A l’hora de la derrota més cruel, davant l’inapel·lable fracàs bèl·lic en la guerra dels tres anys (1936-39), quan Catalunya estava a punt de caure aixafada sota el pes de la bota militar, és fàcil imaginar l’ànim que podia tenir el seu president, Lluís Companys.
Ell, que era el representant del país, en emprendre l’exili, fugint del propi territori en l’èxode més gran que Catalunya ha conegut mai al llarg de la seva història mil·lenària, es veia abocat a un destí ignorat.
En terres de França
Companys, el dia 5 de febrer de 1939, diumenge, avançant per un camí de muntanya de l’Alt Empordà, pel coll de Lli, encara va haver de patir una desconsideració més: el menyspreu del president del Govern espanyol, Juan Negrín López, que no va voler traspassar la frontera amb els presidents de Catalunya i Euskadi, com havien acordat. L’Estat espanyol, encara que republicà, mantenia l’esperit centralista jacobí fins i tot en aquells dramàtics moments.
El president de la República, Manuel Azaña y Díaz; el del Govern espanyol, Juan Negrín, i el de les Corts, Diego Martínez Barrio van entrar a l’Estat francès un parell d’hores abans que els presidents de Catalunya i el País Basc. A les sis del matí d’un dia cru d’hivern, tots tres s’afanyaren a abandonar el poble de la Vajol cap a França, bo i deixant plantats el president de Catalunya i el d’Euskadi. Amb aquest gest volien mostrar de forma prou explícita que les institucions espanyoles estaven per damunt de la catalana o la basca. Sembla que qui prengué la decisió fou Azaña, però Negrín s’hi avingué ràpidament.
Als comentaris desagradables i l’intent de Negrín de ridiculitzar Companys i José Antonio de Aguirre y Lecube en aquella tensa situació, que es coneixen pel testimoni del polític socialista Julián Zugazagoitia, cal afegir-hi els insults que Azaña havia dedicat ja a Companys en els seus escrits: «[...] mezquino, torpe, iluminado, engreído, carente de grandeza y ayuno de capacidad».
Cal recordar el que el 22 de juliol de 1937 havia dit Negrín, molest per la càlida i fraternal acollida que el president Companys va dispensar a José Antonio Aguirre, que venia d’un País Basc que l’Exèrcit franquista acabava d’ocupar: «Aguirre no puede resistir que se hable de España. En Barcelona afectan no pronunciar siquiera su nombre. Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero si estas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco. Con Franco ya nos entenderíamos nosotros, o nuestros hijos, o quien fuere. Pero estos hombres son inaguantables. Acabarán por dar la razón a Franco. Y mientras tanto, venga a pedir dinero.»
El president Companys, doncs, passà la frontera dues hores més tard que no els altres presidents escàpols, junt amb el president d’Euskadi i alguns membres dels respectius governs. Els acompanyaven uns set-cents mossos d’esquadra que, sota el comandament de Frederic Escofet i Alsina, volgueren donar cobertura militar i revestir d’un protocol gairebé litúrgic un moment tan trist.
Un cop superat el coll de Lli, arribaren al poble de les Illes, ja a la Catalunya del Nord, dins l’Estat francès. Els acompanyava el guia de la Vajol, Jaume Vinyes, que ja havia fet el mateix camí amb Azaña, Negrín i Martínez Barrio.
Ja a les Illes, el grup de Companys i Aguirre entrà a l’Hostal dels Trabucaires per reposar i menjar una mica. Josep Benet i Morell, l’analista més profund, rigorós i lúcid d’aquest darrer període de la vida de Companys, explica que allà la mestressa, Margarida Dabouzi, va servir al president una truita per esmorzar.
Només Companys, Aguirre i els membres dels seus respectius governs pogueren circular lliurement pel poble. La resta d’exiliats hagueren d’esperar que els estampessin al passaport, si és que en tenien, el corresponent visat d’entrada.
És coneguda l’evocació del moment que féu el president Aguirre, que destacà el profund abatiment moral que sofria Companys i la preocupació tant per la sort que podia córrer el seu fill malalt com pels nombrosos catalans que emprenien l’exili sense l’empara de ningú.
Tots els diners de què disposava el president fugitiu eren uns 75 000 francs, que segons el canvi d’aleshores no arribaven a 2 000 dòlars. Quan, el 13 d’agost de 1940, fou detingut per la policia militar alemanya a La Baule, li van confiscar 70 000 francs, la quantitat que tenia reservada per a pagar l’hospitalització del seu fill.
Pel que fa al capítol econòmic, cal recordar un altre fet. La República, en deixar la Generalitat de Catalunya sense els fons que s’havien traslladat al castell de Sant Ferran de Figueres els darrers dies de la guerra, deixava sense capacitat econòmica el Govern de Catalunya a l’exili. Així doncs, la Generalitat restava a mans dels republicans a l’exili. En canvi del lliurament del tresor de la Generalitat, s’havia acordat crear un consell format pel president de la República, el de les Corts, el del Govern republicà, el de Catalunya i el d’Euskadi per fer front a les necessitats institucionals i per ajudar els refugiats i la cultura catalana. Aquest consell, però, no s’arribà a crear mai.
Aquell mateix matí del 5 de febrer de 1939, Companys, Aguirre i els seguicis respectius es dirigiren de les Illes a Perpinyà en cotxe. Allà s’entrevistaren amb les autoritats franceses, a les quals manifestaren la seva preocupació per la situació dels milers de refugiats que inundaven la Catalunya del Nord.
Davant de la caòtica situació que havia creat l’arribada de gairebé mig milió d’exiliats, calia una resposta urgent, però tot el que el Govern francès tenia preparat era un dispositiu de seguretat i ordre públic.
El Govern francès havia obert la frontera des del 28 de gener de 1939 per deixar passar l’allau humana de refugiats. I l’endemà de la caiguda de Girona a mans franquistes (el 5 de febrer), va permetre l’entrada també dels soldats republicans.
La improvisació dels francesos demostra que el seu Govern no prengué en consideració l’advertència llançada el 17 d’abril de 1938 per Albert Sarraut, responsable del Ministeri de l’Interior: «Le déroulement accéléré des événements d’Espagne peut poser demain au gouvernement français un problème d’extrême gravité. Un vaste mouvement de peur, né de la crainte de représailles ou de la menace de la disette, est susceptible de provoquer vers nos frontières l’exode massif de la population catalane.»
Una mesura que sí que van prendre fou la introducció, l’11 de juliol de 1938, d’un canvi en la legislació: a partir d’aleshores, en cas de conflicte bèl·lic, els refugiats en edat de ser mobilitzats i beneficiaris del dret d’asil haurien de contribuir amb una sèrie de prestacions a l’esforç de la defensa nacional.
Des del principi de febrer del 1939, el Govern francès, a través de Léon Bérard, feia passos per establir relacions polítiques i arribar a acords diplomàtics amb el règim franquista. El dia 25 d’aquest mateix mes es va signar l’acord Jordana–Bérard, pel qual ambdós països establien relacions diplomàtiques completes. L’endemà, França i el Regne Unit van reconèixer el nou Govern franquista, a pesar que la guerra encara no s’havia acabat.
Els milers d’exiliats catalans i espanyols foren conduïts als oficialment anomenats champs d’accueil, camps d’acollida. Abans, alguns d’aquests exiliats havien passat pels coneguts com a camps de fortuna, camps de tria o camps de control. A la fi, van anar a parar a camps amb tancats amb filats, situats en espais oberts com ara platges, sense cap mena d’aixopluc o protecció contra el fred, el vent, la sorra o la humitat. Sense aigua corrent, sense serveis ni assistència sanitària. Per acabar-ho d’adobar, la vigilància armada —formada per militars francesos, guàrdies senegalesos i després pels spahis algerians— no demostrà cap mena de consideració envers els refugiats.
Les condicions de vida a les platges eren infrahumanes. Si bé no se’n coneix la xifra exacta, hi va haver un gran nombre de morts, a conseqüència de diverses malalties, entre les quals el tifus i la tuberculosi. I la dada més tràgica: més del noranta per cent dels nadons morien en donar a llum les seves mares, i molts dels que sobrevivien morien per diarrees. Aquesta sagnia s’aturà a la maternitat d’Elna, al Rosselló, prop dels camps d’internament, per l’actuació coratjosa i humanitària de la mestra suïssa esdevinguda infermera Elisabeth Eidenbenz.
En comptes de rebre atencions per pal·liar el cansament del viatge i les mancances nutricionals més generals que els refugiats arrossegaven després de tres anys de guerra i privacions, el que van rebre de les autoritats franceses fou un tracte vexatori. I és que els camps d’acollida (també coneguts eufemísticament com «d’internament») no foren sinó veritables camps de concentració.
A Perpinyà, Lluís Companys s’allotjà fins al dia 7 en una casa on s’havien refugiat provisionalment els seus germans Josep, Manuel i Camil. Nomenà responsable de tenir cura dels milers de persones tancades en els camps d’internament Jaume Miravitlles i Navarra. Aquest havia estat l’home clau del Comissariat de Propaganda, però ara, com a delegat d’una Generalitat sense recursos econòmics, poc va poder fer per canviar la sort dramàtica de milers de persones. L’èxode català estava a mercè de l’atzar i de l’amenaçadora situació política europea i mundial.
L’arribada a París
Després d’un viatge amb cotxe, Companys arribà a París a les onze del matí del dia 8 de febrer. La residència més estable que aconseguí a la capital francesa fou un minúscul entresòl de lloguer al número 1 del Boulevard de la Seine, a Neuilly-sur-Seine, després d’haver-se allotjat a l’Hôtel Henry IV, a Saint-Germain-en-Laye, i, durant uns quants mesos, en un apartament on havia viscut la seva filla Maria i on ell va viure amb la seva esposa Carme Ballester, situat al 45 de la Rue Décamps.
Tot just arribat Companys a París, els serveis d’informació de la policia francesa redactaren un informe sobre «M. Companys, Président de la Generalitat de Catalogne», en què es deia: «[...]M. Companys compte séjourner dans notre capitale pendant un période assez longue. Sa venue n’a donné lieu à aucun incident.»
Companys, juntament amb els dos figuerencs Jaume Miravitlles i el fidel Joan Tauler i Palomeres —diputat i advocat—, treballà fonamentalment per resoldre els problemes més urgents dels milers d’exiliats.
En la documentació de la Generalitat de Catalunya que va ser conservada pel Partit Nacionalista Basc a l’exili, retornada a Catalunya el 2002, es troben documents dels departaments de Presidència, Cultura i Governació i Assistència Social que possiblement Lluís Companys, el seu secretari Joan Tauler i el conseller Antoni M. Sbert i Massanet es van endur a l’exili entre el final de gener i l’inici de febrer del 1939. És la prova més concloent de la voluntat que tenia Lluís Companys d’exercir el seu càrrec de president, a pesar de les crítiques punyents que rebia i de les acusacions de tota mena que mereixia la seva gestió.
N’és un exemple la del canonge Carles Cardó i Sanjoan, home d’una catalanitat i una fidelitat al país sense màcula, que va haver de fugir de Catalunya per por de ser assassinat durant la revolució i la guerra, i que després de la victòria franquista va haver de continuar exiliat pel seu ferm nacionalisme. En una carta enviada el 13 de febrer de 1939 al també exiliat i aleshores jove Ramon Sugranyes i de Franch, Cardó escrivia: «Avui em comunica Rubió i Tudurí que han tancat les dues Delegacions de la Generalitat a París i Londres. Idiotes! Ara que fan més falta que mai! Decididament, el nostre poble no serveix per a la política, majorment quan el dirigeixen homes picats pel microbi revolucionari, que ja comença a ésser una cosa tronada.»
