1934 o que havien recuperat d’altres indrets. Aquest moviment popular fou possible pel desgast de les forces d’ordre públic i per la confraternització d’aquestes amb les masses populars, les quals van aconseguir el control absolut de la situació gràcies a aquest estat de coses. Així doncs, importants sectors populars armats accediren al poder.
En totes les facultats d’Història de totes les universitats del món, en estudiar-se el segle XX es fa un esment espe- cial de la revolta popular del juliol del 1936 a Catalunya, que no va tenir parió en cap altre lloc, malgrat tot el que va viure el convuls segle XX.
Lògicament, l’actuació i la figura de Companys són objecte de controvèrsia. Per a alguns estudiosos, el Govern que presidia es va veure desbordat per la revolució i Companys no va actuar, mentre que d’altres consideren que es va sumar al procés revolucionari, arrossegat per l’eufòria popular que va esclatar després d’haver vençut els militars revoltats. Sigui com vulgui, el fet és que Companys no va voler recuperar el poder al preu d’enfrontar-se als milicians, la majoria de la CNT-FAI, que precisament acabaven de lluitar braç a braç amb les forces d’ordre públic.
Es coneix la situació de la nit del 19 al 20 de juliol gràcies a nombrosos testimonis. Frederic Escofet explica en les seves memòries que quan va comunicar al president Companys la victòria sobre els militars rebels, aquest li respongué: «Sí, Escofet, molt bé. Però la situació és caòtica. La xurma armada i incontrolada envaeix els carrers i es lliura a tota mena d’excessos. I, d’altra banda, la CNT, potentment armada, és mestressa de la ciutat i deté el poder. Què hi podem fer per oposar-nos-hi?»
Tenint en compte el que el mateix Escofet va respondre a Companys sobre la situació de l’ordre públic, sembla que ben poc: «President, jo em vaig comprometre a dominar la revolta militar a Barcelona, si aquesta es produïa. I he sabut complir la meva promesa. Però una autoritat necessita els ressorts coercitius per a fer-se obeir, i aquests ressorts no existeixen avui. Per consegüent, no hi ha autoritat. I jo, estimat President, no sé fer miracles. He parlat amb el general Aranguren, cap de la GNR, i ara cap també de la IV Divisió Orgànica, i amb el comandant Arrando, cap de les forces de Seguretat i Assalt, i tots dos estan convençuts, com jo, que per a restablir l’ordre públic hauríem d’entaular una batalla tan important com la que acabem de viure, i això no és possible. ¿Com obligar els nostres guàrdies, tan fatigats, però ebris i eufòrics per la victòria aconseguida, a entrematar-se amb aquelles mateixes persones amb les quals han lluitat, colze a colze, contra un enemic comú, per uns ideals de llibertat? Si fèiem la bogeria d’intentar-ho ara, tampoc no ho aconseguiríem. Per les mateixes raons, i per humanitat, les forces d’ordre públic no dispararen contra la massa que envaïa el Parc d’Artilleria de Sant Andreu, tot i saber que amb aquesta actitud anàvem a perdre l’armament.»
Amb tot, Frederic Escofet no va acceptar el fet que la CNT-FAI fos mestressa del carrer. El militar creia equivocada l’actitud de contemporització de la Generalitat, i fins a la mort, esdevinguda al cap de més de quaranta anys d’exili, mantingué l’opinió que hi havia molta gent disposada a posar-se a les ordres de la Generalitat perquè aquesta recuperés el control de l’ordre públic als carrers de Barcelona. Atès el poc suport que va rebre, Escofet dimití el càrrec poques setmanes després, perquè «no volia ser comissari del desordre públic».
Tal com explica en les seves memòries, Claudi Ametlla i Coll, que també intentà animar Companys a restablir el poder de la Generalitat i acusà el president de deixar-se arrossegar per la revolució, va reconèixer que no era fàcil: «Veieu els homes que l’encarnen [la força pública], desmoralitzats per l’exemple insuperable de desmoralització que els acaba de donar l’Exèrcit, afeblit el concepte de disciplina, abandonada la correcció vestimentària, com es barregen amb els enemics d’ahir i com hi fraternitzen! Ja aixequen el puny com ells i el guarda [sic] d’assalt, més propici al contagi, dóna crits que fa poc eren encara subversius i puja als locals sindicals, suara incautats, que seran en el successiu les llars de la revolució!»
El mateix Claudi Ametlla descriu l’estat d’ànim de Lluís Companys durant aquests dies: «Lluís Companys té el posat greu, l’aire cansat, el color afinat. En parlar, però, manat de nervis sempre en tensió, reacciona ràpidament en frases tallants i categòriques. Fatigat, certament; però no descoratjat ni abatut.»
Companys tenia una gran responsabilitat. Els rebels colpistes estaven tenint èxit a molts llocs, la situació a València no seria clara fins alguns dies després i la CNT-FAI no sabia si «ir a por todo», com deia un dels seus homes més audaços, Garcia i Oliver, o bé pactar amb la Generalitat i amb la resta de partits polítics, per poder optar a rebre un tracte equivalent a la resta de l’Espanya republicana.
L’atomització del poder era un altre problema que Companys havia de considerar. La composició del poder era summament variada i, a més de les diferents organitzacions socials i polítiques que s’imposaven a tot arreu, calia tenir en compte que els diferents comitès adoptaren actituds molt diverses un cop amb el poder a les mans. La dualitat de poders i l’oposició dels partits polítics, més o menys encoberta, permeteren l’aparició d’una forma de poder que es perllongà dies i de vegades setmanes o mesos, arreu de Catalunya.
És comprensible, doncs, la proposta que Companys féu als dirigents anarcosindicalistes que anaren a parlamentar amb ell a la Generalitat el 20 de juliol i que coneixem per Garcia i Oliver: «Hoy sois los dueños de la ciudad y de Cataluña porque sólo vosotros habéis vencido a los militares fascistas, y espero que os sabrá mal que en este momento os recuerde que no os ha faltado la ayuda de los pocos o muchos hombres leales de mi partido y de los guardias y mozos... —Meditó un momento y prosiguió lentamente—: Pero la verdad es que, perseguidos duramente hasta anteayer, hoy habéis vencido a los militares fascistas. No puedo, pues, sabiendo cómo y quiénes sois, emplear un lenguaje que no sea de gran sinceridad. Habéis vencido y todo está en vuestro poder; si no me necesitáis o no me queréis como Presidente de Cataluña, decídmelo ahora, que yo pasaré a ser un soldado más en la lucha contra el fascismo.»
El resultat de l’entrevista és conegut: el decret de 21 de juliol signat per Companys i publicat al Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya establia la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, amb un clar predomini dels anarquistes. La Generalitat seguia existint, però totalment disminuïda. Tenia poc poder, però, segons Pierre Vilar, «gosa legislar, fet que pot semblar, de moment, irrisori, però que compromet el futur».
En les decisions que prengué Companys aquests primers dies mai no perdé de vista l’objectiu de recuperar el poder per a la Generalitat. En aquest sentit, cal no oblidar una mesura transcendent: la Generalitat de Catalunya va assumir el poder de tot l’Estat espanyol, un Estat que aquells dies estava paralitzat pels problemes que tenia a Madrid i a tota la zona republicana on havia fracassat el cop d’estat. Per poder fer front a tot el que la revolució comportava, la Generalitat va prescindir dels límits que l’Estatut del 1932 imposava a la seva capacitat d’actuació. O actuava o es quedava plegada de braços. La Generalitat i el seu president actuaren. El mateix Companys va descriure la situació uns quants mesos després: «No sentim la veneració supersticiosa de les fórmules legals. Sabem que una revolució es caracteritza per un trencament de continuïtat en la vida legal d’un poble. Per això ens adonem que a la Constitució de la República espanyola i a l’Estatut de Catalunya hi ha, després del 19 de juliol, esvorancs d’importància. Aquests esvorancs han d’ésser emplenats en un sentit de major amplitud. La mitja autonomia estatutària de Catalunya ha pres l’abast d’una autonomia federativa. I la República d’avui, per fets geogràfics, socials i polítics, esdevé una República federal. És la Constitució la que ha d’adaptar-se a la realitat i no ha de ser la realitat la que s’adapti a la Constitució.»
Aquesta actuació va despertar una hostilitat ferotge en el Govern republicà contra la Generalitat, una actitud que no desaparegué, ans al contrari, durant tota la guerra. I hom gairebé gosaria dir que es mantingué fins després del conflicte bèl·lic, en emprendre l’exili.
El primer govern d’aquesta nova etapa es va formar entorn del president del Parlament, Joan Casanovas, que va ser nomenat conseller primer. Amb aquesta decisió es buscava l’aliança del PSUC —partit que s’acabava de fundar a partir de la unió de quatre que ja existien—, al qual es va oferir tres conselleries, per ampliar la base social del Govern. El nou govern, però, no va quallar per l’oposició dels anarquistes i comunistes del POUM i hagué de modificar-se: si bé continuava format per ERC i Acció Catalana Republicana (ACR), s’incorporava a la Conselleria d’Agricultura i Proveïments Josep Calvet i Móra, dirigent de la Unió de Rabassaires. No era una gran remodelació, però era la prova que Companys volia mantenir l’oferta que (de manera molt obligada però mantenint un roc a la faixa) havia fet el 20 de juliol als dirigents anarcosindicalistes de deixar el càrrec de president de la Generalitat. El van deixar continuar, almenys formalment. Cal, però, recordar que finalment va ser ell qui va signar el decret pel qual es creava el nou organisme que detenia realment el poder, el Comitè de Milícies Antifeixistes.
L’intent de Casanovas de governar sense la participació i el consens dels anarquistes fracassà. Dins del seu propi partit, ERC, hi havia una part important de dirigents que s’inclinava per la col·laboració amb la CNT-FAI i que fins i tot eren partidaris que els anarquistes entressin a formar part del Govern de la Generalitat —cosa que acabà passant el 26 de setembre de 1936—. En les notes de Joan Casanovas recollides pel seu fill es veuen clarament les diferències que va tenir sobre aquest punt amb el mateix Companys: «Vaig caure per les seves intrigues [es refereix a Companys], úniques que s’oposaven a la dissolució del C.M.A., que m’havia estat acordada per la majoria dels components que després no pogueren votar-la, perquè segons dades que puc justificar, els representants de l’E.R. de C. s’aliaren als comunistes per ordre de Companys.»
En el fons, el problema venia des del mateix 19 de juliol, en què políticament i socialment predominaven els republicans per damunt dels anarquistes. Ara eren els anarquistes els que dominaven. Per a Miquel Caminal i Badia, davant aquesta situació, només quedaven tres opcions: «[...] pot enfrontar-se al vencedor i, en cas de perdre, intentar fugir; seria el cas de Casanovas. Pot intentar millorar la seva penosa situació oferint els seus serveis i esperar que algun dia una força externa l’alliberi; seria el cas de Companys. Pot, finalment, demostrar amb astúcia la seva utilitat quasi imprescindible; seria el cas de Tarradellas. En tots els casos, però, és palesa una realitat: l’Esquerra havia quedat desbordada pels esdeveniments, ofegada per la revolució i, en conseqüència, es descomponia com a partit hegemònic a Catalunya».
Precisament durant el Govern de Casanovas es va intentar recuperar Mallorca de mans dels feixistes. Si hagués tingut èxit, l’operació, iniciada el 13 d’agost, en què també va participar un petit contingent de València, hauria donat prestigi al Govern de la Generalitat. Ara bé, el desembarcament no fou ben vist pel Comitè de Milícies Antifeixistes ni tampoc pel Govern de la República, que considerava aquesta intervenció militar una operació pancatalanista i que, tot i que hi col·laborà, no féu tot el que estava al seu abast perquè l’empresa fos reeixida. El fracàs de l’operació sorprengué per la seva rotunditat i deixà un regust amarg i corrosiu durant tota la guerra, i més si es té en compte que Mallorca es convertí en la base des d’on l’aviació italiana i franquista bombardejà més cruelment Catalunya, com Antoni Rovira i Virgili i el diari «La Humanitat» pronosticaren.
Amb tot, cal fer constar que, si bé durant els governs de Casanovas hi hagué Conselleria de Defensa, amb un militar professional al capdavant, Felip Díaz Sandino, qui realment s’ocupà dels aspectes militars fou el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, controlat per la CNT-FAI. Fracassaren els intents de Companys de controlar el conjunt de les milícies a Catalunya mitjançant la creació, pel decret de 22 de juliol, de les Milícies Ciutadanes de Catalunya, encarregades de la lluita contra el feixisme, amb Enric Pérez i Farràs com a cap militar i amb Lluís Prunés i Sató, d’ERC, com a comissari de Defensa de la Generalitat. Aleshores qui imposà el seu model de milícies fou el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, amb predomini anarquista. I, és clar, les tensions sobre quin model d’exèrcit era més convenient en la nova situació foren molt fortes durant les primeres setmanes de la guerra.
Quan l’1 d’agost la Generalitat ordenà la incorporació a files de les lleves del 1933, el 1934 i el 1935, la negativa a complir l’ordre s’estengué ràpidament. La mesura de la Generalitat perseguia sotmetre l’exèrcit milicià a una disciplina militar. Aquesta posició, defensada per ERC i el PSUC, xocava frontalment amb la de la CNT-FAI i el POUM, que es negaven a reconstruir l’exèrcit convencional i que sabotejaren ràpidament la incorporació de les lleves. Segons Josep Antoni Pozo, l’oposició principal vingué de la base, de les Joventuts Llibertàries, i quedà ratificada en el míting celebrat el 4 d’agost al Teatre Olímpia, en què deu mil joves ratificaren la seva negativa a presentar-se a les casernes, sotmetre’s a la disciplina militar i a rebre ordres que no provinguessin de les forces populars. La resistència d’aquests joves a incorporar-se a files en les condicions a què els comminava a fer-ho el Govern, que consideraven inacceptables, féu impossible dur a la pràctica la mesura prevista. Això no obstant, el cert és que totes les organitzacions polítiques i sindicals de Barcelona i d’arreu de Catalunya s’esforçaren per allistar el màxim de voluntaris per a anar al front.
Entre les columnes que es formaren i es dirigiren cap a Aragó s’ha de destacar la columna Macià-Companys, organitzada al principi de setembre i constituïda per militants d’ERC i d’Estat Català. La columna, formada per uns 1 500 homes, tenia com a cap militar el tinent coronel Jesús Pérez Salas i, com a delegat polític, Enric Canturri, exalcalde de la Seu d’Urgell i diputat al Parlament de Catalunya. Aquesta columna era vista amb desconfiança per les organitzacions obreres, que la consideraven antirevolucionària. Aquest fet explica la dificultat de trobar armes: amb prou feines van aconseguir uns 1 500 fusells, quatre metralladores i dues bateries de muntanya. La columna va rebre la senyera de combat en un acte emotiu presidit pel president Companys, el dia 5 de setembre de 1936. Del parlament que Companys els va adreçar cal destacar les següents paraules: «Al front de guerra, companys, germans de Catalunya, és molt difícil distingir-se per la bravura, ja que aquesta és una virtut de tots: però les columnes que porten la bandera barrada s’han de distingir per la seva serenitat, per una disciplina rígida i un autèntic heroisme, ja que per això porten la bandera de Catalunya.» Aquell mateix dia, abans d’agafar dos trens que sortiren de l’estació de França cap al front d’Aragó, la columna va desfilar pels carrers de Barcelona, enmig d’un gran entusiasme popular. El lloc de comandament de la columna era a Alcanyís, però fou destinada a la regió de Montalbán, amb la missió de salvaguardar les mines de carbó d’Utrillas. Aquesta columna, que fou posteriorment el nucli de la 30a Divisió, disposava de capitans professionals per a manar les unitats de més de cent homes. Com en totes les columnes, la instrucció dels milicians era deficient, però hi havia una disciplina absoluta.
La Generalitat havia creat per decret (de 26 d’agost) l’Escola Popular d’Instructors de Guerra, que havia de ser el bressol d’oficials de l’Exèrcit de Catalunya. Aquesta i moltes altres actuacions demostren en quin sentit legislava el Govern comandat per Companys, que actuava tot i que encara no sabia fins on podria arribar a consolidar aquesta autonomia.
En plena revolució, la vida de molta gent de dreta perillava. El president Companys va procurar que poguessin sortir del país totes les persones amenaçades que no estiguessin directament complicades en la rebel·lió militar, una tasca humanitària per a la qual va cercar la col·laboració de diversos consolats —sobretot del francès i l’italià—. La Generalitat actuava facilitant-los passaports —fins i tot els en falsificava si el nom de l’interessat era massa perillós— perquè poguessin passar els controls de la CNT-FAI i atorgant-los permisos de sortida. Per al compliment d’aquesta tasca, la Generalitat també va demanar (i aconseguí) la col·laboració del consolat anglès i de la Creu Roja.
