Situació i presentació
Es troba a l’extrem de ponent de la comarca, en contacte amb el Baix Cinca, estès a banda i banda del Segre, que travessa el territori en direcció NE-SW. Limita al NW amb Fraga, al SW amb Seròs, al S amb Llardecans, a l’E amb Sarroca de Lleida i al N amb Torres de Segre i amb Soses.
La banda de la dreta del Segre, on hi ha la vila d’Aitona, és regada per la séquia de Remolins i per la séquia d’Aitona o Major (que procedeix de Torres de Segre, travessa Soses i Aitona i desguassa al barranc de la Vall de Grau, afluent al Segre) i també per l’aigua derivada del canal d’Aragó i Catalunya (que passa pel veí terme de Fraga). Aquest sector s’eleva fins als altiplans de la Llitera, que separen les conques del Segre i el Cinca. La banda esquerra del riu, a migdia, és travessada pel canal de Seròs, paral·lel també al riu, que procedeix del N de Lleida. Després de ser regulat pel pantà d’Utxesa (al terme veí de Torres de Segre) i el de Burgebut (dins Aitona), a la fi d’un recorregut de 27 km, aquest canal alimenta la central hidroelèctrica de Seròs (on hi ha el barri de la Canadenca) i desaigua al Segre a través del barranc de Carratalà, afluent per l’esquerra. Aquest sector s’eleva fins als petits turons de la Serra Grossa (315 m) i és drenat per diversos barrancs, com el de Burgebut o dels Masos, i l’aigua del canal de Seròs és també aprofitada per la séquia dels Plans per a regar les hortes de l’esquerra del riu.
En el seu extens terme es troben les partides de Lleonàs, Genó, lo Vedadet, l’Empriu, la Vall dels Masos, Vallservera, Ventafarines, les Vinyes de Dalt, Pena-roja, lo Sot, la Redorta, la Carabassada, Cantacorbs, l’Eixandó, Fairà, les Pardines, la Carrerada i les Bandes.
El terme comprén la vila i cap de municipi d’Aitona, la caseria de les Casetes d’Utxesa, la colònia del Campament de la FECSA (que també s’havia anomenat la Canadenca) i els despoblats de Burgebut, Montfred, Montfiu, Carratalà i los Vilans. Dins el terme municipal els troben els espais dels Erms d’Aitona i d’Utresa, que són inclosos en el Pla d’Espais d’Interès Natural. Una carretera comunica la vila d’Aitona d’una banda amb Seròs (on enllaça amb la C-45 entre Seròs i Maials), Massalcoreig i la Granja d’Escarp, i de l’altra amb Soses i amb l’A-2 de Lleida a Fraga. Per l’extrem septentrional passa l’autopista AP-2.
La població i l’economia
El fogatjament més reculat de què es disposa és el del 1365, que donà 113 focs, mentre que el del 1378 tan sols n’enregristrà 71. Al final del segle XV, el 1497, hi havia 161 famílies i a mitjan segle XVI, el 1553, 145 focs. Un fet que afectà greument la població d’Aitona fou l’expulsió dels moriscs (1610). Al començament del segle XVIII (1718) tenia una població de 448 h, molt inferior a la medieval; la prosperitat agrícola d’aquest segle, però, feu que aquesta es tripliqués (1.254 h el 1787), i el 1860 havia assolit ja 2.095 h. La resta del segle XIX, la població es mantingué estacionària (2.075 h el 1900), per augmentar de nou durant la primera meitat del segle XX, amb 2.469 h el 1930 i 2.526 h el 1950. A partir d’aquesta data, però, la tendència esdevé negativa: 2.320 h el 1960, 2.126 h el 1970 i 2.115 h el 1975. Els últims vint anys del segle XX s’encetà un període de clar estancament, només trencat per una lleu pèrdua de població durant la dècada de 1990: 2.258 h el 1981, 2.259 h el 1991 i 2.183 el 2001. El 2005, però, registrà un notable increment: 2.322 h.
La superfície conreada ocupa el major nombre d’hectàrees de la superfície municipal. Predomina el conreu d’arbres fruiters, especialment del presseguer, seguit de les pereres i les pomeres. Les oliveres del secà produeixen oli amb la Denominació d’Origen Garrigues. Altres conreus del terme a destacar són els cereals (ordi i arròs) i el gira-sol. Pel que fa a la cria de bestiar, en els darrers anys del segle XX es produí un augment generalitzat, però el creixement més notable fou el de la cria d’aviram, que multiplicà gairebé per deu el nombre de caps, i el de bestiar porcí, que els quadriplicà.