El que no sabia Carles Cardó era que la Generalitat no tenia cap recurs econòmic. Tots els seus fons havien hagut de ser lliurats a la República per la força, sota amenaça armada, un parell de dies abans que el Govern català emprengués l’exili. I, per postres, després que França i el Regne Unit reconeguessin el règim franquista, el SERE (Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles, després Servicio de Emigración de Refugiados Españoles) no podia ser reconegut com a organisme oficial pel Govern francès. Només l’empara de la delegació del Govern de Mèxic va permetre als representants del SERE de fer un cens dels refugiats que volien emigrar a Mèxic o a altres països llatinoamericans, cosa que van poder fer gràcies a un visat especial i un certificat concedit pel Govern mexicà.
Així doncs, el que pertocava fer a la Generalitat amb relació als ciutadans de Catalunya només ho podien fer els republicans espanyols. En arribar a Mèxic el iot Vita, que havia estat del rei Alfons XIII, el seu capità, tement que el Govern mexicà reconegués el règim franquista, va lliurar el carregament que portava al dirigent socialista Indalecio Prieto Tuero, aleshores la màxima autoritat de la República espanyola a Mèxic. Malgrat la poca, per no dir nul·la, simpatia que sentia envers Catalunya, la gestió de Prieto al front del JARE (Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles), fundada el 26 de juliol de 1939, va ser més justa amb els catalans que no la de Negrín. Sigui com vulgui, tant el SERE (amb més fons) com la JARE van actuar de manera tendenciosa, beneficiant els qui sintonitzaven amb la seva ideologia. El resultat fou que la necessitada Catalunya de l’exili va quedar desatesa de forma notòria.
Les divisions entre els partits catalans van fer impossible la formació d’un govern a l’exili. A més a més, des de certs sectors es demanava la renúncia de Companys al càrrec que ocupava. El 18 d’abril es creà el que fou el primer Consell Nacional de Catalunya, format per Pompeu Fabra i Poch, Josep Pous i Pagès, Antoni Rovira i Virgili, Jaume Serra i Húnter i Santiago Pi i Sunyer. El 13 de maig es constituí formalment a París, però mai no va arribar a actuar a causa de l’ofensiva militar alemanya.
Les autoritats franceses que havien reconegut el règim franquista, com que tenien controlats els republicans exiliats, van deixar que la presidència de la Generalitat creés una modesta oficina amb el nom de Layetana-Office, que s’instal·là al número 25 de la Rue de la Pépinière, al despatx 507, al districte VIII de París. L’oficina organitzava el repartiment de les ajudes econòmiques als refugiats catalans, facilitava informació sobre aquests, els buscava allotjament i organitzava la cultura catalana, bé que amb pocs mitjans.
En aquesta seu funcionà, per exemple, la Fundació Ramon Llull, abans de traslladar-se al número 8 de la Rue de Mirosmenil, a París. Agrupada a l’entorn de Pompeu Fabra, Pau Casals i Josep i Pous i Pagès, la Fundació rebé un suport important de Pablo Picasso, que acceptà la presidència d’honor de la secció d’arts plàstiques, com també de diverses personalitats franceses. A la seva gestió es deuen la residència d’intel·lectuals catalans a Montpeller i a Tolosa de Llenguadoc, així com la reaparició a l’exili de la «Revista de Catalunya».
La fractura de l’exili
La prova soferta per Catalunya havia tingut un resultat dramàtic. No és estranya la preocupació que sentia Companys en aquells primers mesos a l’exili, per «una actitud, que veia molt estesa entre els exiliats catalans, de deslligar-se d’ell, d’atribuir-li la culpa de moltes coses», com refereix Rafael Tasis i Marca.
Un dels exemples més notables d’aquesta culpabilització de Companys es troba en alguns dels paràgrafs principals de la lletra, molt crítica amb el Govern, que Pau Romeva i Ferrer, d’UDC (Unió Democràtica de Catalunya), home fidel al país i a la Generalitat malgrat la persecució que sofrí, adreçà a Lluís Companys pel febrer del 1939. Ficava el dit a la nafra en aquests termes: «Jo no veig com es pot fer pràctica una distinció entre ells mentre es persisteixi a mantenir en funcions el quadre responsable de la política de la Generalitat... i sobretot mentre es mantingui en la preeminència, fent-lo símbol i senyera de l’activitat desenvolupada pel conjunt, aquell que hem de considerar responsable principal perquè és qui en tot moment ha tingut a les mans la facultat de decidir.»
Es pot seguir l’evolució del pensament del president Companys a partir de diversos testimonis i dels seus propis escrits. En aquests, apareix com un home angoixat per la tragèdia de la guerra i la desfeta consegüent, per la sort del seu poble, aleshores ocupat per un exèrcit que pretenia fer desaparèixer la seva identitat amb un fred genocidi cultural. Com un polític que evitava polemitzar i que es presentava com el president de tots els catalans; com un estadista de talla que assumia el paper tràgic que la història li havia imposat.
La figura de Companys despertava, lògicament, un acusat interès polític. L’important pensador i intel·lectual catòlic francès Emmanuel Mounier va rebre un informe redactat per Maurici Serrahima i Bofill a l’abril del 1939 que deia: «Companys va arribar a ser president gràcies a les divisions internes dels mateixos grups de l’esquerra. En el moment en què es va presentar el perill, no va tenir cap iniciativa digna d’un cap d’Estat, ni d’un home polític que és el primer dirigent d’un país. Cap crida a les forces vives i sanes del país, cap intent per unir els catalans davant el perill. L’única idea que va tenir va ser armar grups d’acció anarquistes per llançar-los, en cas de necessitat, contra les tropes alçades, sense ni voler pensar en els perills que se’n podien derivar.»
El comportament de Companys davant la mort, com també el seu darrer missatge, són la culminació d’una evolució ideològica raonada i madurada a l’exili. Les seves darreres paraules, «Per Catalunya!», són una exclamació i una declaració d’intencions que apareix repetidament en la seva correspondència des de l’exili, com també en la placa de bronze que els soldats catalans duien enganxada a l’uniforme. El missatge és transparent: per damunt de tot, l’amor a Catalunya.
El 29 de juliol se celebrà una reunió entre catalans i bascos amb la idea de coordinar la política d’ambdós governs davant la crisi del Govern Negrín.
Les pressions que Companys rebé del ministre francès de l’Interior, Albert Sarraut, el portaren a buscar residència lluny de París. Joan Casanelles i Ibars, que vivia al poblet de la Bretanya, La Baule-les-Pins, a uns 300 km de París, s’oferí per llogar-li un petit apartament moblat. El president, que ho acceptà, aviat s’instal·là en un xalet de nom bretó, Kar Himer Bad (‘Bona Acollida’). També van anar a viure al mateix poble Josep Tarradellas, Antoni M. Sbert, Ventura Gassol i Rovira, Josep Andreu i Abelló i Carles Martí i Feced (aquest darrer i la seva esposa passaren l’agost del 1939 com a convidats a casa de Companys).
Els escrits de Companys reflecteixen la seva preocupació constant pel destí de Catalunya. En una lletra del 22/IV/1939 adreçada a Carles Pi i Sunyer, demana a aquest que doni fe de vida del poble de Catalunya. En aquesta data ja s’esbossa la idea del Consell Nacional de Catalunya. En una altra carta del 5 d’abril, explicava al mateix destinatari que, per damunt de totes les dificultats, calia atendre les necessitats econòmiques dels refugiats catalans.
Al juliol del 1939 un grup d’estudiants catalans refugiats a Montpeller —entre els quals hi havia Alexandre Cirici i Pellicer, Cristian Aiguader, Roser Bru, Concepció Ferrer i Joan Grases— van invitar el president Companys a la inauguració d’una exposició de pintures i dibuixos realitzats per alguns d’ells a l’exili.
Companys, que tenia dificultats per moure’s lliurement, va contestar-los amb aquestes paraules: «Estic content de veure la serena dignitat de la vostra carta i de trobar-hi el sentiment de pàtria. Per lluitar per altres idees, hi ha molta gent que treballa i lluita a tot el món. Catalunya només ens té a nosaltres. Per això més que mai, cal supeditar-ho tot a la seva defensa [...]. L’ànima catalana no té cos, no té territori. El seu idioma és perseguit a la terra estimada [...]. Cal, doncs, fer un esforç de continuïtat perseverant per mantenir, a fora, l’espiritualitat [...] de Catalunya i englobar sota aquest amor i aquesta realitat tots aquells catalans que en són per haver nascut a Catalunya i per sentir-ne tota la seva expressió nacional. Catalans nacionalistes, abans de tot.»
Poc abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, Companys escrivia a Francesc Madrid i Alier, el periodista català exiliat a Buenos Aires: «És dolorós que, com sempre passa, ara també a l’exili alguns catalans no sàpiguen oblidar-se de diferències internes [...]. Però no ens hem de preocupar d’això. Ho hem de fer tot, per no pensar més que en Catalunya, en la nostra desventurada, formosa i única terra enyorada, i en el seu futur [...]. Fora d’ella, res.»
El 27 d’octubre començava a sortir a París una publicació en llengua catalana, el setmanari «El Poble Català». En un article que hi publicà Companys es llegeix aquesta frase: «Els catalans ens adonem de la gravetat i la responsabilitat d’aquestes hores que vivim, de la fita que representen els esdeveniments, i del que això comporta per als nostres deures patriòtics.»
A l’octubre del 1939, quan acabava d’esclatar el conflicte bèl·lic que donà lloc a la Segona Guerra Mundial, va enviar un missatge als catalans exiliats a Amèrica per mitjà de Josep Andreu i Abelló. Els deia: «En aquestes hores incertes i enormes, amb el record punyent i inesborrable de la tragèdia de Catalunya i del seu present, us transmeto la meva emocionada salutació i l’esperança i la fe en el recobrament de les llibertats de la pàtria. Tots els catalans han d’ésser uns, sense diferències, per treballar aplegats per un mateix sentiment patriòtic. Catalunya sotmesa, el seu idioma sense territori, els seus valors culturals i polítics perseguits o a l’exili... Davant d’això, tots uns i amb una sola obsessió, amb una sola voluntat continuada, que té un nom: Catalunya!»
El 26 del mateix mes, en una carta a Hipòlit Nadal i Mallol, director del diari «Ressorgiment» de Buenos Aires, deia: «[...] la necessitat que hi ha d’acoblar tots els catalans nacionals, ofegant per la grandesa i calor del patriotisme tot altre sentiment o interès subordinat, dicten la meva conducta.» I continuava: «Ara, Catalunya no és més que pel seu esperit immortal. El seu idioma, com he dit altres vegades, no té territori al món, i en el propi és perseguit. Els seus valors intel·lectuals a l’exili i el poble sotmès o exiliat.» I davant de la guerra mundial que acabava de desencadenar-se, repetia: «Tot trontolla al món, i davant el demà, quina responsabilitat la dels catalans per a l’esdevenidor de la pàtria. Com hem de continuar mantenint, exaltant, cultivant, amb passió i veneració l’espiritualitat de Catalunya, el seu ésser, la seva presència a tot arreu on ens trobem cadascú.»
A l’exili, Companys mai no va deixar d’estar atent a la política europea, i el preocupava el que significava el pacte germanosoviètic —que fracturà l’horitzó comunista i alhora colpí profundament tots els qui havien lluitat contra l’exèrcit de Franco—, el repartiment de Polònia, l’agressió a Finlàndia. En aquest sentit escrivia a «El Poble Català» (22/12/1939): «Arreu del món trontollen moltes coses i el subsòl tremola en la lluita en què s’enfronten concepcions i sistemes totalitaris, contra ideals de llibertat. Catalunya, per voluntat i per sentiment, és un poble que posa les seves simpaties i els seus lligams al costat dels països en què la democràcia ofega les doctrines d’opressió i els sistemes de violència.»
Al mes de desembre es reprengué a París la publicació de la «Revista de Catalunya». El dia de Nadal, que coincidia amb l’aniversari de la mort del president Macià, Companys escrivia al periòdic «El Poble Català», també publicat a la capital francesa: «Els catalans tenen fe en l’esdevenidor. On hi hagi un català, allà s’ha de sentir la presència de Catalunya. Els actuals moments demanen una línia de conducta per sobre de partits i de persones. El que compta és el sentiment patriòtic que ens ha d’aplegar a tots.»