França va publicar oficialment un informe que contenia una relació de 6 630 persones sortides en vaixells francesos, entre les quals hi havia 2 142 religiosos i religioses i 868 infants. L’informe en què aparegué la llista esmenta 515 noms de persones arribades a França entre el juliol i el desem- bre del 1936: «Generals, caps i oficials de l’Exèrcit i de l’Armada, alts funcionaris, polítics significats, sacerdots, els seus familiars, etc., embarcats a bord de vaixells de guerra francesos i l’embarcament dels quals, per motius fàcils d’entendre, s’hagué de dur a terme d’una manera particularment discreta.» Segons càlculs de Rubèn Doll-Petit, entre l’esclat de la guerra i el final del 1936, dels ports de Catalunya i altres de la Mediterrània sortiren cap a Gènova i Marsella un total de 17 946 persones, el 30% de les quals eren de nacionalitat espanyola. Tant el Govern de la Generalitat com les legacions consulars del Principat i del País Valencià i les ambaixades de Madrid van contribuir amb la seva intervenció a assolir aquestes xifres.
Malgrat tot, aquest esforç no fou prou per a evitar un fet tràgic: l’onada de violència cega i de repressió que es desfermà a Catalunya a partir del juliol del 1936, que causà la mort de més de vuit mil persones. Totes les quals, víctimes en gran part dels «consells de cuneta», foren executades per motius ideològics —polítics, religiosos—, barrejats amb mo- tivacions passionals, de caràcter personal. Les primeres i principals víctimes foren els clergues i els religiosos, en part pel fort sentiment d’animadversió que els sectors populars covaven contra l’Església, a la qual recriminaven estar a favor dels interessos de les classes privilegiades, i en part perquè s’acusà molts convents i esglésies d’haver disparat contra el poble. Les classes populars sempre havien relacionat l’Església amb l’opressió social. Els militars, acusats de ser els responsables directes de la rebel·lió, també foren perseguits aferrissadament.
Si es representés en un gràfic l’evolució de la repressió a tot Catalunya, es veuria una corba descendent, que començaria en l’onada de violència que esclatà durant els tres primers mesos de la guerra (4 683 persones executades fins al 30 de setembre i 6 400 fins al 30 de desembre), i que de mica en mica aniria decreixent fins a desaparèixer pràcticament després dels fets de Maig. A partir d’aquesta data, les víctimes de la repressió, exceptuant alguns casos d’arbitrarietat, moriren per l’execució de condemnes imposades per les institucions del Govern central.
Aquesta repressió tingué greus repercussions en la rereguarda catalana. Joan Peiró ho va percebre molt lúcidament en el seu llibre, esmentat tantes vegades, Perill a la reraguarda: «Arrencar els arbres vol dir, també, evitar a sang i foc el que la venjança esdevingui arma revolucionària, els qui esgrimeixen la qual no vessen la sang capriciosament, deixen darrera seu una profunda estela de greuges, de rancúnies, d’odis, que hauran d’esclatar algun dia per a aplastar-nos i fer pols del nostre ésser físic i moral, que avui és, encara, l’encarnació d’un ideal de llibertat que tot el món admira.»
La Generalitat, sota l’impuls de Companys, nomenà, a l’abril del 1937, un jutge especial, J. Bertran de Quintana, encarregat d’investigar els assassinats comesos, que cercà cementiris clandestins i exhumà cadàvers. Gràcies a aquestes investigacions es coneix una part molt important de la cara més fosca dels primers mesos de la guerra: assassinats, cementiris clandestins i comitès implicats en arbitrarietats i actes violents. Els resultats d’aquelles investigacions (el descobriment de més de 2 000 assassinats i la detenció de 175 persones), que no arribaren a publicar-se mai, són força aclaridors, i al mateix temps colpidors, perquè demostraven que els ideals que perseguia el sector antifeixista havien estat traïts per molts que es deien més revolucionaris i antifeixistes que ningú.
La dissolució del comitè antifeixista
Tornant a la situació política, al principi de la tardor del 1936, la dualitat de poders que s’havia creat pren un caràcter diferent arran de la dissolució del Comitè de Milícies Antifeixistes i la participació en el Govern de la Generalitat de la CNT-FAI, del PSUC i el POUM.
El 9 d’octubre, el Consell de la Generalitat va acordar dissoldre per decret tots els comitès antifeixistes i comitès locals d’arreu de Catalunya. La composició dels nous consells municipals guardaria la mateixa relació proporcional que tenia cada partit o central sindical en el Consell de la Generalitat. Almenys sobre el paper, es posava fi a la dispersió del poder. En realitat, però, encara havien de passar uns quants mesos perquè el Govern tingués autoritat sobre el conjunt de Catalunya.
Josep Tarradellas fou nomenat nou conseller en cap, sense deixar la Conselleria de Finances i el control de l’organització de la indústria de guerra que la Generalitat havia d’assumir, adaptant de forma enginyosa i eficaç les infraestructures industrials del país a les necessitats del front bèl·lic.
El 7 d’agost s’havia creat la Comissió d’Indústries de Guer- ra, presidida per l’aleshores conseller d’Economia Josep Tarra- dellas, i que tenia com a objectiu la fabricació, distribució, adquisició, control i experimentació de material bèl·lic i tots els assumptes relatius a la indústria de la guerra. A partir del setembre del 1936 passà a dependre de la Presidència de la Generalitat i, fins al setembre del 1937, funcionà com una mena de ministeri de reconversió industrial i producció de guerra, dirigit per Josep Tarradellas, primer com a conseller d’Economia i, després, com a conseller en cap.
En aquest primer Govern de Josep Tarradellas participaren tots els corrents polítics i sindicals, la qual cosa aparentment el dotava de capacitat de govern, encara que en la pràctica no fou així. L’objectiu d’aquest Govern era una lenta recuperació del poder de la Generalitat, per a la qual cosa es publicaren de seguida una sèrie de decrets per tal de regular la vida a la rereguarda, i fins i tot als fronts de guerra. La realitat, però, fou que molts d’aquests decrets no van servir per a res. El mateix president Companys insistí manta vegada que no era el moment d’aprovar nous decrets sinó de fer complir els ja aprovats. En la reunió del Consell del 3 de novembre de 1936, davant l’incompliment total de l’ordre de lliurar les armes i que es dissolguessin els comitès d’obrers i soldats, Companys arribà a dir: «[...] esgotats tots els mitjans persuasius i de convicció haurà d’arribar un moment, si no es vol perdre tot el que defensem, que s’haurà de posar la força al servei del compliment dels acords del Consell». Amb tot, decrets com el de Col·lectivitzacions de 24 d’octubre de 1936 fixaren les bases d’una nova economia.
L’historiador Albert Balcells i González, a propòsit de la legitimitat de la permanència de Companys en la presidència de la Generalitat a la tardor del 1936, afirma que la basava «no sols en l’antiga legalitat republicana, sinó en la nova legitimitat revolucionària», i recull unes declaracions de Companys del 6 de desembre de 1936, pronunciades en la clausura d’unes jornades sobre l’economia catalana: «Sóc en aquest càrrec no pel que era abans del 19 de juliol, sinó per la voluntat de les organitzacions proletàries; hi sóc perquè compto amb la seva conformitat, hi sóc voltat i assistit amb la confiança de tots els treballadors de Catalunya. altrament, no hi fóra [...]. De mi, feu-ne el que vulgueu; si em voleu llençar, llençeu-me! Ah! Però si per la meva experiència política, serveixo, utilitzeu-me; si pel clima social que represento d’home demòcrata i republicà puc portar a l’obra de la classe treballadora un sector de responsabilitat, utilitzeu-me i, quan no sigui necessari, quan resti espremut com una llimona, llençeu-me fora.» La realitat era que ERC perdia força i influència entre la població treballadora i pagesa del país.
Al novembre del 1936, es produí un estrany fet del qual encara avui, malgrat els estudis de Francesc Bonamusa, Daniel Díaz Esculies, Fermí Rubiralta i els testimonis personals de Jaume Ros i Serra o de Raimon Galí, no s’ha tret l’aigua clara. En part tingué a veure amb el rumor que Companys havia sofert un complot per substituir-lo. El propòsit dels presumptes conspiradors era que Casanovas fos el nou president, ja que ell sí que sotmetria els anarquistes. Catalunya cercaria el suport de França i Anglaterra per trobar una sortida nacional pròpia, que mai no va explicitar-se.
L’estrany fet en qüestió és que les tres persones que van ésser implicades en l’afer van desaparèixer de l’escena política. Joan Casanovas es va haver d’exiliar; Joan Torres i Picart, secretari general d’Estat Català, fou detingut i alliberat, i fugí posteriorment a l’estranger, on alguns anys després participà activament en la revolució castrista a Cuba; malauradament, no va deixar res escrit, ni cap testimoniatge sobre l’assumpte, i Andreu Revertés i Llopart, el comissari general d’ordre públic, després d’estar empresonat a Montjuïc, va desaparèixer d’una presó oficial, en un fosc episodi. Temps després, fou assassinat i el seu cos fou trobat lluny de Barcelona, concretament al cementiri de Martorell.
Segons Daniel Diaz i Esculies, Revertés fou posat en llibertat per ordre del conseller de Seguretat Interior, Artemi Aiguader i Miró. Havia de ser acompanyat a Andorra, però el seu viatge finalitzà aviat, ja que fou executat en una cuneta a pocs quilòmetres de Barcelona pels membres de la seva escorta. Segons Enric Ucelay Da Cal, «Revertés fou executat, d’un tret a la nuca, per “agents de confiança”, segons els rumors, baixant de Montjuïc mateix, si bé altres versions diuen que fou assassinat més enllà de la ciutat, quan ell s’adonà que el cotxe en el qual viatjava no agafava el camí acordat. Aleshores —segons un testimoni— el cos fou llençat al costat de la carretera entre Manresa i Calaf; el cadàver, tanmateix, fou localitzat el 3 de desembre al cementiri de Martorell». En canvi, Jaume Ros creu que l’ordre d’execució fou donada per la CNT-FAI. Segons un informe que es conserva al Servicio Histórico Militar de Àvila, sense data i que sembla escrit poc després dels fets de Maig, «Rebertés, político de Esquerra, fué fusilado por los anarquistas para evitar que pudiesen hacerse públicas muchas interioridades del Jefe de Servicios de la misma, Dionís Eroles, uno de los hombres más influyentes de la CNT, FAI´». Curiosament, també Dionís Eroles i Batlló va ser eliminat a França, els primers anys de l’exili, pels seus coreligionaris.
El cert és que Revertés era un personatge incòmode perquè tenia massa informació i, a més, estava implicat en diversos afers foscos, com per exemple l’apropiació indeguda de lingots d’or. D’altra banda, havia estat detingut perquè un confident informà que havia donat l’ordre d’assassinar la seva madrastra, segons Díaz Esculies (o la madrastra de la seva dona, segons Enric Ucelay Da Cal).
El càrrec de Revertés com a comissari general d’ordre públic fou ocupat per Martí Rouret i Callol, un home molt proper a Companys. La premsa catalana no digué ni una paraula sobre la conspiració. A l’estranger, en canvi, la premsa se’n féu ressò: a la «Tribune des Nacions» van aparèixer unes declaracions de Jaume Miravitlles, comissari de Propaganda de la Generalitat, acusant Joan Casanovas de separatista. Si el complot hagués triomfat, deia Miravitlles, hauria representat un cop per a la democràcia i la separació de Catalunya d’Espanya.
Tot aquest afer fou tractat en absència de Companys pel Govern de la Generalitat en la seva reunió del 25 de novembre. Curiosament, no fou ni l’únic ni el primer punt de l’ordre del dia, ja que abans es tractaren aspectes de les relacions financeres amb l’Estat. El conseller de Seguretat Interior, Artemi Aiguader, exposà la descoberta del complot, que motivà la destitució, ratificada pel Consell, del comissari general d’ordre públic, el senyor Revertés. Així mateix, informà de la detenció de Torres Picart, d’Estat Català, i va llegir la declaració que aquest havia fet davant la Junta de Seguretat Interior. La seva opinió era que «la cosa» no tenia gaire abast i que el pitjor seria donar-li importància. Joan Comorera, secretari general del PSUC, discrepava d’aquesta versió dels fets i creia que «la cosa» tenia més importància del que semblava, com donà a entendre en el si del Consell: «Perquè —confirma— el senyor Torres Picart va fer en una ocasió manifestacions, dient que primer s’havia de crear un moviment d’opinió, després preparar una força, i per fi, eliminar aquest Govern, àdhuc el President de la Generalitat, i proclamar la independència de Catalunya. Això ho relaciona el senyor Comorera amb les intrigues que basteix la premsa dels Estats feixistes, que podria prevaldre’s del nom d’Estat Català, i tal vegada, d’activistes del senyor Dencàs. Car, si bé és evident —continua— que en aquest assumpte no són sincers els referits Estats ni els seus aliats espanyols, els serviria de pretext, per a veure si provocaven un moviment de descomposició, com el cantonal de l’any 1873. Alguna cosa hi ha d’haver, perquè —continua dient el senyor Comorera— no pot ésser que siguin tan inconscients que no veiessin que si no es refiaven d’algú més, ells sols serien escombrats en cinc minuts. Acaba demanant, per tant, que s’esgoti la informació fins al final.»
Josep Tarradellas, com a conseller primer, acabà el debat proposant fer una enquesta de caràcter governatiu i que es prenguessin les decisions oportunes, un cop se’n coneguessin els resultats.
El resultat d’aquesta enquesta fou donat per Artemi Aiguader en el consell del 2 de desembre: «Llegeix la relació feta a la Junta de Seguretat pel company Vidiella, a qui junt amb altres se li encarregà de fer una informació prop del President del Parlament Català, Senyor Casanoves, de la qual resulta que aquest no té res que veure amb aquelles activitats. Explica, també, altres investigacions que s’han fet, de les quals es desprèn que no hi ha més ramificacions ací ni a l’estranger. Els dos detinguts que hi ha, Torres Picart i Talens, estan a disposició de la seva autoritat.
»El Conseller de Serveis Públics, Senyor Comorera, pregunta pel Senyor Xammar. El Conseller Senyor Aiguadé diu que s’ordenà detenir-lo, però que és fugitiu.» Es referia a Josep Maria Xammar i Sala, militant d’Estat Català que fugí pels seus propis mitjans amb la seva família.
Així va concloure oficialment aquest afer. A la reunió del Parlament de Catalunya celebrada el 18 d’agost de 1937, Joan Comorera tornà a denunciar el complot i atacà durament Casanovas per la seva suposada implicació en l’afer. Casanovas rebutjà les acusacions i ERC, que tenia la majoria al Parlament, acceptà la versió que el presumpte complot no havia passat de ser una conversa en què els tres acusats es mostraren crítics respecte de la situació imperant.
També s’ha dit que tots els rumors sobre complots independentistes contribuïen a consolidar l’opinió, infundada, que Catalunya (el Govern de la Generalitat) no col·laborava en la defensa de la República, atès que considerava aquesta cada cop més centralista. Així, donant per certs aquests rumors, es justificava la retallada de l’autonomia i el desgast progressiu i constant que sofrí el Govern de la Generalitat, atès que l’autogovern de Catalunya anà minvant a mesura que el pes de la guerra és féu més i més present en la vida política i quotidiana de tothom.
L’ajut a Madrid
Catalunya durant tota la guerra va ser veritablement solidària amb els combatents que lluitaven en els més diversos fronts. A l’estiu del 1936, a mesura que les columnes franquistes avançaven per Extremadura i la província de Toledo cap a Madrid, el Govern central féu diverses crides perquè des de Catalunya s’enviessin reforços al front del centre peninsular. Aquestes crides foren contestades i diverses columnes de milicians formades a Catalunya anaren al front del centre. Al principi de setembre, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes acordà que dos mil milicians, el nucli de la columna Llibertat, i mil guàrdies civils marxessin cap a Madrid. Aquests darrers foren acomiadats pel mateix Companys, que des del balcó de la Generalitat els dirigí un breu discurs:
«Ciutadans: Aquestes forces que desfilen són de la Guàrdia Nacional Republicana, símbol de l’honor, de la lleialtat i de l’heroisme.
»Van al front, a terres de Castella, per ajuntar els seus esforços a la lluita sagrada contra els facciosos.
»Soldats de la Guàrdia Nacional, que sou soldats de la República i de la Llibertat, el poble us estima, i us confia una abraçada fervorosa, intensa, als germans valerosos que combaten allà.
»Llanço des d’ací l’expressió de la nostra emocionada solidaritat amb tot el poble que lluita arreu d’Espanya contra un passat d’oprobi i de despotisme que intenta renéixer.
»Res no podrà contra els ideals que il·luminen les nostres armes.
»Poseu el vostre cor sobre el cor dels lluitadors de terres germanes i que sentin la vibració fraternal de Catalunya.
»Visca la República!»
El 20 de setembre arribà a aquest mateix front la columna confederal Tierra y Libertad, formada en un principi per 600 milicians i 200 soldats però que ràpidament fou reforçada per l’arribada de nous milicians. El POUM també envià milicians al front central: el 12 d’octubre arribà a Madrid una columna d’aquest partit formada per 636 milicians.
