Des de jove residí a Madrid, on intervingué com a periodista en el liberalisme revolucionari, fins que, desenganyat, es decantà cap a un conservadorisme cada cop més extremat i es retirà temporalment de la política. Aleshores exercí com a crític teatral, publicà nombrosos contes i la novel·la El final de Norma (1855). El 1860 escriví un Diario de un testigo de la guerra de África i, l’any següent, De Madrid a Nápoles, on reflectí les seves impressions de viatger. De retorn a Madrid fou elegit diputat a Corts i membre de l’Academia Española. En aquesta època escriví les millors novel·les: El sombrero de tres picos (1874), El escándalo (1875), El niño de la bola (1880), El capitán veneno (1881) i La pródiga (1882), on es feren paleses la seva visió més aviat superficial de la realitat i la seva preocupació pels convencionalismes morals. Amb tot, Alarcón manifestà una gran imaginació i una gran habilitat en el plantejament dels arguments.