Però ell mateix no deixava de rebre crítiques com a president, algunes de les quals eren atacs duríssims. És el cas de l’editorial publicat el 15 de gener de 1940 al número 1 d’«Independència», el portaveu d’Estat Català. En l’article, titulat Ídols de fang, es poden llegir les desqualificacions més punyents: «[...] als eterns maquiavels de via estreta i als superhomes que des d’un lloc o altre han posseït els ressorts de direcció dins la vida política catalana [...]».
I encara acusacions més dures: «És intolerable que qualsevol vividor pugui campar per París, amb aires de leader o de conductor de masses, pel sol fet que continua tirant de la nòmina i perquè explota el xantatge imperdonable de fer seguir les masses per mitjà de promeses o de solucions personals. És una immoralitat pretendre comprar consciències a canvi de solucions, quan la situació de la gent és desesperada.»
El mateix article continua: «En Companys ha anat a Montpeller a visitar una residència de catalans. El bo del cas és que, com veurem en la lletra adjunta de J. Massot, s’atreví, ell, a emprar un mot que a ell sols pot encaixar. Ignorem l’escalf que hi trobà, i també si aquest era veritable o es tractava d’un afer d’estómac!
»El que sí podem assegurar a aquest Sr. és que la immensa majoria dels catalans tenim formada una justa opinió dels seus dots de patriota, i que lluny de posar-nos l’estómac al lloc del cervell, estem disposats a combatre fins a la desaparició complerta de tot materialisme, straperlisme i traïció.»
L’editorial acabava amb un manifest acusador: «[...] haurà de representar bandejament definitiu de la vella política, és a dir, de la política que ens portà al desastre, a la tragèdia i a la invasió».
Tenint en compte aquestes injustes acusacions formulades contra Companys, no sorprèn el contingut de les seves cartes a les persones més properes. Al mes de gener del 1940, tornava a escriure a Nadal i Mallol una llarga carta, en la qual insistia en el seu catalanisme: «L’únic que compta és Catalunya. Sia el que vulgui que hagi de sofrir d’injustícies i de passions, tots som catalans, i no vull veure més que catalans, fins els que no ho semblin. La meva persona ni cap altra valen res, davant la responsabilitat del demà, en la situació de Catalunya avui. No seré obstacle a res, ni vull res més que servir a Catalunya.» I afegia més avall: «Dintre la meva intenció ha estat sempre el desig de procurar la unitat dels catalans i la creació d’un organisme representatiu.»
Al mes d’abril del 1940, deia en una carta adreçada a Francesc Madrid: «Ja saps que estic acostumat a tots els dolors i, si vols, a tots els menyspreus... Catalunya, a l’exili, donaria un trist exemple de la seva unitat espiritual i de la seva formació i capacitat si ens veiéssim, en aquesta dolorosa prova, minats i emmetzinats per la passió i pel verí.»
I continuava: «Però el que importa és una línia, la que dicta l’amor a Catalunya, i ésser o fer esforços per ésser senzill i bo, i exaltar tot el que ho mereixi de Catalunya i dels catalans, que és molt, i callar el que no ens agradi. Som a l’exili i la nostra conducta i la impressió que donem, tot contribueix al recobrament català. Amb aquesta obsessió de no fer mal a Catalunya i de combregar contínuament en el seu amor, visc.»
Per ordre del Govern francès, Layetana-Office havia hagut de suspendre totes les activitats a partir del 31 de maig de 1940. Les entitats republicanes SERE i JARE van córrer la mateixa sort.
El 23 juny de 1940, el periòdic «Catalunya», del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) a Mèxic, publicava en el seu número 9 un article a cinc columnes, en què el partit comunista exposava el que havia de ser, com deia el títol, la Posició revolucionària al servei del poble català. L’article definia la gestió de Companys com «l’expressió de la subordinació dels interessos de Catalunya a l’imperialisme». Fins aquí havia arribat la divisió ideològica entre els catalans a l’exili, un estat de coses que ajuda a entendre la rectitud que Companys demostrà en ser detingut.
En un apartat titulat Cal esbrinar responsabilitats del mateix escrit del PSUC, un veritable libel, es fa esment diverses vegades dels fets de la Guerra Civil i hi ha frases acusatòries com: «Quan la desbandada dels dirigents burgesos i anarquistes iniciada a Catalunya a l’arribar a França prenia proporcions catastròfiques [...].»
Així mateix, encara que a posteriori els comunistes ho volgueren negar, s’acusava Companys d’aliar-se «amb els pitjors centralistes» i es jutjava la seva actuació en els següents termes: «Sense cap mena de dubte el bel·licisme antiespanyol de Companys quedarà abastament demostrat. L’entrega de mig milió de francs que li féu Prieto per el sosteniment de les atencions catalanes que segons Companys li eren encomanades com a President de la Generalitat, fou l’argument seriós que determinà en els furibunds enemics de tot lo espanyol, la postura convergent en l’ordre polític amb els eterns enemics del nostre poble. Des de llavors, Companys igual que tots els seus altres seguidors, vulgues o no, han estat presoners polítics d’uns interessos mesquins i repudiables, concretitzats en la figura de Prieto centralista, i anticomunista rabiós i amic de Lequerica.
»Companys ha portat tota aquesta política en funcions de President de la Generalitat, càrrec que encara avui ostenta com ho testimonia entre altres coses el telegrama de condolença que suara va enviar a Buenos Aires per la mort de Pere Coromines.»
Amb l’ocupació de l’Estat francès per les forces hitlerianes, totes les activitats dels immigrants republicans s’aturaren de cop i les seves comunicacions amb la resta del món quedaren tallades quasi del tot. Davant la possibilitat que el règim de Franco entrés a la guerra mundial al costat de l’Eix i que Catalunya quedés mancada de representació, l’antic conseller de Cultura de la Generalitat, Carles Pi i Sunyer, que residia a la Gran Bretanya i que havia estat autoritzat per Lluís Companys per a representar-lo en qualsevol circumstància, decidí, juntament amb altres catalans de l’emigració britànica, crear un organisme que assumís provisionalment les funcions de l’inoperant Consell Nacional de Catalunya.
Així, el 29 de juliol de 1940 va néixer un nou Consell Nacional de Catalunya, amb seu a Londres, format per Josep Maria Batista i Roca —a casa del qual tingué lloc la reunió constitutiva—, Ramon Perera, Fermí Vergés, Josep Trueta i Raspall i Pere Bosch i Gimpera, i presidit per Pi i Sunyer. Per al Consell de Londres l’etapa estatutària autonòmica estava tancada i calia superar-la reivindicant el dret a l’autodeterminació. Aquesta posició va trobar l’oposició de la direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i una actitud notablement hostil per part del PSUC.
La detenció a la Baule
És coneguda la debilitat que Companys sentia envers el seu fill malalt. Aquest, Lluís Companys i Micó, nascut el 5 de novembre de 1911, havia estudiat el batxillerat a l’Institut Balmes de Barcelona (secció de lletres). El curs 1931-32 havia ingressat a la Facultat de Dret. Però l’any 1933 se li manifestà una greu malaltia mental, hebefrènia catatònica, un subtipus d’esquizofrènia molt greu i progressiva, que cursa amb períodes de forta depressió alternats amb altres d’agressivitat, i que apareix generalment abans dels vint-i-cinc anys. En el seu expedient acadèmic hem localitzat una carta de Lluís Companys, amb data de 22 de setembre de 1934, adreçada al rector de la Universitat de Saragossa, perquè tenia pensat enviar —cosa que no es concretà mai— el jove malalt a la capital aragonesa, on vivia una tia del noi.
Les referències al fill malalt són contínues en tota la correspondència de Companys des de l’exili que aporta l’historiador Josep Benet i Morell. I és que el noi, que estava internat en una clínica a prop de París, fou la raó que Companys no fes cas a les persones del seu entorn que l’aconsellaven emigrar a Mèxic. Companys s’estimà més romandre a La Baule, tot i el perill que això comportava de ser detingut, com a la fi va passar.
El Govern franquista continuava perseguint sense treva els qui havien defensat la Generalitat i la República. Dos dies després de les declaracions del ministre d’Estat francès, M. Ibarnegaray, al periòdic «Paris Soir», en el sentit que s’enduriria el tracte envers els refugiats, sobretot els catalans i els bascos, el 29 de maig de 1940, «La Vanguardia Española», en un editorial titulat Más vale tarde..., reblava el clau en dir: «Y es a Francia y no a España a quien urge ahora defenderse contra la lepra de los indeseables evadidos de la justicia de Franco.»
Però tot i les pressions que rebia la França ocupada per les tropes de Hitler i el Govern de Vichy, l’ambaixador d’aquest a Madrid, François Pietri, manifestava: «Il a toujours été répondu négativement aux demandes d’extradition du gouvernement espagnol concernant les personnalités rouges réfugiées en France [...]. Cette lutte a été spécialement dure, car l’Espagne y apportait une insistance passionné.»
Quan París va ser ocupada pels nazis, fou lliurat al consolat general franquista tot el que pertanyia a organismes rouges. Fou aleshores quan es produí la dispersió general dels refugiats espanyols, per posar-se fora de l’abast dels alemanys.
Mentrestant, a París, l’ambaixador espanyol, José Félix de Lequerica Erquicia, organitzava els serveis de policia, amb la col·laboració de Federico Velilla Martínez, cap de la Falange Espanyola a França i de l’agent Pedro Urraca Rendueles. Aleshores es produïren els segrests de refugiats espanyols que s’havien quedat a la zona ocupada. En foren els autors els nazis, que actuaven a petició de les autoritats franquistes, les quals els havien lliurat una llista amb centenars de noms. L’execució a Espanya dels que foren lliurats, com Companys o Zugazagoitia, frenà els nazis, que després de Joan Peiró i Belis no feren cap presoner més.
A la modesta oficina Layetana-Office que la Generalitat tenia a París hi havia l’adreça de Companys a La Baule, de manera que molt probablement aquesta dada va caure a les mans dels serveis de la policia franquista agregada a l’ambaixada quan, després que París fos ocupada per les tropes alemanyes, van confiscar tots els documents de les delegacions republicanes rouges. Les tropes alemanyes arribaren a La Baule entre el 17 i el 18 de juny.
Segons el testimoni, de vegades poc precís, de Manuel Tarín Iglesias, un noi apassionadament franquista, que aleshores era soldat del Servicio de Información Bis del Ejército, 2ª Sección de Estado Mayor, IV Región Militar, les dades per a la detenció de Companys foren proporcionades als alemanys per dos funcionaris de la policia espanyola adscrits a l’ambaixada, el comissari Urraca Rendueles i l’inspector Díez.
De la nombrosa colònia de refugiats catalans que temps enrere havien ocupat La Baule només quedava Companys —amb la seva esposa Carme Ballester; un nebot d’aquesta, Francesc Ballester, d’uns vint-i-sis anys i una minyona catalana— i la família d’Antoni Sbert. El 13 d’agost a la tarda, mentre el president de Catalunya a l’exili tenia a les mans un llibre del propietari de la casa que llogava, Vies des Saints, una vella edició del 1871, irromperen al xalet cinc membres de la policia militar alemanya, un dels quals parlava francès. Després de practicar un escorcoll rigorós, confiscaren tot el que hi havia de valor, 70 000 francs, i en un cotxe Citroën conduïren els Companys al quarter general de La Baule, situat a la Villa Caroline, al número 35 de l’avinguda Des Lilas. Foren tancats a la capella del jardí convertida en presó, i obligats a dormir a terra. Després d’una setmana de detenció, del 13 al 20 d’agost, foren traslladats a la presó de La Santé, a París. Feren el viatge amb dos cotxes descapotables, escortats per tres agents de la policia alemanya. Van aturar-se a Chartres. Segons el testimoni que Francesc Ballester donà personalment a Josep Benet, el tracte que reberen fou sempre correcte.