Però de totes aquestes columnes enviades des de Catalunya per defensar el Madrid republicà, la més famosa i coneguda fou la columna Durruti. La columna era formada, en un principi, per 1 400 milicians que, gràcies als posteriors reforços, arribaren a ser 3 000 o 4 000. En la defensa de Madrid va morir, el 20 de novembre, el mateix Buenaventura Durruti. A part de Durruti, la columna va patir moltes baixes en combat. Les restes mortals del carismàtic líder obrer foren traslladades a Barcelona i el seu enterrament va despertar una de les manifestacions de dol més multitudinàries que havien vist mai els carrers de la Ciutat Comtal.
Quan les milícies es transformaren en Exèrcit popular, molts d’aquests milicians van restar al front del centre, incorporats en brigades mixtes, fins al final de la guerra. En són exemples la 43 Brigada Mixta, formada el 26 de novembre, amb milicians procedents de la columna Tierra y Libertad i guàrdies civils del 19è Terç de Barcelona, o el batalló Jaume Graells, que va formar part de la 35 Brigada Mixta.
Catalunya, doncs, ajudà militarment, però també acollint molts refugiats procedents de Madrid, així com enviant diverses trameses de proveïments. El valor d’aquestes trameses fins al final del 1937 va ascendir als 216 milions de pessetes. Companys, en el transcurs de la guerra, es dirigí diverses vegades al poble de Madrid. Una de les primeres fou el dia 9 de novembre de 1936, en què féu una crida a la defensa de Madrid en una al·locució radiada:
«Madrileños: Os habla Luis Companys, presidente de la Generalidad. Os habla vuestro hermano. Los rebeldes están a las puertas de la capital de la República, y vosotros la defendéis. En este importantísimo trance de una guerra que señala la hora decisiva en la grandeza de España, los ciudadanos de la capital de la República, deben dar, están dando y darán ejemplo de resolución, de disciplina, de enardecido coraje y de auténtico heroísmo. […]
»[…] Vosotros, valientes madrileños ¡adelante! Cataluña os ha enviado refuerzos y os ama y admira. ¡Madrid! ¡Madrid! Pronunciamos tu nombre como un rezo y como una admiración. Guerrilleros disciplinados, atentos a las órdenes del mando; irreducibles, rabiosos y furiosos en ofensiva. Cada palmo de terreno, cerrado por la vida de un hombre. Son las hojas pletóricas de ilusión y de la ambición heroica y futura del libro de la Historia. ¡Héroes! Yo dejo caer mi corazón sobre el vuestro. ¡Viva la Libertad!»
Aquest no fou el darrer cop que Lluís Companys es dirigí al poble de Madrid. Ho féu tant des de Catalunya, com quan en un míting el 7 de març de 1937 pronuncià la frase: «Madrileños, Catalunya os ama», com des de la mateixa capital de la República, com per exemple el 21 d’octubre de 1937, en què, aprofitant un viatge a Madrid, s’adreçà als seus ciutadans per la ràdio.
La Generalitat creà a Madrid una delegació que serví de pont entre els combatents catalans destinats a la capital i les seves famílies. Es tractava que, en la mesura que fos possible, els soldats catalans se sentissin emparats per la Generalitat. Aquesta política formà part de l’estratègia d’ERC, per tal d’enfortir el paper de l’autonomia catalana en el conjunt de la República espanyola. La creació de la Llar del Combatent Català va permetre oferir serveis de suport als joves mobilitzats. Aquests, fossin on fossin, havien de sentir-se ciutadans de Catalunya amb una Administració eficaç al darrere.
I a propòsit de l’ajut català a Madrid, cal tenir en compte que en els darrers mesos del 1936 hi hagué força friccions entre el Govern català i el central. Per exemple, el 14 de desembre de 1936, el Govern de la República va trametre una carta al president Companys expressant el seu disgust pel conveni que la Generalitat havia signat amb la Creu Roja Internacional, referent a l’evacuació de població civil, perquè aquest era un assumpte de relacions internacionals que hauria d’haver tractat la República. Aquest mateix mes, les diferències sobre aspectes militars s’accentuaren, sobretot quan el Govern central proposà nomenar comissari de Guerra Francesc Duran i Rossell perquè intervingués en les milícies. El Govern de la Generalitat refusà aquest nomenament, ja que no n’havia estat informat. Als darrers mesos del 1936, els problemes militars estigueren cada vegada més presents en les relacions entre tots dos governs. Es coneixen les opinions de Companys en matèria militar pels comentaris que féu en les reunions del Govern de la Generalitat. Per exemple, en la del 25 de desembre de 1936, a una pregunta formulada pel conseller Francesc Isgleas i Piarnau sobre l’opinió que tenia de l’organització de la Conselleria de Defensa i els problemes que aquesta organització plantejava amb el poder central, Companys va respondre: «[...] que com a President i representant de la República a Catalunya no pot tenir altra opinió que la d’afirmar la dependència de l’Exèrcit del poder central, però creu així mateix que deu haver-hi una delegació de funcions que pot ser exercida mitjançant aquest caràcter de representant del poder central que li ha estat atribuït com a President de la Generalitat. Per a evitar aquestes dificultats quan es va crear la Conselleria de Defensa va ésser encomanada a Díaz Sandino, d’acord amb les organitzacions sindicals i polítiques. Ara hi ha al front de la Conselleria un home civil i ha desaparegut l’enllaç amb el poder central. Cal examinar les possibilitats d’organitzar la Conselleria de forma que aquestes interferències no es produeixin, possiblement creant un òrgan superior de relació amb el poder central».
En aquesta mateixa reunió, Companys expressava el següent: «El President diu que no hi haurà dificultats si es determinen els medis per a establir la relació entre el Govern de la República i el de la Generalitat d’una manera permanent i amb totes les garanties per una i altra part. Espanya és avui una veritable Federació creada per un Estat de fet. El Poder Central ha de viure amb aquesta convicció i nosaltres amb la que és necessari conviure lleialment. Ultra aquests aspectes hi ha encara el de la política internacional, que gira avui al voltant de l’Autonomia de Catalunya com una derivació del problema espanyol, mentre nosaltres estem al marge de totes les gestions i coneixem la política internacional del Govern per les notes oficioses, com també succeeix en les qüestions de guerra i d’hisenda.
»Si es creu necessària la meva presència, ara o més endavant, aniré jo també a València quan el Govern de la Generalitat ho cregui convenient, per a tractar aquests problemes amb el Govern central.»
Els antecedents dels Fets de Maig del 1937
Deixant de banda les relacions amb el Govern central, en l’àmbit de la política catalana, Companys feia equilibris entre el poder de la CNT-FAI i el poder creixent del PSUC i la UGT. Segons el PSUC, resultava fonamental guanyar la guerra, i per això calia un govern amb plens poders.
En aquest punt les divergències entre els comunistes del PSUC, cada vegada més influïts per l’estalinisme, i els heterodoxos del POUM —que s’havien apropat a una CNT-FAI revolucionària per ser-ne el cervell, ja que dubtaven que la confederació sabés gestionar el poder—, eren cada cop més acusades. En la remodelació governamental del desembre, el PSUC exigí l’exclusió del conseller de Justícia, Andreu Nin i Pérez, del POUM. La indiferència de la CNT-FAI per les discussions entre els marxistes deixà el POUM fora del Govern, com també el representant d’Acció Catalana.
Aquest procés de redistribució del poder es féu enmig de tensions molt fortes entre les diferents forces polítiques i sindicals. En els darrers mesos del 1936 i els primers del 1937 no es produí una aliança real entre el POUM i la CNT-FAI, ja que si bé la primera formació volia influir en la segona, la CNT-FAI prestava poca atenció al POUM, que veia com un partit marxista i minoritari, i estava molt més interessada a obtenir un acord i un pacte d’acció de govern amb la UGT i el PSUC, que s’estaven imposant amb força i, a més a més, tenien el suport d’organitzacions d’àmbit estatal.
D’altra banda, les tensions pel control de l’ordre públic a la rereguarda augmentaren sobretot a partir del gener del 1937, quan arran d’uns incidents alguns guàrdies d’assalt, guàrdies civils i agents d’investigació trobaren la mort a mans d’algun escamot de milicians armats. Al final de febrer, Companys rebé una comissió de forces d’ordre públic que es queixaven de la manca de control pel Govern. Però la CNT-FAI i el POUM consideraven que la pretensió d’un control dels escamots de milicians obeïa a la voluntat per desarmar la revolució.
El Consell de la Generalitat acordava l’1 de març (BOGC de 4 de març) la dissolució de tots els cossos de seguretat i la seva unificació en un sol cos. La reacció dels confederals fou de rebuig total. Per a ells, la recuperació del poder no es podia aconseguir a base de decrets, que resultaven paper mullat. L’intent va fracassar.
En determinades poblacions, hi havia parcel·les de poder en mans de personatges o comitès que s’havien fet forts arran de la revolució i que es resistien a perdre la seva posició, mentre que en altres la llei es complia. El resultat fou el manteniment d’unes tensions que van donar lloc a enfrontaments armats greus en diferents punts de Catalunya, sobretot al món rural, on les confrontacions entre els partidaris i els detractors de les col·lectivitzacions s’agreujaren amb el pas del temps. Per als primers, el refús a la col·lectivització era una actitud reaccionària i oposada a la línia que la nova situació revolucionària representava. Els segons acusaven els col·lectivistes de fer les col·lectivitzacions per la força i contra la voluntat de la majoria de pagesos, i es queixaven que sovint rere l’ideal de la col·lectivització s’amagava una realitat molt diferent, d’expropiacions i de confiscacions arbitràries.
Els enfrontaments anaren creixent de mica en mica. Destaquen per les dimensions que adquiriren els de Cervià de les Garrigues a l’octubre del 1936 i els de Riudarenes al novembre del 1936. A la Ribera d’Ebre, ja havien mort alguns dirigents republicans dels pobles de Garcia i Ginestar, uns fets que van merèixer la condemna del mateix president de la Generalitat, que reconegué que les víctimes eren vells militants republicans i antifeixistes. «Ara mateix estava llegint unes lletres que m’han estat trameses des de Tarragona, de Tortosa i d’altres pobles de la Ribera, en les quals se’m fa saber alguns fets lamentables que han ocorregut allí. Al poble de Garcia, per exemple, han estat assassinats dos o tres homes provadament d’esquerra, antics amics meus, i els instigadors d’aquest crim han estat antics cacics que ara han ingressat en determinades organitzacions revolucionàries.»
Els enfrontaments que tingueren un impacte dramàtic a tot el país foren els esdevinguts a la Fatarella, a la Terra Alta, el 26 de gener de 1937. En aquest poble, la majoria dels pagesos s’oposaven a la col·lectivització de les terres i acabaren per enfrontar-se a alguns comitès de la comarca de la Ribera d’Ebre. Els pagesos de la Fatarella, armats amb escopetes de caça, es resistiren en un primer moment a la munió de gent armada que, procedent d’arreu de Catalunya, donava suport als comitès esmentats per tal d’esclafar el que ells consideraven una revolta quintacolumnista. Els pagesos del poble aconseguiren refusar els assaltants, als quals van ocasionar dues baixes. Finalment però, el poble fou ocupat i els assaltants procediren ràpidament a executar els pagesos en diferents indrets de la mateixa població o a la rodalia. En total foren executats una trentena de pagesos, més de la meitat dels quals eren militants republicans reconeguts i rabassaires o petits propietaris. L’arribada de les forces d’ordre públic de la Generalitat aturà la matança, però el mal ja estava fet. L’endemà mateix, tota la premsa denuncià la matança i solament els òrgans d’expressió controlats per la CNT-FAI mantingueren la versió que la revolta dels pagesos era de caràcter feixista. Els altres òrgans de premsa van parlar dels fets com el que havien estat: una revolta dels pagesos que, cansats de requises i amenaces, s’oposaven a la col·lectivització. Recentment, Josep Termes i Ardèvol ha sintetitzat aquests fets ocorreguts a la Fatarella amb l’expressió «misèria contra pobresa».
Aquests enfrontaments continuaren durant uns quants mesos. Al febrer, a Sant Martí de Centelles, Osona, cinc pagesos foren executats per patrulles de milicians, i sort que l’arribada dels guàrdies d’assalt impedí més afusellaments. A la vora de Sant Martí, concretament a la Garriga, també es produïren enfrontaments, encara que sense víctimes. Finalment, cal esmentar l’enfrontament que es produí a l’abril del 1937 a Bellver de Cerdanya. El conflicte posà fi a la vida d’Antonio Martín Escudero, el Cojo de Málaga, que des del mes de juliol del 1936 tenia controlada, amb l’excepció d’algun poble com Bellver, la comarca de la Cerdanya, on actuava com un veritable virrei.
Tots aquests enfrontaments eren el preludi dels que havien de tenir lloc a Barcelona pel maig del 1937. Foren lluites fratricides entre els qui s’oposaven als militars rebels però defensaven idees diferents de com encarar la revolució o la guerra. Coincidien, però, a descartar la via democràtica i a optar per la violència.
Finalment, el 3 de maig de 1937 va produir-se un enfrontament armat a Barcelona entre els comunistes del PSUC i la Generalitat per una banda, i els confederals i el POUM per l’altra. La lluita pel poder era inevitable, i l’enfortiment progressiu del PSUC com també de la Generalitat al seu redós i el desgast i el desprestigi de la CNT-FAI en aquella conjuntura feien creure que havia esclatat un conflicte ineludible, ajornat fins aleshores. Els incidents co- mençaren quan els guàrdies d’assalt intentaren ocupar l’edifici de la Telefònica situat a la plaça de Catalunya i controlat per militants anarquistes. La major part dels dirigents polítics i sindicals intentaren aturar els enfrontaments, però el moviment nasqué de manera espontània i violenta.
Els fets de Maig van ser una petita guerra dins la guerra. En una setmana de lluita pels carrers de Barcelona va haver-hi prop de 280 morts. A diferents poblacions catalanes, com Tarragona i Tortosa, també hi va haver víctimes per lluites internes o represàlies. Moltes d’aquestes víctimes, més que d’enfrontaments, ho foren d’execucions sumàries.
Del resultat polític s’ha de destacar la pèrdua de l’hegemonia que fins aleshores tenia la CNT-FAI a Catalunya. El més beneficiat inicialment fou el PSUC, que va arribar a ser una força decisiva. Edmon Vallès, testimoni de l’època, a més de lúcid analista, el descriu així: «Com el seu germà espanyol, era dinàmic, sistemàtic, tenaç, d’un pragmatisme total, dominava amb virtuosisme l’art de la propaganda i es beneficiava del fet que la República subsistia militarment gràcies a l’ajut soviètic. Més tard, un cop escapçat el poder de la CNT, vingué la pugna entre la Generalitat i el PSUC, convertit en cavall de Troia des dels interessos del Govern de la República dintre de Catalunya, quan, en constituir-se el Govern Negrín, els comunistes s’hi situaren en una posició molt forta.»
Els fets de Maig van suposar per a la Generalitat la pèrdua immediata del control dels serveis d’ordre públic i la supressió de la Conselleria de Defensa, les competències de la qual el Govern central traspassà al general Sebastián Pozas. Els dos decrets corresponents (a la supressió i l’absorció) aparegueren al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya amb data de 8 i 7 de maig, respectivament. La pèrdua del control sobre l’ordre públic fou motivada en gran part — com molts polítics catalans han reconegut posteriorment— per la impossibilitat de la mateixa Generalitat de garantir-lo, com s’havia evidenciat quan esclataren les primeres lluites al carrer, el 3 de maig. El Govern central aprofità aquella ocasió per a traslladar uns quants milers de guàrdies d’assalt des de València perquè controlessin la situació. La supressió de la Conselleria de Defensa era una vella aspiració del Govern central, que volia recuperar el control de la funció defensiva, que considerava competència de l’Estat. En efecte, des de Madrid es considerava que la Generalitat s’havia arrogat unes funcions que no estaven previstes en l’Estatut d’Autonomia. Els efectes d’aquest traspàs es feren notar ràpidament, en la normalització de la rereguarda.
El 13 de maig es féu pública una normativa que recordava l’obligació de fer lliurament de les armes: la Guàrdia Nacional Republicana, els guàrdies d’assalt i molts membres del PSUC s’encarregaren de fer complir aquelles ordres. Hi tenien interès perquè, fent complir aquella normativa, la força de la CNT quedaria molt reduïda o, com a mínim, debilitada. Finalment, al principi de juny foren dissoltes les patrulles de control, i el paper de la CNT, fins aleshores hegemònica entre el proletariat de Catalunya, resultà encara més disminuït.
Aquests primers decrets del mes de maig del 1937 foren seguits per molts d’altres que anaren reduint l’autonomia de Catalunya a una simple façana externa. El veritable guanyador dels fets de Maig fou el Govern central, i també el partit comunista espanyol, que, cada cop d’una manera més evident, controlava algunes funcions governamentals clau. Si durant la primera etapa de la Guerra Civil el Govern de la Generalitat no pogué dominar ni controlar la força expansiva de la revolució —originada arran del fracàs de la revolta militar a Barcelona—, ara estava a punt de caure-li al damunt tot el pes del Govern central.
