Situació i presentació
És situat al sector septentrional de la comarca, al bell mig de la Ribera de Sió. Limita al N amb els termes noguerencs d’Oliola i Artesa de Segre, a l’W amb Preixens (de la Noguera) i Castellserà, al S amb la Fuliola, a l’E amb Puigverd d’Agramunt i al SE amb Tornabous. L’enclavament de Montclar, al NW del territori principal del municipi, confronta amb Foradada (W i N), Artesa de Segre (N, E) i Preixens (S). Tradicionalment el terme tenia una extensió de 55,7 km2, fins que el 1970 li fou annexionat l’antic municipi de la Donzell. Primer fou agregat el sector de les Puelles, el 1967, i el 1970 foren annexionats els sectors de la Donzell, Montclar i Rocabertí de Sant Salvador.
El territori és dividit en dos sectors ben diferenciats per la serra d’Almenara, que culmina a 459 m d’altitud i pren la direcció E-W: al N comprèn un ampli sector de la Ribera de Sió i, al S, el marge septentrional del Pla d’Urgell. El canal d’Urgell travessa el terme per tres indrets (la vall del Sió, la partida d’Aladrell, a ponent del terme, i al peu meridional de la serra d’Almenara).
El terme comprèn la vila d’Agramunt, cap de municipi, els pobles de Mafet, Almenara Alta, les Puelles i la Donzell (dita també la Donzell d’Urgell). El principal eix de comunicacions és la carretera C-14 de Salou a Adrall (Alt Urgell), que enllaça la vila d’Agramunt amb Tàrrega i Artesa de Segre. Una carretera local comunica Agramunt amb Balaguer, vers a l’W, i amb Cervera, vers el SE.
La població i l’economia
La demografia moderna fou de signe positiu fins el 1860. Al llarg del segle XVIII la població (agramuntins) gairebé es quadruplicà (de 1.548 h el 1718 a 1.947 el 1787, amb Mafet i Almenara) i el conjunt municipal arribà a un màxim el 1860 amb 2.789 h. Superada la minva soferta al primer terç del segle XX (2.453 h el 1900), la recuperació fou lenta: calgué arribar al 1950 per excedir la xifra que el municipi tenia 90 anys abans (2.970 h); el 1960 l’antic terme de la Donzell tenia 448 h. Cal tenir present que la sotragada de la guerra civil de 1936-39 trencà el ritme ascendent de la població. Des d’aleshores Agramunt creix d’una manera moderada (4.649 h el 1981, 4.803 h el 1991 i 4.960 h el 2001). L’any 2005 s’arribà a 5.355 h.
Agramunt ha desenvolupat força les activitats agràries. El poc terreny no conreat és ocupat per brolles i bosquines amb predomini de la carrasca. El paisatge agrícola es caracteritza per la presència de terres de reg des de molt antic, primer amb les aigües del Sió i des del 1862 amb les del canal d’Urgell, que rega una bona extensió del terme, tant a la vall del Sió com a la plana d’Urgell, a l’altra banda de la serra d’Almenara. Al regadiu hom conrea principalment blat de moro, alfals i arbres fruiters; al secà, hi predominen els cereals (sobretot ordi).
La ramaderia ha perdut, en bona part, el seu caràcter tradicional de complement de l’explotació agrícola: consumidora de productes de la collita i generadora d’adobs orgànics. Les modernes granges són una activitat autònoma, sovint associada a l’agricultura que n’aprofita els fems o el purí (rar és el pagès que no cria bestiar), però que pot desenvolupar-se perfectament d’una manera independent. Fins i tot els corrals familiars es troben en aquesta situació, perquè la major part dels productes amb què són alimentats els animals procedeixen de les fàbriques de pinsos compostos. La ramaderia se centra especialment en la cria de bestiar porcí i d’aviram. Ambdós subsectors experimentaren un clar increment en el període 1989-1999.
La tradició manufacturera arrenca de l’època medieval; entre els diversos oficis menestrals mereixen esment especial els teixidors, que proliferaren a la vila i donaren pas després a d’altres indústries. D’altra banda, els mercaders agramuntins, protegits pels privilegis dels comtes d’Urgell, proporcionaren a la vila medieval una prosperitat que després anà molt a menys, però per la seva condició de cap de rodalia la vila ha tingut sempre els serveis indispensables.