Mentrestant, hi havia hagut la impagable i generosa intervenció de la República de Mèxic en favor del poble espanyol, que beneficià milers d’exiliats. El dia 22 d’agost, la representació diplomàtica de Mèxic a França i el Govern de Vichy arribaren a un acord pel qual quedaven sota la protecció de la diplomàcia mexicana tots els republicans espanyols en territori francès, ocupat o no pels alemanys. Per a molts el gest mexicà representà una nova vida.
Arribà a la presó parisenca de La Santé el mateix 20 d’agost a les 21:08 hores. El president de Catalunya fou registrat amb el número A 184 i Francesc Ballester, amb l’A 185. Companys, que fou reclòs a la cel·la 66 de la divisió segona, en entrar a la presó disposava de 142,60 francs, que van ser dipositats a les oficines de l’administració, junt amb la seva ploma estilogràfica.
Companys rebé un tracte correcte mentre romangué empresonat a París. El 26 d’agost, la direcció del centre penitenciari rebé una petició de l’encarregat de l’ambaixada espanyola a París, Jaime del Castillo. Obeint ordres del director general de seguretat, José Finat y Escrivá de Romaní (comte de Mayalde), del Castillo demanava que li fos lliurat el presoner («[...] a fin de que Companys sea entregado a primeras horas del día de mañana al Sr. Urraca»). Els alemanys van afanyar-se a deixar constància que el lliurament del pres es feia sota demanda espanyola i no per decisió seva, com certifica el document signat pel ministre conseller de l’ambaixada Cristóbal del Castillo. Aquest document de l’ambaixada espanyola a París és fonamental, perquè demostra que el Govern espanyol fou el responsable del trasllat de Companys. Òbviament, una decisió de tanta responsabilitat no fou cosa de cap policia, sinó que fou una ordre que venia des de les més altes instàncies de l’Estat.
L’endemà de la petició, el 27 d’agost, a les cinc de la matinada, un cotxe traslladà Companys cap a Espanya. Fou el comte de Mayalde qui aconseguí de les autoritats nazis que li fos lliurat el pres, després de parlar amb el coronel Rudolph, el cap de la policia amb seu a l’hotel Lutècia. Amb tot, cal no oblidar que el ministre de Governació espanyol, Ramón Serrano Suñer, també havia pressionat Berlín perquè el president de la Generalitat fos lliurat a Espanya.
La tragèdia s’acostava. Abans de deixar França, però, Companys va poder fer arribar unes ratlles al doctor Joan Anguera de Sojo, el metge responsable del seu fill malalt. Lluís Companys i Micó havia estat traslladat de l’institut psiquiàtric Pere Mata de Reus a Kreuzlingen (Suïssa) en esclatar la Guerra Civil Espanyola. Durant el conflicte bèl·lic europeu, de Bèlgica, prop de Waterloo, el malalt fou traslladat a la clínica neuropsiquiàtrica francesa l’Abbaye, situada a Viry-Châtillon, a Juvisy, prop de París. En acostar-se a París els combats i els bombardeigs, l’equip mèdic tenia la intenció de traslladar els interns al migdia de França, però en un bombardeig alemany el jove malalt Lluís Companys s’havia perdut.
El missatger fou un aumônier (el sacerdot que presta serveis religiosos a la presó) francès, que era amic de Víctor Montserrat, pseudònim de Josep Tarragó, capellà exclaustrat que ajudava a buscar el fill perdut de Companys. El testimoni que Josep Tarragó donà a l’autor d’aquest article coincideix fil per randa amb el treball precís i documentat de Josep Benet.
Companys, amb el policia encarregat del seu trasllat a Espanya, Urraca Rendueles, passà un parell de nits a la presó del fort Du Hâ de Bordeus, perquè el cotxe havia patit una avaria. El dia 29, però, ja eren a Hendaia. En aquesta localitat basca, el policia li va fer una fotografia, que envià a Carme Ballester, l’esposa del president. Era la prova documental del tracte professional d’un policia intel·ligent, que sabia què passaria i que no volia sinó limitar-se a complir les ordres que havia rebut. Per això, quan tornà a París, la vídua de Companys demanà que no es fes res en contra d’ell. El policia Urraca, que des de l’agost del 1940 era agent de la Gestapo, el 5 de gener de 1948 fou jutjat a França i condemnat a mort amb confiscació dels seus béns per actes similars al que el relacionà amb Companys i complicitat greu amb els nazis. Però mai no fou detingut, perquè s’havia declarat en rebel·lia i vivia refugiat a l’Espanya de Franco.
A la Direcció General de Seguretat de l’Estat, a Madrid
Ja a Espanya, a les deu de la nit del mateix 29 d’agost, Lluís Companys fou conduït directament als calabossos de la Direcció General de Seguretat de l’Estat, a la Puerta del Sol de Madrid. A la cel·la número 11, situada en un soterrani de l’edifici on no arribava mai la llum del dia.
Els primers quinze dies estigué del tot incomunicat, sense ni poder-se canviar de roba. Els testimonis de presos que coincidiren amb ell ocasionalment, com l’escriptor argentí Valentín de Pedro, Cipriano Rivas-Cheriff i Carlos Morales, coincideixen a descriure’l com un home decrèpit, la qual cosa no és estranya després de tants dies d’incomunicació total en una cel·la, sense gens de llum natural i sense ni tan sols poder-se afaitar.
El president de Catalunya fou insultat, vexat i mostrat a alts jerarques del règim franquista com si fos una mona del zoo a la qual es llancen cacauets. De vegades, aquests alts funcionaris, acompanyats de l’oficial de guàrdia, eren invitats a contemplar —com en un macabre espectacle— aquell pres. Alguns li llançaven rosegons de pa sec o monedes, o li tiraven escopinades. Un dels guàrdies es divertia fent-li escampar sorra per terra, que després l’obligava a recollir una vegada i una altra. Com era previsible, fou torturat, com palesà la seva roba tacada de sang; els peus li quedaren tan inflats que ja no es va poder posar sinó al retaló les sabatilles de platja amb què fou detingut a La Baule. Quan fou executat encara tenia l’esquena plena de nafres.
A aquelles altures Companys ja preveia el seu destí i pogué meditar sobre quina havia de ser la seva conducta al final de la seva vida. Fins el dia 17 de setembre no fou interrogat de forma oficial. L’endemà, a les cinc de la tarda, fou sotmès a un altre interrogatori, més rigorós i profund, el que tots els analistes del període consideren des del punt de vista polític el més important de tots aquells que patí durant el captiveri. L’extens interrogatori fou conduït pel capità de la Guàrdia Civil José González Rodríguez, amb la col·laboració de l’agent d’Investigació i Vigilància Lesmes García Piñeiro.
Companys, que feia més d’un mes que vivia en condicions extremes, exposà al final de la seva declaració: «Las manifestaciones que ha hecho debe tenerse en cuenta que a falta de memoria ve las cosas como una nebulosa, por haber sufrido en Francia recientemente una tragedia íntima [es refereix a la desaparició del seu fill] y por la incomunicación que ha sufrido.»
Malgrat tot, amb la més noble honradesa afirmà «que declara y reconoce que siempre ha hecho todo lo posible para el triunfo de la causa que defendió.»
L’endemà de l’interrogatori, va poder atendre a la seva higiene personal per primera vegada després de gairebé un mes des de la detenció. Un altre pres li oferí roba interior neta i un barber li tallà els cabells. Poder fer rentar la seva roba, compartir queviures amb altres presos o comunicar-se amb la família encara eren coses prohibides per a ell.
Després de cinc setmanes a la Direcció General de Seguretat de Madrid, el dia 3 d’octubre, a un quart de set del matí, Companys fou conduït a Barcelona en un cotxe Hispano-Suïssa, gran i amb cortinetes per ocultar-ne visualment l’interior, escortat per dos vehicles més amb guàrdies civils. Pel testimoni del detingut republicà que viatjava amb ell, Máximo Gracia Royo, se sap que Companys, emmanillat, menjà uns entrepans que aquest li oferí.
De camí cap a la capital de Catalunya, cap a les dotze del migdia van fer una parada a Saragossa, a la seu central de la Policia Nacional a la ciutat aragonesa, al carrer de Ponzano. Allà va acomiadar-se de Máximo Gracia i li va dir: «Que tenga mejor suerte que yo. Voy a morir en mi Cataluña y por Cataluña.»
A Saragossa, on va ser tractat correctament pel comissari Eduardo Félez del Hierro, pogué veure la seva germana Maria de l’Alba, casada amb un enginyer català, Ramon Puig i Negre, propietari d’una fàbrica de gel a la capital aragonesa i que li havia donat un fill, Blas, aleshores de vint-i-tres anys. A petició de Companys, i gràcies a la intervenció d’un inspector de policia, Pascual Coderque, veí dels Puig, tots tres pogueren enraonar amb ell gairebé una hora.
A Saragossa, Companys celebrà una impensada entrevista de premsa, la primera des del seu retorn forçat a Espanya. Un jove periodista de vint anys, que treballava al diari «Amanecer» i que, traslladat poc després a Barcelona, havia d’esdevenir un mestre del periodisme esportiu des de les pàgines d’«El Mundo Deportivo», es va presentar a Jefatura, com feia cada dia, i allà va trobar Companys. Ell i un altre col·lega de l’«Heraldo de Aragón» van poder conversar amb el pres, però l’entrevista no s’arribà a publicar mai, per intervenció de la censura.
Cap a les quatre de la tarda, Companys i la seva escorta reprengueren el viatge cap a Barcelona.
Al castell de Montjuïc
Aquell mateix dia al vespre, Companys arribà a Barcelona. Fou conduït al local de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona, aleshores a l’avinguda Diagonal, 594, perquè el local de la Via Laietana estava en obres. A la inspecció de guàrdia hi havia de servei l’inspector Atilano Corrales. Un dels agents presents era Evaristo Rutea Murciano, el qual, com indica Benet, era un policia veterà, de l’època de la Generalitat republicana. Retingut a Jefatura sense ser internat als calabossos, al cap d’una hora i mitja fou traslladat a la presó del castell de Montjuïc, per ordre del capità general de Catalunya, el general Luis Orgaz Yoldi. Segons informa Manuel Tarín Iglesias, el general estava molest per l’ofici que havia rebut del director general de Seguretat perquè es fes càrrec del detingut. Al capità general Luis Orgaz no li agradava gens com es desenvolupava el procés a Companys, el secretisme que l’envoltava, i encara menys que el consell de guerra tingués lloc a Barcelona.
L’arribada de Companys al castell de Montjuïc, utilitzat aleshores com a presó militar, causà una gran sorpresa. No hi va poder ingressar fins que el capità general ho ordenà explícitament, perquè l’oficial de guàrdia de primer es resistia a admetre-l’hi, perquè ningú no estava al corrent de la presència de Companys a Barcelona en qualitat de pres.
El governador militar de Montjuïc, el tinent coronel d’Infanteria Joaquín Pascual Sánchez, fou qui ordenà que Companys fos reclòs a la casa que estava destinada al capellà del castell, per aïllar-lo de la resta de presos. Així mateix, es va incrementar la vigilància al castell, i els soldats catalans que eren a la guarnició aviat van saber la notícia.
L’aïllament prescrit a Companys era tan rigorós que fins i tot el menjar que se li servia era preparat expressament per a ell a la cuina de la cantina del castell, regentada per la família Noguera des de la guerra. A pesar de totes les mesures, uns presos catalans, Jaume Fortuny, un excomissari polític republicà que feia feines de neteja, i Daniel García, que treballava a la cuina, aconseguiren enviar a Companys missatges d’encoratjament: «President, estem amb vós.» Quan els van descobrir, foren arrestats. Els carcellers sospitaren dels militars republicans tancats a Montjuïc —el coronel Carles Botet i Vehí, el tinent coronel Ricart i altres—, que foren traslladats a la presó Model de Barcelona.