Una conseqüència immediata dels fets de Maig fou la persecució i la supressió del POUM, un partit que tenia els seus adeptes polítics pràcticament només a Catalunya i que havia arrelat en algunes comarques, sobretot les lleidatanes. Fins i tot havia tingut, en el Govern autònom, la Conselleria de Justícia, exercida per Andreu Nin. Aquest, justament, l’havia haguda de deixar a causa de les fortes pressions exercides pel PSUC, i aleshores fou el moment de passar comptes.
El POUM fou acusat d’actuar en concomitància amb els feixistes i, després d’un muntatge groller, la seva premsa fou clausurada i els seus principals dirigents foren perseguits i empresonats. L’òrgan de difusió del POUM, «La Batalla», fou suprimit el 28 de maig, i el Comitè Executiu, empresonat el 16 de juny. El seu dirigent més destacat, Andreu Nin, fou detingut a Barcelona i, després de ser traslladat ràpidament a València i a Madrid, desaparegué misteriosament, sense que ningú n’hagi pogut saber mai més res.
L’explicació més versemblant de la desaparició d’Andreu Nin és que fou assassinat a Alcalá de Henares per agents de la GPU, la policia secreta soviètica, que actuava d’acord amb alts dirigents del partit comunista i de la mateixa Direcció General de Seguretat de l’Estat. Molt ràpidament, les façanes de les ciutats catalanes s’ompliren de pancartes on hom preguntava on era Nin. Molts membres del Govern republicà protestaren enèrgicament per aquesta desaparició. La CNT denuncià el fet en diversos mítings, i el president Companys també protestà —sense cap resultat— per la desaparició de Nin, que havia estat conseller en un dels anteriors governs de la Generalitat. Lluís Companys digué que si Nin havia comès algun delicte, jutjar-lo i condemnar-lo era competència del Tribunal de Garanties Constitucionals. Però en el moment de totes aquestes protestes, ja feia temps que Andreu Nin havia estat jutjat i condemnat per Moscou per procediments expeditius.
Les relacions entre els governs republicans català i espanyol, després dels Fets de Maig
Una de les primeres conseqüències dels fets de Maig foren canvis polítics en el si del Consell de la Generalitat. Al final de juny, Companys inicià una sèrie de maniobres polítiques per tal de poder recuperar una part de poder personal que com a president li corresponia i sostreure’s a la influència de la CNT-FAI. La maniobra li sortí bé, ja que la CNT-FAI es negà a acceptar la presència al Govern de Pere Bosch i Gimpera, militant d’Acció Catalana Republicana, al capdavant de la Conselleria de Justícia.
Davant la negativa de la CNT, Companys va pronunciar el tan conegut «Prou!», i el Govern restà format sense la presència dels confederals. Companys anuncià la composició del nou Govern en una intervenció radiada de la qual cal destacar les paraules següents: «Sóc el President de la Generalitat, per nomenament del Parlament i per ratificació explícita reiteradament expressada per tots els sectors sindicals i polítics. M’he compromès en les consultes d’aquests dies a ésser el Cap del Govern. I es pretén fins negar-me el dret de completar el quadre d’aquest i d’atendre en la mesura del possible els evidents desigs d’importants sectors d’opinió. Hem deixat a través de la nostra responsabilitat política, equànime i desapassionada per tal com la creiem la millor, trossos de confiança, perquè es viuen avui hores d’una superexcitació ben comprensible. I se’ns nega o regateja el dret i el deure, en l’enorme responsabilitat que ens cau a sobre, de completar l’eficàcia i suport públic del Govern ni que sigui amb una figura representativa de la intel·lectualitat catalana.
»Prou: Catalans, el nou Govern de la Generalitat és de Front Popular i està constituït així: President: Lluís Companys ERC; Governació i Assistència Social: Antoni Maria Sbert i Massanet ERC; Finances: Josep Tarradellas i Joan ERC; Cultura: Carles Pi i Sunyer ERC; Proveïments: Miquel Serra i Pàmies PSUC; Treball i Obres Públiques: Rafael Vidiella i Franch PSUC; Economia: Joan Comorera i Soler PSUC; Agricultura: Josep Calvet i Móra UR; Justícia: Pere Bosch i Gimpera ACR.»
En aquest Govern, Companys no delegà les funcions executives en cap conseller, sinó que les assumí ell mateix. Precisament en un moment en què la unitat política i sindical s’havia trencat. Miquel Caminal creu que en aquestes circumstàncies «i contemplat amb perspectiva històrica, potser més que mai el Govern de la Generalitat necessitava un conseller primer després dels fets de Maig. Era molt difícil fer compatible ser president de Catalunya i alhora recuperar la funció de cap del govern precisament quan la unitat s’havia truncat. És clar que es pot dir que, en uns moments difícils com aquells, Companys havia de prendre el timó de la nau, però això comportava un risc: cremar-se com, de fet, s’havia cremat Tarradellas. El president de la Generalitat no podia córrer aquest risc i així es trobava passant la corda entre ser el president de tots els catalans i, alhora, capità d’una nau que sortia d’un temporal i que després de la tempesta s’orientava cap a un horitzó desconegut. Aquest govern fou el darrer fins el final de la guerra».
Si a Companys la maniobra política li sortí rodona, no ho foren tant els resultats, ja que el nou Govern es constituí amb una forta presència del PSUC, el secretari general del qual, Joan Comorera, adquirí una influència i un paper creixents. De fet, el poder del mateix Companys com a president de la Generalitat restà condicionat, com ho havia estat des del principi de la Guerra Civil, bé que ara per una altra facció política. Aquesta situació provocà un distanciament entre Companys i Comorera, i fortes tensions entre els consellers republicans i el PSUC. D’altra banda, les relacions d’aquest Govern amb el Govern central foren cada cop més difícils i tibants.
Una de les causes d’aquests canvis polítics a Catalunya, cal buscar-la en el que havia passat a València pocs dies després dels fets de Maig: la caiguda del Govern de Francisco Largo Caballero —que havia caigut en desgràcia davant els dirigents del Partido Comunista i de Moscou, perquè no era gens dòcil a l’hora de seguir les directrius que li arribaven des de l’URSS.
El 13 de maig, els ministres comunistes Jesús Hernández Tomás i Vicente Uribe Galdeano exigiren el càstig dels culpables pels fets esdevinguts a Catalunya, és a dir, el POUM. Largo Caballero s’hi oposà, ja que considerava que el POUM representava un sector dels treballadors. Aquesta actitud motivà que els ministres comunistes abandonessin la sessió i esclatés la crisi. Malgrat que Largo Caballero fou encarregat de formar un nou govern, les maniobres de l’ala dretana del mateix partit socialista li ho impossibilitaren. El nou encarregat de formar-lo fou el ministre d’Hisenda, el doctor Juan Negrín López, una figura que esdevingué polèmica però que des d’aquell moment dirigí la política republicana. Era fisiòleg i procedia d’una família burgesa, cosa que el féu ben vist pels anglesos i francesos. Si els comunistes li atorgaren de seguida el seu suport fou perquè esperaven dirigir-lo i, així, controlar i dirigir la política global del Govern.
A la llarga, Negrín no els fou tan dòcil i manejable com havien cregut. La CNT s’autoexclogué del Govern central. La primera intenció del nou gabinet era posar fi a les vel·leïtats revolucionàries de la primera etapa de la guerra i portar a terme una política encarrilada a consolidar un règim com els de França i Anglaterra. La revolució, en tot cas, es posposava fins al final de la guerra.
Respecte de Catalunya, les intencions que tenia el nou govern eren «[...] tallar les ales a la Generalitat, apoderar-se de la producció de guerra i incorporar Catalunya a l’esforç bèl·lic, cosa que el mateix Negrín i altres ministres, com Indalecio Prieto, creien que Catalunya encara no havia fet».
La política de la Generalitat
El que més caracteritzà políticament la Generalitat fou justa- ment la pèrdua de poder i de control sobre molts àmbits de la vida política, econòmica i social. El seu marge d’actuació restà limitat a determinats aspectes. Cal tenir en compte, també, que en temps de guerra la política resta subordinada a les exigències militars, per la necessitat de guanyar la guer- ra, la qual cosa fa deixar de banda nombrosos aspectes de la dinàmica política i social. Com que, després dels canvis produïts al maig del 1937, la direcció de la guerra fou totalment assumida pel Govern Negrín, la Generalitat quedà en un segon terme i només podia controlar els assumptes allunyats de les necessitats imperioses del conflicte. Allò més criticable d’aquest estat de coses és que moltes vegades el Govern central mirava la Generalitat com un enemic i no com un aliat que perseguia els mateixos objectius que el Govern de la República.
Constituït el nou Govern català al final de juny del 1937, la situació a la rereguarda s’anà normalitzant amb força rapidesa i els òrgans de govern recuperaren la possibilitat d’actuar normalment. A més, es procedí a l’obertura del Parlament català per primera vegada des de l’inici de la contesa. L’objectiu principal de la primera sessió parlamentària fou prorrogar el termini del mandat del mateix Parlament, ja que la legislatura acabava pel novembre. Ateses les circumstàncies excepcionals de guerra que vivia Catalunya i que impedien celebrar unes eleccions amb totes les garanties, el Parlament s’autoconcedí aquesta pròrroga. Un cop acordada aquesta, també es podia prorrogar el mandat del mateix president de la Generalitat, Lluís Companys, encara que la pròrroga del Parlament estigués prevista en l’Estatut, però no pas la del mandat del president de la Generalitat. Aquest requisit legal es complí en part per posar fi als escrúpols legalistes manifestats pel mateix Companys. El president de la República, Manuel Azaña, era contrari a aquesta rectificació: segons el seu parer, calia celebrar noves eleccions; el Parlament que en sortís era el que havia d’escollir un nou president.
A la sessió del Parlament, celebrada el 18 d’agost, hi assistiren quaranta-nou diputats. La presidí Joan Casanovas, que justament durant la sessió abandonà la presidència per tal de defensar-se, des del seu escó de la cambra, de les acusacions que li formulà Joan Comorera, per la seva possible implicació en el complot separatista del novembre del 1936. Així mateix, se li demanaren explicacions dels contactes que mantingué durant la seva estada a l’estranger. El conjunt dels diputats assistents a la reunió pertanyien al grup majoritari, Esquerra Republicana de Catalunya. L’únic membre de l’oposició que hi havia era el diputat Pau Romeva i Ferrer, representant d’Unió Democràtica de Catalunya.
La cambra va ratificar, a petició de Companys, la confiança en els diversos governs de la Generalitat formats des del mes juliol del 1936. Tots els diputats hi accediren, menys el representant d’Unió Democràtica de Catalunya, que prestà suport a tots els governs legitimats pel Parlament, però no pas als altres. Els discursos de rèplica i de contrarèplica entre el president Companys i Pau Romeva foren molt respectuosos: Companys remarcà que, de bell nou, un membre d’un partit de l’oposició podia defensar dignament la seva posició al Parlament català, encara que aquesta estigués en desacord amb la línia del Govern.
Finalment, el Parlament també ratificà els acords presos per la Diputació Permanent el 7 d’agost de 1936, pels quals s’ampliaven generosament els poders del Govern. En aquest punt, el representant d’UDC s’abstingué. La propera reunió del Parlament català no se celebrà fins al principi de novembre, i fou per ratificar Lluís Companys en el càrrec de president de la Generalitat.
Companys, davant l’ofensiva que preparava l’Exèrcit de la República al front d’Aragó per alleugerir la pressió a què estaven sotmeses les tropes del nord, va visitar les tropes que cobrien aquest front. Començà la visita el dia 14 de juliol per Barbastre i, des d’aquesta ciutat, va recórrer de nord a sud moltes de les localitats aragoneses on s’hostatjaven els caps de les unitats que cobrien aquest front. Es conserven nombrosos testimonis gràfics d’aquest viatge. A Casp i Bujaraloz, Companys visità els caps de les divisions 25a i 26a, Antonio Ortiz i Ricardo Sanz respectivament, així com Joaquín Ascaso Budría, president del Consell d’Aragó. La visita finalitzà a Alcanyís, on un batalló de la 146a Brigada li va retre honors. Segons Edmon Vallès, en aquesta visita al front i en d’altres, a diferència d’altres dirigents polítics, com Largo Caballero, abillat amb granota de milicià i barret de segador; Prieto, vestit amb caçadora de cuiro i bastó; o Negrín, que combinava l’americana civil amb pantalons de muntar i botes de campanya, Companys, enemic de les disfresses, no desemparà el seu vestit de civil.
A mitjan setembre del 1937 foren creats els Serveis de Cultura al Front per tal de connectar, entre aquests i el país, tots els soldats catalans que estaven escampats pels diferents fronts de guerra, des d’Extremadura fins als Pirineus, passant pel front del centre. S’ampliaren els serveis de biblioteca al front, i s’intentà organitzar unes milícies de la cultura, integrades per mestres catalans destinats al front. El projecte, però, no es pogué portar a terme per les reticències del Ministeri d’Instrucció Pública. En canvi, la distribució de publicacions periòdiques entre els soldats s’assolí amb èxit, i fins i tot es creà un periòdic titulat «Amic», en el qual col·laboraren molts intel·lectuals catalans, com ara Antoni Rovira i Virgili.
Una altra tasca ingent a la qual va haver que fer front la Generalitat fou donar acollida als milers de refugiats que arribaren a Catalunya de les zones que les tropes franquistes anaven ocupant.
La presència de refugiats serví per a constatar que la guerra no anava bé per a la República. Des del final de l’estiu del 1936 començaren a arribar a Catalunya els primers refugiats procedents d’Extremadura i de Madrid. Les pàgines de la premsa s’ompliren de notícies sobre la seva arribada, especialment dels grups de nens i nenes que fugien del setge franquista de Madrid. Al final del 1936 s’estimava que a Catalunya ja hi havia 300 000 refugiats, una xifra que es va incrementar ràpidament amb l’arribada dels andalusos que fugiren de Màlaga després que aquesta ciutat hagués caigut en mans de les tropes franquistes al febrer del 1937. Una altra onada de refugiats es produí arran de la caiguda del nord de la Península en mans dels franquistes. Cronològicament aquesta onada va del juny del 1937, data de la caiguda de Bilbao, fins a l’octubre del mateix any, en què caigué Astúries. Aquests refugiats arribaren després d’una llarga peregrinació, que els dugué per mar fins a França, des d’on sortiren amb tren cap a Catalunya.
Les onades de refugiats, que foren bàsicament tres, feren augmentar la població de Catalunya a la darreria del 1938 un milió de persones. Si s’exceptua els 134 744 catalans procedents de la Catalunya ocupada durant el mes d’abril del 1938, una tercera part dels refugiats, 339 000, eren d’Extremadura i Madrid, 153 000 eren andalusos, 121 000 asturians i cantàbrics, 50 000 bascos i 39 800 aragonesos.
Allotjar i alimentar tots aquests immigrants forçats per la guerra fou potser la tasca més àrdua a la qual es veié abocat el conjunt d’autoritats de Catalunya. A més, s’ha de tenir en compte que dels 837 544 refugiats i evacuats de guerra que hi havia a Catalunya al novembre del 1938 i que estaven controlats per la Generalitat, 699 231 pertanyien a les classes passives: 447 304 nens i nenes menors de quinze anys, 40 027 homes vells i mutilats i 211 900 dones adultes que no havien exercit cap activitat laboral anteriorment.
Des de l’arribada dels primers refugiats entre el setembre i l’octubre del 1936, es crearen diversos organismes per tal de fer front als problemes que comportaven. Allotjar-los, proveir-los de roba, mantenir l’escolarització dels infants, resoldre la qüestió sanitària i, per damunt de tot, alimentar-los. Les autoritats dels diferents municipis d’arreu de Catalunya entre els quals foren repartits els refugiats foren les encarregades de resoldre finalment aquests problemes. Una part dels nouvinguts no s’adaptaren als costums de la terra que els acollia i es produïren bastants friccions amb els nadius. Els refugiats que s’adaptaren millor foren els bascos, entre altres motius per la bona sintonia que hi havia entre els governs català i basc, i prova de la qual fou la crea- ció a Catalunya d’una delegació del Govern d’Euskadi per a atendre’ls.
La defensa de la població civil i altres aspectes de la vida a la rereguarda
Una altra tasca per al compliment de la qual la Generalitat hagué de fer un gran esforç fou la protecció de la població civil de l’allau de bombes. Es van prendre tot un conjunt de mesures a les ciutats i els pobles de Catalunya per tal d’evitar tant com es pogués la pèrdua de vides humanes.
Els bombardeigs sobre la rereguarda foren un fet bèl·lic sense precedents, que precisament es va provar durant la Guerra Civil Espanyola. Així doncs, calgué organitzar la defensa passiva des de zero perquè no se’n tenia experiència. Les primeres mesures preses foren organitzar sistemes d’alarma, assessorar els particulars en la construcció de refugis a les plantes baixes i als soterranis de les cases i en com protegir els vidres i alertar tothom que calia apagar tots els llums. Aquestes primeres mesures es mostraren del tot insuficients, ja que l’augment de la freqüència dels bombardeigs i del pes de les bombes obligà a plantejar la construcció de refugis col·lectius, que es feren de formigó i de ferro sota les places de les ciutats. Davant la impossibilitat d’assolir un ritme de construcció que assegurés la protecció de tota la població civil, als afores de les ciutats s’emprengué la construcció, en mines o galeries, de refugis o, simplement, de trinxeres on es pogués resguardar la població.