La indústria és la principal activitat econòmica del terme; aplegava el 37% de la població ocupada l’any 2001. La base industrial d’Agramunt és molt diversificada i és integrada en gran part per empreses d’origen local. Els principals sectors són el de l’alimentació, la confecció, el metall i el paper.
La indústria torronaire té una gran tradició a la vila, arrelada des del segle XVIII. Són coneguts arreu els seus torrons durs, de forma rodona, de mel, avellana i clara d’ou, i la seva presentació tradicional enmig de dos fulls de neula (val a dir que a vegades, sense perdre el seu caràcter típic, l’avellana era substituïda per l’ametlla). Els torrons d’Agramunt, amb distintiu de qualitat reconeguda, han incrementat de manera extraordinària la seva popularitat d’uns anys ençà. La vila té un monument a la tradició torronaire situat a la plaça de l’Onze de Setembre, inaugurat el 1985. La xocolata també s’elaborava a la vila de fa 200 anys i la casa més antiga era la Jolonch; l’especialitat més típica és l’anomenadaa la pedra i se li donava aquest nom perquè el cacau torrat es molia damunt una pedra prement els grans amb un rodet de fusta.
El sector del metall té l’origen en les activitats agràries. Entre les empreses més importants d’aquest sector cal esmentar el Grup Ros Roca, dedicada inicialment a la construcció de remolcadors agrícoles, que continua domiciliada a la vila, on hi ha part dels tallers, però que ja fa anys traslladà la principal factoria a Tàrrega, i ha esdevingut pionera en la construcció de vehicles i maquinària per a equipaments municipals.
En l’àmbit comercial, pel que fa a fires i mercats, cal destacar que des del 1964 se celebra mercat setmanal els dimecres. La Fira del Torró d’Agramunt, que des del 1989 se celebra el 12 d’octubre, ha anat prenent cada any més volada. La fira és de caràcter multisectorial i, a més dels productes alimentaris i especialment els tradicionals torrons, s’hi exposen altres productes de la terra.
En relació als serveis sanitaris, hi ha un centre d’atenció primària (CAP). Quant a l’ensenyament, a més dels cicles obligatoris, es poden cursar també estudis de batxillerat i es disposa d’una escola de música.
A partir de la segona meitat del segle XIX, Agramunt ha consolidat el seu paper de cap econòmic i de serveis de la Ribera de Sió.
La vila d’Agramunt
La vila d’Agramunt (5.052 h el 2005) es troba a 337 m d’altitud, enmig de la Ribera de Sió, voltada de terres planes drenades pel Sió i pel Reguer Salat. Les cases s’estenen als vessants d’unes elevacions de la dreta del Sió, i modernament la urbanització ha ocupat els plans de la vall, a migdia i a tots costats, i nous barris han sorgit a l’altra banda del riu.
Vista d’un sector del nucli antic de la vila d’Agramunt. S’hi distingeixen l’església romànica de Santa Maria i els porxos de la plaça del Mercadal
© Arxiu Fototeca.cat
L’anomenat turó del Castell, on es localitzen les restes de la planta del castell d’Agramunt, uns 300 m distant de la riba del riu, fou el nucli on sorgí la població primitiva, i al peu del tossal (aproximadament a l’espai on hi ha la plaça de l’Església) confluïen un ventall de camins que afavoriren el desenvolupament de la població, i aviat les cases arribaren pel vessant de migdia fins a l’actual carrer de Vilavella. Allunyat el perill islàmic amb la conquesta de Lleida (1149) i consolidada la prosperitat vilatana per la carta de població (1163), es planejà un eixample per llevant que incloïa dins del recinte murallat l’esmentada cruïlla de camins; aquest recinte formava un quadrilàter irregular d’uns 25.000 m2 i els trams dels antics camins foren els principals carrers (el de Vilavella, el del Castell -que unia la plaça amb l’accés al castell-, el de Sió, el de Sant Joan i el de la Sabateria, tots tres porticats, on es concentrava la vida de la població).
