La competició inclou quatre especialitats. El camp a través (XC) es desenvolupa per circuits ondulats de 5 a 9 km per volta que alternen obstacles i trams tècnics, amb una durada aproximada de dues hores. La marató fa referència a la llargada del recorregut, de 60 a 120 km, i per muntanya. El descens (DH) es disputa contrarellotge, després de superar obstacles en una baixada que combina passatges tècnics amb altres de gran rapidesa, en els quals es pot arribar a velocitats de 80 km/h. El 4-cros (4X) consisteix en una sèrie de proves de descens disputades entre quatre participants pel sistema d’eliminatòries.
Un moment de la Selènika 2007 (a baix), marxa de resistència en bicicleta tot terreny de Navarcles
Penya Ciclista de Navarcles / Carles Suero
Els orígens de la bicicleta de muntanya es remunten al 1933, quan als Estats Units Ignaz Schwinn dissenyà el primer model, que a la dècada dels setanta es recuperà a Califòrnia, especialment utilitzada entre els joves. L’any 1983 es creà la primera entitat nacional als EUA, la NORBA, que gestionà les primeres competicions ciclistes alienes a la carretera, entre les quals destacaren els primers campionats nacionals. L’any 1985 la venda de BTT representava el 60% del total de bicicletes al món, tot i que no fou fins el 1990 que la UCI (Unió Ciclista Internacional) inclogué la modalitat sota la seva tutela. Aquell mateix any s’organitzaren els primers Campionats del Món a Colorado (EUA). Posteriorment es disputà la primera edició de la Copa del Món en diverses mànegues. L’any 1996 la BTT fou inclosa al programa olímpic a Atlanta, i l’holandès Bart Brentjens i la italiana Paola Pezzo se’n proclamaren campions. Els francesos Miguel Martínez i Julien Absalon i la noruega Gunn-Rita Dahle han esdevingut les referències de l’especialitat.
La bicicleta tot terreny a CatalunyaLa BTT s’introduí oficialment a Catalunya al final de la dècada dels vuitanta. L’any 1989 es creà una comissió de BTT dins de la Federació Catalana de Ciclisme sota la presidència de Miquel Arbós. Josep Lluís Aguirre fou el primer responsable d’aquesta comissió, que dividí la seva tasca entre els esdeveniments competitius i els de lleure. La primera competició fou el Trofeu Generalitat, suma de quatre curses disputades a Bescanó, Sant Feliu de Codines, Sant Pau d’Ordal i Castellar del Vallès, amb una participació mitjana de 180 corredors. Els primers guanyadors absoluts d’aquesta prova foren Santi Llobet i Maria Lluïsa Alberich. Els primers Campionats de Catalunya es disputaren en tres mànegues amb Francisco Quiñones i Montse Canadell com a vencedors.
La ciclista de bicicleta tot terreny Victòria Hernández, en una prova de descens
Fotosport.org / Santi Jiménez Palau
L’any 1990 s’inicià la Copa Catalana de camp a través, disputada en onze curses. Un any després la creixent afició a aquesta especialitat es plasmà en les més de 450 llicències. Arrencà llavors una nova competició, l’Obert de Descens, que s’afegí a la Challenge dels Països Catalans i a la Copa Provincial de Girona. L’any 1991 els Campionats d’Espanya es disputaren per primer cop a Catalunya.
El 1992 la comissió de BTT superà les 1.000 llicències, i un parell de temporades més tard, les 2.000, fruit també de la creació de noves categories de promoció i màster. El Campionat de Catalunya passà a disputar-se en una sola mànega i agrupà sota el mateix programa i en una sola seu totes les especialitats, des del camp a través fins al descens i la prova cronometrada d’escalada. L’abans i el després de la BTT a Catalunya es trobà en la celebració de la mànega de la Copa del Món a Llinars del Vallès (1993) que disparà l’expectació sobre la nova modalitat.
Els oberts provincials incorporen també Barcelona i es creà la Copa OF3 de descens per categories de promoció. L’any 1996 s’inicià l’Obert de Promoció de camp a través. També es llançà durant un parell de temporades el projecte de Volta a Catalunya amb BTT, que es recuperà l’any 2004 sota el nom de VolCat. A partir del 2001 la província de Girona complementà el calendari amb tres competicions disputades en diferents mànegues i seus: Gran Premi de la Selva, Trofeu Caixa Girona i Copa Gironina. Paral·lelament, es creà la Copa Catalana de marató i s’obrí el palmarès dels Campionats de Catalunya de l’especialitat.
