Vida i obra
Pertanyent a una família benestant de jueus conversos, xuetes, cursà estudis secundaris a l’Institut Balear. S’interessà des de molt jove per la cultura catalana. Els seus primers poemes catalans, no recollits en volum fins després de la seva mort (Records de jovenesa, 1900), són d’un Romanticisme que palesa la influència de la poesia popular; en canvi, els escassos que, potser per influència de la revista La Palma o de l’escola conventual on cursà humanitats, escriví en castellà, són d’una qualitat molt inferior i usen unes formes retòriques més o menys provincianes.
El 1844 es traslladà a Barcelona per fer-hi la carrera de dret, que no arribà a exercir. A Barcelona es relacionà amb Pau Piferrer, Joaquim Rubió i Ors i altres intel·lectuals de l’època. Per aquests anys escriví molt, però publicà poc, i inicià les seves recerques bibliogràfiques, lingüístiques i folklòriques per tots els Països Catalans i també per la resta de la península Ibèrica i per França. Ajudà Piferrer a la biblioteca provincial de Barcelona i, en ser creat el cos d’arxivers (1849), entrà a formar-ne part. El 1856 fou comissionat per a estudiar els manuscrits catalans conservats a les biblioteques de diferents capitals espanyoles. El 1858 fou nomenat bibliotecari a la Universitat de València, on tingué relació amb Vicent Wenceslau Querol i Teodor Llorente.
A l’inici de la dècada del 1850 començà la recerca sobre totes les fonts escrites de la llengua i literatura catalanes, que desembocà en el Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860, obra premiada per la Biblioteca Nacional l’any 1860, encara que no es pogué publicar en vida de l’autor a causa les seves inseguretats. Després de la seva mort, Marcelino Menéndez Pelayo, aleshores director de la Biblioteca Nacional, encarregà a Àngel Aguiló, fill de Marià, l’acabament de l’obra, que es publicà el 1923. L’objectiu d’Aguiló havia estat inventariar totes les obres escrites en català per poder escriure posteriorment una història de la literatura catalana, que, malauradament, no pogué dur a terme. Malgrat tot, el Catálogo ha esdevingut una obra de referència obligada per als bibliòfils i els estudiosos de la llengua.
El 1861 retornà a Barcelona com a oficial primer de la biblioteca universitària, de la qual esdevingué director deu anys més tard. Intervingué activament als Jocs Florals fins a ser-ne proclamat mestre en gai saber (1866); en fou nomenat mantenidor (1862, 1873, 1874 i 1883) i president (1867 i 1888); fou membre de la comissió per a la reforma ortogràfica organitzada pel consistori i hi defensà un català estàndard basat en la llengua antiga i en les diverses varietats dialectals de la llengua. Com a president pronuncià importants discursos sobre la llengua i la poesia popular. Els seus apassionats i agres enfrontaments amb el literat i historiador Antoni de Bofarull l’arribaren a afectar personalment.
Amb l’obra poètica, començada a publicar precoçment, devers el 1843, en revistes i diaris diversos i parcialment recollida pel seu fill Àngel, més tard publicada per Francesc Matheu als tres volums de Poesies completes de Marian Aguiló (1925) i complementada a Poemes inicials (1990), intentà de fondre la tradició culta amb la popular, i hi aportà un substrat conservador, religiós i patriòtic; esdevingué un dels millors poetes romàntics per l’equilibri i la frescor de la seva llengua i pel tractament que sabé donar als seus temes preferits: la mort, la natura i l’amor.
Marià Aguiló sentia una gran passió pels llibres, que considerava testimonis vius de la història. El seu amor de bibliòfil el portà al camp de l’edició. Donà a conèixer, en edicions de bibliòfil molt acurades, una sèrie de clàssics catalans, especialment a la “Biblioteca Catalana” (en col·laboració amb Miquel Victorià Amer, B. Muntaner i el seu fill Àngel Aguiló) i al magnífic Cançoneret de les obretes en nostra llengua materna més divulgades durant los segles XIV, XV e XVI. El 1848, arran de la mort de Piferrer, amb el qual l’unia una gran amistat, heretà totes les cançons que aquest havia recollit. Anys més tard, personalment i per mitjà de nombrosos amics, recollí una gran quantitat de material folklòric, només publicat en una mínima part al Romancer popular de la terra catalana (1893), i lingüístic, editat, també parcialment, als vuit volums del Diccionari Aguiló (1915-34).
