Situació i presentació
Està situat a l’extrem de ponent de la comarca, en contacte amb el Baix Cinca. Limita amb els termes de Saidí (W) i Fraga (SW), ambdós del Baix Cinca, i amb els segrianencs de Torres de Segre (S), Sudanell (SE), Lleida (NE-E) i Gimenells i el Pla de la Font (NW).
El terme s’estén des de la dreta del Segre (límit SE del territori), que continua pel pla segrianenc, fins al sector de plataformes seccionades en turons i plans que separen les conques del Segre i del Cinca (serra del Coscollar, de direcció N-S i 301 m d’altitud), fins a l’ampli terme de Vallmanya, a ponent d’aquesta serra, ja de la conca del Cinca. Al sector septentrional, on hi ha les terres de Montagut, s’eleva per la Serra Grossa també fins a 300 m. Reguen el territori els canals de Pinyana i d’Aragó i Catalunya i, en terres properes al Segre, la séquia de Remolins. Per tal d’assegurar el regatge en èpoques de sequera, el terme és ple de basses i pantans, entre els quals cal destacar el pantà de l’Arròs i les basses de Don Laureà, de Teresa i de la Brisa.
L’extens terme inclou, entre d’altres, les partides de les Planes, l’Encantada, les Coves, Coll Estret, el Menut, els Masets, Cap del Vall i el Coll del Muixot, prop d’Alcarràs; les de la Clamor, el Vilot i el Pla de les Torres, al voltant de Montagut, i, ja a ponent de la serra del Coscollar, al sector centrat per Vallmanya, les del Pla de Vallmanya, el Pla de Lleida, el Pla de la Cremada, el Pla dels Ametllers, les Albufarres Altes, els Montcalbos Baixos, els Racons del Llop i els Fornets.
El terme comprén els pobles d’Alcarràs, cap de municipi, Montagut i Vallmanya. Entre els municipis de Torres de Segre i Soses hi té un petit enclavament dit el Coll de Vinganya, de 88,8 ha.
La principal via de comunicació és la carretera N-IIa, que enllaça la població amb Lleida i Fraga. El modern traçat de la N-II (actual autovia A-2), construït per evitar el pas d’aquesta per el nucli urbà de Lleida, passa a septentrió del poble. Una carretera el comunica amb els pobles de Vallmanya, Gimenells i Almacelles. Un camí mena a Montagut, i una pista des de Vallmanya porta ben a prop de Saidí. Pel sector NE del terme passa la via del ferrocarril de Barcelona a Madrid i el tren d’alta velocitat entre aquestes dues ciutats.
Segons l’erudit i arabista aragonès, Miguel Asín Palacios, el topònim que dona nom al terme, d’origen àrab, significa “el cirerer” (al-Karas).
La població i l’economia
En el fogatge del 1365 la població d’Alcarràs (carrassins) era de 152 focs (unes 700 persones), població important a l’època, formada per cristians, moros i jueus; el fogatge del mateix any donava 29 focs per a Vallmanya. El 1378 es comptaven 149 focs a Alcarràs, 92 focs el 1497 i 111 el 1553; el fogatge d’aquest darrer any donava 27 focs a Montagut i 20 el 1614.
La població moderna, després d’un impuls inicial considerable al segle XVIII (de 97 h el 1718 passà a 863 h el 1787), continuà amb una tendència positiva gràcies a l’extensió dels regadius i a la industrialització: 2.119 h el 1860, 2.342 h el 1900, 3.053 h el 1930, 3.675 h el 1960 i 3.969 h el 1970. A la meitat de la dècada de 1970 ja se superà el registre dels 4.000 h i el 1975 se’n contavilitzaren 4.166. A partir de la dècada de 1980, les dades de població continuaren reflectint un augment persistent però a un ritme molt més lent que en dècades anteriors: 4.323 h el 1981 i 4.507 h el 1991, 4.804 h el 2001 i 5.241 h el 2005. És el tercer municipi en nombre d’habitants de la comarca.
