Cap de comarca, Alcoi. La comarca, físicament prou diversa, comprèn dues unitats: la part meridional de les valls d’Alcoi a l’E i la foia de Castalla al S. Nogensmenys, l’abrupte conjunt queda involucrat sobre les serralades prebètiques i subbètiques valencianes, i llurs terres sobrepassen, a gairebé la totalitat, els 500 m d’altitud, amb moltes valls trencades i escasses planes. La conca del riu d’Alcoi —oberta vers el Comtat— és tancada per les serres de Mariola (Montcabrer 1.389 m) al NW, de Biscoi a l’W, del Carrascar d’Alcoi o de la Font Roja (Manejador 1.352 m) i la Carrasqueta (1.226 m) al S i els contraforts de l’Aitana (1.558 m) a l’E, per exemple, la serra de Penàguila, d’on procedeix el riu de Frainos, subafluent del d’Alcoi. La conca alta del riu de Montnegre (anomenat també Verd o de Castalla) s’identifica amb la foia de Castalla, sinclinal triasicoburdigalià, cobert de material quaternari, a uns 600 m d’altitud i tancada gairebé pels relleus nummulítics del Maigmó (1.296 m) i la serra de Castalla al S, serra de l’Arguenya (1.228 m) a l’W, serra d’Onil i Biscoi al NW, la serra del Carrascar d’Alcoi al N i la Carrasqueta a l’E.
Vista de la vila d’Ibi, a la comarca de l’Alcoià
© Arxiu Fototeca.cat
El clima, quant a pluges, es degrada progressivament d’E a W. Hom recull més de 600 mm a les muntanyes, 471 a Alcoi, però 380 a Biar; la neu fa acte de presència de 2 a 4 dies a l’any per terme mitjà. Les temperatures proporcionen mitjanes anuals inferiors a 15°C, com a efecte de l’alçada i d’un continentalisme progressiu.
Els sòls de les valls d’Alcoi tiren cap a la terra rossa d’origen recent, mentre que els de la Foia i l’Alt Vinalopó solen ésser xerorendzines i terra fusca àrida, d’acord amb la pluviositat menor. La vegetació és mediterrània, de to continental poc humit, en una gran part de la comarca. A les serres obertes de la Mediterrània, altrament, és de tendència marítima. La clímax principal és l’alzinar de carrasca, avui reduït a petits testimonis. Abunden les brolles de romaní i bruc d’hivern. Els cims de les muntanyes elevades són coberts de vegetació en coixinets espinosos d’afinitat bètica. La comarca compta amb diversos espais naturals protegits, com ara el Carrascar de la Font Roja, a mig camí entre Alcoi i Ibi, un espai forestal de 2.450 ha d’alt valor ecològic, declarat parc natural el 1987, i la serra de Mariola, parc natural des del 2002.
Atesa la importància històrica d’Alcoi, la comarca ha tingut una població nombrosa: el 1787 tenia vora 27.000 h (11.300 h a la capital). Durant el s. XIX, gràcies al desenvolupament d’Alcoi, arribà als 54.000 h el 1877 (32.500 a Alcoi). Després del 1910 tingué un creixement suau fins el 1960 (71.500 h), per tornar a créixer ràpidament, sobretot en el decenni dels seixanta, i arribà als 93.500 h el 1970. La població comarcal continuà augmentant fins el 1991 (108.651 h), però fins el 2001 (103.861 h) minvà gradualment, essent al cap de comarca on més repercutí la pèrdua de població. A partir d’aquest any es recuperà, i el 2003 la població comarcal ja era de 107.333 h i el 2005 de 109.712. La densitat de població era l’any 2005 de 204,04 h/km2, encara que hi ha importants variacions internes, que van dels 7 h/km2 de Penàguila als 449 h/km2 d’Alcoi. En general, la població tendeix a concentrar-se als grans municipis del SW de la comarca (Onil i Castalla) i a abandonar els pobles més petits del N i l’E.