El 26 d’abril de 1940, el règim franquista havia dictat un decret pel qual competia al Ministeri Fiscal la instrucció de la «Causa General sobre la dominación roja en España». Mentre s’instruïa la causa de Companys dins la jurisdicció militar, el pres fou sotmès a un interrogatori pel fiscal de la Causa General delegat a Barcelona, durant el qual ja se li formularen les acusacions que més tard es van repetir durant el consell de guerra militar: haver autoritzat el repartiment d’armes la vigília del 19 de juliol de 1936 i haver fet front a la rebel·lió que es produïa als carrers de Barcelona.
En aquell interrogatori, com també féu en el consell de guerra, Companys defensà que aquelles acusacions eren falses. Aleshores hom ja ho sabia i després la història ho ha provat sobradament: el Govern de la Generalitat no va lliurar cap arma i la revolta militar fracassà a Barcelona perquè s’hi defensà la legalitat imperant, la que dimanava de la República i de la Generalitat que el poble espanyol i el poble de Catalunya, respectivament, s’havia atorgat de manera democràtica.
Per cert: la declaració de Lluís Companys davant el fiscal Luis Mazo Mendo, futur governador civil de la província de Girona, arribà a l’auditor militar quan el president de Catalunya ja havia estat executat. Una atrocitat jurídica a l’altura de la sentència del Tribunal de Responsabilidades Políticas, dictada el 13 de desembre de 1939, que condemnava un Companys encara a l’exili a «incautación total de bienes, inhabilitación perpetua y extrañamiento perpetuo, proponiéndose al Gobierno, dada la extraordinaria gravedad de los hechos realizados por el condenado, le sancione asimismo con la pérdida de la nacionalidad española». I d’una altra mostra de l’odi de què fou objecte, l’expedient que el 23 de juliol de 1940 li obrí el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo, el qual dictà providència de «sobreseimiento definitivo», «por la muerte del presunto culpable», mesos després de formular l’acusació.
El consell de guerra sumaríssim
El consell de guerra va tenir lloc el dia 14 a les deu del matí, en el més rigorós secret. Les germanes de Companys no hi pogueren ser presents, i l’únic públic autoritzat a assistir a l’audiència pública era format exclusivament per caps o oficials de l’exèrcit, membres de la Falange i una dotzena de senyores, entre les quals la muller del fiscal, el comandant Querol. La composició del consell de guerra és prou coneguda: actuava de jutge instructor el general de brigada Ramon de Puig i Ramon, i de secretari del jutjat el comandant de Cavalleria José Urrutia Huerta. La defensa anà a càrrec d’un defensor d’ofici, el capità d’ia Ramon de Colubí i de Chánez, que no era jurista.
Ramon de Colubí havia sol·licitat la baixa del Cos de Seguretat de Catalunya juntament amb els tinents Carles Pascual de Pobil i de Zuazuàrregui, i Francesc Sanmiguel i Rasilla, poc abans de l’esclat dels fets d’octubre del 1934. A proposta del conseller de Governació, Josep Dencàs i Puigdollers, i del Consell Executiu havien estat cessats per decret el 2 d’octubre de 1934.
La petició d’autodefensar-se fou denegada a Companys. Amb tot, el militar català que se li assignà com a defensor es comportà amb la màxima correcció, a pesar de les diferències ideològiques que els separaven, la qual cosa Companys li agraí sincerament.
Per trobar la raó per la qual el general Franco decidí sotmetre el president de la Generalitat de Catalunya a un consell de guerra sumaríssim d’oficials generals i que fos executat a la mateixa capital catalana, cal remuntar-se a la revolta militar del juliol del 1936. Els facciosos proclamaren mitjançant bans l’estat de guerra, cosa que significava que a partir d’aleshores s’aplicaria el codi de justícia militar a tots els que s’oposessin a l’alçament. És a dir que els militars rebels contra el govern legítim de l’Estat consideraven culpables i reus de rebel·lió militar tots els que havien estat fidels a la legalitat constitucional republicana. Els veritables rebels condemnaven pel delicte de rebel·lió, adhesió o auxili a la rebel·lió els qui havien estat lleials al Govern legítim.
El mateix Ramón Serrano Suñer va acabar reconeixent que el règim s’havia equivocat en establir la base jurídica d’un país en pau en l’estat de guerra, perquè es tractava d’una «justícia al revés»: «Fue, pues, un error configurar delitos de rebelión y sedición para atribuirlos a los defensores del Gobierno republicano, dado que éstos —jurídica y hasta metafísicamente— era imposible que los cometieran.»
Aquesta admissió de culpa a posteriori, uns quants anys després del procés a Companys, encara palesa més la duresa de la repressió militar. Els acusats civils jutjats pels tribunals militars no tenien garantit el dret de tenir una defensa imparcial, perquè els processos —i en el cas de Companys també l’execució de la sentència— eren massa ràpids. El procediment del consell de guerra sumaríssim suposava que:
a) El processat havia de romandre pres durant tot el procés sumaríssim.
b) El processat podia ser sotmès a una incomunicació total, fins i tot respecte del seu defensor, que havia de ser forçosament un militar, fins al tràmit de l’escrit de qualificació provisional de la defensa.
c) No es reconeixia a la defensa el dret de tenir vista de la causa fins que, en el plenari, arribés el tràmit de l’escrit de defensa i la proposició de prova. En aquest moment, es passava la causa a la defensa per tal que, en el termini de quatre hores, amb l’entrevista prèvia obligada amb el processat, s’instruís de les actuacions i formulés el seu escrit de defensa i la proposició de prova, els quals, admesos o rebutjats sense recurs possible, no podien ser ampliats posteriorment.
d) Els processats en una mateixa causa només podien tenir un sol defensor, llevat que hi hagués incompatibilitats en la defensa d’uns i altres.
e) La defensa no podia interposar cap mena de recurs contra les resolucions del jutge instructor, ni contra la sentència del tribunal.
El 3 d’octubre de 1940 s’iniciava el procediment numero 23 468, «sumaríssimo Ordinario contra Luis Companys Jover por el delito de rebelión militar».
La instrucció de la causa
El dia 4 d’octubre Lluís Companys compareixia davant el jutge instructor a la mateixa presó de Montjuïc, on ratificà el que havia declarat a Madrid el 18 de setembre als locals de la Direcció General de Seguretat, davant els policies de la Brigada Político-Social.
Segons defensa Josep Benet en la seva anàlisi de la mort de Lluís Companys, els testimonis citats a declarar per ordre legal «para que comparezcan en este juzgado a la mayor brevedad posible, a Don Carlos Trias, a Don Pedro Armenteros Urbano, Don José Tapies Mestres, Don Antonio Fernández Argüelles, Don Joaquín María Balcells, Don Manuel Bravo Montero, Don Buenaventura Sánchez Cañete» foren triats amb l’únic criteri d’afavorir la rapidesa del procés. El judici era un simulacre, però calia que hi hagués testimonis.
Els cridats a declarar foren: el cap de la Delegació Provincial de FET i de les JONS i el cap de la Delegació Provincial d’Informació del mateix partit únic, dos antics funcionaris de la Generalitat, un metge que havia estat pres a la rereguarda republicana durant la guerra i que treballava a la Diputació Provincial de Barcelona restablerta pel règim franquista, un antic cap de policia que aleshores pertanyia als serveis d’informació de l’exèrcit, i finalment un magistrat de marcada actitud anticatalana, el nom del qual figurava en la relació d’implicats en l’aixecament militar del juliol del 1936.
Ningú, doncs, que pogués declarar en favor de qui tant havia fet, malgrat les més adverses circumstàncies, per salvar la vida de milers de persones, moltes de les quals religiosos o religioses, durant el període revolucionari i la Guerra Civil.
Les acusacions més repetides durant el judici foren les de separatista, catalanista i polític d’esquerra, a banda d’altres acusacions injurioses —de lladre i altres de relatives a la seva vida privada—, que només perseguien el descrèdit. Les pitjors acusacions provenien de la Delegació Provincial d’Informació i Investigació de FET i de les JONS. Com han denunciat els historiadors, l’arxiu d’aquest organisme fou destruït impunement, en començar la transició política de la dictadura a la democràcia, per ordre de l’aleshores ministre franquista Rodolfo Martín Villa.
El 7 d’octubre, acabats tots els interrogatoris, rebuts els informes i afegida la documentació lliurada per dos testimonis, reproduïda a la peça separada, el jutge dictava l’acta de processament.
El dimecres 9 d’octubre, la causa es traslladà al fiscal militar, que en determinà la qualificació provisional, el fet més destacat de la qual era l’acusació d’Enric de Querol i Duran, que havia participat en la fracassada revolta militar a Barcelona, i que sabia perfectament que mentia: «[...] iniciado en nuestra Patria el Glorioso Movimiento Nacional se opuso tenazmente a su triunfo […], autorizando o cuando menos consintiendo sin tomar providencia alguna para impedirlo, el reparto de armas que con profusión se hizo en esta ciudad entre elementos extremistas e integrantes del Frente Popular y con las que hizo frente al Ejército Nacional.»
La defensa, a mans d’un militar
Quan el jutge instructor li demanà que procedís a designar un defensor el qual forçosament havia d’ésser un militar, encara que no fos jurista, Companys s’hi negà. Ell, que era advocat, no podia assumir la seva pròpia defensa perquè era jutjat per un tribunal militar. Per a la seva negativa argumentà que, si havia de ser jutjat com a president de la Generalitat de Catalunya, el judici era competència exclusiva del Parlament de Catalunya, que era qui l’havia elegit i a qui ell havia de donar raó dels seus actes.
Amb tot, li fou assignat un defensor militar d’ofici, l’abans esmentat Ramon de Colubí, el més antic del Regiment d’ia número 44, que havia participat com a tinent del Regiment d’Artilleria Lleugera número 7 a la caserna de Sant Andreu de Palomar a Barcelona en l’alçament militar del 19 de juliol de 1936. Jutjat i condemnat a mort el 3 d’octubre de 1936, li fou commutada la pena per la de trenta anys de reclusió. Protegit davant de possibles represàlies d’extremistes incontrolats de les organitzacions revolucionàries, formà part d’un bescanvi de presos entre les dues zones en conflicte que es féu des de Figueres al gener del 1938. De França passà a la zona franquista on, ascendit a capità, participà en combat en la campanya del Nord.
A les deu de la nit del dia 8 d’octubre, el militar rebé al seu domicili del carrer de Muntaner número 4 de Barcelona la notificació oficial que li assignava la defensa de Lluís Companys, la qual acceptà oficialment l’endemà. El documentat periodista Jordi Finestres va aconseguir a Veneçuela el seu testimoni, seixanta-tres anys després dels fets. Les paraules de l’exmilitar no necessiten comentaris: «Sabia que a mi em tocava cobrir les aparences perquè el procés a Companys semblés del tot legal, quan tots sabíem que allò responia a una ordre concreta del general Franco perquè Companys fos afusellat.»
Després dels tràmits propis d’un consell de guerra sumaríssim, el dissabte dia 12 d’octubre el capità general de la IV Regió Militar, Luis Orgaz, fixà la vista de la causa per al dia 14 a les deu del matí, al castell de Montjuïc.
L’article 558 del codi de justícia militar disposava que el jutge instructor cités el defensor de Lluís Companys, «el capitán de artillería Don Ramón Colubí, al que se le pondrá de manifiesto para su estudio por un término de dos horas».
L’Orden General de la IV Región Militar del dia 13 d’octubre dictaminava la composició del «Consejo de Guerra de Oficiales Generales», la gran majoria dels quals eren persones d’edat avançada, que estaven retirats però que foren mobilitzats per formar part d’aquest tribunal.
Val la pena aturar-se a reflexionar sobre aquesta circumstància. En plena postguerra, per jutjar un civil es recorria a militars que ni tan sols durant la guerra estigueren en actiu; de fet, pràcticament tots —com Carlos Engel i José Luis Infiesta Pérez han donat a conèixer— passaren la guerra més o menys amagats a la zona republicana.
