Estudia bàsicament els factors psicològics que influeixen en la participació i el rendiment esportiu i els efectes psicològics derivats de la participació en un programa d’esport o d’exercici físic. Pel que fa al primer aspecte, analitza el paper d’aquells factors psicològics que incideixen en la iniciació i en el manteniment de la pràctica esportiva –orientació motivacional, estil de comunicació de l’entrenador, expectatives dels pares, etc. – així com en el rendiment de l’esportista –retroalimentació de l’entrenador, autoconfiança, autocontrol emocional, estil atencional. Quant al segon aspecte, avalua els efectes psicològics, tant els positius –reducció de l’ansietat, millora de l’autoestima i de l’autoconfiança, etc. – com els negatius –trastorns alimentaris, augment de l’ansietat precompetitiva, etc. – derivats de la pràctica, tant de l’esport recreatiu, com de l’esport d’alt rendiment. Així doncs, la psicologia de l’esport no es limita a l’estudi de l’esport competitiu, sinó que s’interessa també per la pràctica de l’activitat física i de l’esport com a diversió, aventura i manteniment de la condició física d’amplis segments de la població en el seu temps d’oci.
D’altra banda, no es pot reduir a l’estudi de l’esportista. La psicologia de l’esport implica l’estudi de les diferents interaccions que es donen en les situacions esportives. Aquest plantejament té en compte no sols el que fa o diu l’esportista, sinó també el que fan o diuen tots els subjectes que interactuen amb ell: entrenadors, àrbitres, directius, periodistes i espectadors. A més, des d’un punt de vista psicològic, resulta tan rellevant, per exemple, l’estudi de l’ansietat precompetitiva d’un esportista, com la d’un entrenador o d’un àrbitre abans d’una competició important.
Història de la psicologia de l’esport
Durant el I Congrés Mundial de Psicologia de l’Esport, a Roma (1965), s’aconseguí el reconeixement oficial d’aquesta especialitat, malgrat que hi havia una sèrie de treballs pioners fets, tant a Europa –els de Lesgaft sobre els beneficis de l’activitat física – com als Estats Units –els estudis de Fitz sobre temps de reacció–, des de final del segle XIX. Els antecedents immediats es donen en el període entre guerres mundials. Aquest és el període dels anomenats “pares”: Rudik i Puni a l’antiga Unió Soviètica i Griffith als Estats Units. Rudik dugué a terme investigacions sobre temps de reacció en esquiadors des del 1925 i Puni estudià la influència de la participació en un esport en la personalitat de l’esportista. Aquests autors establiren les bases de la psicologia de l’esport aplicada a la preparació dels esportistes per a la competició, que facilitaria els èxits en els Jocs Olímpics dels esportistes de l’antiga Unió Soviètica i dels països de la seva àrea d’influència en les dècades següents. Coleman Griffith, per la seva part, fundà a la Universitat d’Illinois el primer laboratori de psicologia de l’esport d’Amèrica, l’any 1925. Feu investigacions sobre l’aprenentatge de destreses motrius i escrigué dos llibres importants: Psychology of coaching (1926) i Psychology of athletics (1928). L’obra pionera de Griffith no tingué continuadors, ja que als Estats Units no es feren treballs importants en aquesta matèria fins als anys seixanta.
La psicologia de l’esport a Catalunya
A Catalunya podem destacar el psiquiatre Emili Mira López (1896-1964) com a pioner en aquest camp, tal com assenyalen Vilanou i Laudo a l’obra Emili Mira i els orígens de la psicologia de l’esport (2004). Aquest llibre recull dos treballs d’Emili Mira: una conferència pronunciada a l’Institut Psicotècnic de la Generalitat, l’any 1937, sobre la influència de la cultura física en la formació ètica de la joventut; i la traducció del capítol titulat “Futbol e psicologia”, que Emili Mira escrigué en l’exili al Brasil i que es publicà pòstumament el 1964. Aquest treball només es començà a conèixer quan el publicà, l’any 1979, la revista Perspectivas Pedagógicas.
A Catalunya, igual com succeí a altres països llatins com Itàlia i França, la psicologia de l’esport nasqué vinculada als centres de medicina de l’esport. El Centro de Investigación Médico-Deportiva, que es creà l’any 1964, vinculat a la Residència Blume d’Esplugues de Llobregat, fou el primer de l’Estat espanyol a iniciar l’avaluació medicopsicològica dels esportistes. En aquest centre el pedagog Josep Roig Ibáñez establí el primer laboratori de psicologia de l’esport, que continuà la psicòloga Glòria Balagué, en què s’avaluava l’aptitud esportiva mitjançant el temps de reacció, la percepció i la concentració dels atletes. Aquestes mesures es completaven amb tests de personalitat i estudis de dinàmica de grups en equips esportius. Aquests treballs i d’altres de caràcter teòric sobre la preparació psicològica dels esportistes, que feia el psiquiatre Ferrer-Hombravella, es publicaren en la revista del centre: Apuntes de Medicina Deportiva, fundada el 1964 pels metges de l’esport Josep Estruch i Jesús Galilea, i de la qual Roig Ibáñez i Ferrer-Hombravella eren membres del comitè de redacció.
