El 1733 ingressà a la Companyia de Jesús, on professà el 1748. El 1765 intentà la creació d’una Acadèmia Criticoliterària. Fou catedràtic de filosofia durant sis anys a la Universitat de Cervera i rector dels col·legis de l’orde a Barcelona, a Cervera (1760-63) i a Gandia (1763-67) i canceller de la Universitat d’aquesta darrera ciutat. Arran de l’expulsió dels jesuïtes (1767) s’establí a Ferrara, Itàlia. És considerat com l’iniciador i alhora el representant més característic de l’anomenada escola filosòfica eclèctica cerverina, que pretenia de renovar l’escolàstica i el suarisme amb les noves tendències científiques i humanistes. Amb el propòsit d’aconseguir aquesta renovació, criticà l’ensenyament que hom donava als col·legis i a la universitat pel seu caràcter formulari i buit i també, per raons semblants, els manuals de filosofia escolàstica. Proposà la introducció a l’ensenyament de les ciències exactes i naturals com el camí per a superar l’estat d’endarreriment d’aquest. Realitzà una tasca de proselitisme dins l’orde que donà lloc a la formació d’un grup de deixebles, principalment Tomàs Cerdà, (que anà a França per aprendre matemàtiques) i Josep Ponç. Defensà, però, l’autoritat d’Aristòtil, tal com era interpretat en la tradició escolàstica, enfront de les doctrines dels filòsofs anglesos i francesos (Gassendi, Bacon, Descartes). La seva filosofia fou qualificada dins l’orde com un sistema antiquonovum, que ensenyava el que calia innovar i el que calia conservar. Les seves obres filosòfiques Sistema antiquonovum jesuiticae Philosophiae (1747) i Prolusiones philosophicae (1756) influïren decisivament Baltasar de Masdéu, i les seves doctrines foren elogiades per Gregori Maians, amb qui mantingué una estreta correspondència. A Ferrara, Aimeric es veié immergit en les polèmiques nacionalistes suscitades pels humanistes italians Girolamo Tiraboschi i Clementino Venneti en contra de la literatura hispanoromana, la qual cosa originà, com a reacció, una veritable escola apologètica de clàssics llatins d’origen hispànic: en aquest sentit publicà la dissertació De vita et morte linguae latinae (1780). Cal destacar, a més, d’entre les seves produccions, l’acurat episcopologi Nomina et acta Episcoporum Barcinonensium (1760) i una Historia Geográfica y Natural de Cataluña (1767), en castellà, que restà inèdita, ampliació i refosa de la Història Natural de Catalunya escrita cent seixanta anys abans pel jesuïta Pere Gil.