A mitjan 1937, concretament al juliol i a l’agost, es crearen la Junta de Defensa Passiva de Catalunya i les juntes de defensa local. Aquests organismes foren els encarregats de la construcció de refugis i la coordinació dels cossos destinats a les tasques de salvament: la Creu Roja i les brigades de salvament. Els dos problemes bàsics que es trobaren aquests organismes foren l’escassetat de diners —al març del 1938 disposaven de deu milions de pessetes per a Barcelona i quatre per a la resta de Catalunya— i la manca de ferro i ciment per a fer més sòlids i segurs els refugis. Amb tot, la tasca feta fou ingent. A Barcelona, on també s’empraven com a refugis antiaeris els túnels del metro, es bastiren desenes de refugis, com el de la plaça de Tetuan i els de la muntanya de Montjuïc. Segons la Junta de Defensa Passiva de Barcelona, a l’octubre del 1938 hi havia 1 155 refugis. En altres ciutats, com Tarragona, al final de la guerra la xarxa de refugis construïda oferia una bona protecció al conjunt de la població civil.
La defensa passiva anà a càrrec del Govern català, però també s’ha de tenir en compte la feina feta pels ajuntaments i molts veïns, que sobretot al principi de la guerra s’organitzaren, feren plans i aconseguiren recursos econòmics i humans per a bastir refugis.
Malgrat tots aquests esforços, el balanç final dels bombardeigs de tota la Guerra Civil fou terrorífic. L’aviació italiana aconseguí, entre altres objectius, destruir quasi totalment els ports de Barcelona i Tarragona. Aquest darrer restà del tot inutilitzat des de l’abril del 1938, i ambdós oferien un aspecte desolador en finalitzar la guerra. Al mateix temps, els barris més propers als ports, com el de la Barceloneta, a Barcelona, i el del Serrallo, a Tarragona, foren pràcticament destruïts. Gràcies als estudis de Francisco J. González Huix, es té un coneixement complet dels bombardeigs sobre Tarragona: 144 atacs aeris, 3 803 bombes llançades sobre la ciutat, 230 morts, centenars de ferits i 600 edificis atacats des de l’aire, un centenar dels quals quedaren totalment des- truïts. Aquesta darrera xifra representa entre el 21% i el 24% del total d’edificis existents a la ciutat. Aquest mateix percentatge es donà a Reus i Figueres. A Barcelona ciutat, el nombre d’edificis afectats s’apropà a 1 500. D’altra banda, alguns pobles, com el Perelló, foren totalment destruïts per l’efecte de diversos bombardeigs.
Segons les estadístiques oficials, fins el 31 d’octubre de 1938, en el conjunt de Catalunya havien estat destruïts del tot 2 138 edificis i 3 789 ho havien estat parcialment. Si es té en compte que els bombardeigs continuaren tres mesos més, el balanç de les destrosses fou encara més elevat.
El nombre de persones que moriren a Catalunya per causa dels bombardeigs s’elevà a 5 000. La meitat moriren a Barcelona capital. Després d’aquesta, les ciutats amb un major nombre de víctimes foren Lleida, Granollers, Figueres, Tarragona, Reus i Badalona. En el cas de Granollers, el nombre més gran de morts es produí arran del bombardeig del 31 de maig de 1938.
La majoria de pobles bombardejats amb gran quantitat de víctimes eren de la zona costanera, si s’exceptua Lleida. Això no vol dir, però, que els situats a l’interior estiguessin segurs. Casos com els de Puigcerdà, les Borges Blanques, Tàrrega i Manresa en són exemples.
També cal destacar que prop del 20% de les persones mortes pels bombardeigs ho foren en data posterior al 23 de desembre de 1938, un cop iniciada l’ofensiva final contra Catalunya. Alguns pobles, com la Bisbal d’Empordà i Ripoll, foren bombardejats per primera vegada pocs dies abans que les tropes franquistes els ocupessin.
Aquest balanç de danys materials i víctimes dóna fe de la importància dels bombardeigs sobre la rereguarda catalana i l’efecte desmoralitzador que representaren per a la població.
Una gran part dels atacs aeris foren possibles gràcies a la informació que transmetien les xarxes d’espionatge franquistes. Precisament un dels objectius vigilats per aquestes xarxes fou el mateix president de la Generalitat. N’és una prova el següent informe:
«José Gallart Folch. Roma 27 de junio de 1938. II Año Triunfal. Excmo. Sr. General D. Alfredo Kindelán. Jefatura del Aire. Salamanca.
»Mi respeto general y distinguido amigo:
»Ya en noviembre de 1936 me dirigí a V.E. señalándole que, según mis noticias, la finca que con mis hermanos teníamos en los alrededores de Barcelona, a siete kilómetros del centro de la ciudad, y en el barrio de Horta, iba a servir de alojamiento al jefe de gobierno rojo y le facilitaba para si el caso se producía el plano de Barcelona con el desplazamiento marcado en lápiz rojo de la referida finca.
»No se produjo entonces el hecho y no hubo por tanto lugar a obrar en consecuencia. Desgraciadamente, y según confidencias directas que de Barcelona he recibido, la referida finca está en el momento actual ocupada como residencia por el presidente de la Generalidad, Luis Companys [sic], que atemorizado por un primer bombardeo del Palacio de la Generalidad, se trasladó a Rambla de Cataluña 33, casa que fue también alcanzada en un bombardeo posterior, decidiendo entonces trasladarse a la referida finca Las Euras.
»Esta finca que, como indico más arriba, pertenece al barrio de Horta, está situada en la falda del Tibidabo, debajo de la curva de la carretera de la Rebasada, conocida con el nombre de “Revolt de la Paella” y marcada con lápiz rojo en el mapa de Barcelona que pude entregarle en aquella fecha. Además está seguramente indicada con su nombre “Las Euras” en cualquiera de los planos de Barcelona de que deben disponer en la actualidad, con todo y como mejor señalamiento, le incluyo en la presente una fotografía aérea de la referi-da finca.
»Como entonces, he de repetirle ahora, mi general, que mi mayor deseo fuera que todos estos datos pudieran ser medios útiles para el castigo de quien tanto daño ha hecho también a nuestra patria.
»Como siempre se reitera a la ordenes de V.E. su respetuoso amigo,
»Firmado: José Gallart Folch.»
Aquesta notícia, com s’indica en el mateix text, anava acompanyada d’una fotografia aèria de l’edifici que es conserva en els arxius de l’Aviació Italiana. La informació, pel que fa a la residència tant de la rambla de Catalunya, 33 com de Les Heures, era correcta. Aquest darrer edifici pertany actualment a la Universitat de Barcelona, i s’hi conserven els refugis antiaeris construïts durant la guerra.
Un altre esforç notori del Govern presidit per Companys fou el dedicat a l’escolarització dels infants. S’instal·laren moltes escoles en edificis requisats, i se’n crearen de noves. El funcionament escolar era deficient, perquè calia cobrir tres mil places de mestres, cosa que s’intentà fer amb mestres provisionals i amb la creació d’un cos de directors escolars i d’inspectors de l’ensenyament primari. Així mateix, des del Govern es donà resposta al problema dels infants fills de refugiats.
En el camp de l’ensenyament superior, s’endegà la universitat radiada, que popularitzava la cultura i alhora arribava a les zones rurals. Ensems fou creat el batxillerat nocturn. El Govern també treballà per a la salvaguarda del patrimoni artístic català dels estralls de la guerra.
Un altre aspecte de la vida a la rereguarda catalana després dels fets de Maig que cal destacar fou l’intent de normalitzar el culte religiós, i de salvaguardar la vida dels religiosos, tan ferotgement perseguits al començament del conflicte. Des de la Conselleria de Justícia, amb Pere Bosch i Gimpera al capdavant, i d’acord amb el Govern de la República, es feren en aquest sentit grans esforços. Cap al mes de setembre del 1937, uns sis-cents eclesiàstics empresonats havien estat alliberats.
Quant a la política, cal destacar la influència creixent del PSUC en el panorama polític català, com fa palesa l’actuació de Rafael Vidiella que es refereix a continuació.
El nou Govern de la Generalitat, format al mes de juny del 1937, i sobretot el nou conseller de Justícia, Pere Bosch i Gimpera, en col·laboració amb el president del Tribunal de Cassació, Josep Andreu i Abelló, investigaren molts dels crims i assassinats comesos durant els primers mesos de la guerra. La investigació, que comportà l’empresonament de molts membres d’alguns comitès antifeixistes creats al començament del conflicte, prosseguí fins que s’hi van veure implicats alguns membres o simpatitzants del PSUC. Rafael Vidiella, conseller de Treball i membre destacat del PSUC, pressionat per la petició d’ajuda d’alguns dels familiars dels empresonats, en una reunió de Govern defensà que jutjar aquells fets revolucionaris significava jutjar la mateixa revolució i exigí que el Govern emetés un comunicat en aquest sentit, per tal de tranquil·litzar els familiars dels encausats. Com que el Govern s’hi negà, Vidiella el féu publicar igualment, passant per damunt de l’autoritat del Consell i del mateix president Companys.
El conflicte fou resolt entre bastidors, i restà com un afer intern, sense provocar cap crisi de govern. Però demostrà el predomini cada cop més evident del PSUC en la vida política catalana, i la impotència dels altres partits catalans a oposar-s’hi.
Dos governs a la mateixa ciutat
La idea que tenien els governants de la República sobre Catalunya es traduí ràpidament en una sèrie de decrets destinats a controlar fins allà on fos possible la política al Principat. A més dels decrets promulgats durant els fets de Maig, un dels quals suposà la desaparició de la Conselleria de Defensa i la pèrdua del control sobre els afers d’ordre públic, de seguida se’n promulgaren d’altres, que posaven de manifest la voluntat del Govern central de reduir l’autonomia catalana i d’incorporar Catalunya a l’esforç de guerra que, segons aquell, la Generalitat no havia fet.
El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya publicà una sèrie de decrets, el contingut dels quals limitava cada cop més les atribucions del Govern català. A partir del 14 de maig, el comerç exterior de Catalunya restà sotmès a les instruccions del Ministeri de Comerç de la República. El 24 de juliol de 1937, fou creada una comissió mixta per coordinar les reformes judicials que Catalunya necessitava, segons els criteris del nou Govern, amb seu a València. El 20 d’agost es tornà a formar la Junta d’Obres del Port de Barcelona, que al principi de la Guerra Civil havia estat dissolta per la Generalitat. El 4 de setembre es creà a Catalunya un tribunal especial d’antiespionatge, que reafirmava la presència del famós SIM (Servei d’Investigació Militar). Creat durant els mesos de l’estiu del 1937, el SIM era vist amb força desconfiança per les autoritats catalanes, que en criticaven el poder absolut que tenia: algunes de les seves investigacions algun cop arribaren a interessar persones lligades directament i indirectament a la Generalitat.
Pel que fa a les indústries de guerra —que, des del primer moment, el Govern central tingué un especial interès a controlar i dirigir—, es creà a Catalunya una delegació de la Sotssecretaria d’Armament, i el 23 de setembre es creà una Comissió d’Indústries de Guerra per tal d’intervenir a les fàbriques catalanes dedicades a la fabricació de material bèl·lic, en la qual cinc dels vuit membres eren nomenats pel Govern central. Amb tot, el control total d’aquestes indústries no fou assolit pel Govern central fins a la segona meitat de l’any 1938.
Era natural que aquestes mesures polítiques fessin enfrontar ambdós governs. En el transcurs dels mesos, les relacions entre ells foren cada vegada més tibants i difícils. Les memòries de molts personatges polítics importants en donen una clara idea. El mateix president de la República, Manuel Azaña, només tenia paraules crítiques contra els governants de Catalunya, les quals feia extensives molts cops al conjunt del poble català. Contínuament alliçonava el mateix Negrín amb consells inspirats per la seva màxima: «Hay que meter en cintura a los catalanes.» En un moment determinat, recriminà als catalans que es posicionessin davant la guerra com a neutrals. Davant d’això, Carles Pi i Sunyer li replicà asprament que «més de 150 000 soldats estaven repartits pels diversos fronts de guerra, sense distinció».
Les relacions intergovernamentals eren cada vegada pitjors. El ministre de Defensa Nacional, Indalecio Prieto, considerava que, si la guerra es perdia, era per la conducta egoista dels catalans. Les relacions entre Prieto i Companys havien estat molt correctes fins a l’esclat de la Guerra Civil. Cap a mitja guerra, les diferències arribaren fins a tal punt que Prieto confessà a Azaña, a l’agost del 1937: «Companys está loco; pero loco de encerrar en un manicomio.» De tota manera, en els mesos següents, les relacions que Azaña, Prieto i Negrín mantenien entre ells arribaren a ser tan tibants que expressions com la consignada més amunt es poden considerar paraules amistoses. Les entrevistes que el president de la Generalitat mantingué amb el president de la República i el cap de Govern, a València i Madrid, la tercera setmana de l’octubre del 1937 no aconseguiren arreglar unes relacions ja molt deteriorades. Azaña dóna una sèrie d’impressions en les seves memòries de guerra sobre aquesta entrevista, i recull la versió de Negrín sobre la visita que ell i Companys feren a Madrid:
«En su último viaje a Madrid, desde donde hablaron por la radio, el Presidente le recomendó a Companys que en su discurso no tocase temas de política internacional, y que se abstuviese de incurrir en el error de hablar de Cataluña y de España como de dos entidades diferentes. Negrín se procuró las cuartillas que iba a leer Companys, y corrigió algunas cosas, de poca importancia.»
Lògicament, la tibantor augmentà molt, i es féu quasi insostenible quan el Govern de la República es traslladà de València a Barcelona, on no tingué en compte per a res el Govern català. Negrín, amb una actitud en aquest cas totalment coincident amb la d’Azaña, prescindí del tot dels polítics catalans. Pocs dies abans del trasllat, Azaña comentava a Negrín el següent sobre aquests darrers: «¿Lo ve usted? Ya salen las combinaciones. Son como la yedra. Se le subirán a usted por las piernas, hasta envolverlo.» Entre les poques veus contràries a aquest trasllat destaca la del cap d’Estat Major de l’Exèrcit Popular, Vicente Rojo Lluch.
El trasllat del Govern de la República a Barcelona, que finalment es féu efectiu el 31 d’octubre de 1937, agreujà més les diferències entre tots dos governs. Els incidents —que anaren des de la confiscació d’edificis sense cap mena de consideració a la Generalitat, fins a l’exigència, mitjançant una nota intempestiva i fora de to, d’utilitzar la llotja central del Gran Teatre del Liceu que ocupava el president de la Generalitat— foren constants. El mateix Companys se’n queixà en una entrevista amb el ministre de Governació, a qui digué que, si haguessin respectat la institució que ell representava, els edificis els haurien estat cedits en millors condicions. Per cert que en l’entrevista Companys expressà que confiava en la força assimiladora de Catalunya i que creia que els fills dels qui ara s’hi desplaçaven es transformarien en catalanistes. A les seves memòries, el dirigent socialista Julián Zugazagoitia Mendieta explica que Negrín confiava en la força expansiva del castellà sobre el català i encara afegeix: «El decreto de Franco aboliendo la autonomía de Cataluña tenía apasionados suscriptores entre los republicanos», i diu que Negrín li digué:
«No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino (No hay más que una nación: ¡España! [...] Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos.»
Fins i tot col·laboradors propers de Negrín van admetre més tard l’esperit centralista agressiu que manifestaven els militars i els funcionaris civils a Catalunya el 1938. Antonio Cordón García, sotssecretari de Defensa i militar comunista, en les seves memòries explica que Negrín evitava tot tracte directe amb Companys i que es negava a assistir a cap cerimònia en companyia del president de la Generalitat.
Aquesta tibantor arribà a afectar fins i tot aspectes protocol·laris. Un dels pocs èxits militars de la República, la conquesta de Terol, assolida el 8 de gener de 1938, va provocar un gran entusiasme i una il·lusió reviscolada —que a la llarga fou encara més decebedora, ja que poques setmanes després Terol fou ocupada pels franquistes—. A Barcelona es féu una manifestació popular per celebrar la presa de Terol. Negrín la presidí des del Palau de Presidència, al passeig de Gràcia, per no haver de coincidir amb el president de la Generalitat i el seu Consell de Govern, que estaven en una tribuna situada a la plaça de Catalunya.
La reelecció de Companys com a President de la Generalitat i els intents de mediació internacional en el conflicte bèl·lic
Poc després del trasllat del Govern central a Catalunya, Companys presentà la dimissió com a president davant del Parlament català. La seva renúncia fou publicada a la premsa el 12 d’octubre de 1937. En la seva carta es podia llegir el següent: «Vull afegir que jo no em presentaré a la reelecció [...]. En alguna ocasió, he hagut de fer esforços per resistir i sostreure’m a la idea de dimitir, però els he depassat i he aguantat cedint a requeriments. I perquè també tenia la sensació que era necessari, com continuo creient, que dels serveis que la meva agitada vida ha prestat a Catalunya i a tota la República espanyola, els més valuosos són els del 18 de juliol ençà, malgrat els errors que segur he comès i l’escassetat de mitjans i de llibertats de moviments. I estic content del meu poble, puix que no podent-li explicar ni dificultats ni interioritats, les veu i les endevina i m’ha seguit sempre amb bondadosa simpatia i afecte [...].»