La terra conreada, que ha augmentat lleugerament els darrers anys del segle XX, ocupa més de tres quartes parts de la superfície municipal. El regadiu s’estén arreu del territori. Els arbres fruiters, especialment el presseguer, la perera i la pomera, són els conreus més destacats. Tenen també importància els cereals (ordi i blat de moro), el farratge (alfals) i en menor grau els conreus industrials com el gira-sol. La cria de bestiar, especialment l’aviram i els sectors porcí i boví, augmentà considerablement durant les dècades de 1980 i 1990.
La comercialització dels productes del camp es realitza mitjançant la Cooperativa del Camp d’Alcarràs. També hi ha empreses no derivades de l’agricultura o la ramaderia com una fàbrica de productes químics que obté gasos industrials, productes d’ús mèdic i tractaments agrícoles, una empresa de construccions i estructures metàl·liques, una d’envasos de fusta, una de material agrícola i metall, una de pedra artificial, una de metall i poliester, entre d’altres. La gran majoria dels establiments industrials del terme estàn situats al peu de la carretera N-IIa, en diversos polígons industrials.
El 1991, amb la intenció de potenciar el comerç i els serveis d’aquest municipi i de convertir-lo en centre comercial del Baix Segre, l’Associació de Comerç i Serveis d’Alcarràs, amb la col·laboració de l’ajuntament, organitzà la primera edició de la Fira de Comerç i Serveis d’Alcarràs, que se celebra el tercer cap de setmana d’octubre. Es fa mercat setmanal el divendres.
Pel que fa als serveis mèdics, Alcarràs disposa d’un centre d’assistència primària (CAP). Quant a l’ensenyament, a més dels cicles d’ensenyament obligatori, es poden cursar també estudis de batxillerat. L’oferta d’allotjament és força reduïda però disposa d’algun hotel i d’una pensió.
El poble d’Alcarràs
El poble d’Alcarràs es troba a 137 m d’altitud, en un tossal proper a la riba dreta del Segre, al SE del terme. Al nucli antic, desaparegut l’antic castell d’Alcarràs, es destaca l’església parroquial de Santa Maria, bastida en 1760-75, de façana barroca de tres cossos, amb portal decorat amb columnes i capitells corintis i una àmplia escalinata. L’interior, grandiós, compta amb tres naus i una majestuosa cúpula (37 m d’alçària i 20 d’amplària). Desaparegué el 1936 un notable altar barroc dedicat a l’Assumpta. A l’antic edifici municipal, hom ha construït una nova sala d’actes i dependències per a les entitats públiques i privades d’Alcarràs.
Pel que fa al moviment associatiu, el cap municipal disposa d’algunes entitats que porten a terme activitats culturals i lúdiques. La festa major d’hivern se celebra per Sant Sebastià, el cap de setmana més proper al 20 de gener, i la d’estiu per Sant Ramon, el cap de setmana més proper al 31 d’agost.
Des del 1988 se celebra a Alcarràs, en data variable durant els mesos de març i abril, la Setmana Agrària i Ramadera, en la qual es fan un seguit de conferències al voltant d’aquesta especialitat. No se celebra cada any. Cal esmentar també l’Europa Truck Trial, unes proves de trial de camions que acullen gent d’arreu d’Europa i que es disputen a finals d’agost, coincidint amb la festa major del poble.
Altres indrets del terme
Montagut
El poble de Montagut, agregat secularment a Alcarràs, es troba al sector nord-oriental del terme, prop de la séquia de Pinyana i de la via del ferrocarril (hi havia un baixador dit de Montagut-Alcarràs). De les cases esparses que formen un nucli poc agrupat es destaca l’anomenada Casa dels Canonges, del segle XVIII, amb la capella de Santa Anna, lloc de reunió de colons i terratinents de les partides immediates. Prop seu hi ha el primitiu nucli de població (localitzat a l’indret dit el Vilot, on hi hagué el castell de Montagut, d’origen sarraí, del qual resten vestigis), que és esmentat ja el 1120 en els pactes de Ramon Berenguer III i el valí Avifelel.
