Fou un dels pocs membres de l’estament militar català de l’època que posseïa una formació humanística i un coneixement de llengües orientals. Arran del seu nomenament com a tutor del príncep Felip (1612) abandonà Barcelona per la cort. Figurà des d’aleshores entre els personatges influents als quals els consellers barcelonins recorrien per tal d’obtenir ajuda. Ordenat sacerdot, rebé l’abadia d’Alcalá la Real i l’administració de l’arquebisbat de Granada. Deixà inèdits, entre altres treballs, un Compendio de la Historia General de España, unes instruccions sobre el govern dirigides al comte duc d’Olivares i un Parecer sobre la residencia de obispos.