Ignasi Agustí i Peypoch

(Lliçà de Vall, Vallès Oriental, 3 de setembre de 1913 — Barcelona, 26 de febrer de 1974)

Ignasi Agustí

© Fototeca.cat

Novel·lista, periodista i poeta.

Estudià als jesuïtes i es llicencià en dret a Barcelona. Col·laborà de jove en diversos periòdics i fou militant de la Lliga Regionalista. Com a escriptor s’inicià als anys trenta conreant en català diversos gèneres: El veler (1932), poesia; L’esfondrada (1934), drama en vers, i Benaventurats els lladres (1935), narració. En esclatar la Guerra Civil Espanyola passà al bàndol franquista i, amb Josep Vergés i Matas, fou un dels fundadors i principals col·laboradors del setmanari Destino, que posteriorment dirigí (1944-56), i d’Edicions Destino. Des del 1936 escriví només en castellà. La seva obra més important és el cicle novel·lístic sobre la burgesia barcelonina situat entre el final del segle XIX i la Guerra Civil Espanyola, que comprèn Mariona Rebull (1943), El viudo Rius (1944), Desiderio (1957), 19 de Julio (1965, Premio de la Crítica 1966) i Guerra Civil (1972). Publicà també la crònica històrica Un siglo de Cataluña (1940), centrada en la societat catalana de començament del segle XX, la novel·la Los surcos (1942) i, pòstumament, les memòries Ganas de hablar (1974). Fou també corresponsal de La Vanguardia a Suïssa (1942), fundador del premi Nadal (1944), director del diari Tele-exprés (maig-setembre del 1966) i president de l’Ateneu Barcelonès (1962-71).