En l’Ordinatio del 1168, després de la conquesta, Montagut figura com a parròquia de 30 veïns, vinculada ja a la prepositoria d’Alcarràs. Compartí inicialment amb aquest poble la senyoria dels Jorba-Alcarràs i dels Santcliment. A la fi del segle XV fou empenyorat als Prunera, que el 1495 vengueren el poble, castell i terme de Montagut al beneficiat de la seu de Lleida Manuel d’Argentona. Aquest, que el 1477 havia estat segrestat per uns bandolers del Pallars i rescatat gràcies a les gestions del capítol de Lleida, deixà en el seu darrer testament (1501) Montagut a l’esmentat capítol, i els canonges de Lleida n’han mantingut la propietat a despit de les lleis desamortitzadores. La població restà abandonada a la guerra dels Segadors (1643) i fou repoblada a la fi del segle XIX com a conseqüència dels nous regadius del canal d’Aragó i Catalunya. Montagut celebra la festa major per Santa Anna, el 26 de juliol.
Vallmanya
El poble de Vallmanya, també agregat tradicionalment a Alcarràs, centra l’extens terme de l’extrem occidental del territori municipal, a ponent de la serra del Coscollar, prop ja de Saidí i Fraga i al S de Gimenells. Format per cases esparses, es destaca l’antiga casa senyorial (edifici del segle XVII restaurat) i l’anomenada Casa dels Caçadors. Hi ha restes prehistòriques (tomba megalítica).
Constituïa, com Montagut, una parròquia, esmentada el 1168 en l’Ordinatio, dependent d’Alcarràs, el terç dels delmes de la qual eren del prepòsit de Sant Llorenç de Lleida. La senyoria fou inicialment dels Jorba-Alcarràs. El 1228 el bisbe Berenguer d’Erill, en establir al seu palau un benefici dedicat a sant Andreu, atorgà al capítol de la seu el castell de Vallmanya, amb la torre de Piconcelló i tot allò que l’abat de Poblet havia comprat a Guillem de Cardona, aleshores senyor d’Alcarràs. El lloc apareix en diverses mans al llarg del temps (el 1335 era de Poblet, el 1365 consta com a domini del bisbe de Lleida, al segle XV i següents dels Santcliment i, després, dels ducs de Solferino). Vers el 1800 la gran propietat (inicialment unes 3 500 ha) fou venuda per 50 000 duros d’or al matrimoni Eugenio Manuel de Mier (navilier asturià) i Maria de Chaves, de Lleida; una neta seva es casà amb Agapit Lamarca (l’arquitecte autor de la façana neoclàssica de la Paeria i diputat el 1870), sogre del que havia de ser president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià. Després Vallmanya passà a ser propietat de Maria Macià i Lamarca, filla del president (el 1968 fou expropiada en part per l’Instituto Nacional de Colonización).
Les restes arqueològiques
Al municipi d’Alcarràs hom ha documentat diversos jaciments, de l’època prehistòrica a la dominació romana. Pertanyents a l’edat del bronze cal esmentar el jaciment de l’Encantada, on superficialment són visibles alineacions de pedres d’habitatges, de planta més o menys quadrada; s’hi trobaren molins de mà del tipus barquiforme i ceràmica amb les formes característiques del bronze final. Un altre jaciment de la mateixa època que l’anterior és el del Pletis, on superficialment s’hi aprecien restes de construccions fetes de pedra sense treballar i en alguns casos s’usa com a element constructiu un molí de mà barquiforme. Els vestigis d’aquest jaciment estan localitzats al cim i al vessant NE del tossal cònic que forma, lloc on els habitatges es disposen seguint la forma de terrasses. Els materials són relativament abundants i han estat escampats per l’erosió i les remocions clandestines.
Al NW d’Alcarràs hi ha el jaciment del Puig Perdiguer, un conjunt molt visible, separat de la terrassa superior del Segre per un coll molt marcat; la massa rocosa del cim, d’origen terciari, li dona una fisonomia especial. S’observa una gran dispersió de la ceràmica pels voltants. Altres jaciments de l’edat del bronze són el Vilot de Montagut i la Roqueta.
El Pla del Granota és un jaciment ibèric situat sobre la terrassa superior del Segre, en un terreny oligocènic que ha estat transformat per abundoses explotacions agrícoles. El Pla de l’Hereu i l’Era del Jaumetó són dos jaciments romans. Del primer no es pot definir cap tipus de morfologia de poblament, ja que actualment no hi ha cap resta visible en superfície; únicament hi ha la referència de la troballa d’un mosaic fragmentat, del qual es conserva una part a la col·lecció Camps d’Alcarràs. El segon és una elevació poc marcada situada molt a la vora d’Alcarràs, en direcció N, en un lloc on antigament hi havia unes eres. Segons R. Pita hi apareixia ceràmica romana i s’hi trobà una moneda d’època romano-imperial. Modernament, però, el terreny és ocupat per diverses explotacions agrícoles.