La celebració de consells de guerra després de la fi de la contesa, a partir del 1939, i fins a l’any 1963, en què es creà el Tribunal d’Ordre Públic per lluitar contra totes les activitats politicosocials considerades contràries al règim franquista, féu participar milers de caps i oficials militars en la repressió que eixamplà l’abisme entre el règim franquista i els seus partidaris, d’una banda, i la resta de la ciutadania, de l’altra. Així, l’exèrcit esdevenia també responsable de la repressió. De fet, la milícia professional era tan fidel al general Franco que qualsevol indici d’obertura ideològica era vist com un perill, no solament pel règim sinó també pel mateix exèrcit com a institució.
El dia 14 d’octubre a les deu del matí, en una sala del front sud del pati d’armes del castell de Montjuïc, a prop a l’ala oest, s’inicià el consell de guerra contra Lluís Companys. Malgrat que s’anuncià com a audiencia pública, les autoritats franquistes celebraren el judici en el secret més estricte. Cap mitjà de comunicació no en pogué dir res.
La muntanya de Montjuïc estava sotmesa al més estricte control de la Guàrdia Civil. Els accessos al castell estaven rigorosament controlats i a la tropa que feia el servei militar a Montjuïc, tant a la presó militar com a la bateria de costa, els havien estat anul·lats els permisos de sortida, de manera que havia quedat incomunicada. Els punts més estratègics de la muntanya foren reforçats militarment amb metralladores i reflectors, i fins i tot s’hi va instal·lar una emissora de ràdio per assegurar en tot moment la comunicació amb l’exterior. Al pati d’armes, hi havia format un escamot de la Guàrdia Civil sota el comandament d’un oficial, per a qualsevol eventualitat.
En anunciar-se l’audiencia pública, accediren a la sala unes tres-centes persones, rigorosament identificades i escorcollades, la majoria de les quals caps o oficials de l’exèrcit, policies o membres dels serveis d’informació, una dotzena de dones i uns pocs periodistes escollits.
L’entrada de Lluís Companys a la sala es féu enmig d’una gran expectació. Els testimonis han deixat constància que caminava lentament i amb una gran dignitat. L’acompanyaven dos sergents de la Guàrdia Civil i el tinent coronel governador del castell. L’histrionisme de la salutació feixista que imposava el règim contrastava amb un Companys serè, que, vestit amb un vestit gris i corbata blanca, encara portava les mateixes espardenyes blanques que el dia en què havia estat detingut a La Baule. Un detall característic en ell, un petit mocador blanc de quatre puntes a la butxaca superior de l’americana, destacava més que mai.
El judici començà amb la lectura de l’apuntament, el qual, malgrat la brevetat del sumari, era extens. I encara hi havia una peça separada, la documentació lliurada pels testimonis, Manuel Bravo Montero i Joaquim Maria Balcells.
El capità Bravo Montero havia estat el cap de l’anomenat Rondín Antimarxista, una policia paral·lela formada preferentment per antics presos de la zona republicana, que actuava amb afany repressiu contra els rojo-separatistas. El Rondín es vantava d’haver efectuat unes 40 000 detencions durant l’any i mig transcorregut des de la seva creació. Per les nombroses irregularitats i extorsions comeses, aquest cos policíac fou dissolt. En el moment del judici a Companys, Bravo Montero pertanyia al Servicio de Información Bis del Ejército, 2ª Sección de Estado Mayor, 4ª Región Militar. Al juliol del 1939 havia estat nomenat membre de la junta gestora del Futbol Club Barcelona per españolizarlo. Sigui dit de passada, en un acte de veritable exorcisme realitzat al camp de futbol de les Corts, havia declarat amb relació al club «que por haberlo combatido y odiado, le quería». Compromès posteriorment en la desaparició i la mort d’un agent d’espionatge, un valuós col·laborador del servei d’informació militar espanyol, fou comdemnat a presó i expulsat de l’exèrcit. També se’l relacionà amb la venda de les joies de la Mare de Déu de la Mercè, desaparegudes durant la Guerra Civil. Al juliol del 1973, aquest testimoni contra el president Lluís Companys morí assassinat a Famagusta (Xipre) arran d’uns afers foscos. Malgrat tot, uns quants anys abans de morir havia reconegut la dignitat de Lluís Companys en escoltar la seva condemna a mort.
La documentació aportada pel metge Joaquim M. Balcells, que havia estat processat i empresonat durant la guerra a la zona republicana catalana pel «supuesto delito de Alta Traición y Espionaje a favor del Glorioso Movimiento Nacional», eren plànols de la ciutat de Barcelona als inicis de la rebel·lió, que corresponien a les dates del «19 de julio, 21 de julio, 6 de agosto, 7 de agosto, 8 de agosto, 9 de agosto, 10 de agosto, 11 de agosto y 12 de agosto de 1936; escritos a mano sobre la misma materia con un total de cuartillas veinte (20) y unos recortes de periódicos con sueltos dedicados a la guerra y a propaganda del Gobierno rojo, que fueron encontrados en el cajón de una mesa de su despacho de la Diputación y que creyéndolo de interés hace su inmediata entrega».
És a dir que el consell de guerra sumaríssim que s’havia de celebrar es fonamentaria en les declaracions que Companys havia fet a la Direcció General de Seguretat a Madrid, davant la policia de la Brigada Político-Social, i durant la instrucció del sumari per la causa contra la seva actuació davant l’alçament militar del 19 de juliol; més les declaracions dels testimonis citats pel jutge instructor i els informes facilitats per FET i de les JONS, que contenien calúmnies greus relatives a la vida privada de Companys, el qual interrompé el qui els llegia durant el judici: «Protesto. Lo que acaba de leerse es falso y canallesco.» El president del tribunal el va fer callar tot dient: «Siéntese, señor Companys, que al final del juicio podrá decir libremente cuanto desee y quiera.»
En acabar la lectura dels folis, el president del tribunal preguntà al fiscal, al defensor i als vocals si desitjaven interrogar els testimonis que havien declarat durant la instrucció de la causa. Tant el fiscal com la defensa hi renunciaren. El fiscal va demanar al tribunal que admetés com a proves uns testimonis de la causa núm. 900 del 1936, instruïda a la Capitania General de les Balears. La petició fou acceptada.
La sessió fou suspesa durant deu minuts pel president del tribunal d’acord amb el procediment militar, per tal que el fiscal i el defensor poguessin ordenar les seves notes, valorar o modificar les conclusions provisionals i preparar llurs respectius informes. En aquest descans, Companys fou traslladat a la seva cel·la. Tant a l’anada com a la tornada fou fotografiat per l’agent dels serveis de vigilància de la 2a BIS, el capità de la Guàrdia Civil Gonzalo Fernández Valdés. En reprendre el judici, el fiscal, que si més no tingué la mínima decència de fer cas omís de les calúmnies que s’havien formulat contra la vida privada de Companys, l’acusà del delicte d’«adhesión a la rebelión militar», després de fer un repàs a tota la seva vida de republicanista catalanista. Demanava, d’acord amb el codi de justícia militar i segons el que preveia i penava l’article 238, amb relació a l’article 237 i les circumstàncies agreujants de l’article 173 del mateix codi, la pena de mort.
Després de la intervenció del fiscal, va prendre la paraula el defensor, Ramon de Colubí, que procedí a una lectura del seu informe, el qual, malgrat algunes llacunes jurídiques, també era breu i concís. Després de presentar-se com un dels militars participants en l’alçament el 19 de juliol de 1936, es va referir a Companys com l’home que, essent president de la Generalitat de Catalunya, havia aconseguit salvar la vida d’unes 250 o 300 persones entre militars i civils que havien participat en l’alçament a Barcelona, salvant el buit de poder que s’havia creat als inicis del procés revolucionari, que des de la ciutat de Barcelona s’havia estès a tot el territori. El defensor de Companys recordà que mitjançant la concessió d’indults de la pena de mort havia sabut frenar l’esperit venjatiu de les masses i canalitzar la repressió. Que, durant el seu mandat, Companys mai no havia emparat cap delicte comú i sempre havia evitat sofriments als detinguts i empresonats. I que havia estat fidel a si mateix i a la seva ideologia en continuar essent president de la Generalitat de Catalunya.
Per tot plegat, de Colubí demanava que s’apliqués al processat l’article 238, 2n, amb relació al 237 del codi de justícia militar, però sense que concorreguessin les circumstàncies agreujants que assenyalava el fiscal. En canvi, considerava d’aplicació el punt 4t de l’article 9 del codi penal comú. Per tant, demanava imposar al processat la pena de vint anys i un dia de reclusió.
Anys més tard, l’1 d’agost de 2005, amb motiu de la demanda de revisió del procés contra Lluís Companys, el mateix Tribunal Constitucional, per boca del magistrat José Antonio Martín Pallín, va denunciar que, entre les moltes irregularitats dels milers de judicis que hi hagué durant el franquisme, que no es feien d’acord amb la legislació vigent aleshores, «el escrito de acusación del fiscal en el caso de Lluís Companys, por ejemplo, se hizo con la misma máquina de escribir que el escrito del jurídico militar que le defendía».
El president del tribunal, abans d’acabar el consell de guerra, en compliment d’allò que disposava el codi de justícia militar, va preguntar a l’acusat si tenia alguna cosa a declarar. La intervenció de Companys ha estat destacada com a notable pels qui eren a la sala, incloent-hi els seus enemics i adversaris.
Lluís Companys parlà de forma serena, digna, amb veu reposada i ferma, sense retòrica, amb senzillesa. Va començar dient que no volia fer esment dels miserables informes sobre la seva vida privada, perquè eren tan innobles i falsos que ni l’acte de processament ni el fiscal no els havien recollit. Donant per descomptat que seria condemnat a mort, digué als militars que formaven el tribunal: «Ustedes no tienen la culpa de mi muerte.»
Es declarà totalment responsable de la seva actuació pública, com a dirigent polític i com a president de la Generalitat de Catalunya, i afirmà que assumia la responsabilitat dels actes de tots els seus col·laboradors, d’abans, de durant i de després de la guerra. En dir que qui es jutjava no era ell sinó el president de la Generalitat de Catalunya, afirmà: «[...] la historia nos juzgará a todos en nuestra intención». L’acta oficial del judici també recull que remarcà el següent: «Y si la sentencia le condenaba a morir, moriría sereno y muy tranquilo por sus ideales», i abans que el president del tribunal toqués la campaneta per donar per acabat el judici digué: «Ah! Y sin sombra de rencor.»
La condemna
A les onze del matí d’aquell 14 d’octubre el consell de guerra sumaríssim s’havia acabat. És a dir que el judici no havia durat ni una hora. Com tantes altres víctimes del franquisme —del qual Lluís Companys esdevindria el símbol de Catalunya—, havia estat sotmès a un simulacre de judici vergonyós.
La Capitania General de Barcelona, per ordre del general Orgaz, va redactar una nota informativa sobre la celebració del consell de guerra perquè fos publicada a la premsa de l’endemà. Tot i haver estat redactada per la mateixa Capitania General, la censura de la Direcció General de Premsa de Madrid n’impedí la difusió. Tarín Iglesias ho atribueix a Dionisio Ridruejo. Havia estat tramès un ofici que ordenava: «De la Dirección General de Prensa a todos los jefes de prensa. Esa jefatura cuidará muy especialmente de que ningún periódico de su demarcación publique información alguna referente al asunto Companys, recomendando a la censura vigile con toda atención esta consigna.»
En acabar el judici, el tribunal continuà reunit i dictà tot seguit la sentència, que condemnava a mort el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys.
Durant anys, i fins que no s’ha pogut consultar l’original de la causa, va circular el rumor que alguns dels generals que formaven part del tribunal militar s’havien mostrat refractaris a aprovar la sentència. Fins i tot es va arribar a dir que algú havia manifestat explícitament el seu dissentiment. Després de consultar l’original de la causa, es pot assegurar i comprovar que cap membre del tribunal no votà en contra de la sentència. A tot estirar, es podria sospitar que algun dels generals, com ara José Irigoyen, es va resistir a donar la seva conformitat a la sentència. Sembla ser que el general Irigoyen fou un d’ells.