Els conreus són fonamentalment de secà i el 1999 ocupaven prop de les 20.000 ha. Hom hi troba una agricultura bastant diversificada: els conreus més destacats són l’olivera i altres llenyosos (6.591 ha), els fruiters (3.636 ha), els cereals (2.134 ha) i la vinya (1.464 ha). Pel que fa a la ramaderia, el més destacable eren els 5.070 caps de bestiar boví i els 125.300 caps d’aviram. Tot i que encara és important l’extensió dedicada als conreus, el sector ocupa només l’1,9 % de la població activa. El sector industrial, el més important des d’un punt de vista econòmic, concentra el 96,5% de les inversions i ocupa gairebé la meitat de la població activa. La comarca, que forma part de l’eix industrial del s. del País Valencià, té una llarga tradició que arrenca del centre tèxtil d’Alcoi, que esdevingué el principal nucli artesanal del país. La Revolució Industrial arruïnà l’antiga artesania, però donà pas a la indústria moderna. A més de l’activitat tèxtil, altres sectors importants són el paperer i el del metall. En alguns municipis com Ibi, Onil o Castalla té força tradició la fabricació de joguines, que ha assolit projecció internacional. Alcoi exerceix una centralitat de serveis molt important, sobretot respecte dels municipis de les valls d’Alcoi i, fins i tot, per a Ibi i Castalla, i darrerament ha guanyat mercat amb relació als altres grans centres meridionals, com ara Elx, que ha estabilitzat la seva influència, i Alacant, que l’ha reduïda.
Les línies mestres de comunicació són l’actual eix ferroviari de Xàtiva-Alcoi (1903) i el ja desaparegut ferrocarril de via estreta al Grau de Gandia (1893) i a Villena i Cieza per Bocairent, Beneixama i Biar; quant a carreteres, és fonamental l’eix meridià que entra al massís per Xàtiva i en surt per Xixona, portes del “bastió” alcoià, de traçat i pendents difícils, sobretot als ports d’Albaida i de la Carrasqueta. El camí de la Marina utilitza el riu de Frainos al N de la serra d’Aitana i per a Villena hom passa de la vall de Polop a la del Vinalopó.
Aquestes terres, que formaren part del territori dels ibers contestans, assoliren una certa densitat de poblament en temps musulmans, la qual fou desvirtuada pel caràcter de marca que adoptaren durant la Reconquesta. Efectivament, ací s’aturaren els confins del Regne de València el 1244. Després de l’expulsió morisca del 1609, les terres, gairebé deshabitades, foren de lenta i incompleta repoblació i desaparegueren molts poblats. L’expansió industrial i la consolidació de la capitalitat comarcal sembla que són un procés dels s. XVII i XVIII, efecte d’un peculiar esforç i resposta a l’estímul del caràcter muntanyenc, afavorit per la immigració moderna de la Manxa i d’Andalusia. Des que fou conquerit per Jaume I en 1244-45 fins que Oriola, Alacant i Elx foren traspassades de la sobirania castellana a la de Jaume II de Catalunya-Aragó, el 1304, el territori que constitueix l’Alcoià formà part de la frontera meridional del Regne de València, juntament amb Xixona (i la Torre de les Maçanes), a l’Alacantí, i amb la Vila Joiosa i la conca del riu de Sella, a la Marina Baixa. Després del 1304 aquesta frontera es mantingué com a límit de les governacions de Xàtiva (o de dellà Xúquer) i d’Oriola (fins el 1707) i de les diòcesis de València i d’Oriola (fins el 1957). En la divisió borbònica feta a partir del 1707, el territori de l’Alcoià fou atribuït a les governacions o corregiments de Xixona i d’Alcoi. La governació de Xixona, excepte els termes de la capital i dels enclavaments d’Elx i de les Salines d’Elda, corresponia a un territori d’aquesta comarca: la foia de Castalla; de la governació d’Alcoi, només Banyeres de Mariola, Alcoi, Benifallim i Penàguila corresponen a l’Alcoià.