La història
La població actual és d’origen islàmic, però no apareix documentada històricament fins al segle XII. En l’Ordinatio del bisbat de Lleida del 1168 apareix com aAlcarraz, igual com en altres documents, referit al castell sarraí i a l’església. Segons Zurita, Ermengol VI d’Urgell conquerí en 1147-48 Alcarràs, Alguaire i Aitona (mentre Ramon Berenguer era a Almeria) i el conqueridor és anomenat pel pare Finestres (1752) Guillem d’Alcarràs, fill de Guerau de Jorba, senyor de Montmeneu, Òdena i Rubinat i parent dels comtes de Barcelona. Aquest cognom, adoptat després de la conquesta, hauria estat mantingut pels seus descendents, molt vinculats als hospitalers i als templers (Bernat d’Alcarràs era preceptor de l’orde hospitaler a Barcelona el 1208).
El 1179 Alfons I donà a Gombau de Ribelles (repoblador de Rufea) les almúnies daAlmussara i Granyanella, o Graminella (avui partides del terme), juntament amb el castell d’Alcarràs, el qual cedí al bisbe de Lleida el terç de les rendes que en rebia. Posseïa també béns i honors al terme Pere de Montoliu, un altre repoblador, que cedí també a l’Església. Però el principal beneficiari fou Guerau de Jorba, que aconseguí d’Alfons I de reunir la senyoria d’Alcarràs amb les de Vallmanya, Montagut i Raimat, que ja tenia; testà el 1184 a favor del seu fill Guillem (la senyoria era simple, amb la jurisdicció civil i criminal del sobirà), però Raimat passà aviat a la Pia Almoina de Lleida.
Ja s’ha dit que els Jorba es cognomenaren Alcarràs, i Geralda d’Alcarràs, filla de Guillem i muller del vescomte Guillem (I) de Cardona, aportà Alcarràs a la casa de Cardona; llur fill Guillem, mestre del Temple i senyor, entre d’altres senyories, d’Alcarràs, Maldà i Maldanell, vengué el 1249, amb autorització de Jaume I, el lloc i castell d’Alcarràs, amb Montagut, al ciutadà de Lleida Tomàs de Santcliment, llinatge descendent d’un repoblador del Solsonès. El 1312 Jaume II concedí a Nicolau de Santcliment el mer i mixt imperi sobre aquest feu, que el 1315 heretà el seu fill Bernat. Mentrestant, els sarraïns d’Alcarràs continuaven pagant delmes al bisbe i al comte d’Urgell (pel tractat del 1191) i drets al senyor jurisdiccional. La família dels Santcliment foren membres destacats de la paeria de Lleida tot al llarg del segle XIV i adquiriren la senyoria de Sarroca i Llardecans, i també la Granadella.
Els Santcliment tingueren problemes amb la paeria de Lleida per la séquia d’Alcarràs (documentada des del 1191, que naixia a les Pardinyes Baixes, de Lleida, i arribava al terme d’Alcarràs), la qual fou inutilitzada el 1494 en fer-se la primitiva Banqueta de Lleida. Més greus foren les qüestions que sorgiren amb la canònica lleidatana per les anomenades “terres dels Santcliment”, terres situades entre Montagut i Vallmanya cedides el 1370 a la seu i al capítol lleidatà per Francesc de Santcliment, cessió que els seus descendents no volgueren reconèixer i que motivà una veritable guerra fins que el 1432 uns assassins a sou mataren l’ardiaca major Berenguer de Barutell. Malgrat una concòrdia entre el capítol i la paeria del 1452, els germans Bernat i Joan Santcliment no cediren, motiu pel qual foren excomunicats i hagueren de demanar perdó (el bisbe Cerdà aixecà l’interdicte el 1455).