Aquest eixample del segle XII tingué vigència uns 600 anys, ja que no fou fins a la fi del segle XVIII que es començà a construir fora de la muralla. Però hagué d’arribar el segle XIX perquè la vitalitat agramuntina desbordés definitivament l’antic recinte per llevant: adossat a la muralla es bastí el gran edifici dels Estudis Nous, que donà nom a un carrer, i s’urbanitzà la plaça del Mercadal, a l’indret on des de feia molts anys se celebrava el mercat de cereals i llegums, notable plaça quadrada, porticada, amb vuit arcades per banda, probablement una de les primeres places catalanes edificades amb un projecte previ. La carretera de Cervera, ja al segon decenni del segle XX, donà vida a la banda de migdia i els trams prop la vila es convertiren en avingudes. Als anys trenta, el nou grup escolar i l’eixamplament de la plaça del Pou potenciaren encara el sector del sud, i les instal·lacions del desaparegut Sindicat Agrícola obriren perspectives urbanes al sector del nord.
L’expansió moderna s’ha fet en totes direccions, al peu de camins i carreteres que convergeixen a la vila, i sobretot a l’altra banda del Sió: de les noves construccions destaquen els polígons industrials, la urbanització de xalets la Mare de Déu del Socors, i els blocs de l’avinguda de Catalunya i el grup dit les Cases del Sió.
Entre els monuments importants cal, sens dubte, esmentar en primer lloc l’església arxiprestal de Santa Maria, magnífic edifici romànic declarat monument nacional des del 1931; bastida als segles XII-XIII. Aquest temple és una basílica de tres naus capçades per tres absis semicirculars. Les tres naus es cobreixen amb voltes de canó apuntades. Molts detalls constructius fan pensar en la participació d’artistes llenguadocians, cosa que confirmen les marques dels picapedrers i, sobretot, els noms dels escultors R.
Façana de l’església romànica de Santa Maria d’Agramunt. Començada a construir el 1163, té tres naus i en sobresurt el gran portal amb nombroses arquivoltes
JoMV
Milavel, M. de Meces i A. Sartre, esculpits en alguns capitells interiors. S’accedeix al temple mitjançant dues portades romàniques, obertes al mur septentrional i al ponent, respectivament. La de ponent és un dels millors exemples de l’anomenada escola de Lleida, per la riquesa de la seva decoració. Bastida a mitjan segle XIII, és formada per 8 arquivoltes en degradació, que descansen sobre 16 columnes per banda, i que constitueixen un cos sobresortint de la façana. Cada una de les arquivoltes és decorada amb motius diferents, de tipus geomètric, amb arcuacions entrellaçades, o amb figures humanes. Els capitells destaquen per la seva ornamentació vegetal. El fust i el basament de les columnes han estat restaurats. La portalada principal (mitjan segle XIII) és una obra cabdal de l’anomenada escola lleidatana, amb un ric conjunt d’arquivoltes i capitells esculturals, conjunt presidit per un grup en alt relleu amb la Mare de Déu i l’Infant, l’Anunciació i l’Adoració. A l’interior es pot admirar el retaule barroc de la capella del Roser i el retaule fet el 1719 que actualment estatja la imatge de la Mare de Déu del Socors, patrona de la vila, de fusta policromada, d’estil gòtic, restaurada després de la guerra de 1936-39. De la fortificació que dominà la vila medieval i moderna (representada en un dels gravats de Beaulieu del segle XVII) no hi ha cap resta.
Mare de Déu del Castell
Generalitat de Catalunya
De la fortificació procedia la imatge de la Mare de Déu del Castell. La talla és una imatge medieval, que segons els estudis és, probablement, del segle XIV. Inicialment, presidia la capella del castell dels senyors d’Agramunt, fins que al segle XVIII va passar a l’església de Santa Maria, on es va venerar fins a la Guerra Civil. Arran d’aquest conflicte, va desaparèixer i durant molts anys es va donar per perduda, fins que a l’any 2009, una veïna d’Agramunt la va localitzar i identificar a les sales de reserva del Museu de Lleida Diocesà. Les mides de la talla són de 93 x 30 x 18 cm i representa la mare de Déu asseguda sobre un escambell motllurat. Vesteix túnica i mantell. Amb el braç esquerre presenta l’infant assegut. Maria, i amb la mà dreta alçada, sosté l’orbe simbòlic –avui desaparegut–. El nen vesteix també túnica i mantell i sosté un llibre amb la mà esquerra.
