Aquest concebé la idea de fer reviure a Florència l’Acadèmia de Plató, influït pel platonisme del filòsof grec Geòrgios Gemistós Plēthōn, el qual impartí cursos a la ciutat des de la seva arribada (vers el 1348). L’any 1462 encarregà a Marsilio Ficino la traducció de tota l’obra de Plató i li cedí per a aquest fi la vil·la de Montevecchio, a Careggi, que fou anomenada Academia per Ficino. A partir del 1474 hi tingué lloc anualment una commemoració platònica amb la participació de nou platònics (tants com les muses de l’antiguitat), entre els quals Agnolo Ambrogini, dit il Poliziano, Llorenç el Magnífic, el també bizantí Bessarió i Giovanni Pico della Mirandola. Els unia una comuna admiració per Plató, interpretat en un sentit neoplatònic, una oposició a l’aristotelisme (sobretot en la seva versió averroista) i una aspiració a conciliar platonisme i cristianisme. Difongueren l’esperit del nou humanisme i el gust per l’eloqüència. Filòsofs relacionats amb l’acadèmia, bé que no susceptibles d’ésser-hi adscrits com a membres, foren, entre altres, el jueu lusità Yehudà Abranabel (1460-1520), més conegut com a Lleó Hebreu, el reformador religiós Giordano Savonarola i l’humanista alemany Johannes Reuchlin. Dissolta el 1521, l’Academia Platonica revisqué, lluny de les preocupacions dels seus iniciadors, a les assemblees elegants dels Orti Oricellari.