D’altra banda, el general Gonzalo Calvo, molt integrat en la societat catalana i retirat des d’abans de la proclamació de la República, no signà la sentència en l’ordre que li corresponia segons l’article 594 del codi de justícia militar (havia de començar «el Presidente y siguiendo por su orden los demás»).
Un cop signada la sentència, el tràmit següent que establia el procediment militar era sotmetre-la a examen per l’auditor de guerra, que proposava al capità general la seva aprovació.
El mateix dia 14 d’octubre, el general Orgaz aprovà la sentència, la qual cosa convertia aquesta en ferma i executòria immediatament, sense que hi hagués cap possibilitat de demanar la commutació de la pena al ministre de la Guerra o al general Franco.
En aquest punt convé fer un aclariment. D’acord amb una ordre circular de 25 de gener (BOE 26/I/1940), per tal d’agilitar el compliment de les sentències a mort se suprimia el preceptiu enterado del general Franco, i en aplicació de l’article 238 del codi de justícia militar, a les persones que havien estat membres del Govern, diputats, governadors civils o que havien ocupat altres càrrecs de l’Administració republicana, se’ls negava la possibilitat d’«elevar al Jefe del Estado la propuesta de conmutación de la pena de muerte por la de reclusión perpetua».
El jutge instructor del tribunal, juntament amb el secretari, es traslladà a Montjuïc per tal de llegir la sentència al pres Lluís Companys, ordenà l’entrada del condemnat a la capella i li concedí de demanar els auxilis espirituals que necessités. Per cert, malgrat el que de vegades s’ha afirmat —Manuel Tarín fins dóna el nom del presumpte notari—, Companys no atorgà cap mena de testament legal. El 9 de febrer de 2006 l’investigador que signa aquest article va poder comprovar-ho prop del Ministeri de Justícia.
Companys escoltà la sentència sense immutar-se ni sorprendre’s, i no féu cap comentari. Va demanar la presència d’un sacerdot caputxí, un orde fidel al catalanisme i d’esperit obert. No se sap per què però no fou possible la seva visita. Finalment l’atengueren espiritualment un capellà castrense i un jesuïta.
Companys, els darrers escrits del qual estaven impregnats de religiositat i de fe en Déu, va confessar-se i assistí a la missa, a la qual ell mateix ajudà, tot recordant els anys infantils en què féu d’escolà al Tarròs. A l’hora de la comunió, combregà.
Maurici Serrahima, que a instàncies del conseller de Justícia de la Generalitat Republicana, Bosch i Gimpera, havia tingut una llarga conversa amb Companys a mitjan 1938 per millorar la situació de l’Església, en les seves Memòries de la guerra i de l’exili transcriu aquestes paraules del president: «Jo no sóc catòlic en el sentit que ho sou vós. Però això no vol pas dir que, davant de la realitat del món, em senti allunyat del sentiment religiós i de la preocupació per les realitats absolutes. A la meva manera jo crec en Déu: en un principi superior. Potser el veig d’una manera imprecisa, però crec que existeix.»
L’execució
Les germanes de Companys, Ramona, Maria de les Neus i Maria de l’Alba, que no sabien que se celebrava el judici, van arribar a la sala quan ja s’havia acabat. Després de molt insistir, obtingueren permís del jutge militar, el general Ramon de Puig, per a visitar el seu germà, amb el qual van poder passar unes tres hores.
La integritat de Companys és palesa en els informes secrets del SIE (Servicios de Información del Ejército). L’execució de la condemna depenia de l’enterado que signava el general Franco, que havia de corroborar personalment la condemna a mort o la commutació de la pena. Aquell mateix dia 14 arribava a Madrid l’enterado.
La vigília de l’execució, el president Companys deixà uns darrers escrits que són el seu testament polític. Tant en les lletres dirigides a la seva família, com en les adreçades al seu poble, totes tretes clandestinament de la presó per la seva germana Ramona, destaca sobretot la seva dignitat com a president de Catalunya.
En una carta dirigida a la seva filla Maria diu: «Filla meva, no ploris, ni t’entristeixis. Pensa en el teu fill, i en el teu marit, i segueix amb optimisme el camí de la teva vida. Et deixo un nom net de tota mala intenció i voluntat; moriré per Catalunya i pel que ella representa. Serà una mort bella, de què donaré gràcies a Déu, i dignificarà la meva humil persona.»
En la carta en què s’adreça al seu poble, acaba dient: «A tots els que m’han ofès perdono; a tots els que hagi pogut ofendre demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l’ombra d’un rancor. Donaré gràcies a Déu que m’hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut aquest destí; i li dec encara la gratitud d’aquesta placidesa i serenitat que m’omple en pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya, i el que representa de Pau, Justícia i Amor. Lluís Companys.»
El dia 15 d’octubre, festivitat de Santa Teresa, a les sis del matí d’un dia ennuvolat, Lluís Companys feia un petit passeig i fumava el seu últim cigarret, mentre ell i els seus botxins esperaven que es fes clar, condició que la llei espanyola exigia per executar la pena de mort. Després de llençar la burilla, ell mateix s’adreçà a la comitiva i els digué: «Vamos ya...»
Un soldat obria la marxa cap al lloc de l’execució, el Fossar de Santa Eulàlia. El noi, que portava una creu alçada, era seguit per dos soldats més que il·luminaven el camí amb dos potents focus de gasolina; a continuació marxava el president Companys, acompanyat dels dos sacerdots i del defensor, els quals eren seguits pel jutge militar, el governador de la fortalesa i altres persones afectes al règim. Tancava la comitiva un piquet de la Guàrdia Civil manat per un oficial. En arribar al fossar, Companys tornà a parlar de forma animada amb els dos sacerdots, i dins el silenci impressionant, s’acomiadà dels seus acompanyants més immediats i, molt especialment, del seu defensor.
L’escamot que l’havia d’executar estava format per soldats d’infanteria, que rebien ordres d’un jove tinent que havia estat elegit per torn rigorós. Segons els testimonis presencials, estava visiblement impressionat.
De cara a l’escamot d’execució, després de rebutjar que li embenessin els ulls, pronuncià les seves darreres paraules: «Per Catalunya!», que encara ressonaven en l’aire fred del matí després de ser abatut. El jove oficial li donà el tret de gràcia, que hagué de repetir. Cap a dos quarts de set del matí moria el president de Catalunya, Lluís Companys. Havia mort un home, però acabava de néixer un mite.
El comte de Güell, Joan Antoni de Güell i López, l’últim alcalde de Barcelona durant la Monarquia d’Alfons XIII, va saber copsar amb lucidesa el significat de la mort del president Lluís Companys. Al seu Journal d’expatrié catalan, publicat a l’exili, va escriure: «Companys presidí i governà Catalunya en les hores més tristes i amargues de la seva història. Déu i la Història jutjaran la seva vida. Nosaltres, els catalans, no oblidarem mai la seva mort.»
La més rigorosa censura va impedir que se’n publiqués cap nota a la premsa. El silenci, però, es va anar trencant a poc a poc. La notícia de la seva execució es va anar estenent. A partir de les notes que el consolat alemany a Barcelona enviava a Berlín i que la premsa internacional recollia, es van anar sabent més detalls del cas de Companys. Que era com dir el cas de Catalunya. La dictadura franquista va continuar el seu intent de genocidi. Es va haver d’esperar que es produís un relleu generacional perquè la memòria de Companys fos reivindicada públicament. Al capdavall, les bales dirigides contra ell pretenien atemptar no només contra la seva persona sinó també contra la vida i l’ésser del país que ell representava, i pel qual morí després de ser torturat i vexat. Així, i més enllà de les crítiques que pogués despertar la seva trajectòria política, Companys esdevenia definitivament el president del poble.
La seva germana Ramona demostrà un coratge a l’altura del del seu germà afusellat. El seu cunyat Ramon Puig, el marit de la germana Maria de l’Alba, adquirí un nínxol a nom de Ramona al Cementiri Nou de Montjuïc, per evitar que el cos del president anés a parar a la fossa comuna de la Pedrera. Després de l’execució del seu germà, Ramona anà de seguida a la fossa comuna, on aconseguí aturar els tràmits per enterrar-l’hi i que li concedissin el permís per a traslladar el cos al taüt que ella havia dut, de fusta noble de roure cascall, per poder enterrar el president amb la dignitat que pel seu rang li corresponia. Ella mateixa, després de desclavar el taüt on jeia el mort, li va canviar el vestit esquinçat i tacat de sang per un de net i a la fi el traslladà al nínxol adquirit pel seu cunyat.
El 3 de març de 1998, les restes de Carme Ballester, la segona esposa del president de la Generalitat Lluís Companys, morta el 1972, i les del fill del president, Lluís Companys i Micó, mort el 1954, van ser enterrades al panteó familiar del cementiri de Montjuïc, en un acte al qual assistiren l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol i Soley, el president del Parlament, Joan Reventós i Carner, i l’alcalde de Barcelona, Joan Clos i Matheu.
El ressò de la mort de Lluís Companys
La mort de Lluís Companys no deixà ningú indiferent. Alguns analistes feren valoracions polítiques de la trajectòria de Companys, deslligant-les del seu tràgic final, però la gran majoria consideraren la seva mort com un gest que culminava una carrera política al servei d’un ideal.
Entre les veus més crítiques no es pot ignorar la de Joan Puig i Ferreter. Aquest destacat escriptor durant la guerra havia estat nomenat delegat i pagador de la Generalitat a França, i enviat a París. Va ser acusat per molts d’haver robat diners de la Generalitat per enriquir-se personalment, acusació que ell sempre negà posant com a testimonis «la memòria de Companys, la seva vídua Carmeta, Ventura Gassol, Josep Tarradellas, Martí Esteve, Joan Casanoves, Prunés, Mestres, la memòria de Lluhí i Vallescà, i altres, força d’altres que no vull anomenar...». L’escriptor fa aquesta valoració de Companys en les seves Memòries polítiques: «Jo no era devot de Companys, ni ell de mi, ni encara avui en sóc del seu record tot i que la seva fi m’inspira un gran respecte i pietat. No mereixia ser afusellat. Fou una gran injustícia de Franco afusellar Companys i un gran error polític, una estupidesa fer d’aquest home, per la seva mort, una mena d’heroi. Companys visqué malament i sabé morir bé, dignament. És el seu honor.»
El fons documental del Foreing Office britànic —al qual Josep Maria Batista i Roca, que coneixia personalment Lord Halifax, Edward Frederick Lindley Wood, secretari d’Afers Estrangers (1938-40) durant el mandat del conservador Arthur Neville Chamberlain, tenia accés des del març del 1938 gràcies a la duquessa d’Atholl— conté la notícia i referències a la mort de Companys.
En un document classificat com a C1, en el qual també consta que hi ha còpies enviades al Ministeri d’Informació, hom pot llegir: «L’opinió pública commocionada per l’afusellament de Companys. “Nuestro Diario” està encara més indignat per l’acció de Vichy de lliurar Companys i els seus amics perquè “fossin devorats pels llops de passions inextingibles” que per la barbaritat espanyola de matar un distingit oponent polític un any i mig després de l’acabament de la guerra.» I afegeix que «la cavallerositat, la noblesa i els principis elementals de la humanitat han fugit amb el terror de les bombes».
El mateix dossier del Foreign Office conté, a més d’altres mostres de condol per la seva mort, una lletra adreçada a Batista i Roca:
«Apreciat senyor Batista i Roca,
»Lord Halifax m’ha demanant que acusi recepció de la seva carta del 25 d’octubre referent a l’execució del senyor Lluís Companys. Ha rebut la notícia d’aquest esdeveniment amb profund dolor i ha pres nota del contingut de la seva carta.»
En un altre document es llegeix: «L’execució a Barcelona del president del Govern Català, Sr. Companys, ha estat un altre trist esdeveniment, pel qual compartim la indignació i el dolor amb el Consell Nacional Català.»