El 1989 l’antiga cooperativa de consum es transformà en cooperativa agrícola i desdoblà les seves activitats entre la conservació i comercialització de la fruita i la venda de productes fitosanitaris. Hi ha diverses societats agràries de transformació i algunes cooperatives com l’Agrària d’Aitona, la del Baix Segre i la del Camp de Sant Gaietà d’Aitona. Hi ha també una empresa que fa oli i una esclofolladora d’ametlles. La central hidroelèctrica de Seròs (de les Forces Elèctriques de Catalunya) fou una de les primeres obres en l’electrificació del país duta a terme el 1914 per la Barcelona Traction (popularment La Canadenca). El mercat setmanal se celebra els dimecres.
La vila d’Aitona
La vila d’Aitona es troba a 110 m d’altitud, a l’W del terme, en un coster a la dreta del Segre, al peu del turó coronat per les restes de l’antic castell islàmic d’Aitona. En efecte, en un turó que domina la vila hi ha les restes del que fou el castell residència dels Montcada, marquesos d’Aitona. Els seus vestigis són modernament poca cosa més que un munt de runes, entre les quals, però, encara es poden apreciar les bases de dues torres de planta circular i alçat cònic, a més del basament d’alguns panys de muralla. Únicament per les notícies històriques, hom es pot fer una idea del que fou l’important centre de la baronia d’Aitona. El nucli antic formava una vila closa de típics carrers amb arcs apuntats, amb el barri de la Moreria i el carrer de la Sinagoga, on aparegueren llibres de texts aljamiats de vells moriscs, amb caràcters aràbics.
L’església parroquial de Sant Antolí és una majestuosa obra del segle XVIII, àmplia i amb una façana barroca ornada amb quatre grans columnes d’ordre compost, tres naus i elegant cimbori, conjunt que recorda la Seu Nova de Lleida (desaparegué el 1936 el magnífic retaule barroc). També dins el nucli hi ha la capella de Sant Gaietà, amb portal de mig punt i campanar d’espadanya. L’edifici de l’ajuntament (1989) inclou el dispensari municipal i una biblioteca pública.
A la vila s’organitzen diverses activitats culturals i lúdiques. Entre les festivitats més importants destaca la festa major, el 2 de setembre, per Sant Antolí, amb un dinar col·lectiu a base de paella. La festa major petita, que es fa en honor de Sant Gaietà, se celebra el tercer cap de setmana de maig i té el seu origen en un vot de poble del segle XVII. El 5 de febrer les dones casades del poble organitzen la festa de Santa Àgueda, i el mateix mes, amb una setmana de diferència, les noies solteres (les Apol·lònies) n’organitzen una altra de característiques similars.
Altres indrets del terme
El Campament de la FECSA, les Casetes d’Utxesa i el santuari de Sant Joan de Carratalà
La colònia del Campament de la FECSA, que també s’havia anomenat la Canadenca, és situada al costat de la central hidroelèctrica de Seròs (de les Forces Elèctriques de Catalunya), al S del nucli urbà d’Aitona, en l’indret on aquesta central recull el cabal d’aigua del canal de Seròs, provinent del pantà d’Utxesa i regulat després d’aquest pel de Burgebut. La colònia correspon a les cases que aquesta empresa va destinar als seus treballadors.
Les Casetes d’Utxesa, un grup d’habitatges també dels treballadors de la FECSA, són situades a l’E del cap municipal, a la dreta de l’embassament que els dóna el nom i al límit amb el municipi de Torres de Segre.
Al SE de la vila, al camí de Seròs, hi ha el santuari de Sant Joan de Carratalà, d’època romànica i absis semicircular, la construcció del qual s’atribueix als hospitalers, senyors de Carratalà, potser sobre una antiga mesquita. Segons un document del 1168, Sant Joan era integrat en la pabordia de Sant Llorenç de Lleida. El castell de Carratalà o de Calaterrà, les restes del qual Pita Mercé identifica amb les pròximes a l’esmentada ermita, fou d’origen islàmic, coetani del d’Aitona, esmentat ja el 1120 en els pactes citats entre Avifelel i Ramon Berenguer III. Fou dels hospitalers (dins la comanda de Torres de Segre) i gaudiren de rendes sobre aquest castell els canonges degans de la seu de Lleida (segles XV i XVI). Prop de Carratalà hi ha una antiga torre de defensa medieval anomenada los Pilarets.