La casa de la vila és un excel·lent exemple de l’arquitectura civil. S’edificà a la plaça de l’Església substituint l’anterior edificació comunal. Prengué la forma d’una construcció quadrangular amb planta baixa, pis i golfes. La seva façana consta d’un nivell inferior que s’obre a la plaça a partir d’una porxada d’arcs de mig punt sobre pilars i un pis noble emfasitzat amb triple balconada. La balconada central es destaca a partir d’un lleu encoixinat al centre del qual es disposa en relleu l’escut de la vila, sostingut per minyons a la manera de les tipologies siscentistes. Les golfes són marcades per una galeria d’obertures de mig punt sobre pilars, separada del pis inferior per una cornisa. Completa l’ornamentació de l’edifici l’encoixinat de les cantoneres. Per les seves característiques, l’ajuntament d’Agramunt es relaciona amb els de Cervera i Manresa, si bé podria ser posterior, fins i tot ja del segle XVIII. També cal destacar una casa porticada a la plaça de l’Envall (1804). El conjunt de carrers porticats del nucli antic completen l’itinerari de la vila vella.
El parc del Convent a la part alta i el parc de Josep Brufau (el popular Passeig), als marges del Sió, són les principals zones verdes, i entre les places urbanitzades destaquem, a més de la del Pou i la del Mercadal, la més moderna de l’Onze de Setembre. Entre els edificis públics moderns cal esmentar el Mercat Municipal, que estatja l’Espai Guinovart. Proper a la vila un impressionant aqüeducte metàl·lic, el pont de Ferro, permet el pas del canal d’Urgell per la vall del Sió.
La vida cultural i esportiva de la vila és dinamitzada per entitats com la Societat Cultural-Recreativa Casal Agramuntí (1934) i el Patronat Municipal d’Esports. La població disposa de tres museus: l’Espai Guinovart, que exposa l’obra del pintor Josep Guinovart; el Museu Municipal, de caràcter etnogràfic i la Fundació Lo Pardal, casa-museu de l’escriptor Guillem Viladot (1922-1999).
La festa major se celebra el primer cap de setmana de setembre, en honor de la Mare de Déu dels Socors, que té una durada de tres dies. Per Sant Joan es fa una gran festa de revetlla amb fogueres i la participació dels diables. Per Sant Jordi es fa un certamen literari que es realitza des de 1977. El 15 de maig (Sant Isidre), es fa una desfilada de carrosses guarnides al·legòricament.
Altres indrets del terme
El municipi d’Agramunt és format també pels pobles de Mafet, Puelles, la Donzell d’Urgell i Montclar, els llogarets de Rocabertí de Sant Salvador i de l’Almenara Alta, la caseria d’Aladrell i l’antic terme rural de l’Almenara Baixa. Entre les masies més representatives del terme, trobem, a la serra d’Almenara, Cal Martí de la Serra, al cim de la carena, i Ca l’Escampa, Ca l’Isidori i el Mas de Muntada, al vessant que mira al Sió. A l’altra banda, cara al Pla d’Urgell, hi ha Cal Trepat de Dalt i Cal Trepat de Baix; al mateix sector mereix esment Tarassó.
Als vessants de migdia de la serra d’Almenara, a 361 m, fou descoberta casualment (1973) una necròpoli, prop de tres nuclis de població prehistòrics, estudiada pel Dr. J. Maluquer; és característica de la primera edat del ferro (l’urna, amb restes d’incineració, és a l’interior d’un túmul de pedres. Altres sis túmuls -amb menys materials- són d’abans del 600 aC).
