Fill de Mu'āwiya ibn Hišām i considerat únic supervivent de la matança que Abū-l-'Abbās féu dels omeies de Damasc, recorregué l’Àfrica del Nord fins a refugiar-se entre els rustemites de Tāhert. Des d’allí entrà en contacte, a través del seu llibert Balǧ ibn Bišr al-Qušayrī, amb els sirians d’Al-Andalus, clients de la seva família, i amb els iemenites, els quals estigueren d’acord a ajudar-lo en els seus projectes. Passat a la península Ibèrica, i fracassades les negociacions amb Yūsuf al-Fihrī, valí d’Al-Andalus, el derrotà prop de Còrdova (756) i es proclamà emir independent (773), bé que admetia la supremacia religiosa del califa abbàssida de Bagdad. El nou emir hagué de fer cara a una situació inestable a l’interior i a l’exterior. Derrotà i executà al-Fihrī a Toledo (758); reduí les rebel·lions dels mossàrabs a Còrdova i dels berbers a Conca. Lluità contra els caps àrabs que havien demanat ajut als francs: Carlemany arribà a posar setge a Saragossa (778), però no pogué emparar-se'n. ‘Abd al-Raḥmān, altrament, perdé Girona (785), que passà als francs i als gots refugiats. Per tal d’harmonitzar el mosaic de races que habitaven Al-Andalus implantà una política de tolerància, però així i tot hagué de reprimir amb duresa nombroses revoltes. Inicià (786) la construcció de la mesquita de Còrdova.
"Abd al-Rahman I de Còrdova Dirhem encunyat a Al-Andalus (779)
© Fototeca.cat
Primer emir independent d’Al-Andalus.