Les restes arqueològiques
El municipi d’Aitona és molt ric en jaciments arqueològics, entre els quals cal esmentar l’antic despoblat de Carratalà. En una elevació de vessants molt escarpats que avança sobre la carretera local de Seròs, a uns 500 m del nucli urbà d’Aitona, s’ha documentat una construcció feta de grans carreus corresponent a l’edat del bronze. Les campanyes d’excavació que s’hi han dut a terme han posat al descobert un hàbitat del bronze final estès al peu d’aquesta construcció. La ceràmica és bàsicament feta a mà; el material lític consisteix en dents de falç amb sílex, molins de mà, etc. També hi ha algunes sitges d’un petit establiment medieval, possiblement dels segles XII i XIII.
A la partida de Genó s’han trobat les restes d’un poblat, també de l’edat del bronze; en un perímetre més o menys ovalat hi ha habitatges de planta rectangular posats als dos costats d’un carrer central; les cases presenten un basament de pedres i la resta, fins a una alçada de 2 m, també de pedra o de tàpia. Hom opina que la teulada devia ser de vegetals recoberts amb fang a causa de la presència de moltes empremtes cremades; el material ceràmic és molt ric quant a formes; el material metàl·lic consisteix en braçalets, agulles, grans de collaret, anells i una destral petita; de material lític s’han recuperat fulles de sílex, fragments de braçalet de lignit, percutors, gratadors, molins de mà de tipus barquiforme, etc.
Al despoblat de Montfiu s’ha documentat un poblat que ha permès trobar molt material característic de l’edat del bronze i una necròpoli on s’han descobert restes de 4 túmuls de planta circular; a la vora de la necròpoli, en un aflorament de roca sorrenca, hi ha gravats rupestres.
Altres jaciments arqueològics importants de la mateixa època són els de Montfred, Cantacorbs, Ventafarines i Burgebut, on també hi ha les restes d’una torre medieval que pren el nom d’aquest despoblat. Les restes arqueològiques ibèriques també són representades en el terme d’Aitona. Hom ha documentat restes d’un poblat a la partida de los Vilans, en un lloc proper al límit amb el municipi de Seròs.
La gran quantitat de restes de vil·les romanes que s’han trobat a Aitona palesen la densitat de població i explotació agrària d’aquestes terres del Segrià en aquella època. S’han documentat restes de vil·les romanes a la partida de los Vilans, a la partida de Lleonàs, a Utxesa, al Mas de Mequinensa i als terrenys plans de conreu situats al costat del desguàs del canal de Seròs i prop del Segre.
La història
Aitona té l’origen (com els llocs pròxims de Seròs, Carratalà i Gebut) en un castell àrab, esmentat ja en la concòrdia que el 1120 feren el valí almoràvit Avifelel i Ramon Berenguer III de Barcelona, quan fou cedit, entre d’altres, al comte català en canvi de l’ajut que aquest proporcionà al capitost àrab per anar a Mallorca. Els historiadors romàntics havien identificat Aitona amb l’Aetosca de Sertori, però segons Pita Mercé el topònim deriva de l’àrabZaytu¯na. De tota manera, Aitona no passà a mans cristianes fins a la campanya de 1145-49. Conquerida Lleida (1149), en el repartiment del territori entre els repobladors, aquest sector del Baix Segre mantingué una majoria d’habitants musulmans, als quals fou concedit un règim jurídic propi que respectava llur culte, costums, lleis, propietats urbanes i rústiques, i fins al segle XVII (quan foren expulsats els moriscos de tot Espanya) els cristians nouvinguts foren una minoria en aquests termes. Els sarraïns mantingueren les seves mesquites, l’escriptura i les autoritats civils i religioses, així com l’ús i l’administració de les antigues séquies.
Aitona pertangué a la corona (com Mequinensa i Seròs) fins el 1212, quan Constança d’Aragó, filla natural de Pere I, en casar-se amb el senescal Guillem Ramon de Montcada, aportà aquestes tres viles en dot, que constituïren la poderosa baronia d’Aitona, centrada al castell d’Aitona. Els hospitalers reberen terres d’aquest terme i senyorejaren sobre Carratalà. Constança, ja vídua, residia el 1232 al castell de la Suda de Lleida o al castell d’Aitona, quan el seu germà Jaume I la visità i li confirmà (1233) la possessió d’Aitona, Seròs i Soses, d’acord amb el testament de Pere I, i la baronia restà en mans del poderós llinatge dels Montcada, en la branca dita dels barons d’Aitona.