Fruit del creixent ús lúdic de la bicicleta tot terreny, l’any 1996 es creà l’Obert Verd, un circuit de pedalades de caràcter popular, que oferí nou dates als més de 450 participants de mitjana que tingué en la seva primera edició. Amb el temps, l’Obert Verd derivà en l’Obert Natura, que seguia una fórmula similar, i s’establí un club ciclista amb més de 2.000 associats. Amb objectiu també lúdic, l’any 1998 es creà el circuit de Gran Fons per a corredors més experimentats al voltant de proves com la Bagà-Santpedor. La BTT de lleure ha establert un calendari complet amb moltes marxes de diferents quilometratges i nivells, entre les quals destaca la Selènika de Navarcles. Simultàniament, s’han prodigat les noves proves de road book i les curses d’orientació en muntanya.
El primer gran èxit de la BTT de camp a través català el signà Francisco Sala amb la consecució del Campionat d’Espanya absolut del 1989. Els primers anys la referència femenina fou Sílvia Rovira, amb podis continentals i títols estatals, sense oblidar la seva presència als Jocs Olímpics d’Atlanta (1996) i Sydney (2000) i bons resultats també en el descens. Rosa Tena fou campiona d’Espanya l’any 1993. A poc a poc creixeren noves figures, com Sandra Santanyes, que l’any 1993 obtingué els seus primers èxits a l’Estat espanyol i amb el temps es mantindria en primera línia no tan sols en BTT, sinó també en ciclocròs i carretera. Santanyes ha estat campiona d’Espanya de marató en les seves primeres edicions i guanyadora de l’Hexagonal, el Tour de França de BTT, l’any 2009.
José Antonio Hermida, millor corredor de bicicleta tot terreny català i espanyol de la història, durant una etapa de l’Absa Cape Epic (2011)
Arxiu Multivan Merida Biking Team
En categoria masculina la primera referència fou Albert Balcells, cinquè al mundial juvenil (1991), quatre cops consecutius campió de Catalunya i millor corredor del rànquing espanyol (1993). El seu principal rival fou Miquel Campasol, guanyador de diversos rànquings regionals. Corredors com Sergi Escobar, Jordi Riera i Marta Vilajosana, posteriorment professionals de carretera i pista, iniciaren llavors la seva trajectòria esportiva amb la bicicleta de muntanya. L’any 1994 Josep Antoni Hermida pujà al podi del Campionat d’Espanya cadet en la tercera posició. El corredor de Puigcerdà es convertí en el millor especialista català i espanyol de la història, amb triomfs als Campionats del Món elit, sub-23 i júnior, tant individualment com formant part de l’equip de relleus. El 2005 l’equip espanyol de relleus campió del món integrà el mateix Hermida i Oliver Avilès. Al palmarès d’Hermida destaquen, a més, un argent olímpic a Atenes (2004) i victòries als Campionats d’Europa i mànegues de la Copa del Món. Juntament amb Hermida, la BTT catalana ha gaudit d’una generació durant la primera dècada del segle XXI que ha donat bons resultats a cada edició dels Campionats d’Espanya, en què han destacat David Lozano i Israel Núñez, entre d’altres.
En descens, la saga Misser, amb Pau i Tomàs, exercí de pionera. L’any 1991 Tomàs Misser signà la primera fita internacional en proclamar-se subcampió mundial juvenil. Un any després fou campió continental, amb Pau Misser segon, i novament subcampió mundial. D’aquesta manera la saga Misser obrí un camí que es perllongà fins més enllà de l’any 2000. David Vázquez, amb un triomf a la Copa del Món i nombroses posicions entre els deu millors en mundials i europeus, ha estat el pilot que més s’ha apropat als èxits dels Misser. Carles Barcons, amb arrels al BMX, ha aconseguit tres cops el campionat d’Espanya d’eslàlom paral·lel. Bernat Guardia, Pasqual Canals i Ivan Oulego formen el nucli del descens català després del 2000. En la competició femenina, Victòria Hernández ha estat en diverses ocasions campiona d’Espanya i Mireia Boscà ha assolit també bons resultats en la modalitat de 4-cros.