Jaume I feu donació, el 1238, de les séquies del Túria als usuaris, respectant el dret consuetudinari (“segons fo acustumat e establit en temps de sarraïns”). L’aigua del Túria (15 m3/s) és considerada dividida en 138 files, de les quals, per la vora esquerra del riu, en pren 48 la séquia de Montcada, 10 la de Tormos, 14 la de Mestalla i 14 la de Rascanya, i per la vora dreta pren 14 files la séquia de Quart, 10 la de Mislata, 14 la de Favara i 14 la de Rovella.
Una assemblea general de regants de cada séquia, que es reuneix cada dos anys, designa directament el seu síndic o sequier i la junta de govern, i vota el pressupost. El síndic, auxiliat pels atandadors subordinats seus, vigila el rigorós repartiment de l’aigua en quantitat i duració. En temps de secada, el síndic té poders il·limitats per a distribuir equitativament l’aigua disponible, i quan una collita corre un perill imminent, posseeix també atribucions per a concedir “l’aigua de gràcia” al conreu amenaçat, en detriment dels altres menys exposats. Els regants han de pagar grosses multes si desacaten les ordres del síndic. Vuit síndics, un per cadascuna de les séquies de Tormos, Mestalla, Rascanya, Mislata, Favara i Rovella, i dos per la de Quart —un corresponent al braçal general i un altre pel de Bennàger i Faitanar— constitueixen el consell de les séquies del Túria, el qual normalment és deliberatiu —en temps de secada, però, és també executiu— i exerceix així mateix funcions judicials, sense cap apel·lació superior.
En les sessions setmanals dels dijous, el Tribunal de les Aigües, constituït pels vuit síndics esmentats, tracta i dirimeix les diferències entre els regants, i les denúncies de regatges abusius formulades pels atandadors, amb un procediment judicial gratuït, oral i sumaríssim. Després d’escoltar les parts, un síndic de l’altra banda del riu —el de Favara en els litigis de les séquies de la vora esquerra i el de Mestalla en els de la dreta— proposa la sentència, i el tribunal la dicta després d’una breu deliberació en veu baixa, no intervenint en la seva votació el síndic de la séquia interessada. Tots els síndics vesteixen encara —no sense una certa vanitat— la brusa negra, que era el vestit de cerimònia habitual dels llauradors valencians en el primer terç del segle XX. El president del tribunal, designat per torn, acostuma a assenyalar amb el peu el litigant a qui dona la paraula, tot dient: “Parle vostè!" o “Calle vostè!". El català és l’única llengua emprada pel Tribunal de les Aigües en totes les actuacions. La sentència és verbal, i només a petició de part es dona per escrit, però el secretari del tribunal porta un registre amb els noms dels litigants i l’import de les multes imposades, les quals han d’ésser satisfetes immediatament, i són regulades encara amb l’antiga moneda valenciana, avui absolutament inusitada fora d’aquest cas: la lliura (3,75 ptes), que consta de vint sous i cada sou de dotze diners. Si hi ha resistència, cosa insòlita, el Tribunal de les Aigües, ajudat de la justícia ordinària, procedeix a l’embargament.
El funcionament a València en temps dels àrabs d’una jurisdicció semblant a l’actual és comprovat per un text d’Ibn Hayyān que ens parla de Mubarak i Mudaffar, dos eslaus camirís que havien ocupat el càrrec de sequiers del Túria i foren els qui es revoltaren a València l’any 1016, quan el califat de Còrdova començà a desintegrar-se. Els llauradors valencians senten veneració i orgull per llur Tribunal de les Aigües, i han sabut defensar la seva jurisdicció contra totes les tendències unificadores de la legislació estatal, tan vigoroses i insistents en el segle XIX. Destaca per la seva importància i transcendència la documentada defensa que en feu el diputat valencià Xavier Borrull i Vilanova a les corts de Cadis el 31 de juliol del 1813.