Participà com a poeta i periodista en el superrealisme, i des del 1950 esdevingué una de les figures més importants del teatre de l’absurd, amb La grande et la petite manoeuvre (1950), L’invasion (1950), Le professeur Taranne (1951) i Le ping-pong (1953). El 1955 inicià una nova etapa amb les obres Paolo Paoli (1957) i Printemps 71 (1960), on adoptà els temes i les tècniques del teatre èpic. Amb La politique des restes (1962) presenta la relació entre la neurosi individual i el seu rerefons social i polític, i a Off limits (1969) es reflecteix l’agudització de la seva crisi psicològica, que acabà en suïcidi.