A la fi la dimissió de Companys no fou acceptada, ja que tots els consellers de la Generalitat li insistiren que la seva continuació al capdavant de la presidència era imprescindible per a mantenir la unitat i la cohesió de totes les forces antifeixistes de Catalunya. Alguns historiadors o polítics de l’època han considerat aquest intent de dimissió una maniobra política de Companys per a aconseguir el suport dels diputats del seu partit i del PSUC. Ángel Ossorio y Gallardo explica en les seves memòries que, en realitat, Companys es plantejà de debò deixar el càrrec, però que canvià d’opinió. Segons Ossorio, «Companys debió marcharse y no se marchó. Prefirió consumirse hasta el último límite de la abnegación.»
Entre el 15 i el 22 de novembre, poc després de la seva ratificació com a president de la Generalitat de Catalunya, Companys va anar a Brussel·les a visitar el seu fill Lluís, internat en un sanatori belga per causa d’una malaltia inguarible. La seva absència temporal va desfermar tota mena de rumors, segons els quals Companys presumptament mantenia negociacions amb polítics de relleu estrangers en secret per trobar una sortida pacífica a la guerra. El rumor fou desmentit, si bé sembla cert que el president del Govern francès, Léon Blum, insinuà a Companys una possible ocupació de Catalunya per les tropes franceses, per obligar el general Francisco Franco a acceptar una pau negociada. D’aquest projecte, se’n tornà a parlar amb més insistència a la primavera següent, després de la desfeta d’Aragó. Contra aquests intents de negociació dels catalans, que prescindien del Govern de la República, s’aixecà la veu del doctor Negrín que, des de les pàgines de «La Vanguardia», criticà durament la política dels qui ell anomenava «vells polítics». La crítica, inoportuna i fora de to, era un atemptat contra la moral de guerra catalana. Zugazagoitia li recriminà asprament aquesta conducta irreflexiva i l’advertí que aquell tipus de declaracions havien de ser evitades.
Aquests presumptes intents catalans per a aconseguir un armistici o, fins i tot, la independència de Catalunya, han fet vessar des d’aleshores rius de tinta. Seguint Gregori Mir, sembla innegable que, des del principi de la guerra, i fins al final, diverses personalitats catalanes (Ventura Gassol, Manuel Carrasco i Formiguera, el cardenal Vidal i Barraquer, Joan Baptista Roca i Caball, Josep Maria Batista i Roca, Nicolau M. Rubió i Tudurí i Pere Bosch i Gimpera —aquests tres últims d’una manera clara en nom de Lluís Companys—) tingueren un seguit d’iniciatives per a aconseguir una mediació internacional que posés fi al conflicte.
Segons Mir, les iniciatives catalanes per a trobar mediadors internacionals es van veure de bell antuvi condicionades per dos factors desfavorables: els rumors que determinats grups també aspiraven a la independència de Catalunya, i que tenien pretensions d’aconseguir una pau només per a Catalunya amb els revoltats contra la República. Si sobre les propostes de mediació hi ha, encara que escasses, fonts documentals catalanes, sobre aquests dos supòsits pràcticament no n’hi ha i els rumors s’han de saber descobrir en els arxius dels governs de Londres, París, Berlín o Roma, així com en els mitjans de comunicació d’aquells països i en obres publicades en dates properes a la Guerra Civil Espanyola.
D’altra banda, cal recordar que algunes autoritats republicanes també impulsaren una sèrie d’accions diplomàtiques per tal d’aturar la guerra. Giovanni C. Cattini n’ha fet molt recentment una síntesi: a l’octubre del 1936, Manuel Azaña havia enviat el mateix Bosch i Gimpera a Londres perquè empenyés l’ambaixador espanyol, Pablo de Azcárate y Flórez, a demanar una mediació britànica per a aconseguir la pau. Alguns mesos després, al febrer del 1937, era el catalanista democratacristià Carrasco i Formiguera qui anà a intentar-ho amb Henry Chilton, l’ambaixador de Londres a Hendaia. En l’única trobada que tingueren —tal com ha explicat Juan Avilés—, Carrasco i Formiguera intentà convèncer Chilton, sense èxit, que la millor solució per al conflicte era impulsar una constitució federal per a l’Estat espanyol. Al maig del 1938, Julián Besteiro Fernández, representant del Govern espanyol a la capital anglesa, s’entrevistava amb Robert Anthony Eden, secretari del Foreign Office. El 1938 també es multiplicaren els intents: al març, José Giral Pereira, ministre d’Afers Estrangers d’Espanya, es reunia amb Joseph Paul Boncour; al final de juliol, Bosch i Gimpera i el mateix president Azaña intentaven convèncer John Hurleston Leche, ambaixador britànic a Barcelona, de la necessitat d’una mediació anglesa per a la pau; al setembre, Juan Negrín, president del Govern de l’Estat espanyol, mantingué una reunió secreta amb un emissari d’Adolf Hitler a Ginebra. Tots aquests intents fracassaren, com també les temptatives empreses des del mateix Foreign Office, la Santa Seu o el Comitè per la Pau Civil i Religiosa de Jacques Maritain.
El clímax de les tibantors entre ambdós governs
Amb el pas dels mesos, les tensions entre el Govern de la Generalitat i el Govern central no disminuïren, ans al contrari, augmentaren.
A causa de les contínues desavinences amb motiu de la gestió de les indústries de guerra, el president Companys adreçà una carta al ministre de Defensa, Indalecio Prieto, el 13 de desembre de 1937, com a resposta a una carta d’aquest a ell mateix i a Comorera. En la seva carta, Companys feia un repàs de tots els conflictes que s’havien suscitat a propòsit de les indústries de guerra espanyoles, des de l’inici de la guerra fins a l’octubre d’aquell any. Hi recordava fets com la desencertada negativa del Govern central a traslladar a Catalunya les fàbriques de cartutxos de Toledo, que després caigueren a les mans de l’enemic. Companys deia textualment: «Et suposo ja al corrent del resultat de la nostra petició a l’aleshores ministre de la Guerra, perquè enviés un parell d’equips a Toledo per a la nostra fàbrica. Amb un esperit que deixo a la teva consideració, foren negats a Catalunya uns elements que, més tard, malauradament, caigueren a mans dels feixistes.» En repassar les xifres, Companys recordava que, fins a aquells moments, a Catalunya s’havien produït 60 milions de beines, 76 milions de bales de màuser, 718 830 projectils de canó, 566 442 espoletes, 900 000 metres de metxa, 752 972 quilos de tetralita i 7 875 d’àcid pícric, 42 milions de càpsules de màuser del calibre 7, i fins a 3 milions d’encebs, estopins i detonadors de diverses classes. En aquesta mateixa carta, el president Companys feia un resum de l’aportació catalana a l’esforç de guerra.
Les tensions entre els dos governs no deixaren d’augmentar. A mitjan juliol del 1938 es produí un intercanvi epistolar entre el ministre Jaume Aiguader i Miró, Negrín i Companys a propòsit del fet que la companyia telefònica no permetia parlar en català. L’incident es va cloure donant les culpes no a la companyia, sinó a un funcionari de la censura, que al·legava que desconeixia el català i que fou acusat de zel professional excessiu.
El punt de màxima tensió s’assolí l’11 d’agost de 1938, en la darrera crisi del Govern de la República durant la guerra. En fou el motiu la publicació de tres decrets, el contingut dels quals, la nacionalització de les indústries de guerra i la militarització dels tribunals de justícia, portà a dimitir el ministre català, Jaume Aiguader, i el basc, Manuel de Irujo Ollo, que consideraven aquestes mesures greus atacs contra les autonomies.
L’aprovació de seixanta-tres condemnes a mort per espionatge (els condemnats, entre els quals hi havia set dones, eren membres de diverses xarxes quintacolumnistes desarticulades en els darrers mesos) pel Govern central, que la Generalitat desaprovava, ja que avortava la possibilitat d’un armistici, no féu sinó afegir més llenya al foc. El mateix president de la República, recordant el seu recent discurs del 18 de juliol a l’Ajuntament de Barcelona demanant «paz, piedad y perdón», es queixava que «a los ocho días de hablar de piedad y perdón, me refriegan 58 muertos». En realitat, les penes de mort confirmades i executades ascendien a seixanta-sis. Negrín, després de manifestar la seva voluntat de dimitir, desaparegué misteriosament durant uns quants dies, sense que ningú no sabés on era. Mentrestant, Azaña es negà resoludament a signar els decrets sobre la militarització de la República, que haurien posat l’Estat en mans del SIM.
En el moment d’esclatar la crisi, Companys havia marxat a París, d’on tornà precipitadament per entrevistar-se amb Manuel Azaña. Aquest deixà el testimoni següent sobre l’entrevista:
«Por la mañana, Companys. La cadena de los incisos. Resumen de dos horas: lista de agravios, industria, economía, justicia, etcétera. No le hablan. Que los decretos son ya cosa secundaria. Lo principal es cambiar la política. Así, no continuar ni un momento más. También es partidario de Miaja, para la sucesión.
»Día de rumores. Companys cree que se trata de un engaño para hacer presión.»
Sobtadament, Negrín demanà al president Companys que sopessin junts per parlar. Durant la reunió, en una escena patètica si no tragicòmica, encara que segons com podia semblar sincera, l’espanyol li confessà, amb llàgrimes als ulls, la seva voluntat de dimitir com a cap de Govern i li va reconèixer que no havia estat capaç de comprendre els catalans i que havia fracassat en el tracte amb aquests i el seu Govern. Per això, proposava a Companys que fos el seu successor. El president de la Generalitat intentà dissuadir-lo d’aquest propòsit, tot dient-li que segons el seu parer, la seva substitució en plena guerra seria un greu error i que, amb bona voluntat, es podrien llimar les diferències. Negrín, que insistia obstinadament en la seva proposta, li digué que el seu objectiu imminent era anar al Congrés de Fisiologia que s’havia de celebrar a Zuric i oblidar per sempre més la política. Amb tot, va accedir que l’endemà el visitessin els consellers Tarradellas, Sbert i Comorera, que el volien convèncer perquè no abandonés el Govern. Davant dels tres consellers, Negrín continuà ferm en la seva decisió, però tan aviat com aquests se n’anaren, resolgué la crisi i substituí Aiguader per Josep Moix i Regàs, membre del PSUC, i Irujo pel cònsol a Perpinyà, Tomàs Bilbao Hospitalet, membre d’Acción Nacionalista Vasca. Així doncs, l’aproximació de Negrín a Companys fou del tot insincera, ja que, com diu Ricardo Miralles, «en realidad, Negrín tenía un enfado de fondo con el catalanismo, que le era correspondido por los catalanistas, por lo que resulta inverosímil aceptar como sincera su propuesta de dimitir a favor de Companys».
Segons Miquel Caminal, la crisi de l’agost provocà el major enfrontament entre ERC i el PSUC durant la guerra, i fou la vegada en què les posicions de Companys i Comorera, el secretari general del PSUC, estigueren més allunyades. Si Comorera estava completament d’acord amb Negrín sobre l’enduriment de la política a la rereguarda i al front, i acceptava el crit de Negrín de resistir fins al final, Companys estava molt pressionat per l’actitud unànime dels consellers d’ERC, que discrepaven obertament de la resistència a ultrança.
Companys acusà Comorera de comportament deslleial. Les acusacions que se li formularen de ser poc catalanista i d’haver-se lliurat a Negrín i al PCE no li valgueren, però, la confiança dels dirigents de la Internacional Comunista, que retreien a Comorera i el PSUC el seu «nacionalisme petitburgès».
El paper cada cop més preeminent del SIM fou un altre motiu d’enfrontament, que acabà d’enverinar les relacions entre ambdós governs. La raó de la impopularitat del SIM era principalment el poder absolut que el Govern central havia posat a les seves mans, un poder que convertí aquest organisme en arbitrari. Algunes víctimes del SIM foren Salvador Espriu, Fèlix Ros i Cebrián, Alexandre Cirici i Pellicer i Maurici Serrahima, que va estar, segons explica a les seves memòries, trenta-vuit dies incomunicat.
La Generalitat també es queixà de la vulneració de l’Estatut en el nomenament dels jutges dels tribunals, que empraven procediments expeditius —aplicaven la tortura a les seves pròpies presons—, i d’uns veredictes que es distingien per la severitat de les condemnes, molt sovint penes de mort. A més a més, Companys protestà per uns fets tèrbols, mitjançant una carta datada el 25 d’abril de 1938 i que sembla que fou redactada per Andreu i Abelló:
«[en] los informes que acompaño, se denuncian hechos que dañan la confianza y la moral de la retaguardia de Cataluña [...]; el funcionario que denunció los supuestos abusos y que se dice suicidado, apareció efectivamente muerto al día siguiente, pero de tres balazos [...]; fueron encontrados diecinueve cadáveres en el término municipal de Sitges, atados y con documentación que demostraba tratarse de presos del “Villa de Madrid” [...]; esta semana llegan casi al centenar las penas de muerte que se han impuesto [...]; la Generalidad ha quedado convertida en una institución verdaderamente sin relieve [...], ha quedado relegada a la semblanza de su antigua Diputación provincial [...]. En el momento en que los ejércitos extranjeros han penetrado en el territorio autónomo de Cataluña y debe ponerse al rojo vivo el alma de nuestro pueblo, no hay ni un Subcomisario de Guerra catalán, y ni siquiera se envían a su Presidente (desde que V.E. ocupa la Cartera de Defensa) los partes confidenciales de guerra...».
Unes paraules molt dures, que expressaven la veritable estima en què el Govern de la República espanyola tenia el de la Generalitat de Catalunya.
Les Corts Catalanes es van reunir tres vegades a Sant Cugat del Vallès (Pins del Vallès durant la guerra). Les Corts republicanes també s’hi reuniren, coincidint en el temps amb la batalla de l’Ebre, començada el 25 de juliol. Aquesta batalla fou la més gran i la més sagnant de la Guerra Civil, i es donà en terra catalana. Per als soldats republicans que hi participaren, en gran nombre nois catalans de disset i divuit anys, la batalla es convertí en una epopeia, en uns moments en què les democràcies occidentals cediren a Munic davant del nazisme alemany i el feixisme italià.
A les Corts de Sant Cugat, Negrín rendí tribut als soldats republicans que lluitaven a l’Ebre i informà sobre les resolucions preses, entre les quals no respondre als bombardeigs franquistes sobre les ciutats de la rereguarda republicana amb altres de semblants, per respecte a la població civil. També demanà un vot de confiança incondicional als membres del gabinet i presentà la crisi de govern com un simple canvi d’un parell de ministres.
Miquel Santaló i Parvorell, en nom d’Esquerra Republicana de Catalunya, i Manuel de Irujo, en nom dels nacionalistes bascos, li feren la rèplica. Parlaren del significat dels decrets que havien motivat la crisi, i digueren que la causa darrera d’aquesta es trobava en la política cada cop més autoritària del Govern central, i en l’aïllament i la falta de comunicació que sofria el Govern de la Generalitat, al qual aquell estava obligat a consultar legalment i moralment. Ambdós oradors remarcaren els esforços de Companys per a superar aquesta situació i restablir la confiança mútua. Es va atorgar la confiança demanada i el poder cada cop més autoritari de Negrín restava aparentment afermat.
En el camp de batalla, però, les coses anaven diversament. La balança que pesava la potència de foc d’ambdós bàndols s’inclinava cada cop més cap a l’Exèrcit franquista. Els recursos humans que Catalunya, aïllada de la resta de la zona republicana, podia aportar al front estaven exhaurits. Les tropes de l’Exèrcit Popular de la República es retiraren als llocs de sortida inicials el 16 de novembre, després de 116 dies de lluita, de manera que la línia del front tornà a ser on era el 25 de juliol. Militarment, les pèrdues materials i humanes foren molt altes en tots dos bàndols. L’Exèrcit franquista va tenir 60 000 baixes i el republicà, unes 70 000. La diferència era que els franquistes podien suplir fàcilment aquestes baixes, mentre que la República no. La República no podia suplir ni les pèrdues humanes ni les pèrdues materials.
Cal recordar que mentre l’Exèrcit Popular de la República es dessagnava durant la batalla de l’Ebre i exhauria les darreres reserves militars de Catalunya, els altres fronts de guerra restaren quiets.
El dia 1 d’octubre de 1938, abans de finalitzar la batalla de l’Ebre, el Parlament català, en una sessió presidida per Jaume Serra i Húnter, que n’era el vicepresident, elegí com a nou president del Parlament Josep Irla i Bosch, i com a vicepresidents, Antoni Rovira i Virgili i Manuel Serra i Moret. Josep Irla substituïa, així, Joan Casanovas. Aquest era a París, perquè havia rebut l’amenaça que, si tornava a Catalunya, seria jutjat per unes declaracions, publicades a mitjan novembre, en les quals proposava sense embuts una pau per separat per a Catalunya.