La història
La vila d’Agramunt fou conquerida el 1070 pel comte d’Urgell Ermengol IV, que en feu un punt avançat en l’acció de conquesta del Pla de Mascançà i de la part occidental de la Ribera de Sió. Després de la conquesta definitiva de Lleida (1149), el comte Ermengol VII donà a la vila la carta de poblament (1163), que concedia, entre altres coses, un règim molt ample de llibertats, l’ús directe de la propietat i un conjunt de normes jurídico-morals disposades per a garantir la convivència dels veïns i repobladors. Fou aleshores, segurament, quan es començà a construir l’església romànica de Santa Maria. Els comtes dedicaren una especialíssima atenció a la vila, la qual transformaren, de fet, en la capital del comtat d’Urgell fins el 1314, i li concediren nombrosos privilegis. Entre els més importants podem esmentar la confirmació de l’exclusiva d’encunyar la moneda oficial del comtat -sous agramuntesos- (el comte Pere I, el 1200); la concessió de la Paeria o govern municipal per part del comte Àlvar el 1253; la creació del tribunal públic a la porta de l’església major (el comte Ponç, el 1238), etc. Agramunt fou una de les viles més lliures i protegides del Principat i, situada en una vall, cruïlla de camins, es transformà aviat en un centre agrícola, menestral i comercial important que àdhuc acollí un notable call jueu. La seva fidelitat històrica a la primera dinastia d’Urgell l’enfrontà amb els vescomtes de Cabrera (1208-36), cosa que privà els agramuntins de participar en la tasca repobladora de les illes. El testimoni cultural i repoblador fou possible, però, a les planes valencianes.
L’antiga vila comtal, amb el seu castell i el seu clos emmurallat, hagué de capitular davant les hosts de Ferran I el d’Antequera el 1413, després d’un intent de defensa dels drets comtals de Jaume II el Dissortat en les lluites que seguiren al Compromís de Casp. Segons la dita capitulació la vila d’Agramunt, entre altres coses, hauria de quedar perpètuament en poder de la corona. Però uns quants anys més tard, Alfons el Magnànim la donà al seu germà Joan II, el qual l’empenyorà el 1452 al comte de Pallars. Després de la guerra civil (1460-72) Ferran II confiscà els drets del comte i Agramunt passà a ser de nou domini del rei. Uns quants anys més tard Ferran II l’empenyorà al noble Rodrigo de Bobadilla; aquest la vengué a l’infant Enric (net de Ferran I) el qual la donà al seu fill Alfons, que s’emmaridà amb Joana (I), pubilla de casal dels Cardona. Agramunt passà a ser posteriorment senyoria de llurs fills, Francesc (fins el 1575) i Joana (fins el 1578), ambdós ducs de Sogorb i de Cardona i comtes d’Empúries. La vila apel·là a la legitimitat de la seva pertinença al rei, segons la capitulació del 1413, i la sentència del 26 d’abril de 1581 retornà Agramunt al domini reial. Fins al segle XVI Agramunt era cap d’una sots-vegueria però aleshores passà a cap de la vegueria d’Agramunt, que comprenia la vall mitjana del Segre (entre el grau d’Oliana i l’estret de Salgar, vora Artesa) i un sector de la Ribera de Sió (entre Hostafrancs i les Ventoses); amb la Nova Planta (1716) fou incorporada al corregiment de Cervera.
Totes les guerres modernes afectaren la vila a causa de la seva situació geogràfica de pas entre l’interior de la península, Lleida i Barcelona. Durant la guerra dels Segadors, la vila defensà la causa de la Generalitat, però aviat fou conquerida per les hosts castellanes i novament ocupada pels exèrcits francesos (1644), que enderrocaren part de les muralles i la casa de la vila. El 1646 caigué definitivament en mans dels castellans. En la guerra de Successió es decantà a favor de l’arxiduc Carles i després de diverses ocupacions per part d’uns i altres, al gener del 1711, fou finalment presa pels soldats de Felip V. Durant la guerra del Francès (1808-14) el sometent d’Agramunt participà en la batalla del Bruc, i encara es conserva la bandera que enarboraven els agramuntins; després de defensar la vila amb grans esforços, els francesos l’ocuparen a la primavera del 1810. Fins el 1814 restà dominada pels francesos i reconquerida per l’exèrcit del baró d’Eroles. La destrucció, la misèria i el desencís foren el resultat general de les guerres esmentades.
Després de la desaparició de les senyories i del procés desamortitzador del 1837, que no afectà gaire el terme d’Agramunt, ha quedat constància de l’anomenat foc de Sant Ramon, protagonitzat per unes partides de carlins que, la matinada del 31 d’agost de 1875, sorprengueren les tropes liberals que sojornaven a la vila. El combat, aferrissat i sagnant, durà fins a mig matí, quan els atacants es retiraren en tenir notícies que arribaven reforços liberals.