Llicenciat el 1922, fou professor d’història de la filosofia a la Universitat de Torí de 1936 a 1976. Fou cofundador de la revista Quaderni di Sociologia (1950) i codirector, amb Norberto Bobbio, de Rivista di Filosofia (des del 1952). Als anys cinquanta fou el principal impulsor del corrent filosofic anomenat neoilluminismo, en el qual convergiren l’existencialisme europeu de postguerra, el pragmatisme de John Dewey i la filosofia analítica. S'interessà també per la sociologia i col·laborà a la premsa diària (a La Stampa' des del 1964 i al Giornale' des del 1972). D’entre les seves obres hom pot esmentar Le sorgenti irrazionale del pensiero (1923), Il problema dell’arte (1925), La struttura dell’esistenza (1939), Esistenzialismo positivo (1948), Possibilità é libertà (1956) i Dizionario di filosofia (1961). Sobresurt també la seva Storia della filosofia (1946-50).