El terme és drenat, a més, pel Boïlgues i per les rambles de Riodera (que és el límit amb Aragó), Las Tóvedas, Negrón i El Val. La població, estable fins el 1940, ha disminuït d’aleshores ençà a la meitat, per emigració a Barcelona i al Port de Sagunt, especialment. El secà (cereals i ametllers) és de baix rendiment; als regadius del Túria i del Boïlgues són conreats cereals, patates, llegums i especialment arbres fruiters (sobretot pomeres). La propietat de la terra és molt repartida, i és explotada generalment de manera directa pels propietaris. La muntanya és, en gran part, de propietat municipal. Hi ha pins i savines a la part més pròxima a la serra de Javalambre (l’aprofitament forestal dóna feina a una serradora), però en general el territori és desboscat. Més de la meitat de la població treballa a l’agricultura. Hi tenen lloc dues fires anuals de bestiar. La vila (1 114 h [2006]; 747 m alt.), centre comarcal del Racó (dit habitualment el Rincón de Ademuz), forma un nucli compacte de caràcter medieval, amb carrers estrets i tortuosos. És penjada al coster d’un turó, sota les restes del castell d’Ademús, construcció d’època musulmana, refeta durant les guerres civils del s. XIX. A més de l’església arxiprestal de Sant Pere (refeta després del terratrèmol del 1656), hi ha dues esglésies d’origen romànic, el santuari marià de La Huerta i San Joaquín. L’arxiprestat, que comprèn tot el Racó i el poble castellà de Santa Cruz de Moya, passà el 1960 de la diòcesi de Sogorb a la de València. Ademús fou conquistada el 1210 per Pere I, que la repoblà amb aragonesos, però Jaume I la inclogué al nou regne de València. Dins el terme (que comprenia Vallanca fins al 1700, Casas Altas i Casas Bajas fins a mitjan s XIX) hi ha els llogarets d'El Val de la Sabina, Mas del Olmo i Sesga, les caseries d'Altamira, Guerrero i El Soto, i el barri de Las Eras de Torre Alta.
Vista de la vila d’Ademús, de caràcter medieval, sota les restes del castell
© Arxiu Fototeca.cat