El castell d’Alcarràs tingué un destacat paper estratègic en la guerra contra Joan II; aleshores, Bernat de Santcliment, de la Prohomenia de Guerra de la Paeria, fidel a la Generalitat, feu augmentar la força dels castells de Montagut i Alcarràs per assegurar la resistència de la ciutat (1464), i el castell es mantingué fins passat el 6 de juliol, quan es rendí Lleida (Bernat fou un dels cavallers que pactaren la capitulació al campament reial). El 1478 el senyor d’Alcarràs, Francesc de Santcliment, en mala situació econòmica, hagué de posar els seus castells i llocs en mans dels creditors. La crisi sembla que es resolgué amb el matrimoni de Joan, fill de l’anterior, amb una filla d’Antoni de Prunera, creditor dels Santcliment; llurs hereus es cognomenaren Santcliment de Prunera. Al llarg del segle XVI el llinatge continuà poderós a Lleida (membres de la confraria de cavallers de Sant Jordi, paers en cap de Lleida), quan prengué un gran increment la devoció al Sant Crist del Claustre de la seu de Lleida, venerat a la capella dels Santcliment (fundada el 1364).
Tant el fogatjament del 1553 com la relació del viatger J.B. Lavanha (1585) donen 80 cases a Alcarràs, decadència demogràfica que s’havia d’accentuar amb l’expulsió dels moriscs el 1610. Diego Fernández Heredia i Santcliment acompanyà Felip II de Castella el 1585 per terres segrianenques i el cronista Enrique Cock dona una pintoresca visió d’aquest senyor i del poble: “Es Alcaraz villeta de 80 vecinos y es de un caballero de Barcelona que paresce tener más villanía que nobleza llamado fullano de Sant Clement. Tiene pleito con sus vasallos sobre el derecho de la carnicería y otras cosas de la república, que esto es muy común entre los caballeros desta tierra, que en habiendo la lana procuran también de llevar el pellejo del ganado, y dan muchas veces ocasión que sus vasallos, puestos en mucha pobreza, se aparejen por saltear en los caminos, y desto sale que hay tantos bandoleros en estos reinos, que se juntan y llevan los dineros que pueden. Tiene este caballero, o por mejor decir villano, un castillo que ya se quiere cuasi caer, al poniente del pueblo, donde de ordinario se detiene.” Els seus successors s’emparentaren amb famílies castellanes i deixaren fins i tot de residir a Barcelona. La població tornà a sofrir les conseqüències de la guerra dels Segadors i els francesos del governador de M. de Rogles ocuparen el castell (1642), on posaren una guarnició, i després el castell restà definitivament inhabilitat, com ho confirma el marquès Filipo de Corsini, que acompanyava Cosme de Mèdici el 1668, quan diu que es trobaren una població molt arruïnada anomenada Alcarràs, del marquès “di Lafuente” (els successors dels Fernández d’Heredia eren comtes de Fuentes), on a penes es veien les restes d’un petit castell. Per herència dels tan esmentats Heredia el domini del lloc passà als ducs de Solferino a l’inici del segle XVIII, els quals el mantingueren fins a l’abolició de les senyories.
Alcarràs també patí la guerra de Successió, però el 1721 se n’havia refet en part i constituïa ajuntament (des del 1500 havia funcionat un petit consell municipal amb tres jurats o paers). El segle XVIII, coicidint amb un notable increment demogràfic, s’edificà la gran església i el nucli s’estengué al llarg de la carretera de Madrid (1777) per l’actual Raval de Lleida.
En la guerra del Francès els veïns d’Alcarràs es constituïren en sometent i lluitaren sota les ordres del coronel Baget a la serra d’Alcubierre i al Bruc. L’exèrcit francès ocupà el poble el 1810, amb vista a la presa de Lleida. La població allotjà destacaments liberals en la primera i tercera guerra Carlina. Madoz, a mitjan segle XIX, parla encara d’algunes torres de l’antic castell, que fou enderrocat a la fi del mateix segle. El 1840, ja amb ajuntament constitucional, es crearen les escoles i en 1828-1900 hom explotà el balneari d’Alcarràs, d’aigües clorurades sòdiques ferruginoses, bones per a les malalties de la pell. Aparegueren també noves indústries (farina, sulfurs, aiguardent etc.).