Germana d’Ot el Vell de Montcada (mort el 1341), conseller reial, fou Elisenda de Montcada i de Pinós, muller del rei Jaume II (morta el 1364). Continuà la vinculació dels Montcada d’Aitona amb la família reial. Guillem Ramon de Montcada, camarlenc i coper de Martí I, fou acèrrim defensor del comte d’Urgell Jaume II i en les terres de la seva baronia d’Aitona allotjà les tropes d’Antonio de Luna, valedor del Dissortat, però acceptà el compromís de Casp.
La seva filla Orfrasina, casada amb un cosí, Mateu de Montcada (de la branca de Vilamarxant i Llagostera), obtingué la baronia d’Aitona en detriment del seu germà Llorenç i aquest fet motivà violentes bandositats a Lleida. Durant la guerra contra Joan II (el príncep de Viana, Carles d’Aragó, havia estat el 1460 precisament presoner del seu pare al castell d’Aitona, a més de Fraga i Lleida), Mateu lluità al costat del sobirà i Llorenç al bàndol de la Generalitat (morí el 1465 en la lluita) i la baronia restà definitivament en mans de Mateu, gràcies a la victòria de Joan II. Aquell, però, morí assassinat el 1485 a mans d’Ot de Montcada (net de Llorenç) com a venjança de la usurpació (Ot morí ajusticiat a la plaça del Rei de Barcelona i el seu germà Pere, eclesiàstic, que l’havia ajudat, fou empresonat a Xàtiva). Així s’extingí aquesta branca montcadina i la baronia passà als Montcada barons de Xiva, i sembla que des d’aleshores Pere Ramon de Montcada (mort el 1510), baró de Xiva i Aitona, entre d’altres possessions, preferí de residir al seu palau de Seròs.
El seu net Joan (II) de Montcada i Tolsà, primer comte d’Aitona (1523), títol rebut de mans de Carles V, refeu el palau de Seròs i obligà els seus nombrosos vassalls moriscos a una conversió forçosa (la nova comunitat de cristians novells unida a la reduïda de cristians de natura gaudí des d’aleshores d’un règim municipal de paeria similar al de Lleida). El seu fill Francesc de Montcada i de Cardona (mort el 1594) fou un dels fundadors de la confraria de cavallers de Sant Jordi de Lleida i obtingué de Felip II de Castella el marquesat d’Aitona (mantingué, quan fou lloctinent de València, una fastuosa cort).
Els viatgers d’aquesta època (Enrique Cock, J.B. Lavanha, Barthélemy Joly) coincideixen a descriure la gran riquesa agrícola del sector d’Aitona, amb abundància de regadius (hortes i arbres fruiters), ben conreats, i uns 200 veïns. Representà un greu contratemps l’expulsió dels moriscos, que afectà de ple Aitona (i també Seròs); el 1610 en foren expulsats 724 (del port dels Alfacs sortiren els moriscos de 136 cases d’Aitona: 234 homes, 236 dones, 23 nois, 70 noies, 80 infants de llet); malgrat tot, la intervenció del bisbe de Tortosa i lloctinent de Catalunya, Pedro Manrique, secundat pels Montcada i pel capítol lleidatà, aconseguiren que l’expulsió no fos total, i així, la persistència dels descendents de moriscos en aquest sector es fa palesa pels cognoms.
El segle XVII veié la desaparició del palau dels Montcada a Lleida (1643), època de Francesc de Montcada i de Montcada (1586-1635) i de Guillem Ramon de Montcada i d’Alagón (1618-70), tercer i quart marquesos d’Aitona, polítics i notables historiadors barrocs. Teresa de Montcada i de Benavides (morta el 1756) aportà el patrimoni dels Montcada-Aitona al ducat de Medinaceli (1722), que mantingué la baronia entre les seves innombrables senyories fins el 1835.
La vila organitzà un destacat sometent durant la guerra del Francès (accions de Fraga, Mequinensa —on lluitaren 300 homes comandats per Joan Bernadó al costat de Palafox— i Alcubierre) i moriren a Lleida executats pels francesos diversos aitonencs. En la primera guerra Carlina es mantingué encara el sometent.
Les fires de bestiar d’Aitona eren molt concorregudes a mitjan segle XIX i es prengueren diverses mesures per afavorir el sector (ordinació dels regadius per la séquia de Remolins el 1852, nous camins i carreteres el 1863 —traçat Lleida-Alcarràs-Mequinensa—, etc.). El 1894 es creà la Societat de Veïns d’Aitona per a promoure la construcció del pont sobre el Segre.