Els membres d’una de les branques de la família Álvarez de Toledo eren els senyors de Valdecorneja, que figuraven com a magnats de la cort de Castella, i grans terratinents a les actuals províncies d’Àvila i de Salamanca. Prosperaren durant l’etapa dels Trastàmara, i un d’ells, Gutiérrez Álvarez de Toledo y de Ayala, arquebisbe de Sevilla i de Toledo, rebé la senyoria d’Alba de Tormes (1430). El títol fou elevat a comtat el 1459 a favor del seu nebot i successor, Fernando Álvarez de Toledo y Sarmiento; el seu fill, García, es casà amb una Enríquez, filla de l’almirall de Castella i tia de Ferran II de Catalunya-Aragó, i rebé el títol de duc d’Alba de Tormes el 1469, el privilegi del qual no fou expedit fins el 1472. Els seus successors immediats foren personatges molt destacats, especialment en el terreny militar, durant els regnats dels Reis Catòlics, Carles I i Felip II. El segon duc, Fadrique (que morí el 1531), participà en la guerra del Rosselló, portà a terme l’ocupació de Navarra (1512) i fou un dels primers membres del consell d’estat, assessor de Carles I. El tercer duc, Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel (1507-82), anomenat, generalment, el “gran duc d’Alba”, és el personatge més destacat de la dinastia. El dotzè duc, Fernando de Silva Álvarez de Toledo (mort el 1776), fou ambaixador a França (1746-49), on es relacionà amb Rousseau; més tard participà en la destitució del marquès de l’Ensenada (1754) i, com a cap del partit dels colegiales, intentà de canalitzar el motí de Squilace (1766), però, fracassat, es girà contra els jesuïtes. Fou director de la Real Academia Española (1754-76). La seva filla fou la famosa duquessa Cayetana (1762-1802), coneguda per les seves relacions amb Goya; morí sense fills, i el títol passà als Fitz James Stuart, ducs de Berwick, que aplegaren l’herència d’una sèrie de cases nobiliàries i posseeixen actualment una de les fortunes més grans d’Espanya, basada originàriament en les seves grans propietats agràries d’origen senyorial, salvades a través de tots els trasbalsos dels s. XIX i XX. Jacobo FitzJames, duc de Berwick i d’Alba (1878-1953), fou director de l’Academia de la Historia i polític destacat per la seva actuació a l’etapa de 1930-31 quan intentà, més o menys associat a Cambó, el retorn a la normalitat constitucional per tal de salvar la monarquia. Del 1939 al 1945 fou ambaixador d’Espanya a la Gran Bretanya.