Dintre de l’estreta relació existent entre medicina i psicologia de l’esport cal destacar un fet important que succeí a Catalunya. Tal com assenyala Salmela en The world sport psychology sourdebook (1981), la idea d’organitzar aquesta àrea del coneixement en l’àmbit internacional sorgí, el 1963, a Barcelona durant la celebració del IV Congrés Internacional de Medicina Esportiva del Groupement Latin de Médicine Physique et des Sports. En aquest congrés José M. Cagigal, fundador de l’INEF de Madrid; Ferrer-Hombravella; Roig Ibáñez; el psiquiatre italià Ferrucccio Antonelli, i el francès Michael Bouet parlaren dels interessos comuns en els aspectes psicològics de l’esport i especularen sobre la possibilitat d’organitzar un congrés internacional de psicologia de l’esport. El 1965, Antonelli feu realitat aquesta idea organitzant el I Congrés Mundial de Psicologia de l’Esport a Roma. En aquest congrés es creà la Societat Internacional de Psicologia de l’Esport (ISSP), de la qual Ferrer-Hombravella fou elegit primer secretari. Malgrat la important participació catalana en els orígens de la ISSP i la celebració del III Congrés Mundial de Psicologia Esportiva a Madrid el 1973, l’impacte en aquest camp a Catalunya fou escàs, ja que tot just l’any 1973 acabava els estudis la primera promoció de psicòlegs formada a la facultat de Filosofia i Lletres i només s’impartien matèries de psicologia de l’esport als INEF de Madrid i de Barcelona.
A partir de la dècada dels vuitanta es produí un important desenvolupament perquè els INEF es reconeixen com a facultats d’educació física i imparteixen assignatures com: Psicologia aplicada a l’activitat física i l’esport, Psicologia de l’esport i Aprenentatge i desenvolupament motor. Professors d’aquests centres com Josep Roca publiquen llibres sobre desenvolupament motor i temps de reacció (1983) i Joan Riera sobre psicologia de l’esport i sobre aprenentatge de la tècnica i de la tàctica esportiva (1985, 1989). El 1982, Joan Riera introdueix l’assignatura de Psicologia de l’esport en la facultat de Psicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i l’any 1990 Jaume Cruz i Joan Riera organitzen el I Màster Interuniversitari de Psicologia de l’esport, vinculat a la UAB i a l’INEFC. L’any següent es fundà l’Associació Catalana de Psicologia de l’Esport (ACPE), pionera a l’Estat espanyol, que el 1986 organitzà a Barcelona el I Congrés Nacional de Psicologia de l’Activitat Física i l’Esport, que suposà una fita important per a implantar la psicologia de l’esport a Espanya, ja que en el segon congrés estatal, a Granada el 1987, es creà la Federació Espanyola d’Associacions de Psicologia de l’Esport (FEPD). Un altre fet rellevant fou la creació del Pla de tecnificació esportiva de Catalunya i del Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat, en què col·laboren destacats psicòlegs aplicats com Guillermo Pérez, Beatriz Galilea, Joan Palmi, Álex Gordillo, Josep Marí, Josep Font, Eduardo Amblar i Susana Regüela. La concessió a Barcelona del Jocs Olímpics del 1992 suposà un augment notable de psicòlegs que treballaven amb esportistes olímpics; i la publicació de la Revista de Psicología del Deporte des del 1992, dirigida i editada per Jaume Cruz (UAB) i Álex García-Mas (UIB). La psicologia de l’esport ha augmentat la visibilitat en l’àmbit docent amb la continuïtat del màster de la UAB-INEFC. S’ha consolidat la recerca per l’augment de tesis doctorals i de grup de recerca reconeguts com els que dirigeixen Jaume Cruz i Lluís Capdevila a la UAB, Isabel Balaguer a la Universitat de València i Álex García-Mas a la UIB, i ha guanyat terreny en el camp aplicat on hi ha destacats psicòlegs com Joan Vives, Julio Figueroa, Jaume Martí i Eva Molleja treballant en esports com el bàsquet, el futbol, el tennis i el golf.