A part de Joan Casanovas, altres polítics catalans, com s’ha explicat més amunt, van ser induïts per la imminent ofensiva franquista contra Catalunya i l’estat de l’Exèrcit republicà, incapaç —després de l’Ebre— d’oposar-hi resistència, a fer gestions en diversos estats europeus per si hi havia alguna possibilitat de negociar la pau per a Catalunya. Aquestes gestions i els viatges a l’estranger a la desesperada es produïren, en gran part, per l’aïllament i la ignorància en què el Govern de la República mantenia el de la Generalitat. Però cap d’aquests intents no reeixí, tal com va experimentar en primera persona Carles Pi i Sunyer en el viatge que féu a París per la tardor del 1938; en les seves memòries ha deixat ben patent el seu desencís després de les visites que féu a personalitats i polítics francesos, que li giraren l’esquena.
Encara que de manera indirecta, a través d’Ossorio y Gallardo, es coneix l’estat d’ànim de Companys els darrers mesos de la guerra a Catalunya:
«Un gran amigo mío, figura de primera magnitud en la ciencia española, vio al Presidente de la Generalidad dos o tres meses antes de su partida. Me confió la malísima impresión que le había producido. Le rogué que me consignara su juicio en unas pocas líneas y él me lo prometió exigiéndome que por motivos de prudencia no diese su nombre. Así se lo ofrecí. Sus líneas son éstas: “En los últimos días del mes de octubre y después a final de noviembre de 1938 vi a Companys dos o tres veces.
»Le visité en el edificio que habitaba en Barcelona y que había sido alcanzado por una bomba. Seguía allí, disimulando con un pesado cortinón las destrucciones que había hecho la metralla.
»Le encontré enormemente envejecido y sumamente cambiado. Me invitó a almorzar, y el día de la comida se presentó un poco tarde porque venía del campo con un viejo abrigo, con una bufanda casi raída y con una gorra inclinada hasta los ojos.
»Almorcé con él y con otra persona de su intimidad, y las dos horas que pasamos juntos fueron más bien penosas que agradables. Vivía Companys en una verdadera obsesión contra Negrín. Creía que el Presidente del Consejo había mermado las atribuciones de la Generalidad y que no trataba con la debida consideración al presidente y a sus Consejeros. Como no soy más que mero relator y no comentarista, no expongo mi criterio, sino que me limito a contar lo que me dijo. Eran machaconas sus quejas y en verdad poco detalladas. Yo creo que sus lamentaciones se dirigían más bien a la forma descortés con que era tratado.
»La última vez que le vi tuve la impresión de que se hallaba convencido de nuestra derrota y que acaso él no había sido todo lo diligente que el momento exigía. Creo que tenía la seguridad de que no era tan popular como en aquellos gloriosos momentos en que fue exaltado al máximo puesto del Gobierno de Cataluña, o en aquellos otros en que el pueblo catalán le extrajo de la cárcel, después de la Revolución de Octubre, para llevarle de nuevo a la Presidencia.”»
La campanya de Catalunya
L’Exèrcit Popular, amb una majoria de soldats catalans, es dessagnà a l’Ebre. Però a la rereguarda el resultat fou pitjor. La propaganda republicana no satisfeia una població cansada pels estralls de la guerra: la fam, els bombardeigs, com també del menyspreu a Catalunya i de la manca d’unes aspiracions polítiques i socials clares, perquè ja no es parlava ni de revolució ni de justícia social, sinó de la lluita per la independència d’Espanya. Amb la rereguarda desmoralitzada, s’arribava als darrers dies de la guerra.
Al final de novembre del 1938, es féu evident que l’objectiu següent de Franco seria Catalunya. Aquest cop no tornaria a cometre l’error de l’abril del 1938 de dirigir els seus exèrcits cap a València o Madrid. Com en altres moments de la guerra, el general Vicente Rojo va intentar avançar-se als plans de Franco portant la guerra a la zona centre sud, concretament als fronts d’Andalusia i Extremadura. Finalment, aquestes operacions de distracció no es van dur a terme. L’avanç de l’«Ocupación» (així s’autoanomenava l’Exèrcit franquista) de Catalunya per les tropes rebels no fou obstaculitzada per cap operació militar republicana. A cap front de la resta de la zona governamental no es féu res per alleugerir la pressió de l’Exèrcit franquista sobre Catalunya, si s’exceptua l’ofensiva per Peñarroya, que havia estat programada per als dies del 12 al 14 de desembre i que fou retardada fins el 5 de gener, i que en tot cas no complí l’objectiu de desviar l’atenció de l’Exèrcit franquista. Segons alguns comandaments militars de l’Exèrcit Popular, com Juan Modesto Guilloto, la passivitat dels altres fronts republicans fou el que decidí la sort de Catalunya.
Finalment, l’Exèrcit franquista inicià l’ofensiva la matinada del 23 de desembre, la vigília de la nit de Nadal —prescindint de la significació religiosa d’aquestes dates i desatenent la petició d’una treva feta pel Vaticà i per importants personalitats internacionals.
Al front nord, en el sector de Tremp, les forces republicanes resistiren l’envestida i les tropes franquistes, que tenien els objectius d’Artesa de Segre i Pons, de primer no van aconseguir gaires èxits, però al sud, al cap de pont de Seròs, l’atac realitzat pel CTV, el cos de tropes de voluntaris italians, espanyols i el Cos d’Exèrcit de Navarra, trencà el front. La con- centració d’artilleria fou extraordinària: en un front de vuit quilòmetres, s’utilitzaren 500 canons. Una brigada de carrabiners de la 56a Divisió i una d’Infanteria de Marina foren desbordades i el pànic es va estendre a una part de la 16a Divisió, que cobria la rereguarda. S’obrí una bretxa important i les unitats franquistes hi penetraren ràpidament.
A partir del 25 de desembre, amb l’entrada a la lluita de les reserves republicanes, la resistència s’endurí però, encara que lentament, l’Exèrcit franquista avançava de manera inexorable. El dia 28, el general José Moscardó Ituarte, amb el Cos d’Exèrcit d’Aragó, trencà el front pel sector nord de Balaguer. El dia 29 caigué la Granadella, el nus estratègic de comunicacions, després d’una defensa aferrissada dels soldats republicans. Els nombrosos cadàvers que quedaren estesos enmig de la plaça principal del poble foren els testimonis muts d’aquests combats. El dia 30 caigué Camarasa i l’endemà, el darrer dia de l’any 1938, els soldats franquistes entraren a la comarca del Priorat, on ocuparen la Pobla de la Granadella i la Bisbal de Falset. El dia 1 de gener de 1939 l’avanç dels rebels continuà i féu caure Cabacés, la Figuera de Falset i Vinebre. Més al nord, a la part alta del Segre, arribaren a Baldomar, a sis quilòmetres d’Artesa de Segre. Aquest fou el moment en què Franco es va traslladar a Catalunya i va seguir la resta de la campanya des del castell de Raimat.
El dia 4, les tropes franquistes ocuparen Artesa de Segre i el dia 5 de gener el CTV va arribar a les Borges Blanques. A partir d’aquesta data, la resistència de les tropes republicanes fou més feble i actuà de manera esporàdica, mentre els avanços franquistes esdevenien més ràpids. L’avanç militar i la por empenyia la població fugitiva a poc a poc cap a l’est i el nord, camí de la frontera amb l’Estat francès.
L’avanç de l’Exèrcit franquista era imparable. Falset fou conquerida el dia 12; Tortosa, el dia 13; Valls, el dia 14. Per acabar, el dia 15, els navarresos de la 5a Divisió entraren a Tarragona. Era la segona capital catalana ocupada.
El ràpid avanç de les tropes franquistes dugué el Consell de Ministres, reunit el dijous 12 de gener, a decretar la mobilització general. Des del reemplaçament del 1915 fins al del 1942, tots els homes foren cridats a files. A més d’aquesta crida als reemplaçaments, també es prengueren altres mesures, com l’ordre per la qual tots els homes útils fins als cinquanta anys quedaven a disposició de la Inspecció General d’Enginyers per a la construcció de fortificacions. Els inútils de guerra havien de presentar-se als centres de reclutament. Però cap d’aquestes mesures extremes no es revelà eficaç.
Un cop ocupades Reus i Tarragona, Franco va ordenar als quatre cossos d’exèrcit més propers a la costa que avancessin a un ritme accelerat sense donar treva a l’enemic. Els eixos principals de la marxa cap a Barcelona havien de ser: Tarragona–Vilafranca del Penedès, Valls–Sant Sadurní d’Anoia–Martorell, Santa Coloma de Queralt–Igualada– Terrassa i Cervera–Manresa. Les tropes franquistes dibuixaven una línia d’avanç que passava per Isona, Pons, Cervera, Santa Coloma de Queralt i seguia el curs del Gaià fins a la seva desembocadura.
Al davant ja no hi havia cap exèrcit amb capacitat de lluita. Els testimonis dels comandaments de l’Exèrcit Popular són contundents pel que fa a això. Rojo sabia que, després de la caiguda de Tarragona, les unitats de l’Exèrcit Popular havien arribat al límit de la seva capacitat de resistència. No hi havia pràcticament Exèrcit i, sense Exèrcit, no es podia lluitar. Enrique Líster Forján, cap del V Cos d’Exèrcit, reconeixia que, en els combats entre el 23 de desembre i el 15 de gener, els cossos V i XV havien perdut molts dels seus efectius i que les divisions eren una ombra del que havien estat anteriorment. Manuel Tagüeña Lacorte, cap del XV Cos d’Exèrcit republicà, explica que les brigades republicanes havien quedat tan desfetes que tenien per terme mitjà uns 600 combatents, és a dir, els efectius que escassament corresponen a un batalló.
A les comarques centrals de Catalunya, el dia 16 de gener fou ocupada Cervera i, el dia 22, Igualada. Per la línia de la costa, Vilanova i la Geltrú fou ocupada el dia 21. Manresa ho fou el 24. De mica en mica, les tropes franquistes s’apropaven a Barcelona. A efectes pràctics, tampoc no va donar resultat la declaració d’estat de guerra, que s’havia anat ajornant. Les darreres directrius defensives del general Rojo eren francament il·lusòries, i l’únic que retardava l’avanç de les tropes franquistes era la destrucció dels ponts sobre el Llobregat i la multitud de rieres que hi havia en aquesta comarca. Finalment, a partir del migdia del dia 26, les tropes franquistes ocuparen la capital catalana.
Mentre l’Exèrcit franquista avançava cap a Barcelona, se celebraren les darreres reunions polítiques dels partits de la Generalitat i del Govern central. A través de les memòries de Carles Pi i Sunyer es poden seguir les darreres reunions del Consell Executiu de la Generalitat i dels màxims dirigents d’ERC, celebrades a Barcelona. El 14 de gener, els diputats d’ERC es reuniren amb el ple del partit, en un xalet de la barriada de les Tres Torres de la Ciutat Comtal. Companys es dirigí als assistents, als quals recordà que ell era el capità de la nau i que, per tant, seria el darrer d’abandonar-la. També recordà que el Parlament «no hauria d’anar a rossegons darrere d’ell i que fóra el president que acataria les decisions que el Parlament prengués». Companys acabà la seva intervenció amb una crida a la unió, que les circumstàncies feien més obligada. Segons Carles Pi i Sunyer, en Companys, «tant en el que deia, com en el gest amb què ho afirmava, hi havia la tristesa i la recança d’una causa perduda».
Dos dies després, es reuní la majoria dels dirigents d’ERC amb Companys a la residència de Les Heures, per parlar del que ningú no volia parlar, la situació de les institucions catalanes i els catalans a l’exili. S’acordà que el president català exigís del president de la República, Manuel Azaña, i del cap del Govern, Juan Negrín, informació real sobre la situació militar. Palmiro Togliatti, delegat de la Internacional Comunista, afirma que aquell desembre Negrín va oferir la vicepresidència del Consell de Ministres a Companys. La negativa d’aquest s’explica en part pel clima de desencís i fatalisme que regnava a la rereguarda.
El dia 18, Negrín convocà un Consell de Ministres, al qual assistí Companys. Negrín presentà la situació com a greu però no desesperada i demanà al president Companys que fes tot el possible per tal d’estimular la resistència dels catalans davant de l’avanç de les tropes franquistes. Companys va contestar-li que ja era massa tard per a aquest tipus de crida, però no es negà a dir al poble unes paraules per la ràdio.
Accedint, doncs, a la petició de Negrín, el dia 20 de ge- ner Companys es va dirigir per darrera vegada a la població en al·locució radiada. Fou un discurs, segons Josep Benet i Morell, d’un patriotisme abrandat, però que, en aquelles hores en què s’estava produint una desfeta irreversible, no podia mobilitzar la voluntat de gairebé ningú: «La dignitat, la conveniència, les possibilitats i les esperances, els fets en tota la seva cruesa, ens obliguen a multiplicar els recursos a fi que cada arbre, cada mata, cada racó i tots els pits i braços de Catalunya es converteixin en fortalesa vivent on s’estavelli la força dels invasors [...]. Davant no hi ha res català ni res espanyol. És la invasió estrangera de països que anorreen tota expressió de llibertat individual i col·lectiva [...]. Catalunya té una consciència definida i és una realitat [...]. En aquesta guerra, catalans, ens ho juguem tot, fins i tot el nom.»
Temps després, el 26 de juny de 1939, Companys es lamentà, en una carta adreçada a Ossorio y Gallardo, de la inutilitat de la seva intervenció per ràdio, que només el podia desacreditar. Quan, a Figueres, Companys preguntà a Negrín per què no s’havia adreçat al poble ell mateix, en qualitat de cap del Govern de la República, Negrín li respongué: «Porque yo era Ministro de la Guerra y Presidente y sabía cómo estaba todo. Usted sí, porque no tenía el deber de conocer cómo estaba todo militarmente.»
Deixant de banda aquesta explicació, la carta és una anàlisi apassionada de Companys sobre les causes de la caiguda de Barcelona:
«Barcelona no podía defenderse, la debía defender el ejército en todo caso. Habían sido llamados a filas desde los 17 a los 45 años y hasta los 50 para fortificaciones. En Barcelona sólo heridos, viejos y niños. Ni armas. Días antes hubimos de entregar para el frente hasta los fusiles de la policía, a la que se dio revólveres; y se buscaban fusiles de uno en uno. No los había. Negrín ya sabía que Barcelona no podía ni defenderse unas horas. Tres o cuatro días antes estuve a verle y le encontré con Rojo. Allí supe que Negrín había estado toda la noche en vela. “Usted me dijo que me avisaría en el caso de no poder establecer la línea, y he esperado aquí vestido, pensando verlos asomar de un momento a otro, impaciente por escuchar su voz.” Rojo contestaba que “no le había avisado porque la línea se había podido establecer, aunque no aguantaría, pero de momento se había obligado a una detención”. Negrín replicaba que, de todas maneras, debía habérselo dicho “porque no se tiene así un hombre”.
»Al día siguiente me pidió que hablase por radio afirmando la resistencia. Lo hice. Más tarde, ya todos en Figueras, en una reunión de Ministros, dijo que iba él a hablar aquella noche, que no estaba todo perdido, etc. Que él ya sabía que Barcelona no podía defenderse ni una hora, pero ahora había mucho que hacer, etc. Yo le pregunté por qué me pidió a mí que hablase en Barcelona y no lo había hecho él. Me contestó: “Porque yo era Ministro de la Guerra y Presidente y sabía cómo estaba todo. Usted sí, porque no tenía el deber de conocer cómo estaba todo militarmente.” En efecto, las fuerzas estaban deshechas. La operación del Ebro fue un golpe poético pero destrozó todo el ejército del Ebro. Perdimos 30.000 hombres y quedó todo disperso y deshecho. El Estado Mayor en el Ebro y el Este no sabía ni el emplazamiento de las unidades. Pugnas políticas entre los comunistas, etc. Todo un viejo proceso que yo venía venir. No dejé de preverlo, decirlo, vocearlo en el oculto de los responsables.
»Al pueblo catalán se le había, además, quitado su contenido. “La Vanguardia” había hecho más daño que cinco divisiones italianas. Todo previsto porque era claro, pero inútiles ruegos ni apremios.
»La crisis última, con tanques, aviones y soldados del frente, para coaccionar a Azaña y a la población, fue la muerte de la dignidad civil y el camino abierto al capricho y a la coacción. Traté de responder como ciudadano, pero ante los interrogantes del mañana y los mil problemas de cada hogar, era difícil la lucha, porque era demasiado fácil la captación, la división. En fin, ¿ve usted? Escribo nervioso y no digo lo que querría decir reposadamente, citando hechos, aclarando cosas. Ya vendrá. He dejado allí todo, pero he traido documentos de archivo, pocos, pero suficientes y elocuentes. Ya vendrá.»
