Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona, i es doctorà a Madrid el 1911. Completà estudis d’història als Estudis Universitaris Catalans de Barcelona, a l’École des Chartes i a l’École des Hautes Études de París.
Afiliat a la Lliga Regionalista, fou diputat provincial per Vic (1917 i 1921); a la Mancomunitat de Catalunya treballà per al Consell de Pedagogia i per a l’Escola d’Agricultura, i intervingué en el projecte d’estatut per a Catalunya; fou promotor d’Acció Catalana, de la qual se separà a l’adveniment de la República i retornà a la Lliga.
Dirigí La Veu de Catalunya i fundà L’Instant. Formà part del consell privat de Joan de Borbó, pretendent a la corona d’Espanya. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i de l’Academia de la Historia, de Madrid.
Fou conegut internacionalment per les seves obres històriques centrades en el període comtal català i els seus antecedents. A part els treballs d’història del dret (el 1913 edità amb Ferran Valls i Taberner els Usatges) i la tesi sobre Les Partides a Catalunya (1914), cal esmentar les seves produccions posteriors al 1939: L’abat Oliba, bisbe de Vic (1948); La batalla del adopcionismo (1949); El paso de la Septimania del dominio godo al franco (1953); Eixalada-Cuixà (1954); La Catalogne sous l’empire de Louis le Pieux (1955-56); La expedición de Carlomagno a Zaragoza (1956); Els preceptes carolingis per al Pallars (1956); Els primers comtes catalans (1958); Del reino de Tolosa al reino de Toledo (1960); Un gran comte de Barcelona pretèrit: Guifred-Borrell (1964); Els precedents antics a la història de Catalunya (1967). Sota el títol general de Dels visigots als catalans, publicà: La Hispània visigòtica i la Catalunya carolíngia (1969) i La formació de la Catalunya independent (1970). L’obra cabdal és la Catalunya carolíngia, de la qual publicà Els diplomes carolingis a Catalunya (1926-52) i Els comtats de Pallars i Ribagorça (1955) i deixà en curs de publicació avançada El domini carolingi a Catalunya (1971).