El primer text de la "Biblioteca Catalana" fou el Compendi historial de la Bíblia o Gènesi de Scriptura, traduït al català per mossèn Guillem Serra i amb un pròleg de Miquel Victorià Amer; el seguiren el Libre de Consolació de Philosophia de Boeci, traduït per Bartomeu Muntaner; el Libre del valeros e strenu caualler Tirant lo Blanch, de Joanot Martorell; la Chronica o comentaris del gloriosissim e invictissim rey en Jacme primer i el Libre dels Feyts d’Armes de Catalunya, del pseudo Bernat Boades; el Recull de eximplis e miracles, gestes e faules e altres ligendes ordenades per A-B-C tretes de un manuscrit en pergami del començament del segle XV, tots a càrrec del mateix Aguiló, i el Fèlix de les marauelles del món, de Ramon Llull, traduït per Jeroni Rosselló. L’edició de la Crònica de Jaume I fou utilitzada no solament pels medievalistes de l’època sinó pel lector culte en general i contribuí al foment i a la difusió d’una consciència de col·lectivitat catalana. De fet, la publicació del conjunt d’aquestes obres contribuí a un millor coneixement de la literatura pròpia i a la recuperació d’un patrimoni històric i cultural molt important, base de la definició d’una identitat nacional catalana moderna.
De caràcter difícil i indecís, al llarg de la seva vida manifestà una capacitat increïble per a l’acumulació de notícies i documentació, però l’afany perfeccionista i els dubtes d’última hora li impediren la culminació de gran part dels treballs encetats. Des de molt jove se sumà al moviment cultural de la Renaixença, recuperador de la llengua catalana i la història dels Països Catalans. En el poema La Ciutat de Mallorque, publicat en La Revista Balear el 31 de desembre de 1843, exhortava els joves poetes mallorquins a cantar les glòries i la història de la pàtria mallorquina, però no fou un historiador en el sentit convencional de la paraula, sinó un recuperador del passat com a filòleg, bibliògraf, editor i folklorista. El seu treball erudit posà les bases històriques i culturals que necessitava el catalanisme polític de l’últim quart de segle.
Exercí una gran influència com a figura cabdal del moviment de la Renaixença, al Principat, a Mallorca i al País Valencià; fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i corresponent de l’Acadèmia de la Història i de la Societat Arqueològica Lul·liana.
Bibliografia
- Aguiló i Fuster, M. (1900): Cançoner de les obretes en nostra lengua materna mes divulgades durant los segles XIV, XV e XVI. Barcelona, Alvar Verdaguer.
- Aramon i Serra, R. (1955): “Les edicions de textos catalans medievals”, VII Congreso Internacional de Lingüística Romànica I. Barcelona, p. 207-212.
- Capdevila, C. (1925): “Les grans figures del Renaixement de Catalunya. Marià Aguiló”, RC, vol. II, p. 458-477.
- Casas Homs, J.M. (1967-1968): “El mestratge de Marian Aguiló”, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXXII, p. 139-187.
- Mas i Vives, J. (1990): Aguiló, M., Poemes inicials. Barcelona, PAM, p. 5-48.
- Massot i Muntaner, J. (1980): “Marià Aguiló, col·lector de cançons populars”, Actes del cinquè col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes. Barcelona, p. 287-324.
- Massot i Muntaner, J. (2001): Escriptors i erudits contemporanis. Segona sèrie. Barcelona, PAM, p. 9-36.
- Massot i Muntaner, J. (2003): Escriptors i erudits contemporanis. Tercera sèrie. Barcelona, PAM, p. 9-68.
- Massot i Muntaner, J. (2004): Escriptors i erudits contemporanis. Quarta sèrie. Barcelona, PAM, p. 17-45.
- Massot i Muntaner, J. (2006): Escriptors i erudits contemporanis. Sisena sèrie. Barcelona, PAM, p. 11-57.
- Moliné i Brases, E. (1925-1926): “L’epistolari d’En Marian Aguiló”, Boletín de la Academia de Buenas Letras de Barcelona, XII, p. 91, 94, 178-186.
- Puntí i Collell, J. (1993): Ideari cançonístic Aguiló. Barcelona, PAM.
- Tomàs, M. (1977): “Marià Aguiló i els Jocs Florals de Barcelona. 1859-1875”. Randa, 5/6, p. 136-162 i 118-151.
- Tomàs, M. (1984): Marià Aguiló. Palma, Ajuntament.