Fou un dels caps del pronunciament de Las Cabezas de San Juan (1820). Durant el trienni constitucional (1820-23) pertangué al grup dels exaltats . Condemnat a mort en produir-se la reacció absolutista, es refugià a Gibraltar, des d’on passà a Londres. El 1830 es traslladà a París i dos anys després retornà a la Península, on fou nomenat ministre de marina per Istúriz, i derivà cap a posicions ideològiques més moderades. Ministre de foment (1864) amb Narváez, a desgrat del seu moderantisme, no acceptà la repressió de la nit de Sant Daniel contra els estudiants (1865) desencadenada pel ministre González Bravo. Morí el dia següent d’un atac d’apoplexia. La seva trajectòria es reflectí en l’obra literària i, així, bé que intervingué en nom dels classicistes en la controvèrsia Böhl-Faber (1818-19), més endavant escriví el pròleg revolucionari a El moro expósito (1834), si bé aviat adoptà unes actituds més eclèctiques. Fou autor de la Floresta de rimas antiguas castellanas (1822-25) i del Teatro español anterior a Lope de Vega (1832), traduí Don Álvaro o la fuerza del sino al francès i deixà els Recuerdos de un anciano (1878) i les Memorias (1886), que aparegueren pòstumament.