El dia 22 de gener, el diumenge anterior a l’ocupació franquista de Barcelona, Negrín cridà Companys, per posar-lo al corrent de la gravetat extrema de la situació militar i de la conveniència que la Generalitat evacués la ciutat immediatament. Companys se sentí indignat, perquè aquesta informació es contradeia amb el que el mateix Negrín havia dit tres o quatre dies abans. Sigui com vulgui, l’ordre d’evacuació fou donada immediatament i el mateix dia 22 començà la sortida dels intel·lectuals catalans i de les seves famílies cap al nord de Catalunya.
Camí de l’exili
Lluís Companys, president de la Generalitat de Cataluya, al vespre del dia 23, sortí de Barcelona cap a Sant Hilari Sacalm. La narració següent és de Josep Maria Poblet i Guarro: «Companys estava desfet de tanta desventura i davant de tanta incomprensió. A darrera hora de la nit del 23 de gener, quan el personal de les conselleries ja havia pres la ruta de les terres gironines, va sortir del seu domicili amb l’única companyia de Josep Andreu, el President de l’Audiència i del Tribunal de Cassació, camí de Sant Hilari Sacalm i el castell de Montsolís. [...] Abans de deixar Barcelona, amb una mena de ruta sentimental, va demanar al xofer que passés per la Rambla. I, de la Rambla, que enfilés el carrer de Fivaller i la plaça de la República. En ésser davant del Palau de la Generalitat, va prémer la mà d’Andreu, corprès i amb els ulls humits, nerviós i ple d’emoció, mentre el cotxe deixava la històrica plaça.»
Companys volia esperar les tropes franquistes al seu despatx, com havia fet a l’octubre del 1934, però els seus col·laboradors li ho van treure del cap: els esperava una feinada i, a més, el seu fill malalt, en Lluïset, corria una sort incerta.
Els diputats del Parlament de Catalunya es traslladaren a la Conreria, al municipi de Sant Fost de Campsentelles, i, més tard, anaren a Girona i Olot, abans d’establir-se a Figueres, al mas Bell-lloc de Cantallops, i al mas Perxers de l’Agullana. La reunió que els diputats celebraren a Olot el 26 de gener, el mateix dia que Barcelona era ocupada pels franquistes, fou molt tensa i plena de retrets. Alguns diputats es queixaven de la situació en què es trobaven molts dels seus companys de fatigues, els altres exiliats —per bé que ells, com a membres d’una minoria, la classe política, gaudien d’una posició de privilegi en el camí de l’exili, en comparació amb el gruix de la població que feia el mateix camí—. El president del Parlament, Josep Irla, presentà la di- missió del seu càrrec, que no li fou acceptada. Aquestes dissensions entre els parlamentaris i els partits que formaven el Govern de la Generalitat eren el preludi del que havia de ser la política dels exiliats els propers anys.
El dia 26 de gener, a primera hora de la tarda, fou ocupada Barcelona. Tota la premsa internacional se’n va fer ressò, publicant la notícia a primera plana. Segons Hugh Thomas, «[...] el Govern central pagà cara la seva discòrdia amb la Generalitat perquè havia frustrat el desig català de resistir als exèrcits nacionalistes». La conquesta de la capital de Catalunya significava, de fet, la fi de la guerra. I així va ser: l’Exèrcit franquista ocupà Madrid i tot el centre, el Llevant i el sud peninsular sense disparar ni un tret.
Havent perdut Catalunya, gresol de la República el 1931 i baluard principal d’aquesta institució durant la guerra, tot es perdia. I és que de la sort de Catalunya depenia el destí d’una Espanya democràtica i plurinacional.
La caiguda de Barcelona no va representar, però, cap aturada de l’ofensiva franquista a Catalunya. L’endemà mateix, és a dir, el dia 27, seguint la línia de la costa, una columna motoritzada ocupà Badalona i arribà fins a Mataró. Avançant trenta quilòmetres, ocupava dues de les ciutats més importants de Catalunya. Més cap a l’interior, el mateix dia 27, el Cos d’Exèrcit d’Urgell ocupava Navès; el d’Aragó, Súria; el del Maestrat, Artés. I el CTV, Sabadell i Mollet. L’Exèrcit republicà s’anava retirant, i les poques unitats que encara es mantenien cohesionades i lluitaven l’únic que podien fer era dificultar tant com fos possible l’avanç enemic. El 4 de febrer era ocupada Girona que, en aquells moments, era l’última capital catalana en mans de la República. Només quedava organitzar un pla de retirada definitiva que permetés arribar a França el major nombre de civils i militars. El general Rojo donà les darreres directrius el dia 7 de febrer. Aquest mateix dia, les tropes franquistes entraren, entre altres poblacions, a Ripoll, Sant Joan les Fonts, Banyoles i Olot. El dia 9, les tropes de la 5a Divisió de Navarra, comandada per Juan Bautista Sánchez González, futur capità general de Catalunya, arribà al post fronterer del Pertús. A primera hora de la tarda, el general José Solchaga Zala intercanviava salutacions amb el general Fagalde, cap del Cos d’Exèrcit francès d’aquesta zona. Aquell mateix dia, les restes del que fou l’Exèrcit de l’Ebre passaren la frontera de Portbou, de manera més organitzada que els grups que ho havien fet els dies anteriors. A la nit, els darrers comandaments de l’Exèrcit de l’Ebre creuaren la frontera per Portbou. El darrer a travessar-la fou el general Modesto Guilloto, cap de l’Exèrcit de l’Ebre.
El dia 10, la 4a Divisió de Navarra entrà a Portbou entre les dues i les tres de la tarda. Més o menys a la mateixa hora, unitats del cos d’Urgell ocuparen Puigcerdà. Aquestes mateixes unitats entraren a Llívia el dia 11. Un oficial francès impedia que poguessin passar per la zona neutral més de tres homes armats.
Tot i que el comunicat oficial de guerra del dia 10 anunciava de manera concisa que «nuestras fuerzas han alcanzado victoriosamente en el día de hoy todos los pasos de la frontera francesa, desde Puigcerdá hasta Portbou. La guerra en Cataluña ha terminado», no fou fins el dia 13 de febrer de 1939 que la 53a Divisió del Cos d’Exèrcit d’Aragó entrà a Molló i arribà al coll d’Ares.
Si es retrocedeix una mica en el temps, fins al final del mes de gener, el que aleshores quedava de les institucions republicanes es concentrava a l’Alt Empordà. Durant molts pocs dies, Figueres es convertí en la capital política de la República. El president Companys es traslladà des de Sant Hilari Sacalm a la població de Darnius, on s’allotjà a can Descalç, però finalment s’instal·là al mas Perxers, amb gairebé tots els consellers, alguns diputats del Parlament i el president del Govern basc, José Antonio de Aguirre y Lecube. Azaña, mentrestant, residia a la Vajol.
El dia 1 de febrer, en una de les quadres del castell de Figueres, se celebrà la que fou la darrera sessió plenària de les Corts de la República. Carles Pi i Sunyer, un dels presents que no era diputat, recorda: «Fou en el Castell de Figueres que la nit del dimecres 1 de febrer se celebrà la darrera reunió de les Corts de la República. En una de les quadres, en un ambient fosc, tètric. Els carrabiners, força nombrosos, eren els encarregats de guardar la sala i les entrades. Hi assistiren 67 diputats, i un grup, no gaire nodrit, de persones que, com nosaltres, no ho érem. Presidí Martínez Barrio darrere d’una taula coberta amb la bandera republicana. El Cap de Govern pronuncià el discurs, en el qual posava tres condicions per arribar a una pau immediata: la garantia de la independència d’Espanya, el dret del poble a escollir el seu Govern i que no hi hauria persecucions. Però quan ho deia les tropes enemigues ja havien pres Vic i estaven a prop de Girona. El discurs, més que d’una possible eficàcia present, era una apel·lació al futur. La sessió de les Corts en el Castell de Figueres semblava un quadre d’història: un quadre ombrívol com tan sovint ho són els de la història d’Espanya.»
Aquests darrers dies de la guerra a Catalunya es produí un altre fet que repercutí i afeblí la situació de la Generalitat a l’exili: el lliurament dels fons de la Tresoreria de la Generalitat de Catalunya al Govern Negrín. El lliurament es produí a Figueres el dia 2 de febrer, l’endemà de la celebració de la darrera sessió plenària de les Corts abans esmentada. D’aquesta manera, la Generalitat passà a l’exili mancada de recursos i, segons Pi i Sunyer, quedà sotmesa a un règim de concessions mesquines. Les promeses de Negrín en el sentit que la Generalitat a l’exili tindria una intervenció directa en l’administració dels béns de la República per tal que pogués atendre les necessitats dels refugiats catalans i de la mateixa institució no es van complir, com tampoc no es complí el compromís de crear a l’exili un organisme central republicà, denominat Consell dels Cinc Presidents: el de la República, el de les Corts republicanes, el del Govern de la República, el de Catalunya i el d’Euskadi.
Francesc Vilanova ha fet un primer balanç del lliurament dels fons econòmics de la Generalitat al Govern de la República, que, iniciat al novembre del 1938, procedí per etapes. Vet aquí la relació:
«Fins al 9 de novembre de 1938: lliurat 34.594,5 títols de valors de cotització internacional, en mans de la Generalitat, al Banc d’Espanya.
»24 de gener 1939: lliurament de 699 lingots de plata (11 890 quilos) al Banc d’Espanya.
»Període 23 de gener–2 febrer de 1939: lliurament de 73 caixes al Ministeri d’Economia i Hisenda (a Figueres), “amb joies, perles, metalls preciosos i divises rebuts per la Generalitat de Catalunya procedents d’organismes públics, banca, particulars, partits polítics i sindicats”.
»29 de gener de 1939: lliurament de divises en possessió de la Generalitat al Tresor de la República (lires del Vaticà), Reichmarks, lliures esterlines, dòlars, etc.
»30 de gener de 1939: lliurament de 59 sacs amb “moneda española de plata, metal dorado, cupro-niquel y cobre procedente de la existencia en Caja del servicio de la Caixa de Dipòsits i Consignacions de la Generalitat de Catalunya” per un valor total de 229.699, 50 pessetes.
»30 de gener de 1939: “En esta fecha, la Tesorería General de la Generalitat de Catalunya entrega al Tesoro Público, en cumplimiento de disposiciones del Gobierno de la República, ciento tres kilogramos, setecientos siete gramos (103.707 Kgs) peso bruto, de plata en lingotes de diversos pesos y tamaños y en monedas francesas recibidos por la Generalitat de Catalunya de particulares.”
»2 de febrer de 1939: lliurament de quatre caixes i un sac, que contenien 443.053,805 pessetes-or.
»2 de febrer de 1939: 449 monedes d’or, de valor numismàtic.
»2 de febrer 1939: “En esta fecha, la Tesorería General de la Generalitat de Catalunya entrega al Tesoro Público, en cumplimiento de disposiciones del Gobierno de la República, aproximadamente Kilogramos 83,89 [...] de oro fino, recibidos por la Generalitat de Catalunya, de Organismos Públicos, Partidos Políticos, Sindicales y Particulares.”
»2 febrer 1939: “[...] una olla de cobre conteniendo Bisutería diversa, con un peso bruto de kilogramos veintiocho, gramos ochocientos (28,800 Kgs), recibida por la Generalitat de Catalunya, de Organismos Públicos, Partidos Políticos, Sindicales y Particulares”.
»22 febrer 1939: ingrés a la Gerència del Banc d’Espanya, a París, de 10.692.763 ptes., romanent de diferents operacions de la Tresoreria General de la Generalitat, la Comissió d’Indústries de Guerra i el Servei de Divises i Valors i Metalls Preciosos.»
Al mas Perxers de l’Agullana, el darrer reducte oficial de la Catalunya autònoma i republicana, Companys conversà durant hores amb el lehendakari Aguirre, amb els seus consellers i amb un grup d’escriptors. Entre aquests escriptors hi havia Xavier Benguerel i Llobet que, alguns anys després, recordava una conversa amb el president: «Jo no hi compto; el país, sí; i molt, i al país li espera una altra època de privacions, llarga, interminable [...]. Quin tràgic, quin inmerescut destí d’aquesta pobra Catalunya.»
Durant l’estada al mas, Companys va anar perfilant un pensament que havia començat a germinar cap a la meitat de la Guerra Civil, després del traspàs de les competències en matèria d’ordre públic al Govern de la República, i que va anar-se modelant arran del menyspreu amb què aquest govern espanyol el tractà.
Els darrers dies de la guerra, Companys es preocupà molt per la sort dels intel·lectuals catalans. Pere Bosch i Gimpera va rebre del president l’encàrrec de tenir cura molt especialment del gramàtic Pompeu Fabra. A les seves memòries ho recorda així: «El President, encara em sembla veure’l assegut vora el foc a la cuina del mas, taciturn i serè; amb l’energia i la claredat de sempre m’encarregà que deixés a Fabra instal·lat en un lloc tranquil de França, em semblà que el lloc més avinent era Prada, on també hi havia el mestre Pau Casals.»
Ara bé, els intel·lectuals catalans només eren una mínima part d’un país que havia iniciat un èxode massiu. Per a milers i milers de persones, la fugida buscant la seguretat a l’altra banda de la frontera fou una àrdua aventura. Tots els camins i les carreteres que conduïen a França eren plens de corrues de gent: homes, dones i criatures, que portaven a sobre les seves migrades pertinences. Rovira i Virgili immortalitzà les hores d’aquell èxode en el seu dietari: «Carros que van amunt plens i curullats de mobles, matalassos i àdhuc gàbies d’aviram. Cada carro és una família que se’n va; cada renglera de carros és una vila que es buida.» Però la major part d’aquests carros, mobles i matalassos restaren als marges de les carreteres. La gran majoria de la gent arribà a la frontera amb la roba que portava posada. La situació era desoladora. Les vies principals d’accés a França eren els passos fronterers de Cervera de la Marenda, a la carretera de la costa; el Pertús, a la carretera de Girona a Perpinyà; el coll d’Ares, a la carretera de Ripoll a Prats de Molló, i la Guingueta d’Ix, a la Cerdanya. Tots aquests passos fronterers foren testimonis muts del drama col·lectiu d’un exili sense precedents en la història de Catalunya. Des del 28 de gener fins al 10 de febrer de 1939, unes 475 000 persones travessaren la frontera.
Entre aquest quasi mig milió de persones, també hi havia les autoritats republicanes, tant les del Govern central com les del Govern autonòmic català. El dia 5 de febrer passaren a França el president de la República, Manuel Azaña; el de la Generalitat, Lluís Companys, i el del Govern basc, J. A. de Aguirre, així com el cap del Govern republicà, Juan Negrín, i el president de les Corts, Diego Martínez Barrio.
Ara bé, no totes aquestes personalitats entraren a França al mateix temps. Cipriano Rivas Cherif, cunyat d’Azaña, explica que el president Companys havia manifestat el desig de sortir del país ni un minut abans ni un minut després que el president de la República. I afegeix: «Pero no participaba mi cuñado de la misma opinión. Consentía y estaba dispuesto a salir acompañado del presidente de las Cortes; pero nunca a la par de ningún otro de los Jefes de Gobierno cuya compañía pudiese, ni en aquella extremidad en que estábamos, significar paridad de representación o categoría con la suya.»
Companys passà la frontera pel coll de Lli, juntament amb Aguirre i tot un grup d’acompanyants. Davallaren cap al poble de les Illes però, abans d’arribar-hi, es toparen amb Negrín, que tornava cap a Espanya, després d’acompanyar Manuel Azaña a França. El testimoniatge de Zugazagoitia sobre el que li digué Negrín torna a ser clau: «Lo que no podía esperarme es que a mi regreso fuese a tropezar con Aguirre y con Companys. Los más sorprendidos han sido, naturalmente, ellos, que han debido sospechar que yo abandonaba el territorio nacional sin notificarles mi decisión. El juego de palabras ha sido precioso. Se han ofrecido a regresar conmigo pero me he negado. Ausentes de Cataluña, tengo una preocupación menos.»
Un cop al poble de les Illes, el president català i els seus acompanyants entraren a l’Hostal dels Trabucaires, a descansar uns moments. Els gendarmes només deixaren circular lliurament Companys, Aguirre i els membres dels respectius governs. Els altres s’hagueren de quedar a les Illes mentre no presentessin els passaports amb el visat d’entrada corresponent. El president d’Euskadi, José Antonio de Aguirre, evocà posteriorment aquell pas de frontera:
«Pocas personas han conocido como yo los momentos de la intimidad de Companys, que es cuando se descubren los hombres tal como son. Cuando abandonamos el territorio catalán y pasamos la frontera seguidos de las tropas de Franco, aquel hombre estaba sumido en un profundo abatimiento. Parecía que para él todo había concluido. Yo le animaba diciendo que los pueblos no mueren como los hombres y que llegaría la hora de nuestro triunfo. “No es eso, Antonio —como solía llamarme—. Mi preocupación en estos momentos está concentrada en todos estos compatriotas míos que huyen sin amparo y en mi hijo enfermo...”»
Era lògic que Companys estigués abatut: tot allò pel qual havia lluitat des de la seva joventut s’havia enfonsat. Començava el seu curt exili.