La bicicleta de bicicròs es caracteritza per no tenir fre davanter ni suspensió ni canvis, i n’hi ha de tres tipus segons les polzades de les rodes: 18, 20 i 24 (categoria cruiser). La indumentària és la pròpia dels practicants de motocròs, pràctica referent del bicicròs. En competició els primers circuits es disposaren sobre grans rectes i premiaren la velocitat; amb el temps s’inclogueren corbes i peralts per incentivar l’habilitat, els salts i les piruetes. El recorregut té una llargada de 350 m, i l’amplada permet el concurs de vuit participants, que fan la sortida des d’una rampa de 8 m d’alt. La competició es basa en eliminatòries, que passen els quatre millors de cada mànega.
L’origen es remunta a l’any 1969, quan el californià Scott Breithaupt imità sobre una bicicleta les trajectòries i els exercicis de les estrelles del motocròs. Cinc anys després nasqué l’NBL (National Bicycle League), primer ens estatal encarregat de promoure la nova modalitat dins de les fronteres dels EUA, mentre que a Anglaterra, França i els Països Baixos aquesta pràctica s’inicià a partir del 1978. L’any 1981, sota les sigles IBMXF, es creà la primera federació internacional i la temporada següent Califòrnia acollí el primer Campionat del Món de la història. Però no fou fins el 1993 que la modalitat del bicicròs s’integrà a la UCI (Unió Ciclista Internacional). Des de llavors, l’ens internacional ha vetllat per la celebració de la Copa del Món en diferents mànegues –sota el nom d’UCI BMX Supercross– i dels Campionats del Món, mentre que les federacions continentals organitzaren les competicions en el seu àmbit. L’any 2008, a Pequín, el bicicròs entrà a formar part del programa olímpic de ciclisme i també dels Jocs Olímpics per a la joventut.
El bicicròs a Catalunya
El fabricant de bicicletes Josep Figueras amb el prototip de la bicileta FIDAN (1980), inventada per ell
Arxiu Josep Figueras
Fou a Palau-solità on l’any 1981 es disputaren les primeres curses de bicicròs a Catalunya, promogudes pel fabricant de bicicletes Josep Figueras i gestionades per la Comissió Nacional de Trialsín i BMX presidida per Pere Pi. Impulsada per la Federació Catalana de Ciclisme (FCC), aquesta comissió fou l’origen de la Comissió Catalana de BMX, que el 1984 adquirí el compromís amb la Federació Espanyola de Ciclisme de reglamentar tota la competició i el calendari.
A Catalunya la competició s’articulà en un primer moment al voltant dels Campionats de Catalunya. La primera edició tingué lloc a l’octubre del 1982 organitzada per la Comissió Nacional i la FCC en quatre seus (Mollet del Vallès, Sant Andreu de la Barca, Esplugues de Llobregat i Berga) i en diferents categories per edats. L’any següent s’organitzà la primera edició del Trofeu Generalitat de BMX, de set proves; la primera fou la de Sant Andreu de la Barca, al novembre, i la darrera, a Montgai (la Noguera) a l’empara del Campionat del Món de motocròs. Amb el temps, tant el Campionat de Catalunya com el Trofeu Generalitat passaren a disputar-se en una sola cursa. Anys després s’inicià la Lliga Catalana de BMX dividida en mànegues.
L’any 1984 s’organitzà el primer Campionat d’Espanya en cinc seus; entre d’altres, al circuit annex al Velòdrom d’Horta (Barcelona). Entre els campions destacaren els catalans Jaume Moreno (juvenils), posteriorment quatre cops campió d’Espanya, i Jeroni Llopart (cadets). Durant els primers anys sorgiren part dels millors talents catalans, com Edgar Busquets –guanyador de la Copa d’Europa del 1984–, Sergio Díaz –campió d’Europa del 1987–, David Benito, Ot Pi, Carles Barcons, Marta Álvarez i Ivana Díaz, campions estatals. Més endavant despuntaren pilots com Manel Ibars, Juan Manuel García i Beatriz Ibáñez, amb un important palmarès estatal i fites internacionals.
De mica en mica, gràcies al treball de personatges com Luis Oulego i Antonio Díaz i dels seus respectius clubs, el Motoclub Sant Andreu de la Barca i el Club BMX les Arenes (Terrassa), Catalunya esdevingué la seu de curses de categoria internacional. L’ens egarenc fou l’organitzador de la primera edició de l’Obert Internacional de BMX (2007) amb més de 200 pilots, amb victòria de Rafael Sánchez Lara.
El freestyle, o estil lliure, és una especialitat de bicicròs. A Catalunya se celebrà la Copa Catalana l’any 2010, a Cerdanyola del Vallès
Arxiu Tickon / Rubén Núñez Ortiz
La infraestructura relacionada amb el bicicròs a Catalunya s’amplià gradualment amb diferents circuits sota la gestió de clubs de bicicròs locals: Santa Perpètua de Mogoda, Gènesis-Horta (Barcelona), La Clau-Sant Llorenç Savall, Vila-sana, les Arenes (Terrassa) i Sant Andreu de la Barca.
Paral·lelament s’ha desenvolupat una especialitat de bicicròs coneguda com a estil lliure (freestyle), amb piruetes i habilitats sobre la bicicleta com a elements principals i sobre màquines molt similars a les utilitzades a les curses. Dins de l’estil lliure, es poden distingir fins a cinc tipus diferents: street (pràctica al carrer), dirt (sobre superfícies brutes de sorra), park (rampes dins de parcs urbans), vert (piruetes de tipus vertical) i flatland (exercicis sense desenganxar la roda del terra). Al principi de l’any 2010, la Federació Catalana de Ciclisme homologà el primer reglament i la primera Comissió de Freestyle, amb Lluís Calafell com a primer president, que organitzà la primera Copa Catalana a Cerdanyola del Vallès la diada de l’Onze de Setembre. Els referents històrics de l’estil lliure a Catalunya foren David Benito i Josep Marcos.