Així mateix, en una carta adreçada a Lord Halifax es diu:
«El Consell Nacional Català a Londres lamenta profundament haver de confirmar l’execució de Sa Excel·lència el President de Catalunya, Sr. Lluís Companys, duta a terme a Barcelona sota l’autoritat del General Franco.
»El Sr. Companys, després de ser elegit President pel Parlament de Catalunya, el gener de 1934, d’acord amb la Constitució de Catalunya i les lleis de la República espanyola, era el representant legal de la nació catalana, i ni tan sols a l’exili no va perdre mai aquest estatut.
»La Gestapo el va detenir a la França ocupada pels alemanys i el va lliurar al Govern del general Franco. Els alemanys no haurien actuat d’aquesta manera ja que no estaven d’acord amb la política de repressió de la nacionalitat catalana.
»L’execució de Sa Excel·lència el president de Catalunya, que no té parangó ni tan sols amb les accions dels alemanys perpetrades als països ocupats, és un pas més del Govern d’Espanya en la seva temptativa de destruir tot el que sigui català, i aquest pas tindrà conseqüències inevitables.
»Les relacions entre Catalunya i Espanya encara són més tenses a causa d’aquesta política, i sobretot per aquest esdeveniment, que dificultarà encara més la possibilitat de trobar una base per establir relacions harmonioses entre les diferents nacionalitats de l’Estat espanyol, quan s’intenti començar la tasca de reconstrucció.
»La política del president respecte de Catalunya, i especialment la necessitat de mantenir l’amistat amb la Gran Bretanya, va ser clarament plantejada en diverses notes, les quals, seguint les seves instruccions, jo vaig tenir l’honor de presentar al Govern de Sa Majestat Britànica, tant durant com després de la Guerra Civil.
»La pèrdua del nostre president no implicarà cap canvi en aquesta política, que el Consell Nacional Català té la intenció de continuar, ja que és favorable a la causa democràtica i també té el suport dels catalans, els que romanen al país i els que són a l’exili.»
Batista i Roca posà en coneixement del Foreign Office una relació diplomàtica que no arribà a donar-se entre el Vaticà i un dels responsables de l’execució de Lluís Companys:
«Amb relació al meu telegrama núm. 17 del 18 d’octubre, tinc l’honor d’informar-vos que l’“Osservatore Romano” va afegir, a l’anunci de la sortida de Roma de Serrano Suñer, el següent paràgraf, que evidentment és una opinió oficial: “Amb relació al que s’ha esmentat, es pregunten en alguns cercles per què, en el decurs de la seva visita a Roma, Sa Excel·lència el senyor Serrano Suñer, ministre de la catòlica Espanya, no va assistir, com és costum, a una audiència papal. Segons les investigacions fetes, sembla que no es va demanar cap audiència.”»
La llarga dictadura franquista, la dispersió entre Europa i Amèrica dels documents relatius al cas Companys i la desaparició, la pèrdua i la destrucció de la més diversa informació han estat les raons per les quals ha estat tan difícil conèixer del cert els fets que envolten la mort del president de la Generalitat de Catalunya. Avui dia, es tenen més eines per a calibrar-la amb una mesura més justa. Companys fou l’únic president d’un país democràtic afusellat pel totalitarisme que volia imposar-se arreu d’Europa durant la Segona Guerra Mundial.
Els analistes més profunds i equànimes, els historiadors, els investigadors socials i la societat en general no dubten a confirmar la tesi que l’execució del president de la Generalitat de Catalunya fou un crim d’Estat.
La mort de Companys vista des de l’exili americà
En un món en guerra, amb l’exili català fragmentat i unes comunicacions difícils, la notícia de l’execució del president Companys va ser viscuda com un drama personal per tots i cadascun dels expatriats.
A poc a poc, les valoracions sobre Companys com a polític començaren a canviar. Tret de comptades excepcions, a partir del crim comès en la seva persona tothom convertí el polític en una figura que calia reivindicar.
Una de les excepcions esmentades és la de les JSUC (Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya), d’orientació estalinista. La nota oficial de les JSUC de Mèxic, publicada a la revista «Catalunya. Portaveu dels catalans d’Amèrica» (1/8/1940, any 1, núm. 16, p. 8), és eloqüent: «Però Lluís Companys no és solament una víctima més del franquisme; Companys ha estat víctima dels seus propis errors polítics, de les seves vacil·lacions i capitulacions. Ell ha tingut confiança en l’imperialisme francès, ell no ha cregut en la unió del nostre poble i dels nostres joves amb les masses populars de la resta d’Espanya, ell ha confiat que l’imperialisme francès alliberaria a Catalunya, ell va enarborar la bandera anticomunista i antisoviètica.»
Arreu d’Amèrica es feren actes en record i homenatge al president traspassat, entre els quals el que s’explica en la «XXXIV Memòria reglamentària, període 1940-1941» del Centre Català de Santiago de Xile (p. 15):
«Les primeres notícies de l’assassinat de Lluís Companys ens produïren una tal sensació d’horror, que no hi volíem donar crèdit. Ens semblava que un acte així depassava, en crueltat, tota mesura humana. Per tal d’informar-nos-en vam enviar un cablegrama al Sr. Pi i Sunyer.
»Confirmada la notícia, el Consell Directiu es reuní immediatament en sessió extraordinària, i acordà hissar de seguida la bandera a mig pal al balcó i suprimir durant un mes tots els festivals anunciats. Es va redactar un manifest de protesta i s’invità a signar-lo a totes les entitats catalanes de Xile. S’envià a tota la premsa i el van publicar “La Nación”, “La Hora”, “El Diario Ilustrado”, “La Opinión” i “Defensa”. Es va redactar igualment un article destacant la personalitat del President de Catalunya i l’enormitat que representava la seva execució, i es va pregar de publicar-lo al director de la revista “Hoy”, la qual el donà a primera pàgina, amb el retrat de Lluís Companys [...].
»Però el més important de tot fou la vetllada necrològica celebrada en honor i memòria de Lluís Companys, el dia 26 d’octubre, en el Saló d’actes d’aquest Centre i que resultà un dels més memorables que s’hi han celebrat. Hi participaren [...] Ricardo Litcham, egregi catalanòfil, [...] l’escriptor Xavier Benguerel, [...] Lluís Bru, diputat al Parlament de Catalunya, el gran poeta xilè [...] Vicente Huidobro [...]. Va ésser repartit entre els presents un retrat de Lluís Companys, com a remembrança de la seva criminal execució i penyora que la sang no haurà estat vessada estèrilment.»
I també l’acte d’homenatge que se li va retre al Centre Català de Buenos Aires, amb sentides intervencions de Manuel Serra i Moret; Alfonso Rodríguez Castelao, en nom de la comunitat gallega; Ramon M. de Aldasoro, en nom de la col·lectivitat basca, i Ángel Ossorio y Gallardo, que parlant en nom dels republicans espanyols va cloure l’acte dient: «Moriran mil vegades els seus matadors i rebran la condemna de llurs contemporanis i de la història; però els meus fills, els meus néts, els meus besnéts, els espanyols dins de dues centúries, s’agenollaran, encara, reverents davant la magna figura de Lluís Companys.»
Un any després, a l’octubre del 1941, ja s’havia inaugurat a Santiago de Xile una avinguda en honor de Lluís Companys, mentre se succeïen els actes d’homenatge i record a Companys, organitzats per tota mena de casals, orfeons, centres i entitats catalanes d’Amèrica. A l’octubre del 1944 es van inaugurar una font i una plaça dedicades a Lluís Companys a Montevideo.
La seva família també va ser objecte de nombroses mostres d’afecte i consideració, com s’infereix de la carta, datada el 20 de setembre de 1944, que Maria Companys de Gally, filla de Lluís Companys, va adreçar al Casal Català de Montevideo:
«Queridos amigos y compatriotas:
»El director de “La Humanitat” me ha enviado vuestra carta de 7 de agosto en la que dais cuenta del acuerdo tomado por la Municipalidad de Montevideo de dar el nombre de mi padre a una plaza de esta capital.
»No encuentro palabras adecuadas para poder expresaros mi emoción y el profundo agradecimiento que siento hacia los amigos que hacen posible la ejecución de tal acontecimiento.
»Desgraciadamente, la distancia y las dificultades de comunicación hacen irrealizable mi deseo de poder asistir al acto de la inauguración y dar al propio tiempo las gracias personalmente a las autoridades de esta gentil ciudad, y sobre todo poder comulgar junto con vosotros, queridos amigos, los momentos de profunda emoción espiritual que tal acto habrá de producir.
»Mucho os agradecería que me enviarais todas las publicaciones y artículos que se refieran al acto y cuanto hasta ahora hayáis publicado sobre la memoria de mi llorado padre, ya que sobradamente os haréis cargo del valor que para mí tienen estos documentos.
»Por correo aparte os envío unos ejemplares de la edició (sic) que se hizo aquí en México de la conferencia del malogrado Lluhí Vallescà, en ocasión del último aniversario del fusilamiento de mi padre...»
El darrer enigma en la mort del President Companys
Des del 1940 se sabia que el soldat Manuel Tarín Iglesias havia redactat un informe relatiu al consell de guerra per ordre del tinent coronel Riera, el qual, al seu torn, complia ordres, rebudes, segons la politòloga Casilda Güell Ampuero, («El Mundo», 16/X/2005), del mateix general Franco.
La investigadora va poder consultar el fons de l’arxiu del general Varela a Cadis, que custodia les darreres fotografies fetes al president el matí del 14 d’octubre, durant el consell de guerra a què fou sotmès a Montjuïc. Es tracta d’imatges poc nítides, en les quals apareix al pati d’armes del castell, custodiat per tres militars i un número de la Guàrdia Civil.
És sabuda l’arbitrarietat que ha caracteritzat tant la conservació com l’accés i la consulta de la documentació i els arxius del període franquista. De les consultes fetes per la investigadora sembla desprendre’s que Franco va enviar l’informe sobre el consell de guerra, el darrer dia i els darrers moments de la vida de Lluís Companys als cinc homes de confiança als quals havia consultat què fer amb el president de la Generalitat, segrestat pels nazis i traslladat a Madrid per la policia espanyola sense respectar cap mena de formalisme legal.
Un dels cinc homes que rebé l’informe fou el ministre de l’Exèrcit, «el dos veces laureado teniente general don José Enrique Varela Iglesias», com deia amb precisió Tarín Iglesias. En l’informe d’aquest —«El Mundo» (17/X/2005) en publicà passatges— no hi ha res fonamental que no hagi estat explicat pels diversos testimonis presents en els darrers moments de Companys, els sacerdots o el seu advocat defensor.
Amb tot, val la pena de reproduir-ne les darreres frases, escrites precisament per un dels seus enemics i botxins. En aquestes paraules es fa palesa l’admiració que els despertava l’enteresa i la dignitat de la persona que van matar:
«El descenso [de la comitiva] se efectúa lentamente y de uno en uno. Al llegar abajo, sólo se oye hablar animadamente al reo con los sacerdotes, incluso sonríe. En sus últimos pasos, es invitado por sus confesores a que se desprenda de todo sentimiento material y eleve su alma a Dios. Por fin se hace alto, se despide de sus acompañantes inmediatos y es conducido cerca del muro; su marcha es decidida; empiezan a romper las primeras claridades del nuevo día; los zapatos blancos que lleva el condenado, así como el pañuelo de bolsillo, destacan claramente en la oscuridad. Mira de frente al pelotón, sin titubeos y al dar el Oficial, que manda el piquete, la voz de firmes a sus fuerzas, levanta el que va a morir el brazo, exclamando “Por Cataluña”. A continuación se oye la voz de apunten y fuego. La sentencia ha sido cumplida. Se acerca el Oficial y dispara un tiro de gracia que repite, los forenses proceden a reconocer el cadáver, el cual es colocado en una camilla y cubierto por una manta colorada. Se le transporta a la ambulancia que le ha de conducir al cementerio.
»Y así terminó su existencia el que en vida fue LUIS COMPANYS JOVER.»